Capacitat Dinàmica per a un Sistema Renovable.

El Dynamic Line Rating (DLR) pot ser una palanca sorprenentment potent per a les xarxes de subtransport d’entre 40 kV i 132 kV, un nivell sovint oblidat del sistema elèctric però necessàri per a la integració de renovables. 

Aquestes línies, situades entre la distribució a miktjana tenisó i l’alta tensió, són les que evacuen energia de parcs eòlics i solars cap als nodes principals i configuren els anells regionals que fan possible el repartiment territorial de la generació i la demanda. El problema és que han quedat atrapades en un model d’operació conservador, heretat d’una època en què la producció era centralitzada, amb fluxos previsibles i amb poca sensibilitat als canvis locals. Avui, això es tradueix en congestions, abocaments de renovables.

La realitat europea: quan el sistema pot utilitzar molt vent, el preu majorista cau de manera notable; quan ha de recórrer al gas importat, el preu es dispara. I alhora, gairebé una cinquena part de l’energia eòlica potencial es perd perquè la xarxa no l’absorbeix. 

Aquest malbaratament no és un detall tècnic: són milions d’euros que acaben convertint-se en factures més altes i en més emissions. Si això passa en un país que ja ha invertit fort en renovables, el missatge és universal: el coll d’ampolla no és només a les grans autopistes de 220–400 kV, sinó molt sovint a les vies secundàries del subtransport.

El DLR ataca precisament aquesta ineficiència estructural. Les línies elèctriques tenen una capacitat màxima per raons de seguretat: si hi circula massa corrent, el conductor s’escalfa, s’allarga, augmenta la fletxa i pot posar en risc distàncies de seguretat o vida útil. Per això cada línia té un “rating” fixat per temporada. El problema és que aquests ratings estacionals parteixen d’assumpcions massa simplificades: 

Es consideren temperatures d’estiu elevades com a norma constant i es tracta tot el territori com si tingués el mateix clima. 

A la pràctica, les condicions reals sovint són molt més favorables que el pitjor escenari. Dies ventosos, nits fresques, zones costaneres o de muntanya… tot això refreda el conductor i permet transportar més energia sense cap risc addicional. El DLR ho mesura en temps real amb sensors instal·lats a la línia que recullen dades de temperatura del cable, vent, humitat i radiació solar. Amb aquesta informació, l’operador pot calcular al moment quanta potència pot passar de manera segura i ajustar dinàmicament el límit dins uns marges definits. No és una relaxació de la seguretat, sinó una actualització de la precisió.

A les xarxes de 40–132 kV l’impacte pot ser especialment gran perquè són circuits amb menys redundància i més exposats a variacions locals, on petites diferències de capacitat esdevenen decisives. Quan una línia satura, s’obliga a retallar producció renovable, encara que sigui la més barata del sistema, i entra generació de gas que encareix el mercat. Si el DLR permet aprofitar un 20, un 30 o fins i tot un 40% extra de capacitat durant moltes hores de l’any, el primer efecte és directe: menys curtailment i més energia neta realment venuda. El segon és sistèmic: la congestió local deixa de propagar-se cap a transformadors i anells intermedis, i el sistema pot operar amb menys estrès. El tercer és polític i econòmic: el DLR es desplega en mesos, mentre que reforçar línies, subestacions o nous traçats porta anys de tramitació i obra. 

No substitueix la inversió en ferro, però compra temps en el moment més crític de la transició, quan cada MWh renovable perdut equival a un MWh fòssil pagat a preu alt.

Ara bé, no és màgia. Funciona molt millor en línies aèries, sobretot en zones on el clima aporta refrigeració addicional, i aporta menys en línies subterrànies o en traçats urbans amb poca ventilació. I sovint el límit real no és la línia, sinó altres actius com transformadors antics o proteccions que també necessiten modernització. 

Perquè el DLR desplegui tot el seu potencial, cal integrar-lo a sistemes de control moderns, protocols operatius i criteris de ciberseguretat; sense això, els sensors serien només instruments de diagnòstic sense efecte operatiu. 

També cal acceptar que hi haurà línies on el guany serà petit, i que la xarxa continuarà necessitant reforços físics importants.

Justament per això, el DLR hauria de passar de ser una “prova pilot interessant” a un estàndard de gestió al subtransport europeu. Els països com Finlàndia, Alemanya, França, Itàlia, Espanya han entès que la xarxa no sempre necessita més infraestructura nova d’entrada; sovint necessita treure més rendiment de la que ja existeix. En subtransport, on el retorn és ràpid i visible, és una política de bona administració pública: abans de construir, mesura bé què es te i aprofita-ho en un llindar segur.

Si s’implanta amb criteri, el DLR té encara un valor afegit: genera dades reals d’ús i estrès que permeten planificar millor futures inversions, distingint entre colls d’ampolla puntuals i problemes estructurals. En alguns corredors pot retardar obres innecessàries; en d’altres pot ajudar a justificar-les amb evidència robusta. En tots els casos, redueix el cost social de la transició perquè evita que renovables barates quedin aturades mentre el sistema crema gas.

En definitiva, en les xarxes de 40–132 kV el DLR no és un detall tècnic, sinó una manera d’actualitzar la lògica d’operació d’un sistema que ha canviat de naturalesa. Operar amb límits “de calendari” quan el cable diu una altra cosa és com conduir mirant només el velocímetre d’hivern. 

En un sistema renovable i meteorodependent, la intel·ligència operativa és infraestructura. 

I el DLR és una de les formes més ràpides i sensates de posar-la al servei de la gent: més renovables aprofitades, menys gas importat, menys emissions i factures més baixes.

Ramon Gallart