De l’Emergència a la Normalitat? L’Operació Reforçada i el Preu Real de l’Electricitat.

El debat sobre els serveis d’ajust del sistema elèctric sembla tècnic, d’aquells que només interessen a reguladors i enginyers. 

Però en realitat és un debat profundament polític i quotidià, parla de qui paga la factura real de la transició energètica i de si estem construint un sistema més robust o només un sistema més car i opac.

Des de l’operació reforçada activada després de l’apagada de 2025, els costos d’ajust s’han disparat. I aquí hi ha la primera incomoditat que cal dir sense embuts:

Ens hem acostumat a mirar el preu del mercat diari com si fos “el preu de l’electricitat”, quan ja no ho és. 

Podem celebrar titulars de pool barat, però si després el sistema necessita més restriccions tècniques, més reserves, més reequilibris d’urgència, el preu final puja igual. És com aplaudir que el menjar al supermercat estigui en oferta mentre el cost del lloguer et menja el sou. El focus està mal posat.

En aquest context, finançar part dels serveis d’ajust amb càrrec als peatges és, al meu entendre, de sentit comú. No perquè sigui “bonica” per a les comercialitzadores, sinó perquè reflecteix una veritat física: 

Una part important dels ajustos no s’està generant per decisions comercials errònies o per una mala previsió del mercat, sinó per una xarxa insuficient gestionada per al nou escenari renovable i electrificat. 

Si el problema és estructural, colls d’ampolla, congestions, manca d’interconnexió, xarxes locals que no aguanten la nova generació distribuïda, no té gaire lògica que el cost s’assigni com si fos un simple “servei de mercat”. És un cot de sistema. I els costos de sistema, ens agradi o no, s’han de tractar com a tals. Ara bé, dit això, també crec que el debat té un risc: 

Convertir els peatges en un calaix on hi cap tot, amb la promesa que així “estabilitzarem la factura”. 

Compte. Socialitzar costos pot ser just, però també pot ser una manera elegant de normalitzar-los. I jo no vull un país que es resigni a pagar ajustos eternament creixents com si fossin una fatalitat natural. Els ajustos són un símptoma, no un destí.  Aquí és on jo em poso una mica més combatiu: 

L’operació reforçada no pot ser la nova normalitat. 

És un mode d’emergència. Si després d’una apagada el sistema necessita més control i prudència, perfecte. Però si dos anys després seguim depenent d’aquest “pilot automàtic conservador” caríssim, aleshores no estem aprenent res. Estem posant cinta americana a una canonada rebentada.

I això em porta a una idea que em sembla útil fins i tot fora de l’energia. Tal Ben-Shahar diu que la felicitat no és estar bé sempre; és acceptar les emocions difícils i créixer amb elles. Nassim Taleb parla d’antifragilitat: hi ha sistemes que, sotmesos a estrès, no només resisteixen sinó que milloren. Si ho aterrem al sistema elèctric, l’apagada i la volatilitat haurien de ser el punt d’inflexió que ens fa més forts. Però ser antifràgil no és automàtic. El gimnàs et fa més fort només si entrenes bé; si entrenes malament, et lesiones. Què seria “entrenar bé” el sistema elèctric? Per mi és obvi: 

Invertir de debò en xarxa, agilitzar permisos, digitalitzar distribució, remunerar flexibilitat i emmagatzematge, i deixar de tractar la demanda com un subjecte passiu. 

Si no fem això, moure costos d’un lloc a un altre és com canviar els mobles d’una casa que té humitats: pots fer veure que tot és més ordenat, però l’edifici continua degradant-se.

També em grinyola una altra cosa: el relat, molt repetit, que qualsevol canvi cap als peatges “ha d’evitar un increment excessiu de la factura domèstica”. És un objectiu noble, però sovint s’utilitza com a excusa per no tocar res. El consumidor no es protegeix només amagant-li increments. Es protegeix, sobretot, evitant que el sistema generi costos absurds. I això és responsabilitat de planificació pública i regulació, no de màgia tarifària.  Per tant, sí: 

Jo estic a favor d’internalitzar parcialment els ajustos a peatges si això dona estabilitat i reparteix millor el risc. 

Però ho veig com a mesura transicional, no com a coixí permanent. Si convertim els peatges en un “fons continu d’emergència” perquè la xarxa no arriba mai, estarem institucionalitzant la ineficiència.

Els serveis d’ajust no estan creixent perquè el mercat sigui dolent, sinó perquè el sistema encara no està preparat per al futur que ja tenim a sobre. Caldria assumir el cost d’aquest desajust. Però el que em preocupa de veritat no és on carreguem la factura avui, sinó si fem el que toca perquè aquesta factura no s’hagi de carregar demà. La resiliència és aguantar el cop. L’antifragilitat és sortir-ne millor. I ara mateix, el sistema elèctric espanyol encara ha de demostrar en quin dels dos camins vol estar.

Ramon Gallart