Què Pasa Amb la Globalització?

La promesa de la globalització després de la Guerra Freda era, en part, una promesa moral.

Si el segle XX havia estat dominat per blocs ideològics i guerres devastadores, el final d’aquell món bipolar semblava obrir una etapa nova: 

Més comerç, més intercanvis, més informació compartida, i això es creia, més convergència de valors. 

La intuïció era que, si tots estàvem connectats, acabaríem pensant de manera similar. Trenta anys després, la pregunta és inevitable: 

Què ha passat amb aquella expectativa? I, sobretot, per què el món no s’ha convertit en aquell “poble global” liberal i tolerant que molts imaginaven?

La Guerra Freda (1945–1991) va oposar dues superpotències amb models de societat incompatibles: Els Estats Units i la Unió Soviètica. No va ser una guerra directa, però sí un llarg període de tensió permanent que va convertir el planeta en un tauler d’escacs; curses armamentístiques, espionatge, propaganda, guerres per delegació a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, i una confrontació simbòlica sobre quin sistema representava el futur. Quan la Unió Soviètica es va dissoldre el 1991, molta gent va interpretar-ho com una victòria definitiva del model liberal democràtic. Intel·lectualment es va popularitzar la idea que entràvem en una etapa de convergència mundial cap a valors occidentals; drets individuals, democràcia representativa, pluralisme, llibertat d’expressió, igualtat de gènere i tolerància moral. Aquesta esperança encaixava amb la teoria de la modernització: més desenvolupament econòmic havia de portar, gairebé automàticament, a més llibertat cultural i política.

Durant els anys noranta i primers dos mil, la globalització semblava el mecanisme perfecte per accelerar aquest procés. El comerç internacional i les cadenes globals de valor van créixer ràpidament; les multinacionals i la inversió estrangera van teixir vincles que travessaven fronteres; la mobilitat de persones va augmentar; i sobretot, internet i les xarxes socials van crear una infraestructura d’intercanvi cultural mai vista. La lògica era aparentment imbatible; si compartim mercats, tecnologies i informació, acabarem compartint també valors. Un adolescent a Roda de Ter (Barcelona) podia escoltar la mateixa música que un de Jakarta, veure les mateixes sèries que un de Bogotà i discutir els mateixos temes que un de Nairobi. Però el fet de consumir cultura global no implica necessàriament interioritzar la mateixa moral. I la recerca dels últims anys mostra que la connexió global no ha estat un dissolvent de diferències, sinó, sovint, un amplificador.

Les dades acumulades des de fa dècades apunten en una direcció clara: 

Els valors del món han divergït, no convergit. 

L’esquerda principal es fa cada cop més visible entre els països rics (molts d’ells occidentals) i els països d’ingressos mitjans o baixos. La divergència és especialment forta en valors relacionats amb tolerància a formes diverses de vida, llibertat personal, autonomia individual i expressió de la identitat. És a dir, exactament aquells valors que els discursos optimistes esperaven que s’estenguessin arreu. Temes com l’homosexualitat, l’eutanàsia, el divorci, la prostitució o l’avortament són bons indicadors d’aquesta fractura. En societats riques, els ciutadans s’han anat sentint més còmodes amb aquests assumptes, reflectint una tendència cap al laïcisme, l’individualisme i la priorització de l’autonomia personal. En moltes societats pobres, en canvi, les posicions s’han mantingut conservadores o fins i tot s’han endurit.

Segons la World Values Survey, la comparació entre Austràlia i Pakistan és reveladora. A Austràlia, el 1981 el 39% de la població creia que l’obediència infantil era un valor important, i el 45% considerava justificable el divorci. El 2021, l’obediència havia baixat al 18% i l’acceptació del divorci havia pujat al 74%. Pakistan mostra un patró contrari: l’èmfasi en l’obediència va pujar del 32% al 49%, i l’acceptació del divorci només va passar del 10% al 15%. En altres paraules, mentre un país avançava cap a valors emancipatius i permissius, l’altre reforçava valors d’autoritat i tradició. No és un cas aïllat: és una expressió concentrada d’una tendència global.

Això ens porta a la pregunta: 

Si alguns països més pobres han crescut econòmicament, per què no han seguit el camí liberal? 

La resposta no està només en la renda, sinó en la seguretat. Els valors liberalitzadors no sorgeixen només quan hi ha més diners, sinó quan la població percep una seguretat existencial estable i prolongada; sense por de guerra, fam, repressió o catàstrofes constants. Molts països han millorat indicadors econòmics, sí, però alhora han viscut sota inestabilitat política, conflicte recurrent, desigualtat extrema, institucions febles o vulnerabilitat climàtica. En contextos així, és racional que les societats tendeixin a valors més conservadors; necessitat d’ordre, religió com a refugi, confiança en l’autoritat, identitat col·lectiva, normes estrictes. No és una anomalia moral; és una estratègia cultural de supervivència davant la incertesa.

També cal recordar que la globalització ha estat profundament desigual. No tots els països ni totes les classes socials han viscut-la com una expansió d’oportunitats. Per a una part del món, la globalització ha significat mobilitat, elecció i prosperitat. Per a una altra part, ha significat dependència, precarietat, o la sensació que el “món global” arriba en forma d’imposicions culturals i econòmiques. Aquesta asimetria fabrica experiències vitals molt diferents i, en conseqüència, morals diferents. A més, els últims anys han mostrat un retorn de la fragmentació geopolítica, amb rivalitats entre grans potències, guerres i proteccionisme econòmic. Quan l’economia s’organitza per blocs i la confiança internacional es deteriora, els imaginaris socials també es repleguen. El planeta deixa de ser un espai d’imitació mútua i es converteix en un espai de comparació defensiva.

Internet, que havia de ser la gran escola global de tolerància, tampoc ha funcionat només com un motor d’unificació. Les xarxes socials creen comunitats transnacionals, sí, però també generen cambres d’eco, polarització i reaccions identitàries. Les mateixes eines que permeten difondre valors liberals faciliten també la mobilització contra aquests valors. En lloc d’una sola conversa global, hem acabat amb mil converses paral·leles, sovint hostils entre elles.

Què passa a partir d’aquí? No hi ha una resposta definitiva, però les tendències suggereixen que el futur no serà de convergència simple. És possible que vegem convergència regional, els veïns s’assemblen més entre si i, divergència global. En un món multipolar, el que es dibuixa no és una cultura única, sinó diverses modernitats regionals, cadascuna amb el seu equilibri entre tradició i llibertat. La tecnologia, inclosa la intel·ligència artificial, pot accentuar la distància si reforça la bretxa entre països amb capacitat d’innovació i països que en queden al marge.

El gran error dels anys noranta potser va ser confondre globalització amb occidentalització moral. La integració econòmica no garanteix integració cultural; la tecnologia connecta però també separa; el creixement sense seguretat no produeix emancipació; i la diversitat cultural no desapareix perquè els mercats s’unifiquin. El repte del present no és forçar una convergència inevitablement frustrant, sinó aprendre a conviure amb divergència sense convertir-la en conflicte. Això exigiria una globalització més simètrica, capaç de reduir desigualtats i inseguretats; més institucional, orientada a cooperació real i no només a interdependència comercial; i més respectuosa culturalment, acceptant que hi ha camins diversos cap a la modernitat, però alhora buscant mínims compartits en drets humans i governs globals.

El món posterior a la Guerra Freda, doncs, no ha acabat en aquella homogeneïtzació liberal que molts preveien. Hem entrat en un temps de valors que s’allunyen, sobretot entre societats segures i pròsperes i societats vulnerables i insegures. La globalització no ha eliminat diferències: les ha reorganitzat i, sovint, les ha aprofundit. El futur dependrà de si podem reduir la inseguretat material i política que alimenta el tancament conservador, i de si construïm institucions capaces d’encaixar la pluralitat sense renunciar a un marc comú de dignitat humana. No era el “final de la història”. Era, com a molt, el començament d’un capítol molt més complex del que imaginàvem. 

Ramon Gallart