Com Europa i el seu mercat elèctric s’assembla més a una història d’amor del que pot semblar.

Com qualsevol bon matrimoni, el mercat elèctric europeu està construït sobre la cooperació, si bé és cert que de vegades imperfecta i sempre en evolució.

Durant dècades, cada país gestionava la seva pròpia xarxa, generant i comercialitzant electricitat sobretot dins de les seves fronteres. Però a mesura que la Unió Europea creixia i els objectius climàtics es feien més exigents, els estats van entendre que un mercat plenament interconnectat podia ser més barat, més net i més resilient.

Avui, l’electricitat no només flueix d’un parc eòlic a una ciutat; pot circular entre els seus països membres segons la demanda i el preu. El mercat interior europeu de l’electricitat busca integrar les xarxes nacionals perquè l’energia arribi allà on més es necessita, igual que la vida en parella comparteix recursos i s’adapta a les necessitats de l’altre. L’electricitat es negocia cada dia, de vegades cada hora, en una mena de dansa complexa d’oferta i demanda. Els generadors intenten predir el vent de demà, si farà sol o si una central nuclear es quedarà fora de servei. Les interconnexions, cables d’alta tensió sota terra, mars i a través de muntanyes, permeten als països ajudar-se mútuament. Quan en un país hi ha molt sol i un altre núvols, l’excedent solar pot fluir cap a on hi ha demanda si les interconnexions tenen la capacitat suficient.

No obstant això, aquest ball coordinat també deixa espai per a acords especials quan la simfonia comuna topa amb realitats locals. Un exemple clar és l’anomenada “excepció ibèrica”: l’acord que Espanya i Portugal van pactar el 2022 amb la Comissió Europea per limitar temporalment el preu del gas utilitzat per generar electricitat. El motiu era que la península Ibèrica, amb poques interconnexions amb la resta d’Europa i una gran dependència del gas per fixar el preu marginal de l’electricitat, patia de manera especial l’encariment del gas arran de la crisi energètica. Brussel·les va permetre que aquests dos països “sortissin parcialment” de les regles comunes per contenir els preus domèstics, mostrant que, fins i tot en una parella consolidada, de vegades cal donar aire a qui ho necessita perquè la relació funcioni.

També hi ha moments en què el sistema posa a prova la seva pròpia resiliència. El 28 d’abril, la península Ibèrica va viure una apagada sobtada que va deixar sense llum centenars de milers de llars i empreses durant hores. L’origen no va ser una manca d’energia, sinó un problema que s'està estudiant el qual, va provocar una desconnexió automàtica en cascada per protegir les instal·lacions. Tot i que l’incident es va resoldre en hores iamb un restablimetn progressiu, va servir per recordar que fins i tot en un mercat europeu cada cop més integrat i sofisticat, la seguretat de subministrament depèn d’una operació en temps real extremadament delicada i de protocols que reaccionen en fraccions de segon.

Com en moltes carreres, com més puges, més t’allunyes de la feina que feies al principi. El mercat europeu també ha fet aquest camí: d’antics monopolis nacionals a un sistema continental d’intercanvis, regles i reguladors. La seva tasca original, “mantenir la llum encesa localment”, s’ha convertit en “equilibrar en temps real l’energia de tot un continent”. El temps passa diferent al cim d’una muntanya que al nivell del mar. L’energia funciona una mica igual: és immediata, fugaç, i el seu valor depèn d’on i quan es produeix. L’electricitat d’una nit ventosa a Dinamarca a les tres del matí no val el mateix que la d’un vespre a Milà quan tothom consumeix. El mercat s’ajusta constantment: els preus pugen on la demanda creix i baixen on sobra oferta. El temps és “elàstic”, i l’electricitat també.

Així que un sistema energètic més net, intel·ligent i unit segur que ha de resoldre entrebancs, discussions polítiques, retards d’infraestructura, decisions singulars com la de l’excepció ibèrica i fins i tot moments tensos com l’apagada del 28 d’abril. Potser alguna batussa domèstica, però el principi és el mateix: junts som més forts que sols.

Ramon Gallart

El mercat elèctric fa el salt de 24 a 96 preus al dia.

A partir del proper 1 d’octubre de 2025, el mercat diari d’electricitat passarà de casar-se en trams de 60 minuts a fer-ho en blocs de 15 minuts, anomenats Market Time Units (MTU). 

Aquest canvi de pasar a 96 preus per dia en comptes de 24, ve impulsat per la regulació europea de gestió de capacitat i congestió (CACM), amb l’objectiu d’harmonitzar els mercats elèctrics europeus i fer-los més flexibles i eficients. L’OMIP ja va anunciar que adaptaria els índexs subjacents dels seus futurs elèctrics per alinear-los amb aquesta nova granularitat temporal, garantint coherència entre els mercats de derivats i el mercat spot.

Aquest canvi, s'epera que es tredueixi amb diversos beneficis. D’una banda, haria de millorar l’eficiència del sistema, en reflectir millor les variacions ràpides de la generació renovable, els preus de 15 minuts permetran que l’oferta i la demanda s’ajustin amb més precisió, reduint desviacions i pèrdues. També oferirà millors senyals de preu per a la flexibilitat i aixó vol dir que, tecnologies com les bateries, la gestió de la demanda industrial o els vehicles elèctrics podran tenir espai ja que poden reaccionar a preus més detallats, optimitzant la seva operació i incentivant nous models de negoci. A més i molt imporntant, hauria de minvar els costos per desviacions i serveis d’ajust, ja que els agents podran preveure millor la seva corba de generació o consum en trams més curts. Finalment, s'epera que faciliti una major integració europea, ja que tots els mercats spot acoblats d’Europa convergiran cap al mateix esquema temporal, afavorint la interconnexió transfronterera i el comerç intradiari.

Tanmateix, aquest canvi també implica reptes i possibles efectes adversos. La previsió de preus i de generació o consum serà més exigent, i els agents necessitaran eines de predicció i sistemes de control avançats, cosa que suposarà inversions addicionals. També pot augmentar la volatilitat intra-horària: en dividir cada hora en quatre trams, es podrien produir variacions de preu més sobtades, complicant l’estimació d’ingressos per a alguns generadors o consumidors regulats (PVPC). Així mateix, pot perjudicar les tecnologies poc flexibles, com les centrals tèrmiques o nuclears, que tenen alts costos d’engegada i aturada i no poden adaptar-se amb rapidesa a canvis de preu cada 15 minuts. A nivell de xarxa, podria ser necessari reforçar els serveis de suport ràpid, regulació de freqüència i tensió i reserves per mantenir l’estabilitat del sistema elèctric.

Quedaran també algunes incògnites obertes que caldrà seguir de prop, com ara com es remuneraran els serveis de suport i regulació necessaris per estabilitzar el sistema amb preus tan volàtils, quin ritme tindrà el desplegament de l’emmagatzematge i si serà suficient per absorbir excedents renovables, si els grans consumidors i comercialitzadores podran adaptar-se a aquesta nova dinàmica o si caldran incentius regulatoris addicionals, i com afectarà la nova volatilitat a les factures regulades (PVPC) de les llars.

En la meva opinió, el canvi a preus de 15 minuts és necessari i positiu per integrar grans volums de renovables, millorar l’eficiència del sistema i apropar el mercat espanyol als estàndards europeus. No obstant això, serà molt rellevant com s'acompanyar aquesta transició amb mecanismes de suport i flexibilitat que estiguin ben dissenyats, protegir els consumidors vulnerables d’una volatilitat excessiva i, especialment, replantejar la remuneració de tecnologies de base com la nuclear. És a dir, haurien de tenir contractes a llarg termini que assegurin la seva fermesa i estabilitat, mentre que una part de la seva producció podria participar lliurement en el mercat per captar ingressos quan els preus siguin elevats.

Ramon Gallart

Novetats en Bateries.

Innovació energètica a Dallas: cinc tecnologies que poden transformar el futur. 

El mes de maig de 2024, Dallas va acollir el summit anual d’Innovació Energètica ARPA-E, un dels esdeveniments més rellevants a escala mundial en l’àmbit de les tecnologies emergents. Més de 400 expositors hi van presentar solucions disruptives, moltes encara en fase inicial, però amb un potencial enorme per trencar l’statu quo del sector. Les bateries i l’emmagatzematge energètic van ser protagonistes, ja que són la clau per assolir una electrificació 100% lliure d’emissions de CO₂.

Entre les innovacions més destacades es va poder veure una bateria de ions de liti desenvolupada per South 8 Technologies que utilitza un electròlit de gas liquat en lloc del solvent líquid tradicional. Aquesta solució permet que les bateries continuïn funcionant a temperatures tan baixes com –80 °C, quan les convencionals deixen d’operar a –20 °C. A més, ofereixen una càrrega ultraràpida, fins al 80 % en només 10 minuts, i una major seguretat, ja que el gas s’evapora ràpidament en cas d’avaria, reduint el risc d’incendis.

Un altre exemple va ser el sistema de refredament líquid de Chilldyne per a centres de dades. A diferència dels mètodes tradicionals d’aire condicionat, insuficients per a xips d’última generació com els Blackwell de Nvidia, aquest sistema es basa en pressió negativa i actua com un buit que arrossega el líquid. En cas d’avaria, el refrigerant és immediatament aspirat de nou als tancs, evitant fuites i augmentant l’eficiència.

També va destacar la proposta de Phoenix Tailings, que transforma els residus miners, coneguts com a estèrils, en un recurs valuós. Mitjançant processos hidrometal·lúrgics i d’extracció innovadors, aconsegueixen recuperar terres rares i metalls com el neodimi i el dispròsi, essencials per a turbines eòliques i vehicles elèctrics. Alhora, injectant CO₂ en aquests estèrils, aconsegueixen formar carbonats i segrestar carboni de manera permanent, convertint el procés en ambientalment beneficiós i fins i tot carboni-negatiu.

En l’àmbit de la generació distribuïda, Emrgy ha creat turbines hidrocinètiques capaces d’aprofitar el flux d’aigua dels canals d’irrigació per produir electricitat. Aquestes turbines s’adapten a les variacions del cabal i permeten finançar el manteniment i millora de les infraestructures d’irrigació gràcies als ingressos derivats de l’energia generada. Als Estats Units hi ha més de 160.000 quilòmetres d’aquests canals, que representen una gran oportunitat per ampliar la generació renovable de manera descentralitzada.

Finalment, Quidnet Energ va presentar un sistema d’emmagatzematge hidràulic subterrani. La seva tecnologia consisteix a bombar aigua des de la superfície fins a una esquerda subterrània, on queda pressuritzada. Quan es necessita electricitat, l’aigua retorna a la superfície i passa per una turbina hidroelèctrica. Aquest mecanisme ofereix una solució geoenginyeritzada amb menys impacte ambiental que altres infraestructures i amb un cost potencialment més baix.

El conjunt d’aquestes propostes mostra la diversitat d’enfocaments que es desenvolupen avui per afrontar els reptes energètics del demà. Des de bateries que funcionen en condicions extremes fins a sistemes de refredament sense fuites, passant per tecnologies que converteixen residus en recursos i canals d’irrigació en fonts d’energia, totes elles apunten cap a un futur més net, eficient i sostenible

Ramon Gallart

El Futur de la Captura de Carboni.

El debat sobre la geoenginyeria ha estat marcat per una tensió constant entre la urgència d’actuar contra el canvi climàtic i la manca de tecnologies prou madures per eliminar el diòxid de carboni (CO₂) de l’atmosfera a gran escala. 

Aquesta branca de la geoenginyeria, coneguda com a captura directa de l’aire (DAC, per les sigles en anglès), ha estat considerada durant anys com una promesa que encara és llunyana. No obstant això, l’empresa suïssa Climeworks està començant a trencar aquest sostre de vidre tecnològic amb una nova generació de plantes capaces de capturar quantitats creixents de CO₂ i d’emmagatzemar-les de manera segura.

Des de la seva base a Zuric, Climeworks ha anat perfeccionant les seves instal·lacions a Islàndia, aprofitant la combinació d’energies renovables abundants i condicions geològiques favorables per mineralitzar el CO₂ capturat sota terra. La seva planta més emblemàtica, Mammoth, ostenta actualment el títol de la instal·lació DAC més gran del món, amb una capacitat anual de 36.000 tones de CO₂. Aquest assoliment, tot i semblar modest en relació amb les emissions globals, representa un salt qualitatiu en un camp que encara busca demostrar la seva viabilitat industrial i econòmica. L’objectiu de Climeworks és que, abans d’acabar la dècada, aquestes plantes evolucionin fins a capturar milions de tones anuals, un repte d’una magnitud comparable al desplegament inicial de l’energia solar i eòlica a principis de segle.

El següent gran pas serà traslladar aquesta tecnologia als Estats Units amb el Projecte Cypress DAC Hub, previst per al 2027 a Louisiana. Aquesta iniciativa compta amb el suport financer del Departament d’Energia dels EUA i la col·laboració de l’organització de recerca Battelle i l’empresa d’emmagatzematge de carboni Heirloom. El pla és que el centre comenci capturant 250.000 tones anuals i que arribi a un milió de tones cap a finals de la dècada. Es tracta d’un desplegament a escala sense precedents que, si té èxit, pot consolidar la DAC com un element clau de les estratègies climàtiques globals.

Aquesta ambició és possible gràcies a diverses innovacions tecnològiques que Climeworks ha anat integrant en els seus dissenys. Les plantes utilitzen ventiladors molt grans per atreure aire ambient cap a uns col·lectors plens de material absorbent basat en amines. Quan el material satura, les unitats es tanquen i s’escalfen per alliberar el CO₂ retingut, que posteriorment s’injecta en formacions geològiques on queda immobilitzat de manera permanent. El nou material absorbent presenta una vida útil aproximadament tres vegades superior a les versions anteriors, fet que redueix costos operatius i genera menys residus, un factor clau per escalar la tecnologia de manera sostenible.

També s’ha repensat radicalment la configuració dels col·lectors. A Mammoth, les unitats estan disposades en bastidors de tres nivells i, en la nova generació, adopten una forma cúbica amb quatre parets de col·lectors al voltant d’un nucli central amb diversos ventiladors a la part superior. Aquesta arquitectura crea un flux d’aire ascendent que evita la recirculació d’aire ja descarbonitzat, millorant l’eficiència energètica i reduint els costos de construcció i operació. És un exemple clar de com els petits detalls d’enginyeria poden tenir un gran impacte quan es multipliquen a escala industrial.

Climeworks no es limita a Islàndia i els Estats Units. Està planejant instal·lacions a escala de megatones al Canadà, Noruega i Kenya, estenent una xarxa global que podria jugar un paper crucial en els esforços per assolir les emissions netes zero a mitjan segle. Els crítics sovint qüestionen la viabilitat econòmica d’eliminar milers de milions de tones de CO₂, però els fundadors de Climeworks argumenten que el ritme de creixement necessari és similar al que van experimentar les indústries solar i eòlica, avui ja plenament competitives. Aquesta analogia suggereix que, amb inversió sostinguda i suport regulador, la DAC podria seguir una trajectòria d’escalabilitat comparable.

En última instància, el que Climeworks està construint no és només un conjunt de fàbriques, sinó una nova infraestructura industrial per revertir una part del dany climàtic acumulat. El seu èxit dependrà de factors tecnològics, econòmics i polítics, però representa una de les apostes més serioses i tangibles per atacar el problema del CO₂ ja present a l’atmosfera. Si el món aconsegueix desplegar aquesta tecnologia a l’escala necessària, podria convertir-se en una eina clau per guanyar temps mentre la transició cap a una economia descarbonitzada avança. La història recent de les energies renovables mostra que transformacions d’aquesta magnitud són possibles, i Climeworks podria ser la pionera d’una nova era de solucions climàtiques industrials..

Ramon Gallart

Aconseguir La Neutralitat d'Emissions de Carboni.

Per mantenir l’escalfament global per sota d’1,5 °C, tal com estableix l’Acord de París, la humanitat hauria d’assolir la neutralitat en carboni entre el 2050 i el 2070 i, a partir d’aquí, aconseguir un balanç negatiu d’emissions. Això vol dir eliminar més CO₂ del que emetem. 

Aquesta advertència ja la va fer el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) el 2018.

Hi ha dubtes sobre si aquest objectiu es complirà donat que, les emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEH) van assolir nous rècords el 2022. Els esforços dels països i els seus compromisos per al 2030 ja no són del tot suficients. A més, la tendència a l'alça sembla haver continuat el 2023. Això serà encara més difícil tenint en compte que el 80 % del subministrament d'energia primària del món encara depèn dels combustibles fòssils.

Davant d'aquest repte, la compensació de les emissions de GEH pot ser una solució. Tanmateix, tot i que la compensació pot ser eficaç i és una eina necessària per limitar l'escalfament global, els crítics ho veuen com una manera per a algunes persones d'evitar les reduccions de gasos d'efecte hivernacle i de fer un greenwashing.

La compensació de carboni permet que un emissor d'emissions de GEH que vulgui reduir el seu balanç d'emissions pagui a un tercer les fonts d'emissions o captar CO2 ja present a l'atmosfera.

La compensació es va concebre originalment com un "mecanisme flexible" al Protocol de Kyoto negociat el 1997 per les parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Això va engrescar participar-hi els països en desenvolupament que no estaven subjectes a objectius de reducció d'emissions. L'únic que havien de fer era dur a terme projectes amb menys emissions intensives que l'escenari de referència. Aleshores podrien oferir "crèdits" als països que intenten assolir aquests objectius a canvi d'una remuneració, generant així un "desenvolupament net".

Hi ha dos tipus de projectes que donen lloc a crèdits compensats. El primer evita l'alliberament de GEH a l'atmosfera en comparació amb un escenari de referència (la pràctica actual). L'altre produeix les anomenades emissions negatives, és a dir, eliminen CO2 de l'atmosfera. Aquests inclouen l'eliminació i l'emmagatzematge de CO2 en embassaments o productes biològics (per exemple, plantacions d'arbres), geològics, oceànics (per exemple, fertilització oceànica).

Els països, les grans corporacions i les ciutats que han assumit compromisos de neutralitat de carboni inclouen ara aquest tipus de compensació en la seva planificació amb diferents mitjans i amb diferents nivells d'èxit.

Evidentment, la reducció de les emissions continua sent la prioritat. Per fer-ho, cal fer inventaris d'emissions per detectar “punts calents” per poder aplicar mesures efectives per reduir o fins i tot eliminar les fonts d'emissions.

Fins ara, el trebals per reduir les emissions s'han centrat principalment a reduir la intensitat de carboni de l'energia o dels materials (per exemple, substituint fonts d'energia d'altes emissions com el carbó per fonts de menor emissió o renovables).

Reduir les emissions a nivell mundial és difícil de fer en un context de creixement demogràfic. El desacoblament —trencar el vincle entre la prosperitat econòmica i el consum de recursos i d'energia— està lluny. Si no es pot aconseguir, l'única solució serà reduir la producció de béns i serveis que emeten massa.

Però, per exemple, caldria qüestionar una innovació que aporti beneficis tangibles pel que fa a l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) perquè produeix noves emissions de gasos d'efecte hivernacle? Encara s'hauran de produir aliments, habitatge i serveis essencials per garantir que la població humana, que no s'espera que s'estabilitzi durant almenys una generació, visqui amb dignitat i assoleixi els ODS l'any 2030 i més enllà.

Es van avançar a la Conferència de les Parts (cimera COP28) sobre el canvi climàtic, que va tenir lloc el desembre de 2023 a Dubai. Es preveu que els combustibles fòssils s'eliminin gradualment. Però encara es preveu que a

La majoria dels escenaris proposats per l'IPCC i altres organismes inclouen mecanismes de compensació d'emissions per aconseguir la neutralitat de carboni l'any 2050. No obstant això, el principi de compensació cobreix diversos mètodes i tipus de projectes, i no sempre són fàcils de'aplicar.

Diversos crítics afirmen que l'ús de crèdits de compensació és una manera d'evitar prendre mesures per reduir les emissions, i que l'afirmació de neutralitat de carboni o "zero net" és només una forma de greenwashing.

Des del 2001, els mercats reguladors del carboni han crescut per poder utilitzar aquest mecanisme com a palanca econòmica, però això té inconvenients. Aquests mercats han ensumat les ofertes i han produït una gran quantitat de crèdits la fiabilitat dels quals s'ha posat en dubte, de vegades amb raó.

Un estudi  realitzat conjuntament per l'Institut Federal Suís de Tecnologia (ETH) a Zuric i la Universitat de Cambridge va analitzar l'eficàcia de més de 2.000 projectes dissenyats per generar crèdits compensadors. Va demostrar que en realitat només van aconseguir el 12% de les reduccions anunciades d'emissions de GEH, principalment perquè els escenaris de referència són inadequats.

És el cas, per exemple, quan una organització posa en marxa un projecte de conservació forestal afirmant que el bosc hauria estat explotat o cremat, quan aquest escenari no estava previst ni era inevitable. Molts projectes estan inundant el mercat amb aquest tipus de crèdit de carboni (incloent-hi a parts del món on el mercat està ben regulat, com Califòrnia), tot i que, en el millor dels casos, conserven un estoc de carboni existent i, finalment, no eliminen GEH de l'atmosfera.

Per evitar que el principi de compensació s'utilitzi com a greenwashing, és fonamental controlar la qualitat dels crèdits de carboni emesos al mercat. Correspon als compensadors garantir la qualitat dels crèdits que utilitzen en la seva estratègia de neutralitat de carboni.

Microsoft és una de les empreses més exigents en aquest sentit i ha realitzat una anàlisi en profunditat dels crèdits que podria adquirir per eliminar les emissions residuals. La selecció va ser severa i va excloure diverses categories de crèdits que ja estaven al mercat.

Per tant, la compensació de carboni és necessària per assolir els objectius climàtics. Tanmateix, la selecció de crèdits o compensacions de carboni de qualitat requereix més rigor per part dels diferents mercats per evitar el parany del greenwashing.

Un bon començament seria escollir organitzacions transparents amb un registre públic de compensacions assignades, projectes que compleixin els estàndards internacionals i estiguin subjectes a verificació per tercers.

Ramon Gallart.

Rellotges Quàntics Revelen La Relativitat d’Einstein.

Durant més d'un segle, els físics han intentat realcionar dues de les teories fonamentals de la ciència: la mecànica quàntica i la relativitat general.

Mentre que la primera descriu el comportament de les partícules subatòmiques, la segona explica l'estructura de l'univers a gran escala. No obstant això, unir ambdues teories en un marc comú continua sent un repte.

En aquest context, els rellotges òpticsa han sorgit com una eina clau. Aquests dispositius, que representen alguns dels instruments de cronometratge més precisos del món, permeten investigar els efectes relativistes en sistemes quàntics. En un rellotge òptic, els àtoms són atrapats en una matriu creada per làsers i manipulats amb precisió per estudiar les seves interaccions quàntiques i la coherència dels seus estats.

Un dels efectes més rellevants de la relativitat general és el desplaçament cap al vermell gravitatori, que implica que el temps transcorre més lentament en presència de camps gravitatoris intensos. Aquest fenomen altera la freqüència d'oscil·lació dels àtoms en el rellotge òptic, proporcionant una via per examinar les implicacions de la relativitat en els sistemes quàntics. Si bé aquest efecte ha estat ben documentat en àtoms individuals, el seu impacte en sistemes de molts cossos on els àtoms interactuen i s'entrellacen segueix sent una àrea poc explorada.

Protocols que permetin analitzar la relació entre el desplaçament cap al vermell gravitatori i l'entrellaçament quàntic en rellotges atòmics òptics són necessàris gràcies a les seves tr interaccions entre àtoms per mantenir-los sincronitzats, transformant-los en un sistema unificat en lloc de funcionar de manera independent.

Un aspecte clau és la capacitat de distingir els efectes gravitatoris d'altres fonts de soroll en la freqüència dels àtoms. Per fer-ho, cal ajustar la diferència de massa entre estats energètics dels àtoms i, en conseqüència, controlar el desplaçament cap al vermell gravitatori. 

La dinàmica dels sistemes quàntics en presència de la gravitació ,mitjançat una cavitat òptica per facilitar la interacció entre àtoms a través de l'intercanvi de fotons, ha permés descobrir que les partícules podien sincronitzar-se, fins i tot quan la gravitació intentava desincronitzar-les. Aquesta sincronització no només va evidenciar la interacció entre efectes gravitatoris i mecànica quàntica, sinó que també va resultar en la generació d'entrellaçament quàntic.

Per tant, la velocitat de sincronització podria servir com una mesura indirecta de l'entrellaçament, proporcionant una nova eina per quantificar la interacció entre la relativitat general i la mecànica quàntica. Això podria obrir el camí a futurs experiments que explorin noves formes d'unificar aquests dos pilars de la física moderna. Amb el desenvolupament continu de tècniques experimentals, l'estudi dels efectes gravitatoris en sistemes quàntics podria proporcionar respostes clau a una de les preguntes més fonamentals de la ciència.

Resum per Ramon Gallart des de: 
https://journals.aps.org/prl/abstract/10.1103/PhysRevLett.134.093201

Sensors Intel·ligents i Línies d’Alta Tensió.

L’envelliment de les línies d’alta tensió s’ha convertit en un dels grans reptes per assegurar el subministrament elèctric en un món cada cop més dependent de l’energia.

La infraestructura existent, en molts casos amb dècades de servei, ja no està preparada per absorbir l’augment constant de demanda que genera la societat actual. t.

Tradicionalment, la resposta ha estat construir noves línies o substituir els cables per altres de més avançats, però aquestes opcions són lentes, costoses i sovint topen amb obstacles mediambientals i administratius. Però, i si un simple ajust pogués augmentar la capacitat de les línies fins a un 40 %? La resposta arriba de la mà dels sensors intel·ligents, capaços d’oferir informació en temps real sobre l’estat de la xarxa i transformar la manera com s’opera.

El problema principal rau en el comportament dels cables d’alta tensió quan es sobreescalfen. A mesura que la temperatura ambiental augmenta, els conductors també s’escalfen i perden capacitat de transport, alhora que s’allarguen i provoquen una major fletxa, acostant-se al terra o a obstacles com arbres i edificis. Per seguretat, els operadors fixen límits basats en escenaris conservadors, sovint en les pitjors condicions possibles, cosa que obliga a desaprofitar bona part del potencial real de la infraestructura. Aquest marge de seguretat, necessari però ineficient, es podria optimitzar gràcies a la digitalització.

Els sensors intel·ligents, de la mida d’una pilota de futbol i fàcils d’instal·lar amb drons, ofereixen una solució innovadora i assequible. Aquests dispositius mesuren la temperatura, el corrent elèctric i fins i tot detecten fallades o l’acumulació de gel als cables. La informació que recullen es transmet al núvol, on és processada i posada a disposició dels operadors de manera immediata. D’aquesta manera, ja no cal treballar amb estimacions generals i prudents: es pot gestionar la capacitat de les línies segons dades reals, optimitzant-ne el rendiment i garantint la seguretat.

Aquesta tecnologia té un avantatge clau: la rapidesa i el baix cost de desplegament. A diferència de les obres d’enginyeria per construir noves línies o substituir conductors, els sensors es poden implementar en poc temps i amb una inversió reduïda. Això permet aconseguir un augment significatiu de la capacitat de transport, fins a un 40 %, sense haver d’esperar anys ni destinar grans pressupostos. A més, millora la resiliència de la xarxa i ajuda a integrar energies renovables, que exigeixen més flexibilitat en la gestió de la transmissió elèctrica.

En un context de transició energètica i d’increment sostingut de la demanda, els sensors intel·ligents representen una eina poderosa per treure més partit de la infraestructura existent. No són l’única resposta —caldrà continuar invertint en noves línies i millors conductors—, però sí una solució immediata i pragmàtica per evitar colls d’ampolla i assegurar que l’energia arribi on cal, quan cal i de manera segura. L’electrificació del futur depèn, en bona part, d’aquest tipus d’innovacions que, amb senzillesa i enginy, transformen els límits en oportunitats.. 

Vídeo

Ramon Gallart