La Xarxa de Distribució, Entre Brussel·les i les Capitals

No hi ha dubte que, la xarxa de distribució elèctrica de qualsevol distribuiros i ciutat o pobla d'Europa, ha deixat de ser la "llauneria" invisible del sistema elèctric. 

Avui és el lloc on es decideix si la transició energètica és possible, a quin preu i per a qui. durant la meva cerrera profesional, he vist passar des dels comptadors electromecànics als intel·ligents i d'una xarxa que només "baixava" energia a una molt més estocàtica que rep la que generen teulades, parcs solars i bateries. Per això he llegit aquest article d'Euronews amb atenció sobre el pols que enfronta ara Brussel·les i les capitals europees sobre com es paguen les xarxes.

Segons un document del Council of the European Union al qual ha tingut accés Euronews, els governs de la UE volen rebaixar la proposta de la Comissió que li donaria més control sobre com es paguen i es gestionen les xarxes. Això, no és una questió menor doant que, els peatges de xarxa ja representen el 27% de la factura de les llars i el 21% de la de les empreses, i Brussel·les vol electrificar el 46% de l'economia el 2040, ara mateix, en plena crisi per la tensió a l'estret d'Ormuz.

La proposta que ara negocia la presidència irlandesa demana tarifes que incentivin reduir la punta, desplaçar consums en el temps i tenir en compte on es connecten els nous projectes. El nus és una metodologia tarifària de referència europea que, segons Irlanda, harmonitzaria el mètode i no les tarifes. Tot i aquesta matisació, França, Alemanya, Itàlia, Polònia, Finlàndia, Espanya i els Països Baixos prefereixen guies no vinculants, i Espanya fins i tot qüestiona l'eficàcia i l'impacte social d'alguns d'aquests instruments. Al mateix temps, una majoria d'estats vol que siguin els governs qui decideixin qui es connecta primer quan falta capacitat, davant les cues creixents de fàbriques, renovables i centres de dades.

La meva impressió és que tots dos punts de vista tenen part de raó, i precisament per això el risc és que el debat es resolgui malament. Europa necessita criteris comuns, però una tarifa no es pot dissenyar igual per a una distribuïdora amb milions de clients que per a una elèctrica local amb uns milers de punts de subministrament. 

Penso que un senyal de preu només funciona si la xarxa el pot llegir i el client el pot entendre: sense mesura horària fiable i dades accessibles, premiar el consum fora de punta és paper mullat. He aprés que la congestió és local, perquè un mateix municipi pot tenir un carrer saturat i un polígon amb capacitat de sobres, i les solucions que funcionen es decideixen a prop del transformador. I, sobretot, fer possible que la flexibilitat sigui més barata que el coure, sempre que la regulació la reconegui i retribueixi la intel·ligència de la xarxa, no només l'estesa de cable.

Amb aquesta mirada, l'impacte a Espanya no serà igual per a tothom. La distribució està molt concentrada en les 4 grans eelctriques (i-DE, e-distribución, UFD i EDP), que operen amb una taxa de retribució del 6,58% fixada per la CNMC per al període 2026-2031, per sota del 7% que reclamava el sector. Per a aquests grups, una metodologia europea seria una capa regulatòria més, però també un argument per homologar la rendibilitat amb la d'altres països. On més s'hi juguen és en la prioritat de connexió, ja que reben la major part de les sol·licituds de centres de dades i de consums electrointensius. Tenen equips, dades i capacitat d'inversió per adaptar-se, i per a ells les tarifes dinàmiques són sobretot una oportunitat d'aprofitar millor la xarxa existent.

La història és ben diferent per als petits. A Espanya hi ha prop de 330 distribuïdores amb menys de 100.000 clients connectats a les repectives xarxes de distribució, que reben poc més del 7% de la retribució total. Moltes són elèctriques locals centenàries, amb les mateixes obligacions que les grans però amb una fracció dels recursos. Per a elles, cada nova metodologia o requisit de dades és un cost fix que pesa molt més sobre el marge. I si les tarifes es fan a Brussel·les i la prioritat de connexió a Madrid, els queda poc espai per explicar la seva realitat, cosa que fa imprescindible la veu d'associacions com GEODE - The voice of local energy distributors across Europe, CIDE - Asociación de Distribuidores de Energía Eléctrica o Asociación de Empresas Eléctricas (ASEME).

Ara bé, no tot són riscos. La proximitat és un avantatge real a l'hora de gestionar flexibilitat local ja que, coneixem cada centre de transformació i sovint cada client. Les comunitats energètiques, l'autoconsum col·lectiu i els mercats locals de flexibilitat encaixen millor en xarxes petites i àgils. Perquè aquesta oportunitat es materialitzi, però, la flexibilitat que reclamen les capitals ha d'arribar també a l'aplicació, amb llindars, formats simplificats i eines compartides que evitin que cada distribuïdor hagi de reinventar la roda.

Per això crec que la pregunta no és "Brussel·les o capitals", sinó com fem que unes regles comunes serveixin per a xarxes molt diferents. Cal que Europa fixi principis i que cada regulador els apliqui amb proporcionalitat, amb un règim simplificat per als petits sese que això suposo un agravi comparitu. Cal que la inversió en digitalització i operació activa de la xarxa compti tant com les línies noves. Cal que, si la prioritat de connexió és una tria política, sigui pública, justificada i revisable, i que no deixi el territori ni la demanda local darrere dels grans consumidors. I cal, finalment, que qui opera cada dia la xarxa de baixa i mitja tensió sigui a la taula on se'n dissenyen les regles.

La factura de la llum no entén de debats competencials. Si ho fem bé, les tarifes ens ajudaran a aprofitar millor la xarxa que ja tenim; si ho fem malament, afegirem complexitat just allà on menys recursos hi ha per gestionar-la.

Ramon Gallart

La Xarxa Elèctrica Espanyola, a la Vora de la "Sopa Primigènia"

Fa uns dies vaig llegir una dada que, per la meva feina, no m'hauria de sorprendre però que igualment em va deixar pensatiu i no és altre que el 86,5% de les subestacions elèctriques d'Espanya estan ja completament saturades.

Segons l'última actualització del mapa de capacitat d'accés elaborat pel Foro Industria y Energía (FIE) i Opina 360, de les 6.127 subestacions operatives del país, 5.301 no tenen ni un sol megawatt lliure, i només 826 conserven marge d'accés. El sistema, en xifres agregades, ha perdut 282,2 MW nets de capacitat disponible en sis mesos, passant de 7.400,8 a 7.118,6 MW.

Portem anys parlant de la "cua" de projectes renovables i industrials que esperen connexió. Doncs bé, la cua ja no és una cua, és un embús estructural. I com a algú que porta dècades mirant plànols de xarxa i corbes de demanda, se m'acut que l'analogia més honesta per explicar-ho al públic general no ve del món elèctric, sinó de la cosmologia. Concretament, del moment en què l'univers va deixar de ser una sopa de partícules soltes i va començar a formar els primers àtoms.

Just després del Big Bang, l'univers era tan calent i tan dens que cap partícula podia unir-se de manera estable amb una altra. Quarks, electrons, fotons... tot volava lliurement, i cada vegada que dues partícules intentaven lligar-se, una tercera arribava i les tornava a separar. No hi havia "buit" prou tranquil enlloc perquè es formés res durador. Només quan l'univers es va anar expandint i, per tant, refredant l'energia ambiental va baixar prou perquè els quarks poguessin quedar-se junts formant protons i neutrons, i més tard perquè els electrons poguessin finalment "encaixar" al voltant dels nuclis i formar els primers àtoms d'hidrogen.

La nostra xarxa elèctrica es comporta, avui, d'una manera sorprenentment semblant. Cada subestació és, en certa manera, un "pou de potencial". És a dir, un lloc on un projecte com podria ser una planta fotovoltaica, una indústria electrointensiva, un punt de recàrrega, pot "lligar-se" a la xarxa i quedar-hi de manera estable. Quan aquell pou es queda sense espai, el projecte no pot fixar-s'hi; rebota, es queda "lliure" com un electró sense nucli, esperant algun altre lloc on trobar acollida. Amb el 86,5% de subestacions saturades, l'immens gruix de la demanda energètica del país es troba, ara mateix, en aquest estat de "partícula lliure": generada, real, amb ganes de connectar-se... però sense un pou on assentar-se.

El març passat, el Govern va aprovar, mitjançant l'article 11 del Reial decret llei 7/2026, una mesura pensada exactament per provocar això que en cosmologia en diuen una "recombinació": obligar a pagar a qui manté reservada capacitat d'accés sense haver iniciat activitat, amb l'objectiu de forçar-los a alliberar-la i que altres projectes poguessin finalment lligar-s'hi. La lògica era la mateixa que la del refredament còsmic; si abaixes la "temperatura" (en aquest cas, l'incentiu a acaparar), hauries de veure com apareixen noves unions estables. Doncs bé, sis mesos després, el director d'Opina 360, Juan Francisco Caro, ho diu sense embuts. De fet, les dades de setembre "mostren just el contrari", i la xarxa continua pràcticament igual de saturada que fa mig any, amb algunes regions fins i tot pitjor. La saturació global amb prou feines s'ha mogut, del 86,3% al 86,5%. És com si, malgrat l'expansió de l'univers, la temperatura s'hagués quedat obstinadament clavada just per sobre del llindar necessari perquè els àtoms es formin. El refredament regulatori hi és, sobre el paper, però l'energia lliure que hauria de permetre noves unions no acaba de precipitar-se en connexions reals.

Hi ha un detall de l'informe que m'ha semblat, cosmològicament parlant, encara més revelador i és que, en aquests sis mesos s'han incorporat 1.258,6 MW de capacitat nova en unes zones, mentre que en unes altres se n'han ocupat 1.540,8 MW. És a dir, hi ha hagut moviment real, "creació" i "destrucció" de capacitat disponible en paral·lel arreu del territori, però el balanç net continua sent negatiu. Això em recorda un dels grans enigmes de la física de partícules. Per què, si el Big Bang va generar matèria i antimatèria a parts pràcticament iguals i, totes dues s'haurien d'haver aniquilat mútuament fins a no deixar res, avui existeix un univers fet de matèria. La resposta és que hi va haver una petitíssima asimetria que s'estima, per cada mil milions de parells matèria-antimatèria que es van aniquilar, en va sobrar un de matèria que no va trobar parella. Aquell miserable excedent és, literalment, tot el que veiem avui en fomra d'estrelles, planetes, nosaltres mateixos.

La xarxa elèctrica espanyola necessita, ara mateix, exactament això, una asimetria estructural, no simplement un cicle de "creació i destrucció" de capacitat que s'autocancel·la regió a regió. Ara mateix tenim un sistema on País Basc (100% saturat, 0 MW disponibles), Navarra (99,6%) i La Rioja (98,4%) es troben pràcticament exhaurides i, vuit províncies, entre elles Àlaba, Guipúscoa, Biscaia o Màlaga, arriben al 100%, mentre que Galícia, Andalusia i Catalunya conserven els volums més alts de capacitat lliure. El cas de Navarra, que ha passat de 453,4 a només 1,9 MW disponibles en sis mesos, és el retrat perfecte d'una regió on l'"aniquilació" ha guanyat clarament a la "creació".

Si l'analogia serveix per alguna cosa, és per assenyalar on cal actuar. En cosmologia, la recombinació no va ser un acte de voluntat; va ser conseqüència directa i mecànica de l'expansió de l'espai. A la xarxa elèctrica, en canvi, l'"expansió" és a dir, la creació de nova capacitat física, no és automàtica ja que, exigeix inversió en línies, transformadors i, sobretot, en flexibilitat de la demanda i emmagatzematge, que actuen com un autèntic mecanisme de refredament artificial, capaç d'absorbir puntes i alliberar marge sense esperar que es construeixin quilòmetres de nova xarxa de transport. La mesura del Reial decret llei 7/2026 anava en la bona direcció conceptual, però els números de setembre demostren que, aplicada tota sola, no genera prou "energia d'activació" perquè el sistema es reorganitzi. Cal combinar-la amb una planificació de xarxa més granular per comunitats i províncies perquè, no té sentit tractar igual el País Basc, pràcticament al límit físic, que Astúries, Balears o Canàries, amb marges superiors al 40%, amb mecanismes que premiïn qui allibera capacitat de debò per sobre de qui simplement la mou d'una taula a una altra, i amb un impuls decidit a l'emmagatzematge i la gestió de la demanda com a vàlvules de seguretat mentre la xarxa física es reforça.

Als anys 90 del segle passat en dèiem "instal·lar més ferro". Avui, si volem que Espanya no es quedi atrapada en el seu propi big bang energètic, tota aquesta energia renovable i industrial generada però incapaç de trobar on "assentar-se", necessitem que el sistema es refredi de debò. I això, a diferència de l'univers primigeni, sí que depèn de nosaltres.

Ramon Gallart

L'Energia com a Decisió de Negoci, no com una Factura

Fa unes setmanes, Carlos Ballesteros Barrado, director general de l'Asociación Nacional de Empresas de Servicios Energéticos (ANESE), signava a El Economista un article amb un títol que és, en si mateix, una tesi: ¿Puede una empresa ser competitiva si no sabe gestionar su energía?. 

La resposta que apunta ,la qual comparteixo, és que no. I convé aturar-s'hi, perquè darrere d'aquesta pregunta hi ha un canvi de paradigma que moltes empreses possiblement encara no han acabat d'interioritzar.

De fet,  l'energia es tracta com una línia més del compte de resultats és a dir, una despesa fixa, gairebé inevitable, que es negociava un cop l'any amb la comercialitzadora i s'oblidava fins a la factura següent. CEs del meu punt de vista, Ballesteros ho descriu amb precisió quan afirma que "durant anys, parlar d'energia en una empresa era parlar d'una factura. El seu mèrit és assenyalar que aquesta mirada s'ha quedat curta. Avui l'energia afecta directament els costos, els marges, la capacitat d'inversió i a la posició competitiva d'una empresa dins del seu mercat. En un context europeu de preus volàtils, pressió regulatòria que va agumentant i exigències de descarbonització, l'empresa que entén la seva energia pren millors decisions que la que només la paga. La diferència ja no es mesura en cèntims per kWh, sinó en agilitat, resiliència i marge.

Coincideixo amb el diagnòstic de Ballesteros, i voldria aportar que tot i que, l'article descriu molt bé què cal fer, el veritable coll d'ampolla no és la intenció, sinó la traducció d'aquesta intenció a l'operativa diària de l'empresa. Ell mateix ho reconeix quan alerta del risc d'una "nova escletxa empresarial" entre qui converteix l'eficiència en avantatge competitiu i qui la percep només com una obligació normativa. Aquesta esceltxa, en la meva experiència, no s'obre per manca de tecnologia ni de voluntat, sinó per manca de dades accionables i de governança interna. Moltes pimes no coneixen quant consumeixen per unitat produïda, per torn, per línia o per client. I el que no es mesura, no es gestiona. Per tant, no és al model, sinó  la temptació de quedar-se en el discurs sense baixar-lo a processos concrets.

El punt que crec que mereix més èmfasi és que l'energia no és un departament, sinó una variable transversal que travessa tots els processos d'una empresa. En la gestió i la direcció, l'energia hauria de ser un indicador de gestió i no una despesa administrativa: ja que, el cost energètic per unitat de producte, l'exposició a la volatilitat del mercat o l'estalvi verificat via CAE són dades que haurien d'estar  al comitè de direcció com ho estan  les vendes, etc...

Com pregunta encertadament Ballesteros, si amb eficiència podem reduir costos i generar estalvis, per què aquests estalvis no formen part de l'estratègia empresarial? En la producció és on l'impacte és més tangible ja que, conèixer el consum de cada línia, cada màquina i cada torn permet detectar ineficiències invisibles com podrien ser els equips que consumeixen en buit, pics de demanda mal planificats que disparen el terme de potència, o processos que es podrien reprogramar cap a franges horàries més barates. La flexibilitat de la demanda, que l'article esmenta com un dels reptes immediats, és exactament això i no és altre cosa que, convertir el procés productiu en un actiu que respon al preu de l'energia en lloc de patir-lo. En la logística i l'aprovisionament, la electrificació de la demadna motivada per la descarbonització de la cadena de subministrament ja no és voluntària per a moltes empreses europees, sinó una condició per accedir a determinats clients, licitacions i finançament; gestionar bé l'energia és, cada cop més, gestionar bé l'accés al mercat. I en les finances, l'eficiència deixa de ser un cost enfonsat per convertir-se en una font de retorn.

Ballesteros tanca el seu article amb una idea que m'agrada i és saber quant li costarà descarbonitzar la seva activitat, sinó quant li costarà no fer-ho. Hi afegeixo una segona pregunta,  una empresa que no sap on va cada kWh que consumeix, sap realment com produeix? Perquè el consum energètic és, en el fons, un mirall dels seus processos. Optimitzar l'energia obliga a entendre millor la producció, a ordenar les dades i a professionalitzar la gestió. L'eficiència energètica, ben entesa, no és només una via d'estalvi sinó, és una eina de diagnòstic empresarial. La transició energètica, com bé recorda ANESE, necessita passar de la intenció a la implementació. Per a les empreses europees i molt especialment per a les pimes, aquest pas no és una càrrega normativa. És, probablement, la millor oportunitat de la dècada per revisar de dalt a baix com prenen decisions, com produeixen i com competeixen.

Ramon Gallart

Els Grans Manen, Però el Petit ja no Juga al Mateix Tauler

Hi ha una imatge que resumeix bé on ha anat a parar la transició energètica espanyola.

Fa deu anys, el relat que ho envaïa tot parlava de democratitzar l'energia amb missatges de l'estil que cada teulada convertida en una petita central, cada ciutadà transformat en productor, el poder elèctric repartit entre milions de mans. Avui, quan mires qui és realment l'"amo" dels megawatts connectats a la xarxa, el que trobes s'assembla molt més a la indústria de sempre i, que històricament ha vingut essent intensiva en capital, dominada per un grapat de companyies i finançada per fons internacionals, que a aquell somni descentralitzat. No és una traïció; és una maduració. Però convé mirar-la de cara, perquè canvia radicalment el paper que hi pot jugar l'inversor petit.

El retrat és conegut i el confirma el reportatge del 08/09/2026 d'El Periódico de la Energía i no és altre que, Iberdrola, Endesa, Naturgy, Acciona Energía, Repsol i Solaria concentren una part molt rellevant de la capacitat renovable operativa del país. Iberdrola supera els 23 GW dins el seu perímetre espanyol, Endesa passa dels 11 GW, Naturgy volta els 5,7 GW i Repsol té més de 3 GW sota control. Són xifres que no admeten comparació amb cap particular ni amb cap promotor mitjà. Però el més interessant d'aquesta fotografia no és el rànquing donat que, això ja ho intuíem, sinó el matís sobre la propietat. Perquè el mercat espanyol ha entrat en una fase en què ja no hi ha una correspondència senzilla entre l'empresa que desenvolupa un parc i la que en serà propietària tota la seva vida útil. Les grans energètiques segueixen ocupant les primeres posicions, sí, però cada vegada comparteixen més la propietat dels actius amb inversors financers.

Aquest és el gir que ho explica gairebé tot. La fórmula que s'ha imposat és la del fons que entra amb una participació al voltant del 49% en una cartera que ja funciona, mentre el promotor conserva el control i el soci financer aconsegueix exposició a un actiu amb ingressos relativament previsibles. Repsol ho ha fet amb Schroders Greencoat i amb Masdar; Endesa i Iberdrola han signat operacions equivalents. El missatge de fons és inequívoc en el sentit que, 

El negoci ja no premia construir, premia gestionar capital a escala. I aquí és on el petit inversor comença a quedar despenjat, no per manca de voluntat, sinó per la mateixa lògica del sistema.

Els números ho posen negre sobre blanc. El fenomen que els analistes anomenen "canibalització de preus" ha transformat la generació fotovoltaica pura en un negoci de marges estrets. L'any 2025, el preu mitjà del mercat diari va ser de 65,29 €/MWh, però el preu que va capturar realment la fotovoltaica va caure fins als 33,95 €/MWh, gairebé la meitat. La raó és senzilla i alhora implacable perquè totes les plantes solars produeixen a les mateixes hores centrals del dia, entre les onze del matí i les quatre de la tarda i, provoca sobreoferta que enfonsa el preu justament en el moment en què el productor solar té tota la seva mercaderia per vendre. És la famosa "corba de l'ànec". 

Qui basa el seu model financer en el preu mitjà del pool s'infla els ingressos previstos entre un 10% i un 30%. I qui pateix més aquesta bretxa és, precisament, el petit propietari, que rarament disposa d'un contracte de venda a llarg termini sòlid, d'una contrapart solvent o de bateries per desplaçar l'energia cap a les hores cares. El gran té múscul per protegir-se; el petit queda exposat al mercat spot en la seva versió més hostil.

Les conseqüències ja no són teòriques. El mercat secundari s'ha refredat fins al punt que hi ha projectes i companyies posats a la venda que no troben comprador, perquè la distància entre el que demanen els propietaris i el que ofereixen els compradors ha bloquejat diverses operacions. Si a les grans carteres, gestionades per professionals, els costa tancar preu, no cal gaire imaginació per endevinar la dificultat d'una planta de pocs megawatts sense estructura al darrere. El valor d'un actiu solar ja no depèn tant dels megawatts instal·lats com de quan i com entregues l'energia, i aquesta és una partida que es guanya amb emmagatzematge, hibridació i contractes, no amb plaques i bona fe.

Convé, arribats aquí, no barrejar dues figures que sovint confonem. Una cosa és l'inversor que busca exposició financera a un parc, com qui compra un tros d'infraestructura per cobrar-ne els fluxos. Una altra, ben diferent, és el ciutadà o la petita empresa que instal·la autoconsum a la seva teulada per estalviar factura. Doncs bé, aquesta segona figura, la més propera i la que millor encarnava aquell somni descentralitzat, també dona senyals clars de fatiga. El 2025 es van instal·lar 1.139 MW d'autoconsum a Espanya, un 3,7% menys que l'any anterior, i el segment domèstic va caure un 17%, amb poc més de 36.000 llars noves. 

La causa no és el desinterès sinó, la desaparició dels incentius que havien alimentat l'eufòria, sobretot el final dels fons Next Generation, sumada a l'ensorrament del preu que es paga pels excedents. El símptoma més eloqüent és que companyies amb recursos de sobres com serien, EDP, la joint venture Solar360 de Telefónica i Repsol, o la portuguesa Galp, han acabat tancant o reestructurant la seva línia d'autoconsum residencial. Quan als grans no els surten els comptes en aquest nínxol, el particular ho té encara més magre.

Fins i tot l'estructura de la propietat de les mateixes energètiques confirma cap on bufa el vent. A tancament de 2025, els inversors institucionals internacionals representaven el 71,8% del capital d'Iberdrola, i Endesa està controlada en un 70,1% per la italiana Enel. La propietat de l'energia espanyola és, cada cop més, un afer de gestió d'actius global, on el capital qatarià, els fons de pensions nòrdics o les grans gestores nord-americanes tenen tant o més pes que qualsevol accionista local. En aquest context, pensar que un inversor individual pot competir en el mateix terreny és, senzillament, no haver entès les regles del joc actual.

I tanmateix, dir que el petit està condemnat seria tan fals com ingenu. El que ha mort és una via concreta que no és altre que la de comprar plaques i vendre l'electricitat al pool sense res més, no la possibilitat de participar en la transició. On queda recorregut és en tres direccions que, a més, són perfectament complementàries:

La primera és l'agregació: les plataformes de finançament col·lectiu i els fons especialitzats permeten accedir, des d'imports modestos, a actius que sí que tenen contracte de venda a llarg termini i gestió professional al darrere; no és casualitat que el crowdfunding a Espanya creixés un 45,8% el 2025. 

La segona són les comunitats energètiques i l'autoconsum col·lectiu, que reparteixen la inversió entre veïns i optimitzen el que cap teulada individual pot rendibilitzar tota sola. I.

La tercera, la més decisiva, és la hibridació amb emmagatzematge: les bateries són l'única eina que permet escapar de la corba de l'ànec, guardant l'energia quan no val res per vendre-la quan el preu puja. El futur del negoci no és el megawatt instal·lat, sinó la flexibilitat.

Aquí és on aquesta anàlisi deixa de ser un exercici acadèmic i es converteix en una brúixola estratègica. Perquè el buit que les grans energètiques estan abandonant (l'autoconsum domèstic, les comunitats energètiques locals, la gestió de la flexibilitat de proximitat) és exactament l'espai on un actor mitjà, arrelat al territori i amb una relació de confiança amb el client, pot aportar allò que el gran capital no sap ni vol donar. Competir en gigawatts contra les big six no té cap sentit i mai el tindrà. Però acompanyar el ciutadà i la pime en la seva pròpia transició, agregar la demanda local, oferir emmagatzematge i gestió intel·ligent a escala humana, i fer-ho amb la proximitat que un gigant global no pot imitar, és una partida ben diferent. I és, potser, l'única que val la pena jugar.

La transició energètica espanyola ha guanyat en volum el que ha perdut en romanticisme. Els grans manen, i ho faran encara més. Però el terreny que deixen lliure no és cap consolació sinó que, és una oportunitat, per a qui sàpiga veure que el valor ja no està en tenir el sol, sinó en saber què fer-ne quan tothom el té.

Ramon Gallart

Cables Robats, Transició en Risc

L'auge del preu del coure converteix els carregadors en objectiu i posa a prova la xarxa de recàrrega

Fa pocs anys que els operadors de recàrrega van començar a patir un fenomen que fins llavors semblava reservat a les vies de tren, l'enllumenat públic o les subestacions elèctriques que novés altre què, el robatori de coure. A mitjans de gener de 2024, en un dels casos més sonats, una dotzena de carregadors ràpids de Reus i Tarragona van quedar fora de servei perquè els lladres van tallar-ne les mànegues per revendre el coure del seu interior; el problema es va estendre ràpidament al Baix Penedès, el Bages i Manresa  (notica TV3). Lluny de ser un episodi aïllat, l'agost de 2026 encara es documentaven robatoris de mànegues de càrrega ràpida que deixaven conductors "tirats" amb poca bateria, obligats a fer quilòmetres addicionals per trobar una alternativa operativa (Noticia CatalunyaPress). L'impacte econòmic no és menor donat què, cada robatori pot generar pèrdues de fins a 8.000 euros segons la potència del carregador, i deixar-lo inutilitzat durant setmanes o fins i tot mesos. En una xarxa que encara és escassa i que els usuaris perceben com a poc fiable, cada punt inutilitzat pesa molt més del que el seu nombre suggereix.

Com a professional del sector energètic aquesta situació no és un problema de vandalisme anecdòtic, sinó un símptoma d'una tensió estructural que ve motivat per la revaloració del coure i,  anirà a més i que, si no l'abordem amb intel·ligència tècnica, normativa i social, pot erosionar la confiança dels usuaris just en el moment més delicat de la corba d'adopció del vehicle elèctric.

El motiu de l'atac és estrictament econòmic. El valor real que persegueix el lladre no és el punt de recàrrega, ni el connector del cotxe: és la porció de cable que uneix tots dos, perquè és on hi ha el coure segon explica la noticia de Dialmotor. Però, compte, els carregadors de corrent continu (DC) i els ultraràpids són especialment vulnerables, perquè utilitzen cables gruixuts, llargs i amb més quantitat de coure, sovint agrupats en ubicacions visibles i poc vigilades tal com detalla l'Advanced Fleed Management Consulting. Els mètodes són ràpids i professionalitzats: els lladres aparquen fora de l'abast de les càmeres, s'acosten a peu i amb passamuntanyes, i en menys de cinc minuts completen el robatori. Els Mossos d'Esquadra emmarquen aquests fets en el context de les màfies del coure, que actuen també sobre altres infraestructures bàsiques. Dit d'una altra manera, el carregador del cotxe elèctric no és més que una nova víctima d'un mercat negre del metall que ja portava anys operant sobre el ferrocarril o les telecomunicacions.

Per dimensionar el risc cal entendre en quin punt de la transició ens trobem. A Catalunya, la penetració del vehicle elèctric era del 13,8% el 2024, encara lluny de la mitjana europea i de l'objectiu del 40% de quota de mercat que marca el Fit for 55 per al 2030 segons exposa Smartcity. El Pla d'Impuls al Vehicle Elèctric 2025-2030 (PIVECat) vol triplicar aquest ritme i preveu 9.000 nous punts de recàrrega públics, 180.000 vehicles electrificats matriculats i 470.000 tones de CO₂ estalviades segon manifesta Motor16; el pla ja dona fruits, amb un rècord del 26,2% de quota i 22.500 unitats matriculades entre gener i juliol de 2026 [Anfac]. A Espanya, el 2025 es va tancar amb 53.072 punts de recàrrega (un 37% més que el 2024) i un parc de 854.660 vehicles electrificats, amb una quota que va superar per primer cop el 20% (eMobility); el PNIEC apunta a 5,5 milions de vehicles elèctrics el 2030, xifra que exigiria al voltant de 300.000 punts públics de càrrega, i els plans d'infraestructura ja preveuen superar els 100.000 punts públics abans d'aquesta data. A Europa, la mobilitat elèctrica és un dels motors del creixement de la demanda elèctrica que l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) preveu a un ritme mitjà del 3,6% anual entre 2026 i 2030, impulsada per la indústria, els vehicles elèctrics, l'aire condicionat i els centres de dades.

En aquest context, el robatori de cable actua com un fre reputacional. Com adverteix l'Associació d'Usuaris de Vehicles Elèctrics (AUVE), tenint en compte que encara no hi ha prou punts, cada carregador fora de servei preocupa els usuaris i dificulta la transició cap a la mobilitat elèctrica. La cobertura mediàtica reiterada d'aquests robatoris podria començar a minar la confiança dels conductors en la recàrrega pública com apunta Formula Space. I la confiança, en aquesta fase, és el bé més escàs: un conductor que dubta si el carregador estarà operatiu quan hi arribi és un conductor que ajorna la compra d'un elèctric.

Aquí veig on el problema deixa de ser policial i passa a ser geoeconòmic. La transició no depèn només dels cotxes; l'electrificació de la demanda comparteixen un mateix denominador comú què no és altre que el coure. Les xifres il·lustren la pressió. Un vehicle elèctric necessita entre 80 i 100 kg de coure, aproximadament 3-4 vegades més que un vehicle de combustió (uns 83 kg davant de 23 kg), repartit entre bateries, infraestructura de càrrega i motorització. El mercat del coure passa d'un lleuger superàvit el 2025 a un dèficit de més de 150.000 tones el 2026, segons l'International Copper Study Group, agreujat per disrupcions en mines clau com Grasberg (Indonèsia) i Kamoa-Kakula (RD Congo). Els centres de dades podrien consumir per si sols 475.000 tones de coure el 2026, una demanda que fa pocs anys ni tan sols es comptabilitzava en la planificació. L'AIE ha advertit d'una possible bretxa del 30% entre l'oferta i la demanda de coure projectades cap a mitjans de la propera dècada (Intellectia AI), i el preu ho reflecteix: el metall va superar els 14.500 dòlars per tona el maig de 2026, amb projeccions que apunten als 15.000 dòlars en el curt termini (InvestingLive). La conclusió és incòmoda però clara i no és altre que, com més val el coure, més atractiu és robar-lo. El vandalisme sobre els carregadors no és una moda passatgera que desapareixerà sola; és la conseqüència local d'una tendència global de preus que, si es compleixen les previsions, s'accentuarà. Qualsevol estratègia de protecció que no assumeixi aquesta premissa neix caducada.

No hi ha una bala de plata ja que, la resposta ha de ser multicapa, combinant dissuasió, detecció, materials i marc legal. En el pla de la protecció física i la detecció, els operadors ja despleguen videovigilància activa amb càmeres i alarmes connectades a centres de control, alarmes passives, que s'activen en detectar la pèrdua de continuïtat elèctrica del cable en el moment mateix del tall, sensors de tall amb alertes automàtiques en temps real, i il·luminació amb sensor de moviment que augmenta la percepció de risc per al lladre (Besen Group). En el pla del disseny i els materials, s'exploren cables integrats, menys accessibles o més curts per reduir la superfície d'atac; fundes i beines resistents al tall que allarguen el temps necessari per accedir al coure; i la substitució parcial del coure per aliatges o per alumini, tot i que aquest darrer és menys atractiu al mercat negre però augmenta el pes de la mànega i pot encarir la producció, motiu pel qual la majoria de fabricants encara no s'ho plantegen. A això s'hi suma la traçabilitat forense com les solucions de CableGuard® que va ser premiada als EV Infrastructure & Energy Awards 2025 i ja desplegada al Regne Unit i Europa, combinen materials resistents al tall amb marcatge forense que permet vincular el coure robat amb el seu origen, una eina valuosa per a policia i asseguradores.

Ara bé, el robatori de coure és, en el fons, un problema de mercat il·lícit ja que, sense demanda no hi ha oferta. Per això calen també mesures socials i de mercat, com la traçabilitat i el control de la compravenda de ferralla; exigint documentació d'origen i pagaments bancaritzats als punts de reciclatge, la cooperació público-privada i l'intercanvi d'informació entre operadors i cossos policials per identificar patrons geogràfics (hi ha zones molt més afectades que d'altres) i actuar de forma preventiva, i la sensibilització, incloent-hi campanyes de percepció social com les que el propi PIVECat contempla amb 10 milions d'euros de pressupost com explica Pivecat, perquè un episodi puntual no es tradueixi en desconfiança generalitzada. Finalment, el marc normatiu ja s'hi està adaptant: ordenances metropolitanes com la de l'Àrea Metropolitana de Barcelona tipifiquen expressament el tall de mànegues i el robatori de cablejat com a infraccions, i el pas lògic següent és tractar aquests atacs com el que són les agressions a infraestructura crítica de mobilitat i, no com a simple vandalisme menor.

Crec que el robatori de cable als punts de recàrrega és un problema de segona derivada d'una qüestió de primera magnitud i és, la cursa global pel coure que l'electrificació i la revolució de la intel·ligència artificial han desfermat. Mentre el metall pugi de preu i, tot apunta que ho farà, la temptació de robar-lo persistirà. Per això la resposta no pot ser reactiva ni fragmentada. Necessitem incorporar la seguretat des del disseny als carregadors, des de la fase de compra, i no com a pedaç posterior; combinar dissuasió física, detecció electrònica i traçabilitat forense; tancar el mercat negre amb control real de la ferralla; i acompanyar-ho tot d'un marc normatiu a l'altura del valor estratègic d'aquesta infraestructura. Ens ho juguem tot en la confiança de l'usuari: en una fase en què la xarxa encara és jove i la percepció de fiabilitat és determinant per a la decisió de compra, cada carregador que un lladre deixa moribund no roba només uns quilos de coure, sinó un tros de credibilitat a tota la transició elèctrica. Protegir el cable, doncs, és molt més que una mesura de seguretat: és una condició necessària perquè Catalunya, Espanya i Europa arribin als objectius que s'han fixat per al 2030.

Ramon Gallart

La Revolució Digital de la Energia ja és Aquí

La nova estratègia de la Unió Europea vol transformar les xarxes elèctriques, impulsar els centres de dades sostenibles i convertir la intel·ligència artificial en una eina clau per a la competitivitat energètica, amb importants oportunitats i reptes per a Catalunya.

La intel·ligència artificial i la digitalització transformaran el sistema energètic europeu.I això, què significarà per a Catalunya?

La Unió Europea ha presentat un nou full de ruta estratègic que pretén accelerar la digitalització i la incorporació de la intel·ligència artificial (IA) al sector energètic. L'objectiu és clar i és el de construir un sistema energètic més eficient, més resilient, més sostenible i menys dependent dels combustibles fòssils, alhora que Europa vol reforçar la seva competitivitat davant dels Estats Units i la Xina.

La Comissió Europea considera que la transició energètica i la revolució digital són dos processos inseparables. Segons el document, les xarxes elèctriques del futur hauran de ser capaces de gestionar milions de dispositius connectats, des de vehicles elèctrics fins a bateries domèstiques, plaques solars o bombes de calor. Aquesta complexitat només podrà ser administrada mitjançant eines digitals avançades i sistemes d'intel·ligència artificial capaços de processar enormes quantitats de dades en temps real.

Un dels elements centrals de l'estratègia és el desplegament massiu de comptadors que realment siguin intel·ligents. Aquests dispositius haurien de permetre als consumidors conèixer el seu consum energètic en cada moment i adaptar-lo segons les mètriques que es determini com per exemple, als períodes en què l'electricitat sigui més econòmica. Això no només podria reduir la factura energètica, sinó que també ajudaria a equilibrar la demanda i disminuir la necessitat de centrals de suport basades en combustibles fòssils.

La Comissió també aposta decididament per les xarxes elèctriques intel·ligents. Aquestes xarxes hauran d'utilitzar sensors, sistemes digitals i algoritmes d'IA per anticipar problemes, detectar incidències abans que es produeixin i integrar de manera més eficient les energies renovables. L'objectiu és aprofitar millor les infraestructures existents i reduir les costoses inversions necessàries per ampliar la xarxa convencional.

Un altre aspecte és la creixent importància dels centres de dades. La IA necessita una enorme capacitat de computació, i això implica un augment significatiu del consum elèctric. La Comissió estima que la capacitat dels centres de dades europeus podria més que duplicar-se abans del 2030. Per evitar que aquesta demanda provoqui tensions al sistema energètic, Brussel·les proposa nous mecanismes de coordinació entre operadors energètics, administracions públiques i empreses tecnològiques. També es promourà que aquests centres consumeixin energia renovable, reutilitzin la calor residual i contribueixin a la flexibilitat del sistema.

Paral·lelament, Europa vol desenvolupar els seus propis models d'intel·ligència artificial especialitzats en energia. La idea és que la gestió de les xarxes, les previsions de producció renovable, la detecció d'avaries o la planificació d'inversions no depenguin exclusivament de tecnologies desenvolupades fora de la Unió Europea. Aquesta aposta respon a una preocupació creixent per la sobirania tecnològica i la seguretat energètica.

La compartició de dades també ocupa un lloc central en l'estratègia. Actualment, les dades energètiques es troben fragmentades entre diferents països, operadors i plataformes. La Comissió pretén crear un marc europeu harmonitzat que faciliti l'intercanvi segur de dades i permeti desenvolupar nous serveis energètics digitals a escala continental. Aquest ecosistema de dades serà fonamental per entrenar models d'IA més precisos i eficaços.

La ciberseguretat apareix igualment com una prioritat. A mesura que les xarxes energètiques es digitalitzen, augmenten els riscos associats a possibles ciberatacs. Per aquest motiu, la Comissió planteja reforçar els mecanismes de protecció de les infraestructures crítiques, especialment en àmbits com les xarxes elèctriques, les instal·lacions renovables i els equips electrònics de control.

Tot plegat dibuixa una transformació profunda del sistema energètic europeu. No es tracta només de produir energia neta, sinó de gestionar-la de manera intel·ligent, flexible i integrada mitjançant tecnologies digitals avançades.

Des d'una perspectiva catalana, aquest full de ruta pot representar una oportunitat extraordinària. Catalunya disposa d'un ecosistema tecnològic potent, amb centres de recerca de referència internacional, universitats especialitzades en enginyeria i ciència de dades, així com un teixit empresarial cada vegada més actiu en l'àmbit de les tecnologies energètiques.

L'aposta europea pels comptadors intel·ligents, les xarxes digitals i la flexibilitat energètica encaixa especialment bé amb les necessitats del sistema elèctric català, caracteritzat per una elevada concentració urbana, una creixent electrificació de la mobilitat i un fort potencial de generació renovable distribuïda. L'extensió de les comunitats energètiques locals podria veure's notablement afavorida per aquestes noves eines digitals.

A més, Catalunya podria ser atractiva per a nous centres de dades vinculats a la IA, especialment gràcies a les seves connexions internacionals de telecomunicacions i al seu ecosistema digital. Tanmateix, això també planteja reptes importants. La xarxa elèctrica catalana necessita importants inversions per absorbir nova demanda industrial i digital. Sense una planificació adequada, l'arribada massiva de centres de dades podria generar tensions sobre la capacitat de transport i distribució elèctrica.

La disponibilitat d'aigua és un altre factor crític. Molts centres de dades requereixen sistemes de refrigeració intensius i Catalunya ja experimenta episodis recurrents de sequera. La sostenibilitat hídrica esdevindrà, probablement, un criteri determinant per a qualsevol projecte futur.

Finalment, la nova estratègia europea pot contribuir a generar ocupació d'alt valor afegit en camps com la intel·ligència artificial, la ciberseguretat, la gestió energètica digital o l'anàlisi de dades. Això podria reforçar el posicionament de Catalunya com un dels principals hubs tecnològics del sud d'Europa.

En definitiva, la proposta de la Comissió Europea no és només una política energètica. És també una estratègia industrial, tecnològica i geopolítica. Per a Catalunya, l'èxit dependrà de la capacitat d'aprofitar les oportunitats d'innovació, atraure inversió i modernitzar les infraestructures energètiques sense comprometre els recursos naturals ni la cohesió territorial.

Ramon Gallart

Europa es Construeix des de la Xarxa

El valor de les associacions de distribuïdores en la transició energètica

Hi ha decisions que no ocupen titulars però que acaben marcant com serà l'energia que arriba a casa nostra durant els propers anys. La renovació del Board de la EU DSO Entity per al mandat 2026-2030 tindrem el repte de fer polssible una visió integrada de la transició energètica gràcies al pla de treball del 2027. Sense dubte, serà una bona ocasió per posar en valor una peça sovint invisible del sistema i no és altre com les associacions fan possible que centenars de distribuïdores parlin amb una sola veu davant les institucions europees.

El moment actual, no podria ser més rellevant. Europa ha decidit fer de l'electrificació l'eix de la seva estratègia de descarbonització, competitivitat i seguretat. El pla de la Comissió Europea aspira a convertir Europa en el primer  electro-continent, accelerant el desplegament de les xarxes a mitjançant el paquet de xarxes i impulsar solucions innovadores d'electrificació. Perquè això sigui possible, la mateixa Comissió calcula que calen uns 584.000 milions d'euros d'inversió en xarxes elèctriques durant aquesta dècada, dels quals entre 375.000 i 425.000 milions corresponen específicament a les xarxes de distribució. No és una xifra abstracta és a dir, al voltant del 40% de les xarxes de distribució europees tenen més de 40 anys i necessiten modernitzar-se, mentre els terminis de connexió i de permisos s'allarguen i els endarreriments s'acumulen mes rere mes. 

En aquest context, les xarxes de distribució deixen de ser un actor secundari. Han de créixer i transformar-se per connectar grans volums de generació renovable descentralitzada i noves demandes flexibles com les bombes de calor i els punts de recàrrega de vehicles elèctrics. Dit d'una altra manera, bona part de la transició no passa a les grans autopistes elèctriques, sinó a la xarxa capil·lar que arriba a cada poble, cada polígon i cada llar. 

I aquí és on la veu de les distribuïdores (de totes les mides) esdevé imprescindible per orientar una regulació que incentivi la inversió, escurci els terminis de connexió i garanteixi la resiliència i la ciberseguretat del sistema. 

La EU DSO Entity és una asociació creada i legalment reconeguda per la Unió Europea a través del Reglament del mercat elèctric (2019/943) per fer cooperar les distribuïdores d'electricitat i, en aqesuta nova etapa que comença avui mateix, també les de gas i hidrogen, de tot el continent. Representa distribuïdores de totes les mides i connecta més de 250 milions de llars elèctriques als 27 estats membres. És, per dir-ho planerament, la taula on es dissenyen bona part de les regles tècniques i de mercat que després s'apliquen a totes les xarxes, i el pont natural amb els operadors de transport a través de la cooperació TSO-DSO que Europa considera clau per a un sistema més integrat i resilient. Al seu costat, i des de molt abans, hi ha GEODE - The voice of local energy distributors across Europe, fundada el 1991, agrupa companyies independents de distribució de gas i electricitat i representa unes 1.400 empreses de 15 països, públiques i privades, que donen servei a uns 100 milions de persones. La seva funció és defensar els interessos de les distribuïdores locals davant les autoritats energètiques a escala nacional i internacional, i facilitar l'intercanvi d'expertesa i dades. No competeix amb la EU DSO Entity, l'alimenta. De fet, quan es va constituir el prime Board de la EU DSO Entity, cinc dels seus membres representaven distribuïdores de GEODE de Suècia, Finlàndia i Espanya, en les categories d'empreses amb menys de 100.000 clients i d'entre 100.000 i un milió. 

El valor d'aquest ecosistema és que ningú hi sobra. Les petites distribuïdores locals aporten una cosa difícil de replicar des d'un despatx de Brussel·les i no és altre cosa que, el coneixement de la xarxa real, del territori i del client de proximitat, allà on de veritat passa bona part de la transició o el que és el amteix, en l'autoconsum, les comunitats energètiques, la integració de renovables o els punts de recàrrega. Les mitjanes i grans distribuïdores hi aporten escala, capacitat inversora i una visió de sistema imprescindible per sostenir la seguretat de subministrament. I aquesta complementarietat no és teòrica: GEODE i E.DSO (l'associació de les grans distribuïdores europees) han publicat conjuntament un paper que analitza com la regulació d'ingressos de set estats membres permet a les distribuïdores planificar, finançar i executar les inversions necessàries per reforçar la xarxa i complir amb la transició energètica. Que petites i grans signin plegades documents així demostra una predisposició real a construir un sistema energètic europeu de referència per damunt de mides i fronteres. 

I es fa sense que ningú hagi de renunciar a qui és. El repte, precisament, és que aquesta diversitat quedi ben reflectida i per això, els estatuts de la DSO Entity es van acordar de manera que aquesta gran diversitat quedés representada de forma justa i equilibrada. Una distribuïdora centenària arrelada a una comarca i un gran operador nacional poden compartir taula sense diluir-se; cadascú aporta la seva realitat territorial, i el sistema hi surt guanyant. És aquesta pluralitat, i no la uniformitat, la que fa forta la posició europea davant reptes tan exigents com el finançament de les inversions, l'agilització dels permisos o la cadena de subministrament de components crítics. 

Res d'això seria possible sense la feina discreta i constant de les associacions que canalitzen aquestes veus. A Espanya, aquest paper l'exerceix de manera destacada - ASEME -  i CIDE - Asociación de Distribuidores de Energía Eléctrica, dues organitzacions estatals creades per defensar els interessos de les distribuïdores d'energia elèctrica de menys de 100.000 clients, que avui agrupa prop de 290 empreses distribuïdores, algunes amb més d'un segle d'història, i que formen part de l'associació europea de distribuïdors locals amb seu a Brussel·les, teixint així el pont entre la realitat de les xarxes locals i el debat continental. Per això val la pena aturar-se i dir-ho clarament: gràcies a GEODE per fer de veu de les distribuïdores locals a Europa, i gràcies a ASEME  i CIDE per representar i defensar el col·lectiu al seu àmbit d'influència. 

I, sobretot, un agraïment sincer a tots els vots de suport que hem rebut. Aquesta confiança no és un tràmit. 

De fet, és  el que ens permet seure a la taula on es decideix el futur energètic d'Europa i ser-ne part activa, i no simples espectadors. Cada vot representa companys de sector que creuen que la mirada de proximitat mereix ser escoltada al costat de les grans veus del continent. Assumim aquesta responsabilitat amb humilitat i amb compromís, conscients que representar bé aquesta confiança vol dir treballar perquè la transició energètica europea es faci de manera justa, equilibrada i arrelada al territori.

La transició energètica no es guanyarà només amb grans infraestructures, sinó també amb milers de xarxes de proximitat ben gestionades i amb qui les representa amb rigor. La renovació del Board de la DSO Entity per als propers quatre anys és, en el fons, una oportunitat perque tant els vectors elèctrics com el de gas-hidrògen, sigui posible què totes aquestes veus (petites, mitjanes i grans), de tots els països, seguim construint plegats el sistema energètic que Europa necessita.

Ramon Gallart

Quan els Robots Arribin al Sector Elèctric.

El pla del Japó per desplegar deu milions de robots anticipa una transformació del mercat laboral: menys tasques rutinàries, més automatització i nous perfils professionals que també marcaran el futur del sector elèctric a Espanya i Catalunya.

Fa un dies llegina l noticai de El Economista sobre, la decisió del govern japonès per impulsar el pla Noetra amb l'objectiu de desplegar deu milions de robots equipats amb intel·ligència artificial abans de l'any 2040 no és una excentricitat tecnològica ni un exercici de màrqueting polític. És una resposta estratègica a un problema estructural què no és altre que la d'una població cada vegada més envellida, una manca creixent de mà d'obra i la necessitat de preservar la competitivitat industrial davant dels Estats Units i la Xina. El projecte, liderat per un consorci format per empreses com SoftBank, Sony, NEC i Honda, pretén crear un model d'intel·ligència artificial sobirà capaç d'alimentar una nova generació de robots destinats a la indústria, la logística, la sanitat, la restauració i l'atenció a les persones dependents.

Des del meu punt de vista, és evident què cada robot representarà un nou consumidor d'electricitat. Però aquesta és només la punta de l'iceberg. El veritable canvi serà que milions de robots funcionaran de manera contínua, carregaran bateries, processaran dades en temps real, es comunicaran amb centres de dades i interactuaran amb infraestructures digitals permanents. 

Això converteix l'electricitat en la matèria primera imprescindible de l'economia del segle XXI.

Durant dècades, el consum elèctric ha estat vinculat principalment a les llars, la indústria tradicional i el transport. Ara apareix un nou consumidor no menyspreable i no és altre que la robòtica intel·ligent. Igual que avui ningú discuteix que un vehicle elèctric necessita una infraestructura de recàrrega, d'aquí a quinze anys ningú qüestionarà que milions de robots requeriran xarxes elèctriques més robustes, sistemes d'emmagatzematge, microxarxes industrials i una enorme capacitat de generació renovable.

Aquest escenari tindrà conseqüències perquè les grans economies tendeixen a copiar-se. Si el model japonès funciona, Corea del Sud accelerarà els seus plans, la Xina augmentarà encara més la seva aposta per la robòtica i Europa no tindrà altra alternativa que seguir el mateix camí per no perdre competitivitat industrial. 

De fet, la cursa ja ha començat. La diferència és que el Japó ha decidit posar-hi una data i una xifra concreta.

I és aquí on Espanya hauria de començar a preocupar-se. El debat energètic espanyol continua excessivament centrat en el preu de la factura o en la confrontació política entre renovables i energia nuclear, mentre el veritable desafiament és preparar una xarxa capaç d'alimentar una economia profundament electrificada. No només hi haurà més cotxes elèctrics, sinó també fàbriques automatitzades, centres logístics robotitzats, intel·ligència artificial distribuïda, centres de dades i sistemes autònoms treballant les vint-i-quatre hores.

L'impacte sobre el sistema elèctric espanyol serà considerable. Possiblement, la demanda augmentarà de manera sostinguda després d'anys d'estancament. Les hores vall adquiriran un valor molt superior perquè serà quan es programaran moltes recàrregues i processos industrials automatitzats. També augmentarà la necessitat d'emmagatzematge mitjançant bateries i centrals hidroelèctriques reversibles per estabilitzar una xarxa dominada per l'energia solar i eòlica.

Però no oblidem el repte que li ve a la distribució. Les xarxes de baixa i mitjana tensió, especialment als polígons industrials, necessitaran noves inversions. No serà suficient generar més electricitat ja què, caldrà transportar-la amb qualitat, flexibilitat i intel·ligència. i aquí es pdoria catalitzar que les distribuïdores deixin de ser simples operadores de cables per convertir-se en gestores d'un sistema molt més complex, amb milions de dispositius connectats consumint i, alhora, aportant informació en temps real.

Catalunya presenta una situació especialment interessant. És un territori amb molta concentració industrial a l'Estat, amb sectors com l'automoció, la química, la farmacèutica, l'alimentació i la logística, precisament aquells que més ràpid adoptaran robots intel·ligents. Això significa que Catalunya podria ser una de les primeres comunitats a experimentar un fort increment de la demanda elèctrica industrial.

Crec que la transformació serà especialment visible a l'àrea metropolitana de Barcelona, al Vallès, al Baix Llobregat, al Camp de Tarragona i al corredor logístic que uneix el port de Barcelona amb Saragossa. En aquests espais, la combinació de robots, intel·ligència artificial, automatització i centres de dades incrementarà notablement les necessitats energètiques.

Aquesta realitat també representa una gran oportunitat. Catalunya disposa d'universitats, centres tecnològics i empreses capaces de desenvolupar programari, sensors, sistemes de control i components electrònics associats a aquesta nova economia. Si s'acompanya d'una planificació energètica adequada, podria convertir-se en un dels principals pols europeus de robòtica industrial.

Tanmateix, també hi ha riscos. Catalunya continua arrossegant un important dèficit en infraestructures de transport i distribució elèctric i una implantació de renovables inferior al que exigeix la seva activitat econòmica. Si la demanda industrial creix molt més ràpid que les inversions en xarxa i en generació, el territori podria perdre atractiu per a noves inversions davant altres regions més preparades.

El pla japonès també envia un missatge als operadors elèctrics. Les empreses del sector ja no poden planificar únicament pensant en l'electrificació del transport. La robòtica serà probablement un dels principals motors del consum elèctric durant les pròximes dues dècades. Això obliga a accelerar les inversions en digitalització de les xarxes, flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta davant demandes molt més variables.

Per acabar dir que, la notícia no parla només de robots. Parla d'electricitat. Parla d'indústria. Parla de sobirania tecnològica. I parla d'un canvi de paradigma que transformarà el mercat energètic mundial. El Japó ha entès que la competitivitat del futur dependrà tant dels algoritmes com dels quilowatts disponibles. Espanya i Catalunya encara són a temps d'aprofitar aquesta revolució, però només si abandonen la mirada a curt termini i entenen que la infraestructura elèctrica deixarà de ser un simple servei públic per convertir-se en el principal factor de competitivitat econòmica del país. Qui disposi d'una xarxa robusta, flexible i abundant en energia neta atraurà la nova indústria robotitzada. Qui no la tingui, simplement observarà com aquesta nova revolució industrial es desenvolupa en altres llocs.

Ramon Gallart

Les Bateries i la Granota Morta

Poca gent diria que la indústria mundial de les bateries que no cal dir que, avui és un negoci de molts milers de milions, va néixer d'una discussió entre dos amics sobre una granota morta.

A finals del segle XVIII, el metge italià Luigi Galvani va observar que les cames d'unes granotes dissecades es contreien quan les tocava amb una descàrrega elèctrica, com si tornessin a la vida. Galvani va interpretar-ho com una prova d'una "electricitat animal", una força vital innata que residia en el propi teixit i que feia funcionar nervis i músculs, de manera semblant a com generaven electricitat les anguiles i les rajades elèctriques. Per a ell, la granota era una mena de màquina elèctrica és a dir, el cervell produïa la càrrega, els nervis la conduïen i els músculs l'emmagatzemaven.

El seu amic Alessandro Volta, catedràtic de física a la Universitat de Pavia, hi va estar d'acord al principi. Però després de repetir els experiments va arribar a una conclusió diferent i va ser que la granota no generava cap electricitat. El que feia era, senzillament, detectar-la. Volta va argumentar que la càrrega provenia del contacte entre dos metalls diferents aplicats sobre el teixit humit, un fenomen que va anomenar "electricitat metàl·lica". Per demostrar-ho, va construir el que ell mateix va batejar com un "òrgan elèctric artificial" i no ver ser altre cosa que una pila de discos de coure i zinc alternats, separats per cartró, drap o paper de filtre impregnat en salmorra o àcid. En connectar la placa superior i la inferior, un corrent circulava de manera contínua a través de la columna. A diferència de l'ampolla de Leiden que era, un condensador que acumulava càrrega i l'alliberava en una descàrrega breu i violenta, la pila de Volta generava la seva pròpia electricitat mitjançant una reacció química i oferia un corrent baix però sostingut en el temps. Havia nascut la primera bateria de la història, l'any 1799.

L'invent va transformar la ciència gairebé de manera immediata. Poques setmanes després que Volta comuniqués la seva troballa a la Royal Society, dos científics anglesos van fer passar el corrent d'una pila voltaica a través de l'aigua i la van descompondre en hidrogen i oxigen; acabaven de descobrir l'electròlisi química. Poc després, Humphry Davy va emprar piles voltaiques molt més grans per aïllar per primera vegada elements com el potassi, el sodi, el calci, l'estronci o el bari. Les primeres piles, però, tenien límits evidentsi no erea altre que s'esgotaven al cap d'unes hores i, quan s'apilaven més discos per guanyar potència, el propi pes acabava perdent la humitat del paper i deixava la columna inservible. També van alimentar la imaginació popular es a dir, el nebot de Galvani, Giovanni Aldini, recorria Europa aplicant descàrregues a cadàvers d'animals i, de tant en tant, de presoners executats, en espectacles que van fer néixer la pregunta de si l'electricitat podia ressuscitar els morts. 

Amb el temps s'ha volgut presentar aquell episodi com una victòria neta de Volta sobre Galvani, però la realitat va ser diferents. Tots dos tenien part de raó i part d'error. No existia cap força universal d'electricitat animal, com sostenia Galvani, però ell va encertar que els senyals elèctrics són, efectivament, els que provoquen la contracció muscular. Volta, per la seva banda, tenia raó a rebutjar la teoria del seu amic, però s'equivocava en pensar que calien dos metalls diferents o, qualsevol metall, per generar l'efecte; en la seva pila, el circuit el tancava el paper humit. En lloc de parlar de guanyador o perdedor, el que van fer tots dos va ser obrir, sense saber-ho, dos camins complementaris: 

1.- L'electrofisiologia, hereva de Galvani i,

2.- L'electroquímica i la ciència de les bateries, filles de Volta.

D'aquell primer apilament de discos fins avui, la tecnologia ha recorregut un llarg camí. La pila voltaica va donar pas a la pila de Daniell, més estable, i al segle XIX van arribar les primeres bateries recarregables amb l'acumulador de plom-àcid, que encara arrenca els nostres cotxes. Van seguir les químiques de níquel i, ja al tombant del segle XX i XXI, la revolució del ió de liti, que combina densitat energètica, lleugeresa i vida útil, i que ha fet possible tot allò que avui portem a la butxaca, conduïm o instal·lem a les teulades. El principi de fons, però, continua sent el mateix que va intuir Volta a convertir energia química en energia elèctrica de manera controlada i reversible.

I és precisament ara, en plena transició energètica, quan aquella vella idea recupera tot el seu protagonisme. A mesura que els sistemes elèctrics incorporen cada vegada més generació solar i eòlica, emmagatzemar l'electricitat esdevé una peça central per mantenir l'equilibri de la xarxa. La clau del canvi passa en bona part per la instal·lació massiva de sistemes d'emmagatzematge a les llars, tot i que el cost encara elevat de les bateries fa que el consumidor difícilment les percebi com una inversió a llarg termini.

La bateria del segle XXI, però, ja no s'entén com un objecte aïllat, son un ecosistema de recursos energètics distribuïts que es poden agregar i coordinar digitalment.

Vist així, el fil que va de la granota de Galvani a la xarxa intel·ligent d'avui no és una successió de guanyadors i perdedors, sinó una acumulació de camins que s'obren. Volta, cap al final de la seva vida, va tenir la grandesa de reconèixer que el treball del seu amic contenia "una de les descobertes més belles i sorprenents, i el germen de moltes altres". Dos segles i mig després, l'emmagatzematge de l'energia continua sent un d'aquells germens que segueix donant fruits; cada vegada que una bateria guarda energia del sol i el vent per retornar-la quan cal, aquella discussió del segle XVIII segueix, d'alguna manera, ben viva.

Ramon Gallart

Més Xarxa, Més Indústria, Més Futur

He llegit amb interès l'article de Josep M Salas al diara Diari ARA amb el títol Quins fills deixarem al nostre món?

Comparteixo bona part del seu diagnòstic i, sobretot, el to, que no és un altre que el d'encarar sense por un debat incòmode i això, és exactament el que ens cal. Coincideixo que les renovables no són una finalitat en si mateixes, sinó el mitjà més viable de què disposem avui per garantir seguretat de subministrament a un preu raonable i amb menys emissions. I subscric que planificar les infraestructures energètiques de manera ordenada, amb sentit tècnic i econòmic, és una obligació de qualsevol societat i de qualsevol govern.

Voldria, però, aportar un matís constructiu des de la meva experiència en el sector energètic. Crec que el nostre debat i, en bona mesura el mateix Pla Territorial Sectorial d'Energies Renovables (Plater), corre el risc de concentrar-se gairebé exclusivament en on posem la generació nova, quan el veritable coll d'ampolla per al desenvolupament industrial i social de Catalunya no és només, la generació també, la xarxa i sobre tot, l'ús intel·ligent del que ja tenim construït.

Salas assenyala, amb encert, que les renovables avancen sense que les acompanyi un increment de la demanda i de la flexibilitat. Aquí hi ha, al meu parer, el nus de la qüestió. Catalunya necessita energia abundant, segura i competitiva no com un fi abstracte, sinó per a una cosa molt concreta que irrenuncaiblemtn pasa per reindustrialitzar, atraure inversió electrointensiva, electrificar el transport i els edificis, i sostenir els nous vectors de consum (centres de dades inclosos) sense sacrificar la competitivitat del nostre teixit productiu. Sense demanda que integri la generació, cada nou parc és una tensió territorial que no es tradueix en prosperitat. Amb demanda ben planificada, la transició deixa de ser una càrrega i esdevé palanca de desenvolupament. Per això la conversa no pot ser només "quants megawatts i on", sinó "per a qui, connectats com i amb quina xarxa".

En aquest context situo el Reial decret 640/2026, de 29 de juliol, que regula els plans d'inversió de les xarxes de transport i distribució. Més enllà d'elevar substancialment el límit d'inversió en distribució; de l'ordre de 10.200 milions d'euros per al període 2027-2030, dins d'un esforç global proper als 17.900 milions fins al 2030, incorpora una mesura que em sembla especialment encertada que és, la possibilitat d'integrar a la xarxa de distribució infraestructures d'evacuació, de consum i línies directes ja construïdes i en servei.

No és un detall menor. Durant l'última dècada hem aixecat milers de quilòmetres de línia i centenars de subestacions associades al desplegament renovable, dimensionades per a la potència pic de les plantes i operant molt per sota de la seva capacitat. 

Fins ara, tota aquesta capacitat era invisible per a la planificació de la distribució. Construir una línia nova pot exigir de cinc a vuit anys entre autoritzacions, avaluació ambiental i obra; incorporar una instal·lació existent es pot resoldre en mesos. D'anys a mesos, sobre actius ja autoritzats i en funcionament, evitant duplicar infraestructura i estalviant el sobrecost d'operar una xarxa infrautilitzada al costat d'una altra saturada. Aquesta és, exactament, l'eficiència en l'ús de les xarxes existents que des dels fòrums reguladors europeus (l'ACER inclosa), que el mateix Salas cita, venen reclamant des de fa anys. És una bona notícia que el marc estatal camini en aquesta direcció. La qüestió ara és si Catalunya sabrà aprofitar-la amb agilitat administrativa i visió de país.

I aquí ve el meu suggeriment. El Plater serà molt més robust si deixa de mirar-se en solitari i s'articula amb tres eixos que sovint queden en segon pla i son: 

1.- la planificació de la xarxa de transport i distribució: una estratègia explícita de demanda i electrificació industrial, i l'aprofitament dels actius existents que el RD 640/2026 ara facilita. 

2.- Planificar generació: sense planificar simultàniament xarxa i demanda és construir una casa començant per la teulada. 

3.- Ser executius: com reclama Salas, no vol dir només aprovar el Plater dins del termini; vol dir també reduir els temps de tramitació, prioritzar la reutilització abans que la construcció nova, i alinear-nos amb la governança europea en comptes de mirar cap endins. 

Tenim l'oportunitat de convertir infraestructura ja pagada en capacitat real per connectar indústria, habitatge i mobilitat elèctrica.

Torno a la pregunta de Salas. Els fills que vulguem deixar al món heretaran els valors amb què resolguem aquests debats, sí, però també heretaran i, de manera molt literal, la xarxa que els deixem. Una xarxa ben dissenyada, redundant, digitalitzada i eficient en l'ús del que ja existeix és, en si mateixa, un llegat de responsabilitat intergeneracional. 

Tant de bo aprofitem el debat del Plater i les eines que ens dona el RD 640/2026 per forjar una Catalunya energèticament més madura que sigui capaç de créixer industrialment i socialment, orgullosa no només dels quilòmetres de línia que construeix, sinó dels que sap aprofitar.

Ramon Gallart

Els Reptes de l'Electrificació de Catalunya

Electrificar Catalunya és possible; convertir les hipòtesis en trajectòria és el veritable repte

L'article de Joan Vila del 30/08/2026, defensa que la demanda elèctrica de Catalunya passarà d'uns 43 TWh actuals a uns106 TWh el 2040 per l'electrificació del transport, la climatització i la IA, i que això és assolible complint el desplegament renovable del PROENCAT, amb un cost de generació de 60–66 €/MWh que ens faria competitius respecte a Europa (en referencia concreta d'Alemanya). La tesi de fons és normativa per electrificar i digitalitzar o quedar-se "relegats a una societat irrellevant". És un exercici que el considero de valor amb mètode i modelització alhora, ambiciós i honest en les seves hipòtesis. No obstant, hi ha assumpcions que voldria contribuir i aportar una altre perspectiva, en base al marge entre l'escenari que es descriu i la realitat operativa.

El punt de partida numèric és sòlid i encaixa amb les dades oficials. El 2024 la demanda elèctrica catalana va ser de 44,11 TWh, un 0,7% inferior a la de 2023, i el consum incloent autoconsum de 40.834 GWh. També és correcta la fotografia de dependència sobre Catalunya que va generar 37,4 TWh i en va consumir 44,1, un 15% més. Aquesta diferència és important. I el nus del problema que l'article vol resoldre és real i no és altre que, l'energia nuclear cobreix el 50,3% de la demanda amb els tres reactors d'Ascó 1, Ascó 2 i Vandellòs 2, amb tancament previst d'Ascó I el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs II el 2035.

Substituir la meitat de la generació en cinc anys, alhora que la demanda es dobla, és el veritable repte.

A partir d’aquí, considero que l’anàlisi ens permet identificar i explorar conjuntament possibles vulnerabilitats en els cinc punts següents:

Primer, l’atribució al PROENCAT: en relació amb l’horitzó 2040. El PROENCAT és una prospectiva amb horitzó 2050, aprovada mitjançant l’Acord de Govern GOV/130/2023, i no estableix pròpiament fites vinculants per a l’any 2040.

En aquest sentit, el que proposa Vila, sobre les xifres esmentades de 70 TWh d’energia eòlica i 38 TWh d’energia fotovoltaica el 2040, serien un òptim per subtitur les Nuclears que necessitarien de bateries per ferles gestionables. La prospectiva planteja, per al 2050, assolir gairebé 62.000 MW de potència instal·lada, una xifra aproximadament 18 vegades superior a la potència instal·lada actual.

Segon, l'assumpció eòlica: especialment els 45 TWh de Roses. Atribuir 45 TWh només a l'eòlica marina de Roses implicaria de l'ordre de 12–15 GW offshore en una sola zona, quan el projecte real de referència allà (Parc Tramuntana) és d'uns centenars de MW. Si aquesta hipòtesi falla, tot l'equilibri de 106 TWh se'n ressent.

Tercer, el coll d'ampolla no és tècnic sinó administratiu: el 2024 Catalunya només va afegir 81,92 MW de nova capacitat renovable, dels quals només 30 MW eòlics, i la Generalitat no va autoritzar cap projecte de parc eòlic terrestre; l'Observatori de les Renovables (OBERCat) parla d'una situació de bloqueig que no és extraordinària en la tramitació. Passar d'aquest ritme als 62.000 MW del 2050 requereix multiplicar per ordres de magnitud la velocitat d'aprovació, i el model assumeix implícitament que aquest problema, que encara no ho està resol, ja ho està.

Quart, la biga mestra de gas renovable és optimista: el disseny descansa en 596 motors de gas renovable (11 GW) amb biometà a 81 €/MWh per cobrir els Dunkelflaute, però la disponibilitat real de biometà a Catalunya és limitada i escalar-la fins a alimentar 11 GW de potència ferma és una hipòtesi forta, per``o ara amteis, no la se verue com una certesa de mercat.

Cinquè, la demanda d'IA (16 TWh): és plausible en ordre de magnitud donat què, el Govern ha identificat 26 projectes de centres de dades que podrien sumar prop de 2.000 MW, i l'AIE preveu que el consum mundial dels centres de dades arribi als 945 TWh el 2030 però, convindria recordar la crítica inversa i és que, són d'electricitat renovable que caldria per reduir emissions en altres sectors, no necessàriament una addició "neta".

Pel que fa a la comparació amb Europa, que és el punt fort del text, la conclusió de competitivitat va en la bona direcció. Espanya i, per tant Catalunya, parteixen d'una posició favorable ja què, al primer semestre de 2025 el preu residencial va ser de 26,1 €/100 kWh a Espanya i 26,6 a França, tots dos per sota de la mitjana de la UE, mentre Alemanya arribava a 38,4 €; i en preu majorista, el juny de 2026 Espanya es movia al voltant dels 65 euros de mitjana, molt a prop dels 66 €/MWh que projecta l'autor. Ara bé, la comparació amb França (que el text situa a 65 €/MWh) caldria posar-la en context, perquè França manté preus baixos gràcies precisament al parc nuclear que Catalunya està a punt de tancar, tensió que crec caldria tenir en compte. I l'avantatge industrial espanyol s'erosiona per costos regulatoris propis com serien els serveis d'ajust del sistema que amplien l'esceltxa competitiva en més de 21 €/MWh respecte a França o Alemanya, de manera que el preu de generació no és el preu final que paga la indústria.

La direcció del text me la crec i és defensable amb les xifres de partida, però l'escenari central depèn de supòsits que avui són més una aspiració que una trajectòria.

Ramon Gallart

El Talent no Caduca; Set Estacions Cap a la Saviesa

Una reflexió a partir de de l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" (Canal CEO)

Fa gaire més de quaranta anys (servei militar obligatori inclòs) que vaig començar a treballar inicialment des del la part més elemental de la cadena professional que no era una altra del que llaors s'anomenava,"aprenent", sobre tot, amb molta il·lusió. Llavores, allà per l'any 1987, una xarxa elèctrica encara s'entenia sobretot línies i torres, el sector tenia companyies elèctriques i el concepte client no existia ja que s'anomenaven "abonat" igual passava amb la telefonia, gas i aigua. Avui, després d'un recorregut que m'ha portat de construir centres de transformació, desplegar sistemes de telecomunicacions per les xarxes d'alta tensió passant per i l'enginyeria de les xarxes elèctriques, posteriorment, en transformació cap a xarxes intel·ligents, a la direcció d'innovació, i als despatxos europeus on es decideix el futur de la distribució de la UE, fa unes setmanes em van convidar a llegir l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" de Canal CEO. M'hi vaig reconèixer en cada línia, i em va empènyer a compartir una visió des del meu recorregut professional fins avui ja, com una etapa que visc com la recta final d'una trajectòria, però entesa no com un tancament sinó com el moment de màxima aportació. La seva tesi és senzilla i incòmoda alhora i,

no és altre que la de que el talent no caduca; el que caduca són les organitzacions que no saben reconèixer-lo.

Vull afegir-hi la meva mirada, que és la d'algú que ha treballat i treballa amb sistemes distribuïts. En una xarxa elèctrica moderna cap node és només consumidor. És a dir, cada punt també pot generar, emmagatzemar i compartir. Doncs bé, una carrera professional funciona igual. No és una línia recta cap a l'obsolescència, sinó una seqüència d'estacions on cadascuna produeix valor per a la següent. Deixeu-me recórrer-les, perquè crec que aquí hi he trobat on l'ebook batega de fons.

Tota trajectòria comença amb la sembra, la captació: algú que decideix incorporar-te, sovint sense saber encara del cert què hi aportaràs. És l'estació més fràgil i la que més es descuida quan una empresa mira els perfils júnior només com a "mà d'obra barata i moldejable", com denuncia amb encert un dels autors. Captar no és omplir una vacant; és plantar. I el que es planta bé, arrela. D'aquesta sembra en vénen els aprenentatges. Hi ha coneixement que s'adquireix ràpid com seria saber fer anar una eina, una tecnologia, una manera de treballar i està bé que sigui així. Les noves generacions ho fan a una velocitat que a mi encara m'admira. 

Aquesta és l'energia que cap organització es pot permetre menysprear.

Ve després el moment de posar en pràctica el que s'ha aprés, quan la teoria es troba amb la realitat i descobreixes , de vegades massa tard, com bé recorda Javier Lapeña a l'ebook; que el món és molt més matisat que els manuals amb què vas començar. No tot aprenentatge es pot accelerar. El criteri no s'entrega fet; es cuina prenent decisions amb informació incompleta i convivint amb els propis errors. Només llavors arriba el moment delicat i bonic de començar a fer aportacions allà on altres ja han arribat. Això no és altre que, aixecar-se sobre el treball dels qui et van precedir, sense haver de reinventar el que ja funcionava ni resignar-se a repetir-ho. En els projectes europeus de xarxes intel·ligents ho he vist mil vegades,

La innovació de veritat no neix del que és nou contra el que és vell, sinó de connectar-los.

Un dia, aquell qui aporta passa a ser qui fa aportar els altres, i comença a promoure i motivar el talent. És el pas del node al hub o el que és el mateix dir que, la teva feina ja no és brillar, sinó fer que la xarxa sencera funcioni millor. Aquí el sénior té un paper insubstituïble com a mentor sempre, com apunta Cristian Viladoms, des de l'escolta i no des del paternalisme. Tot això va sedimentant en experiència, entesa no com un arxiu polsós sinó com a criteri viu que és el de saber llegir una situació complexa sense que ningú te l'expliqui, reconèixer un senyal d'alarma abans que soni, recordar què va funcionar i què no. Aquest és el sistema operatiu invisible del qual parla Alberto Garzón García , allò que se'n va quan una persona clau es jubila i que rarament està no ho estarà escrit en cap manual.

I finalment arriba la saviesa. No com a premi de consolació al final del camí, sinó com l'estació més productiva de totes. La saviesa és experiència depurada per les relacions que ve de dècades de tractar amb persones, institucions, conflictes i cicles que es repeteixen. És la capacitat de posar tot el recorregut al servei del col·lectiu. Per això aquesta última estació no és el final d'una carrera, sinó el començament de la seva contribució més gran que és la de representar, aconsellar, obrir camí, transferir. La saviesa és el moment en què la teva trajectòria deixa de ser teva i passa a ser de tots.

Si aquesta progressió és certa, aleshores l'error que assenyala l'ebook és evident donat que, moltes organitzacions gestionen l'edat quan haurien de gestionar el compromís i la capacitat, com formula molt bé Pasqual Prous. Rejovenir no equival a guanyar talent. Confondre velocitat amb creixement, o joventut amb innovació i maduresa amb tradició, és un paradigma car i sense base real. La bona notícia és que la tendència ens acompanya. Cada cop hi ha menys posicions on l'edat sigui una limitació física real, i cada cop importa més la saviesa acumulada. La longevitat laboral, lluny de ser una amenaça, és disposar durant més temps d'un actiu que costa dècades de construir. El repte no és substituir unes generacions per altres, sinó orquestrar que totes convisquin en la mateixa xarxa.

Ramon Gallart

Electrificar Europa

És molt més que una resposta al canvi climàtic.

La presentació per part de la Comissió Europea del nou Electrification Action Plan, és una decisió que de fer-se realitat,  marcarà una època. No estem davant d'un nou paquet de mesures ambientals, sinó davant d'una estratègia que redefineix el futur energètic, industrial i econòmic d'Europa. Personalment, considero que és una excel·lent oportunitat que no podem deixar escapar.

Durant molts anys hem associat la transició energètica gairebé exclusivament amb la instal·lació de més energies renovables. Sens dubte, era un pas imprescindible, però insuficient. Produir electricitat neta no transforma per si sol el model energètic si continuem consumint gas natural, gasoil o gasolina en la indústria, els edificis i el transport. El veritable repte és actuar sobre la demanda, i això només s'aconsegueix electrificant els usos finals de l'energia.

Això és precisament el que planteja Brussel·les i no és altre que, substituir progressivament el gas natural i els derivats del petroli per electricitat produïda majoritàriament amb fonts renovables i altres tecnologies baixes en emissions. No és només una aposta climàtica; és una estratègia de competitivitat, de seguretat energètica i de sobirania europea.

Els darrers anys ens han recordat amb contundència la fragilitat del nostre model energètic. La guerra d'Ucraïna, la inestabilitat al Pròxim Orient i la volatilitat dels mercats internacionals han demostrat i encara ho estan fent, fins a quin punt Europa continua depenent d'uns combustibles que no controla. Cada crisi geopolítica es tradueix immediatament en un increment dels costos energètics, una pèrdua de competitivitat empresarial, un augment de la inflació i un impacte directe sobre les economies familiars.

Quan la Comissió Europea fixa l'objectiu de substituir dos terços del consum de gas, reduir a la meitat el consum de petroli i estalviar fins a 200.000 milions d'euros en importacions de combustibles fòssils abans de 2040, el missatge va molt més enllà de la reducció d'emissions. Significa retenir riquesa dins d'Europa, reduir la dependència exterior, protegir la nostra economia davant les tensions internacionals i reforçar l'autonomia estratègica del continent.

En definitiva, la millor energia és aquella que podem produir nosaltres mateixos.

Però aquesta transformació només serà possible si electrifiquem decididament la demanda. Això implica accelerar la implantació del vehicle elèctric, substituir les calderes de gas per bombes de calor, electrificar processos industrials, impulsar l'emmagatzematge energètic i gestionar de manera intel·ligent la demanda. Ja no és suficient generar electricitat renovable; cal que aquesta electricitat substitueixi efectivament els combustibles fòssils allà on avui encara són predominants.

És aquí on la transició energètica es converteix en una autèntica política industrial.

Europa competeix amb economies com la nord-americana, la xinesa, la japonesa o la sud-coreana, que estan invertint massivament en electrificació, digitalització i noves tecnologies. Si volem mantenir una indústria competitiva, necessitem una energia estable, predictible i cada vegada menys exposada als mercats internacionals dels combustibles fòssils. L'electricitat produïda localment ofereix precisament aquesta estabilitat.

Tanmateix, Brussel·les també identifica un dels principals obstacles que cal resoldre amb urgència i no és altre que, avui, en molts casos, l'electricitat continua sent més cara que el gas per efecte dels impostos, peatges i càrrecs regulats que suporten les factures elèctriques. És una contradicció difícil d'entendre. Demanem a ciutadans i empreses que electrifiquin els seus consums mentre mantenim un marc econòmic que sovint continua afavorint els combustibles fòssils.

Per això és imprescindible reformar la fiscalitat i la regulació del sistema energètic. Si volem accelerar la transició, els senyals econòmics han d'anar en la mateixa direcció que els objectius polítics.

En aquest nou escenari, les xarxes de distribució elèctrica deixen de ser una infraestructura invisible per convertir-se en un dels pilars fonamentals de la transformació energètica. Sense xarxes modernes, digitalitzades, resilients i preparades per gestionar milions de nous punts de consum i de generació distribuïda, la transició simplement no serà possible.

És aquí on els distribuïdors d'energia elèctrica tenen una responsabilitat i, alhora, una oportunitat extraordinàries.

En concret, els distribuidors locals acostumen a estar fortament arrelades al territori, coneixen de primera mà les necessitats dels municipis, dels polígons industrials i dels petits consumidors. La seva proximitat els permet facilitar la integració de l'autoconsum, les comunitats energètiques, els sistemes d'emmagatzematge, la flexibilitat de la demanda o la recàrrega intel·ligent del vehicle elèctric. En definitiva, poden actuar com a veritables acceleradors de la transició energètica des del territori.

Ara bé, aquesta responsabilitat també exigeix un marc regulador coherent. Durant anys, la distribució elèctrica ha funcionat sota models retributius que han limitat la capacitat inversora del sector. Si Europa vol electrificar l'economia al ritme que proposa, serà imprescindible facilitar les inversions necessàries perquè les xarxes estiguin preparades per assumir aquest nou model energètic.

Ara bé, també crec que Europa ha d'afrontar un debat que sovint apareix quan es parla de descarbonització i, passa si Europa fa un gran esforç per reduir emissions mentre altres grans economies continuen augmentant el consum de carbó, petroli o gas.

La Unió Europea genera una part relativament reduïda de les emissions globals de CO₂, mentre que altres regions del món continuaran incrementant la seva demanda energètica durant les properes dècades. Si el debat es limités exclusivament al canvi climàtic, alguns podrien qüestionar l'impacte real de l'esforç europeu. Però aquest plantejament, al meu entendre, és incomplet.

L'electrificació de l'economia europea ja no es pot justificar únicament per motius ambientals. 

Encara que la resta del món avancés més lentament en la descarbonització, Europa continuaria tenint raons per abandonar progressivament el gas natural i el petroli. Ho hauria de fer per seguretat energètica, per competitivitat industrial, per estabilitat econòmica i per autonomia estratègica.

Cada euro que deixem de destinar a importar combustibles fòssils és un euro que pot generar activitat econòmica, innovació, ocupació i desenvolupament tecnològic dins d'Europa. Cada megawatt produït amb recursos propis redueix la nostra dependència exterior i ens protegeix davant futures crisis geopolítiques.

A més, Europa ha exercit històricament un paper de lideratge en les grans transformacions reguladores i industrials. També pot fer-ho ara demostrant que un sistema energètic electrificat i descarbonitzat no només és ambientalment més sostenible, sinó també econòmicament més eficient i industrialment més competitiu. Si aquest model funciona, molts altres països acabaran adoptant-lo no només per compromís climàtic, sinó perquè serà la millor opció des d'un punt de vista econòmic.

Per això crec que l'èxit de la transició energètica europea no s'hauria de mesurar exclusivament en tones de CO₂ evitades. També s'hauria de valorar per la seva capacitat de generar una indústria més innovadora, una economia més resilient, unes empreses més competitives i una societat menys dependent dels recursos energètics d'altres continents.

La transició energètica serà, probablement, la major transformació econòmica d'Europa des de la revolució industrial. No serà senzilla. Exigirà inversions molt importants, estabilitat reguladora, planificació i una estreta col·laboració entre administracions, empreses i ciutadania. Però el cost de no actuar seria molt més elevat.

Espero que Europa hagi entès que el futur no consisteix a buscar nous proveïdors de gas, sinó a necessitar cada vegada menys gas.

L'electrificació no és una moda ni una aposta ideològica. És una decisió racional basada en criteris econòmics, industrials, tecnològics i geopolítics. És l'eina que ens permetrà construir una Europa més autònoma, més competitiva i més preparada per afrontar els reptes del segle XXI.

El debat, per tant, ja no és si hem d'electrificar la demanda. El veritable debat és si serem capaços d'accelerar aquesta transformació amb la velocitat que exigeix el context actual. Perquè cada quilowatt hora que substitueix un litre de petroli o un metre cúbic de gas és una passa més cap a una Europa energèticament sobirana, industrialment més forta i climàticament més responsable.

I aquesta és una oportunitat que no ens podem permetre deixar escapar. 

Rmon Gallart