Impacte de les Onades de Calor.

L'agost de 2025,  Catalunya va patir una altra onada de calor i això esdevé com una tendència preocupant.

Fins ara i des del 2023, 15 països han trencat rècords de calor. El juliol passat, la temperatura mitjana global probablement va assolir un màxim de 120.000 anys. A mesura que les onades de calor es tornen més sovint i intenses, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que les morts relacionades amb la calor, que ja arriben a unes 500.000 anualment, podrien augmentar cinc vegades per al 2050.

Llavors, amb les temperatures en augment, l'aire condicionat ja no és un luxe; és una necessitat. A més de mantenir-nos còmodes, l'aire condicionat és vital per a la salut, la conservació d'aliments, l'emmagatzematge de medicaments i el funcionament d'infraestructures essencials com els centres de dades. No obstant això, els mateixos sistemes de refrigeració dels quals depenem contribueixen significativament al problema, ja que les seves demandes d'energia augmenten les emissions mundials de gasos d'efecte hivernacle donat l'alcomponetn de font de generació amb combustibles fòssils.

Només al 2023, més de 3,8 mil milions de persones van afrontar una calor extrema almenys un dia, amb més de 47.000 morts relacionades amb la calor a Europa. Les altes temperatures sostingudes poden provocar condicions mortals com el cop de calor, la fallada cardiovascular i el dany renal. Les poblacions vulnerables, incloent nens, gent gran i persones amb problemes de salut subjacents, són les més exposades al risc.

Però l'impacte va més enllà de la salut. Les temperatures altes poden afectar la funció cognitiva, reduir la productivitat i disminuir el PIB. A l'Índia, per exemple, es va observar una caiguda del 2% en la productivitat per cada augment de 2°C, cosa que va costar milers de milions a l'economia.

A mesura que les temperatures augmenten, també ho fa la demanda d'aire condicionat. Actualment, hi ha 2 mil milions d'aires condicionats a tot el món, una xifra que s'espera que arribi als 5,6 mil milions per al 2050. Aquest augment està impulsat per regions com el nord-oest del Pacífic dels EUA, el Regne Unit, i parts de Sud-amèrica i Àfrica—àrees històricament no acostumades a aquesta calor. Els creixents ingressos als països en desenvolupament també impulsen aquesta demanda, ja que més llars superen el llindar en què l'aire condicionat es fa assequible.

L'explosió de les tecnologies digitals afegeix una altra capa a aquesta demanda que no para de crèixer. Els centres de dades, que representen fins a un 3,7% de les emissions globals, requereixen una climatització exigent per funcionar. A mesura que la intel·ligència artificial i el núvol continuen creixent, les necessitats energètiques—i les emissions associades—d'aquests centres es preveu que augmentin deu vegades per al 2026.

L'aire condicionat és necessari, però el seu impacte ambiental no es pot ignorar. Actualment, la climatització representa el 10% del consum elèctric mundial, contribuint a una part important de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La situació és més greu en regions que depenen en gran mesura del carbó com a font d'energia.

A més, l'accés a la climatizació per obtenir fred és un clar indicador de desigualtat. Mentre que el 90% de les llars als EUA i el Japó tenen aire condicionat, només el 8% de les persones a les parts més càlides del món en tenen. Aquesta disparitat accentúa la vulnerabilitat de les comunitats ja marginades

Per equilibrar la necessitat de climatizació per fer fred amb la urgència de reduir les emissions, és essencial un enfocament multifacètic. Les innovacions en tecnologia d'aire condicionat, dissenys de refrigeració passiva i sistemes intel·ligents poden ajudar. Tanmateix, aquests avenços han de combinar-se amb polítiques  sòlides, com ara l'establiment d'estàndards energètics, la inversió en energies renovables i l'assistència financera a les comunitats vulnerables.

A mesura que el món s'escalfa, assegurar un accés equitatiu a la climiatizació sostenible no és només un repte ambiental, és una imperatiu humanitari.

Ramon Gallart

L’Era dels 100 GW

La nova pressió sobre les xarxes elèctriques

L’emmagatzematge energètic ha deixat de ser una tecnologia complementària per convertir-se en l’eix central de la nova arquitectura elèctrica mundial. Segons l'article de El Periódico de la Energía, el fet que el mercat global hagi superat per primera vegada els 100 GW anuals d’instal·lacions de bateries no és només una fita industrial, per una banda s'està aportant la gestioabilitat de les fonts de genració PV i eòlica, que no tenen de manera intrínsica i, també és un senyal inequívoc que el sistema energètic està entrant en una nova fase, marcada per l’esperada electrificació de l’economia que preveu una demanda elèctrica mai vista. 

Els nous vectors energètics com son, la mobilitat elèctrica, l’hidrogen verd, la descarbonització industrial i l’explosió dels centres de processament de dades (CPD), estan transformant completament el perfil de consum i tensionant les infraestructures de transport, subtransport i distribució.

La mobilitat elèctrica és probablement el vector més visible. La progressiva electrificació del parc automobilístic, especialment del transport pesant i de les flotes logístiques, implica una nova demanda concentrada en hores específiques i en punts urbans o industrials molt concrets. Una estació de càrrega ultraràpida per a camions pot requerir desenes de megawatts de potència instantània, equivalents al consum d’un municipi no molt petit. Això obliga a reforçar les xarxes de distribució i, en molts casos, a construir noves subestacions i línies de mitja tensió. El problema ja no és només generar electricitat renovable, sinó ser capaços de gestionar i portar-la allà on es necessita i en el moment adequat.

Aquesta mateixa tensió es multiplica amb l’arribada de l’hidrogen verd. Els electrolitzadors industrials funcionen com grans consumidors elèctrics continus. Un projecte d’hidrogen de mida mitjana pot requerir centenars de megawatts de connexió a la xarxa d’alta tensió. Això converteix moltes zones industrials en nous pols de demanda energètica, alterant els equilibris històrics del sistema. La xarxa de transport, tradicionalment pensada per evacuar energia des de grans centrals cap als centres de consum, ara ha d’adaptar-se a una estructura molt més distribuïda i dinàmica.

La indústria electrificada accentua encara més aquesta transformació. Processos tèrmics que fins ara funcionaven amb gas natural (forns, vapor industrial, química pesada o cimenteres) estan migrant cap a tecnologies elèctriques per reduir emissions. Aquesta electrificació incrementa enormement la demanda base del sistema i exigeix potències fermes, contínues i estables. En conseqüència, la necessitat d’emmagatzematge energètic deixa de ser una qüestió vinculada exclusivament a les renovables i passa a ser un element estructural per garantir estabilitat industrial i competitivitat econòmica.

Però si hi ha un vector que està redefinint el debat energètic global són els centres de dades. La irrupció de la intel·ligència artificial i del cloud computing està provocant una cursa mundial per construir nous CPD amb consums energètics gegants. Alguns centres ja superen els 500 MW de demanda contínua, i els futurs campus digitals podrien arribar al nivell d’una ciutat mitjana. A diferència d’altres consums industrials, els CPD requereixen una qualitat de subministrament pràcticament perfecta: qualsevol microtall implica pèrdues milionàries. Això obliga a desplegar sistemes d’emmagatzematge de resposta ultraràpida, bateries estacionàries i xarxes molt més resilients.

Aquest nou escenari té conseqüències directes sobre les infraestructures elèctriques. La xarxa de transport d’alta tensió haurà de créixer de manera accelerada per connectar grans nodes renovables amb els nous centres de demanda industrial i digital. Les xarxes de subtransport, sovint oblidades, es convertiran en un coll d’ampolla crític, especialment a les àrees metropolitanes i industrials. I la distribució urbana haurà d’afrontar un canvi radical, passant d’una estructura passiva a una xarxa intel·ligent, bidireccional i digitalitzada.

Sota aquest context, l’emmagatzematge energètic apareix com una eina de flexibilitat sistèmica. Les bateries permeten absorbir excedents renovables, reduir congestions de xarxa, suavitzar pics de demanda i diferir inversions multimilionàries en noves infraestructures. Diversos estudis ja apunten que el desplegament massiu d’emmagatzematge pot reduir o ajornar reforços de xarxa gràcies a una millor gestió dels fluxos elèctrics. 

A més, l’evolució tecnològica està accelerant aquesta tendència. Les bateries de sodi, els sistemes híbrids amb hidrogen o les tecnologies gravitacionals i tèrmiques amplien les opcions disponibles i redueixen la dependència del liti. BloombergNEF preveu que aquesta diversificació química serà una de les grans transformacions de la pròxima dècada. 

Europa i Espanya arriben tard a aquesta cursa. Malgrat el lideratge renovable, encara existeix una manca d’estratègia integral entre generació, emmagatzematge i xarxes. El risc és evident: podem tenir una enorme capacitat renovable instal·lada però insuficient infraestructura per transportar-la, estabilitzar-la i consumir-la eficientment. La transició energètica no dependrà només de quants gigawatts renovables s’instal·lin, sinó de la capacitat del sistema per gestionar una demanda cada vegada més electrificada, digitalitzada i intermitent.

El futur energètic no serà només renovable; serà flexible, distribuït i intensiu en emmagatzematge. Qui entengui això abans dominarà la nova economia elèctrica del segle XXI.

Ramon Gallart

Els Cables Submarins de Fibra Òptica.

Sota la superfície aparentment immutable dels oceans s’amaga una de les infraestructures més decisives del nostre temps.

Milers de quilòmetres de cables submarins de fibra òptica recorren els fons marins connectant continents, economies i societats amb una discreció gairebé absoluta.

Invisibles per a la majoria de la població, aquests conductes digitals són els veritables vasos sanguinis de la globalització contemporània donat què, per ells circula prop del 99% del tràfic mundial d’internet, des de transaccions financeres fins a videotrucades, serveis al núvol, dades governamentals o comunicacions militars.

La paradoxa és evident. Vivim en una era que es percep com a completament “sense fils”, dominada pels satèl·lits, el 5G i la computació distribuïda, però la realitat és que la connectivitat global continua depenent d’una xarxa física extraordinàriament vulnerable. Aquests cables, amb un gruix sovint comparable al d’una mànega de jardí, suporten una càrrega estratègica colossal. I qualsevol interrupció pot tenir conseqüències econòmiques, polítiques i de seguretat de gran abast.

Els incidents registrats al mar Bàltic a finals de 2024 van posar aquesta fragilitat sota els focus internacionals. El 17 de novembre, el cable BCS East-West Interlink, que uneix Lituània i Suècia, va deixar de funcionar inesperadament. L’endemà, un altre cable submarí entre Finlàndia i Alemanya també va patir una interrupció. Tot i que els talls accidentals són relativament freqüents; provocats sovint per àncores, terratrèmols submarins o activitats pesqueres, la coincidència temporal i geogràfica va despertar immediatament sospites d’un possible sabotatge deliberat.

Les investigacions van dirigir ràpidament l’atenció cap al vaixell xinès Yi Peng 3, detectat navegant prop de les zones afectades. Encara que les conclusions definitives continuen envoltades de prudència diplomàtica, el cas ha intensificat les tensions geopolítiques i ha reforçat la percepció que els cables submarins s’han convertit en objectius estratègics dins les noves formes de guerra híbrida. En un context internacional cada vegada més polaritzat, aquestes infraestructures són alhora símbol de cooperació global i punts crítics de vulnerabilitat.

La dimensió del repte és colossal. La xarxa mundial de cables submarins supera els 1,5 milions de quilòmetres i travessa oceans sencers, zones volcàniques, falles tectòniques i àrees marítimes sota jurisdiccions diverses. Protegir de manera integral aquesta infraestructura és pràcticament impossible. Les dificultats no només són tècniques, sinó també polítiques i logístiques.

En les grans profunditats oceàniques, els cables són relativament segurs gràcies a la dificultat d’accés. Però la situació canvia radicalment a prop de les costes. És en aquestes aigües menys profundes on es concentra la major part dels incidents. Les àncores de grans vaixells comercials, les xarxes d’arrossegament, els submarins i fins i tot drons subaquàtics poden causar desperfectes greus amb una facilitat sorprenent. A més, quan els cables entren a les zones econòmiques exclusives dels estats, la responsabilitat de la seva protecció depèn dels recursos i capacitats de cada país. Això crea un mosaic desigual de vigilància marítima i capacitat de resposta.

Aquest nou escenari està impulsant una transformació tecnològica accelerada en la manera com es protegeixen les infraestructures submarines. Empreses especialitzades en observació terrestre, com BlackSky Technology, i operadors espacials com SpaceX, estan desenvolupant sistemes de monitorització contínua mitjançant satèl·lits capaços d’identificar patrons de navegació sospitosos prop de les rutes submarines. L’objectiu és detectar anomalies abans que es produeixi un incident.

Paral·lelament, els vehicles submarins no tripulats —els anomenats UUVs— emergeixen com una de les grans promeses de la seguretat marítima. Aquests drons autònoms podrien patrullar corredors submarins, inspeccionar l’estat físic dels cables, identificar manipulacions i fins i tot intervenir preventivament davant activitats considerades hostils. El desenvolupament d’intel·ligència artificial aplicada a la vigilància marina permetria, a més, automatitzar la detecció de comportaments anòmals i reduir el temps de resposta davant amenaces potencials.

Tanmateix, la mateixa tecnologia que pot reforçar la protecció també pot sofisticar el sabotatge. La democratització dels drons submarins, les capacitats avançades de geolocalització i l’automatització dels sistemes de navegació obren la porta a operacions molt més precises, difícils de rastrejar i potencialment devastadores. La infraestructura submarina s’ha convertit així en un nou espai de confrontació silenciosa, on la frontera entre accident, espionatge i atac deliberat és cada vegada més difusa.

Actualment ja s’apliquen mesures de protecció física, com enterrar els cables sota el fons marí o cobrir-los amb estructures protectores per dificultar-ne la localització i manipulació. Però aquestes solucions tenen limitacions evidents davant amenaces cada vegada més sofisticades. El futur de la seguretat submarina sembla encaminat cap a una combinació de vigilància permanent, intel·ligència artificial, sensors distribuïts i cooperació internacional.

La qüestió central no és només com protegir els cables submarins, sinó com anticipar-se als riscos abans que les conseqüències siguin irreversibles. En una economia global totalment dependent de la connectivitat digital, qualsevol interrupció prolongada podria afectar mercats financers, infraestructures energètiques, serveis públics i sistemes de defensa. Els cables submarins ja no són únicament infraestructura tecnològica: són un element essencial de la sobirania digital i de l’estabilitat geopolítica del segle XXI.

La gran batalla per la connectivitat global no es lliura únicament a l’espai, als centres de dades o a les xarxes 5G. També es desenvolupa en silenci, a milers de metres sota la superfície marina, allà on el món modern depèn d’uns fils aparentment fràgils que sostenen bona part de la civilització digital contemporània.

Ramon Gallart

La Revolució Silenciosa de la IA al Sector Elèctric

La digitalització ja està transformant el sector elèctric, però la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) alterarà encara més la seva cadena de valor. 

Diversos informes internacionals apunten que l’aplicació de la IA en els sistemes elèctrics podria generar desenes de milers de milions d’euros en estalvis i reduccions significatives d’emissions. Però més enllà dels beneficis operatius, la qüestió clau és una altra i això és, qui capturarà aquest valor i com canviarà l’equilibri entre els diferents actors del sistema energètic.

En aquest context, les tres peces del sistema elèctric es troben en redefinició:

1.-La generació connectada a les xarxes de distribució, 

2.- Les pròpies xarxes de distribució i,

3.- Els comercialitzadors amb àmbit més local. 

És precisament aquí on la IA acturà com a catalitzador d’un canvi estructural que podria redistribuir poder dins del sector, tradicionalment dominat per grans empreses.

La transició energètica està fent que els sistemes elèctrics siguin cada vegada més complexos. L’entrada massiva de renovables variables, implica gestionar variabilitat, congestió i necessitats de flexibilitat en temps real. Aplicacions com la previsió de generació renovable, el manteniment predictiu de xarxes i infraestructures, l’optimització del despatx elèctric, el control en temps real de la xarxa o la classificació dinàmica de línies ja estan demostrant que poden millorar de manera significativa l’eficiència operativa dels sistemes elèctrics. Però aquestes millores no són neutres des del punt de vista econòmic o institucional és a dir, la digitalització redistribueix informació, i qui controla la informació pot influir en la presa de decisions del sistema.

La generació connectada a xarxes de distribució podria ser una de les grans beneficiàries d’aquest procés. Els algoritmes permeten predir la producció renovable amb més precisió, optimitzar l’autoconsum i l’emmagatzematge, participar en mercats locals de flexibilitat o integrar millor recursos distribuïts. Això redueix una de les grans barreres històriques de la generació distribuïda que és la incertesa operativa. En altres paraules, la IA pot permetre que instal·lacions més petites competeixin en eficiència amb grans centrals, especialment quan es coordinen a través de plataformes digitals o agregadors. Aquest fenomen podria democratitzar parcialment la producció d’energia si el marc regulador acompanya aquest canvi.

Les xarxes de distribució també estan ja en una nova etapa. Històricament han funcionat de manera relativament passiva, transportant i distribuint energia des de la gran generació connectada a les xarxes de transport fins al consumidor final. Però amb l’entrada massiva de generació distribuïda, bateries i vehicles elèctrics, aquestes xarxes es converteixen en espais d’orquestració energètica. La IA pot ajudar els distribuïdors o DSO a gestionar congestions locals, optimitzar fluxos bidireccionals d’energia, coordinar recursos distribuïts o anticipar inversions en infraestructura. Això pot convertir les xarxes de distribució en infraestructures digitals crítiques, amb un paper cada vegada més semblant al d’una plataforma. En aquest escenari, els DSO podrien adquirir més capacitat d’influència dins del sistema elèctric, especialment si desenvolupen capacitats analítiques pròpies.

Per altre banda, els comercialitzadors amb presència local o regional poden trobar en la IA una eina per competir amb actors molt més grans. Els sistemes d’anàlisi de dades permeten personalitzar serveis energètics, predir patrons de consum, optimitzar tarifes dinàmiques o gestionar la flexibilitat dels clients. Aquest tipus de serveis depenen sovint de coneixement del client i de proximitat territorial, un terreny on els actors locals poden tenir avantatges. Les grans corporacions disposen d’economies d’escala i capacitat financera, però els comercialitzadors locals poden aprofitar dades més contextualitzades, relacions de confiança amb els clients i una integració més directa amb comunitats energètiques o iniciatives territorials. Si es combina amb plataformes digitals i IA, aquest model podria facilitar l’aparició d’ecosistemes energètics més descentralitzats.

Tot i aquestes oportunitats, la introducció de la IA també planteja riscos importants. Els sistemes elèctrics estan dissenyats per ser altament fiables i deterministes, mentre que els models d’IA funcionen de manera probabilística. Això genera reptes en termes de validació, explicabilitat i responsabilitat, especialment quan aquestes eines s’utilitzen per prendre decisions en infraestructures crítiques. A més, la digitalització massiva augmenta l’exposició a riscos de ciberseguretat. A mesura que les xarxes es connecten amb més recursos distribuïts, centres de dades i plataformes digitals, també augmenta la superfície potencial d’atac.

També hi ha un repte organitzatiu. Moltes empreses adopten noves eines tecnològiques amb l’esperança d’aconseguir millores ràpides en eficiència, però sovint descuiden la necessitat de reforçar la col·laboració interna, la confiança i les dinàmiques de treball. Sense aquests elements, la tecnologia pot acabar generant friccions organitzatives i resultats per sota de les expectatives.

La qüestió de fons no és si la intel·ligència artificial millorarà l’eficiència del sector elèctric, sinó com redistribuirà el poder dins de la cadena de valor.

Si les dades i les capacitats analítiques es concentren en mans de les grans corporacions, la IA podria reforçar el model actual del sector. Però si aquestes eines es distribueixen entre DSO, agregadors, generació distribuïda i comercialitzadors locals, el resultat podria ser un sistema energètic més descentralitzat, flexible i resilient.

Llavors, la intel·ligència artificial no determinarà per si sola el futur del sector elèctric. El que realment marcarà la diferència seran les decisions reguladores, institucionals i empresarials que s’adoptin en els pròxims anys. D’aquestes decisions dependrà si la IA consolida el poder dels grans actors tradicionals o si, per contra, obre la porta a una nova geografia energètica més distribuïda i diversa.

Ramon Gallart

El Retorn del Corrent Continu, Una Oportunitat Estratègica per a Europa

L’auge dels centres de dades d’IA accelera la transició cap al corrent continu, amb implicacions destacables en eficiència, sobirania energètica i model elèctric a Espanya i la UE

La transformació energètica dels centres de dades és, en realitat, un reflex avançat del que pot passar a escala al conjunt de la xarxa elèctrica.

El consum d'energia dels centres de dades creix constantment a arreu del món, impulsat principalment per l'expansió de la intel·ligència artificial, els serveis al núvol i la digitalització. A hores d'ara, aquests centres representen al voltant de l'1,5% de l'electricitat mundial, que és al voltant de 415 TWh. L'AIE diu que estem veient aquesta xifra es duplicarà per al 2030 a Europa, ja representen al voltant del 2% de la demanda d'electricitat, amb una clara tendència a l'alça. A Espanya, el creixement és encara més ràpid, amb una demanda que podria triplicar-se entre el 2024 i el 2026. en la nostra necessitat de material digital, cosa que significa que encara estem veient un augment en la demanda digital general.

El pas progressiu de sistemes de corrent altern (AC) a corrent continu (DC), especialment en entorns d'alta demanda com els centres de dades per a intel·ligència artificial, no és només una qüestió tècnica, és un senyal clar d'un possible canvi de paradigma en la manera com produïm, distribuïm i consumim l'energia a Europa.

Durant dècades, la corrent alterna ha estat l'estàndard indiscutible. La seva capacitat per transportar i distribuir electricitat a llargues distàncies amb relativa facilitat i la maduresa de la seva infraestructura han consolidat un model robust. Aquest model, però, es va dissenyar per a una realitat energètica molt diferent de la d'avui.

Els centres de dades moderns, especialment els orientats a IA, treballen internament en corrent continu, fet que implica múltiples conversions des de l'entrada a AC fins al consum final a DC. Aquest procés, tot i garantir estabilitat, introdueix pèrdues energètiques, complexitat i un ús intensiu de materials com ara el coure.

És precisament aquí on les arquitectures a DC mostren el seu potencial valor. Reduir o eliminar conversions intermèdies, com proposen les noves configuracions a 800 Vdc, permet millorar l'eficiència energètica, disminuir la dissipació de calor i reduir la necessitat de components voluminosos. A més, l'augment de tensió permet transportar una potència més gran amb menys corrent, cosa que es tradueix en menys pèrdues resistives i una reducció significativa del consum de coure, un aspecte especialment rellevant en un context europeu marcat per la dependència de matèries primeres crítiques.

Des d'una perspectiva europea, aquesta evolució s'alinea amb diversos objectius estratègics.

La Unió Europea vol millorar l‟eficiència energètica, reduir emissions i reforçar l‟autonomia industrial. Les xarxes en DC us poden ajudar a aconseguir aquests tres objectius.

En primer lloc, perquè optimitzen el transport i l'ús de l'energia, especialment en entorns amb alta densitat energètica.

En segon lloc, perquè són molt compatibles amb fonts renovables com la solar fotovoltaica, que ja produeixen electricitat en corrent continu.

I en tercer lloc, perquè podrien impulsar una nova cadena de valor industrial al voltant de l'electrònica de potència, un sector on Europa vol ser competitiva. 

Pel que fa a Espanya, la idoneïtat de les xarxes a DC és més evident en certs àmbits. El país té un potencial enorme en energia solar, així com un ràpid creixement en infraestructures digitals i centres de dades. Integrar sistemes a DC podria reduir costos operatius, millorar l'eficiència i facilitar la integració directa de generació renovable distribuïda.

A més, en entorns com microxarxes, polígons industrials o fins i tot edificis intel·ligents, el DC podria jugar un paper clau en la descarbonització. Ara bé, cal evitar una visió excessivament optimista o simplista. El principal obstacle per a l'expansió del corrent continu no és tecnològic sinó estructural. La infraestructura existent està profundament arrelada a AC, i substituir-la o adaptar-la implica inversions molt elevades.

A més, la manca d'estàndards consolidats, marcs de seguretat clars i una cadena de subministrament madura genera incertesa al sector. Tal com apunten diversos actors industrials, el desplegament massiu de sistemes DC requereix una coordinació estreta entre fabricants, reguladors i operadors, així com compromisos d'inversió a llarg termini.

En aquest context, Europa s'enfronta a una decisió clau i aquesta és optar per una actitud proactiva i liderar el desenvolupament de xarxes en corrent continu en àrees específiques, o adoptar un enfocament més conservador i esperar que altres regions marquin el pas.

La història recent de la transició energètica ens ensenya que arribar tard pot portar a dependències tecnològiques difícils de revertir. En resum, les xarxes de corrent continu no substituiran immediatament el sistema actual basat en corrent altern, però sí que jugaran un paper cada vegada més important en sectors concrets d'alt valor estratègic, com els centres de dades, les microxarxes o la integració de fonts d'energia renovable.

La seva viabilitat a Europa i Espanya dependrà menys de la seva superioritat tècnica, que en molts casos ja és evident i, més de la capacitat dels actors públics i privats per crear un ecosistema coherent, estandarditzat i econòmicament viable.

Si aconseguim resoldre aquest repte amb èxit, el corrent continu podria passar de ser una solució de nínxol a convertir-se en un pilar fonamental del sistema energètic del futur.

Ramon Gallart

Microreactors Nuclears

Els micrreactors nuclears estan deixant de ser una idea de futur per convertir-se en una realitat tecnològica amb potencial transformador.

Diversos projectes impulsats als Estats Units estan avançant els límits de l’energia neta i fiable en el seu camí cap a la comercialització, amb l’objectiu d’oferir electricitat segura i constant en llocs remots on les xarxes elèctriques convencionals no arriben. Entre els desenvolupaments més destacats hi ha els reactors eVinci, de Westinghouse, i Kaleidos, de Radiant Industries, dues propostes innovadores que aspiren a revolucionar l’accés a l’energia en entorns aïllats mitjançant solucions compactes, eficients i sostenibles.

A finals del 2024, el Departament d’Energia dels Estats Units (DOE) va reforçar aquesta aposta amb una inversió estratègica: 3 milions de dòlars per al projecte eVinci i 2 milions per al reactor Kaleidos. Els fons serviran per impulsar la fase de planificació d’enginyeria de les proves que es duran a terme a DOME, la nova plataforma de demostració de micrreactors del DOE. Aquesta instal·lació, situada al Laboratori Nacional d’Idaho i prevista per entrar en funcionament el 2026, serà la primera dels Estats Units dedicada exclusivament a provar aquest tipus de reactors compactes. La seva posada en marxa representa un pas essencial per validar la seguretat, l’eficiència i la viabilitat comercial d’aquesta nova generació de tecnologia nuclear.

Tant el reactor eVinci com el Kaleidos comparteixen un element clau: l’ús de combustible nuclear TRISO, una tecnologia considerada una de les més segures i robustes del món. Aquest combustible està format per petites partícules d’urani recobertes per múltiples capes de materials ceràmics i de carboni que permeten suportar temperatures extremadament elevades sense fondre’s. Aquesta característica augmenta enormement la seguretat passiva dels reactors i redueix el risc d’accidents greus.

Malgrat compartir el mateix tipus de combustible, els dos reactors adopten filosofies de disseny diferents pel que fa al sistema de refrigeració. Westinghouse aposta per un sistema passiu de tubs de calor, una tecnologia que transfereix la calor sense necessitat de bombes ni circuits de refrigeració pressuritzats. Radiant, en canvi, opta per utilitzar heli gasós com a refrigerant del reactor Kaleidos. Ambdós enfocaments busquen simplificar el funcionament del reactor i minimitzar els punts crítics que podrien generar incidències mecàniques.

Els micrreactors es diferencien dels reactors nuclears convencionals principalment per la seva mida i potència. Mentre que una central nuclear tradicional pot produir prop d’un gigawatt d’electricitat, els micrreactors solen generar fins a 50 MW. Tot i aquesta menor capacitat, ofereixen avantatges molt importants: són modulars, transportables i requereixen molt menys manteniment. Això els converteix en una opció ideal per alimentar instal·lacions remotes com bases militars, explotacions mineres, comunitats aïllades o infraestructures temporals en zones afectades per desastres naturals. Fins i tot es planteja el seu ús futur en missions espacials i bases lunars.

Una de les grans fortaleses d’aquests reactors és la seva autonomia energètica. A diferència dels generadors dièsel, que necessiten un subministrament continu de combustible, o de les bateries, que requereixen recàrrega periòdica, els micrreactors poden operar durant anys sense interrupció. Aquesta capacitat els fa especialment útils en situacions d’emergència o en llocs amb condicions climàtiques extremes, on garantir un subministrament energètic estable és sovint un gran repte logístic.

La durada dels seus cicles de combustible és també un element diferencial. El reactor eVinci està dissenyat per generar 5 MW de potència durant aproximadament vuit anys sense necessitat de repostatge. El Kaleidos, per la seva banda, oferirà 1,2 MW durant almenys cinc anys. Aquesta longevitat redueix considerablement els costos operatius i la complexitat associada al transport i emmagatzematge de combustible.

El projecte eVinci de Westinghouse és probablement un dels exemples més avançats d’aquesta nova generació nuclear. El seu disseny incorpora centenars de tubs metàl·lics alcalins que transporten la calor des del nucli de grafit fins al sistema de conversió energètica. Aquesta arquitectura elimina la necessitat de grans sistemes de refrigeració pressuritzats, simplificant el reactor i incrementant-ne la seguretat. L’electricitat es genera mitjançant un sistema basat en el cicle Brayton d’aire obert, una tecnologia àmpliament utilitzada en turbines de gas i motors d’aviació.

Westinghouse també ha avançat significativament en els aspectes regulatoris. El 2022, l’empresa va aconseguir l’acceptació dels criteris bàsics de disseny del reactor, un requisit imprescindible per iniciar el procés de llicència davant la Nuclear Regulatory Commission (NRC) nord-americana. Aquest pas és fonamental per poder comercialitzar la tecnologia durant la pròxima dècada.

Paral·lelament, la companyia ja ha demostrat la viabilitat logística del concepte. Una unitat de demostració de 14.500 kg va ser fabricada i transportada amb èxit des de les instal·lacions de Pittsburgh, confirmant que el reactor pot ser construït en fàbrica i enviat completament muntat en contenidors. Aquesta capacitat de desplegament ràpid és un dels grans atractius comercials dels micrreactors.

L’interès internacional per aquesta tecnologia no para de créixer. El primer client confirmat del reactor eVinci és el Consell de Recerca de Saskatchewan, al Canadà, però Westinghouse també estudia altres aplicacions potencials, com centrals nuclears flotants o versions adaptades per a missions espacials. La comercialització del reactor està prevista cap al 2030, sempre condicionada a l’obtenció de les llicències reguladores definitives.

La fase de proves a DOME serà decisiva per validar el rendiment real d’aquests reactors i generar confiança entre reguladors, governs i futurs clients. Aquestes proves permetran avaluar-ne la seguretat, la fiabilitat operativa i la capacitat d’adaptació a diferents entorns.

En un context marcat per la lluita contra el canvi climàtic i la necessitat urgent de descarbonitzar el sistema energètic mundial, els micrreactors nuclears emergeixen com una alternativa amb un enorme potencial. La seva capacitat per generar electricitat sense emissions de carboni, operar de manera independent de grans infraestructures elèctriques i adaptar-se a múltiples escenaris els converteix en una tecnologia especialment atractiva per al futur energètic. Encara queden reptes regulatoris, econòmics i socials per superar, però les inversions i els avenços tecnològics actuals indiquen que aquests petits reactors podrien jugar un paper destacat en la construcció d’un sistema energètic més resilient, flexible i sostenible.

Ramon Gallart

Reforçar les Xarxes de Distribució

L'European Grids Package evidencia la necessitat d’un marc regulador, financer i operatiu que situï els DSO al centre d’un sistema elèctric cada cop més descentralitzat i electrificat

El debat sobre el futur del sistema elèctric europeues va intensificant arran de la electrificació de la societat que s'epera creixi notablement. En aquest context, el document European Grids Package – Joint statement for the better integration of electricity distribution challenges posa de manifest un element el qual, sovint passa desapercebut i és, el paper central de les xarxes de distribució i dels operadors de sistema de distribució (DSO) en la transició energètica europea.

La dimensió física d’aquestes xarxes ja evidencia la seva importància estratègica. Amb aproximadament deu dels onze milions de quilòmetres de xarxa elèctrica a Europa, la distribució constitueix la veritable columna vertebral del sistema energètic. Aquesta infraestructura, tot i ser poc visible per al gran públic, requereix inversions estimades en 730.000 milions d’euros entre 2024 i 2040 per adaptar-se a les noves necessitats derivades de la descarbonització i l’electrificació . No es tracta només d’una expansió quantitativa, sinó d’una transformació qualitativa cap a xarxes més intel·ligents, resilients i digitalitzades.

Segons les dades del document, la pressió sobre les xarxes de distribució no deixa de créixer. Més de 250 milions de consumidors ja hi estan connectats, als quals s’hi afegeixen milions de nous actius energètics distribuïts. Les previsions apunten a 30 milions de vehicles elèctrics el 2030, 10 milions de bombes de calor addicionals abans de 2027 i una presència majoritària d’instal·lacions renovables connectades a nivell de distribució . Aquest escenari obliga a replantejar no només la capacitat física de les xarxes, sinó també la seva gestió operativa i la seva planificació.

Des d’un punt de vista professional, el document destaca encertadament que la transició energètica no es pot abordar únicament des d’una perspectiva centralitzada. La realitat del sistema elèctric actual és profundament descentralitzada, amb una multiplicació d’actors, fluxos bidireccionals d’energia i necessitats específiques a escala local. En aquest sentit, la crítica a una excessiva centralització en el desenvolupament d’escenaris i planificació resulta especialment rellevant. Ignorar la informació i l’experiència dels DSO en la planificació pot conduir a decisions allunyades de la realitat operativa de les xarxes.

Un altre aspecte crític és la manca de mecanismes de finançament específics per a la distribució. Tot i que una gran part de les inversions necessàries es concentren en aquest nivell, les polítiques europees continuen prioritzant en gran mesura la infraestructura de transport. Aquesta desalineació pot generar colls d’ampolla en la connexió de nova generació renovable o en la integració de noves càrregues, limitant així el ritme de la transició energètica.

La proposta d’accelerar els procediments d’autorització i connexió és, en principi, positiva, però també planteja reptes significatius. Establir terminis massa estrictes o mecanismes d’aprovació tàcita pot comprometre la seguretat del sistema si no es tenen en compte les limitacions tècniques i la necessitat d’anàlisis detallades. La seguretat de la xarxa i la qualitat del subministrament han de continuar sent prioritats absolutes, especialment en un context d’augment de riscos associats tant a fenòmens climàtics extrems com a ciberatacs, que ja afecten de manera significativa el sector energètic .

També és rellevant la dimensió socioeconòmica de les xarxes de distribució. Més enllà de la seva funció tècnica, aquestes infraestructures són un motor de desenvolupament econòmic i ocupació, amb centenars de milers de llocs de treball associats i un paper clau en la integració de comunitats energètiques i en la participació ciutadana en el sistema energètic. Això reforça la idea que la distribució no és només un element tècnic, sinó també un instrument de cohesió territorial i de democratització de l’energia.

Per concloure, el document aporta una visió clara sobre la transició energètica europea que només serà viable si es reconeix plenament el paper estratègic de les xarxes de distribució i es dota els DSO dels recursos, el marc regulador i el protagonisme que requereixen. Sense aquesta base, qualsevol esforç en generació renovable o electrificació corre el risc de quedar limitat per una infraestructura que no evoluciona al mateix ritme. La clau no és només produir energia neta, sinó assegurar que aquesta energia pugui arribar de manera segura, eficient i equitativa a tots els consumidors.

Ramon Gallart

Mercats Locals de Flexibiltat.

Com els mercats locals i la digitalització estan convertint els distribuïdors com actors neutres però centrals d’un model energètic més flexible, eficient i centrat en l’usuari.

El Report on Distributed Flexibility Practices de la EU DSO Entity és un document que s’endinsa de ple a estudiar com estan i com evolucionen els mercats de flexibilitat locals a Europa. Mostra que són necessaris per transformar el sistema elèctric cap a un model més distribuït, digital i centrat en l’usuari. A partir de l’anàlisi de les pràctiques reals de diversos operadors de xarxes de distribució (DSO), l’informe mostra una visió clara i pràctica de com aquests sistemes, que abans eren només proves pilot, s’han convertit en eines fonamentals de treball.

L’electrificació creixent de l’economia i la proliferació de recursos energètics distribuïts, com les energies renovables, els vehicles elèctrics o les bombes de calor, estan canviant la manera de gestionar les xarxes. Per això, els gestors de les xarxes de distribució han de passar d’un model tradicional, amb fluxos unidireccionals i una gestió rígida, a un de més àgil i dinàmic. En aquest nou context, la flexibilitat és bàsica per garantir un subministrament segur, eficient i de qualitat.

En aquest marc, els mercats locals apareixen com una solució per gestionar problemes de congestió, tensió i limitacions operatives en el dia a dia de la xarxa de distribució. A diferència dels mercats majoristes o de balanç, aquests mecanismes responen a necessitats molt concretes, en ubicacions i moments específics. Això implica la necessitat de productes adaptats, mecanismes avançats de coordinació i una estreta connexió amb la realitat física de la xarxa. L’experiència dels països analitzats demostra que aquests mercats ja són útils tant en l’operació com en la planificació.

Una idea clau de l’informe és que la flexibilitat no substitueix la inversió en xarxa, sinó que la complementa. Els operadors combinen diverses eines com son els mercats, tarifes, acords flexibles i mesures tècniques, per optimitzar el desenvolupament de la infraestructura. Aquesta combinació permet ajornar o fins i tot evitar inversions costoses, alhora que facilita la connexió més ràpida de nous usuaris i fonts d’en+ergia.

La digitalització és un altre pilar fonamental. Per gestionar de manera eficient milions de recursos distribuïts, calen sistemes d’informació avançats, interoperabilitat de dades i comunicacions gairebé en temps real. Sense estàndards comuns i infraestructures digitals robustes, la flexibilitat no podrà escalar ni funcionar correctament. En aquest sentit, els DSO esdevenen actors clau en l’ecosistema digital energètic, facilitant la interacció entre mercats, usuaris i altres operadors.

L’informe també destaca la importància de la coordinació. Atès que les xarxes de transport i distribució estan interconnectades, igual que els diferents mercats, és imprescindible establir mecanismes clars d’actuació. Això permet evitar conflictes en l’activació de recursos i assegurar-ne un ús òptim. Aquesta coordinació no és només tècnica, sinó també institucional i reguladora, especialment en el context del futur Codi de Xarxa sobre Resposta a la Demanda, que establirà un marc comú a nivell europeu.

Un altre aspecte fonamental és la liquiditat dels mercats locals. La participació activa de consumidors, productors i agregadors és essencial perquè aquests mercats funcionin correctament. L’experiència demostra que aquesta liquiditat no apareix de manera immediata, sinó que requereix temps, confiança, regles clares i incentius adequats. Els mecanismes “local-for-local”, que fan visible el valor de la flexibilitat a nivell local, són especialment efectius per fomentar la participació.

Finalment, l’informe subratlla la importància dels marcs nacionals d’implementació. Tot i l’existència d’un marc europeu comú, el desplegament real dels mercats de flexibilitat dependrà de les decisions adoptades a cada país, especialment pel que fa a condicions tècniques, funcionament dels mercats i requisits de dades. L’èxit d’aquests sistemes dependrà de la seva capacitat d’adaptar-se a les particularitats locals sense perdre coherència ni interoperabilitat.

Per tant, el document ofereix una visió clara i basada en l’experiència sobre la importància de la flexibilitat distribuïda en la transició energètica. No es tracta només d’una tendència emergent, sinó d’un element estructural per construir un sistema elèctric més resilient, eficient i centrat en l’usuari. En aquest nou escenari, els operadors de distribució assumeixen un paper cada cop més actiu com a facilitadors de mercat i gestors d’un sistema energètic complex i descentralitzat.

Ramon Gallart

Quan l’Excés d’Energia Esdevé Problema

Les contradiccions d’una transició mal planificada

Ens han repetit fins a la sacietat que el gran repte del segle XXI és la manca d’energia i la dependència dels combustibles fòssils. Però la realitat comença a desmuntar aquest relat donat que, a Europa, cada cop més sovint, el problema no és que falti electricitat, sinó que en sobra i falta la seva gestionabilitat. Tant, que el sistema arriba a pagar perquè algú la consumeixi. No és cap victòria tecnològica; és, més aviat, el símptoma d’un model energètic mal dissenyat.

Els episodis de preus elèctrics en negatiu de l'1 de maig de 2026 no són una curiositat puntual ni una anomalia passatgera. Són la conseqüència directa d’una aposta desordenada per les renovables sense haver resolt abans les seves limitacions estructurals i de gestió. Sí, hem omplert teulades i camps de plaques solars, i això ha abaratit el cost de producció en moltes hores. Però, a la pràctica, ningú no ha pensat prou en què fer amb tota aquesta energia quan no es necessita.

El resultat és un sistema tensionat, erràtic i, en molts moments, absurd.

Mentre organismes internacionals alerten d’una crisi energètica global sense precedents que comportarà preus del petroli disparats i incerteses geopolítiques constants, Europa es permet el luxe de malbaratar electricitat. Aquesta contradicció posa en evidència una clar mancança de planificació. S’ha impulsat la generació renovable amb entusiasme, però sense desplegar al mateix ritme ni les xarxes, ni l’emmagatzematge, ni mecanismes reals de flexibilitat de la demanda.

La península Ibèrica, sovint presentada com un cas a part, tampoc no és cap exemple modèlic. El fet que Espanya i Portugal quedin parcialment protegits dels desploms extrems gràcies a la seva escassa interconnexió amb Europa no és cap mèrit, sinó una anomalia per no dir-ne problema. Aquest “aïllament energètic” pot esmorteir alguns impactes puntuals, però també limita la capacitat d’integrar-se en un sistema més eficient i solidari.

El problema, en el fons, no és tècnic, sinó polític i regulador.

Durant anys s’han creat incentius que desconnecten la producció de la realitat del mercat. Moltes instal·lacions continuen generant electricitat fins i tot quan no té cap valor o, pitjor encara, quan genera pèrdues, perquè els mecanismes de suport garanteixen ingressos fixes. Això distorsiona completament el sistema i trasllada els costos, de manera indirecta, als contribuents.

En aquest context, Espanya juga una partida amb regles pròpies. La seva limitada interconnexió amb Europa continental actua com un coixí davant els desploms extrems de preus. Però aquest “avantatge” és enganyós: no és fruit d’una millor planificació, sinó d’una anomalia estructural que també limita la capacitat d’optimitzar recursos a escala europea.

I és aquí on entra en joc el PNIEC 2030.

El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima preveu un desplegament encara més intens de renovables en la pròxima dècada, amb l’objectiu que més del 80% de l’electricitat a Espanya sigui d’origen renovable. Sobre el paper, és una aposta coherent amb els objectius climàtics i amb la necessitat de reduir la dependència energètica exterior. Però en la pràctica, em planteja interrogants.

Si el sistema ja mostra símptomes de saturació en determinades hores, què passarà quan la capacitat renovable es multipliqui? Sense un salt qualitatiu en emmagatzematge, sense una xarxa molt més robusta i sense mecanismes efectius de gestió de la demanda, el risc és evident i això vol dir que acabarà en amplificar els problemes actuals.

El PNIEC parla de flexibilitat, d’hidrogen verd i de digitalització, però el ritme real d’aquestes solucions està molt per darrere del creixement de la generació. I això no és un detall menor; és una descompensació estructural que pot convertir l’abundància en ineficiència sistèmica.

A més, el marc regulador continua enviant senyals contradictoris. Moltes instal·lacions operen amb esquemes que asseguren ingressos independents del mercat, fet que incentiva la producció fins i tot quan no és necessària. El resultat és un sistema que no sap autoregular-se i que acaba traslladant els costos a la societat.

Mentrestant, el discurs institucional insisteix que la solució passa per electrificar-ho tot.

És cert que l’electrificació és imprescindible per reduir emissions i avançar cap a una economia descarbonitzada. Però convertir-la en una consigna acrítica és perillós. No es tracta només de generar més electricitat neta, sinó de construir un sistema capaç de gestionar-la amb intel·ligència.

El que està fallant és la visió global.

Sense inversions decidides en bateries, sense incentius reals per adaptar el consum als moments de major producció i sense una planificació coordinada a escala europea, el sistema continuarà acumulant tensions. I aquestes tensions no són teòriques, ja es tradueixen en volatilitat, distorsions de mercat i riscos operatius.

La gran ironia és que, mentre en moltes parts del món l’accés a l’energia continua sent un luxe, a Europa ens enfrontem al problema contrari; una sobreproducció que el sistema no sap absorbir. Potser ha arribat el moment de replantejar el rumb.

La transició energètica no pot limitar-se a instal·lar més megawatts renovables. Ha de ser, sobretot, un exercici de coherència, coordinació i realisme. Perquè, si no, correm el risc que una aposta imprescindible acabi generant noves fragilitats. I que l’energia del futur, en lloc de ser una solució, es converteixi en una font més de desequilibris.

També, aquesta situació té conseqüències que van més enllà de l’eficiència econòmica. D’una banda, es posa en risc la viabilitat financera de noves inversions en renovables, precisament quan més caldria accelerar-les. De l’altra, s’incrementa la probabilitat d’inestabilitat en la xarxa, amb escenaris en què l’excés d’oferta obliga a prendre mesures d’emergència.

I mentrestant, el discurs oficial continua insistint que la solució passa per electrificar-ho tot.

Certament, l’electrificació és una peça clau per reduir emissions i avançar cap a un model més sostenible. Però convertir-la en un dogma, sense abordar les seves disfuncions, és una temeritat. No n’hi ha prou amb produir més electricitat neta; cal garantir que el sistema sigui capaç d’absorbir-la, gestionar-la i distribuir-la de manera eficient.

Cal corretjir la visió de conjunt ja que sense una aposta decidida per l’emmagatzematge a gran escala, sense tarifes que incentivin un consum més intel·ligent, i sense una modernització profunda de les infraestructures, el sistema continuarà acumulant disfuncions. I aquestes no són anecdòtiques les veig com el preludi d’un model energètic que pot col·lapsar no per manca de recursos, sinó per un excés mal gestionat.

La transició energètica no pot ser només una cursa per instal·lar més capacitat renovable. Ha de ser, sobretot, un exercici de coherència. Perquè, si no, correm el risc de convertir una solució necessària en un nou problema estructural.

Ramon Gallart

Qui Paga la Llum del Futur?

El canvi en la factura elèctrica revela una nova realitat i és que més enllà del consum, el cost de mantenir la xarxa redefineix la justícia energètica en una societat electrificada i connectada.

Enmig de tot el soroll sobre el preu de la llum, hi ha alguna cosa més important que sovint passa desapercebuda i això és, com estem canviant la manera de pensar qui paga per l’electricitat i com ho fa. La idea que mitjançant EUROELECTRIC sobre les empreses elèctriques europees volen augmentar el cost de la potència contractada i reduir el del consum no és només un ajust tècnic segons l'article de El Economista, és una nova manera d’entendre l’energia en una societat que cada cop depèn més de l’electricitat i vol ser més justa.

Durant molt de temps, la factura de la llum es basava en una idea simple. És a dir, qui més consumeix, més paga. Però això està canviant. Les xarxes elèctriques, que són com una autopista per a l’electricitat, tenen costos que no depenen tant de quanta electricitat es consumeix, sinó de garantir que sempre n’hi hagi disponible quan es necessita. És com tenir una autopista preparada per al trànsit intens, encara que la major part del temps estigui gairebé buida.

El sector elèctric proposa un canvi important i es pretén que, en lloc de pagar només per l’electricitat (kWh) que es consumeix, es paga més per tenir accés a la xarxa i menys pel consum real. Això vol dir que el més important és tenir la possibilitat de consumir electricitat quan es necessita, i no tant la quantitat que se’n consumeix.

Aquest canvi té implicacions importants per a la societat i l’economia. D’una banda, pot fer que el sistema sigui més estable i just, especialment en un moment en què Europa està invertint molts recursos en millorar les xarxes elèctriques per donar suport a la transició cap a energies més netes. De l’altra, planteja preguntes difícils com, si és just que qui consumeix poca electricitat pagui més? Com afecta això a les persones amb menys recursos o a aquells que han decidit generar la seva pròpia electricitat?

Aquí és on entra en joc un altre element a tenir en compte i és la inclusió de nous actors, com les persones que generen la seva pròpia electricitat i les comunitats energètiques, en el pagament dels costos de la xarxa. La idea és que, encara que algú produeixi la seva pròpia energia, continua necessitant la xarxa com a suport quan no hi ha sol o vent, i per tant també ha d’assumir una part dels costos. Això busca evitar que uns paguin pels altres, però també genera tensions amb la idea d’autosuficiència energètica.

Tot plegat recorda el que va passar amb la liberalització delsector de les telecomunicacions, Al principi, la promesa era d’accés universal i d’empoderament de l’usuari, però amb el temps es va fer evident que darrere d’aquesta llibertat hi havia infraestructures costoses i una concentració de poder creixent. És com si internet hagués començat com una plaça pública oberta i hagués acabat funcionant com una ciutat amb peatges invisibles. això és que et pots moure lliurement, però algú paga el manteniment dels carrers i dels sistemes, i no sempre de manera transparent.

El sector elèctric sembla podria seguir un camí similar. La generació pròpia i les energies renovables han alimentat la idea d’un sistema més obert i participatiu, però la realitat física de la xarxa imposa límits. La infraestructura continua sent central, costosa i imprescindible. I, com en el món digital, la pregunta no és només tècnica, sinó política i social. Per tant, com es reparteixen els costos de manera justa?

També és interessant que no hi hagi una harmonització completa de les tarifes elèctriques a Europa. Cada país té les seves pròpies regles, com si fossin “ecosistemes digitals” diferents. Això pot ser font d’innovació, però també de desigualtats i de complexitat per als consumidors i les empreses.

En el fons, el debat sobre la factura de la llum és una finestra a una qüestió més àmplia: que no pot obviar com financem les infraestructures essencials en una economia que cada cop depèn més de l’electricitat i la tecnologia. Tant l’energia com la tecnologia comparteixen una tensió bàsica entre accessibilitat i sostenibilitat econòmica. Volem sistemes oberts, nets i assequibles, però també robustos i capaços de sostenir el futur.

Potser la lliçó és que no hi ha res gratuït en cap infraestructura complexa. Ni a internet ni a la xarxa elèctrica. El repte és fer visible aquest cost i repartir-lo de manera equitativa, sense trencar la promesa d’un sistema més just i participatiu. I això, més que una qüestió tècnica, és un debat col·lectiu que tot just comença. 

Ramon Gallart

Primera Reunió Online.

El 16 de maig de 1916, va tenir lloc un fet singular com avançant al seu tempr quan l'American Institute of Electrical Engineers (AIEE) va organitzar el que podria considerar-se la primera reunió virtual del món.

La primera reunió virtual de la història. A les 20:30, des de l’Engineering Societies Building de Nova York, el seu president, John J. Carty, va donar inici a una trobada que connectava més de 5.100 persones repartides en vuit ciutats i quatre fusos horaris. Tot això, en una època en què la tecnologia de comunicació més sofisticada era el telèfon.

Els assistents a Atlanta, Boston, Chicago, Denver, Nova York, Filadèlfia, Salt Lake City i San Francisco seguien la sessió mitjançant receptors telefònics instal·lats a les seves butaques. La dimensió tècnica de l’esdeveniment era extraordinària: més de 6.500 km de línies telefòniques travessaven 20 estats, sostingudes per 150.000 pals i connectades a través de 5.000 sistemes de commutació. La premsa de l’època va elogiar l’experiència com una fita d’enginyeria sense precedents.

La dinàmica de la reunió no resulta tan llunyana de les actuals. Després d’una mena de comprovació inicial entre ciutats, es van transmetre missatges institucionals, entre els quals destacaven les intervencions del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, i figures clau en el desenvolupament del telèfon com Alexander Graham Bell o Thomas Watson. A les 21:00, la sessió es va interrompre perquè cada ciutat pogués escoltar ponents locals, una estructura sorprenentment similar a les actuals sessions paral·leles. Posteriorment, les diferents seus es van tornar a connectar per compartir salutacions i posar en valor les seves contribucions regionals. Fins i tot hi va haver espai per a la música, amb gravacions fonogràfiques de cançons patriòtiques retransmeses per les línies telefòniques.

L’ambient general era d’optimisme envers el progrés tecnològic, tot i que ja emergien inquietuds que avui continuen vigents, com l’esgotament dels recursos naturals o els efectes socials de la industrialització. Tanmateix, la trobada també reflectia les limitacions del seu temps: la participació de les dones era molt restringida i només en algunes ciutats se’ls permetia assistir com a convidades. No seria fins al 1922 que Edith Clarke esdevindria la primera dona membre associada de l’AIEE.

Malgrat la seva importància, encara hi ha aspectes desconeguts d’aquell esdeveniment. No se sap amb certesa quin va ser el cost d’una operació d’aquesta magnitud, ni com funcionaven exactament els receptors individuals. Tampoc es conserven fotografies de la reunió, fet que afegeix un cert aire enigmàtic a aquesta fita tecnològica.

Aquella reunió de 1916 va ser molt més que un experiment puntual: va anticipar una manera de comunicar-nos que avui considerem quotidiana. Els enginyers que la van fer possible no només demostraven capacitat tècnica, sinó també una visió clara d’un món connectat a distància. Més d’un segle després, mentre ens enfrontem a problemes de connexió o fatiga digital, costa no imaginar que aquells pioners veurien amb certa ironia les nostres queixes. Ells van fer possible el que avui donem per fet.

Ramon Gallart

Font: Gigazine. The first virtual conference in human history was held in 1916. How big was it and how was it held?

La Nova Frontera de la Seguretat Elèctrica és la Digitalització i Resiliència en la Xarxa de Distribució

Els petits distribuïdors a Espanya acceleren la transformació cap a xarxes intel·ligents i descentralitzades davant l’augment global d’amenaces físiques i digitals sobre les infraestructures energètiques.

L'augment d'atacs físics a les infraestructures elèctriques a tot el món és un greu problema. Aquests atacs van des de sabotatges fins a l'ús de drones per causar danys. Això mostra que la xarxa elèctrica, que abans es considerava robusta i segura, ara és més vulnerable. Un exemple d'això és l'exercici GridEx als Estats Units, on es van simular atacs a la xarxa elèctrica i es va veure que els operadors han d'estar preparats per fer front a fenòmens climàtics extrems, tensions geopolítiques i nous tipus d'atacs.

Hi ha proves que mostren que els ciberatacs contra infraestructures importants, sobretot al sector elèctric, estan augmentant molt. Això passa a tot el món, a Europa i a Espanya. En general, les organitzacions pateixen més de 2.000 atacs cada setmana, i això creix al voltant del 10% cada any. A Espanya, els ciberatacs a infraestructures bàsiques han augmentat un 43% només en un any, i els problemes han arribat a ser el doble (https://arxiv.org/abs/2111.13862).

El motiu principal daquest augment és que els sistemes elèctrics es tornen més digitals molt ràpid. Això inclou les xarxes intel·ligents i els sistemes SCADA. A més, els entorns IT i OT es comencen a fusionar, i la situació geopolítica actual fa que l'energia sigui un objectiu estratègic en les amenaces híbrides.

En aquesta situació, les empreses que transporten i distribueixen electricitat són especialment vulnerables a atacs de ransomware, espionatge i sabotatge. Per tant, és molt important enfortir la ciberresiliència i coordinar esforços entre actors públics i privats. Els ciberatacs contra infraestructures crítiques, especialment al sector elèctric, requereixen una atenció especial per protegir la seguretat i l'estabilitat dels sistemes elèctrics.

A Europa i especialment a Espanya, aquest problema és cada cop més important. Tot i que el sistema elèctric espanyol no ha patit atacs massius com els que han passat en altres països, la tendència és clara: la xarxa elèctrica és cada cop més vulnerable. L'electrificació de l'economia, la integració d'energies renovables i la proliferació d'actius distribuïts canvien la manera com funciona la xarxa elèctrica. Els distribuïdors elèctrics, especialment els més petits, han de modernitzar les infraestructures i millorar la seguretat física i digital.

Els distribuïdors elèctrics més petits, que tenen menys de 100.000 punts de subministrament, operen a àrees rurals o semiurbanes amb infraestructures menys protegides i recursos limitats. Això els fa més vulnerables a atacs físics, com ara robatoris o actes vandàlics, i també a nous tipus d'atacs que utilitzen tecnologies emergents com els drones. La dificultat no només és detectar una amenaça, sinó també determinar si és intencional o no en un entorn cada cop més complex.

No obstant això, la digitalització que augmenta la complexitat del sistema també ofereix noves eines per millorar-ne la resiliència. A Espanya, la instal·lació de comptadors intel·ligents ha estat un pas important en la modernització de la xarxa de distribució. Aquests dispositius permeten una monitorització més detallada del consum i de l'estat de la xarxa, cosa que facilita la detecció d'anomalies. Per als petits distribuïdors, aquesta capacitat és especialment important, ja que els permet compensar la manca de sistemes centralitzats de supervisió.

A més, la incorporació d'actius de flexibilitat distribuïda, com ara bateries i sistemes d'autoconsum, està canviant la manera com funciona la xarxa elèctrica. Això implica que la generació i l'emmagatzematge d'energia es dispersen per tot el territori, cosa que redueix la dependència de grans infraestructures crítiques, però també augmenta la superfície d'exposició. Cada nou punt de connexió intel·ligent és una possible porta dentrada per incidències tècniques o accions malicioses.

En aquest sentit, la digitalització distribuïda no és només una eina per millorar l'eficiència operativa, sinó també un element clau per a la seguretat del sistema. Tecnologies com la fusió de sensors, el monitoratge basat en fibra òptica o l'ús d'intel·ligència artificial per detectar anomalies podrien ser molt útils a Espanya. Els distribuïdors més petits han d'adoptar solucions escalables i interoperables que no requereixin grans inversions inicials però que permetin una vigilància contínua i automatitzada de la xarxa.

Per altra banda, la regulació i la coordinació institucional seran fonamentals. A Espanya, el marc regulador ha impulsat la digitalització, però encara hi ha marge per millorar els requisits de ciberseguretat i protecció física per als petits distribuïdors. La compartició d'informació sobre incidents, com es fa als Estats Units, podria ajudar a millorar la capacitat de resposta col·lectiva davant d'amenaces emergents.

En resum, l'augment d'atacs a les xarxes elèctriques no només és un problema de seguretat, sinó també un catalitzador que accelera la necessitat de transformar el model de distribució. A Espanya, els distribuïdors amb menys de 100.000 connexions estan en una posició clau per liderar aquesta transició cap a una xarxa més digital, flexible i resilient. La combinació de digitalització distribuïda, nous actius energètics i tecnologies avançades de monitorització pot convertir una possible vulnerabilitat en una oportunitat per construir un sistema elèctric més robust i adaptat als reptes del segle XXI.

Ramon Gallart

Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació

Quan innovar ja no és diferenciar-se, sinó evolucionar

En el sector energètic actual, celebrar el Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació no és només una oportunitat simbòlica. És, sobretot, un recordatori d’una realitat incontestable que ve donada per un entorn profundament transformador, la innovació ja no és un avantatge competitiu, sinó una necessitat estructural.

Especialment per a les empreses locals d’energia (els operadors de xarxes de distribució, generadors i comercialitzadors) i els actors de proximitat), innovar ha deixat de ser una aposta puntual per convertir-se en un procés continu d’adaptació. La transició energètica europea està redefinint les regles del joc. La integració massiva d’energies renovables, la digitalització de les xarxes, l’electrificació de la demanda i la descentralització del sistema estan transformant sense volta enrere, el model energètic tradicional.

Les xarxes de distribució s’han consolidat com la columna vertebral del sistema energètic, essencials per connectar renovables, garantir la flexibilitat i assegurar un subministrament fiable i assequible . Aquest canvi implica que les empreses locals ja no només gestionen infraestructures, sinó que operen sistemes complexos, digitalitzats i altament interconnectats.

En aquest context, la innovació no és un fet puntual ni una iniciativa disruptiva aïllada. És un procés sostingut de millora contínua que es materialitza en múltiples dimensions qeu van, des de la digitalització operativa amb ús intensiu de dades, fins a la integració de la flexibilitat energètica, passant per la ciberseguretat o la planificació avançada de xarxes. L’evolució del sistema energètic exigeix organitzacions capaces d’adaptar-se de manera constant i coordinada.

Aquest progrés es construeix a partir de treballs tècnics en àmbits com la interoperabilitat de dades, la flexibilitat distribuïda o la resiliència del sistema, tots ells essencials per avançar cap a un model energètic més digital, eficient i segur . Això reforça la idea que innovar ja no és fer alguna cosa diferent, sinó fer millor allò que ja és imprescindible.

Les empreses locals tenen un paper clau en aquest procés. La seva proximitat al territori els permet entendre millor les necessitats dels consumidors, implementar solucions adaptades a cada realitat i facilitar la integració de noves formes de consum i producció, com l’autoconsum o les comunitats energètiques. Tanmateix, també han d’afrontar reptes significatius, com la necessitat d’inversió, la pressió reguladora o la gestió de recursos limitats.

Per això, la innovació en aquest àmbit sovint no es basa en grans disrupcions, sinó en la capacitat de compartir coneixement, adoptar bones pràctiques i col·laborar amb altres actors del sistema. El model europeu reforça aquesta idea, apostant per plataformes d’intercanvi d’experiències i estratègies de coneixement compartit que permeten accelerar l’aprenentatge col·lectiu .

Un dels canvis més rellevants és que la innovació ha deixat de ser individual per esdevenir sistèmica. El futur del sector energètic es construeix a partir de la cooperació entre operadors, la coordinació amb institucions i reguladors, i la integració de nous actors tecnològics. Aquesta col·laboració és imprescindible per donar resposta a reptes globals com la descarbonització, la digitalització o la seguretat del sistema.

Parlar de creativitat en aquest context implica anar més enllà de la tecnologia. Significa imaginar nous models de negoci, noves formes de participació ciutadana i noves maneres d’organitzar i gestionar les infraestructures energètiques. La creativitat esdevé així la capacitat d’anticipar el futur, mentre que la innovació és la seva aplicació pràctica.

Per tant, en el Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació, el sector energètic ens recorda que innovar no és una opció ni una diferència competitiva puntual, sinó una condició necessària per seguir sent rellevants. En un entorn en transformació constant, la veritable innovació és la millora contínua, arrelada al territori però connectada a una visió global del sistema energètic.

Ramon Gallart

Quan el Sistema Elèctric Falla Com a Conjunt

Els expedients de la CNMC no apunten a un únic culpable, sinó a un model amb responsabilitats poc clares, una governança feble i poc preparat per als reptes de la transició energètica

L’apagada del 28 d'abril de 2025 que va sacsejar el sistema elèctric espanyol no només va deixar milions de persones a les "fosques" durant unes hores. També ha "il·luminat" com funciona realment el sector energètic que sense dubte és un entramat complex, interdependent i, sobretot, amb responsabilitats poc transparents. El fet que la CNMC hagi decidit “posar sota el focus” pràcticament tots els grans noms i fins i tot actors institucionals, no és casual. És la constatació que el problema no és puntual, sinó estructural.

Quan un regulador assenyala tants actors alhora, el missatge implícit és contundent i és que el sistema va fallar en conjunt. 

Això és molt més preocupant que trobar un únic culpable. És més fàcil culpar una empresa, una central o una decisió concreta. Però el que emergeix aquí és una altra cosa i és la suma de petites ineficiències, decisions límit i possibles incompliments que, combinats, han acabat provocant un col·lapse. No és una avaria, és un símptoma.

El cas del operador del sistema espanyol podria ser especialment rellevant, ja que té la responsabilitat de garantir l’equilibri i la seguretat de la xarxa de transport. Si finalment fos l’únic actor amb possibles infraccions molt greus, això podria apuntar a una disfunció en un element central del sistema. Ara bé, potser seria precipitat quedar-se només amb aquesta lectura. El fet que la CNMC també investigui altres actors suggereix que la generació i la gestió de la capacitat disponible podrien no haver funcionat del tot com s’esperava. En aquest sentit, la qüestió no seria només qui coordina, sinó també com haurien de respondre els agents encarregats de produir i adaptar-se a les necessitats del sistema.

D’altra banda, cal situar-ho en un context de transformació accelerada del sistema elèctric. L’augment de les renovables, la major variabilitat de la generació i la necessitat d’una gestió més dinàmica plantegen reptes importants en termes de coordinació. És possible que aquesta coordinació encara estigui en procés d’adaptació a aquestes noves exigències. No es tractaria tant d’assenyalar les renovables com a causa del problema (seria una simplificació excessiva), sinó de reconèixer que implica operar el sistema amb uns nivells de precisió i flexibilitat que encara s’estan consolidant.

Penso que el gran problema no és tècnic, és de governança. Tenim un sistema on les grans empreses concentren una enorme capacitat de generació i influència, un operador que ha de fer equilibris constants i un regulador que sovint actua a posteriori. A això s’hi suma una capa política que, quan tot funciona, presumeix del model, però quan falla busca ràpidament culpables. Aquest equilibri és fràgil per definició.

A més, la reacció institucional i política posterior a l’apagada no va ajurdar. Quan diferents actors com son el senat, governs autonòmics, reguladors, ofereixen relats divergents o fins i tot contradictoris, es genera una sensació que particularment em preocupa i és que ningú té una visió completa ni un control real del sistema. I això, en una infraestructura crítica com la de l'electricitat, és un problema de primer ordre.

El model energètic espanyol fa anys que arrossega tensions. La concentració del mercat en poques empreses, les relacions estretes entre política i sector energètic i la complexitat reguladora creen un entorn on els incentius no sempre estan alineats amb l’interès general. L’apagada no va crear aquests problemes, però sí que el va exposar.

El més preocupant de tot plegat és la normalització del risc. Sembla que fins que no passa una crisi d’aquesta magnitud, no es qüestiona el sistema. I quan passa, la resposta tendeix a ser reactiva. és a dir, emetre expedients, informes, comissions d’investigació. Tot això és necessari, però insuficient si no va acompanyat d’una revisió profunda de com es prenen decisions, qui assumeix responsabilitats i com es garanteix la resiliència del sistema.

En el fons, aquest episodi ens obliga a fer una pregunta que pot ser nos ens agrada gaire i és que

Estem preparats per un sistema energètic cada vegada més complex? La resposta, veient el que ha passat, és que encara no del tot.

I el problema no és la tecnologia ni la transició energètica, sinó la capacitat de gestionar-les de manera coherent i coordinada.

Per això, més enllà de les possibles sancions, el que realment està en joc és la credibilitat del sistema. Si la conclusió d’aquest procés és simplement repartir culpes, haurem perdut una oportunitat. Si, en canvi, també serveix per repensar com funciona el sector, amb més transparència, més responsabilitat clara i una millor adaptació al nou context energètic, llavors, l’apagada haurà estat, almenys, una lliçó útil.

Però això exigeix una cosa que sovint escasseja i és la voluntat real de canviar les regles del joc, i no només de gestionar-ne les conseqüències.

Ramon Gallart 

De la Bateria al Cervell Digital

La Xina redefineix el cotxe elèctric i accelera la nova cursa global pel vehicle intel·ligent

El que està passant avui al mercat automobilístic xinès no és simplement una evolució tecnològica, és un canvi de paradigma. Durant anys vam parlar de l’electrificació com si fos la gran meta del sector i era, substituir el motor de combustió per la bateria. Però la Xina ha decidit que això ja no és suficient. L’electricitat és només el punt de partida. El veritable camp de batalla ara és la intel·ligència.

Els anomenats Electric Intelligent Vehicles (EIV) simbolitzen aquesta nova etapa. No es tracta només de cotxes que funcionen amb electricitat, sinó de vehicles concebuts com a sistemes digitals dinàmics, connectats permanentment i capaços d’evolucionar amb el temps. 

El centre de gravetat s’ha desplaçat del dipòsit , ara bateria, al cervell electrònic que governa l’experiència.

En la primera onada del vehicle elèctric, la conversa girava entorn de quilòmetres d’autonomia i minuts de recàrrega. Era una competició eminentment física, industrial, gairebé mecànica. Ara la competició és invisible ja que, es troba en el codi, en els xips, en la capacitat de processament de dades i en la integració amb ecosistemes digitals. El cotxe es comporta cada vegada més com un dispositiu electrònic actualitzable, amb millores constants que arriben per via remota.

A la Xina, aquest enfocament encaixa de manera natural amb un consumidor altament digitalitzat. L’usuari espera que el vehicle dialogui amb el seu entorn tecnològic, que incorpori assistents intel·ligents avançats, serveis al núvol, personalització basada en dades i sistemes d’ajuda a la conducció cada cop més sofisticats. 

El valor ja no és només desplaçar-se, sinó fer-ho dins d’una experiència digital integrada.

La intel·ligència artificial juga un paper central en aquesta transformació. No només optimitza la gestió energètica o adapta el rendiment a l’estil de conducció, sinó que també interpreta l’entorn, anticipa riscos i amplia progressivament les capacitats del vehicle. El cotxe deixa de ser un producte estàtic per convertir-se en una plataforma que aprèn i s’actualitza.

Des del meu punt de vista, aquest gir estratègic posa la indústria europea davant d’un desafiament molt més profund del que va suposar l’electrificació. Europa ha reaccionat, si bé és cert amb retard, ho ha fet amb determinació, en la producció de bateries i en la reconversió industrial cap al vehicle elèctric. Tanmateix, el terreny del programari no és el seu espai natural de domini. Si el valor afegit del vehicle del futur es concentra en el sistema operatiu, en la gestió de dades i en l’arquitectura digital, el risc per als fabricants europeus és clar: quedar relegats a especialistes en enginyeria estructural mentre el poder econòmic es concentra en qui controla el programari.

En aquest escenari, Tesla ocupa una posició singular. De fet, podria dir-se que Tesla va anticipar el model EIV abans que la Xina el convertís en estratègia nacional. La companyia nord-americana ja va apostar des dels seus inicis per un vehicle definit pel programari, amb actualitzacions Over the Air (OTA), arquitectura electrònica centralitzada i desenvolupament propi de xips per a la conducció assistida. En molts aspectes, Tesla no competeix com un fabricant tradicional, sinó com una empresa tecnològica que fabrica cotxes. Això li ha permès mantenir una avantatge conceptual i una forta identitat de marca associada a la innovació.

Tanmateix, la diferència clau és l’escala sistèmica. Mentre Tesla representa un actor disruptiu dins dels Estats Units, la Xina està convertint aquest enfocament en política industrial i estratègia de país. Els EUA disposen d’avantatges indiscutibles en semiconductors avançats, intel·ligència artificial i ecosistemes digitals globals, però el seu mercat interior no ha adoptat l’electrificació amb la mateixa velocitat ni amb la mateixa coordinació que la Xina. Això crea una paradoxa: els Estats Units lideren en tecnologia base, però la Xina avança amb més rapidesa en la seva integració massiva al vehicle.

Per tant, si la cursa de la primera dècada va ser per la bateria, la següent serà pel sistema operatiu del cotxe. Tesla ha demostrat que el model és viable i rendible. La Xina està demostrant que pot escalar-lo a una dimensió industrial colossal. Europa, mentrestant, haurà de decidir si vol ser un actor central en aquesta nova arquitectura del vehicle intel·ligent o si accepta un paper més secundari en una indústria que està redefinint les seves regles.

Ramon Gallart