El Codi que va Ensenyar les Màquines a Entendre’s

Una solució ideada als anys quaranta per sincronitzar els primers ordinadors continua present a Internet, a les sondes Voyager i fins i tot als comandaments a distància.

Hi ha tecnologies que estan tan presents en el nostre dia a dia les quals, gairebé passen desapercebudes. Fem una videotrucada, enviem un missatge, obrim una pàgina web o canviem de canal amb un comandament a distància sense pensar que, darrere d'aquestes accions aparentment simples, s'amaguen idees enginyoses que van resoldre grans problemes. Una d'aquestes idees és el codi Manchester, una innovació nascuda fa més de setanta anys que continua deixant empremta en les comunicacions digitals d'avui dia.

A finals del 1940, quan els ordinadors encara emplenaven habitacions i la informàtica era un territori gairebé experimental, els enginyers de la Universitat de Manchester es van trobar amb un obstacle. Les màquines eren capaces de generar informació en forma de bits, però sovint no podien llegir-la correctament després. Els errors apareixien de manera imprevisible i els resultats dels càlculs podien variar sense una causa aparent.

Després de moltes proves, es va descobrir que el problema no era tant la informació com el temps. Els senyals electrònics no arribaven sempre amb la mateixa precisió i els sistemes perdien la sincronització. Era com si dues persones intentessin mantenir una conversa per telèfon mentre cadascuna parlés a un ritme diferent. Encara que les paraules fossin correctes, el missatge acabava sent incomprensible.

La solució es va resoldre gràcies a que en lloc d'enviar únicament la informació, es va decidir incorporar també una referència temporal dins del mateix senyal. Cada bit inclouria una transició obligatòria al mig del seu interval, de manera que el receptor podria saber constantment quan havia de llegir les dades. Així va néixer el que avui es coneix com a codi Manchester.

Aquesta idea, aparentment senzilla, realment va transformar la fiabilitat dels sistemes digitals. Els ordinadors van poder emmagatzemar i recuperar dades amb molta més precisió, i les comunicacions electròniques van guanyar robustesa en entorns on el soroll i les imperfeccions dels components eren habituals. En comptes de lluitar contra les limitacions tecnològiques de l'època, el codi Manchester les convertia en part de la solució.

El més fascinant és que una innovació concebuda per resoldre un problema local en un laboratori universitari va acabar convertint-se en un estàndard global. Anys després, aquesta tècnica seria adoptada per les primeres xarxes Ethernet, un dels pilars que van permetre la construcció d'Internet tal com la coneixem. Quan els enginyers de Xerox PARC van desenvolupar les primeres versions d'Ethernet als anys setanta, van recórrer precisament al codi Manchester per garantir la sincronització entre dispositius.

Però la seva història no s'acaba aquí. El mateix principi ha viatjat molt més lluny que qualsevol cable de xarxa. Les sondes Voyager 1 i Voyager 2, que avui continuen explorant l'espai interestel·lar a milers de milions de quilòmetres de la Terra, utilitzen aquesta tècnica per transmetre informació de manera fiable. Una idea concebuda en un laboratori britànic de postguerra continua funcionant en alguns dels objectes humans més allunyats del nostre planeta.

I encara hi ha un altre gir inesperat. Molts comandaments a distància d'aparells domèstics també han emprat durant dècades variants del codi Manchester. Això significa que una tecnologia pensada per fer funcionar els primers ordinadors va acabar ajudant-nos a encendre televisors, equips de música i tota mena de dispositius electrònics.

Potser aquesta és la lliçó més interessant de la història del codi Manchester. Les grans revolucions tecnològiques no sempre neixen de projectes gegantins o d'idees espectaculars. De vegades apareixen quan algú intenta resoldre un problema molt concret: com assegurar que una màquina sàpiga exactament quan ha de llegir un bit. Aquella petita solució va acabar convertint-se en una peça fonamental de la comunicació digital moderna, demostrant que les innovacions més duradores sovint són les que aconsegueixen que les coses funcionin de manera gairebé invisible.

Ramon Gallart

El Simulador Quàntic de Google i el Magnetisme

Richard Feynman, va ser conegut per les primeres formulacions que van portar a la mecànica quàntica, llavors ja va imaginar per primera vegada els ordinadors quàntics.

Si avui pogués contemplar l'estat actual de la computació quàntica, probablement percebria una barreja entre la fascinació i, la curiositat. Al capdavall, la curiositat sempre ha estat el motor de la meva manera d'entendre la ciència. Quan, a principies d'aquest mileni, es va plantejar la idea que la naturalesa quàntica de l'univers exigia una nova mena d'ordinador per poder ser simulada adequadament, no s'estava intentant predir el futur. Simplement s'observa un problema evident i era que els ordinadors clàssics són extraordinaris, però hi ha processos quàntics tan complexos que, per molt que augmentem la potència de càlcul, continuen escapant de la seva capacitat de simulació.

La natura no funciona amb bits que només poden valer zero o u. Funciona amb superposicions, interferències i entrellaçaments. Si volem comprendre-la en profunditat, necessitem eines que comparteixin aquestes mateixes regles. Aquesta era la intuïció fonamental darrere de la idea dels ordinadors quàntics.

Quan ara imagino aquestes màquines, penso especialment en la seva capacitat per simular sistemes físics complexos. Imagino que podrien ajudar-nos a entendre millor les propietats dels materials, el comportament de les molècules o les interaccions fonamentals entre partícules. Veig un futur on el desenvolupament de bateries més eficients, nous superconductors o medicaments revolucionaris podrien accelerar-se gràcies a simulacions impossibles de realitzar amb les eines convencionals encara majoritàries d'avui dia.

Per això trobo especialment interessant el treball recent desenvolupat per Google Quantum AI. No només perquè representa un avanç tecnològic notable, sinó perquè reflecteix una idea que sovint apareix en la història de la ciència i és que els grans salts endavant solen produir-se quan es combinen enfocaments aparentment diferents.

Durant anys, la computació quàntica ha evolucionat principalment per dos camins. D'una banda, la computació quàntica analògica, que utilitza sistemes quàntics per reproduir directament altres sistemes quàntics. És una aproximació, digem-ne elegant, perquè aprofita la pròpia física de la natura per estudiar fenòmens complexos. Quan volem entendre el comportament d'una molècula o d'un material magnètic, aquest enfocament resulta especialment eficient.

D'altra banda, tenim la computació quàntica digital, basada en portes lògiques quàntiques. Aquesta aproximació és més flexible i programable. Permet imaginar ordinadors universals capaços de resoldre una gran varietat de problemes, des de la simulació científica fins a algorismes criptogràfics o processos d'optimització extremadament sofisticats.

Cadascun d'aquests aspectes tene virtuts i limitacions. Els simuladors analògics poden ser molt ràpids i eficients per a problemes específics, però ofereixen menys control. Els sistemes digitals proporcionen una flexibilitat extraordinària, però encara han de lluitar contra reptes importants relacionats amb la correcció d'errors i l'estabilitat dels cúbits.

Per això considero especialment rellevant la nova estratègia híbrida presentada per Google. En lloc d'intentar imposar un únic model, els investigadors han decidit combinar el millor de tots dos mons. El seu simulador, basat en 69 cúbits superconductors, inicia els càlculs utilitzant portes quàntiques digitals per preparar amb precisió els estats inicials. Posteriorment, deixa que el sistema evolucioni en mode analògic, aprofitant la rapidesa natural de les interaccions físiques. Finalment, retorna al control digital per efectuar mesures detallades i obtenir resultats precisos.

Aquesta idea és interessant perquè reconeix una realitat fonamental de l'enginyeria i és que, les millors solucions rarament són les més pures des d'un punt de vista teòric. Sovint són les que aprofiten els avantatges de diverses aproximacions i minimitzen les seves debilitats.

Encara més impressionant és que aquesta arquitectura híbrida hagi aconseguit reduir les taxes d'error fins a aproximadament un 0,1 % per cúbit durant les simulacions. Pot semblar una xifra modesta, però qualsevol persona familiaritzada amb la computació quàntica sap que la lluita contra els errors és probablement el principal obstacle per convertir aquestes màquines en eines científiques de gran escala. Cada petita reducció dels errors representa un pas enorme cap a sistemes realment útils.

Els resultats obtinguts també són significatius. Segons les estimacions dels investigadors, algunes de les simulacions realitzades requeririen més d'un milió d'anys de càlcul en Frontier, un dels superordinadors clàssics més potents existents. Naturalment, aquestes comparacions sempre s'han d'interpretar amb prudència, però il·lustren una idea essencial: estem entrant en una etapa en què determinats problemes físics comencen a situar-se fora de l'abast pràctic dels ordinadors tradicionals.

Tanmateix, el que més m'ha entusiasmat no és la velocitat de càlcul. El que realment m'interessa és que aquesta màquina ja ha començat a generar coneixement nou.

Durant les seves simulacions, els investigadors van observar desviacions inesperades respecte al mecanisme de Kibble-Zurek, una teoria àmpliament acceptada que descriu com es formen defectes quan un sistema travessa determinades transicions de fase. Aquesta teoria ha estat estudiada durant dècades en laboratoris d'arreu del món i constitueix una peça important de la física de la matèria condensada.

Quan una màquina construïda per estudiar la natura ens mostra que una teoria consolidada no explica completament el que observem, és quan la ciència es torna realment interessant. Els descobriments més importants rarament consisteixen a confirmar el que ja sabem; consisteixen a revelar allò que encara no entenem.

Alguns podrien argumentar que aquest resultat concret també podria haver estat investigat amb eines clàssiques. Potser sí. Però aquesta observació perd de vista el punt essencial. El valor real d'aquestes noves plataformes no resideix únicament en resoldre problemes impossibles, sinó també en obrir nous territoris d'exploració. Cada vegada que ampliem la nostra capacitat d'observar la natura, apareixen preguntes que ni tan sols sabíem formular.

Aquesta és, en realitat, la lliçó de tota aquesta història. La computació quàntica no és simplement una tecnologia més potent. És una nova manera de dialogar amb la realitat física. Si aconseguim dominar-la, les seves aplicacions podrien transformar disciplines tan diverses com la química, la ciència dels materials, la farmacologia, l'energia o la física fonamental.

Quan vaig imaginar per primera vegada els ordinadors quàntics, no sabia exactament on arribarien. Ningú ho podia saber. Però intuïa que, si alguna vegada construíem màquines capaces de pensar amb les mateixes regles que utilitza la natura, acabarien mostrant-nos aspectes de l'univers que fins aleshores havien estat ocults.

Observant els avenços actuals, tinc la sensació que aquell viatge tot just acaba de començar.

Ramon Gallart

La Flexibilitat Barata, Encert o Error?

La proposta de la CNMC publicada el darrer 22/05/2026 a el Periódico de la Energía, per reformar el Servei de Resposta Activa de la Demanda (SRAD) s’ha presentat com una mesura tècnica destinada a minvar el cost de les parades industrials que utilitza Red Eléctrica per estabilitzar el sistema.

Però rere aquesta aparent racionalització econòmica s’hi amaga un debat molt més profund i és el de quin valor real tindrà la flexibilitat en el sistema elèctric del futur i qui podrà capturar-lo.

La CNMC considera que el mecanisme actual està generant situacions poc eficients. Per exemple, es donen alguns processos d’adjudicació que, petites quantitats de flexibilitat acaben marcant preus molt elevats per al conjunt del servei. És a dir, hi ha moments en què el sistema acaba pagant massa car un recurs que, teòricament i contrariament, hauria de servir precisament per reduir costos operatius i aportar estabilitat.

En la teòria, la mesura sembla lògica. El problema és que aquesta reforma arriba en un moment sensible. Espanya està entrant a gran velocitat en una economia elèctrica dominada per renovables. Això significa més hores amb excedents, més volatilitat, més congestions i més necessitat de recursos flexibles capaços d’actuar en segons o minuts. I aquí sorgeix la contradicció i és que, el regulador vol més flexibilitat, però alhora intenta reduir-ne la remuneració.

Durant anys, les grans indústries electrointensives van viure sota el model de la “interrumpibilitat”, un sistema que sovint funcionava més com una política industrial encoberta que no pas com un autèntic servei de sistema. Les empreses cobraven per estar disponibles a desconnectar consum, encara que moltes vegades aquesta activació no arribés mai. La reforma actual intenta corregir aquest esquema i acostar-lo a una lògica de mercat real. El problema és que la CNMC sembla obsessionada a evitar rendes excessives abans que el mercat hagi madurat completament.

I això ho veig perillós. I per què? PErquè la flexibilitat no és quelcom per generació espontània. Requereix inversió, digitalització i capacitat operativa. Si el missatge regulatori és que els ingressos futurs seran cada vegada més estrets i incerts, moltes empreses podrien decidir simplement no invertir-hi.

Llavors, el sistema elèctric necessita cada vegada més flexibilitat, però el regulador actua com si fos un recurs abundant i fàcilment substituïble.

En realitat, la flexibilitat serà probablement el recurs més crític de la pròxima dècada. No només per equilibrar renovables, sinó també per garantir estabilitat de tensió, reserves ràpides i capacitat de resposta davant incidències. Després de l’apagada massiva de 2025, tant Red Eléctrica com la CNMC han deixat clar que la seva prioritat ja no és només generar energia, sinó mantenir un sistema estable en un entorn molt més fràgil i intermitent.

Per tant,  això transforma completament els mercats energètics.

El mercat de flexibilitat deixarà de ser quelcom residual per convertir-se en el centre del sistema. Però també canviarà la naturalesa dels participants. Les grans fàbriques individuals probablement perdran protagonisme davant els agregadors de demanda, les comercialitzadores digitals i les plataformes capaces d’orquestrar milers de petits recursos distribuïts com serien les bateries, autoconsum, climatització, recàrrega de vehicle elèctric o consum industrial.

El sistema ja no premiarà tant qui tingui grans megawatts disponibles, sinó qui pugui reaccionar més ràpid, de forma més precisa i amb menor cost.

Aquest canvi també tindrà efectes directes sobre els mercats de balanç. Si la demanda flexible esdevé prou competitiva, moltes de les funcions que avui fan centrals de gas o hidràuliques de regulació podrien començar a ser parcialment substituïdes per flexibilitat distribuïda. Això pressionarà els ingressos dels actius convencionals i accelerarà una transformació que fins ara avançava lentament. 

Però on el debat serà realment especialment intens serà en el futur mercat de capacitat.

Durant dècades, la seguretat de subministrament s’ha associat a construir més centrals. Ara comença a sorgir una idea molt diferent i és que, potser és més eficient flexibilitzar el consum que no pas continuar instal·lant capacitat de generació que només funcionarà unes poques hores l’any. 

Si be és cer que la reforma de la CNMC apunta en aquesta direcció, encara que no ho digui explícitament. La flexibilitat de demanda comença a considerar-se equivalent a capacitat de generació. I això pot canviar les regles del joc. Si aquesta visió s’imposa, molts projectes futurs de centrals de suport podrien deixar de ser rendibles, mentre que recursos distribuïts i agregats guanyarien més pes estratègic. Però també és cert que si les grans plantes de generació renovable si son viablement hibridades, la gestionabiltat estaria resolta i la flexibilitat de la demanada serà menys crítica.

Ara bé, seria arriscat voler convertir la flexibilitat en un servei “barat” abans que existeixi una base tecnològica i empresarial prou sòlida.

Espanya encara està lluny de tenir un ecosistema de flexibilitat comparable al dels països més avançats del nord d’Europa. Encara hi ha barreres regulatories, poca digitalització industrial i manca de senyals econòmics estables. Si la CNMC prioritza únicament la reducció immediata de costos, podria acabar destruint els incentius necessaris per desenvolupar precisament el recurs que el sistema més necessitarà en els pròxims anys.

El debat de fons, per tant, no és si les parades industrials són massa cares. El debat real és quin model de sistema elèctric vol Espanya.

Perquè en el nou paradigma energètic, la flexibilitat no serà un complement. Serà el combustible invisible que permetrà que tot el sistema continuï funcionant.

Ramon Gallart

Europa Vol Recuperar la Sobirania Tecnològica de la Seva Xarxa Energètica.

La noticia publicada el darrer dimarts 5 de març al eldiario.es, sobre la decisió de la Comissió Europea marca un punt d’inflexió molt més profund del que sembla a primera vista.

Tot i que el titular parla de “peces xineses” en projectes renovables, en realitat Europa està apuntant al cor digital i electrònic de les infraestructures energètiques modernes. No es tracta simplement de panells solars fabricats a la Xina, sinó de sistemes electrònics intel·ligents capaços de controlar, regular i comunicar-se amb la xarxa elèctrica europea.

L’element més sensible són els convertidors de potència utilitzats en instal·lacions fotovoltaiques i sistemes d’emmagatzematge energètic. Aquests equips no són components elèctrics simples. Fa anys un inversor era gairebé un dispositiu purament elèctric la funció del qual consistia únicament a transformar corrent continu procedent dels panells solars en corrent altern per a la xarxa. Avui això ha canviat del tot.

Un convertidor modern és pràcticament un ordinador industrial especialitzat en energia. A l’interior hi trobem semiconductors avançats, microcontroladors, processadors digitals de senyal (DSP), firmware actualitzable remotament, sistemes de comunicació, mòduls de monitorització i electrònica de potència extremadament sofisticada. Molts d’aquests equips estan permanentment connectats a internet o a xarxes de supervisió industrial. Poden rebre actualitzacions remotes, enviar telemetria en temps real i modificar paràmetres crítics de funcionament de la instal·lació.

Per això la preocupació europea no gira al voltant de components discrets simples com resistències, condensadors o díodes, transistors bàsics. El focus està en sistemes electrònics integrats i connectats, especialment, com son: semiconductors de potència, circuits integrats de control, microprocessadors embeguts,, firmware, sistemes de comunicació industrial, convertidors i convertidors intel·ligents.

En termes tecnològics, vol dir que està molt més a prop del debat sobre el 5G i Huawei que no pas del mercat convencional de panells solars.

La Comissió Europea està traslladant al sector energètic una lògica que ja va aplicar anteriorment a les telecomunicacions i aquestaés, si un proveïdor estranger domina una infraestructura crítica i, a més, controla el programari, les comunicacions i les actualitzacions remotes, existeix un risc estratègic encara que mai no arribi a demostrar-se un sabotatge concret.

El punt clau és que la xarxa elèctrica europea està canviant de naturalesa. Durant dècades es basava en grans centrals relativament fàcils de supervisar i controlar. Ara el sistema elèctric depèn cada vegada més de milions de dispositius distribuïts com son les plantes solars, bateries, carregadors de vehicles elèctrics i sistemes d’autoconsum connectats digitalment. Cadascun d’aquests dispositius pot actuar com un node intel·ligent dins de la xarxa.

Això implica que un convertidor solar ja no és només un aparell industrial. També és un element informàtic connectat a una infraestructura crítica nacional.

La preocupació sobre possibles apagades remotes pot semblar exagerada per a la gent en general, però tècnicament no és una fantasia. Els convertidors moderns tenen capacitat per: desconnectar-se remotament, alterar paràmetres elèctrics, modificar la injecció de potència, afectar l’estabilitat de freqüència, canviar el comportament de la xarxa en temps real.

Si una proporció molt elevada d’instal·lacions utilitza tecnologia d’un mateix proveïdor i existís una manipulació coordinada, ja sigui per sabotatge, fallada massiva o ciberatac, l’impacte podria ser molt seriós. No necessàriament una “apagada total” instantània, però sí pertorbacions greus de l’estabilitat elèctrica.

Espanya és precisament un dels països europeus més sensibles a aquest escenari perquè està accelerant enormement la penetració solar i perquè una part molt important del mercat fotovoltaic utilitza tecnologia xinesa, especialment inversors Huawei i Sungrow.

Huawei apareix al centre de la polèmica perquè ocupa una posició molt particular. No és només un fabricant d’equips elèctrics. Té experiència global en telecomunicacions, infraestructura digital, xarxes intel·ligents i sistemes cloud industrials. La Comissió Europea percep aquesta combinació com especialment delicada: maquinari + programari + connectivitat + capacitat remota.

L’aspecte interessant és que aquesta mesura pot transformar la indústria tecnològica europea.

Europa feia anys que perdia terreny davant d’Àsia en producció industrial electrònica, especialment en sectors relacionats amb energia solar i electrònica de consum. La Xina va aconseguir dominar gran part de la cadena global gràcies a una combinació d’escala, costos baixos, suport estatal i control de matèries primeres crítiques. Avui controla enormes percentatges del mercat mundial de panells solars, bateries, refinament de materials i components energètics.

La UE intenta ara recuperar part d’aquesta sobirania tecnològica utilitzant regulació, ciberseguretat i política industrial.

Els principals beneficiats podrien ser els fabricants europeus d’electrònica de potència i semiconductors industrials. Empreses com Infineon, STMicroelectronics, Semikron Danfoss o SMA Solar podrien trobar-hi una enorme oportunitat. Especialment en àrees com son la dels semiconductors de potència, convertidors industrials, electrònica de xarxa, sistemes d’emmagatzematge, convertidors per a renovables.

Això és especialment signifiactiu perquè Europa sí que conserva una posició tecnològica forta en electrònica industrial d’alta qualitat, encara que hagi perdut capacitat en electrònica de consum massiva.

Tanmateix, existeix una contradicció important. Europa vol reduir la dependència de la Xina, però la realitat és que la cadena de subministrament mundial està profundament integrada. Fins i tot molts fabricants “europeus” utilitzen PCB fabricats a la Xina, encapsulats asiàtics, components passius xinesos, imants i terres rares refinades a la Xina, parts de l’assemblatge realitzades a Àsia.

Per tant, separar completament les cadenes de subministrament serà extraordinàriament difícil i costós.

A curt termini probablement veurem un augment del cost dels projectes renovables europeus. Huawei i altres fabricants xinesos han aconseguit una enorme competitivitat en preu i volum. Substituir-los per alternatives occidentals implica pagar més en molts casos.

Però a mitjà termini la Comissió Europea sembla assumir que el preu d’aquesta dependència pot ser encara més gran si Europa perd completament el control tecnològic de la seva infraestructura energètica.

El més important és que aquesta notícia probablement anticipa una tendència molt més àmplia. La lògica aplicada ara als inversors solars podria estendre’s aviat a les bateries industrials, sistemes d’emmagatzematge energètic, carregadors de vehicle elèctric, comptadors intel·ligents, xarxes intel·ligents, transformadors digitals, infraestructura d’hidrogen, automatització industrial.

Estem veient el naixement d’una nova fase de la política industrial europea? La sobirania tecnològica energètica.

Europa comença a considerar que l’energia ja no és únicament una qüestió de generació elèctrica, sinó també de control digital, ciberseguretat i autonomia estratègica. El problema ja no consisteix només en qui fabrica els panells, sinó en qui controla el programari, les comunicacions i la intel·ligència electrònica que governa les xarxes elèctriques del futur.

I aquest canvi conceptual pot acabar tenint un impacte molt més profund sobre la indústria tecnològica europea que qualsevol guerra comercial convencional.

Ramon Gallart

El Mercat de Capacitat com la Factura Oculta de la Transició Energètica

Mentre el Govern impulsa un mecanisme de fins a 900 milions d’euros anuals per garantir la seguretat del sistema elèctric, s’obre el debat sobre qui assumirà el cost, si servirà per accelerar l’emmagatzematge energètic i si acabarà beneficiant més les tecnologies del futur o les infraestructures del passat.

L’anunci del Govern sobre l’aprovació del mercat de capacitat espanyol, un cop rebut el vistiplau de la Comissió Europea, és sense dubte un dels canvis regulatoris de més importància del sistema elèctric en les darreres dècades. Tanmateix, darrere del llenguatge tècnic de “fermesa”, “seguretat de subministrament” o “mercat de capacitat”, s’amaga una qüestió molt més profunda i és si, 

Estem construint un sistema elèctric preparat per a una economia basada en renovables o estem creant una nova via de subvenció permanent per a determinades tecnologies?

L’aprovació definitiva del mercat de capacitat mobilitzarà entre 800 i 900 milions d’euros anuals, una xifra que podria superar els 9.000 milions d’euros durant la pròxima dècada. Es tracta d’un volum econòmic considerable que fa preguntar-me no només si Espanya necessita reforçar la seguretat de subministrament, sinó també qui acabarà pagant la factura i qui en serà el principal beneficiari.

El canvi més rellevant és que, a partir d’ara, una part dels ingressos del sector elèctric no es generarà per produir energia, sinó simplement per estar disponible quan el sistema ho necessiti. En aquest nou esquema podran participar centrals de generació, sistemes d’emmagatzematge amb bateries, consumidors industrials capaços de reduir la seva demanda i agregadors energètics. Tots ells rebran una remuneració per aportar capacitat ferma al sistema.

Des d’un punt de vista tècnic, la lògica és comprensible. Espanya avança ràpidament cap a un model energètic dominat per la solar i l’eòlica. Aquestes tecnologies donen electricitat neta i en teoria cada cop més barata, però depenen de les condicions meteorològiques. Quan no hi ha vent o sol, el sistema necessita recursos que puguin respondre de manera immediata per evitar problemes de subministrament.

La realitat és que el mercat elèctric actual no remunera adequadament aquesta disponibilitat. A mesura que augmenta la penetració de renovables, les centrals convencionals funcionen menys hores. No obstant això, continuen sent necessàries. Per mi, aquest és el dilema de la transició energètica

Les tecnologies de suport cada vegada generen menys energia, però segueixen essent imprescindibles per garantir l’estabilitat del sistema.

Aquesta situació afecta especialment els cicles combinats de gas. Hi han diferents estudis del sector que indiquen que una part significativa de la potència instal·lada podria deixar de ser econòmicament viable durant la pròxima dècada si no disposa d’una font addicional d’ingressos. En altres paraules, el sistema necessita aquestes instal·lacions, però el mercat actual no garanteix que puguin continuar operant.

Des del meu punt de vista, el mecanisme és necessari, però arriba tard i sobretot, s’està explicant malament. La majoria dels països que han avançat decididament en la integració de renovables han acabat adoptant algun tipus de mercat de capacitat o mecanisme equivalent. Pretendre que un sistema elèctric amb una elevada dependència de fonts variables pugui funcionar exclusivament amb els senyals de preu del mercat energètic la veig com una simplificació massa gran.

Amés, Espanya ha retardat aquest debat durant molt de temps. L’apagada de l’abril de 2025 va posar de manifest vulnerabilitats del sistema i va accelerar la necessitat d’actuar. Tot i això, el Govern presenta la mesura com un simple ajust tècnic quan, en realitat, implica la incorporació d’un nou cost que és estructural, al sistema elèctric.

Aquest cost serà assumit principalment per les comercialitzadores i, de manera indirecta, pels consumidors, especialment durant les hores de major tensió del sistema. Encara que l’impacte final dependrà dels resultats de les subhastes i de l’evolució del mercat, és evident que estem davant d’un mecanisme que afegirà nous costos regulats a la factura elèctrica.

Llavores, aquí apareix una de les paradoxes de la transició energètica. Durant anys s’ha insistit que les renovables reduirien significativament el cost de l’electricitat. Això és cert pel que fa al cost de generació, però també és cert que un sistema basat majoritàriament en fonts variables necessita noves inversions la sva gestionabilitat U(no s'ha explcait) és ad ir, en flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta. 

Per tant, la seguretat de subministrament té un cost i aquest cost no desapareix pel fet de produir energia amb fonts renovables.

Malgrat tot, el mercat de capacitat ofereix una molt bona oportunitat per accelerar el desplegament de bateries i altres tecnologies d’emmagatzematge. Això ho veig com el seu principal valor estratègic. Les bateries podran competir en igualtat de condicions per obtenir ingressos estables a llarg termini, fet que pot desbloquejar inversions que fins ara resultaven difícils de finançar.

Espanya te un dels millors recursos solars d’Europa. Sense una capacitat d’emmagatzematge suficient, una part important d’aquest potencial corre el risc de desaprofitar-se. Un mercat de capacitat ben dissenyat pot contribuir a transformar l’excedent solar de les hores centrals del dia en una reserva energètica disponible quan la demanda ho requereixi.

Ara bé, també existeixen riscos a no obviar. Un d'ells és que el mecanisme es converteixi en una transferència de recursos cap a tecnologies convencionals sense impulsar amb la mateixa intensitat les solucions del futur. La Comissió Europea ha aprovat el sistema perquè incorpora límits d’emissions, mecanismes competitius i participació oberta. Tot i així, l’experiència internacional demostra que alguns mercats de capacitat han acabat beneficiant principalment actius convencionals que ja estaven amortitzats.

Si això succeeix, els consumidors podrien acabar finançant durant anys infraestructures que han recuperat àmpliament la seva inversió inicial, sense obtenir a canvi una acceleració real de la transició energètica.

Per aquest motiu, la clau no és tant l’existència del mercat de capacitat com el seu disseny concret. Espanya necessita un sistema elèctric capaç d’integrar grans volums de renovables sense comprometre la seguretat de subministrament. Això exigeix emmagatzematge, flexibilitat, resposta de la demanda i mecanismes de suport adequats.

El mercat de capacitat pot ser una eina molt útil si serveix per impulsar bateries, gestió intel·ligent de la demanda i noves tecnologies de flexibilitat. En canvi, serà una oportunitat perduda si es limita a convertir-se en un mecanisme permanent de suport a tecnologies del passat.

La diferència entre aquests dos escenaris no dependrà tant de Brussel·les com de la capacitat del regulador espanyol per dissenyar subhastes eficients, supervisar-ne els resultats i garantir que cada euro invertit contribueixi realment a construir el sistema energètic del futur.

Ramon Gallart

Europa Davant el Coll d’Ampolla Elèctric.

La modernització de la xarxa europea és imprescindible per a la transició energètica, però obre un conflicte polític sobre costos, sobirania i seguretat del sistema.

De la lectura de l'artícle publicat per Euronews el darrer 15/05/2026, certament em fa plantejar un debat per al futur energètic europeu i ja venim escrivint sovint sobre la modernització de la xarxa elèctrica. Le xarxes elèctriques, no són només una qüestió tècnica, sinó geopolítica, econòmica i industrial. La Comissió Europea pretén accelerar les inversions per adaptar la infraestructura a l’expansió a gran escala que es preveu per una banda, per a les renovalbes i per altre, a la electrficació de la industria i donar connexió als nous vectors enrgètics, però cinc estats membres no n'estàsn de tot d'acord argumentant, motius de cost, sobirania energètica i model de mercat.

Des d’un punt de vista objectiu, la Comissió té una base sòlida quan alerta que les xarxes actuals són insuficients. El desplegament renovable europeu està avançant més ràpid que les infraestructures de transport i distribució. Això provoca congestions, desconnexions de parcs eòlics i fotovoltaics i una pèrdua d’energia potencialment aprofitable. Euronews recorda que Europa necessita centenars de milers de milions d’euros fins al 2030 per reforçar interconnectors, digitalitzar la xarxa i augmentar la capacitat de transport.

Les dades disponibles reforcen aquest diagnòstic. Segons la Comissió Europea, la inversió necessària en xarxes elèctriques podria superar els 584.000 milions d’euros abans del 2030. Això no és exagerat si es considera que:

1.- La demanda elèctrica europea augmentarà per l’electrificació del transport i la indústria;

2.- La generació renovable és més distribuïda i variable i;

3.- Les interconnexions transfrontereres continuen sent insuficients en molts corredors europeus.

Diversos estudis acadèmics sobre les xarxes elèctriques europees diuen que una Europa altament renovable necessita multiplicar substancialment la capacitat de transport internacional. Un estudi de modelització energètica estima que els interconnectors europeus haurien de créixer diverses vegades respecte als nivells actuals per aprofitar plenament l’energia renovable i reduir necessitats de suport fòssil.

Ara bé, també és legítima part de l’oposició dels cinc països crítics. El debat de veritat és saber explcair transparentment, qui paga la transició. Els països amb més capacitat fiscal i major penetració renovable tendeixen a defensar inversions comunes i xarxes integrades. En canvi, els estats més dependents del carbó, del gas o amb sistemes més aïllats els fa por l'augment del cost regulat per als consumidors; la pèrdua de control nacional sobre infraestructures estratègiques; la transferència de recursos cap a altres economies i; la dependència creixent d’un mercat elèctric europeu més centralitzat.

Aquest desacord r,mostra una clara contradicció estructural de la UE i és que si es vol un mercat energètic únic, però sense una veritable unió fiscal i energètica. És a dir, Brussel·les impulsa objectius comuns però els costos continuen recaient sobretot sobre els pressupostos estatals i les tarifes dels consumidors.

Des del meu punt de vsita, també cal incorporar una mirada crítica sobre el model energètic europeu actual. La UE ha apostat de valent per les renovables (solar i eòlica) sense haver desenvolupat amb la mateixa velocitat l'emmagatzematge a gran escala; la flexibilitat de demanda; el reforç de xarxa i; la capacitat de reserva síncrona.

Els episodis d’inestabilitat i l'apagada del darrer any a la península Ibèrica han evidenciat precisament aquesta fragilitat. La qüestió no és si les renovables funcionen (Sense dubte, funcionen i són imprescindibles) sinó si el sistema elèctric europeu s’està adaptant prou ràpid per absorbir-les amb estabilitat.

Aquí apareix un element especialment rellevant que ésla política industrial. Xina està invertint massivament en xarxes ultraalta tensió, digitalització i emmagatzematge. Els Estats Units també acceleren inversions amb l’Inflation Reduction Act. Però. Europa corre el risc, cada dia més probable, de quedar atrapada entre una dependència tecnològica exterior; una burocràcia lenta i una fragmentació política persistent.

La transició energètica no depèn només de construir més plaques solars i molins. La “gran infraestructura invisible” és la xarxa elèctrica. Sense una xarxa moderna, flexible i integrada, les renovables perden eficiència i el sistema es torna més vulnerable.

L’article d’Euronews és valuós perquè situa aquest debat al centre polític europeu, però potser simplifica massa la posició dels països opositors presentant-los únicament com a fre al progrés. En realitat, alguns dels seus arguments sobre costos, governança i seguretat energètica tenen fonament tècnic i econòmic. El problema és que retardar les inversions també té un cost enorme que son les apagades; electricitat desaprofitada; preus volàtils; menor competitivitat industrial.

Europa necessita modernitzar urgentment la seva xarxa elèctrica, però ho ha de fer amb un mecanisme de finançament més just; major coordinació tècnica; transparència reguladora; una combinació equilibrada de renovables, emmagatzematge i generació estable.

Sense això, la transició energètica europea podria acabar sent tecnològicament ambiciosa però políticament fràgil.

Ramon Gallart

La Criptografia Postquàntica

El repte silenciós que transformarà les xarxes elèctriques

Aquest artícle corgeix d'una conversa aparentment informal, però des del meu punt de vista, molt reveladora des d'un company de feina qui es especialment actiu en el món de la intel·ligència artificial. 

Avui dia, estem enmig d’un debat sobre la velocitat amb què la IA està transformant tots els sectors, es a dir des de la indústria, les llars, educació fins a la recerca científica. i em va venir al cap el següent pensament: 

Estem parlant molt de la IA generativa, però penso que el canvi tecnològic més important dels pròpers anys serà la computació quàntica… i la següent pregunta que em va tornar a venir al cap és, si ens estàvem preparant per que les infraestructures crítiques tinguin un impacte criptogràfic.

La frase és provocadora, però li veig una càrrega de realitat. La IA està aglutinat l’atenció mediàtica i empresarial, mentre que la criptografia postquàntica continua sent percebuda, sovint, com un problema llunyà o estrictament acadèmic. Tanmateix, quan s’analitza amb més de detall, el risc és extraordinari, especialment en sectors com el de l’energia, on les infraestructures tenen una vida útil molt més llarga que el que acostumen les tecnologies digitals modernes.

Aquella proposta del meu company m'ha fet adonar que el debat sobre la computació quàntica no és únicament una qüestió de futurisme tecnològic. La veig com una qüestió de resiliència industrial, de governança i de preparació, sobre tot, estratègica. I això és concretament cert per als operadors de xarxes de distribució elèctrica qui sostenen una part essencial de la infraestructura crítica arreu d'europa.

Els distriubuidors viuen avui una transformació que sense dubte no te precedents. L’electrificació de l’economia, l’expansió de renovables connectades a les xarxes de distribució, els vehicles elèctrics, les comunitats energètiques i la digitalització de les xarxes han convertit les antigues xarxes de distribució en ecosistemes digitals extraordinaris, plens de sensors, comunicacions, automatismes i milions de dispositius connectats. Però aquesta mateixa digitalització també incrementa exponencialment la superfície d’atac i la dependència de la confiança criptogràfica.

Durant molts anys, la seguretat de les infraestructures digitals s’havia fonamentat en mecanismes criptogràfics que avui considerem estàndard. tas com: RSA, ECC, TLS, VPNs i infraestructures PKI. Totes aquestes infraestructures i el seus sistemes es basen sobre problemes matemàtics que són altament difícils de resoldre amb els ordinadors d'avui dia. Però, sense dubte, la computació quàntica transfomrarà de dalt a baix aquesta condició. L’algoritme de Shor, que va ser formulat pels anys noranta, demostrava teòricament que un ordinador quàntic prou potent podria trencar en temps relativament molt més curts molts dels sistemes criptogràfics que avui en dia encara utlitza Internet i gran part de les infraestructures crítiques d'arreu del món.

No perdem el focus per entendre que el problema no apareixerà el dia que existeixi el primer ordinador quàntic que funcioni a gran escala. El problema ja el tenim entre nosaltres. El concepte conegut com “harvest now, decrypt later” preocupa de valent als organismes de ciberseguretat. Els hackers poden interceptar avui comunicacions protegides i emmagatzemar-les amb l’esperança de poder-les desxifrar en el futur quan la computació quàntica sigui una realitat per la majoria. Això converteix les dades com serien les diponibles de les infraestructures industrials, configuracions de xarxa, credencials o arquitectures OT de les xarxes elèctriques, en objectius de molt interès per aquest actors maliciosos.

Per això, la criptografia postquàntica (PQC, Post-Quantum Cryptography) sense dubte és en una prioritat estratègica a tot el món i sectors. El NIST nord-americà ha liderat durant gairebé una dècada un procés internacional per escollir algoritmes que siguin capaços de resistir als futurs atacs quàntics. Aquest procés va conclure el 2024 amb la publicació dels primers estàndards oficials postquàntics.

La qüestió és especialment delicada en el sector energètic perquè, a diferència del món IT, aquí les tecnologies no es renoven ràpidament. En una utility és perfectament normal trobar equips industrials amb vint o trenta anys de vida operativa ja que el model retributiu fomemten la durabiltiat envers la velocitat d'actualitzar les tecnologies. Per exemple, les subestacions, PLCs, relés, RTUs o comptadors intel·ligents han estat dissenyats sota una filosofia de fiabilitat i durabilitat. Això crea una paradoxa si més no, curiosa:

Els mateixos sistemes dissenyats per garantir robustesa durant dècades són ara els que dificulten més la transició cap a una nova era criptogràfica.

Quan es parla de criptografia postquàntica, s'acostuma a imaginar un canvi purament de software. Però la realitat és que va més enllà. Els nous algoritmes PQC tenen característiques molt diferents de les actuals. Les claus són més grans, les signatures digitals ocupen més espai, els requeriments computacionals augmenten i les necessitats de memòria poden multiplicar-se. Això afecta directament dispositius amb recursos limitats, especialment els smart meters i els equips IoT energètics desplegats massivament en xarxes de distribució.

Els comptadors intel·ligents són probablement l’exemple més clar d’aquest repte. Molts van ser desplegats pensant en cicles de vida de quinze o vint anys. Però molts d’aquests dispositius tenen CPUs, molt modestes, memòria limitada i capacitats que sí, són reduïdes per fer actualitzacions remotes. La incorporació d’algoritmes postquàntics podria no ser viable en una part significativa dels equips existents. Això obre la porta a programes de substitució tecnològica de gran volum que sense dubte, representaran un dels majors costos d’infraestructura digital de les pròximes dècades.

En aquest context, la mida dels DSO, importa. Els distribuïdors amb menys de 100.000 connexions tenen, en general, arquitectures més simples i menys heterogènies. i no pot haver xarxes de distribució de primera i de segona. La seva superfície d’atac és menor i les migracions poden ser tècnicament més gestionables. Però aquesta aparent simplicitat acostuma a quedar compensada per limitacions econòmiques i dependència tecnològica dels fabricants. Molts dels petits DSO no disposen de departaments especialitzats en criptografia ni de capacitat per liderar transicions tecnològiques complexes. Dependran enormement dels seus proveïdors industrials per adaptar firmware, renovar certificats i evolucionar protocols.

grans DSO, en canvi, encaren un altre problema el qual és molt diferent. Han de gestionar milions de dispositius, centenars de subestacions, diferents centres de control i ecosistemes OT/IT extraordinàriament complexos. En aquestes organitzacions, qualsevol increment en mida de claus, consum de CPU o latència pot multiplicar-se exponencialment. La transició cap a PQC no serà només un projecte de ciberseguretat sinó, serà una transformació que afectarà operacions, arquitectura, finances, regulació i govern corporatiu.

I és aquí on apareix un element que des del meu punt de visita, és especialment interessant: 

L’impacte sobre les empreses centenàries. 

Aquestes empreses que per una banda són històriquesarreu de la UE, acumulen més d’un segle d’evolució industrial. Són organitzacions construïdes sobre capes successives de tecnologia, adquisicions corporatives, sistemes legacy i cultures orientades a l’estabilitat operacional. La seva experiència és un actiu enorme, però també ho és la seva rigidesa estructural.

Llavors, la criptografia postquàntica posa aquestes empreses davant d’una gran disjuntiva. D’una banda, necessiten preservar la fiabilitat absoluta de les seves infraestructures. De l’altra, han d’adoptar tecnologies completament noves per evitar quedar vulnerables en el futur. Aquesta tensió entre estabilitat i transformació és probablement un dels grans reptes industrials que hauran d'encarar els proper deu anys.

Moltes d'aquestes empreses centenaries operen encara amb equips industrials relativament antics, protocols heretats i arquitectures concebudes en una època on la ciberseguretat tenia una importància molt menor. La migració cap a PQC obligarà a replantejar no només algoritmes, sinó models sencers d’arquitectura digital. I això té implicacions enormes en CAPEX, governança, regulació i reputació.

De fet, la reputació és un factor cada vegada més rellevant. Les empreses centenàries sostenen una part important de la confiança social en les infraestructures crítiques. Un incident relacionat amb vulnerabilitats criptogràfiques podria tenir conseqüències molt més àmplies que un simple problema tècnic amb una afectació reputacional, impacte en els resultats financers, sancions reguladores que genera una erosió en la confiança institucional.

Sembla que aquesta indústria sembla orientar-se cap a una etapa intermèdia basada en arquitectures híbrides, on conviuen mecanismes criptogràfics tradicionals i postquàntics. Aquesta aproximació permet validar tecnologies noves mantenint compatibilitat amb sistemes existents. Però diferents experts com Greg Wetmore coincideixen que el veritable objectiu és construir infraestructures “crypto-agile”, capaces d’adaptar-se ràpidament a futurs canvis criptogràfics sense haver de redissenyar completament els sistemes.

Potser aquest és el missatge que em va deixar aquella conversa inicial amb el company obsessionat amb la IA: 

El futur no arribarà només amb models generatius cada vegada més sofisticats, sinó també amb una redefinició silenciosa però profunda dels fonaments de la confiança digital. 

I en aquest nou escenari, la criptografia postquàntica no serà simplement una actualització tecnològica, sinó un element central de la resiliència industrial, de la sobirania energètica i de la continuïtat de les infraestructures crítiques del segle XXI.

Ramon Gallart

Impacte de les Onades de Calor.

L'agost de 2025,  Catalunya va patir una altra onada de calor i això esdevé com una tendència preocupant.

Fins ara i des del 2023, 15 països han trencat rècords de calor. El juliol passat, la temperatura mitjana global probablement va assolir un màxim de 120.000 anys. A mesura que les onades de calor es tornen més sovint i intenses, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que les morts relacionades amb la calor, que ja arriben a unes 500.000 anualment, podrien augmentar cinc vegades per al 2050.

Llavors, amb les temperatures en augment, l'aire condicionat ja no és un luxe; és una necessitat. A més de mantenir-nos còmodes, l'aire condicionat és vital per a la salut, la conservació d'aliments, l'emmagatzematge de medicaments i el funcionament d'infraestructures essencials com els centres de dades. No obstant això, els mateixos sistemes de refrigeració dels quals depenem contribueixen significativament al problema, ja que les seves demandes d'energia augmenten les emissions mundials de gasos d'efecte hivernacle donat l'alcomponetn de font de generació amb combustibles fòssils.

Només al 2023, més de 3,8 mil milions de persones van afrontar una calor extrema almenys un dia, amb més de 47.000 morts relacionades amb la calor a Europa. Les altes temperatures sostingudes poden provocar condicions mortals com el cop de calor, la fallada cardiovascular i el dany renal. Les poblacions vulnerables, incloent nens, gent gran i persones amb problemes de salut subjacents, són les més exposades al risc.

Però l'impacte va més enllà de la salut. Les temperatures altes poden afectar la funció cognitiva, reduir la productivitat i disminuir el PIB. A l'Índia, per exemple, es va observar una caiguda del 2% en la productivitat per cada augment de 2°C, cosa que va costar milers de milions a l'economia.

A mesura que les temperatures augmenten, també ho fa la demanda d'aire condicionat. Actualment, hi ha 2 mil milions d'aires condicionats a tot el món, una xifra que s'espera que arribi als 5,6 mil milions per al 2050. Aquest augment està impulsat per regions com el nord-oest del Pacífic dels EUA, el Regne Unit, i parts de Sud-amèrica i Àfrica—àrees històricament no acostumades a aquesta calor. Els creixents ingressos als països en desenvolupament també impulsen aquesta demanda, ja que més llars superen el llindar en què l'aire condicionat es fa assequible.

L'explosió de les tecnologies digitals afegeix una altra capa a aquesta demanda que no para de crèixer. Els centres de dades, que representen fins a un 3,7% de les emissions globals, requereixen una climatització exigent per funcionar. A mesura que la intel·ligència artificial i el núvol continuen creixent, les necessitats energètiques—i les emissions associades—d'aquests centres es preveu que augmentin deu vegades per al 2026.

L'aire condicionat és necessari, però el seu impacte ambiental no es pot ignorar. Actualment, la climatització representa el 10% del consum elèctric mundial, contribuint a una part important de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La situació és més greu en regions que depenen en gran mesura del carbó com a font d'energia.

A més, l'accés a la climatizació per obtenir fred és un clar indicador de desigualtat. Mentre que el 90% de les llars als EUA i el Japó tenen aire condicionat, només el 8% de les persones a les parts més càlides del món en tenen. Aquesta disparitat accentúa la vulnerabilitat de les comunitats ja marginades

Per equilibrar la necessitat de climatizació per fer fred amb la urgència de reduir les emissions, és essencial un enfocament multifacètic. Les innovacions en tecnologia d'aire condicionat, dissenys de refrigeració passiva i sistemes intel·ligents poden ajudar. Tanmateix, aquests avenços han de combinar-se amb polítiques  sòlides, com ara l'establiment d'estàndards energètics, la inversió en energies renovables i l'assistència financera a les comunitats vulnerables.

A mesura que el món s'escalfa, assegurar un accés equitatiu a la climiatizació sostenible no és només un repte ambiental, és una imperatiu humanitari.

Ramon Gallart

L’Era dels 100 GW

La nova pressió sobre les xarxes elèctriques

L’emmagatzematge energètic ha deixat de ser una tecnologia complementària per convertir-se en l’eix central de la nova arquitectura elèctrica mundial. Segons l'article de El Periódico de la Energía, el fet que el mercat global hagi superat per primera vegada els 100 GW anuals d’instal·lacions de bateries no és només una fita industrial, per una banda s'està aportant la gestioabilitat de les fonts de genració PV i eòlica, que no tenen de manera intrínsica i, també és un senyal inequívoc que el sistema energètic està entrant en una nova fase, marcada per l’esperada electrificació de l’economia que preveu una demanda elèctrica mai vista. 

Els nous vectors energètics com son, la mobilitat elèctrica, l’hidrogen verd, la descarbonització industrial i l’explosió dels centres de processament de dades (CPD), estan transformant completament el perfil de consum i tensionant les infraestructures de transport, subtransport i distribució.

La mobilitat elèctrica és probablement el vector més visible. La progressiva electrificació del parc automobilístic, especialment del transport pesant i de les flotes logístiques, implica una nova demanda concentrada en hores específiques i en punts urbans o industrials molt concrets. Una estació de càrrega ultraràpida per a camions pot requerir desenes de megawatts de potència instantània, equivalents al consum d’un municipi no molt petit. Això obliga a reforçar les xarxes de distribució i, en molts casos, a construir noves subestacions i línies de mitja tensió. El problema ja no és només generar electricitat renovable, sinó ser capaços de gestionar i portar-la allà on es necessita i en el moment adequat.

Aquesta mateixa tensió es multiplica amb l’arribada de l’hidrogen verd. Els electrolitzadors industrials funcionen com grans consumidors elèctrics continus. Un projecte d’hidrogen de mida mitjana pot requerir centenars de megawatts de connexió a la xarxa d’alta tensió. Això converteix moltes zones industrials en nous pols de demanda energètica, alterant els equilibris històrics del sistema. La xarxa de transport, tradicionalment pensada per evacuar energia des de grans centrals cap als centres de consum, ara ha d’adaptar-se a una estructura molt més distribuïda i dinàmica.

La indústria electrificada accentua encara més aquesta transformació. Processos tèrmics que fins ara funcionaven amb gas natural (forns, vapor industrial, química pesada o cimenteres) estan migrant cap a tecnologies elèctriques per reduir emissions. Aquesta electrificació incrementa enormement la demanda base del sistema i exigeix potències fermes, contínues i estables. En conseqüència, la necessitat d’emmagatzematge energètic deixa de ser una qüestió vinculada exclusivament a les renovables i passa a ser un element estructural per garantir estabilitat industrial i competitivitat econòmica.

Però si hi ha un vector que està redefinint el debat energètic global són els centres de dades. La irrupció de la intel·ligència artificial i del cloud computing està provocant una cursa mundial per construir nous CPD amb consums energètics gegants. Alguns centres ja superen els 500 MW de demanda contínua, i els futurs campus digitals podrien arribar al nivell d’una ciutat mitjana. A diferència d’altres consums industrials, els CPD requereixen una qualitat de subministrament pràcticament perfecta: qualsevol microtall implica pèrdues milionàries. Això obliga a desplegar sistemes d’emmagatzematge de resposta ultraràpida, bateries estacionàries i xarxes molt més resilients.

Aquest nou escenari té conseqüències directes sobre les infraestructures elèctriques. La xarxa de transport d’alta tensió haurà de créixer de manera accelerada per connectar grans nodes renovables amb els nous centres de demanda industrial i digital. Les xarxes de subtransport, sovint oblidades, es convertiran en un coll d’ampolla crític, especialment a les àrees metropolitanes i industrials. I la distribució urbana haurà d’afrontar un canvi radical, passant d’una estructura passiva a una xarxa intel·ligent, bidireccional i digitalitzada.

Sota aquest context, l’emmagatzematge energètic apareix com una eina de flexibilitat sistèmica. Les bateries permeten absorbir excedents renovables, reduir congestions de xarxa, suavitzar pics de demanda i diferir inversions multimilionàries en noves infraestructures. Diversos estudis ja apunten que el desplegament massiu d’emmagatzematge pot reduir o ajornar reforços de xarxa gràcies a una millor gestió dels fluxos elèctrics. 

A més, l’evolució tecnològica està accelerant aquesta tendència. Les bateries de sodi, els sistemes híbrids amb hidrogen o les tecnologies gravitacionals i tèrmiques amplien les opcions disponibles i redueixen la dependència del liti. BloombergNEF preveu que aquesta diversificació química serà una de les grans transformacions de la pròxima dècada. 

Europa i Espanya arriben tard a aquesta cursa. Malgrat el lideratge renovable, encara existeix una manca d’estratègia integral entre generació, emmagatzematge i xarxes. El risc és evident: podem tenir una enorme capacitat renovable instal·lada però insuficient infraestructura per transportar-la, estabilitzar-la i consumir-la eficientment. La transició energètica no dependrà només de quants gigawatts renovables s’instal·lin, sinó de la capacitat del sistema per gestionar una demanda cada vegada més electrificada, digitalitzada i intermitent.

El futur energètic no serà només renovable; serà flexible, distribuït i intensiu en emmagatzematge. Qui entengui això abans dominarà la nova economia elèctrica del segle XXI.

Ramon Gallart

Els Cables Submarins de Fibra Òptica.

Sota la superfície aparentment immutable dels oceans s’amaga una de les infraestructures més decisives del nostre temps.

Milers de quilòmetres de cables submarins de fibra òptica recorren els fons marins connectant continents, economies i societats amb una discreció gairebé absoluta.

Invisibles per a la majoria de la població, aquests conductes digitals són els veritables vasos sanguinis de la globalització contemporània donat què, per ells circula prop del 99% del tràfic mundial d’internet, des de transaccions financeres fins a videotrucades, serveis al núvol, dades governamentals o comunicacions militars.

La paradoxa és evident. Vivim en una era que es percep com a completament “sense fils”, dominada pels satèl·lits, el 5G i la computació distribuïda, però la realitat és que la connectivitat global continua depenent d’una xarxa física extraordinàriament vulnerable. Aquests cables, amb un gruix sovint comparable al d’una mànega de jardí, suporten una càrrega estratègica colossal. I qualsevol interrupció pot tenir conseqüències econòmiques, polítiques i de seguretat de gran abast.

Els incidents registrats al mar Bàltic a finals de 2024 van posar aquesta fragilitat sota els focus internacionals. El 17 de novembre, el cable BCS East-West Interlink, que uneix Lituània i Suècia, va deixar de funcionar inesperadament. L’endemà, un altre cable submarí entre Finlàndia i Alemanya també va patir una interrupció. Tot i que els talls accidentals són relativament freqüents; provocats sovint per àncores, terratrèmols submarins o activitats pesqueres, la coincidència temporal i geogràfica va despertar immediatament sospites d’un possible sabotatge deliberat.

Les investigacions van dirigir ràpidament l’atenció cap al vaixell xinès Yi Peng 3, detectat navegant prop de les zones afectades. Encara que les conclusions definitives continuen envoltades de prudència diplomàtica, el cas ha intensificat les tensions geopolítiques i ha reforçat la percepció que els cables submarins s’han convertit en objectius estratègics dins les noves formes de guerra híbrida. En un context internacional cada vegada més polaritzat, aquestes infraestructures són alhora símbol de cooperació global i punts crítics de vulnerabilitat.

La dimensió del repte és colossal. La xarxa mundial de cables submarins supera els 1,5 milions de quilòmetres i travessa oceans sencers, zones volcàniques, falles tectòniques i àrees marítimes sota jurisdiccions diverses. Protegir de manera integral aquesta infraestructura és pràcticament impossible. Les dificultats no només són tècniques, sinó també polítiques i logístiques.

En les grans profunditats oceàniques, els cables són relativament segurs gràcies a la dificultat d’accés. Però la situació canvia radicalment a prop de les costes. És en aquestes aigües menys profundes on es concentra la major part dels incidents. Les àncores de grans vaixells comercials, les xarxes d’arrossegament, els submarins i fins i tot drons subaquàtics poden causar desperfectes greus amb una facilitat sorprenent. A més, quan els cables entren a les zones econòmiques exclusives dels estats, la responsabilitat de la seva protecció depèn dels recursos i capacitats de cada país. Això crea un mosaic desigual de vigilància marítima i capacitat de resposta.

Aquest nou escenari està impulsant una transformació tecnològica accelerada en la manera com es protegeixen les infraestructures submarines. Empreses especialitzades en observació terrestre, com BlackSky Technology, i operadors espacials com SpaceX, estan desenvolupant sistemes de monitorització contínua mitjançant satèl·lits capaços d’identificar patrons de navegació sospitosos prop de les rutes submarines. L’objectiu és detectar anomalies abans que es produeixi un incident.

Paral·lelament, els vehicles submarins no tripulats —els anomenats UUVs— emergeixen com una de les grans promeses de la seguretat marítima. Aquests drons autònoms podrien patrullar corredors submarins, inspeccionar l’estat físic dels cables, identificar manipulacions i fins i tot intervenir preventivament davant activitats considerades hostils. El desenvolupament d’intel·ligència artificial aplicada a la vigilància marina permetria, a més, automatitzar la detecció de comportaments anòmals i reduir el temps de resposta davant amenaces potencials.

Tanmateix, la mateixa tecnologia que pot reforçar la protecció també pot sofisticar el sabotatge. La democratització dels drons submarins, les capacitats avançades de geolocalització i l’automatització dels sistemes de navegació obren la porta a operacions molt més precises, difícils de rastrejar i potencialment devastadores. La infraestructura submarina s’ha convertit així en un nou espai de confrontació silenciosa, on la frontera entre accident, espionatge i atac deliberat és cada vegada més difusa.

Actualment ja s’apliquen mesures de protecció física, com enterrar els cables sota el fons marí o cobrir-los amb estructures protectores per dificultar-ne la localització i manipulació. Però aquestes solucions tenen limitacions evidents davant amenaces cada vegada més sofisticades. El futur de la seguretat submarina sembla encaminat cap a una combinació de vigilància permanent, intel·ligència artificial, sensors distribuïts i cooperació internacional.

La qüestió central no és només com protegir els cables submarins, sinó com anticipar-se als riscos abans que les conseqüències siguin irreversibles. En una economia global totalment dependent de la connectivitat digital, qualsevol interrupció prolongada podria afectar mercats financers, infraestructures energètiques, serveis públics i sistemes de defensa. Els cables submarins ja no són únicament infraestructura tecnològica: són un element essencial de la sobirania digital i de l’estabilitat geopolítica del segle XXI.

La gran batalla per la connectivitat global no es lliura únicament a l’espai, als centres de dades o a les xarxes 5G. També es desenvolupa en silenci, a milers de metres sota la superfície marina, allà on el món modern depèn d’uns fils aparentment fràgils que sostenen bona part de la civilització digital contemporània.

Ramon Gallart

La Revolució Silenciosa de la IA al Sector Elèctric

La digitalització ja està transformant el sector elèctric, però la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) alterarà encara més la seva cadena de valor. 

Diversos informes internacionals apunten que l’aplicació de la IA en els sistemes elèctrics podria generar desenes de milers de milions d’euros en estalvis i reduccions significatives d’emissions. Però més enllà dels beneficis operatius, la qüestió clau és una altra i això és, qui capturarà aquest valor i com canviarà l’equilibri entre els diferents actors del sistema energètic.

En aquest context, les tres peces del sistema elèctric es troben en redefinició:

1.-La generació connectada a les xarxes de distribució, 

2.- Les pròpies xarxes de distribució i,

3.- Els comercialitzadors amb àmbit més local. 

És precisament aquí on la IA acturà com a catalitzador d’un canvi estructural que podria redistribuir poder dins del sector, tradicionalment dominat per grans empreses.

La transició energètica està fent que els sistemes elèctrics siguin cada vegada més complexos. L’entrada massiva de renovables variables, implica gestionar variabilitat, congestió i necessitats de flexibilitat en temps real. Aplicacions com la previsió de generació renovable, el manteniment predictiu de xarxes i infraestructures, l’optimització del despatx elèctric, el control en temps real de la xarxa o la classificació dinàmica de línies ja estan demostrant que poden millorar de manera significativa l’eficiència operativa dels sistemes elèctrics. Però aquestes millores no són neutres des del punt de vista econòmic o institucional és a dir, la digitalització redistribueix informació, i qui controla la informació pot influir en la presa de decisions del sistema.

La generació connectada a xarxes de distribució podria ser una de les grans beneficiàries d’aquest procés. Els algoritmes permeten predir la producció renovable amb més precisió, optimitzar l’autoconsum i l’emmagatzematge, participar en mercats locals de flexibilitat o integrar millor recursos distribuïts. Això redueix una de les grans barreres històriques de la generació distribuïda que és la incertesa operativa. En altres paraules, la IA pot permetre que instal·lacions més petites competeixin en eficiència amb grans centrals, especialment quan es coordinen a través de plataformes digitals o agregadors. Aquest fenomen podria democratitzar parcialment la producció d’energia si el marc regulador acompanya aquest canvi.

Les xarxes de distribució també estan ja en una nova etapa. Històricament han funcionat de manera relativament passiva, transportant i distribuint energia des de la gran generació connectada a les xarxes de transport fins al consumidor final. Però amb l’entrada massiva de generació distribuïda, bateries i vehicles elèctrics, aquestes xarxes es converteixen en espais d’orquestració energètica. La IA pot ajudar els distribuïdors o DSO a gestionar congestions locals, optimitzar fluxos bidireccionals d’energia, coordinar recursos distribuïts o anticipar inversions en infraestructura. Això pot convertir les xarxes de distribució en infraestructures digitals crítiques, amb un paper cada vegada més semblant al d’una plataforma. En aquest escenari, els DSO podrien adquirir més capacitat d’influència dins del sistema elèctric, especialment si desenvolupen capacitats analítiques pròpies.

Per altre banda, els comercialitzadors amb presència local o regional poden trobar en la IA una eina per competir amb actors molt més grans. Els sistemes d’anàlisi de dades permeten personalitzar serveis energètics, predir patrons de consum, optimitzar tarifes dinàmiques o gestionar la flexibilitat dels clients. Aquest tipus de serveis depenen sovint de coneixement del client i de proximitat territorial, un terreny on els actors locals poden tenir avantatges. Les grans corporacions disposen d’economies d’escala i capacitat financera, però els comercialitzadors locals poden aprofitar dades més contextualitzades, relacions de confiança amb els clients i una integració més directa amb comunitats energètiques o iniciatives territorials. Si es combina amb plataformes digitals i IA, aquest model podria facilitar l’aparició d’ecosistemes energètics més descentralitzats.

Tot i aquestes oportunitats, la introducció de la IA també planteja riscos importants. Els sistemes elèctrics estan dissenyats per ser altament fiables i deterministes, mentre que els models d’IA funcionen de manera probabilística. Això genera reptes en termes de validació, explicabilitat i responsabilitat, especialment quan aquestes eines s’utilitzen per prendre decisions en infraestructures crítiques. A més, la digitalització massiva augmenta l’exposició a riscos de ciberseguretat. A mesura que les xarxes es connecten amb més recursos distribuïts, centres de dades i plataformes digitals, també augmenta la superfície potencial d’atac.

També hi ha un repte organitzatiu. Moltes empreses adopten noves eines tecnològiques amb l’esperança d’aconseguir millores ràpides en eficiència, però sovint descuiden la necessitat de reforçar la col·laboració interna, la confiança i les dinàmiques de treball. Sense aquests elements, la tecnologia pot acabar generant friccions organitzatives i resultats per sota de les expectatives.

La qüestió de fons no és si la intel·ligència artificial millorarà l’eficiència del sector elèctric, sinó com redistribuirà el poder dins de la cadena de valor.

Si les dades i les capacitats analítiques es concentren en mans de les grans corporacions, la IA podria reforçar el model actual del sector. Però si aquestes eines es distribueixen entre DSO, agregadors, generació distribuïda i comercialitzadors locals, el resultat podria ser un sistema energètic més descentralitzat, flexible i resilient.

Llavors, la intel·ligència artificial no determinarà per si sola el futur del sector elèctric. El que realment marcarà la diferència seran les decisions reguladores, institucionals i empresarials que s’adoptin en els pròxims anys. D’aquestes decisions dependrà si la IA consolida el poder dels grans actors tradicionals o si, per contra, obre la porta a una nova geografia energètica més distribuïda i diversa.

Ramon Gallart

El Retorn del Corrent Continu, Una Oportunitat Estratègica per a Europa

L’auge dels centres de dades d’IA accelera la transició cap al corrent continu, amb implicacions destacables en eficiència, sobirania energètica i model elèctric a Espanya i la UE

La transformació energètica dels centres de dades és, en realitat, un reflex avançat del que pot passar a escala al conjunt de la xarxa elèctrica.

El consum d'energia dels centres de dades creix constantment a arreu del món, impulsat principalment per l'expansió de la intel·ligència artificial, els serveis al núvol i la digitalització. A hores d'ara, aquests centres representen al voltant de l'1,5% de l'electricitat mundial, que és al voltant de 415 TWh. L'AIE diu que estem veient aquesta xifra es duplicarà per al 2030 a Europa, ja representen al voltant del 2% de la demanda d'electricitat, amb una clara tendència a l'alça. A Espanya, el creixement és encara més ràpid, amb una demanda que podria triplicar-se entre el 2024 i el 2026. en la nostra necessitat de material digital, cosa que significa que encara estem veient un augment en la demanda digital general.

El pas progressiu de sistemes de corrent altern (AC) a corrent continu (DC), especialment en entorns d'alta demanda com els centres de dades per a intel·ligència artificial, no és només una qüestió tècnica, és un senyal clar d'un possible canvi de paradigma en la manera com produïm, distribuïm i consumim l'energia a Europa.

Durant dècades, la corrent alterna ha estat l'estàndard indiscutible. La seva capacitat per transportar i distribuir electricitat a llargues distàncies amb relativa facilitat i la maduresa de la seva infraestructura han consolidat un model robust. Aquest model, però, es va dissenyar per a una realitat energètica molt diferent de la d'avui.

Els centres de dades moderns, especialment els orientats a IA, treballen internament en corrent continu, fet que implica múltiples conversions des de l'entrada a AC fins al consum final a DC. Aquest procés, tot i garantir estabilitat, introdueix pèrdues energètiques, complexitat i un ús intensiu de materials com ara el coure.

És precisament aquí on les arquitectures a DC mostren el seu potencial valor. Reduir o eliminar conversions intermèdies, com proposen les noves configuracions a 800 Vdc, permet millorar l'eficiència energètica, disminuir la dissipació de calor i reduir la necessitat de components voluminosos. A més, l'augment de tensió permet transportar una potència més gran amb menys corrent, cosa que es tradueix en menys pèrdues resistives i una reducció significativa del consum de coure, un aspecte especialment rellevant en un context europeu marcat per la dependència de matèries primeres crítiques.

Des d'una perspectiva europea, aquesta evolució s'alinea amb diversos objectius estratègics.

La Unió Europea vol millorar l‟eficiència energètica, reduir emissions i reforçar l‟autonomia industrial. Les xarxes en DC us poden ajudar a aconseguir aquests tres objectius.

En primer lloc, perquè optimitzen el transport i l'ús de l'energia, especialment en entorns amb alta densitat energètica.

En segon lloc, perquè són molt compatibles amb fonts renovables com la solar fotovoltaica, que ja produeixen electricitat en corrent continu.

I en tercer lloc, perquè podrien impulsar una nova cadena de valor industrial al voltant de l'electrònica de potència, un sector on Europa vol ser competitiva. 

Pel que fa a Espanya, la idoneïtat de les xarxes a DC és més evident en certs àmbits. El país té un potencial enorme en energia solar, així com un ràpid creixement en infraestructures digitals i centres de dades. Integrar sistemes a DC podria reduir costos operatius, millorar l'eficiència i facilitar la integració directa de generació renovable distribuïda.

A més, en entorns com microxarxes, polígons industrials o fins i tot edificis intel·ligents, el DC podria jugar un paper clau en la descarbonització. Ara bé, cal evitar una visió excessivament optimista o simplista. El principal obstacle per a l'expansió del corrent continu no és tecnològic sinó estructural. La infraestructura existent està profundament arrelada a AC, i substituir-la o adaptar-la implica inversions molt elevades.

A més, la manca d'estàndards consolidats, marcs de seguretat clars i una cadena de subministrament madura genera incertesa al sector. Tal com apunten diversos actors industrials, el desplegament massiu de sistemes DC requereix una coordinació estreta entre fabricants, reguladors i operadors, així com compromisos d'inversió a llarg termini.

En aquest context, Europa s'enfronta a una decisió clau i aquesta és optar per una actitud proactiva i liderar el desenvolupament de xarxes en corrent continu en àrees específiques, o adoptar un enfocament més conservador i esperar que altres regions marquin el pas.

La història recent de la transició energètica ens ensenya que arribar tard pot portar a dependències tecnològiques difícils de revertir. En resum, les xarxes de corrent continu no substituiran immediatament el sistema actual basat en corrent altern, però sí que jugaran un paper cada vegada més important en sectors concrets d'alt valor estratègic, com els centres de dades, les microxarxes o la integració de fonts d'energia renovable.

La seva viabilitat a Europa i Espanya dependrà menys de la seva superioritat tècnica, que en molts casos ja és evident i, més de la capacitat dels actors públics i privats per crear un ecosistema coherent, estandarditzat i econòmicament viable.

Si aconseguim resoldre aquest repte amb èxit, el corrent continu podria passar de ser una solució de nínxol a convertir-se en un pilar fonamental del sistema energètic del futur.

Ramon Gallart

Microreactors Nuclears

Els micrreactors nuclears estan deixant de ser una idea de futur per convertir-se en una realitat tecnològica amb potencial transformador.

Diversos projectes impulsats als Estats Units estan avançant els límits de l’energia neta i fiable en el seu camí cap a la comercialització, amb l’objectiu d’oferir electricitat segura i constant en llocs remots on les xarxes elèctriques convencionals no arriben. Entre els desenvolupaments més destacats hi ha els reactors eVinci, de Westinghouse, i Kaleidos, de Radiant Industries, dues propostes innovadores que aspiren a revolucionar l’accés a l’energia en entorns aïllats mitjançant solucions compactes, eficients i sostenibles.

A finals del 2024, el Departament d’Energia dels Estats Units (DOE) va reforçar aquesta aposta amb una inversió estratègica: 3 milions de dòlars per al projecte eVinci i 2 milions per al reactor Kaleidos. Els fons serviran per impulsar la fase de planificació d’enginyeria de les proves que es duran a terme a DOME, la nova plataforma de demostració de micrreactors del DOE. Aquesta instal·lació, situada al Laboratori Nacional d’Idaho i prevista per entrar en funcionament el 2026, serà la primera dels Estats Units dedicada exclusivament a provar aquest tipus de reactors compactes. La seva posada en marxa representa un pas essencial per validar la seguretat, l’eficiència i la viabilitat comercial d’aquesta nova generació de tecnologia nuclear.

Tant el reactor eVinci com el Kaleidos comparteixen un element clau: l’ús de combustible nuclear TRISO, una tecnologia considerada una de les més segures i robustes del món. Aquest combustible està format per petites partícules d’urani recobertes per múltiples capes de materials ceràmics i de carboni que permeten suportar temperatures extremadament elevades sense fondre’s. Aquesta característica augmenta enormement la seguretat passiva dels reactors i redueix el risc d’accidents greus.

Malgrat compartir el mateix tipus de combustible, els dos reactors adopten filosofies de disseny diferents pel que fa al sistema de refrigeració. Westinghouse aposta per un sistema passiu de tubs de calor, una tecnologia que transfereix la calor sense necessitat de bombes ni circuits de refrigeració pressuritzats. Radiant, en canvi, opta per utilitzar heli gasós com a refrigerant del reactor Kaleidos. Ambdós enfocaments busquen simplificar el funcionament del reactor i minimitzar els punts crítics que podrien generar incidències mecàniques.

Els micrreactors es diferencien dels reactors nuclears convencionals principalment per la seva mida i potència. Mentre que una central nuclear tradicional pot produir prop d’un gigawatt d’electricitat, els micrreactors solen generar fins a 50 MW. Tot i aquesta menor capacitat, ofereixen avantatges molt importants: són modulars, transportables i requereixen molt menys manteniment. Això els converteix en una opció ideal per alimentar instal·lacions remotes com bases militars, explotacions mineres, comunitats aïllades o infraestructures temporals en zones afectades per desastres naturals. Fins i tot es planteja el seu ús futur en missions espacials i bases lunars.

Una de les grans fortaleses d’aquests reactors és la seva autonomia energètica. A diferència dels generadors dièsel, que necessiten un subministrament continu de combustible, o de les bateries, que requereixen recàrrega periòdica, els micrreactors poden operar durant anys sense interrupció. Aquesta capacitat els fa especialment útils en situacions d’emergència o en llocs amb condicions climàtiques extremes, on garantir un subministrament energètic estable és sovint un gran repte logístic.

La durada dels seus cicles de combustible és també un element diferencial. El reactor eVinci està dissenyat per generar 5 MW de potència durant aproximadament vuit anys sense necessitat de repostatge. El Kaleidos, per la seva banda, oferirà 1,2 MW durant almenys cinc anys. Aquesta longevitat redueix considerablement els costos operatius i la complexitat associada al transport i emmagatzematge de combustible.

El projecte eVinci de Westinghouse és probablement un dels exemples més avançats d’aquesta nova generació nuclear. El seu disseny incorpora centenars de tubs metàl·lics alcalins que transporten la calor des del nucli de grafit fins al sistema de conversió energètica. Aquesta arquitectura elimina la necessitat de grans sistemes de refrigeració pressuritzats, simplificant el reactor i incrementant-ne la seguretat. L’electricitat es genera mitjançant un sistema basat en el cicle Brayton d’aire obert, una tecnologia àmpliament utilitzada en turbines de gas i motors d’aviació.

Westinghouse també ha avançat significativament en els aspectes regulatoris. El 2022, l’empresa va aconseguir l’acceptació dels criteris bàsics de disseny del reactor, un requisit imprescindible per iniciar el procés de llicència davant la Nuclear Regulatory Commission (NRC) nord-americana. Aquest pas és fonamental per poder comercialitzar la tecnologia durant la pròxima dècada.

Paral·lelament, la companyia ja ha demostrat la viabilitat logística del concepte. Una unitat de demostració de 14.500 kg va ser fabricada i transportada amb èxit des de les instal·lacions de Pittsburgh, confirmant que el reactor pot ser construït en fàbrica i enviat completament muntat en contenidors. Aquesta capacitat de desplegament ràpid és un dels grans atractius comercials dels micrreactors.

L’interès internacional per aquesta tecnologia no para de créixer. El primer client confirmat del reactor eVinci és el Consell de Recerca de Saskatchewan, al Canadà, però Westinghouse també estudia altres aplicacions potencials, com centrals nuclears flotants o versions adaptades per a missions espacials. La comercialització del reactor està prevista cap al 2030, sempre condicionada a l’obtenció de les llicències reguladores definitives.

La fase de proves a DOME serà decisiva per validar el rendiment real d’aquests reactors i generar confiança entre reguladors, governs i futurs clients. Aquestes proves permetran avaluar-ne la seguretat, la fiabilitat operativa i la capacitat d’adaptació a diferents entorns.

En un context marcat per la lluita contra el canvi climàtic i la necessitat urgent de descarbonitzar el sistema energètic mundial, els micrreactors nuclears emergeixen com una alternativa amb un enorme potencial. La seva capacitat per generar electricitat sense emissions de carboni, operar de manera independent de grans infraestructures elèctriques i adaptar-se a múltiples escenaris els converteix en una tecnologia especialment atractiva per al futur energètic. Encara queden reptes regulatoris, econòmics i socials per superar, però les inversions i els avenços tecnològics actuals indiquen que aquests petits reactors podrien jugar un paper destacat en la construcció d’un sistema energètic més resilient, flexible i sostenible.

Ramon Gallart