El Fascinant Camp Magnètic de la Terra

Sempre m’ha fascinat pensar que vivim immersos en una mena d’escut invisible.

No el veiem, no el toquem, però sense ell la vida tal com la coneixem probablement no existiria. Parlo del camp magnètic de la Terra, una força silenciosa que ens protegeix constantment del bombardeig de partícules procedents del Sol i de l’espai profund.

El que trobo més captivador és que, malgrat dècades d’investigació, encara no entenem del tot com funciona aquest sistema tan essencial. Sabem que el camp magnètic es genera a través de l’anomenat  efecte geodinamo. És a dir, al nucli terrestre, el ferro líquid es mou en corrents turbulents sota temperatures i pressions molts altes. Aquest moviment genera corrents elèctriques i, en conseqüència, un camp magnètic. És una idea  que ve a dir que el cor metàl·lic del planeta actua com una dinamo gegant.

Penso que aquí és on la ciència es torna realment interessant ja que, el que sabem és només una part de la història. Encara hi ha preguntes sense resposta. Per exemple, no tenim una imatge clara de l’estructura exacta del nucli. Tampoc entenem del tot quin paper juguen altres elements químics barrejats amb el ferro. Les dades sísmiques, que son una de les nostres millors eines per “veure” l’interior de la Terra, no encaixen perfectament amb els models teòrics. És com si el planeta ens donés pistes, però no totes alhora.

En aquest context, els nous avenços en simulació són especialment emocionants. El fet de poder combinar dinàmica molecular i dinàmica d’espín per estudiar el comportament del ferro en condicions extremes representa un salt que certametn és qualitatiu. Ja no es tracta només d’aproximacions simplificades; estem parlant de models amb milions d’àtoms, entrenats amb intel·ligència artificial per capturar interaccions amb una precisió sense precedents.

I aquí és on, personalment, crec que es produeix una connexió interessant entre disciplines. El mateix tipus de tecnologia que ens ajuda a entendre el nucli de la Terra com és el machine learning, simulacions massives; és també la base de la revolució en intel·ligència artificial. Encara més, la idea que aquests estudis puguin contribuir al desenvolupament de computació neuromòrfica, inspirada en el cervell humà, suggereix que comprendre la Terra pot ajudar-nos també a construir màquines més eficients i intel·ligents.

Un dels resultats més intrigants d’aquestes simulacions és la possible existència d’una fase del ferro (la fase BCC) en condicions extremes. El fet que encara no s’hagi observat experimentalment no la fa menys rellevant; al contrari, posa de manifest com la simulació pot anar un pas per davant de l’experimentació. Si aquesta fase es confirma, podria canviar la nostra comprensió del geodinamo i, per extensió, del camp magnètic terrestre.

Tot plegat em porta a la següent reflexió i és que sovint pensem en la ciència és un procés de respostes, però en realitat és un procés de preguntes cada vegada més refinades. El camp magnètic de la Terra és un exemple perfecte d’aquesta dinàmica. Sabem prou per entendre’n la importància, però encara ens falta molt per desxifrar-ne els detalls.

I potser això és el més interessant de tot és que, sota els nostres peus, hi ha un sistema immens i complex que encara guarda secrets. I que, en intentar entendre’l, no només aprenem sobre el nostre planeta, sinó que també desenvolupem eines que poden transformar el futur tecnològic de la humanitat.

Ramon Gallart

Entre la revolució i l’escepticisme

El debat sobre les noves bateries i les tecnologies que podrien disputar el futur de l’energia per a la mobilitat

La polèmica al voltant de les suposades bateries d’estat sòlid de Donut Lab posa de manifest fins a quin punt el sector de l’emmagatzematge d’energia viu un moment de grans expectatives i, alhora, d’una enorme competència tecnològica. Cada anunci que promet un salt disruptiu és observat amb una barreja d’entusiasme i escepticisme, perquè la realitat és que les bateries són una de les tecnologies més difícils de revolucionar. Durant dècades s’han anunciat avenços que havien de transformar completament la mobilitat elèctrica, però la majoria han acabat trobant obstacles materials, químics o industrials que en limiten l’aplicació real. Per això, quan apareixen afirmacions tan extraordinàries com una bateria capaç de carregar-se al 80 % en cinc minuts, amb una densitat energètica molt superior a la dels sistemes actuals i amb una vida útil pràcticament deu vegades més gran, és inevitable que la comunitat científica exigeixi proves molt sòlides abans d’acceptar-les.

L’interès d’aquest cas no rau només en les dades anunciades, sinó també en la reacció del sector. El fet que experts en bateries hagin posat en dubte alguns dels paràmetres tècnics indica que hi ha elements que no encaixen amb el coneixement actual sobre electroquímica i materials. La densitat energètica, la velocitat de càrrega i la durabilitat acostumen a estar relacionades amb compromisos inevitables com seria, si es millora molt un d’aquests aspectes sovint implica sacrificar-ne un altre. Quan una tecnologia afirma superar simultàniament tots aquests límits, el dubte és gairebé obligat. No es tracta de negar la possibilitat d’un avenç real, sinó de recordar que la física i la química imposen restriccions que rarament es poden ignorar sense conseqüències.

Les proves independents presentades fins ara semblen confirmar parcialment alguns aspectes, especialment la velocitat de càrrega. Això és interessant perquè una càrrega ultraràpida és un dels grans objectius de la indústria del vehicle elèctric. Si una bateria pogués recarregar-se en qüestió de minuts, l’experiència d’ús s’acostaria molt més a la dels vehicles de combustió. Tanmateix, aquestes proves també han obert nous interrogants. El nombre de cicles analitzats és massa reduït per demostrar una durabilitat excepcional, i alguns indicadors com l’eficiència energètica o possibles deformacions de la cèl·lula durant la càrrega suggereixen que encara hi ha qüestions tècniques per resoldre.

A més, hi ha un factor que sovint es passa per alt en aquest tipus d’anuncis i és la diferència entre una demostració de laboratori i un producte industrial. 

Moltes tecnologies funcionen perfectament en condicions controlades amb una o dues cèl·lules experimentals, però es tornen molt més complicades quan s’han de produir en grans quantitats amb una qualitat constant. La fabricació massiva de bateries és un dels processos industrials més exigents que existeixen, i fins i tot els grans fabricants amb dècades d’experiència continuen trobant dificultats per introduir noves químiques en producció a gran escala.

En aquest context, la competència real per a una hipotètica bateria d’estat sòlid d’alt rendiment no provindria només d’altres projectes similars dins del mateix camp. De fet, hi ha altres línies tecnològiques que podrien disputar el protagonisme en el futur de l’emmagatzematge energètic per a la mobilitat i altres aplicacions. Una d’aquestes alternatives és el desenvolupament de sistemes d’emmagatzematge electroquímic basats en noves arquitectures de cel·la que optimitzen la densitat energètica i la gestió tèrmica mitjançant materials avançats i configuracions estructurals diferents de les bateries tradicionals. Aquest tipus de tecnologies intenta superar les limitacions dels sistemes d’ions de liti sense abandonar completament el paradigma electroquímic, apostant per millores radicals en el disseny intern de les cel·les i en la integració amb el sistema de propulsió.

Una altra possible competència tecnològica es troba en els sistemes energètics basats en hidrogen, especialment aquells que utilitzen vectors energètics d’alta densitat combinats amb processos de conversió eficients per generar electricitat a bord del vehicle. Aquest enfocament no depèn de la càrrega directa d’una bateria, sinó de la transformació química de l’hidrogen en energia elèctrica mitjançant cel·les de combustible o processos similars. En determinats contextos, especialment en aplicacions de gran autonomia o en transports pesants, aquests sistemes poden oferir avantatges importants pel que fa a densitat energètica i temps de reaprovisionament.

La coexistència d’aquestes diferents aproximacions tecnològiques demostra que el futur de la mobilitat elèctrica encara està lluny d’estar decidit. És possible que les bateries continuïn dominant el mercat durant molts anys, però també és probable que apareguin solucions híbrides o alternatives que competeixin en segments específics. 

La innovació energètica rarament segueix una única trajectòria; més aviat evoluciona a través d’una combinació de tecnologies que es desenvolupen en paral·lel i que s’imposen segons les necessitats de cada aplicació.

Per això, el debat generat per aquesta nova bateria és tan rellevant. No es tracta només de determinar si una empresa concreta ha aconseguit un avenç real, sinó d’entendre fins a quin punt el sector està a prop d’un canvi de paradigma. Si les promeses es confirmen, podríem estar davant d’una tecnologia capaç d’accelerar enormement l’adopció dels vehicles elèctrics. Si no es confirmen, el cas servirà com a recordatori que la transició energètica és un procés complex que requereix temps, rigor científic i una validació exhaustiva de cada nou pas tecnològic. En qualsevol cas, la competició entre diferents formes d’emmagatzemar i gestionar l’energia continuarà sent el motor principal de la innovació en aquest camp.

Ramon Gallart

Quan la Producció Viatja

L’electrolitzador portàtil i el declivi silenciós de les grans xarxes energètiques

Hi ha notícies que semblen tècniques, sectorials, gairebé anecdòtiques. Però de vegades, en un detall industrial, s’hi amaga una mutació estructural. El projecte basc H2SKID (un electrolitzador portàtil, contenidoritzat i “plug & play” capaç de produir hidrogen verd in situ), podria ser una d’aquestes llavors discretes que anuncien un canvi profund:

El començament del final de les grans xarxes de distribució tal com les hem conegut.

Durant més d’un segle, el nostre model energètic s’ha basat en una arquitectura clarai aqeust ha estat i és, la producció centralitzada, transport a gran escala, consum dispers. Centrals tèrmiques, nuclears o hidroelèctriques connectades a una malla de línies d’alta tensió; gasoductes que travessen continents; terminals de GNL que alimenten polígons industrials. La xarxa és la columna vertebral del sistema. Sense xarxa, no hi ha energia.

Però què passa quan la producció es mou? Quan, en lloc d’esperar que l’hidrogen arribi per una futura infraestructura encara inexistent, el portem en forma de màquina i el generem a la porta de la fàbrica?

Això és exactament el que proposa H2SKID com, una infraestructura mòbil que converteix l’energia elèctrica en hidrogen verd allà on es necessita. No cal esperar el desplegament massiu d’una xarxa d’H₂. No cal dependre d’una planificació centralitzada. La producció es desplaça, s’adapta, es modularitza. La xarxa deixa de ser una condició prèvia i es converteix en una opció.

No estem parlant d’una desaparició immediata de les infraestructures. Igual que Internet no va eliminar els mitjans tradicionals d’un dia per l’altre, la producció distribuïda d’hidrogen no farà evaporar gasoductes ni línies elèctriques. Però pot iniciar un procés d’erosió conceptual.

Si la indústria siderúrgica pot provar i validar l’ús d’hidrogen sense esperar una xarxa nacional; si les cimenteres poden experimentar amb combustibles nets gràcies a solucions mòbils; si el laboratori es converteix en contenidor i el contenidor en infraestructura… llavors el centre de gravetat del sistema es desplaça.

La xarxa deixa de ser el prerequisit del canvi i passa a ser-ne la conseqüència. Primer es demostra la viabilitat local; després, si cal, s’escala.

És un canvi silenciós però radical: la infraestructura ja no precedeix la transformació, sinó que la segueix.

Aquest possible declivi de les grans xarxes recorda, salvant totes les distàncies, la reflexió sobre la mort tèrmica de l’Univers. En l’article “When the Universe dies”, es planteja una pregunta.

Si tot tendeix a un estat final de màxima entropia, on no hi ha gradients d’energia, on tot s’ha uniformitzat, què queda del sentit del que hem fet?

La mort tèrmica no és una explosió dramàtica. És un esgotament lent. Les estrelles s’apaguen, les diferències desapareixen, la capacitat de fer treball s’esvaeix. L’Univers no col·lapsa; simplement deixa de poder fer coses.

Les xarxes de distribució tradicionals, en certa manera, també són estructures basades en gradients com són les diferències de pressió, de tensió, de concentració. Connecten un lloc on hi ha molt amb un lloc on hi ha poc. El seu sentit neix del desequilibri.

Quan la producció es descentralitza, el gradient es redueix. Si cada node pot produir la seva pròpia energia o, una part significativa d’ella, la necessitat de transportar grans volums a llargues distàncies disminueix. La xarxa no desapareix per col·lapse, sinó per pèrdua de funció central.

No és una mort violenta; és una transformació entròpica del model.

L’article sobre el destí de l’Univers no es queda en la física. Fa una pregunta incòmoda i aqeus és, si tot acaba en un estat inert, tot el que fem és inútil?

La resposta implícita és que el sentit no depèn de la permanència eterna, sinó del procés. El valor és en el trajecte, en la capacitat de comprendre, explorar, crear, encara que el teló de fons còsmic sigui finit.

Traslladem això a l’energia. Si les grans xarxes centralitzades han estat l’epopeia tecnològica del segle XX, potser el segle XXI serà el de la modularitat, la flexibilitat i l’autonomia local. Això no invalida el passat; el contextualitza. Les xarxes no haurien estat un error, sinó una etapa necessària.

Com en la cosmologia, el Big Bang no queda desmentit pel fet que l’Univers pugui acabar en mort tèrmica. És part de la mateixa història.

Hi ha també una dimensió cultural. Les grans infraestructures simbolitzen poder, control, centralització. Les solucions “plug & play” simbolitzen agilitat, experimentació, ecosistemes col·laboratius, com el consorci basc que integra tota la cadena de valor.

Això té implicacions polítiques i econòmiques. Si la producció energètica pot ser contenidoritzada, transportable, testejada en entorns reals sense dependència d’un desplegament massiu previ, el ritme d’innovació s’accelera. Les barreres d’entrada es redueixen. El sistema es fragmenta, però també es fa més resilient.

Potser les grans xarxes no desapareixeran, però deixaran de ser l’únic camí. I això, en si mateix, ja és un final; el final del monopoli conceptual.

L’article còsmic conclou amb una idea que diu, com més aprenem, millor sabem quines preguntes fer. I mentre hi hagi curiositat, hi haurà descobriment.

El mateix passa amb l’energia. L’electrolitzador portàtil no és només un prototip industrial; és una pregunta feta en acer i membrana: i si no necessitéssim esperar la xarxa?

Potser la resposta no serà l’eliminació de les infraestructures existents, sinó la seva redefinició. Potser el futur no és una mort tèrmica de les xarxes, sinó una redistribució del seu paper en un sistema més descentralitzat i intel·ligent.

Com amb l’Univers, el final d’una etapa no és el final de tot. És l’inici d’una nova manera d’entendre el conjunt.

I en aquest trànsit, com a societat industrial, ens trobem exactament on la cosmologia ens situa com a espècie i és en un punt intermedi entre l’origen i el desenllaç, amb prou coneixement per intuir el canvi, però amb prou incertesa per continuar preguntant-nos què vindrà després.

Ramon Gallart

El Paquet Energètic Europeu és una Solució Real o Promesa Incerta?

La nova estratègia de la UE pretén abaratir l’energia i empoderar els ciutadans, però el seu èxit dependrà de la implementació i del seu impacte real en països com Espanya.

La Comissió Europea va presentar un nou pla per a l’energia, anomenat “paquet energètic dels ciutadans”. Aquest pla busca que l’energia sigui més assequible, neta i accessible per a tothom. En teoria, l’objectiu és clar i passa per reduir les factures energètiques, empoderar els consumidors i lluitar contra la pobresa energètica.

Però la pregunta és si aquest pla realment pot canviar les coses o si només és una declaració de bones intencions.

A Europa, els preus de l’energia continuen sent alts i afecten especialment les persones més vulnerables. Els preus de l’electricitat per a les llars han pujat un 36 % i els del gas un 68 % respecte a abans de la crisi. Això no només afecta les famílies, sinó també l’economia del continent.

El paquet aposta per l’electrificació i les energies renovables per estabilitzar els preus i reduir la dependència energètica. També inclou mesures com la reducció d’impostos, la promoció de comunitats energètiques i la flexibilització del consum. Tot això apunta cap a un model energètic més democràtic, on els ciutadans no només consumeixen energia, sinó que també la produeixen i la gestionen.

Tanmateix, el principal repte és la implementació. La Comissió Europea admet que l’aplicació de la legislació energètica varia entre els Estats membres. Això posa en dubte si les mesures arribaran de manera efectiva a qui més les necessita. Sense una governança forta i coordinada, el risc és que aquest paquet augmenti les diferències territorials dins de la UE.

El document destaca que prop del 10 % dels europeus no poden escalfar adequadament les seves llars. Això no és només una xifra, sinó un recordatori que la transició energètica ha de ser també una transició social.

En el cas d’Espanya, aquest pla pot ser especialment rellevant. La reducció d’impostos i costos regulats podria alleugerir la factura energètica de les llars. A més, el país té un gran potencial en energies renovables, especialment la solar, cosa que el situa en una posició privilegiada per aprofitar l’impuls a l’autoconsum i a les comunitats energètiques.

El paquet també pot ajudar a abordar la pobresa energètica a Espanya, especialment en col·lectius vulnerables i zones rurals. No obstant això, el principal repte serà la implementació efectiva, ja que la coordinació entre administracions pot condicionar l’èxit real de les mesures.

En resum, el paquet energètic dels ciutadans és una proposta necessària i amb potencial. Però la seva credibilitat dependrà de la seva execució real. Europa no es pot permetre que la transició energètica sigui vista com una càrrega més per als ciutadans, sinó com una oportunitat tangible de millora de la qualitat de vida.

Ramon Gallart

La Complexa Transició cap als Vehicles Elèctrics

En els últims anys, el vehicle elèctric (VE) s’ha convertit en un símbol gairebé indiscutible de progrés climàtic.

Governs, empreses i institucions l’han adoptat com a peça central de la descarbonització del transport. A Catalunya, aquesta narrativa es reflecteix en plans d’electrificació, zones de baixes emissions i incentius públics. Però, com advertiria en el seu artícle en Robert N. Charette, aquesta visió pot ser perillosament incompleta.

Charette no és un tecnòleg qualsevol. Amb dècades d’experiència analitzant riscos sistèmics, el seu enfocament és clar i diun que, les grans transformacions no fracassen per allò que veiem, sinó per allò que ignorem. I en el cas dels vehicles elèctrics, el que sovint ignorem és la infraestructura invisible que ho sosté tot.

Catalunya té ambició i és la d'electrificar el parc mòbil, desplegar renovables, posicionar-se com a hub industrial de bateries. Projectes com la gigafactoria de SEAT-Volkswagen a Martorell o l’impuls de punts de recàrrega semblen apuntar en la bona direcció. Però la pregunta clau de Charette continua vigent i és preguntar-se, què cal perquè aquesta transició funcioni realment a gran escala?

La resposta segurament és incomoda. Un dels exemples més clars és el dels transformadors elèctrics. Aquests dispositius, essencials per a la distribució d’energia, han estat dissenyats sota una lògica de demanda diürna i descans nocturn. Però què passa si molts ciutadans carreguen el cotxe a la nit? El sistema deixa de descansar. La vida útil dels equips es redueix, els costos es disparen i la substitució esdevé un coll d’ampolla.

Aquest risc intern s’entrellaça avui amb un context geopolític extraordinàriament inestable. Des de la invasió d’Ucraïna el 2022 fins a l’actual escalada al voltant de l’Iran, el món viu una tensió creixent que afecta directament l’energia, els materials i els mercats globals. La guerra a Ucraïna ja va evidenciar la vulnerabilitat europea en gas i petroli, mentre que el conflicte amb l’Iran ha tornat a sacsejar el cor del sistema energètic mundial.

El bloqueig o risc sobre l’estret d’Ormuz, per on passa prop d’una cinquena part del petroli mundial, ha fet pujar el preu del cru de manera abrupta i ha encarit el transport i l’electricitat. Aquesta volatilitat té un doble efecte aparentment contradictori i és què,  d’una banda, reforça l’atractiu dels vehicles elèctrics com a alternativa al petroli; de l’altra, encareix tota la cadena industrial que els fa possibles.

A més, la transició cap al vehicle elèctric està profundament lligada a la geopolítica dels minerals crítics. La demanda de liti, cobalt i níquel s’ha disparat i es preveu que es multipliqui en les pròximes dècades. Però aquests recursos estan concentrats en pocs països i sotmesos a tensions polítiques i comercials. En el cas del cobalt, per exemple, la producció està altament concentrada i el refinament dominat per la Xina, cosa que crea dependències estratègiques importants.

Això situa Europa Espanya i Catalunya, en una posició delicada ja que volen liderar la transició energètica, però depenen de cadenes de subministrament globals vulnerables. La guerra i la competència geopolítica no només afecten el petroli; també poden convertir els minerals en instruments de pressió econòmica.

Charette insisteix en una idea fonamental que diu que electrificar el transport no és substituir cotxes, és transformar simultàniament el sistema energètic i el sistema de mobilitat. Això implica modernitzar la xarxa elèctrica per fer-la més intel·ligent, flexible i resilient, capaç de gestionar una demanda creixent mentre integra energies renovables. Implica també afrontar la dependència de materials crítics i reconfigurar una indústria que haurà de reinventar-se.

En paral·lel, la tensió geopolítica pot accelerar, paradoxalment, la transició. L’encariment del petroli derivat del conflicte amb l’Iran ja està reactivant l’interès pels vehicles elèctrics i les energies netes. Però aquest impuls pot ser fràgil si no es resolen els problemes estructurals.

El discurs dominant presenta el vehicle elèctric com una solució directa si, canviem el cotxe i reduïm emissions. Però aquest tipus de simplificació és típic de sistemes complexos mal compresos. Si l’electricitat no és majoritàriament renovable, l’impacte climàtic es dilueix. Si la infraestructura no acompanya, es generen colls d’ampolla. Si la geopolítica encareix els materials o l’energia, la transició es pot alentir o desigualar.

En un context com el català, el risc és clar donat que cal avançar ràpidament en l’electrificació del transport sense haver assegurat la robustesa del sistema energètic i industrial que el sustenta.

Potser la lliçó més important que en diria Charette és que aquesta no és només una revolució tecnològica, sinó una transformació social profunda. Implica canvis en els hàbits de mobilitat, en la planificació urbana i en la relació amb l’energia. També obliga a replantejar el model de mobilitat, reforçant el transport públic, la mobilitat compartida i la proximitat urbana.

Catalunya té una oportunitat clara per fer-ho bé, disposa d'una dimensió territorial manejable, capacitat industrial i una creixent consciència climàtica. Però també té el risc de caure en l’autocomplaença si no integra aquesta nova realitat geopolítica en la seva planificació.

El vehicle elèctric és una peça clau de la descarbonització, però no és una solució màgica. La mirada de Robert N. Charette ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes i a entendre la magnitud real del repte. En un món marcat per guerres, dependències i incertesa, la qüestió ja no és només si podem electrificar els vehicles, sinó si podem fer-ho sense crear noves vulnerabilitats globals.

Ramon Gallart

Hidroelèctrica Sense Aigua?

Una nova oportunitat per a l’emmagatzematge energètic a Catalunya i Espanya

La transició energètica encara un repte pendent i aquest és el de com emmagatzemar energia renovable de manera massiva, eficient i assequible. En aquest context, la proposta de l’empresa britànica RheEnergise, com una versió renovada de la hidroelèctrica reversible que no utilitza aigua, sinó un fluid d’alta densitat, obre un interesant debat. No es tracta d’una tecnologia completament nova, sinó d’una evolució d’un sistema centenari i aquest és el de l’emmagatzematge hidroelèctric per bombeig (pumped-storage hydro, PSH), sovint anomenat “la bateria més gran del món”. Amb prop de 200 GW instal·lats globalment, representa més del 90% de l’emmagatzematge de llarga durada existent.

El principi és conegut, bombar un fluid cap amunt quan hi ha excés d’energia i deixar-lo baixar a través d’una turbina quan la demanda ho requereix. La innovació que presenta RheEnergise és substituir l’aigua per un fluid 2,5 vegades més dens. Això permet obtenir la mateixa energia amb desnivells molt menors  com podrien ser, turons en lloc de muntanyes i, amb sistemes tancats, sense necessitat de rius ni grans embassaments. En teoria, això multiplicaria els emplaçaments possibles i redueiria l’impacte ambiental paisatgístic.

Per a llocs com Catalunya i bona part d’Espanya, aquest aspecte és fonamental. El potencial de nova gran hidroelèctrica convencional és molt limitat i, els millors emplaçaments ja estan explotats i la pressió ambiental i social sobre nous embassaments és elevada. Tot i que Espanya és una potència en bombeig hidroelèctric (amb centrals com La Muela o Aldeadávila), l’expansió futura topa amb barreres geogràfiques, regulatòries i socials. Una tecnologia que funcioni amb desnivells de només 80 o 100 metres podria obrir la porta a instal·lacions en zones periurbanes, polígons industrials o antics espais extractius.

Ara bé, convé no caure en l’entusiasme acrític. El sistema continua sent intensiu en capital, requereix obra civil, permisos complexos i una coordinació d’enginyeria significativa. No és un sistema “plug-and-play” com les bateries modulars. A més, competirà en un mercat on les bateries de sodi, les bateries de flux, l’aire comprimit o fins i tot l’hidrogen busquen el seu espai amb costos decreixents i terminis d’instal·lació més curts.

Des del punt de vista estratègic, però, la proposta encaixa molt bé amb les necessitats del sistema elèctric espanyol. Amb una penetració creixent de solar i eòlica (especialment solar fotovoltaica) el desafiament no és només produir energia renovable, sinó gestionar-ne la intermitència en cicles de 8 a 10 hores o més. Les bateries convencionals són ideals per a serveis ràpids i curts, però quan parlem d’emmagatzematge de llarga durada, el bombeig continua sent imbatible en cost per MWh al llarg de la seva vida útil.

Catalunya, en particular, podria trobar-hi una oportunitat doble. D’una banda, com a territori amb limitacions físiques per a grans noves preses, però amb molts espais industrials i una orografia diversa que inclou turons i desnivells moderats. De l’altra, com a ecosistema tecnològic i industrial capaç de participar en la cadena de valor: fabricació de turbines, enginyeria de sistemes, integració digital i operació de xarxa. No cal inventar la tecnologia, però sí saber adaptar-la i escalar-la.

També caldrà veure com respon la regulació. El marc actual està pensat per a centrals hidroelèctriques convencionals o per a bateries electroquímiques. Un sistema híbrid com aquest pot requerir adaptacions normatives en matèria de permisos, classificació ambiental i mecanismes de remuneració per capacitat. Si la regulació va per darrere, el desplegament pot alentir-se; si s’anticipa, pot accelerar una nova generació d’infraestructures d’emmagatzematge.

Per tant, la hidroelèctrica amb fluid d’alta densitat no és una solució màgica, però sí una peça potencialment molt valuosa del trencaclosques energètic. Catalunya i Espanya necessitaran una combinació de tecnologies per garantir un sistema descarbonitzat, estable i competitiu. Si aquesta innovació demostra viabilitat tècnica, ambiental i econòmica a escala comercial, podria convertir-se en un complement estratègic al nostre mix d’emmagatzematge. La clau no serà apostar-ho tot a una sola tecnologia, sinó crear les condicions perquè les millors solucions , també aquesta, puguin competir i desplegar-se amb rigor i visió de llarg termini.

Ramon Gallart

El Visionari que Impulsà el Canvi Ferroviari.

La idea de trens impulsats per hidrogen, coneguda com a hydrail, ha passat de ser un somni llunyà a convertir-se en una opció real dins del canvi cap a energies més netes en el transport ferroviari. 

Tot va començar amb H. Stan Thompson, que després de jubilar-se el 1996 va decidir enfocar-se a promoure l'ús de l'hidrogen com a combustible més net per als trens, motivat per la seva preocupació pel dany ambiental que causen els combustibles fòssils.

El 2004, Thompson va proposar reutilitzar una línia de tren que ja no es feia servir a Charlotte com un exemple pràctic d'aquesta idea. En lloc de fer una costosa inversió per electrificar la línia, va oferir una solució utilitzant trens d'hidrogen, que eliminaven les emissions contaminants del dièsel i no requerien instal·lar infraestructures elèctriques cares. Així va néixer la Iniciativa Hydrail de Mooresville i es va popularitzar el terme hydrail, que ara descriu aquesta nova tecnologia al sector ferroviari.

En els anys següents, Thompson va organitzar les Conferències Internacionals sobre Hydrail, espais on investigadors, empreses i governs van poder intercanviar idees. Aquestes reunions van ajudar a accelerar el desenvolupament tecnològic i van facilitar col·laboracions importants. Un moment clau va arribar el 2014, quan empreses com Hydrogenics i Alstom van treballar juntes per crear el Coradia iLint, el primer tren d'hidrogen en servei, que va començar a funcionar a Alemanya el 2018.

Des de la banda tecnològica, aquests trens usen piles de combustible que transformen l'hidrogen en electricitat i només emeten vapor d'aigua. Estudis recents indiquen que aquesta tecnologia té avantatges importants: redueix la necessitat d'infraestructura ferroviària, permet proveir ràpidament, té bon rendiment energètic i, quan es fa servir hidrogen verd, ajuda a baixar molt les emissions en tot el seu cicle.

Avui dia, l'hydrail avança ràpid a tot el món. A Amèrica del Nord, empreses com CSX i Canadian Pacific–Kansas City desenvolupen locomotores d'hidrogen i converteixen trens dièsel existents. A Europa, diversos països estan liderant el seu ús tant per a passatgers com per a càrrega, sumant-ho als seus plans per reduir emissions en el transport.

Però encara hi ha reptes importants per expandir aquesta tecnologia a gran escala. Cal produir hidrogen de manera més sostenible, millorar l'emmagatzematge i distribució i crear estacions de proveïment adequades. A més, l'aspecte econòmic continua sent un repte: baixar costos depèn d'augmentar la demanda, però perquè s'utilitzi més els preus han de ser més baixos.

Tot i que aquestes dificultats existeixen, l'avenç dels trens d'hidrogen mostra una tendència clara cap a solucions energètiques més variades en el transport ferroviari. L'hydrail és especialment útil en línies que no estan electrificades i on posar catenàries no és rendible.

La història de Thompson mostra com una idea duna persona pot impulsar canvis grans en una indústria complexa. Avui dia, els trens d'hidrogen són més que una opció tecnològica de fet, són part estratègica del camí cap a sistemes de mobilitat més sostenibles, eficients i resistents.

Resum: Ramon Gallart 
Font:https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S2666352X24000104

Qui Governa la Xarxa Elèctrica?

Grans distribuïdors, algoritmes i territori en la nova electrificació europea.

El sistema elèctric europeu, sense dubte, viu una gran transformació. No es tracta només d’incorporar més energies renovables o de digitalitzar les xarxes ja què, el que realment està canviant és l’estructura de qui gestiona, decideix i condiciona el funcionament de les infraestructures energètiques. En aquest context apareix una tensió que va a més entre els grans distribuïdors elèctrics els quals, concentren milions de punts de subministrament i els distribuïdors petits, especialment aquells amb menys de 100.000 connexions, que encara operen en moltes regions d’Espanya i d’Europa. 

Analitzar aquesta relació permet entendre millor no només el futur de les xarxes elèctriques, sinó també com es distribueix el poder tècnic, econòmic i territorial dins del sistema energètic.

Durant bona part del segle XX el sistema elèctric europeu es va desenvolupar de manera relativament centralitzada. Les xarxes es dissenyaven des de grans empreses verticalment integrades o des de monopolis regulats. El model responia a una lògica industrial clara: i era la deles grans centrals de generació, la xarxa de transport en alta tensió i distribució a través de xarxes cada vegada més extenses. En aquest esquema, el distribuïdor era essencialment un operador tècnic encarregat de mantenir una xarxa estable i portar l’electricitat des del sistema de transport fins als consumidors finals.

La transició energètica, però, altera aquest equilibri. L’electrificació de l’economia, el creixement de la generació connectada a al xarxa de distribució, la digitalització de les xarxes i l’augment de la demanda elèctrica, impulsat també per centres de dades i sistemes d’intel·ligència artificialto plegat, han convertit les xarxes de distribució en el veritable camp de transformació del sistema energètic. Allò que abans era una infraestructura relativament passiva s’ha convertit en un sistema actiu que ha de gestionar fluxos bidireccionals, integrar renovables locals, incorporar emmagatzematge i respondre en temps real a canvis de demanda.

En aquest context, els grans distribuïdors disposen d’avantatges evidents. Empreses amb milions de clients tenen economies d’escala per desplegar sistemes avançats de gestió de xarxa, invertir en digitalització i desenvolupar plataformes d’anàlisi de dades que optimitzen l’operació. La intel·ligència artificial, els models predictius i l’automatització comencen a tenir un paper important en la planificació i operació de les xarxes. 

La lògica s’assembla cada vegada més a la que es descriu en altres sectors tecnològics i això vol dir que, els sistemes calculen, prioritzem escenaris i recomanen accions mentre els humans validen o executen aquestes decisions.

Però aquesta mateixa dinàmica també planteja un repte estructural. Quan la gestió del sistema es basa cada vegada més en models complexos i plataformes tecnològiques, l’escala esdevé decisiva. Les grans empreses poden finançar centres de control avançats, integrar grans volums de dades de consum o desenvolupar eines predictives sofisticades. Els distribuïdors petits, en canvi, operen amb recursos més limitats i amb una capacitat d’inversió més reduïda.

Tot i això, seria un error interpretar aquesta diferència únicament com una debilitat. En molts casos, els distribuïdors petits presenten una característica que rarament apareix en els grans anàlisis tècnicsi és una relació molt més estreta amb el territori. Gestionen xarxes més compactes, coneixen millor les característiques locals de la demanda i mantenen una relació directa amb els consumidors, ajuntaments i activitats econòmiques del seu entorn. Aquesta proximitat territorial pot convertir-se en un actiu important en un sistema elèctric cada vegada més descentralitzat.

El contrast entre escala tecnològica i proximitat territorial recorda una paradoxa present en altres àmbits de la societat digital. 

Com més sofisticats es tornen els sistemes tècnics, més existeix el risc de desplaçar la capacitat de decisió cap a estructures automatitzades o centralitzades. 

En el món de l’energia això es pot traduir en sistemes elèctrics cada vegada més gestionats des de grans centres de control i menys des de les realitats locals que determinen realment com es consumeix i es produeix l’electricitat.

L’expansió de noves demandes energètiques intensives, com els centres de dades vinculats a la intel·ligència artificial, mostra bé aquesta tensió. El creixement de la computació requereix grans quantitats d’energia i potència elèctrica estable. Algunes propostes tecnològiques exploren solucions innovadores, com instal·lar centres de dades dins de plataformes eòliques marines flotants, aprofitant el vent offshore per alimentar directament la infraestructura digital. Aquest tipus d’iniciatives reflecteixen fins a quin punt la infraestructura energètica s’està reorganitzant per donar suport a una economia digital que cada vegada necessita més electricitat.

Tanmateix, aquestes noves demandes acostumen a concentrar-se en territoris concrets, i són precisament les xarxes de distribució locals les que han d’absorbir l’impacte d’aquest creixement. En molts casos, les xarxes existents no estan preparades per a increments sobtats de demanda, i cal reforçar transformadors, línies i sistemes de gestió.

Aquí torna a aparèixer la diferència entre grans i petits distribuïdors. Les grans empreses tenen més capacitat financera per reforçar xarxes i negociar amb grans consumidors industrials. Però també tendeixen a prioritzar projectes d’escala gran que optimitzin les seves inversions globals. Els distribuïdors petits, en canvi, poden reaccionar amb més flexibilitat davant projectes locals, però sovint tenen un marge financer molt més limitat.

A Europa existeixen centenars de distribuïdors petits, especialment a Alemanya, Àustria, Itàlia o Espanya. Molts d’ells van néixer com a cooperatives elèctriques o empreses municipals a principis del segle XX. Malgrat la concentració del sector energètic en les darreres dècades, aquestes entitats han sobreviscut gràcies a la seva forta implantació territorial.

Espanya és un cas interessant perquè combina grans distribuïdors estatals amb un conjunt significatiu de distribuïdors petits. Aquestes empreses gestionen xarxes en municipis o comarques específiques i sovint tenen menys de 100.000 punts de subministrament. Tot i que el seu pes en termes d’energia distribuïda és menor que el de les grans companyies, la seva presència territorial continua sent rellevant, especialment en zones rurals o semiurbanes.

Catalunya ofereix un exemple particularment interessant d’aquesta diversitat. El territori català presenta una estructura elèctrica complexa on conviuen grans operadors amb distribuïdors històrics de menor dimensió. Moltes d’aquestes empreses van néixer vinculades a iniciatives locals que van electrificar municipis i comarques durant la primera meitat del segle XX. Encara avui alguns d’aquests operadors continuen gestionant xarxes de distribució locals.

Aquesta realitat genera una mena de mosaic elèctric dins del territori. Les grans àrees metropolitanes depenen principalment de grans distribuïdors, mentre que en alguns municipis o zones rurals continuen operant distribuïdors més petits amb una gestió més propera al territori. Aquesta diversitat pot interpretar-se com una fragmentació administrativa, però també com una forma de resiliència territorial.

En un sistema energètic que tendeix cap a la centralització tecnològica, la presència de múltiples operadors petits introdueix pluralitat en la gestió de les xarxes. També pot facilitar models energètics més descentralitzats, on la generació renovable local, les comunitats energètiques i l’autoconsum tinguin un paper més rellevant.

El risc, però, és que la transició energètica accentuï les diferències entre operadors. La digitalització de les xarxes, la integració massiva de renovables, l’electrificació del transport i l’aparició de noves demandes energètiques requeriran inversions molt elevades. Si el marc regulador no facilita mecanismes de cooperació tecnològica, accés al finançament o integració de plataformes digitals comunes, els distribuïdors petits podrien quedar en una posició de desavantatge respecte als grans grups energètics.

En última instància, el debat sobre el paper dels distribuïdors petits no és només tècnic o econòmic; també és territorial i polític. Les xarxes elèctriques no són simplement infraestructures físiques donat que, condicionen el desenvolupament econòmic, la planificació urbana i la capacitat dels territoris per participar activament en la transició energètica.

Europa es troba en un moment decisiu en què l’electrificació de l’economia i el creixement de la demanda elèctrica obligaran a reforçar massivament les xarxes de distribució. La qüestió no és només qui farà aquestes inversions, sinó també qui tindrà la capacitat de gestionar les xarxes i amb quina lògica territorial.

Si la transició energètica es construeix exclusivament des de grans infraestructures centralitzades, el sistema pot ser molt eficient des del punt de vista tecnològic, però podria perdre capacitat d’adaptació local. Si, en canvi, s’integren adequadament els distribuïdors petits dins d’un marc tecnològic compartit, Europa podria desenvolupar un sistema elèctric més distribuït, resilient i arrelat al territori.

La pregunta que cal fer-se, doncs, no és si els petits distribuïdors desapareixeran davant els grans, sinó quin tipus de sistema elèctric volem construir. 

És a dir, un sistema dominat per grans centres de decisió tècnica o un sistema en què la intel·ligència del conjunt també emergeixi del territori. 

En certa manera, el repte energètic actual recorda una antiga discussió filosòfica sobre les màquines i les decisions. No es tracta de si la tecnologia pot gestionar el sistema elèctric, sinó de si continuarem sent nosaltres és a dir, els territoris, les comunitats i les institucions, els qui decidirem com ha de funcionar.

Ramon Gallart

Cèsar, Brussel·les i el Preu d’Ignorar les Emocions

Quan la lògica del poder i dels models falla en entendre les emocions i percepcions de la societat.

Juli Cèsar és una figura llegendària en la tradició del lideratge occidental. Va prendre el control de la Gàl·lia i va deixar enrere els seus propis rivals. El seu nom es convertiria en un títol imperial, però el seu recorregut també serveix d’advertència ja què, es pot tenir-ho tot sota control i, tot i així, fallar en la comprensió de l’entorn emocional, cosa que pot ser un desatre.

Cèsar era un autèntic líder al camp de batalla, ja que era ràpid, creatiu i, d’alt nivell. Quan alguna cosa anava malament, ho afrontava directament amb determinació. Quan esclatava una rebel·lió, la sufocava amb la seva experiència militar. Quan el Senat rebutjava les seves idees, es dirigia al poble per obtenir suport. Però hi havia un patró comú i aquest era que sovint no percebia els senyals d’alerta.

Com a polític, mostrava punts forts, però de vegades no entenia què buscaven els senadors. Com a general, va subestimar la Gàl·lia i va ser sorprès per un gran aixecament. Després de guanyar la guerra civil, es va enfrontar a noves revoltes inesperades. Sempre trobava una manera de resoldre els problemes, però mai es prenia el temps per analitzar què havia fallat realment. No es tracta només de comprendre què senten els altres, sinó també de preveure què podrien fer a continuació. En definitiva, cal entendre que les decisions no són només lògica freda, que la calma no vol dir que tothom estigui d’acord, i que el poder pot canviar profundament la manera com els altres et perceben.

Quan Cèsar va assumir el poder com a únic governant de Roma, va actuar amb fermesa per impulsar els canvis que l’havien portat fins allí. Però no va saber construir confiança. Va interpretar l’absència d’oposició visible com un suport real. Mentrestant, un grup de figures poderoses conspirava en silenci, sentint-se excloses o amenaçades. El resultat és ben conegut i son, els Idus de març del 44 aC.

La història no és només un relat antic i polsós; és un cicle que es repeteix i que, de fet, és molt rellevant per al debat actual sobre com Europa fixa el preu de l’electricitat. Quan les energies renovables produeixen energia al voltant de 34 €/MWh i la nuclear es mou entre 50 i 60 €/MWh, però el gas pot arribar als 100 €/MWh, és aquesta tecnologia més cara la que acaba fixant el preu.

Durant la crisi energètica, Espanya i altres països van demanar una revisió del sistema, argumentant que no reflecteix adequadament els costos reals de les renovables. Brussel·les es mostrava reticent a introduir canvis. Finalment, Ursula von der Leyen va admetre que el disseny del mercat havia generat un intens debat i que calia explorar alternatives.

Aquí veig on la lliçó de Cèsar pren sentit. El model marginalista té una base econòmica sòlida i, des d’un punt de vista tècnic, funciona en molts contextos. 

Però quan la percepció social és que el sistema no reflecteix els costos reals ni l’esforç col·lectiu per impulsar les renovables, es genera un desequilibri emocional. I aquest desajust pot erosionar la confiança de la ciutadania en les institucions europees. Igual que Cèsar va confiar en la solidesa de les seves reformes sense captar el malestar que generaven, les institucions poden recolzar-se en la robustesa tècnica d’un model sense mesurar com és percebut pels ciutadans. 

La lògica del sistema no fa que la gent el percebi com a just.

El debat sobre el preu de l’electricitat no és només una qüestió de números; també implica emocions i política. Té a veure amb la percepció de control, la confiança en el mercat i la creença que la transició cap a energies més netes hauria d’anar acompanyada de preus més baixos i estables, no de les fortes oscil·lacions que es veuen amb el gas. Quan aquesta expectativa no es compleix, el malestar creix, fins i tot si el sistema té una justificació econòmica.

Un lideratge que sap captar les emocions pot detectar aquestes tensions latents abans que es converteixin en conflictes oberts. No es tracta només de si el model és tècnicament correcte, sinó de si la ciutadania percep que és just. No es tracta només que funcioni en teoria, sinó que funcioni en la pràctica i generi legitimitat. La competitivitat, els costos energètics i la cohesió política depenen tant de la solidesa dels models com de la confiança que inspiren. Potser la veritable pregunta per als líders i les institucions modernes no és només si les decisions són correctes, sinó si s’han tingut en compte les percepcions i preocupacions implícites.

La història ens ensenya que ignorar les dinàmiques emocionals no resol els problemes; només els posposa.

Ramon Gallart

Del Sistema Centralitzat a l’Energia de Proximitat.

El RDL 7/2026 i el repte d’un sistema més complex i resilient

El Reial Decret Llei 7/2026 es presenta com una resposta a la crisi geopolítica causada pel conflicte a l'Orient Mitjà i la inestabilitat als mercats energètics. Però veure'l només com una cosa temporal seria un error. En realitat, busca una transformació important del model energètic: més proper, més distribuït i amb més participació.

De del meu punt de vist, el problema és clar; i és que l'economia espanyola continua depenent molt de combustibles fòssils importats, cosa que és un punt feble. La resposta del decret no només busca protegir el consumidor, sinó també accelerar l'electrificació amb energies renovables i, sobretot, que estigui més a prop d'on es consumeix.

Aquest canvi afecta directament els distribuïdors. Abans, només gestionaven una infraestructura força previsible. Ara, han de manejar fluxos ja no només en les dues direccions (´generació-demanda i demanda-genració) si no tambe de manera molt estocàstica i dinàmcia motivat per la integració d'autoconsum i coordinar amb nous participants. L'obligació de ser transparents, gestionar activament la capacitat de la xarxa i permetre accessos flexibles trenca amb el model tradicional i passiu. Per a les grans empreses això vol dir invertir i digitalitzar-se ràpid; per a les petites, pot ser un repte que les porti a associar-se o unir-se per sobreviure o, acabaran absorvides per les grans.

Alhora, les comercialitzadores canvien el seu paper. Les grans han d'anar més enllà de competir només per preu i oferir serveis energètics més complets. Les locals poden treure avantatge en apropar-se a les comunitats energètiques això sí, però, només si milloren en tecnologia i gestió. El mercat deixa de ser només un lloc per intercanviar energia i esdevé un conjunt de serveis.

En aquest context, guanya importància el paper de l'agregador. Gràcies a la resposta de la demanda i els accessos flexibles a la xarxa, aquest es converteix en un actor de referència, capaç de reunir consum i generació distribuïda per participar en mercats i ajudar el sistema. Penso que, probablement, sigui el gran beneficiat de la nova regulació.

A més, el decret fomenta una cosa que fins ara era marginal i son els mercats energètics locals. L'expansió de l'autoconsum col·lectiu, la creació d'un gestor d'autoconsum i el rol més gran dels municipis apunten a un model on l'energia es produeix i consumeix a prop, beneficiant el territori i la participació ciutadana.

Però aquest nou model també té riscs. Aquí el document es connecta, de manera indirecta però clara, amb l'informe final d'ENTSO-E sobre l'apagada del 28 d'abril del 2025. Aquest esdeveniment, el pitjor a Europa en dècades, va estar causat principalment per una fallada en el control de tensió i en la gestió de la potència reactiva, dins d'un sistema amb molta energia renovable i generació distribuïda.

L'anàlisi revela que la combinació de generació amb factor de potència fix, desconnexions en cadena i manca de resposta dinàmica va causar el col·lapse en segons.

Aleshores em sorgeix una pregunta i és si, afecta aquest decret l'informe final d'ENTSO-E sobre l'apagada?

Crec que la resposta és que sí, però només en part. El decret porta eines que poden millorar la flexibilitat del sistema, com ara agregadors, emmagatzematge i millor ús de la xarxa, però no toca amb la mateixa profunditat els aspectes tècnics crítics que assenyala l'informe com és el control de tensió, comportament dinàmic de les renovables, coordinació entre nivells de xarxa i requisits tècnics més estrictes.

El risc és clar donat un sistema més descentralitzat i participatiu es pot tornar més complex i, si no es maneja bé, serà més vulnerable. com venim comentant reiteradament, la transició energètica no és només un repte regulador o econòmic, sinó sobretot un desafiament en l?operació del sistema.

Concloent, el RDL 7/2026 marca un canvi important. Promou un model energètic més democràtic i territorial, però també obliga que tots els actors evolucionin (es reinventin) i es revisi de manera rigorosa com funciona tècnicament el sistema. El futur no només serà renovable i local; també haurà de ser molt estable i segur.

Ramon Gallart

Quan la Transició Energètica Posa a Prova el Sistema.

 Lliçons de l’apagada ibèrica del 2025

El divendres comentava el report de la CNMC abans de saber que ENTSOe havia publicat l'informe definitiu sobre l'apagada que va afectar Espanya i Portugal el 28 d'abril de 2025. En la mateixa línia reitero que, aquest fet, no va ser només un problema tècnic excepcional, sinó, des del meu punt, de vista, també un avís que posa de manifest les tensions exitents del model energètic europeu. Aquest informe final realitzat per experts, no només explica el què va passar, sinó que també planteja una pregunta important i aquesta és ens hem de preparar de manera diferent per gestionar un sistema elèctric cada vegada més complex i dependent de tecnologies que no sempre funcionen com esperem?

De la lectura es desprèn que el que va passar va ser molt ràpid. Una combinació de pujades de tensió, oscil·lacions i desconnexions de generació va fer que el sistema elèctric d'Espanya, Portugal i una petita zona de França, perdés la sincronia amb la resta d'Europa i es produís un col·lapse generalitzat. Com acostuma a passar en accidents greus, no va ser un error puntual, sinó la conseqüència d'una suma de factors que van portar el sistema a un punt de no retorn.

Més enllà de la descripció tècnica de l'infomre, el que veig més preocupant no és la complexitat tècnica, sinó la naturalesa dels factors implicats. L’informe dona a entendre que la gestió del sistema no va ser prou adaptativa davant d’un entorn cada cop més exigent. 

Sabem que tenim un sistema amb una penetració que s'espera evolucioni amb més renovables les quals per els procediments, almenys fins el dia del blackout, no contribueixen activament al control de tensió. Per l'altra, tenim mecanismes de control que són massa lents o manuals, com la connexió de reactàncies fonamentalment en el sistema de 400 kV que no poden reaccionar amb la velocitat que exigeixen els nous escenaris molt més dinàmics. I, a més, tenim una arquitectura regulatòria que no sempre incentiva el comportament adequat dels actors del sistema.

Això no és un problema exclusivament ibèric, sinó un símptoma europeu. La transició energètica ha avançat molt més ràpid en la generació que en l'explotació del sistema. Hem sabut instal·lar renovables, però no sempre hem sabut integrar-les. El resultat és un sistema més net, però també més fràgil si no s'adapten les noves regles del joc.

Hi ha una paradoxa laqual veig interessant ja què, les mesures adoptades pels operadors per mitigar les oscil·lacions van contribuir indirectament a incrementar la tensió del sistema. Això significa que accions correctes en un pla poden generar riscos en un altre. Aquesta interdependència és probablement el gran repte del sistema elèctric del segle XXI.

També cal destacar el paper de la generació connectada a la xarxa de distribució i subtransport. en concret, l'informe suggereix que petites instal·lacions fotovoltaiques es van desconnectar automàticament davant de pujades de tensió, amplificant el problema sense que els operadors en tinguessin visibilitat completa. Això fa sorgir una qüestió a tenir en compte i és la de com governar un sistema en què milers de petits agents podrien influir en l'estabilitat global sense una coordinació efectiva?

El que considero és més preocupant és que els plans de defensa van funcionar tal com estaven dissenyats... i tot i així no van poder evitar el col·lapse. Això obliga a repensar no només els mecanismes operatius, sinó també els supòsits sobre els quals es construeixen.

Encara més preocupant és la manca de supervisió en temps real d’un paràmetre tan crític com la potència reactiva. L’informe apunta que diversos generadors no estaven aportant la resposta esperada mentre la tensió s’acostava a nivells perillosos, i això no va ser detectat a temps . En un sistema cada vegada més dominat per recursos distribuïts i electrònica de potència, aquesta manca de visibilitat no és un detall meno, sense dujbtge és una vulnerabilitat sistèmica.

També resulta discutible, des d’una perspectiva crítica, la gestió preventiva dels marges de control de tensió. Decisions operatives basades en previsions, com la de no reforçar determinades unitats tèrmiques en zones sensibles, van deixar parts del sistema amb menys capacitat de resposta davant variacions ràpides . És legítim preguntar-se si el model de planificació actual està massa orientat a l’eficiència econòmica i massa poc a la robustesa operativa.

I finalment, hi ha un fet incontestable i és què en els últims segons abans del col·lapse, simplement ja no hi havia marge d’actuació. Els operadors no van poder aplicar cap mesura correctiva manual perquè el sistema havia entrat en una dinàmica massa ràpida . Això em porta a pensar que en determinats escenaris, només els sistemes automàtics poden garantir la seguretat. La pregunta és per què aquests mecanismes no estaven plenament desplegats.

Tot plegat porta a una reflexió incòmoda però necessària. Formalment, el marc regulatori és clar en el sentit què l’operador del sistema té com a funció principal garantir la continuïtat i la seguretat del subministrament elèctric. I, tanmateix, el 28 d’abril de 2025 aquest objectiu no es va assolir. No es tracta tant d’assenyalar culpables com de reconèixer que els models actuals com son els tecnològics, operatius i regulatoris, poden no estar alineats amb la complexitat real del sistema

Veig molt be, i fellicito l'esfors dels equips per la recuperació del servei que va ser ràpida i eficient, amb el sistema restablert en poques hores gràcies a protocols i coordinació entre operadors. Però la rapidesa en la restauració no pot amagar la profunditat de les vulnerabilitats exposades en l'informe.

Aquest incident hauria de ser llegit com una advertència, no com una anècdota. La transició energètica no és només una qüestió de capacitat instal·lada o d'emissions reduïdes, sinó sobretot una qüestió de governança, d'enginyeria de sistemes i d'adaptació institucional. Sense això, el risc no és només un altre apagada, sinó la pèrdua de confiança en un sistema que ha de ser, per definició, invisible i fiable.

Per tant, l'apagada del 28 d'abril no va ser un error del futur, sinó un problema del present. I com tot bon avís, arriba a temps, sempre que estiguem disposats a escoltar-lo.

Ramon Gallart

Quan el Sistema Elèctric Va Més Ràpid que la Regulació

Lliçons incòmodes de l’apagada del 28 d’abril

Després de llegir l'informe de la CNMC, crec que es confirma la meva primera impressió i és que el problema no és només tècnic, sinó que hi ha un desajust estructural entre la velocitat a què canvia el sistema elèctric i la capacitat de la regulació i l'operació per adaptar-s'hi.

L'informe és molt detallat i identifica els nous riscos del sistema, com ara l'electrònica de potència, la generació distribuïda i la volatilitat de tensió. La CNMC admet que la xarxa ha canviat d'un entorn estable a un de més complex i menys predictible.

Però em sorgeix una pregunta: 

Si ara el diagnòstic és tan clar, per què no se sabia abans de l'incident? Fins a quin punt el sistema, incloent-hi el regulador, ha reaccionat tard als canvis que es produïen des de fa anys?

L'informe també admet que el problema no és només tècnic, sinó que hi ha una desconnexió entre el disseny del mercat, la regulació i la realitat física del sistema. La integració europea ha avançat ràpidament en termes de mercats, però no al mateix ritme en infraestructures ni explotació operativa. Això ha generat un sistema on les decisions econòmiques poden causar problemes físics difícils de controlar.

Això és important perquè s‟ha prioritzat l‟eficiència del mercat sobre la coherència operativa del sistema. Un altre element crític és la manca de visibilitat i control al sistema. No tindre una visió completa de la generació connectada a la xarxa de distribució és un risc estructural.

L'informe també parla de la governança i com la coexistència de múltiples organismes genera friccions i lentitud a la presa de decisions. La proposta de crear mecanismes de coordinació més estables és encertada, però també mostra que la coordinació no ha estat suficient fins ara.

Des del punt de vista tècnic, el diagnòstic sobre el voltatge és contundent. El problema no són els valors absoluts sinó la velocitat de canvi. El sistema no pot reaccionar prou ràpidament dins dels límits establerts. Això obliga a replantejar conceptes com la “volatilitat acceptable” o els criteris de seguretat.

Però veig que moltes de les mesures proposades són reactives, és a dir, s'introdueixen després que el problema s'ha detectat en operació real. Això és un patró que es repeteix i és crític perquè el sistema està aprenent a posteriori quan ja ha fallat.

Finalment, hi ha una qüestió de fons que travessa tot l'informe: la transició energètica s'ha centrat a desplegar renovables, però no suficient per adaptar el sistema per integrar-les. La demanda i les eines de flexibilitat no han crescut al mateix ritme que la generació, cosa que genera un sistema desequilibrat.

En resum, l'informe és tècnicament sòlid, però políticament i regulatòriament incòmode. Posa sobre la taula la realitat que el sistema elèctric entra en una nova fase de complexitat que no es pot gestionar amb eines, marcs reguladors i tempos del passat. Si això no s'assumeix amb rapidesa, el risc no és que es repeteixi el mateix incident, sinó que n'apareguin d'altres, diferents, però igualment inevitables.

Suggeriments:

* És important que es prenguin mesures per adaptar el sistema elèctric a la integració de les renovables.

* S'ha de millorar la coordinació entre els organismes reguladors i operadors del sistema.

* És necessari augmentar la visibilitat i control al sistema per prevenir problemes físics difícils de controlar.

* S'han de replantejar conceptes com la “volatilitat acceptable” o els criteris de seguretat per adequar-los a la nova realitat del sistema elèctric.

* És fonamental que es prioritzi la coherència d'explotació operativa del sistema sobre l'eficiència del mercat.

Ramon Gallart

Quan l’Energia Barata Frena la Transició.

La transició energètica viu una paradoxa que diria és inquietant. 

Si be és cert que les renovables han tingut tant d’èxit que han abaratit el preu de l’electricitat… fins al punt de posar en risc noves inversions, el que hauria de ser una bona notícia com serien les hores amb preus zero o negatius gràcies a l’abundància de sol i vent; certament, s’ha convertit en un maldecap financer per a nous projectes eòlics i fotovoltaics, especialment els de petita i mitjana escala.

El debat obert per Naturgy i les patronals sectorials no és menor. La qüestió no és si les renovables són necessàries, ho són, sinó si el marc de mercat actual permet que continuïn creixent amb solidesa. El model marginalista del mercat elèctric fa que totes les tecnologies cobrin el preu de la més cara que entra en cada hora. Quan hi ha molta producció solar o eòlica i poca demanda, el preu s’enfonsa. Això beneficia el consumidor a curt termini, però penalitza el promotor que ha d’amortitzar una inversió milionària en 15 o 20 anys.

Si abans un parc fotovoltaic podia projectar ingressos relativament estables, avui es troba amb més volatilitat, més hores a preu zero, incertesa reguladora i bancs més prudents en el finançament. Aquesta combinació eleva la percepció de risc. I quan puja el risc, puja el cost del capital. I quan puja el cost del capital, molts projectes deixen de ser viables. El problema no és tècnic; és estructural donat què, hem construït un sistema pensat per a centrals fòssils de cost marginal alt, i ara el fem servir per a tecnologies amb cost marginal quasi zero.

A Espanya, que és avui un dels líders europeus en renovables, no veurem una aturada total sinó una frenada selectiva. 

Les grans elèctriques poden reestructurar deute, repotenciar parcs existents i assumir marges més estrets temporalment. Però el promotor mitjà o independent no té aquest coixí. Depèn del finançament bancari i de project finance estrictes. Amb preus baixos, els models financers fallen en rendibilitat i cobertura de deute, i els bancs exigeixen més capital propi, PPAs ferms i garanties addicionals. Això frena sobretot projectes de 5 a 50 MW, iniciatives locals i empreses emergents.

Els acords de compra d’energia (PPAs) haurien de donar estabilitat, però a Espanya no s’han generalitzat prou. Els compradors ara esperen preus baixos i els PPAs a llarg termini no poden fixar preus massa elevats. No són encara l’escut que el sector necessita. A més, el coll d’ampolla real és l’emmagatzematge. Sense bateries ni hidràulica reversible desplegades a escala, es malbarata energia en hores vall, s’intensifica la canibalització de preus i es redueix el valor capturat per cada nova planta. El ritme d’inversió probablement baixarà, però la trajectòria de fons continuarà si s’introdueixen mecanismes d’estabilització.

A Catalunya, però, el problema és més profund. El territori parteix d’un retard estructural en desplegament renovable i no va aprofitar els anys de boom com altres comunitats. L’eòlica ha crescut poc i la fotovoltaica ho ha fet sobretot en autoconsum. 

Quan el país comença a desbloquejar normativa, es troba amb preus deprimits, finançament més exigent, manca de xarxa adaptada i objectius del PROENCAT ja molt tensionats. És una tempesta perfecta.

La dependència energètica externa es manté elevada i, si no s’acceleren renovables pròpies, Catalunya augmentarà la seva vulnerabilitat, perdrà oportunitat industrial i comprometrà objectius climàtics. Però el context de baixa rendibilitat fa que els promotors prioritzin territoris amb menys risc administratiu o millor accés a xarxa. El potencial d’hidràulica reversible és enorme i podria convertir-se en un actiu estratègic, però aquestes infraestructures no estaran operatives a curt termini. Les bateries poden ser el pont, però requereixen marc regulador clar, senyals de mercat adequades i agilitat administrativa real.

El debat de fons és si deixarem que el mercat resolgui aquesta situació o si assumirem que la transició energètica és també una política industrial i estratègica. Si volem descarbonitzar, cal estabilitzar ingressos amb PPAs públics o subhastes a preu fix, remunerar la flexibilitat, invertir massivament en xarxa i accelerar permisos. Els preus zero no poden ser el senyal dominant si volem nova inversió.

Les renovables no són menys rendibles perquè siguin pitjors; ho són perquè han complert la seva funció que era la d'abaratir l’energia. 

Però un sistema que castiga l’abundància és un sistema mal dissenyat. A Espanya veurem una desacceleració selectiva però reversible si s’actua amb intel·ligència reguladora. A Catalunya, en canvi, el moment és crític: o s’aprofita aquesta crisi per desplegar flexibilitat i estabilitzar el mercat, o es corre el risc de consolidar un retard estructural difícil de recuperar. La “prima de risc” renovable no és només financera. És també una prima de risc política i estratègica. I el cost de no actuar pot ser molt més alt que el de reformar el sistema ara.

Retorn a l'Energia Nuclear.

Les noves demandes energètiques digitals i el retorn de l’energia nuclear, son un canvi inevitable?

En els últims anys el debat energètic arreu del món ha fet un canvi significatiu. Si durant dècades l’energia nuclear es percebia com una tecnologia controvertida, avui torna a ocupar el centre del debat estratègic. 
Aquest canvi no és casual donat què, respon a una combinació de factors que van des de la crisi energètica derivada dels darrers conflictes geopolitics fins a l’explosió del consum energètic de la indústria tecnològica. En aquest context, també la Unió Europea ha començat a reconsiderar el paper de l’energia nuclear dins de la seva estratègia de descarbonització

La digitalització de l’economia preveu generar una demanda d’electricitat sense precedents. Centres de dades, computació en el núvol i, sobretot, el desenvolupament accelerat de la intel·ligència artificial requereixen enormes quantitats d’energia per funcionar de forma contínua i fiable. Segons estimacions de McKinsey, la demanda de centres de dades als Estats Units podria arribar als 80 GW el 2030, aproximadament el triple de la capacitat actual. Aquesta xifra equival al consum elèctric de diversos països europeus junts.

Davant aquesta realitat, moltes empreses tecnològiques estan buscant fonts d’energia capaces de garantir subministrament constant, amb baixes emissions de carboni i preus relativament estables. Aquesta combinació explica per què l’energia nuclear torna a aparèixer com una alternativa atractiva.

Alguns dels grans actors tecnològics ja han començat a moure fitxa. Microsoft ha impulsat, juntament amb Constellation Energy, el projecte per reactivar la central nuclear de Three Mile Island a Pennsilvània. Altres empreses com Google, Oracle o Amazon han anunciat inversions o col·laboracions vinculades al desenvolupament de reactors modulars petits (SMR), una nova generació de reactors nuclears més flexibles i amb costos potencialment inferiors als de les centrals tradicionals.

Aquest moviment empresarial coincideix amb un canvi progressiu en el posicionament polític d’Europa. El 2022 la Unió Europea va incloure l’energia nuclear dins de la seva taxonomia verda, considerant-la una tecnologia de transició compatible amb els objectius climàtics si compleix determinats requisits de seguretat i gestió de residus. Aquesta decisió, que va generar un debat intens entre estats membres, va obrir la porta a canalitzar inversió cap a projectes nuclears dins del marc financer europeu.

La Comissió Europea també ha presentat recentment una estratègia específica per impulsar el desenvolupament dels reactors modulars petits. L’objectiu és que els primers projectes comercials europeus puguin desplegar-se durant la pròxima dècada, reforçant alhora una cadena de valor industrial pròpia i reduint dependències tecnològiques externes. Aquesta iniciativa s’inscriu en una estratègia més àmplia que busca reforçar la seguretat energètica europea i accelerar la descarbonització del sistema energètic.

Actualment, l’energia nuclear genera aproximadament el 22% de l’electricitat de la Unió Europea i prop d’un terç de tota la seva producció elèctrica baixa en emissions. Aquest pes la converteix en un element clau del mix energètic europeu, especialment en països com França, Finlàndia o Suècia.

La crisi energètica desencadenada per la invasió russa d’Ucraïna també ha accelerat molts d’aquests replantejaments. La UE ha impulsat polítiques per reduir la dependència dels combustibles fòssils importats i reforçar la resiliència del sistema energètic. En aquest context, la nuclear torna a aparèixer per a alguns governs com una eina complementària a les energies renovables.

Des del meu punt de vista, el debat energètic sovint es planteja de manera massa simplista, com si es tractés d’escollir entre energia nuclear o energies renovables. Però la realitat del sistema energètic és molt més complexa. Les renovables han de continuar creixent de forma accelerada i constitueixen el pilar principal de la transició energètica. Tanmateix, la seva naturalesa intermitent fa que encara necessitin tecnologies que garanteixin producció estable.

En aquest sentit, l’energia nuclear pot jugar un paper de suport com a font d’electricitat baixa en emissions capaç de proporcionar generació contínua. Això és especialment rellevant en un context en què la demanda elèctrica continuarà augmentant, impulsada per la digitalització, l’electrificació del transport i la indústria, i el desenvolupament de la intel·ligència artificial.

El veritable repte no és decidir entre tecnologies, sinó construir un sistema energètic equilibrat que combini renovables massives, sistemes d’emmagatzematge, xarxes intel·ligents i fonts estables de generació baixa en carboni. En aquest escenari, l’energia nuclear pot continuar sent una peça rellevant, sempre que es mantinguin els més alts estàndards de seguretat i transparència.

El futur energètic europeu probablement serà plural i híbrid. Les energies renovables dominaran el creixement, però la nuclear pot mantenir un paper important com a garantia d’estabilitat del sistema. En definitiva, el retorn del debat nuclear no és tant una qüestió ideològica com una resposta pragmàtica a una realitat cada vegada més evident: la nostra economia serà cada cop més electrificada i digital, i necessitarà molta més energia de la que avui imaginem.

Ramon Gallart

El Coll d’Ampolla de la Transició Energètica

Una xarxa saturada en un país renovable.

La publicació de les capacitats d’accés de la demanda a la xarxa de transport elèctric, impulsada per la CNMC i feta pública per Red Eléctrica el 20 de febrer de 2026, no és només un exercici de transparència regulatòria. És un punt d’inflexió estructural. El sistema elèctric espanyol entra en una nova fase on la limitació ja no és tant la generació renovable com la capacitat física, tècnica i operativa de la xarxa per absorbir una electrificació accelerada de l’economia.

Les dades són contundents. Prop del 75 % dels nusos de la xarxa de transport presenten marges molt reduïts o directament inexistents. El document publicat per REE mostra nombrosos casos amb “margen no ocupado” igual a zero, limitacions per “superación valor máx Icc”, restriccions associades a criteris dinàmics i múltiples nusos qualificats com a “nudo de concurso” 

A més, apareixen reiteradament mencions a “valor de referencia no acordado”, evidenciant que fins i tot la determinació de la capacitat de consum en alguns punts encara està en procés de definició.

Aquest escenari obliga a replantejar el relat de la transició energètica. Durant una dècada, Espanya ha estat referent en integració de renovables. Però el model estava principalment orientat a evacuar generació. El nou vector és diferent. És a dir, electrificació industrial, centres de dades, producció d’hidrogen, emmagatzematge, mobilitat elèctrica, autoconsum agregat. És la demanda la que comença a pressionar la infraestructura en punts concrets i amb requisits d’estabilitat molt més exigents que la generació intermitent.

La saturació actual no és simplement una qüestió de “falten línies”. El document de capacitats mostra una xarxa altament interdependent, on els criteris tècnics de seguretat sistèmica com és la potència de curtcircuit, estabilitat dinàmica, configuració de subestacions, limiten la capacitat real d’atorgament. Això significa que encara que hi hagi capacitat aparent en termes de megawatts, no sempre és tècnicament atorgable sense reforços estructurals o reconfiguracions.

Aquí és on el debat esdevé estratègic. La transició energètica no fracassarà per manca de renovables, sinó per manca de coordinació entre generació, demanda i infraestructura. I aquesta coordinació, en un sistema tan complex, no es pot gestionar només amb documents PDF i llistats estàtics.

En aquest context, el potencial del programari especialitzat com el que desenvolupa eRoots Analytics adquireix una dimensió estructural. eRoots Analytics ha desenvolupat solucions de modelització i visualització avançada de xarxes elèctriques que permeten integrar capes de dades de transport, subestacions, generació, càrrega i escenaris futurs en un entorn interactiu i analític. Plataformes com eRoots Map o el motor de simulació VeraGrid no es limiten a mostrar informació sinò que, la contextualitzen, la simulen i la converteixen en capacitat predictiva.

La diferència entre disposar d’un mapa estàtic de capacitat i disposar d’un model dinàmic és enorme. Un mapa estàtic diu on estem. Un model dinàmic permet anticipar cap a on anirem. En un entorn on la majoria de nusos estan saturats o prop del límit, la capacitat d’analitzar escenaris futurs com serien els nous reforços, creixement de demanda, penetració addicional de renovables, impacte de centres de dades, tot plegat, esdevé crític.

Per als desenvolupadors de projectes renovables, aquestes eines permeten identificar no només on hi ha capacitat avui, sinó on hi haurà menys risc de curtailment demà. Per als grans consumidors, resolen la pregunta fonamental de localització estratègica: no només on hi ha terra disponible o incentius fiscals, sinó on hi ha xarxa viable i estable. Per a consultories i fons d’inversió, aporten una capa d’intel·ligència que redueix el risc regulatori i tècnic abans de comprometre capital.

Des d’una perspectiva d’opinió, crec que el futur de la planificació energètica passa inevitablement per la digitalització profunda del sistema elèctric. No podem gestionar una xarxa del segle XXI amb eines conceptuals del segle XX. La complexitat actual com son els fluxos bidireccionals, generació distribuïda, flexibilitat, emmagatzematge, interconnexions, exigeix capacitat de modelització avançada i anàlisi en temps quasi real.

La publicació dels mapes per part de REE és un pas necessari, però no suficient. La transparència és el punt de partida. La intel·ligència analítica és el següent pas. I aquí és on el software especialitzat, com el d’eRoots, pot jugar un paper tractor no només per al sector privat, sinó també com a eina de suport a la planificació pública.

Si el 75 % dels nusos estan tensionats, el debat no és només tècnic. És industrial, territorial i geoestratègic. La ubicació d’un centre de dades, d’una planta d’hidrogen o d’un clúster industrial electrificat pot dependre més de la topologia de la xarxa que de qualsevol altre factor econòmic. Sense eines avançades d’anàlisi, aquestes decisions poden ser miops o reactives.

La transició energètica entra en una fase madura. Ja no es tracta d’instal·lar megawatts, sinó d’optimitzar sistemes. Ja no és només una qüestió de generació, sinó d’arquitectura de xarxa. I en aquesta nova etapa, el valor diferencial no serà només qui construeixi més infraestructura, sinó qui sigui capaç d’entendre-la, modelitzar-la i anticipar-ne el comportament.

El mapa de capacitat publicat per REE ens diu on som. És a dir, en una xarxa sota pressió estructural. Les eines digitals avançades ens poden ajudar a decidir com avançar. La diferència entre col·lapse administratiu i planificació intel·ligent pot dependre, en gran part, de la qualitat de les eines amb què analitzem el sistema.

La pregunta ja no és si la xarxa és el coll d’ampolla. Ho és. La pregunta és si serem capaços de gestionar aquesta complexitat amb visió, tecnologia i coordinació. I aquí és on la combinació de transparència regulatòria i software analític avançat pot marcar la diferència entre una transició energètica tensionada i una transició realment estratègica.

Ramon Gallart