La Xarxa Elèctrica és el Repte Invisible de la Transició Energètica

Mentre accelerem les renovables i l’electrificació, les xarxes de distribució continuen sent el gran coll d’ampolla. Sense una modernització profunda, digital i resilient, la descarbonització corre el risc de quedar atrapada entre ambicions polítiques i limitacions tècniques.

Fa anys que sentim parlar de la necessitat d’accelerar la transició energètica, electrificar l’economia i desplegar energies renovables. Però cada vegada tinc més clar que el debat no hauria de centrar-se només en quants megawatts renovables instal·lem, sinó en si les nostres xarxes iel se model retributiu de la distribució estan preparades per gestionar la nova realitat energètica.

La reflexió que planteja Black & Veatch sobre el futur de la distribució elèctrica és especialment rellevant perquè posa el focus allà on no acustumen a mirar. La majoria dels governs, reguladors i empreses energètiques continuen discutint sobre generació, emmagatzematge o demanda, mentre la infraestructura que connecta tots aquests elements continua funcionant sota les regles de disseny del segle XX.

No cal insisitr en que la xarxa de distribució va ser concebuda per a un món molt diferent de l’actual. Un món on l’electricitat viatjava en una sola direcció, des de grans centrals fins als consumidors. Un món on la demanda era relativament previsible i on les incidències eren puntuals. Avui, en canvi, convivim amb milions de punts de generació distribuïda, bateries, vehicles elèctrics, autoconsum fotovoltaic i fenòmens meteorològics cada vegada més extrems i requerim de velocitat per fer-ho front.

Aquest canvi és molt més profund del que en pensem. Segons el Black & Veatch 2025 Electric Report, només el 19% de les empreses elèctriques afirmen tenir una elevada confiança en la seva capacitat per predir el creixement futur de la demanda. Aquesta dada no és poca cosa perquè evidencia que els models tradicionals de planificació han deixat de ser suficients. 

La incertesa ja no és una excepció; és la nova normalitat.

També considero especialment encertada la crítica al concepte tradicional de resiliència. Durant dècades, moltes companyies han mesurat el seu èxit per la rapidesa amb què restablien el servei després d’una avaria. 

És evident que recuperar el subministrament ràpidament és important, però això no és resiliència. És capacitat de resposta.

La resiliència real consisteix a reduir la probabilitat que la interrupció es produeixi o, si es produeix, limitar-ne automàticament els efectes. 

Això implica inversions en automatització, sensors, reconfiguració dinàmica de la xarxa, digitalització i reforç de les infraestructures més vulnerables. No és una estratègia tan visible políticament com inaugurar una nova planta renovable, però probablement és molt més determinant per garantir la seguretat energètica dels pròxims anys.

Actualment, molts distribuidors beuen incentius en processos que sovint es presenten com a "digitalització" però que, en realitat, responen principalment a una lògica d'automatització. Aquest enfocament tendeix a prioritzar la substitució o reducció de tasques humanes mitjançant tecnologia, sovint sense una revisió profunda dels processos o del valor que aporten. A més, mentre que les inversions inicials en infraestructura pròpia (CAPEX) poden disminuir gràcies a solucions externalitzades o basades en subscripció, aquesta reducció acostuma a anar acompanyada d'un increment sostingut dels costos operatius (OPEX) associats al manteniment, les llicències, l'allotjament de dades i els serveis de suport. Com a resultat, els distribuïdors podrien acabar traslladant la despesa en lloc de reduir-la realment, alhora que augmenten la seva dependència de proveïdors tecnològics externs amb impacte en les EBITDA final.

La digitalització de la xarxa ha d’anar acompanyada de mecanismes rigorosos d’avaluació econòmica i transparència regulatòria.

Ara bé, també crec que cal llegir amb prudència alguns dels missatges que arriben des de la indústria. Quan es defensa l’enterrament massiu de línies o grans programes d’inversió en xarxes intel·ligents, cal preguntar-se qui assumirà els costos i quin serà el retorn real per als consumidors. La modernització és necessària, però no qualsevol inversió és automàticament eficient. Un altre aspecte que sovint queda infraestimat és el repte de la bidireccionalitat. Les xarxes actuals han de gestionar fluxos energètics que poden canviar de sentit diverses vegades al llarg del dia. Els excedents fotovoltaics residencials, les comunitats energètiques, les bateries distribuïdes o la càrrega intel·ligent dels vehicles elèctrics estan transformant completament les lògiques operatives tradicionals.

Aquesta transformació exigeix noves eines de gestió i planificació. Ja no és suficient calcular capacitats estàtiques o dimensionar infraestructures basant-se en comportaments històrics. Les empreses distribuïdores necessiten models dinàmics capaços d’integrar dades en temps real i anticipar comportaments cada vegada més complexos.

Tanmateix, hi ha un element que em preocupa especialment: la ciberseguretat. Segons el mateix informe de Black & Veatch, només el 22% de les empreses elèctriques disposen d’equips unificats per gestionar conjuntament els riscos físics i digitals. Aquesta dada resulta inquietant si tenim en compte que els atacs a subestacions han augmentat un 50% i que les amenaces vinculades a malware i ransomware continuen creixent.

Com més intel·ligent esdevé la xarxa, més exposada es troba. Cada sensor, cada comptador intel·ligent i cada sistema de control remot incorpora noves superfícies d’atac. Per això considero que la ciberseguretat no hauria de ser un complement tecnològic sinó un criteri de disseny estructural des del primer dia.

L’exemple de Georgia Power, també citat per Black & Veatch, és interessant. Els resultats reportats mostren una reducció del 76% en les interrupcions del servei i una millora superior al 80% en els temps de restauració gràcies als programes de modernització de xarxa. Tot i que aquests casos sempre requereixen una anàlisi detallada del context i de la metodologia emprada, apunten cap a una realitat difícilment discutible: les xarxes intel·ligents ben implementades generen beneficis tangibles per als consumidors.

La gran qüestió, al meu entendre, no és si hem de modernitzar les xarxes de distribució, sinó si serem capaços de fer-ho amb la velocitat que exigeix la transició energètica. Continuem invertint milers de milions en generació renovable mentre les infraestructures que han de transportar, gestionar i equilibrar aquesta energia avancen molt més lentament.

La distribució elèctrica ha deixat de ser una activitat secundària i invisible. S’ha convertit en l’element central que determinarà l’èxit o el fracàs de la descarbonització. Si volem una economia electrificada, resilient i competitiva, haurem de deixar de considerar la xarxa com un simple canal de transport i començar a entendre-la com la plataforma digital crítica sobre la qual es construirà el sistema energètic del futur.

Ramon Gallart

La Batalla pel Megawatt Digital

L'expansió dels centres de dades planteja un dilema aparent entre digitalització i energia, però el futur dependrà de la capacitat d'integrar ambdues transformacions.

Quan sento parlar de les desenes de nous centres de dades que es volen connectar a les xarxes elèctriques europees durant els pròxims anys, sovint tinc la sensació que el debat s'està plantejant de manera equivocada. Es parla dels centres de dades com si fossin una amenaça per al sistema energètic o, a l'inrevés, com si representessin inevitablement el futur de la prosperitat digital europea. La realitat, al meu entendre, és molt més matisada. La qüestió no és si són bons o dolents, sinó si serem capaços d'integrar-los dins d'una estratègia energètica coherent.

No hi ha dubte que,la revolució de la intel·ligència artificial ha convertit la capacitat de càlcul en un recurs estratègic. De la mateixa manera que durant el segle XX les economies industrials competien per l'accés a l'acer, al petroli o a l'electricitat, avui competeixen per l'accés a la computació. Europa ho ha entès. La necessitat de disposar de capacitats pròpies d'intel·ligència artificial, computació al núvol, serveis digitals i sobirania tecnològica està impulsant una autèntica cursa per atraure inversions en centres de dades.

Les xifres són reveladores. Segons l'Agència Internacional de l'Energia (IEA), els centres de dades representaran aproximadament el 10% del creixement de la demanda elèctrica de la Unió Europea fins al 2030. Paral·lelament, McKinsey estima que la potència informàtica instal·lada als centres de dades europeus podria passar d'uns 10 GW el 2023 a prop de 35 GW el 2030. Altres projeccions indiquen que la demanda energètica dels centres de dades europeus podria gairebé duplicar-se abans de final de dècada.

Davant d'aquestes magnituds és comprensible que apareguin preocupacions. Les xarxes elèctriques europees ja afronten el repte d'integrar grans volums de renovables, electrificar la mobilitat i electxrificar al demanda. Afegir-hi desenes de GW de nova demanda digital pot semblar una càrrega excessiva. Però això, és només una part de la història.

La pregunta que em faig és si els centres de dades són realment una amenaça o si, per contra, poden convertir-se en un complement de la transició energètica. La resposta depèn molt més del model de desplegament que no pas de la tecnologia en si mateixa.

És cert que existeixen riscos. L'experiència d'Irlanda és especialment il·lustrativa. En alguns moments, els centres de dades han arribat a representar una proporció tan elevada de la demanda nacional que el gestor de la xarxa ha advertit sobre possibles problemes de seguretat de subministrament. Aquesta situació ha obligat a limitar noves connexions en determinades zones. El mateix debat comença a aparèixer a Alemanya, els Països Baixos, Espanya o el Regne Unit, on els operadors de xarxa principalemtn xarxa desubtransport i transport, reben cada vegada més sol·licituds de connexió associades a projectes vinculats a la intel·ligència artificial.

Però li veig una altra lectura possible. Els centres de dades poden actuar com a motors d'inversió energètica. Poques activitats econòmiques necessiten tanta electricitat fiable durant les vint-i-quatre hores del dia amb un perfils de demadna molt variables. Aquesta necessitat està impulsant contractes de compra d'energia renovable a llarg termini, noves inversions en emmagatzematge i reforços de les xarxes de transport. En certa manera, els centres de dades poden esdevenir els nous consumidors que ajudin a finançar infraestructures energètiques que també beneficiaran la resta de l'economia.

A més, sovint oblidem que els centres de dades no són simplement consumidors passius. Un informe publicat recentment per ENTSO-E destaca que aquestes instal·lacions poden evolucionar cap a recursos flexibles capaços d'ajudar a estabilitzar el sistema elèctric. Determinades càrregues informàtiques poden desplaçar-se temporalment, reduir-se o augmentar-se segons la disponibilitat d'energia renovable. Si aquesta flexibilitat es desenvolupa adequadament, els centres de dades podrien passar de ser percebuts com un problema a formar part de la solució. Si be és cert, la capacitat de flexibiltia ve doanda per els sitèmes de generació o bateries d'emergència o font renovables aosicaides al centres de dades.

En aquest context, resulta especialment interessant observar les propostes que intenten escapar de les limitacions terrestres. Durant els darrers mesos han aparegut iniciatives que plantegen la construcció de centres de dades orbitals alimentats per energia solar. Sobre el paper sembla una idea fascinant: energia abundant, absència de conflictes d'ús del sòl i una infraestructura distribuïda a l'espai. Tanmateix, quan s'analitzen els condicionants físics, la realitat és molt menys optimista.

La notícia recent sobre aquests projectes posa de manifest que els centres de dades espacials s'enfronten a obstacles enormes. A l'espai no existeix la refrigeració per convecció ni per conducció. La calor només es pot eliminar mitjançant radiació, fet que obliga a desplegar superfícies radiadores gegantines. A això s'hi afegeixen els efectes de la radiació còsmica sobre els xips, la degradació dels panells solars i els costos de llançament. Segons l'anàlisi presentada, operar una GPU a l'espai continua sent almenys un ordre de magnitud més car que fer-ho en un centre de dades terrestre.

Aquest fet em reforça una conclusió important sobre els centres de dades orbitals el quals, poden tenir aplicacions molt específiques en observació terrestre, defensa o gestió del trànsit espacial, però no substituiran els grans centres de dades connectats a les xarxes europees durant les pròximes dècades.

Per això crec que plantejar el debat en termes de substitució ara mateix, és un error. No estem davant d'una alternativa entre infraestructures digitals i infraestructures energètiques. Tampoc entre centres de dades terrestres i espacials. El que realment està succeint és una convergència cada vegada més estreta entre el món digital i el món energètic.

La intel·ligència artificial necessitarà més electricitat, però també ajudarà a gestionar millor les xarxes, optimitzar la producció renovable, reduir pèrdues i millorar l'eficiència dels sistemes energètics. La transició energètica i la transformació digital avancen juntes. Separar-les és cada vegada més difícil.

Des de la meva perspectiva, els centres de dades que es desplegaran a Europa són principalment un complement de la transició energètica i de la competitivitat industrial. Ara bé, aquest potencial només es materialitzarà si la seva expansió va acompanyada d'inversions en xarxes, emmagatzematge, flexibilitat i generació renovable. Sense aquesta planificació, poden convertir-se fàcilment en una font de tensions, colls d'ampolla i conflictes territorials.

Per acabar, no crec que siguin un substitut de res. Tampoc una amenaça inevitable. Són una nova infraestructura estratègica que obligarà Europa a replantejar la manera com planifica simultàniament l'energia i la digitalització. I probablement aquesta serà una de les grans decisions industrials de la pròxima dècada: no decidir si volem més centres de dades, sinó determinar com volem que interactuïn amb el sistema energètic que els ha de fer possibles.

Ramon Gallart

Per què Tantes Xarxes Elèctriques Utilitzen Tensions Múltiples de 3, 5 i 11 kV?

Si alguna vegada has observat els nivells de tensió de les xarxes elèctriques de distribució, probablement t'haurà cridat l'atenció una curiositat i és que molts d'ells són múltiples d'11 kV.

És habitual trobar xarxes de 11 kV, 22 kV, 33 kV, 66 kV o 132 kV, especialment en països amb una llarga tradició en sistemes elèctrics britànics. D'on prové aquesta seqüència? És una llei física o simplement una convenció?

La resposta és menys misteriosa del que sembla. No hi ha cap propietat especial del nombre 11. La seva presència és fruit de l'evolució històrica dels sistemes elèctrics, de la necessitat d'estandarditzar els equips i de criteris d'enginyeria orientats a l'eficiència i a l'economia.

Als inicis de l'electrificació, a finals del segle XIX, les centrals elèctriques subministraven energia a pocs quilòmetres de distància, de manera que les tensions eren relativament baixes. Era habitual trobar xarxes de distribució que funcionaven entre 3 kV i 5 kV, suficients per alimentar les primeres zones urbanes i industrials.

A mesura que el consum elèctric va augmentar i les centrals es van allunyar dels punts de consum, es va fer evident la necessitat d'elevar la tensió per reduir les pèrdues durant el transport. Durant les primeres dècades del segle XX van començar a aparèixer xarxes de 10 kV, 11 kV, 13,2 kV i 15 kV, segons el país i el fabricant dels equips. Poc després es van desenvolupar nivells superiors, com 20 kV, 22 kV, 30 kV, 33 kV i 40 kV, que permetien transportar potències més elevades amb una eficiència molt superior.

Aquest increment progressiu de la tensió responia a una necessitat física molt simple. Per a una mateixa potència transportada,

Si augmenta la tensió, disminueix el corrent, i com que les pèrdues en les línies són proporcionals a (I^2R), el rendiment del transport millora de manera considerable.

Durant aquest procés d'expansió, diversos fabricants europeus, especialment al Regne Unit, van adoptar 11 kV com un nivell estàndard de distribució primària. No va ser una decisió basada en cap propietat matemàtica especial, sinó en una combinació de factors i aquest eren que, les limitacions dels materials aïllants de l'època, la tecnologia dels transformadors, la facilitat de fabricació i la necessitat que els equips fossin compatibles entre diferents companyies elèctriques.

Una vegada consolidat aquest estàndard, resultava natural obtenir nous nivells simplement duplicant o triplicant la tensió base. Així van popularitzar-se les xarxes de 22 kV, 33 kV, 66 kV i 132 kV, que permetien reutilitzar criteris de disseny similars tant en transformadors com en aparellatge i aïllaments.

Els transformadors, autèntic cor de qualsevol sistema elèctric, també es beneficiaven enormement d'aquesta estandardització. Treballar amb una família reduïda de tensions simplificava les relacions de transformació, reduïa el nombre de models necessaris, abaratia la fabricació, facilitava el manteniment i assegurava una millor disponibilitat de recanvis.

De vegades s'afirma que l'11 kV deriva del factor de forma de l'ona sinusoïdal, aproximadament 1,11, corresponent a la relació entre el valor eficaç i el valor mitjà rectificat d'una tensió alterna. Tot i que aquest factor és real i molt important en electrotècnia, no existeixen evidències històriques que relacionin l'origen dels 11 kV amb aquesta magnitud. Es tracta simplement d'una coincidència numèrica que ha alimentat un mite força estès.

També és habitual sentir que aquests nivells de tensió es van escollir per compensar una caiguda aproximada del 10 % durant el transport de l'energia. En realitat, aquesta explicació tampoc és correcta. Les caigudes de tensió es controlen mitjançant transformadors amb regulació sota càrrega, compensació de potència reactiva i una correcta planificació de la xarxa. El valor nominal de la tensió respon a criteris globals de disseny, no a la caiguda prevista en una línia determinada.

A partir de mitjan segle XX, amb la interconnexió de grans xarxes nacionals, es van introduir nivells de transport molt més elevats, com 110 kV, 132 kV, 220 kV, 275 kV, 380 kV, 400 kV, 500 kV i 765 kV. En aquests casos, la seqüència basada en múltiples d'11 kV ja deixa de ser predominant i els criteris de selecció responen principalment a la coordinació internacional, les característiques dels aïllaments i l'optimització econòmica del transport d'energia.

Malgrat aquesta evolució, els tradicionals 11 kV, 22 kV, 33 kV i 66 kV continuen presents en nombroses xarxes de distribució arreu del món. No perquè el nombre 11 tingui cap propietat especial, sinó perquè les infraestructures elèctriques evolucionen lentament i les solucions que han demostrat la seva eficàcia acostumen a mantenir-se durant moltes dècades.

L'enginyeria rarament comença de zero. Cada nova generació de xarxes es construeix sobre les anteriors, aprofitant allò que encara funciona. Potser és per això que, més d'un segle després de la seva implantació, aquell aparentment modest 11 kV continua deixant una empremta discreta però persistent en milers de quilòmetres de línies elèctriques que, cada dia, transporten l'energia que fa funcionar la nostra societat.

Ramon Gallart.

525 kV Com l'Autopista Elèctrica Europea.

La nova generació de cables HVDC impulsarà tant les renovables com les interconnexions, però el veritable repte serà adaptar les xarxes de distribució a l'electrificació massiva de l'economia.

La decisió de fer la consulta d'ENTSO-E d'impulsar un marc harmonitzat per als cables d'alta tensió en corrent continu (HVDC) de fins a 525 kV sense dubte, la veig cvom una de les iniciatives més de valor per al futur energètic europeu. Si be és cert que la teòria de la proposta sembla indiscutible dont què, Europa necessita més xarxa, més interconnexions i més capacitat per transportar l'electricitat renovable que haurà d'alimentar una economia cada vegada més electrificada. Tanmateix, darrere dels grans titulars sobre els 584.000 milions d'euros d'inversió necessaris i l'augment previst del 60% de la demanda elèctrica abans del 2030, hi ha preguntes que mereixen una reflexió més profunda.

La tecnologia HVDC de 525 kV ofereix avantatges tècnics evidents. Permet transportar grans quantitats d'energia a llargues distàncies amb menys pèrdues que les línies convencionals de corrent altern, especialment en connexions submarines i corredors transfronterers. Sense aquesta tecnologia seria pràcticament impossible desplegar a gran escala l'eòlica marina del Mar del Nord, del Bàltic o de l'Atlàntic, ni tampoc construir una autèntica xarxa elèctrica europea capaç de compartir excedents renovables entre països.

Des d'una perspectiva industrial, la normalització dels estàndards també és una bona notícia. Europa ha patit en els darrers anys retards importants en projectes energètics a causa de colls d'ampolla en la fabricació d'equips, transformadors i cables. Disposar d'uns criteris comuns i homologació pot reduir terminis, facilitar economies d'escala i donar més seguretat als fabricants i als operadors de xarxa.

Però la qüestió que em faig és si les previsions que justifiquen aquest enorme esforç inversor són realment realistes. La Comissió Europea parla d'un increment del consum elèctric del 60% abans del 2030. Aquesta estimació es basa en l'electrificació del transport, la indústria, la climatització i els nous centres de dades associats a la intel·ligència artificial. És cert que totes aquestes tendències estan avançant, però també ho és que la seva implantació està sent desigual. El vehicle elèctric no creix al mateix ritme a Alemanya que a Espanya, la descarbonització industrial continua trobant obstacles econòmics importants i l'eficiència energètica segueix reduint part de la demanda potencial.

Històricament, les projeccions energètiques han tendit a equivocar-se tant per excés com per defecte. És perfectament possible que el consum europeu no augmenti un 60% abans del 2030. Tanmateix, això no invalida la necessitat de reforçar les xarxes. El veritable problema europeu no és únicament quanta electricitat es consumirà, sinó on es generarà i on s'haurà de consumir. Les grans instal·lacions renovables es desenvolupen sovint lluny dels centres industrials i urbans, fet que obliga a construir infraestructures de transport molt més potents independentment del creixement final de la demanda.

Ara bé, existeix un risc que sovint queda fora del debat públic. Europa està concentrant gran part de l'atenció en la xarxa de transport, però els problemes més immediats podrien aparèixer a la xarxa de distribució. Els grans cables HVDC actuaran com autèntiques autopistes energètiques capaços de moure gigawatts entre països i regions. Però una vegada aquesta electricitat arriba a les subestacions principals, ha de recórrer milers de quilòmetres addicionals per arribar a habitatges, empreses, polígons industrials, punts de recàrrega o centres de dades.

És precisament aquí on li veig una de les incògnites de la transició energètica. Moltes xarxes de distribució europees tenen dècades d'antiguitat i no van ser dissenyades per absorbir milions de vehicles elèctrics, sistemes d'autoconsum, bateries domèstiques o processos industrials electrificats. De fet, en nombrosos territoris els primers problemes de capacitat ja no apareixen a les línies de transport sinó en les xarxes de mitjana i baixa tensió.

Aquesta situació en fa pensar que Europa podria invertir centenars de milers de milions d'euros en construir una extraordinària infraestructura de transport d'energia entre països i, al mateix temps, trobar-se amb dificultats per fer arribar aquesta energia fins al consumidor final. Seria l'equivalent a construir una xarxa d'autopistes d'última generació mentre les carreteres locals continuen sent insuficients per absorbir el trànsit.

Des del punt de vista inversor, això significa que les oportunitats de negoci no es limitaran als grans fabricants de cables o convertidors HVDC. Una part molt significativa dels 584.000 milions previstos acabarà destinant-se a transformadors, centres de transformació, sistemes digitals de control, automatització de xarxes, emmagatzematge distribuït i reforços de les xarxes de distribució. En termes econòmics, la modernització de la distribució podria arribar a ser tan rellevant com la construcció dels grans corredors de transport.

També caldria tenir en compte els riscos financers. Els grans projectes d'infraestructura acostumen a acumular sobrecostos, retards administratius i dificultats d'execució. La demanda simultània de cables, transformadors i equips elèctrics a tota Europa pot tensionar la capacitat industrial i incrementar els preus. A més, la necessitat de mobilitzar una inversió tan elevada en un període relativament curt exigirà una coordinació molt estreta entre governs, reguladors, operadors de xarxa i capital privat.

Malgrat aquests reptes, la direcció estratègica la eig encertada. Europa necessita una xarxa més robusta, més interconnectada i més preparada per a una economia descarbonitzada. Els cables HVDC de 525 kV representen una tecnologia madura, eficient i imprescindible per integrar les grans fonts renovables del futur. Però seria un error pensar que la transició energètica es resoldrà només amb grans infraestructures de transport.

L'èxit dependrà de la capacitat d'avançar simultàniament en dues dimensions i, és que cal construir les grans autopistes energètiques europees i modernitzar les xarxes locals que han de portar aquesta energia fins a cada empresa i cada ciutadà. Si aquest equilibri s'aconsegueix, Europa disposarà de la columna vertebral energètica necessària per sostenir el creixement econòmic i la descarbonització. Si no, els colls d'ampolla simplement es desplaçaran dels corredors internacionals als carrers de les nostres ciutats i polígons industrials. I aleshores, els 525 kV seran una gran solució per a un problema que només haurà canviat de lloc.

Ramon Gallart

Fusió Nuclear com l’Oportunitat Energètica que Europa no pot Deixar Escapar

Els avenços de Commonwealth Fusion Systems acosten la fusió comercial i obren una finestra estratègica perquè Espanya i Europa liderin la pròxima revolució energètica.

Des de fa molts de temps que es preveu que la fusió nuclear sigui una de les grans promeses de la humanitat per obtenir energia neta, segura i pràcticament inesgotable reproduint a la Terra el mateix procés que alimenta el Sol i les estrelles. Si bé és cert que tot sovint s'ha dit que la fusió sempre es troba a trenta anys de distància, els darrers avenços anunciats per Commonwealth Fusion Systems (CFS) mostren que aquesta percepció podria començar a canviar. 

La publicació de cinc estudis científics revisats per experts independents aporten un nivell de rigor i credibilitat que em fan pensar que es va més enllà de només l'optimisme habitual de les startups tecnològiques. 

La fusió continua sent un gran repte científic i d'enginyeria, però per primera vegada es dibuixa una ruta plausible cap a reactors capaços de subministrar electricitat a la xarxa.

El reactor ARC desenvolupat per CFS pretén generar 1,1 GW de potència de fusió i aportar uns 400 MW nets d'electricitat. Es tracta d'una mida que el situa dins del rang de les centrals convencionals actuals, però, això sí, amb una diferència fonamental i és que no te emissions directes de CO₂ que requereix molt poc combustible. 

La tecnològica diferencial del projecte és l'ús d'imants superconductors d'alta temperatura, una innovació que permet construir reactors molt més compactes, eficients i econòmics que els grans dissenys de fusió desenvolupats fins ara. Aquesta compactació no és només una millora tècnica; és també una condició imprescindible perquè la fusió pugui convertir-se algun dia en una tecnologia competitiva des del punt de vista industrial.

Però tot no és trivial, de fer, els estudis publicats també aborden un dels problemes més complexos de la fusió i és el control del plasma. Mantenir una massa de partícules carregades a més de 150 milions de graus centígrads sense que entri en contacte amb les parets del reactor és una tasca de molta dificultat. El valor dels treballs presentats per CFS és que no es basen en un escenari idealitzat, sinó que assumeixen que les interrupcions del plasma poden produir-se i descriuen com el reactor podria continuar operant de manera segura i recuperar la producció en pocs minuts. Això fa que sigui una tecnologia que comença a pensar-se com una infraestructura industrial real i no només com un experiment científic.

Per a Europa, aquests avenços hauria de tenir una dimensió estratègica que va molt més enllà de la innovació energètica. No és cap novetat que, la crisi energètica dels darrers anys ha posat de manifest la vulnerabilitat del continent davant la dependència exterior de combustibles, matèries primeres i també, recursos crítics. En aquest context, la fusió podria convertir-se en una peça fonamental de la futura sobirania energètica europea. Europa compta amb alguns dels principals centres de recerca del món en aquest àmbit, lidera el projecte ITER a França i disposa d'una base industrial i científica capaç de participar en tota la cadena de valor associada a la nova generació de reactors.

Espanya es trobarai en una bona posició per aprofitar aquesta oportunitat. El país ha demostrat la seva capacitat per liderar la transició energètica a través de les energies renovables i disposa d'una infraestructura elèctrica cada vegada més preparada per integrar tecnologies avançades. Lluny de competir amb la solar i l'eòlica, la fusió podria complementar-les aportant generació estable i contínua, independent de les condicions meteorològiques. Aquesta combinació podria convertir Espanya en un dels sistemes energètics més competitius i sostenibles del continent.

A més, la futura indústria de la fusió requerirà capacitats en superconductivitat, electrònica de potència, materials avançats, simulació computacional, intel·ligència artificial i automatització industrial. Es tracta de sectors en què Espanya ja disposa d'empreses, centres tecnològics i grups de recerca amb experiència reconeguda internacionalment. Institucions com el CIEMAT, el Barcelona Supercomputing Center i diverses universitats poden jugar un paper rellevant en el desenvolupament de coneixement i talent, mentre que la indústria nacional podria integrar-se en les cadenes de subministrament d'un mercat global emergent.

Naturalment, cal mantenir una mirada realista. El reactor demostrador SPARC de CFS encara ha de demostrar experimentalment molts dels seus objectius, i les primeres centrals comercials no arribaran abans de la dècada de 2030. Encara existeixen reptes importants relacionats amb la producció de triti, la resistència dels materials o la viabilitat econòmica a gran escala. La història de la fusió està plena de promeses que han trigat més del previst a materialitzar-se.

Tanmateix, també és cert que mai abans havien coincidit tants factors favorables: nous materials superconductors, capacitats de simulació digital sense precedents, una creixent inversió privada i una necessitat urgent de trobar fonts energètiques lliures de carboni. Si aquesta convergència tecnològica acaba confirmant-se, la fusió podria passar de ser un objectiu científic de llarg termini a convertir-se en una de les infraestructures energètiques més importants del segle XXI.

La qüestió per a Europa i per a Espanya no és només si la fusió funcionarà, sinó si estarem preparats per liderar-ne el desenvolupament quan arribi el moment. Les nacions que participin avui en la construcció d'aquest ecosistema científic i industrial seran les que en capturin el valor econòmic, tecnològic i geopolític demà. La fusió nuclear potser encara no és una realitat comercial, però ja s'ha convertit en una oportunitat estratègica que Europa no es pot permetre ignorar.

Ramon Gallart

El Gran Repte Ocult de les Renovables.

Les inversions en renovables de mitjana capacitat , concretament, la fotovoltaica distribuïda, autoconsum industrial i plantes híbrides connectades a xarxes de distribució, estan transformant el sistema elèctric espanyol més ràpidament del que les infraestructures poden absorbir amb els criteris d'acces a alxaxa vigent.

La notícia publicada per Expansión el 14 de maig de 2026 posa precisament el focus sobre aquesta tensió creixent donat què, Espanya disposa d’un enorme potencial renovable, però les xarxes de distribució semblen ser el principal coll d’ampolla de la transformació energètica.

El debat ja no està en que si calen més renovables, o no. La qüestió és si les xarxes estan preparades per integrar-les sense comprometre l’estabilitat, la competitivitat industrial i la qualitat del subministrament.

El model preten migrar cap a aquell que cada vegada més energia es produeixi directament en polígons industrials, cobertes, comunitats energètiques o plantes fotovoltaiques connectades a xarxes de distribució. Aquest fenomen multiplica els punts d’injecció elèctrica i incrementa la complexitat tècnica de la gestió de la xarxa.

Segons Strategic Energy, Espanya va incorporar prop de 10 GW renovables addicionals durant 2025, consolidant un sistema cada vegada més descentralitzat. Paral·lelament, l’autoconsum continua creixent de forma sostinguda, amb un volum cada vegada més gran d’energia injectada a la xarxa de distribució. (ree.es)

Aquest model té avantatges clars: redueix pèrdues de transport, apropa la generació al consum, democratitza la producció energètica i reforça la sobirania energètica. Però també introdueix nous reptes operatius segon va publicar l'Agència Catalana de Noticies.

La saturació de la xarxa de distribució ja no és una hipòtesi futura; és una realitat documentada wegons el criteris vigents. Al setermbre del 2025, El Periódico de la Energía publciava que el 83,4% dels nusos de distribució presenten problemes de saturació o limitacions de connexió. 

Aquesta situació està provocant retards en connexions industrials, denegacions de permisos, bloqueig de nous projectes renovables i dificultats per electrificar processos productius. La CNMC ha començat fins i tot a publicar mapes oficials de capacitat disponible a les xarxes de transport i distribució per aportar transparència a un problema estructural. 

Llavors, el missatge és clar, la generació renovable avança més ràpid que les infraestructures que l’han de suportar.

La penetració de renovables distribuïdes també genera un repte menys visible però rellevant i és l’estabilitat del sistema. A diferència de les centrals convencionals, moltes instal·lacions fotovoltaiques treballen amb electrònica de potència i aporten menys inèrcia física a la xarxa. Això fa que el sistema sigui potencialment més sensible davant fluctuacions sobtades. 

Aquest risc va adquirir una nova dimensió després de l’apagada del 28 d’abril de 2025. Segons El País, Redeia havia advertit mesos abans del risc de “desconnexions severes” associades al creixement accelerat de renovables i a la reducció de generació convencional de suport. 

Cal evitar simplificacions i això vol dir que les renovables no van ser “la causa” directa del problema. Però sí que evidencien que un sistema amb gran penetració renovable necessita més digitalització, més flexibilitat, més emmagatzematge i nous mecanismes de control de tensió i freqüència.

En aquest context, les inversions en xarxes deixen de ser una qüestió purament infraestructural per convertir-se en una política industrial estratègica.

Fins fa poc, el focus inversor se centrava principalment en nova generació renovable. Ara el protagonisme es desplaça progressivament cap a les xarxes. El Govern espanyol al setembre de 2025 es plantejava mobilitzar prop de 34.000 milions d’euros en inversions en xarxes fins al 2030 per evitar el col·lapse dels punts de connexió i facilitar la descarbonització industrial. (CincoDías)

Les grans distribuïdores també acceleren plans de digitalització. Endesa ha incrementat la instal·lació de telecontrol i sensors intel·ligents en xarxes de mitjana tensió. Iberdrola, per la seva banda, ha situat les xarxes com a eix central de la seva estratègia inversora global. 

La transformació tecnològica inclou smart grids, automatització, sensors en temps real, analítica predictiva i ús d’intel·ligència artificial per gestionar congestions i incidències. 

Sense aquesta evolució, la integració massiva de renovables connectades a les xarxes de distribució serà tècnicament inviable.

Malgrat els anuncis, existeix un obstacle estructural: el marc regulatori espanyol ha prioritzat històricament la contenció de costos sobre la modernització de xarxes. Durant anys, la retribució regulada a les distribuïdores ha limitat els incentius per anticipar inversions. Això explica part del retard actual.

La paradoxa és evident: Espanya lidera Europa en potencial renovable, però té dificultats creixents per connectar nova demanda industrial o nous projectes d’electrificació. El sector de l’autoconsum ja reclama explícitament més inversió en xarxes, flexibilitat i emmagatzematge per evitar que el creixement del sector es freni. (solarnews.es)

Malgrat els riscos, les renovables connectades a les xarxes de distribució representen també una enorme oportunitat econòmica. Les plantes de mitjana capacitat acceleren la descarbonització industrial, redueixen dependència energètica exterior, estabilitzen costos energètics i poden atreure nova indústria electrointensiva. A més, fomenten un model energètic territorialment més equilibrat, amb impactes econòmics distribuïts més enllà dels grans centres urbans.

Però, ineludiblement cal combinar xarxes intel·ligents, emmagatzematge massiu i flexibilitat de demanda. Sense aquesta tríada, la transformació energètica toparà amb el seu propi èxit.

Espanya ha resolt en gran part el repte de generar energia renovable barata (sense incloure la seva gestionabilitat). El gran repte per la pròpera dècada serà transportar-la, gestionar-la i estabilitzar-la.

Les renovables de mitjana capacitat no són el problema; són el futur inevitable del sistema energètic europeu. Però aquest futur exigeix una modernització accelerada de les xarxes de distribució.

La tranformació energètica ja no depèn només de construir més megawatts renovables. Depèn, sobretot, de construir una xarxa elèctrica preparada per al segle XXI.

Ramon Gallart

Catalunya Davant la Intel·ligència Artificial

Oportunitat històrica que exigeix molt més que tecnologia.

Fa uns dies llegia l'article How Gavin Newsom’s AI Executive Order raises the age-old question of who owns the means of production. En ell es planteja que Califòrnia comença a plantejar-se qui assumirà els costos socials de la revolució de la intel·ligència artificial, Catalunya hauria de fer-se una pregunta encara més profunda i és, quin paper vol jugar en el nou ordre econòmic que està emergint? La qüestió no és només si adoptarem la IA amb més o menys rapidesa, sinó si serem capaços de construir un model propi que generi realment prosperitat, talent sense perdre sobirania econòmica, o el que em preocupa, si acabarem convertits en simples consumidors de tecnologies desenvolupades i controlades des d'altres territoris.

Durant les darreres dècades, sense dubte, Catalunya ha demostrat una extraordinària capacitat per adaptar-se als canvis tecnològics. Ha construït un ecosistema innovador reconegut internacionalment, ha consolidat Barcelona com un dels principals hubs digitals d'Europa i ha desenvolupat una xarxa universitària i científica de molta qualitat. La presència de centres de recerca, startups tecnològiques, multinacionals digitals i iniciatives públiques orientades a la transformació digital situa el país en una posició privilegiada per aprofitar les oportunitats de la intel·ligència artificial.

Però des del meu punt de vista, aquesta aparença de fortalesa amaga debilitats les quals, Catalunya hauria d'encar d'ara mateix.

La primera és una qüestió de dimensió. Catalunya disposa de talent, però no disposa de la mateixa capacitat financera que els grans pols tecnològics globals. Les inversions necessàries per desenvolupar models avançats d'intel·ligència artificial, infraestructures computacionals o grans centres de dades són extraordinàriament elevades. Avui, les grans plataformes tecnològiques nord-americanes i xineses estan invertint desenes de milers de milions d'euros anuals en aquest àmbit. Davant d'aquesta escala, no se veure a cap territori europeu competir individualment.

Aquesta realitat obliga Catalunya a adoptar una estratègia diferent. La seva oportunitat no consisteix a intentar crear el pròxim OpenAI, Google o DeepMind. La seva oportunitat és convertir-se en un dels territoris més eficients del món aplicant la intel·ligència artificial a sectors productius reals comson, la indústria avançada, salut, energia, logística, turisme, agroalimentació i administració pública.

Aquest el veig probablement com el primer gran repte estratègic i és d'abandonar la fascinació per la tecnologia com a fi en si mateixa i concentrar-se en la creació de valor econòmic tangible.

Penso que durant massa temps, Europa ha confós innovació amb digitalització. Ha entrat en la "moda" de que startups creixien ràpidament però que acabaven sent adquirides per capitals estrangers o en no res. Ha mesurat l'èxit en rondes d'inversió en lloc de mesurar-lo en productivitat, salaris o impacte industrial. La intel·ligència artificial ens obliga a replantejar aquesta mirada.

La segona és cultural. Catalunya és una societat tradicionalment emprenedora, però també presenta una certa aversió al risc quan es tracta de transformacions que realment siguin disruptives. Moltes petites i mitjanes empreses continuen veient la digitalització com una despesa més que com una inversió estratègica. Aquesta realitat s'ha de tenir en compte perquè la major part del teixit econòmic català està format precisament per pimes.

La IA no generarà un impacte transformador perquè existeixin centres de recerca excel·lents o perquè Barcelona organitzi congressos tecnològics. El seu impacte real dependrà de la velocitat amb què milers de petites empreses incorporin eines d'automatització, anàlisi predictiva, assistència intel·ligent i presa de decisions basada en dades.

Des del meu punt de vista, és aquí on apareix un dels riscos més importants. i és el de trobar-nos devant una economia dividida en dues velocitats. D'una banda, grans corporacions i empreses tecnològiques capaces d'aprofitar plenament els beneficis de la IA. De l'altra, un gran nombre de pimes incapaces d'adaptar-se amb la mateixa rapidesa. Aquesta escletxa podria traduir-se en diferències creixents de productivitat, competitivitat i rendibilitat.

Per això, el debat sobre la intel·ligència artificial no és només tecnològic. És també un debat sobre cohesió econòmica.

La tercera debilitat eà en la manca de sobirania digital. Europa està descobrint que gran part de les infraestructures que sustenten l'economia digital actual es troben fora del seu control. Els grans models d'IA, els serveis cloud, les plataformes digitals i les capacitats de computació avançada depenen majoritàriament d'empreses nord-americanes o xineses. Catalunya no és aliena a aquesta situació.

Si les empreses, les administracions públiques i les universitats catalanes construeixen el seu futur digital sobre tecnologies controlades externament, existeix el risc de generar una dependència estructural difícil de revertir. Aquesta dependència no és només econòmica; és també estratègica. que vol dir que algú controli:

1.- Algoritmes, controla una part creixent de l'activitat econòmica.

2.- Dades, controla una part creixent del coneixement.

3.- Infraestructures computacionals, controla una part creixent del poder.

Observo que aquest és un debat que encara ocupa massa poc espai en l'agenda pública catalana. Però sense dubte, el repte més rellevant no és tecnològic ni econòmic. És social.

L'experiència de Califòrnia mostra que les societats més avançades tecnològicament també poden experimentar fortes tensions socials derivades de la concentració de riquesa. La IA promet increments extraordinaris de productivitat. Però la història econòmica ens ensenya que l'augment de productivitat no garanteix automàticament una distribució equitativa dels beneficis. Llavors, la pregunta és qui capturarà el valor generat per aquesta nova revolució.

Si la productivitat augmenta un 20%, un 30% o fins i tot un 50% en determinats sectors gràcies a la IA, aquest valor es traduirà en millors salaris, millors serveis públics i més benestar col·lectiu? O es concentrarà principalment en accionistes, propietaris de capital i grans plataformes tecnològiques?

Aquesta és la qüestió que Califòrnia ha començat a posar damunt la taula i que Catalunya encara no se verure que s'estigui debatent amb prou intensitat. La intel·ligència artificial no és només una revolució tecnològica. És una revolució en la distribució del poder econòmic.

I precisament aquí veig que és a on sorgiria una de les grans oportunitats catalanes.

Catalunya disposa d'una llarga tradició de concertació social, cooperativisme, economia social i col·laboració publicoprivada. Aquest patrimoni institucional podria convertir-se en una avantatge competitiva inesperada.

Mentre altres territoris encaren la transformació des de la confrontació entre capital i treball, Catalunya podria experimentar amb nous models de participació en els beneficis derivats de la productivitat digital, mecanismes de formació permanent, fons d'innovació compartits o estratègies de propietat col·lectiva de dades.

La combinació entre innovació tecnològica i cohesió social podria esdevenir un element diferencial de marca país.

També existeix una oportunitat geopolítica i és qu, Europa cerca referents capaços de demostrar que és possible liderar la transformació digital sense reproduir exactament els models nord-americans o xinesos. Catalunya podria posicionar-se com un laboratori europeu de governança de la intel·ligència artificial, combinant competitivitat empresarial, regulació intel·ligent i protecció dels drets ciutadans.

Però això exigirà una visió de llarg termini que sovint està absent en les polítiques d'innovació. És a dir, seria un error pensar que la IA és només una política tecnològica. De fetm, és una política industrial; una política educativa; una política laboral; una política energètica; una política fiscal i, sobretot, és una política de país.

El veritable repte per a Catalunya no serà desenvolupar més algoritmes. Serà construir les institucions, les competències i els mecanismes de governança necessaris perquè els beneficis de la revolució digital arribin al conjunt de la societat.

La història ens mostra que les grans transformacions tecnològiques no generen prosperitat per si soles. La prosperitat apareix quan les societats són capaces d'organitzar-se per repartir-ne els beneficis, minimitzar-ne els costos i orientar-les cap a objectius col·lectius.

La intel·ligència artificial ofereix a Catalunya una oportunitat que no huriem de pèrdre per augmentar la seva productivitat, reforçar la seva competitivitat i consolidar-se com un referent europeu d'innovació. Però també planteja riscos reals de dependència tecnològica, concentració de riquesa i desigualtat.

La diferència entre un escenari i l'altre no la determinarà la tecnologia. La determinaran les decisions polítiques, empresarials i socials que prenguem durant els pròxims cinc anys.

I és precisament ara, abans que la disrupció sigui irreversible, quan Catalunya ha de decidir si vol ser espectadora o protagonista del seu propi futur digital.

 Ramon Gallart

El Codi que va Ensenyar les Màquines a Entendre’s

Una solució ideada als anys quaranta per sincronitzar els primers ordinadors continua present a Internet, a les sondes Voyager i fins i tot als comandaments a distància.

Hi ha tecnologies que estan tan presents en el nostre dia a dia les quals, gairebé passen desapercebudes. Fem una videotrucada, enviem un missatge, obrim una pàgina web o canviem de canal amb un comandament a distància sense pensar que, darrere d'aquestes accions aparentment simples, s'amaguen idees enginyoses que van resoldre grans problemes. Una d'aquestes idees és el codi Manchester, una innovació nascuda fa més de setanta anys que continua deixant empremta en les comunicacions digitals d'avui dia.

A finals del 1940, quan els ordinadors encara emplenaven habitacions i la informàtica era un territori gairebé experimental, els enginyers de la Universitat de Manchester es van trobar amb un obstacle. Les màquines eren capaces de generar informació en forma de bits, però sovint no podien llegir-la correctament després. Els errors apareixien de manera imprevisible i els resultats dels càlculs podien variar sense una causa aparent.

Després de moltes proves, es va descobrir que el problema no era tant la informació com el temps. Els senyals electrònics no arribaven sempre amb la mateixa precisió i els sistemes perdien la sincronització. Era com si dues persones intentessin mantenir una conversa per telèfon mentre cadascuna parlés a un ritme diferent. Encara que les paraules fossin correctes, el missatge acabava sent incomprensible.

La solució es va resoldre gràcies a que en lloc d'enviar únicament la informació, es va decidir incorporar també una referència temporal dins del mateix senyal. Cada bit inclouria una transició obligatòria al mig del seu interval, de manera que el receptor podria saber constantment quan havia de llegir les dades. Així va néixer el que avui es coneix com a codi Manchester.

Aquesta idea, aparentment senzilla, realment va transformar la fiabilitat dels sistemes digitals. Els ordinadors van poder emmagatzemar i recuperar dades amb molta més precisió, i les comunicacions electròniques van guanyar robustesa en entorns on el soroll i les imperfeccions dels components eren habituals. En comptes de lluitar contra les limitacions tecnològiques de l'època, el codi Manchester les convertia en part de la solució.

El més fascinant és que una innovació concebuda per resoldre un problema local en un laboratori universitari va acabar convertint-se en un estàndard global. Anys després, aquesta tècnica seria adoptada per les primeres xarxes Ethernet, un dels pilars que van permetre la construcció d'Internet tal com la coneixem. Quan els enginyers de Xerox PARC van desenvolupar les primeres versions d'Ethernet als anys setanta, van recórrer precisament al codi Manchester per garantir la sincronització entre dispositius.

Però la seva història no s'acaba aquí. El mateix principi ha viatjat molt més lluny que qualsevol cable de xarxa. Les sondes Voyager 1 i Voyager 2, que avui continuen explorant l'espai interestel·lar a milers de milions de quilòmetres de la Terra, utilitzen aquesta tècnica per transmetre informació de manera fiable. Una idea concebuda en un laboratori britànic de postguerra continua funcionant en alguns dels objectes humans més allunyats del nostre planeta.

I encara hi ha un altre gir inesperat. Molts comandaments a distància d'aparells domèstics també han emprat durant dècades variants del codi Manchester. Això significa que una tecnologia pensada per fer funcionar els primers ordinadors va acabar ajudant-nos a encendre televisors, equips de música i tota mena de dispositius electrònics.

Potser aquesta és la lliçó més interessant de la història del codi Manchester. Les grans revolucions tecnològiques no sempre neixen de projectes gegantins o d'idees espectaculars. De vegades apareixen quan algú intenta resoldre un problema molt concret: com assegurar que una màquina sàpiga exactament quan ha de llegir un bit. Aquella petita solució va acabar convertint-se en una peça fonamental de la comunicació digital moderna, demostrant que les innovacions més duradores sovint són les que aconsegueixen que les coses funcionin de manera gairebé invisible.

Ramon Gallart

El Simulador Quàntic de Google i el Magnetisme

Richard Feynman, va ser conegut per les primeres formulacions que van portar a la mecànica quàntica, llavors ja va imaginar per primera vegada els ordinadors quàntics.

Si avui pogués contemplar l'estat actual de la computació quàntica, probablement percebria una barreja entre la fascinació i, la curiositat. Al capdavall, la curiositat sempre ha estat el motor de la meva manera d'entendre la ciència. Quan, a principies d'aquest mileni, es va plantejar la idea que la naturalesa quàntica de l'univers exigia una nova mena d'ordinador per poder ser simulada adequadament, no s'estava intentant predir el futur. Simplement s'observa un problema evident i era que els ordinadors clàssics són extraordinaris, però hi ha processos quàntics tan complexos que, per molt que augmentem la potència de càlcul, continuen escapant de la seva capacitat de simulació.

La natura no funciona amb bits que només poden valer zero o u. Funciona amb superposicions, interferències i entrellaçaments. Si volem comprendre-la en profunditat, necessitem eines que comparteixin aquestes mateixes regles. Aquesta era la intuïció fonamental darrere de la idea dels ordinadors quàntics.

Quan ara imagino aquestes màquines, penso especialment en la seva capacitat per simular sistemes físics complexos. Imagino que podrien ajudar-nos a entendre millor les propietats dels materials, el comportament de les molècules o les interaccions fonamentals entre partícules. Veig un futur on el desenvolupament de bateries més eficients, nous superconductors o medicaments revolucionaris podrien accelerar-se gràcies a simulacions impossibles de realitzar amb les eines convencionals encara majoritàries d'avui dia.

Per això trobo especialment interessant el treball recent desenvolupat per Google Quantum AI. No només perquè representa un avanç tecnològic notable, sinó perquè reflecteix una idea que sovint apareix en la història de la ciència i és que els grans salts endavant solen produir-se quan es combinen enfocaments aparentment diferents.

Durant anys, la computació quàntica ha evolucionat principalment per dos camins. D'una banda, la computació quàntica analògica, que utilitza sistemes quàntics per reproduir directament altres sistemes quàntics. És una aproximació, digem-ne elegant, perquè aprofita la pròpia física de la natura per estudiar fenòmens complexos. Quan volem entendre el comportament d'una molècula o d'un material magnètic, aquest enfocament resulta especialment eficient.

D'altra banda, tenim la computació quàntica digital, basada en portes lògiques quàntiques. Aquesta aproximació és més flexible i programable. Permet imaginar ordinadors universals capaços de resoldre una gran varietat de problemes, des de la simulació científica fins a algorismes criptogràfics o processos d'optimització extremadament sofisticats.

Cadascun d'aquests aspectes tene virtuts i limitacions. Els simuladors analògics poden ser molt ràpids i eficients per a problemes específics, però ofereixen menys control. Els sistemes digitals proporcionen una flexibilitat extraordinària, però encara han de lluitar contra reptes importants relacionats amb la correcció d'errors i l'estabilitat dels cúbits.

Per això considero especialment rellevant la nova estratègia híbrida presentada per Google. En lloc d'intentar imposar un únic model, els investigadors han decidit combinar el millor de tots dos mons. El seu simulador, basat en 69 cúbits superconductors, inicia els càlculs utilitzant portes quàntiques digitals per preparar amb precisió els estats inicials. Posteriorment, deixa que el sistema evolucioni en mode analògic, aprofitant la rapidesa natural de les interaccions físiques. Finalment, retorna al control digital per efectuar mesures detallades i obtenir resultats precisos.

Aquesta idea és interessant perquè reconeix una realitat fonamental de l'enginyeria i és que, les millors solucions rarament són les més pures des d'un punt de vista teòric. Sovint són les que aprofiten els avantatges de diverses aproximacions i minimitzen les seves debilitats.

Encara més impressionant és que aquesta arquitectura híbrida hagi aconseguit reduir les taxes d'error fins a aproximadament un 0,1 % per cúbit durant les simulacions. Pot semblar una xifra modesta, però qualsevol persona familiaritzada amb la computació quàntica sap que la lluita contra els errors és probablement el principal obstacle per convertir aquestes màquines en eines científiques de gran escala. Cada petita reducció dels errors representa un pas enorme cap a sistemes realment útils.

Els resultats obtinguts també són significatius. Segons les estimacions dels investigadors, algunes de les simulacions realitzades requeririen més d'un milió d'anys de càlcul en Frontier, un dels superordinadors clàssics més potents existents. Naturalment, aquestes comparacions sempre s'han d'interpretar amb prudència, però il·lustren una idea essencial: estem entrant en una etapa en què determinats problemes físics comencen a situar-se fora de l'abast pràctic dels ordinadors tradicionals.

Tanmateix, el que més m'ha entusiasmat no és la velocitat de càlcul. El que realment m'interessa és que aquesta màquina ja ha començat a generar coneixement nou.

Durant les seves simulacions, els investigadors van observar desviacions inesperades respecte al mecanisme de Kibble-Zurek, una teoria àmpliament acceptada que descriu com es formen defectes quan un sistema travessa determinades transicions de fase. Aquesta teoria ha estat estudiada durant dècades en laboratoris d'arreu del món i constitueix una peça important de la física de la matèria condensada.

Quan una màquina construïda per estudiar la natura ens mostra que una teoria consolidada no explica completament el que observem, és quan la ciència es torna realment interessant. Els descobriments més importants rarament consisteixen a confirmar el que ja sabem; consisteixen a revelar allò que encara no entenem.

Alguns podrien argumentar que aquest resultat concret també podria haver estat investigat amb eines clàssiques. Potser sí. Però aquesta observació perd de vista el punt essencial. El valor real d'aquestes noves plataformes no resideix únicament en resoldre problemes impossibles, sinó també en obrir nous territoris d'exploració. Cada vegada que ampliem la nostra capacitat d'observar la natura, apareixen preguntes que ni tan sols sabíem formular.

Aquesta és, en realitat, la lliçó de tota aquesta història. La computació quàntica no és simplement una tecnologia més potent. És una nova manera de dialogar amb la realitat física. Si aconseguim dominar-la, les seves aplicacions podrien transformar disciplines tan diverses com la química, la ciència dels materials, la farmacologia, l'energia o la física fonamental.

Quan vaig imaginar per primera vegada els ordinadors quàntics, no sabia exactament on arribarien. Ningú ho podia saber. Però intuïa que, si alguna vegada construíem màquines capaces de pensar amb les mateixes regles que utilitza la natura, acabarien mostrant-nos aspectes de l'univers que fins aleshores havien estat ocults.

Observant els avenços actuals, tinc la sensació que aquell viatge tot just acaba de començar.

Ramon Gallart

La Flexibilitat Barata, Encert o Error?

La proposta de la CNMC publicada el darrer 22/05/2026 a el Periódico de la Energía, per reformar el Servei de Resposta Activa de la Demanda (SRAD) s’ha presentat com una mesura tècnica destinada a minvar el cost de les parades industrials que utilitza Red Eléctrica per estabilitzar el sistema.

Però rere aquesta aparent racionalització econòmica s’hi amaga un debat molt més profund i és el de quin valor real tindrà la flexibilitat en el sistema elèctric del futur i qui podrà capturar-lo.

La CNMC considera que el mecanisme actual està generant situacions poc eficients. Per exemple, es donen alguns processos d’adjudicació que, petites quantitats de flexibilitat acaben marcant preus molt elevats per al conjunt del servei. És a dir, hi ha moments en què el sistema acaba pagant massa car un recurs que, teòricament i contrariament, hauria de servir precisament per reduir costos operatius i aportar estabilitat.

En la teòria, la mesura sembla lògica. El problema és que aquesta reforma arriba en un moment sensible. Espanya està entrant a gran velocitat en una economia elèctrica dominada per renovables. Això significa més hores amb excedents, més volatilitat, més congestions i més necessitat de recursos flexibles capaços d’actuar en segons o minuts. I aquí sorgeix la contradicció i és que, el regulador vol més flexibilitat, però alhora intenta reduir-ne la remuneració.

Durant anys, les grans indústries electrointensives van viure sota el model de la “interrumpibilitat”, un sistema que sovint funcionava més com una política industrial encoberta que no pas com un autèntic servei de sistema. Les empreses cobraven per estar disponibles a desconnectar consum, encara que moltes vegades aquesta activació no arribés mai. La reforma actual intenta corregir aquest esquema i acostar-lo a una lògica de mercat real. El problema és que la CNMC sembla obsessionada a evitar rendes excessives abans que el mercat hagi madurat completament.

I això ho veig perillós. I per què? PErquè la flexibilitat no és quelcom per generació espontània. Requereix inversió, digitalització i capacitat operativa. Si el missatge regulatori és que els ingressos futurs seran cada vegada més estrets i incerts, moltes empreses podrien decidir simplement no invertir-hi.

Llavors, el sistema elèctric necessita cada vegada més flexibilitat, però el regulador actua com si fos un recurs abundant i fàcilment substituïble.

En realitat, la flexibilitat serà probablement el recurs més crític de la pròxima dècada. No només per equilibrar renovables, sinó també per garantir estabilitat de tensió, reserves ràpides i capacitat de resposta davant incidències. Després de l’apagada massiva de 2025, tant Red Eléctrica com la CNMC han deixat clar que la seva prioritat ja no és només generar energia, sinó mantenir un sistema estable en un entorn molt més fràgil i intermitent.

Per tant,  això transforma completament els mercats energètics.

El mercat de flexibilitat deixarà de ser quelcom residual per convertir-se en el centre del sistema. Però també canviarà la naturalesa dels participants. Les grans fàbriques individuals probablement perdran protagonisme davant els agregadors de demanda, les comercialitzadores digitals i les plataformes capaces d’orquestrar milers de petits recursos distribuïts com serien les bateries, autoconsum, climatització, recàrrega de vehicle elèctric o consum industrial.

El sistema ja no premiarà tant qui tingui grans megawatts disponibles, sinó qui pugui reaccionar més ràpid, de forma més precisa i amb menor cost.

Aquest canvi també tindrà efectes directes sobre els mercats de balanç. Si la demanda flexible esdevé prou competitiva, moltes de les funcions que avui fan centrals de gas o hidràuliques de regulació podrien començar a ser parcialment substituïdes per flexibilitat distribuïda. Això pressionarà els ingressos dels actius convencionals i accelerarà una transformació que fins ara avançava lentament. 

Però on el debat serà realment especialment intens serà en el futur mercat de capacitat.

Durant dècades, la seguretat de subministrament s’ha associat a construir més centrals. Ara comença a sorgir una idea molt diferent i és que, potser és més eficient flexibilitzar el consum que no pas continuar instal·lant capacitat de generació que només funcionarà unes poques hores l’any. 

Si be és cer que la reforma de la CNMC apunta en aquesta direcció, encara que no ho digui explícitament. La flexibilitat de demanda comença a considerar-se equivalent a capacitat de generació. I això pot canviar les regles del joc. Si aquesta visió s’imposa, molts projectes futurs de centrals de suport podrien deixar de ser rendibles, mentre que recursos distribuïts i agregats guanyarien més pes estratègic. Però també és cert que si les grans plantes de generació renovable si son viablement hibridades, la gestionabiltat estaria resolta i la flexibilitat de la demanada serà menys crítica.

Ara bé, seria arriscat voler convertir la flexibilitat en un servei “barat” abans que existeixi una base tecnològica i empresarial prou sòlida.

Espanya encara està lluny de tenir un ecosistema de flexibilitat comparable al dels països més avançats del nord d’Europa. Encara hi ha barreres regulatories, poca digitalització industrial i manca de senyals econòmics estables. Si la CNMC prioritza únicament la reducció immediata de costos, podria acabar destruint els incentius necessaris per desenvolupar precisament el recurs que el sistema més necessitarà en els pròxims anys.

El debat de fons, per tant, no és si les parades industrials són massa cares. El debat real és quin model de sistema elèctric vol Espanya.

Perquè en el nou paradigma energètic, la flexibilitat no serà un complement. Serà el combustible invisible que permetrà que tot el sistema continuï funcionant.

Ramon Gallart

Europa Vol Recuperar la Sobirania Tecnològica de la Seva Xarxa Energètica.

La noticia publicada el darrer dimarts 5 de març al eldiario.es, sobre la decisió de la Comissió Europea marca un punt d’inflexió molt més profund del que sembla a primera vista.

Tot i que el titular parla de “peces xineses” en projectes renovables, en realitat Europa està apuntant al cor digital i electrònic de les infraestructures energètiques modernes. No es tracta simplement de panells solars fabricats a la Xina, sinó de sistemes electrònics intel·ligents capaços de controlar, regular i comunicar-se amb la xarxa elèctrica europea.

L’element més sensible són els convertidors de potència utilitzats en instal·lacions fotovoltaiques i sistemes d’emmagatzematge energètic. Aquests equips no són components elèctrics simples. Fa anys un inversor era gairebé un dispositiu purament elèctric la funció del qual consistia únicament a transformar corrent continu procedent dels panells solars en corrent altern per a la xarxa. Avui això ha canviat del tot.

Un convertidor modern és pràcticament un ordinador industrial especialitzat en energia. A l’interior hi trobem semiconductors avançats, microcontroladors, processadors digitals de senyal (DSP), firmware actualitzable remotament, sistemes de comunicació, mòduls de monitorització i electrònica de potència extremadament sofisticada. Molts d’aquests equips estan permanentment connectats a internet o a xarxes de supervisió industrial. Poden rebre actualitzacions remotes, enviar telemetria en temps real i modificar paràmetres crítics de funcionament de la instal·lació.

Per això la preocupació europea no gira al voltant de components discrets simples com resistències, condensadors o díodes, transistors bàsics. El focus està en sistemes electrònics integrats i connectats, especialment, com son: semiconductors de potència, circuits integrats de control, microprocessadors embeguts,, firmware, sistemes de comunicació industrial, convertidors i convertidors intel·ligents.

En termes tecnològics, vol dir que està molt més a prop del debat sobre el 5G i Huawei que no pas del mercat convencional de panells solars.

La Comissió Europea està traslladant al sector energètic una lògica que ja va aplicar anteriorment a les telecomunicacions i aquestaés, si un proveïdor estranger domina una infraestructura crítica i, a més, controla el programari, les comunicacions i les actualitzacions remotes, existeix un risc estratègic encara que mai no arribi a demostrar-se un sabotatge concret.

El punt clau és que la xarxa elèctrica europea està canviant de naturalesa. Durant dècades es basava en grans centrals relativament fàcils de supervisar i controlar. Ara el sistema elèctric depèn cada vegada més de milions de dispositius distribuïts com son les plantes solars, bateries, carregadors de vehicles elèctrics i sistemes d’autoconsum connectats digitalment. Cadascun d’aquests dispositius pot actuar com un node intel·ligent dins de la xarxa.

Això implica que un convertidor solar ja no és només un aparell industrial. També és un element informàtic connectat a una infraestructura crítica nacional.

La preocupació sobre possibles apagades remotes pot semblar exagerada per a la gent en general, però tècnicament no és una fantasia. Els convertidors moderns tenen capacitat per: desconnectar-se remotament, alterar paràmetres elèctrics, modificar la injecció de potència, afectar l’estabilitat de freqüència, canviar el comportament de la xarxa en temps real.

Si una proporció molt elevada d’instal·lacions utilitza tecnologia d’un mateix proveïdor i existís una manipulació coordinada, ja sigui per sabotatge, fallada massiva o ciberatac, l’impacte podria ser molt seriós. No necessàriament una “apagada total” instantània, però sí pertorbacions greus de l’estabilitat elèctrica.

Espanya és precisament un dels països europeus més sensibles a aquest escenari perquè està accelerant enormement la penetració solar i perquè una part molt important del mercat fotovoltaic utilitza tecnologia xinesa, especialment inversors Huawei i Sungrow.

Huawei apareix al centre de la polèmica perquè ocupa una posició molt particular. No és només un fabricant d’equips elèctrics. Té experiència global en telecomunicacions, infraestructura digital, xarxes intel·ligents i sistemes cloud industrials. La Comissió Europea percep aquesta combinació com especialment delicada: maquinari + programari + connectivitat + capacitat remota.

L’aspecte interessant és que aquesta mesura pot transformar la indústria tecnològica europea.

Europa feia anys que perdia terreny davant d’Àsia en producció industrial electrònica, especialment en sectors relacionats amb energia solar i electrònica de consum. La Xina va aconseguir dominar gran part de la cadena global gràcies a una combinació d’escala, costos baixos, suport estatal i control de matèries primeres crítiques. Avui controla enormes percentatges del mercat mundial de panells solars, bateries, refinament de materials i components energètics.

La UE intenta ara recuperar part d’aquesta sobirania tecnològica utilitzant regulació, ciberseguretat i política industrial.

Els principals beneficiats podrien ser els fabricants europeus d’electrònica de potència i semiconductors industrials. Empreses com Infineon, STMicroelectronics, Semikron Danfoss o SMA Solar podrien trobar-hi una enorme oportunitat. Especialment en àrees com son la dels semiconductors de potència, convertidors industrials, electrònica de xarxa, sistemes d’emmagatzematge, convertidors per a renovables.

Això és especialment signifiactiu perquè Europa sí que conserva una posició tecnològica forta en electrònica industrial d’alta qualitat, encara que hagi perdut capacitat en electrònica de consum massiva.

Tanmateix, existeix una contradicció important. Europa vol reduir la dependència de la Xina, però la realitat és que la cadena de subministrament mundial està profundament integrada. Fins i tot molts fabricants “europeus” utilitzen PCB fabricats a la Xina, encapsulats asiàtics, components passius xinesos, imants i terres rares refinades a la Xina, parts de l’assemblatge realitzades a Àsia.

Per tant, separar completament les cadenes de subministrament serà extraordinàriament difícil i costós.

A curt termini probablement veurem un augment del cost dels projectes renovables europeus. Huawei i altres fabricants xinesos han aconseguit una enorme competitivitat en preu i volum. Substituir-los per alternatives occidentals implica pagar més en molts casos.

Però a mitjà termini la Comissió Europea sembla assumir que el preu d’aquesta dependència pot ser encara més gran si Europa perd completament el control tecnològic de la seva infraestructura energètica.

El més important és que aquesta notícia probablement anticipa una tendència molt més àmplia. La lògica aplicada ara als inversors solars podria estendre’s aviat a les bateries industrials, sistemes d’emmagatzematge energètic, carregadors de vehicle elèctric, comptadors intel·ligents, xarxes intel·ligents, transformadors digitals, infraestructura d’hidrogen, automatització industrial.

Estem veient el naixement d’una nova fase de la política industrial europea? La sobirania tecnològica energètica.

Europa comença a considerar que l’energia ja no és únicament una qüestió de generació elèctrica, sinó també de control digital, ciberseguretat i autonomia estratègica. El problema ja no consisteix només en qui fabrica els panells, sinó en qui controla el programari, les comunicacions i la intel·ligència electrònica que governa les xarxes elèctriques del futur.

I aquest canvi conceptual pot acabar tenint un impacte molt més profund sobre la indústria tecnològica europea que qualsevol guerra comercial convencional.

Ramon Gallart

El Mercat de Capacitat com la Factura Oculta de la Transició Energètica

Mentre el Govern impulsa un mecanisme de fins a 900 milions d’euros anuals per garantir la seguretat del sistema elèctric, s’obre el debat sobre qui assumirà el cost, si servirà per accelerar l’emmagatzematge energètic i si acabarà beneficiant més les tecnologies del futur o les infraestructures del passat.

L’anunci del Govern sobre l’aprovació del mercat de capacitat espanyol, un cop rebut el vistiplau de la Comissió Europea, és sense dubte un dels canvis regulatoris de més importància del sistema elèctric en les darreres dècades. Tanmateix, darrere del llenguatge tècnic de “fermesa”, “seguretat de subministrament” o “mercat de capacitat”, s’amaga una qüestió molt més profunda i és si, 

Estem construint un sistema elèctric preparat per a una economia basada en renovables o estem creant una nova via de subvenció permanent per a determinades tecnologies?

L’aprovació definitiva del mercat de capacitat mobilitzarà entre 800 i 900 milions d’euros anuals, una xifra que podria superar els 9.000 milions d’euros durant la pròxima dècada. Es tracta d’un volum econòmic considerable que fa preguntar-me no només si Espanya necessita reforçar la seguretat de subministrament, sinó també qui acabarà pagant la factura i qui en serà el principal beneficiari.

El canvi més rellevant és que, a partir d’ara, una part dels ingressos del sector elèctric no es generarà per produir energia, sinó simplement per estar disponible quan el sistema ho necessiti. En aquest nou esquema podran participar centrals de generació, sistemes d’emmagatzematge amb bateries, consumidors industrials capaços de reduir la seva demanda i agregadors energètics. Tots ells rebran una remuneració per aportar capacitat ferma al sistema.

Des d’un punt de vista tècnic, la lògica és comprensible. Espanya avança ràpidament cap a un model energètic dominat per la solar i l’eòlica. Aquestes tecnologies donen electricitat neta i en teoria cada cop més barata, però depenen de les condicions meteorològiques. Quan no hi ha vent o sol, el sistema necessita recursos que puguin respondre de manera immediata per evitar problemes de subministrament.

La realitat és que el mercat elèctric actual no remunera adequadament aquesta disponibilitat. A mesura que augmenta la penetració de renovables, les centrals convencionals funcionen menys hores. No obstant això, continuen sent necessàries. Per mi, aquest és el dilema de la transició energètica

Les tecnologies de suport cada vegada generen menys energia, però segueixen essent imprescindibles per garantir l’estabilitat del sistema.

Aquesta situació afecta especialment els cicles combinats de gas. Hi han diferents estudis del sector que indiquen que una part significativa de la potència instal·lada podria deixar de ser econòmicament viable durant la pròxima dècada si no disposa d’una font addicional d’ingressos. En altres paraules, el sistema necessita aquestes instal·lacions, però el mercat actual no garanteix que puguin continuar operant.

Des del meu punt de vista, el mecanisme és necessari, però arriba tard i sobretot, s’està explicant malament. La majoria dels països que han avançat decididament en la integració de renovables han acabat adoptant algun tipus de mercat de capacitat o mecanisme equivalent. Pretendre que un sistema elèctric amb una elevada dependència de fonts variables pugui funcionar exclusivament amb els senyals de preu del mercat energètic la veig com una simplificació massa gran.

Amés, Espanya ha retardat aquest debat durant molt de temps. L’apagada de l’abril de 2025 va posar de manifest vulnerabilitats del sistema i va accelerar la necessitat d’actuar. Tot i això, el Govern presenta la mesura com un simple ajust tècnic quan, en realitat, implica la incorporació d’un nou cost que és estructural, al sistema elèctric.

Aquest cost serà assumit principalment per les comercialitzadores i, de manera indirecta, pels consumidors, especialment durant les hores de major tensió del sistema. Encara que l’impacte final dependrà dels resultats de les subhastes i de l’evolució del mercat, és evident que estem davant d’un mecanisme que afegirà nous costos regulats a la factura elèctrica.

Llavores, aquí apareix una de les paradoxes de la transició energètica. Durant anys s’ha insistit que les renovables reduirien significativament el cost de l’electricitat. Això és cert pel que fa al cost de generació, però també és cert que un sistema basat majoritàriament en fonts variables necessita noves inversions la sva gestionabilitat U(no s'ha explcait) és ad ir, en flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta. 

Per tant, la seguretat de subministrament té un cost i aquest cost no desapareix pel fet de produir energia amb fonts renovables.

Malgrat tot, el mercat de capacitat ofereix una molt bona oportunitat per accelerar el desplegament de bateries i altres tecnologies d’emmagatzematge. Això ho veig com el seu principal valor estratègic. Les bateries podran competir en igualtat de condicions per obtenir ingressos estables a llarg termini, fet que pot desbloquejar inversions que fins ara resultaven difícils de finançar.

Espanya te un dels millors recursos solars d’Europa. Sense una capacitat d’emmagatzematge suficient, una part important d’aquest potencial corre el risc de desaprofitar-se. Un mercat de capacitat ben dissenyat pot contribuir a transformar l’excedent solar de les hores centrals del dia en una reserva energètica disponible quan la demanda ho requereixi.

Ara bé, també existeixen riscos a no obviar. Un d'ells és que el mecanisme es converteixi en una transferència de recursos cap a tecnologies convencionals sense impulsar amb la mateixa intensitat les solucions del futur. La Comissió Europea ha aprovat el sistema perquè incorpora límits d’emissions, mecanismes competitius i participació oberta. Tot i així, l’experiència internacional demostra que alguns mercats de capacitat han acabat beneficiant principalment actius convencionals que ja estaven amortitzats.

Si això succeeix, els consumidors podrien acabar finançant durant anys infraestructures que han recuperat àmpliament la seva inversió inicial, sense obtenir a canvi una acceleració real de la transició energètica.

Per aquest motiu, la clau no és tant l’existència del mercat de capacitat com el seu disseny concret. Espanya necessita un sistema elèctric capaç d’integrar grans volums de renovables sense comprometre la seguretat de subministrament. Això exigeix emmagatzematge, flexibilitat, resposta de la demanda i mecanismes de suport adequats.

El mercat de capacitat pot ser una eina molt útil si serveix per impulsar bateries, gestió intel·ligent de la demanda i noves tecnologies de flexibilitat. En canvi, serà una oportunitat perduda si es limita a convertir-se en un mecanisme permanent de suport a tecnologies del passat.

La diferència entre aquests dos escenaris no dependrà tant de Brussel·les com de la capacitat del regulador espanyol per dissenyar subhastes eficients, supervisar-ne els resultats i garantir que cada euro invertit contribueixi realment a construir el sistema energètic del futur.

Ramon Gallart