Quan el Sistema Elèctric Falla Com a Conjunt

Els expedients de la CNMC no apunten a un únic culpable, sinó a un model amb responsabilitats poc clares, una governança feble i poc preparat per als reptes de la transició energètica

L’apagada del 28 d'abril de 2025 que va sacsejar el sistema elèctric espanyol no només va deixar milions de persones a les "fosques" durant unes hores. També ha "il·luminat" com funciona realment el sector energètic que sense dubte és un entramat complex, interdependent i, sobretot, amb responsabilitats poc transparents. El fet que la CNMC hagi decidit “posar sota el focus” pràcticament tots els grans noms i fins i tot actors institucionals, no és casual. És la constatació que el problema no és puntual, sinó estructural.

Quan un regulador assenyala tants actors alhora, el missatge implícit és contundent i és que el sistema va fallar en conjunt. 

Això és molt més preocupant que trobar un únic culpable. És més fàcil culpar una empresa, una central o una decisió concreta. Però el que emergeix aquí és una altra cosa i és la suma de petites ineficiències, decisions límit i possibles incompliments que, combinats, han acabat provocant un col·lapse. No és una avaria, és un símptoma.

El cas del operador del sistema espanyol podria ser especialment rellevant, ja que té la responsabilitat de garantir l’equilibri i la seguretat de la xarxa de transport. Si finalment fos l’únic actor amb possibles infraccions molt greus, això podria apuntar a una disfunció en un element central del sistema. Ara bé, potser seria precipitat quedar-se només amb aquesta lectura. El fet que la CNMC també investigui altres actors suggereix que la generació i la gestió de la capacitat disponible podrien no haver funcionat del tot com s’esperava. En aquest sentit, la qüestió no seria només qui coordina, sinó també com haurien de respondre els agents encarregats de produir i adaptar-se a les necessitats del sistema.

D’altra banda, cal situar-ho en un context de transformació accelerada del sistema elèctric. L’augment de les renovables, la major variabilitat de la generació i la necessitat d’una gestió més dinàmica plantegen reptes importants en termes de coordinació. És possible que aquesta coordinació encara estigui en procés d’adaptació a aquestes noves exigències. No es tractaria tant d’assenyalar les renovables com a causa del problema (seria una simplificació excessiva), sinó de reconèixer que implica operar el sistema amb uns nivells de precisió i flexibilitat que encara s’estan consolidant.

Penso que el gran problema no és tècnic, és de governança. Tenim un sistema on les grans empreses concentren una enorme capacitat de generació i influència, un operador que ha de fer equilibris constants i un regulador que sovint actua a posteriori. A això s’hi suma una capa política que, quan tot funciona, presumeix del model, però quan falla busca ràpidament culpables. Aquest equilibri és fràgil per definició.

A més, la reacció institucional i política posterior a l’apagada no va ajurdar. Quan diferents actors com son el senat, governs autonòmics, reguladors, ofereixen relats divergents o fins i tot contradictoris, es genera una sensació que particularment em preocupa i és que ningú té una visió completa ni un control real del sistema. I això, en una infraestructura crítica com la de l'electricitat, és un problema de primer ordre.

El model energètic espanyol fa anys que arrossega tensions. La concentració del mercat en poques empreses, les relacions estretes entre política i sector energètic i la complexitat reguladora creen un entorn on els incentius no sempre estan alineats amb l’interès general. L’apagada no va crear aquests problemes, però sí que el va exposar.

El més preocupant de tot plegat és la normalització del risc. Sembla que fins que no passa una crisi d’aquesta magnitud, no es qüestiona el sistema. I quan passa, la resposta tendeix a ser reactiva. és a dir, emetre expedients, informes, comissions d’investigació. Tot això és necessari, però insuficient si no va acompanyat d’una revisió profunda de com es prenen decisions, qui assumeix responsabilitats i com es garanteix la resiliència del sistema.

En el fons, aquest episodi ens obliga a fer una pregunta que pot ser nos ens agrada gaire i és que

Estem preparats per un sistema energètic cada vegada més complex? La resposta, veient el que ha passat, és que encara no del tot.

I el problema no és la tecnologia ni la transició energètica, sinó la capacitat de gestionar-les de manera coherent i coordinada.

Per això, més enllà de les possibles sancions, el que realment està en joc és la credibilitat del sistema. Si la conclusió d’aquest procés és simplement repartir culpes, haurem perdut una oportunitat. Si, en canvi, també serveix per repensar com funciona el sector, amb més transparència, més responsabilitat clara i una millor adaptació al nou context energètic, llavors, l’apagada haurà estat, almenys, una lliçó útil.

Però això exigeix una cosa que sovint escasseja i és la voluntat real de canviar les regles del joc, i no només de gestionar-ne les conseqüències.

Ramon Gallart 

De la Bateria al Cervell Digital

La Xina redefineix el cotxe elèctric i accelera la nova cursa global pel vehicle intel·ligent

El que està passant avui al mercat automobilístic xinès no és simplement una evolució tecnològica, és un canvi de paradigma. Durant anys vam parlar de l’electrificació com si fos la gran meta del sector i era, substituir el motor de combustió per la bateria. Però la Xina ha decidit que això ja no és suficient. L’electricitat és només el punt de partida. El veritable camp de batalla ara és la intel·ligència.

Els anomenats Electric Intelligent Vehicles (EIV) simbolitzen aquesta nova etapa. No es tracta només de cotxes que funcionen amb electricitat, sinó de vehicles concebuts com a sistemes digitals dinàmics, connectats permanentment i capaços d’evolucionar amb el temps. 

El centre de gravetat s’ha desplaçat del dipòsit , ara bateria, al cervell electrònic que governa l’experiència.

En la primera onada del vehicle elèctric, la conversa girava entorn de quilòmetres d’autonomia i minuts de recàrrega. Era una competició eminentment física, industrial, gairebé mecànica. Ara la competició és invisible ja que, es troba en el codi, en els xips, en la capacitat de processament de dades i en la integració amb ecosistemes digitals. El cotxe es comporta cada vegada més com un dispositiu electrònic actualitzable, amb millores constants que arriben per via remota.

A la Xina, aquest enfocament encaixa de manera natural amb un consumidor altament digitalitzat. L’usuari espera que el vehicle dialogui amb el seu entorn tecnològic, que incorpori assistents intel·ligents avançats, serveis al núvol, personalització basada en dades i sistemes d’ajuda a la conducció cada cop més sofisticats. 

El valor ja no és només desplaçar-se, sinó fer-ho dins d’una experiència digital integrada.

La intel·ligència artificial juga un paper central en aquesta transformació. No només optimitza la gestió energètica o adapta el rendiment a l’estil de conducció, sinó que també interpreta l’entorn, anticipa riscos i amplia progressivament les capacitats del vehicle. El cotxe deixa de ser un producte estàtic per convertir-se en una plataforma que aprèn i s’actualitza.

Des del meu punt de vista, aquest gir estratègic posa la indústria europea davant d’un desafiament molt més profund del que va suposar l’electrificació. Europa ha reaccionat, si bé és cert amb retard, ho ha fet amb determinació, en la producció de bateries i en la reconversió industrial cap al vehicle elèctric. Tanmateix, el terreny del programari no és el seu espai natural de domini. Si el valor afegit del vehicle del futur es concentra en el sistema operatiu, en la gestió de dades i en l’arquitectura digital, el risc per als fabricants europeus és clar: quedar relegats a especialistes en enginyeria estructural mentre el poder econòmic es concentra en qui controla el programari.

En aquest escenari, Tesla ocupa una posició singular. De fet, podria dir-se que Tesla va anticipar el model EIV abans que la Xina el convertís en estratègia nacional. La companyia nord-americana ja va apostar des dels seus inicis per un vehicle definit pel programari, amb actualitzacions Over the Air (OTA), arquitectura electrònica centralitzada i desenvolupament propi de xips per a la conducció assistida. En molts aspectes, Tesla no competeix com un fabricant tradicional, sinó com una empresa tecnològica que fabrica cotxes. Això li ha permès mantenir una avantatge conceptual i una forta identitat de marca associada a la innovació.

Tanmateix, la diferència clau és l’escala sistèmica. Mentre Tesla representa un actor disruptiu dins dels Estats Units, la Xina està convertint aquest enfocament en política industrial i estratègia de país. Els EUA disposen d’avantatges indiscutibles en semiconductors avançats, intel·ligència artificial i ecosistemes digitals globals, però el seu mercat interior no ha adoptat l’electrificació amb la mateixa velocitat ni amb la mateixa coordinació que la Xina. Això crea una paradoxa: els Estats Units lideren en tecnologia base, però la Xina avança amb més rapidesa en la seva integració massiva al vehicle.

Per tant, si la cursa de la primera dècada va ser per la bateria, la següent serà pel sistema operatiu del cotxe. Tesla ha demostrat que el model és viable i rendible. La Xina està demostrant que pot escalar-lo a una dimensió industrial colossal. Europa, mentrestant, haurà de decidir si vol ser un actor central en aquesta nova arquitectura del vehicle intel·ligent o si accepta un paper més secundari en una indústria que està redefinint les seves regles.

Ramon Gallart

Evolució de les Xarxes Elèctriques.

L’evolució de les xarxes de distribució pot reinterpretar-se amb una mirada comparativa de la consciència. 

Tot i que aparentment tracten camps molt diferents com son l'enginyeria elèctrica i la filosofia/neurociència, ambdós comparteixen un fil conceptual i és, la dificultat d’observar directament els fenòmens fonamentals i la necessitat d’inferir-los a partir de senyals indirectes. 

Amb aquesta analogia, voldria ajudar a reforçar la reflexió sobre com haurien d’evolucionar les estratègies d’explotació de les xarxes elèctriques en un sistema energètic cada vegada més complex.

Durant més d’un segle, les xarxes de distribució elèctrica han estat dissenyades sota un paradigma clar: l’energia es generava en grans centrals i fluïa de manera unidireccional cap als consumidors finals. L’expansió massiva de la generació renovable connectada a la xarxa de distribució, especialment la fotovoltaica, està transformant aquest model. El sistema elèctric evoluciona cap a una arquitectura descentralitzada amb múltiples punts de generació i fluxos bidireccionals d’energia que circulen a través de xarxes que mai no van ser concebudes per funcionar d’aquesta manera.

Aquest canvi estructural obliga a replantejar la forma com operem les xarxes de distribució. Tradicionalment, la solució davant l’augment de la demanda o de la generació consistia a reforçar les infraestructures i això vol dir, instal·lar transformadors més grans, substituir cables o construir noves línies. Tanmateix, en un context d’elevada penetració de generació distribuïda, aquesta estratègia pot resultar econòmicament ineficient i tècnicament limitada. Cada vegada és més evident que el futur de les xarxes de distribució dependrà no tant de construir més xarxa, sinó d’explotar-la de manera més intel·ligent.

Aquesta situació té un paral·lelisme interessant amb la consciència ja que la ciència no pot observar directament l’experiència subjectiva; només pot estudiar els seus correlats físics com es l’activitat neuronal, les variacions de senyals o l’entropia informacional. De manera semblant, els distribuïdors de xarxes elèctriques tampoc no poden observar directament tots els fenòmens que tenen lloc dins del sistema ja que, el que veuen són magnituds mesurables com tensions, fluxos de potència o freqüències. La dinàmica real del sistema, però, és molt més complexa i emergeix de la interacció de milers de dispositius distribuïts.

En aquest sentit, la transició cap a xarxes intel·ligents es pot entendre com el desenvolupament d’eines per inferir l’estat intern d’un sistema complex a partir de mesures parcials. En les xarxes de distribució modernes, la incorporació de sistemes d’estimació d’estat permet reconstruir el perfil real de tensions i fluxos de potència utilitzant dades de sensors, models de càrrega i informació històrica. Aquest coneixement permet operar equips reguladors, com els transformadors amb canvi de presa sota càrrega (OLTC), de manera molt més eficaç. En lloc de regular la tensió únicament al punt de la subestació, els sistemes avançats permeten mantenir la tensió dins dels límits adequats al llarg de tota la xarxa.

Tanmateix, la digitalització i l’observabilitat no són els únics instruments de transformació. Un element tecnològic que cada vegada adquireix més rellevància és l’electrònica de potència. Mentre que les xarxes tradicionals es basaven essencialment en dispositius electromecànics passius, les noves xarxes incorporen convertidors electrònics capaços de controlar activament els fluxos d’energia. Aquesta evolució permet passar d’un sistema que simplement transporta electricitat a un sistema capaç de dirigir-la de manera flexible segons les necessitats del moment.

En aquest context emergeixen conceptes com l’Intelligent Distribution Power Router (IDPR), un dispositiu basat en electrònica de potència que actua com un node actiu dins de la xarxa de distribució. A diferència dels equips convencionals, que només permeten el flux d’energia segons les condicions físiques de la xarxa, aquests sistemes poden regular de forma dinàmica el flux de potència activa i reactiva entre diferents ramals, nivells de tensió o fonts d’energia. Això permet gestionar millor la variabilitat de la generació renovable i reduir els problemes de congestió o desviacions de tensió.

Els beneficis d’aquest tipus de tecnologies són diverese. En primer lloc, permeten augmentar la capacitat d’integració de renovables sense necessitat de reforçar massivament la infraestructura física. En segon lloc, milloren la qualitat del subministrament mitjançant el control actiu de tensió, freqüència i fluxos de potència. En tercer lloc, faciliten la interconnexió de microxarxes, sistemes d’emmagatzematge i recursos energètics distribuïts dins d’una arquitectura flexible.

Si tornem a la comparació amb el text sobre la consciència, podem interpretar els IDPR dispositius com elements que incrementen la capacitat adaptativa del sistema. En neurociència, algunes teories suggereixen que l’augment d’entropia en l’activitat cerebral reflecteix la capacitat del cervell per explorar diferents configuracions i respondre a situacions noves. De manera anàloga, les tecnologies basades en electrònica de potència introdueixen graus addicionals de llibertat en el funcionament de la xarxa elèctrica, permetent que el sistema adopti configuracions operatives més flexibles davant la incertesa.

Aquest augment de la flexibilitat no ha de ser vist necessàriament com un problema. Igual que en les teories de la consciència l’augment d’entropia pot associar-se amb una major capacitat d’exploració i adaptació del sistema cognitiu, en les xarxes elèctriques una certa flexibilitat pot ser clau per integrar grans volums d’energia renovable. La presència de generació distribuïda, sistemes d’emmagatzematge i dispositius electrònics de control converteix progressivament la xarxa en un sistema dinàmic capaç d’adaptar-se a múltiples escenaris operatius.

En aquest nou paradigma, els convertidors fotovoltaics deixen de ser simples interfícies de connexió per convertir-se en elements actius de control. Mitjançant funcions de regulació de potència reactiva o limitació de potència activa poden contribuir a estabilitzar la tensió i reduir els fluxos inversos en la xarxa. Aquest tipus de funcionalitats permeten augmentar la capacitat d’acollida de renovables en les xarxes existents i reduir la necessitat d’inversions en reforços d’infraestructura.

L’emmagatzematge d’energia també juga un paper clau en aquesta evolució. La combinació de sistemes fotovoltaics amb bateries permet desplaçar la generació cap a hores amb menor impacte sobre la xarxa i reduir els pics de potència injectada. Aquest tipus de sistemes híbrids poden incrementar l’autoconsum, reduir els fluxos inversos i limitar la càrrega dels transformadors o línies.

En realitat, cap de les tecnologies esmentades és suficient per si sola. El futur de les xarxes de distribució passa per una gestió coordinada de tots els recursos disponibles: sistemes d’observació digital, electrònica de potència avançada, generació distribuïda, emmagatzematge i mecanismes de gestió de la demanda. La coordinació d’aquests elements permet reduir les desviacions de tensió, millorar la qualitat del subministrament i augmentar la capacitat d’integració de renovables sense necessitat d’inversions massives en infraestructura.

Des d'una perspectiva d’explotació global de la xarxa, aquesta evolució converteix la xarxa elèctrica en un sistema complex adaptatiu, comparable en certa manera amb altres sistemes naturals estudiats per la ciència. Igual que el cervell integra múltiples senyals i reorganitza la seva activitat per respondre a estímuls externs, la xarxa elèctrica del futur haurà de ser capaç d’interpretar informació distribuïda i ajustar dinàmicament el seu funcionament per mantenir l’estabilitat global.

Per tant, la penetració massiva de la fotovoltaica no hauria de veure’s només com un problema per a les xarxes de distribució, sinó com una oportunitat per redissenyar la manera com funcionen. Les xarxes del futur seran sistemes intel·ligents capaços d’utilitzar la generació distribuïda, l’emmagatzematge, l’electrònica de potència i la flexibilitat de la demanda com a recursos actius per garantir un sistema elèctric més eficient, resilient i sostenible.

Ramon Gallart