Impacte dels Centres de Dades d’IA en les Xarxes Elèctriques Espanyoles

La cursa global pels centres de dades d’intel·ligència artificial ja no és una expectativa llunyana, sinó una realitat que avança a una velocitat difícil de seguir.

Als Estats Units, la demanda elèctrica associada a aquests centres podria arribar als 106 GW l’any 2035, una xifra que ha crescut de manera sorprenent en només uns mesos. Aquest ritme accelerat posa de manifest un problema estructural i, és què la infraestructura elèctrica i el capital humà necessari per sostenir-la no estan evolucionant al mateix pas que la tecnologia.

Llavors, la seva irrupció massiva ja no és una tendència tecnològica abstracta, sinó un fenomen amb conseqüències molt concretes sobre el sistema elèctric. La notícia de la reunió discreta a Madrid entre Bill Gates i les grans elèctriques espanyoles n’és una prova evident. Quan el fundador de Microsoft es reuneix a porta tancada amb Iberdrola, Redeia o EDP per parlar de xarxes elèctriques, queda clar que el problema ha superat l’àmbit tecnològic i ha entrat de ple en el terreny de les infraestructures crítiques i la política energètica.

Els centres de dades d’IA estan disparant les expectatives de demanda elèctrica a nivells mai vistos i, sobretot, ho estan fent de manera sobtada i concentrada. A Espanya, les peticions d’accés a la xarxa han canviat radicalment d’escalaja què, avui no és gens estrany que una sola sol·licitud reclami desenes de megawatts de potència, quan fa només uns anys les demandes d’5 o 10 MW ja eren considerades elevades per a consums intensius. Aquest salt quantitatiu no és menor; implica un canvi de paradigma que posa en tensió uns sistemes de distribució i transport pensats per a una altra realitat.

Les xarxes elèctriques no es construeixen ni s’amplien al ritme del programari. Requereixen anys de planificació, permisos, inversió i execució, i depenen d’un entramat regulador complex. Quan desenes de projectes de centres de dades competeixen simultàniament per connectar-se, el resultat inevitable són colls d’ampolla, retards i una sensació creixent que la xarxa s’ha convertit en un recurs escàs. No és casualitat que Brussel·les treballi en el European Grids Package ni que Moncloa hagi intensificat la vigilància sobre l’acaparament de capacitat elèctrica.

Des d’un punt de vista divulgatiu, convé dir-ho clarament: un centre de dades no és una fàbrica qualsevol. 

Pot consumir tanta electricitat com una ciutat mitjana, exigir subministrament constant les 24 hores del dia i penalitzar qualsevol interrupció amb costos milionaris. Aquesta exigència extrema trasllada una pressió enorme tant a la xarxa de transport com, especialment, a la de distribució, que sovint és la porta d’entrada d’aquests projectes. Les distribuïdores, sotmeses a una regulació estricta i amb marges d’inversió limitats, es troben davant d’un repte per al qual no sempre disposen d’eines ni de temps suficient.

A tot això s’hi afegeix un factor menys visible però igualment crític: la manca de professionals qualificats. Enginyers elèctrics, tècnics d’alta tensió, especialistes en sistemes de potència o en refrigeració avançada són perfils cada cop més escassos. El sector elèctric, ja tensionat per la transició energètica, les renovables i l’electrificació del transport, ha de competir ara també amb l’economia digital pel mateix talent. El risc és evident: tenir capital i projectes, però no les persones necessàries per fer-los realitat.

Aquí és on entra el debat el qual, no hauria de ser si volem centres de dades o no, sinó com els integrem sense posar en risc l’equilibri del sistema elèctric ni traslladar-ne els costos al conjunt de la societat. Les reunions discretes entre grans tecnològiques i elèctriques indiquen que el problema ja és prou seriós com per preocupar els principals actors, però també obren una pregunta legítima: qui planifica, qui paga i qui decideix les prioritats de la xarxa?

Si Espanya vol aprofitar l’oportunitat econòmica dels centres de dades, cal anticipació, transparència i una planificació coordinada. No es pot permetre que la xarxa elèctrica esdevingui un coll d’ampolla permanent ni que la cursa per connectar grans consums deixi en segon pla altres necessitats industrials o socials. El boom dels centres de dades pot ser un motor de modernització de les xarxes i de la formació tècnica, però només si es governa amb visió a llarg termini. En cas contrari, el que avui sembla una gran oportunitat pot acabar convertint-se en una font de conflicte estructural per al sistema elèctric i per al conjunt de la ciutadania.

Ramon Gallart

El Final del kWh Tal Com el Coneixíem

La imminent aprovació de la figura de l’agregador de demanda per part del Govern espanyol, tal com ha avançat El Español, marca un punt d’inflexió en el funcionament del sistema elèctric.

No es tracta només de l’aparició d’un nou nínxol de mercat, sinó d’una eina amb capacitat real per reordenar les regles del joc en un sector que, durant dècades, ha estat estructurat al voltant d’un model centralitzat i clarament orientat a l’oferta.

En un sistema energètic cada cop més renovable, digital i descentralitzat, la flexibilitat deixa de ser un element accessori per convertir-se en una necessitat estructural. La integració massiva de fonts variables com la solar o l’eòlica exigeix mecanismes capaços d’equilibrar el sistema en temps real, i aquí és on l’agregador de demanda esdevér una palanca de transformació. Per primera vegada, el consum elèctric deixa de ser un factor passiu i invisible per convertir-se en un recurs gestionable, amb valor econòmic i operatiu per al conjunt del sistema.

Aquesta realitat implica un canvi profund en la relació entre el sector elèctric i els seus clients. En el cas dels clients industrials, l’agregació de demanda permet monetitzar la flexibilitat dels seus processos productius mitjançant la participació en serveis d’ajust, capacitat o balanç, sense comprometre l’activitat principal. 

Això transforma la relació tradicional amb comercialitzadores i altres agents del sistema, que passa de ser purament transaccional a una relació estratègica, basada en la generació conjunta de valor.

Els clients comercials i terciaris també poden beneficiar-se d’aquesta evolució. La gestió intel·ligent de la climatització, del fred comercial o de la infraestructura de recàrrega de vehicles elèctrics permet convertir consums fins ara rígids en actius flexibles. En aquest segment, l’agregador actua com a facilitador, simplificant la complexitat tecnològica i reguladora i traduint-la en estalvi i nous ingressos per al client final.

En l’àmbit residencial, tot i que el repte és més gran, el potencial és igualment significatiu. L’agregació de milers de llars amb autoconsum, bateries domèstiques o vehicles elèctrics permet activar una flexibilitat distribuïda avui infrautilitzada. Aquí és especialment evident l’oportunitat per a nous actius de flexibilitat com les bateries Behind the Meter (BtM) o el Vehicle-to-Grid (V2G), que poden convertir elements quotidians en recursos valuosos per al sistema. L’agregador pot ser el mecanisme que faci viable econòmicament aquests actius, connectant-los amb mercats que avui són inaccessibles per a l’usuari final.

Tanmateix, l’impacte real d’aquests actius en els mercats de balanç o de capacitat no és automàtic. Cal determinar amb cura com coordinar aquests mercats centralitzats amb els mercats locals de flexibilitat, especialment a nivell de xarxa de distribució. Sense aquesta coordinació, existeix el risc que només alguns actors concentrin el valor, mentre que una part important de la societat en quedi exclosa. La flexibilitat distribuïda només complirà la seva promesa si es dissenyen mecanismes que permetin la participació efectiva de petits consumidors, comunitats energètiques i actors locals.

En aquest context, el negoci de la flexibilitat no pot ser entès com un element marginal o experimental. Ha d’estar integrat de manera clara en els plans estratègics dels actors que vulguin formar part del nou model energètic. Això inclou les comercialitzadores integrades, els distribuïdors, les comercialitzadores independents i els nous entrants. La flexibilitat pot accelerar una nova manera de generar valor per als clients, basada no només en el preu de l’energia, sinó en serveis avançats, optimització del consum i participació activa en el sistema.

Aquí és on apareix una de les transformacions més rellevants i, possiblement més incòmodes, per al sector: els agregadors poden acabar sent els actors que canibalitzin el model tradicional dels comercialitzadors. 

No perquè substitueixin la venda d’energia, sinó perquè desplacen el centre de la proposta de valor. El kWh deixa de ser el producte principal i passa a ser una matèria primera indiferenciada. El que realment importa són els serveis com, la qualitat del subministrament, la disponibilitat quan cal, la capacitat d’interacció amb el sistema, la resposta en temps real i, en última instància, el confort que percep el client.

En aquest nou escenari, parlar només de preus o tarifes és insuficient. Els clients començaran a valorar propostes basades en nivells de servei, garanties de rendiment i experiència d’usuari. Els agregadors, per la seva naturalesa digital i operativa, estan especialment ben posicionats per liderar aquest canvi, cosa que obligarà els comercialitzadors a evolucionar, integrar capacitats d’agregació o redefinir completament la seva proposta de valor.

Per a les comercialitzadores integrades, aquesta evolució pot ser una oportunitat de diferenciació i fidelització si s’aborda amb visió oberta. Per a les comercialitzadores i agregadors independents, representa una via clara per competir en qualitat, especialització i innovació. Pel que fa als distribuïdors, la flexibilitat pot convertir-se en un instrument clau per gestionar millor la xarxa, reduir congestions i retardar inversions, sempre dins d’un marc regulador clar i coherent.

Més enllà del mercat, l’agregació de demanda pot contribuir a reduir inversions innecessàries en infraestructura, millorar la seguretat del subministrament i disminuir el cost global del sistema elèctric. Però aquests beneficis només es materialitzaran si la regulació garanteix una coordinació efectiva entre nivells locals i nacionals i si es dissenya un model inclusiu que permeti que tota la societat tingui l’oportunitat de formar part d’aquest nou ecosistema de flexibilitat.

En definitiva, l’agregador de demanda no és una solució màgica, però sí una peça fonamental del nou model elèctric. Pot ser el catalitzador que transformi el sector, que activi nous actius com les bateries BtM i el V2G, i que faci evolucionar el mercat del kWh cap a un ecosistema de serveis energètics basats en qualitat, disponibilitat, interacció i confort. L’estiu vinent marcarà l’inici de la prova de foc: el sector elèctric espanyol té davant seu l’oportunitat i, la responsabilitat de fer aquesta transformació de manera justa, eficient i compartida.

Ramon Gallart

Menys Probabilitat i més Possibilitat.

Al sector elèctric, ens agrada dir que som innovadors. Parlem de transició energètica, de renovables, d’hidrogen verd, de digitalització, d’intel·ligència artificial. 

Però si som honestos, moltes de les decisions estratègiques que prenem encara s’assemblen molt a les que hauria pres Lord Kelvin, mirant fulls d’Excel, extrapolant tendències passades i confonent probabilitat amb possibilitat.

Kelvin, el científic més prestigiós del seu temps, va afirmar amb total seguretat que les màquines més pesades que l’aire no podrien volar mai. No ho va dir per ignorància, sinó perquè raonava de manera impecablement probabilística. És a dir, com que no havia passat abans, la probabilitat era zero. Els germans Wright, en canvi, no van calcular probabilitats. Van imaginar una història possible dins de les lleis de la física, però fora de les dades existents. Aquest mateix error conceptual és el que comet avui, massa sovint, el sector elèctric.

La planificació energètica està fortament condicionada per models predictius: preus marginals, escenaris de demanda, penetració renovable, simulacions de capacitat, anàlisi de riscos reguladors. Tot això és necessari, però no és suficient. Quan afirmem que un consumidor no canviarà els seus hàbits perquè mai ho ha fet, que un nou model de xarxa no és viable perquè no té precedents, o que un servei no és bancable perquè no disposem de dades històriques, no estem fent ciència rigorosa. Estem practicant una forma moderna de kelvinisme.

La probabilitat ens diu què és més probable que passi si el món continua sent com ha estat fins ara. Però la transició energètica, per definició, no tracta de continuar igual. Tracta de canviar les regles del joc. I aquí és on el concepte de possibilitat esdevé rellevant. Una possibilitat no és un esdeveniment amb baixa probabilitat; és un esdeveniment que encara no ha passat, però que no viola les lleis del sistema i, per tant, podria passar si algú el posa en marxa.

Al sector elèctric hi ha moltes possibilitats que encara tractem com si fossin ciència-ficció perquè no encaixen amb els nostres models actuals. Per exemple, xarxes on el consumidor és principalment gestor i no usuari passiu; sistemes de preus locals, dinàmics i comunitaris que van més enllà del mercat marginalista; comunitats energètiques que funcionen com a microoperadors reals i no només com a projectes pilot; distribuïdores que venen estabilitat, flexibilitat o resiliència en lloc de limitar-se a distribuïr kWh; infraestructures digitals que permeten decidir col·lectivament quan, com i per què consumir energia. Cap d’aquests escenaris està garantit, però tampoc és impossible. Simplement, encara no ha passat.

La Unió Europea ha fet un esforç enorme per regular la transició energètica, però sovint confon ordre amb innovació. El resultat és un sistema on només es permet innovar dins de marges molt estrets, sempre que tot es pugui justificar amb dades prèvies, pilots demostrats i corbes de retorn previsibles. Els germans Wright no haurien superat cap convocatòria europea d’R+D donat què, no tenien dades històriques, no disposaven de pilots previs, no podien demostrar escalabilitat i no encaixaven en cap categoria existent. I, malgrat tot, van canviar el món.

Si volem un sector elèctric realment transformador, cal complementar el pensament algorítmic amb pensament narratiu i això és, la capacitat d’imaginar futurs coherents que encara no poden ser validats amb dades, però que són possibles dins de les regles del sistema. Això implica fer-nos preguntes incòmodes i obertes com tal com: i si la xarxa no fos només infraestructura, sinó una plataforma social? I si el valor principal no fos l’energia, sinó la capacitat de decidir col·lectivament? I si la flexibilitat esdevingués l’actiu econòmic central del sistema? I si el consumidor deixés de ser el final de la cadena per convertir-se en el seu centre?

Aquestes preguntes no es poden respondre amb probabilitats, però són el punt de partida de qualsevol innovació realment disruptiva. El sector elèctric no necessita més dades i dades ni molts models. Necessita més imaginació disciplinada, més espais on pensar possibilitats sense exigir immediatament una justificació estadística. Si només mirem el passat, obtindrem un futur previsible. Si ens atrevim a imaginar històries possibles dins de les regles del sistema, potser; com els germans Wright, descobrirem que allò que semblava impossible només estava pendent de ser pensat.