De l’Odi Als Números a la Llum del Coneixement

Mai no és massa tard per deixar d’odiar les matemàtiques. El problema no és només acadèmic ni estadístic; és emocional. 

Molts hem convertit els números en un enemic íntim, en una font de frustració i vergonya. Les dades mostren que el nivell de competència matemàtica disminueix en diversos països occidentals, però més enllà dels informes oficials hi ha una realitat més profunda:

Hem normalitzat l’aversió a les matemàtiques com si fos una característica inevitable de la personalitat.

Aquesta animadversió s’assembla molt a l’odi social generalitzat cap al sector energètic elèctric. Pocs sectors generen tanta desconfiança automàtica. Quan hi ha una apagada, una factura elevada o una incidència, la reacció immediata és buscar un culpable visible. La xarxa és invisible fins que falla. Llavors, la indignació aflora. Amb les matemàtiques passa una cosa similar i és que, mentre funcionen. com seria el cas de quan comptem el canvi, calculem un descompte o mesurem ingredients, no hi pensem. Però quan trobem una equació que no entenem, la frustració es transforma ràpidament en rebuig.

En tots dos casos, el que rebutgem és sovint el que no comprenem del tot. El sistema elèctric és extraordinàriament complex conformat per xarxes, transformadors, equilibris constants entre oferta i demanda. Les matemàtiques també són una arquitectura sofisticada d’idees que sostenen tecnologies, finances, medicina, música i art. Tanmateix, la complexitat, quan no s’explica bé o no es viu de manera propera, genera distància. I la distància, sovint, es transforma en hostilitat.

L’ansietat matemàtica és real. Moltes persones recordem la sensació d’estar assegudes a classe, amb la pissarra plena de símbols incomprensibles i la percepció que tothom entén menys tu. Aquest bloqueig no és imaginari; activa al cervell àrees associades a la por i pot reduir la capacitat de memòria de treball. Però el més perillós no és el mal moment puntual, sinó la identitat que se’n deriva: “no soc de números”. De la mateixa manera que hi ha qui assumeix que “les elèctriques sempre enganyen”, sense distingir entre regulació, distribució, comercialització o mercat, simplifiquem una realitat complexa en una etiqueta emocional.

El resultat és que ens allunyem del que ens podria empoderar. Rebutjar les matemàtiques no només tanca portes professionals en ciència o tecnologia; també limita la nostra autonomia quotidiana. Entendre percentatges, probabilitats o estadístiques és essencial per interpretar notícies, valorar riscos o gestionar finances personals. En un món saturat de dades, la ignorància matemàtica ens fa més vulnerables.

A més, la imatge de les matemàtiques com a disciplina freda i oposada a la creativitat és un mite persistent. L’art del Renaixement no hauria estat possible sense geometria i perspectiva. La música conté patrons i estructures numèriques subtils. Diversos estudis suggereixen que la competència matemàtica i el pensament creatiu es reforcen mútuament. Hi ha una forma de bellesa en una demostració elegant, com n’hi ha en una simfonia ben construïda. Però aquesta bellesa només es revela quan superem el prejudici inicial.

També cal revisar com aprenem. Sovint, les matemàtiques s’han ensenyat com una cursa de velocitat, amb èmfasi en la resposta correcta més que en el procés. Quan el sistema elèctric falla, no el reparem cridant-li; analitzem la xarxa, busquem l’origen de l’error, reforcem les infraestructures. Amb les matemàtiques hauríem de fer el mateix i això vol dir, reduir la pressió, contextualitzar els problemes, recuperar la curiositat. Aprendre com un infant, amb voluntat d’explorar sense por al judici.

Curiosament, quan les matemàtiques surten de l’aula i es presenten de manera accessible mitjançant vídeos divulgatius, jocs o aplicacions pràctiques, moltes persones descobreixen que no les odien tant. Potser el problema no era la disciplina, sinó l’experiència associada. De la mateixa manera, quan entenem millor com funciona el sistema elèctric amb la seva regulació, els seus límits tècnics, els seus costos reals, el debat es torna més matisat i menys visceral.

L’odi simplifica; la comprensió complica. Però també allibera.

Les matemàtiques no són només una eina per competir econòmicament o per alimentar indústries tecnològiques. Són una forma d’entrenar la ment, d’estructurar el pensament, de guanyar confiança en la pròpia capacitat d’aprendre. La neurociència ha desmentit la idea que les habilitats siguin fixes ja què, el cervell és plàstic, adaptable, capaç de canviar a qualsevol edat.

Potser mai estimarem les matemàtiques amb passió. Però deixar d’odiar-les ja seria un gran pas. Igual que amb les infraestructures que sostenen la nostra vida quotidiana, potser cal passar de la desconfiança automàtica a la curiositat crítica. Entendre abans de condemnar. Explorar abans de renunciar.

Perquè, al final, tant la xarxa elèctrica com les matemàtiques comparteixen una característica essencial i és que són estructures invisibles que fan possible el món modern. Ignorar-les no les fa desaparèixer. Però comprendre-les ens dona poder.

Ramon Gallart

Nova Proposta per la Fusió Nuclear.

ELa fusió nuclear és el procés que alimenta el Sol i les estrelles,  ha estat durant dècades una de les grans promeses de l’energia neta.

A diferència de la fissió nuclear, que divideix àtoms pesants i genera residus radioactius de llarga durada, la fusió uneix nuclis lleugers com el deuteri i el triti a temperatures extremadament elevades per alliberar grans quantitats d’energia. Si s’aconsegueix controlar de manera eficient, podria proporcionar electricitat gairebé il·limitada, sense emissions de carboni i amb residus mínims. El gran repte, però, és recrear i mantenir a la Terra les condicions extremes que existeixen al cor de les estrelles.

En aquest context, el Laboratori de Física de Plasma de Princeton (PPPL), als Estats Units, ha desenvolupat un stellarator compacte i innovador que podria marcar un punt d’inflexió en la recerca de la fusió. El dispositiu, construït amb materials disponibles al mercat i amb un cost aproximat de 640.000 dòlars, és extraordinàriament més barat i ràpid de fabricar que altres instal·lacions similars. Per comparar, el stellarator alemany Wendelstein 7-X, un dels més avançats del món, va requerir més de vint anys de treball i una inversió d’uns 1.100 milions de dòlars. Aquesta diferència no només és econòmica, sinó també estratègica: redueix el temps necessari per provar noves idees i accelera el ritme de la innovació.

Un stellarator és un dispositiu de confinament magnètic que utilitza camps magnètics externs per mantenir el plasma que és un gas estable ionitzat a milions de graus i, separat de les parets del reactor. Aquesta configuració permet que el plasma es mantingui en suspensió sense tocar cap superfície sòlida, ja que qualsevol contacte destruiria els materials en fraccions de segon. A diferència dels tokamaks, que són actualment la tecnologia dominant en la recerca de fusió i que depenen en part de corrents elèctrics interns al plasma per estabilitzar-lo, els stellarators generen tot el seu camp magnètic des de l’exterior. Això els confereix un avantatge teòric important: poden funcionar de manera contínua i amb més estabilitat, evitant certes inestabilitats inherents als tokamaks.

Històricament, els stellarators van quedar en segon pla perquè el seu disseny és extraordinàriament complex. Les bobines magnètiques han de tenir formes tridimensionals molt sofisticades, sovint amb geometries retorçades que requereixen una fabricació d’alta precisió. Aquesta complexitat feia que els costos i els temps de construcció fossin molt elevats. No obstant això, els avenços en supercomputació i modelatge numèric han permès optimitzar millor els camps magnètics i simplificar-ne el disseny. A més, els progressos en materials superconductors i en tècniques de fabricació han reobert la porta a aquesta tecnologia.

La gran innovació del stellarator del PPPL és l’ús d’imants permanents de terres rares en lloc dels tradicionals electroimants complexos. Aquests imants, disposats amb precisió al voltant de l’estructura del dispositiu, generen el camp magnètic necessari sense requerir sistemes elèctrics massius ni refrigeració criogènica avançada. Això redueix considerablement el cost i la complexitat tècnica. Encara que aquest reactor no està dissenyat per produir electricitat comercial, sí que és una eina experimental clau per estudiar el comportament del plasma i provar noves configuracions magnètiques de manera ràpida i econòmica.

Aquest enfocament més àgil ha despertat interès en l’àmbit empresarial i ha contribuït a l’aparició de noves empreses emergents centrades en la fusió. El sector privat està entrant amb força en aquest camp, atret per la possibilitat de desenvolupar reactors més compactes i modulars. La combinació d’investigació pública, startups tecnològiques i inversió privada està generant un ecosistema d’innovació que podria accelerar significativament els avenços.

Tot i així, encara hi ha obstacles importants. Cap stellarator ni tokamak ha aconseguit fins ara produir de manera sostinguda més energia de la que consumeix en un entorn comercial viable. El plasma ha d’assolir temperatures superiors als 100 milions de graus Celsius, i els materials del reactor han de suportar condicions extremes de radiació i calor. A més, escalar un dispositiu experimental compacte fins a una planta de producció elèctrica continua sent un repte científic i d’enginyeria de gran magnitud.

Malgrat aquestes dificultats, la importància d’aquest tipus d’avenços és innegable. En un moment en què el canvi climàtic exigeix una descarbonització profunda del sistema energètic global, la fusió nuclear representa una possible font d’energia abundant, segura i pràcticament inesgotable. Projectes com el stellarator compacte de Princeton no solucionen immediatament el problema energètic mundial, però aporten una nova manera de treballar: més ràpida, més econòmica i més flexible. Aquesta estratègia podria escurçar el camí cap a una futura generació de reactors de fusió capaços d’alimentar ciutats senceres sense emissions de carboni.

La cursa per dominar l’energia de les estrelles continua oberta, però amb iniciatives com aquesta, el futur de la fusió sembla una mica més proper i, sobretot, més accessible.

Ramon Gallart

El Sol no és el Problema, la Xarxa sí.

Durant dècades, el gran repte dels sistemes elèctrics ha estat garantir prou generació per satisfer una demanda que hauria d'augmetnar.

El cas recent d’Austràlia segons l'aricle (El Economista del 05/02/2026), i en particular de l’estat de Victòria, m'ha portat a replantejar alguns dels supòsits més arrelats sobre la transició energètica. La idea d’un excés d’energia fins al punt de posar en risc la xarxa semblava gairebé impensable. Tanmateix, el que ha passat a Austràlia demostra que aquest escenari ja no és teòric, sinó real, i que pot arribar abans del que molts esperen també a Europa.

A Victòria, la penetració de l’energia solar residencial ha estat tan elevada que una de cada tres llars unifamiliars produeix electricitat al seu propi teulat. En determinats moments, especialment en dies molt assolellats i amb baixa activitat econòmica, la producció distribuïda supera de llarg el consum necessari per mantenir la xarxa estable. El resultat és una situació, si més no, paradoxal:

Una demanda elèctrica tan baixa que el sistema, dissenyat per funcionar dins d’uns mínims tècnics, entra en una zona de risc. 

Quan la producció excedeix el consum en temps real, la freqüència i la tensió poden desestabilitzar-se, amb conseqüències que van des de danys en equips fins a apagades generals.

La resposta de les autoritats australianes va ser d’emergència i va fer desconnectar forçadament les plaques solars, limitar els excedents injectats a la xarxa, indicacions perquè les grans bateries d’emmagatzematge romanguessin buides per absorbir energia sobrant i fins i tot la reconsiderar reactivar de línies d’alta tensió prèviament deixades sense explotar. Aquestes mesures, tot i ser eficaces a curt termini, posen de manifest una realitat que no és d'agrat per a totes les parts:

La transició energètica no pot basar-se només en instal·lar renovables, sinó que requereix una transformació profunda del sistema elèctric en el seu conjunt.

Europa, Espanya i Catalunya no hauriem d'observar aquest episodi des de la distància, seria un error pensar que es tracta d’un problema exclusiu d’un altre continent. Espanya és un dels països amb més potencial solar d’Europa i Catalunya, tot i les seves limitacions territorials, està vivint un creixement sostingut de l’autoconsum fotovoltaic. Les polítiques de descarbonització, l’abaratiment de la tecnologia i la voluntat ciutadana de reduir la dependència energètica estan accelerant aquest procés. Si tot va segons els plans actuals, la presència de plaques solars a les teulades europees serà cada vegada més habitual.

El problema és que gran part de la infraestructura elèctrica europea encara respon a un model centralitzat, pensat per a grans centrals que injecten energia cap als consums finals de manera, majorment, unidireccional. L’autoconsum massiu trenca aquesta lògica donat què, milions de petits productors injecten electricitat de forma simultània, sovint en els mateixos moments del dia. Sense eines adequades de gestió, això pot generar colls d’ampolla, sobrecàrregues i, situacions en què cal frenar una producció neta i barata.

A Espanya i Catalunya, el risc no és immediat però sí perfectament plausible. Caps de setmana assolellats de primavera, amb baixa demanda industrial i una elevada producció solar distribuïda, podrien reproduir escenaris similars als australians. La diferència és que encara som a temps d’aprendre la lliçó i actuar de manera preventiva.

Caldria assumir que l’emmagatzematge d’energia no és un luxe, sinó una necessitat estructural. Les bateries, tant a escala domèstica com industrial, permeten desplaçar l’energia en el temps, emmagatzemant-la quan sobra i alliberant-la quan falta. Sense aquesta capacitat, l’electricitat renovable es veu atrapada en el present immediat, i qualsevol desajust entre producció i consum es converteix en un problema.

En paral·lel, cal una xarxa elèctrica molt més flexible i intel·ligent. Digitalitzar la xarxa, incorporar sistemes avançats de control i permetre una gestió activa de la demanda és imprescindible per integrar grans volums d’energia renovable distribuïda. Això implica inversions importants, però també una visió a llarg termini i aquesta és,

Continuar depenent d’una infraestructura rígida és, a la pràctica, limitar el potencial de les renovables.

Un altre element fonamental és la capacitat d’adaptar el consum als moments de major producció. Vehicles elèctrics que es carreguen quan hi ha excés d’energia solar, bombes de calor que funcionen de manera flexible, indústries capaces d’ajustar processos en funció de la disponibilitat elèctrica o la producció d’hidrogen verd són exemples de com la demanda pot convertir-se en una eina d’estabilització del sistema. No es tracta només de produir energia neta, sinó de consumir-la de manera intel·ligent.

Tot això requereix, sense dubte, una regulació clara i anticipadora. El cas australià mostra què passa quan la normativa va per darrere de la realitat tecnològica. A Espanya i Catalunya calen marcs reguladors que incentivin l’emmagatzematge, la flexibilitat i la gestió activa de la demanda, evitant solucions improvisades quan el problema ja s’ha manifestat.

Finalment, no es pot oblidar el paper de la ciutadania. L’autoconsum no és només una decisió individual, sinó una peça d’un sistema col·lectiu. Entendre com funciona la xarxa, quins són els millors moments per consumir o emmagatzemar energia i quin impacte tenen les decisions domèstiques en l’estabilitat global és part d’una nova cultura energètica que cal fomentar.

En aquest context, el paper dels distribuïdors elèctrics esdevé central i, lluny de ser una amenaça, la situació actual els obre una etapa de feina necessària i engrescadora. La transició energètica exigeix transformar profundament les infraestructures existents i, amb elles, la manera com s’entén el valor dels actius regulats. Ja no n’hi ha prou amb mantenir una xarxa pensada per a fluxos unidireccionals i demanda previsible; cal evolucionar cap a un model que integri digitalització amb capacitat de control distribuit, flexibilitat i gestió activa del sistema. Això implica abandonar un pensament estrictament sistèmic i defensiu, propi d’un altre moment històric, per adoptar enfocaments nous que permetin garantir la viabilitat econòmica i tècnica de la transformació sense minvar la qualitat del servei ni posar en risc la seva continuïtat. Per als distribuïdors, aquest repte no només és inevitable, sinó també una oportunitat per redefinir el seu rol i reforçar el seu valor en el sistema energètic del futur.

El que ha passat a Austràlia no és un fracàs de les energies renovables, sinó la prova del seu èxit accelerat. El repte ara és completar aquesta transició amb intel·ligència, planificació i inversió. Europa, Espanya i Catalunya poden optar per aprendre d’aquesta experiència i avançar-se als problemes, o bé ignorar els senyals i reaccionar tard. El sol continuarà brillant; la qüestió és si estarem preparats per aprofitar-lo sense posar en risc el sistema que ens ha de portar cap a un futur energètic més sostenible.

Ramon Gallart