Un Nou Marc Tècnic Per a la Transició Energètica.

Reptes i oportunitats per als petits distribuïdors elèctrics.

La proposta de Reial Decret publicat el darrer dimarts, 24 de febrer de 2026, estableix requisits mínims de disseny, equipament, funcionament i seguretat per a les instal·lacions que es connectin a les xarxes de transport i distribució. Aquesta proposta, marca un punt d’inflexió en la manera com entenem el sistema elèctric. No és només una actualització tècnica d’uns codis europeus aprovats fa gairebé una dècada; és una resposta directa a una transformació estructural del sistema energètic espanyol, amb més renovables, més electrificació de la demanda, més emmagatzematge i més complexitat operativa.

El text parteix d’un diagnòstic clar i és que, el sistema elèctric ja no és el mateix. Les renovables superen el 50% del mix anual, la demanda creix impulsada per la descarbonització industrial, la mobilitat elèctrica, l’hidrogen renovable o els centres de dades, i l’emmagatzematge, amb 22,5 GW previstos al 2030, esdevé peça clau de flexibilitat. En aquest context, els requisits de connexió no poden continuar sent els mateixos que quan el sistema era molt més previsible, centralitzat i síncron.

Un dels aspectes més rellevants del projecte és que amplia i actualitza els requisits no només per a generació, sinó també per a demanda i emmagatzematge. Això té una importància enorme per als distribuïdors, especialment els de menys de 100.000 punts de connexió, que operen xarxes amb menys capacitat tècnica, menys recursos humans i sovint amb una infraestructura més antiga.

El decret estableix que serà aplicable als distribuïdors en qualitat de titulars i gestors de la xarxa de distribució, i també a les noves instal·lacions de demanda, generació i emmagatzematge que es connectin a les seves xarxes. Això implica que, encara que el focus mediàtic acostumi a posar-se en Red Eléctrica o en els grans grups energètics, el gruix de l’impacte operatiu es produirà a nivell de distribució.

Per als petits distribuïdors, el repte és triple.

En primer lloc, hi ha un repte tècnic. El decret reforça els requisits de qualitat de producte (harmònics, flicker, desequilibris), robustesa davant oscil·lacions adverses, comportament en cas de buits de tensió i estabilitat dinàmica. Aquestes exigències, que al transport són habituals, baixen amb força cap a la distribució. En entorns amb xarxes radials, menor potència de curt circuit i menor inèrcia, el compliment i la supervisió d’aquests paràmetres pot requerir inversions en proteccions, sistemes de control, mesura avançada i capacitat d’anàlisi que molts petits distribuïdors no tenen desplegats.

En segon lloc, hi ha un repte de governança i responsabilitat. El text reforça el paper de l’operador del sistema en la definició de requisits addicionals, supervisió i aprovació d’especificacions tècniques. Això pot generar una asimetria entre grans i petits distribuïdors. És a dir, els primers tenen equips reguladors i tècnics especialitzats; els segons sovint funcionen amb estructures molt ajustades. El risc és que el compliment normatiu es converteixi en una càrrega proporcionalment més elevada per als actors petits.

En tercer lloc, hi ha un repte econòmic. L’actualització dels requisits pot implicar modernització de subestacions, sistemes de telecomandament, equips de protecció i, sobretot, capacitat de supervisió de la conformitat. Si no hi ha un reconeixement adequat en els mecanismes retributius, els distribuïdors amb menys de 100.000 punts de connexió podrien veure tensionada la seva viabilitat econòmica. La transició energètica no pot descansar només en la capacitat financera dels grans operadors.

Ara bé, també hi ha oportunitats.

El decret parteix d’una idea fonamental la qual, l’establiment de requisits de robustesa permet optimitzar la capacitat d’accés i connexió de les xarxes. En altres paraules, si la generació, la demanda i l’emmagatzematge es comporten millor davant pertorbacions, es pot aprofitar més infraestructura existent sense haver d’esperar sempre a reforços físics. Per als petits distribuïdors, això pot significar més capacitat per integrar autoconsum, petites plantes renovables o nous consums industrials sense grans inversions estructurals.

A més, el fet que el decret estableixi un marc específic per a l’emmagatzematge obre la porta a solucions descentralitzades que poden ajudar a estabilitzar xarxes de distribució petites. Bateries en punts crítics, hibridació amb renovables o sistemes de resposta de demanda poden convertir-se en aliats dels petits distribuïdors si la regulació i els incentius s’alineen correctament.

La qüestió de fons és si el desplegament d’aquest nou marc es farà amb sensibilitat territorial i dimensió empresarial. Espanya té una estructura de distribució molt heterogènia, amb grans operadors però també amb empreses locals arrelades al territori. Exigir els mateixos estàndards tècnics és coherent des del punt de vista de la seguretat del sistema; aplicar-los sense tenir en compte les economies d’escala pot ser contraproduent.

La transició energètica requereix xarxes més intel·ligents, més resilients i més coordinades. El projecte de Reial decret va en aquesta direcció. Però perquè sigui realment transformador i no generi un procés de concentració no desitjat en la distribució, caldrà acompanyar-lo de mecanismes de suport tècnic, simplificació administrativa i reconeixement econòmic adequat per als distribuïdors de menor dimensió.

Si el sistema elèctric del futur serà més distribuït, també ho ha de ser la capacitat de complir les normes que el regeixen. I això implica entendre que darrere de cada requisit tècnic hi ha una realitat empresarial diversa que cal preservar si volem una transició justa, eficient i territorialment equilibrada.

Ramon Gallart

Electrificar no Sempre és Desenvolupar

Què ens diu l’experiència global per a Espanya i Catalunya?

Prop de 800 milions de persones al món encara viuen sense accés a l’electricitat. L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 7 de les Nacions Unides fixa com a meta garantir energia assequible i no contaminant per a tothom abans del 2030. La idea és poderosa i intuïtiva: si connectem tothom a la xarxa elèctrica, millorarem les seves oportunitats i reduirem la pobresa.

Però, i si no fos tan simple?

Una investigació recent de la Universitat de Maryland i la Universitat de Chicago, publicada al Journal of Political Economy, aporta un matís fonamental i és que la mida de la comunitat importa, i molt. Analitzant el gran programa d’electrificació rural de l’Índia (RGGVY), que va connectar 17,5 milions de llars entre 2005 i 2011, els investigadors van observar un patró clar. Als pobles amb més de 2.000 habitants, l’electrificació va duplicar la despesa de les llars i va impulsar la creació de microempreses i ocupació no agrícola. En canvi, als pobles amb menys de 300 habitants, no hi va haver millores econòmiques mesurables. Als pobles intermedis, els efectes van ser modestos i variables.

La conclusió és incòmoda ja que portar electricitat, per si sola, no sempre treu la gent de la pobresa.

Podríem pensar que aquesta realitat és llunyana. Espanya i Catalunya tenen una electrificació pràcticament universal des de fa dècades. Però la lliçó de fons és extraordinàriament rellevant avui, especialment en el debat sobre despoblament rural, transició energètica i cohesió territorial.

A Catalunya, més del 60% dels municipis tenen menys de 1.000 habitants. A Espanya, milers de pobles, especialment a l’anomenada “Espanya buidada” no arriben ni als 500 residents. En aquests territoris, el problema ja no és l’accés a l’electricitat, sinó la manca d’activitat econòmica, serveis, infraestructures digitals i oportunitats laborals.

Durant anys hem assumit que determinades infraestructures són, gairebé automàticament, una palanca de desenvolupament. Primer va ser l’electricitat. Després, l’autopista. Ara, la fibra òptica o els parcs renovables. Però la recerca índia ens recorda que una infraestructura, per si sola, no genera prosperitat si no existeix una massa crítica de població i activitat que la pugui aprofitar.

En el context actual, Espanya i Catalunya estan immerses en una transformació energètica profunda: desplegament massiu de renovables, comunitats energètiques locals, electrificació de la mobilitat i de la calefacció, autoconsum fotovoltaic. Molts projectes se situen en zones rurals poc poblades. Se’ns diu que això generarà ocupació i revitalitzarà el territori. Però la pregunta que planteja l’estudi és pertinent: quins beneficis econòmics reals es quedaran al territori? I en quines condicions?

Si un municipi de 150 habitants instal·la un gran parc solar o eòlic, això no implica automàticament que s’hi creïn microempreses, que augmenti la despesa local o que es fixi població. Pot haver-hi ingressos fiscals, lloguers de terrenys o alguns llocs de treball puntuals, però difícilment es produirà una transformació estructural si no hi ha altres peces del trencaclosques: serveis públics, connectivitat digital, accés a mercats, formació i suport empresarial.

Exactament el que suggereix Louis Preonas quan apunta que, potser, l’electricitat ha d’anar acompanyada d’altres intervencions com serien les escoles, centres de salut, carreteres, polítiques de suport a l’activitat econòmica.

La troballa que els pobles de més de 2.000 habitants sí que experimenten un salt econòmic és especialment interessant per a Catalunya. Molts municipis mitjans (entre 2.000 i 10.000 habitants) podrien ser l’escala òptima per impulsar noves activitats vinculades a la transició energètica: petites indústries, serveis tècnics, cooperatives energètiques, economia circular. En canvi, als micropobles de menys de 300 habitants, el repte és diferent. Aquí, l’objectiu potser no és tant “créixer”, sinó garantir qualitat de vida: accés a serveis bàsics, connectivitat, autonomia energètica i estabilitat demogràfica.

L’error seria aplicar la mateixa recepta a tot arreu.

Un altre element clau de la recerca és la distinció entre reducció de la pobresa i millora de la qualitat de vida. Encara que l’electrificació no generi un augment mesurable del PIB local en pobles petits, pot millorar la salut, l’educació o el confort domèstic. Traslladat al nostre context: una comunitat energètica que redueixi la factura elèctrica de famílies vulnerables en un petit municipi pot no disparar el creixement econòmic, però sí alleugerir la pobresa energètica i reforçar la cohesió social. I això ja és un benefici rellevant.

El problema apareix quan confonem objectius. Si prometem reactivació econòmica massiva a territoris amb molt poca població només perquè hi invertim en energia, correm el risc de generar frustració i desafecció.

La lliçó per a Espanya i Catalunya és clara donat que, les infraestructures són necessàries, però no suficients. La mida de la comunitat, la seva estructura econòmica i la seva connectivitat amb altres nuclis són determinants. En lloc d’assumir que qualsevol inversió energètica revitalitzarà el territori, potser caldria concentrar determinades activitats productives en municipis mitjans amb massa crítica; dissenyar polítiques específiques per a micropobles centrades en serveis, qualitat de vida i autonomia; integrar energia, digitalització, mobilitat i serveis públics en una estratègia conjunta; i avaluar els projectes no només per la potència instal·lada, sinó pel seu impacte real sobre el teixit econòmic local.

Electrificar el món és imprescindible. Descarbonitzar l’economia també. Però la infraestructura no és màgia. Sense persones, mercat i serveis al voltant, els cables no generen prosperitat per si sols. Potser la gran lliçó que ens arriba des de l’Índia és aquesta: el desenvolupament no depèn només de tenir llum, sinó de tenir un ecosistema que sàpiga què fer amb ella. I això, a l’Espanya buidada i a molts racons de la Catalunya rural, continua sent el veritable repte.

Ramon  Gallart

Xarxes Elèctriques en l’Era de l’Electrònica de Potència.

Control, estabilitat i digitalització en sistemes elèctrics moderns

La noticia de El Economista sobre l'informe d’ENTSO-E , l’associació que agrupa els operadors del sistema de transport elèctric europeu, posa damunt la taula una advertència clara i no nova

La xarxa elèctrica europea està canviant de naturalesa més ràpid del que la seva explotació i supervisió estan sabent assimilar. 

La integració massiva d’actius connectats mitjançant electrònica de potència com poden ser les renovables, centres de dades, carregadors de vehicle elèctric, enllaços HVDC o electrolitzadors, entre d'altres, no és només una evolució tecnològica, sinó un canvi estructural profund del sistema.

Aquest canvi, però, no és opcional. L’electrònica de potència formarà part sí o sí de les xarxes del futur, tant en l’àmbit elèctric com en les xarxes de transport i mobilitat connectada. El debat real no és si aquests dispositius hi seran, sinó com s’integraran, com es regularan i com s’operarà un sistema cada vegada més dominat per convertidors electrònics.

Durant dècades, el sistema elèctric s’ha comportat com una gran màquina pesada, basada en generadors síncrons amb una elevada inèrcia i dinàmiques lentes, previsibles i relativament fàcils de controlar. Les eines de protecció, control i supervisió es van dissenyar sota aquesta necessitat. Avui, en canvi, el sistema s’assembla cada cop més a una xarxa plena de dispositius electrònics que reaccionen en mil·lisegons. Els convertidors no aporten inèrcia física, les càrregues són clarament no lineals i el comportament en conjunt pot generar fenòmens, com ara oscil·lacions ràpides, ressonàncies o inestabilitats impulsades per convertidors.

No és que abans no existissin problemes d’estabilitat. La diferència és que ara aquests problemes apareixen més ràpid, són més difícils de detectar amb les eines tradicionals i tenen un origen menys evident. La naturalesa no lineal de la càrrega i de la generació electrònica no és un fenomen nou, però històricament potser, no s’ha gestionat amb la cura ni amb la visió sistèmica necessàries per entendre com caldrà explotar les xarxes elèctriques del futur.

L’informe d’ENTSO-E recupera un concepte important ignorat en el debat públic i aquest, és la fortalesa de la xarxa. Quan una xarxa és forta, pot absorbir pertorbacions i recuperar-se amb facilitat. Quan és feble, aquestes pertorbacions es poden amplificar i donar lloc a episodis d’inestabilitat més freqüents i més severs. La proliferació d’electrònica de potència, especialment quan es concentra en determinats punts de la xarxa, tendeix a reduir aquesta fortalesa local.

Des de la visió de les xarxes elèctriques, una xarxa forta és com una columna vertebral sòlida la qual, té una impedància baixa, cosa que li permet transportar grans quantitats d’energia amb pèrdues reduïdes i mantenir la tensió gairebé constant fins i tot quan hi ha canvis sobtats de demanda o de generació. Aquesta baixa impedància fa que la xarxa absorbeixi pertorbacions i integració de renovables sense inestabilitats significatives. En canvi, una xarxa feble s’assembla a un pont estret i flexible, el que vindria a ser una impedància elevada, de manera que petites variacions de càrrega o generació provoquen fluctuacions importants de tensió, més pèrdues i una major sensibilitat a problemes d’estabilitat i qualitat del subministrament, especialment en punts allunyats o amb generació distribuïda.

Un aspecte especialment preocupant és la capacitat de grans instal·lacions connectades mitjançant electrònica de potència per injectar oscil·lacions forçades que empenyen el sistema cap a modes crítics d’operació. Davant d’aquests episodis, la resposta habitual és desconnectar ràpidament actius per estabilitzar la xarxa. És una solució eficaç a curt termini, però clarament insuficient com a estratègia estructural si l’objectiu és operar un sistema amb cada vegada més renovables, electrificació i demanda digital.

La solució passa per detectar abans, entendre millor i actuar de manera coordinada. Això exigeix capacitats avançades de monitorització en temps real, dades harmonitzades entre països i proveïdors, estàndards comuns i algoritmes capaços de detectar oscil·lacions a gran escala. No és només un repte tecnològic, sinó també de governança, regulació i coordinació europea.

Aquest debat, a més, no es limita al sector elèctric estrictament parlant. Les xarxes de transport com son lesferroviàries, de mobilitat elèctrica, ports, aeroports o infraestructures logístiques, també comencen a esdevenir sistemes fortament electrònics, connectats i dependents de convertidors de potència. La tracció elèctrica, els carregadors d’alta potència i els sistemes de control digital reforcen encara més el paper central de l’electrònica de potència en l’ecosistema energètic i de transport.

Ignorar aquesta realitat o tractar-la com un problema puntual seria un error estratègic.

L’electrònica de potència no és una anomalia transitòria, sinó el nou cor del sistema. Assumir-ho implica adaptar les regles del joc, els criteris d’operació i la manera com entenem la seguretat del sistema elèctric.

L’avís d’ENTSO-E no hauria de servir per frenar la transició energètica, sinó per fer-la viable i robusta. El futur de les xarxes no serà menys electrònic, sinó més. I això exigeix menys nostàlgia del sistema “pesat” del passat i molta més enginyeria sistèmica per construir xarxes capaces de suportar el món electrificat que ja tenim al davant.

Ramon Gallart