La Nova Frontera de la Seguretat Elèctrica és la Digitalització i Resiliència en la Xarxa de Distribució

Els petits distribuïdors a Espanya acceleren la transformació cap a xarxes intel·ligents i descentralitzades davant l’augment global d’amenaces físiques i digitals sobre les infraestructures energètiques.

L'augment d'atacs físics a les infraestructures elèctriques a tot el món és un greu problema. Aquests atacs van des de sabotatges fins a l'ús de drones per causar danys. Això mostra que la xarxa elèctrica, que abans es considerava robusta i segura, ara és més vulnerable. Un exemple d'això és l'exercici GridEx als Estats Units, on es van simular atacs a la xarxa elèctrica i es va veure que els operadors han d'estar preparats per fer front a fenòmens climàtics extrems, tensions geopolítiques i nous tipus d'atacs.

Hi ha proves que mostren que els ciberatacs contra infraestructures importants, sobretot al sector elèctric, estan augmentant molt. Això passa a tot el món, a Europa i a Espanya. En general, les organitzacions pateixen més de 2.000 atacs cada setmana, i això creix al voltant del 10% cada any. A Espanya, els ciberatacs a infraestructures bàsiques han augmentat un 43% només en un any, i els problemes han arribat a ser el doble (https://arxiv.org/abs/2111.13862).

El motiu principal daquest augment és que els sistemes elèctrics es tornen més digitals molt ràpid. Això inclou les xarxes intel·ligents i els sistemes SCADA. A més, els entorns IT i OT es comencen a fusionar, i la situació geopolítica actual fa que l'energia sigui un objectiu estratègic en les amenaces híbrides.

En aquesta situació, les empreses que transporten i distribueixen electricitat són especialment vulnerables a atacs de ransomware, espionatge i sabotatge. Per tant, és molt important enfortir la ciberresiliència i coordinar esforços entre actors públics i privats. Els ciberatacs contra infraestructures crítiques, especialment al sector elèctric, requereixen una atenció especial per protegir la seguretat i l'estabilitat dels sistemes elèctrics.

A Europa i especialment a Espanya, aquest problema és cada cop més important. Tot i que el sistema elèctric espanyol no ha patit atacs massius com els que han passat en altres països, la tendència és clara: la xarxa elèctrica és cada cop més vulnerable. L'electrificació de l'economia, la integració d'energies renovables i la proliferació d'actius distribuïts canvien la manera com funciona la xarxa elèctrica. Els distribuïdors elèctrics, especialment els més petits, han de modernitzar les infraestructures i millorar la seguretat física i digital.

Els distribuïdors elèctrics més petits, que tenen menys de 100.000 punts de subministrament, operen a àrees rurals o semiurbanes amb infraestructures menys protegides i recursos limitats. Això els fa més vulnerables a atacs físics, com ara robatoris o actes vandàlics, i també a nous tipus d'atacs que utilitzen tecnologies emergents com els drones. La dificultat no només és detectar una amenaça, sinó també determinar si és intencional o no en un entorn cada cop més complex.

No obstant això, la digitalització que augmenta la complexitat del sistema també ofereix noves eines per millorar-ne la resiliència. A Espanya, la instal·lació de comptadors intel·ligents ha estat un pas important en la modernització de la xarxa de distribució. Aquests dispositius permeten una monitorització més detallada del consum i de l'estat de la xarxa, cosa que facilita la detecció d'anomalies. Per als petits distribuïdors, aquesta capacitat és especialment important, ja que els permet compensar la manca de sistemes centralitzats de supervisió.

A més, la incorporació d'actius de flexibilitat distribuïda, com ara bateries i sistemes d'autoconsum, està canviant la manera com funciona la xarxa elèctrica. Això implica que la generació i l'emmagatzematge d'energia es dispersen per tot el territori, cosa que redueix la dependència de grans infraestructures crítiques, però també augmenta la superfície d'exposició. Cada nou punt de connexió intel·ligent és una possible porta dentrada per incidències tècniques o accions malicioses.

En aquest sentit, la digitalització distribuïda no és només una eina per millorar l'eficiència operativa, sinó també un element clau per a la seguretat del sistema. Tecnologies com la fusió de sensors, el monitoratge basat en fibra òptica o l'ús d'intel·ligència artificial per detectar anomalies podrien ser molt útils a Espanya. Els distribuïdors més petits han d'adoptar solucions escalables i interoperables que no requereixin grans inversions inicials però que permetin una vigilància contínua i automatitzada de la xarxa.

Per altra banda, la regulació i la coordinació institucional seran fonamentals. A Espanya, el marc regulador ha impulsat la digitalització, però encara hi ha marge per millorar els requisits de ciberseguretat i protecció física per als petits distribuïdors. La compartició d'informació sobre incidents, com es fa als Estats Units, podria ajudar a millorar la capacitat de resposta col·lectiva davant d'amenaces emergents.

En resum, l'augment d'atacs a les xarxes elèctriques no només és un problema de seguretat, sinó també un catalitzador que accelera la necessitat de transformar el model de distribució. A Espanya, els distribuïdors amb menys de 100.000 connexions estan en una posició clau per liderar aquesta transició cap a una xarxa més digital, flexible i resilient. La combinació de digitalització distribuïda, nous actius energètics i tecnologies avançades de monitorització pot convertir una possible vulnerabilitat en una oportunitat per construir un sistema elèctric més robust i adaptat als reptes del segle XXI.

Ramon Gallart

Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació

Quan innovar ja no és diferenciar-se, sinó evolucionar

En el sector energètic actual, celebrar el Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació no és només una oportunitat simbòlica. És, sobretot, un recordatori d’una realitat incontestable que ve donada per un entorn profundament transformador, la innovació ja no és un avantatge competitiu, sinó una necessitat estructural.

Especialment per a les empreses locals d’energia (els operadors de xarxes de distribució, generadors i comercialitzadors) i els actors de proximitat), innovar ha deixat de ser una aposta puntual per convertir-se en un procés continu d’adaptació. La transició energètica europea està redefinint les regles del joc. La integració massiva d’energies renovables, la digitalització de les xarxes, l’electrificació de la demanda i la descentralització del sistema estan transformant sense volta enrere, el model energètic tradicional.

Les xarxes de distribució s’han consolidat com la columna vertebral del sistema energètic, essencials per connectar renovables, garantir la flexibilitat i assegurar un subministrament fiable i assequible . Aquest canvi implica que les empreses locals ja no només gestionen infraestructures, sinó que operen sistemes complexos, digitalitzats i altament interconnectats.

En aquest context, la innovació no és un fet puntual ni una iniciativa disruptiva aïllada. És un procés sostingut de millora contínua que es materialitza en múltiples dimensions qeu van, des de la digitalització operativa amb ús intensiu de dades, fins a la integració de la flexibilitat energètica, passant per la ciberseguretat o la planificació avançada de xarxes. L’evolució del sistema energètic exigeix organitzacions capaces d’adaptar-se de manera constant i coordinada.

Aquest progrés es construeix a partir de treballs tècnics en àmbits com la interoperabilitat de dades, la flexibilitat distribuïda o la resiliència del sistema, tots ells essencials per avançar cap a un model energètic més digital, eficient i segur . Això reforça la idea que innovar ja no és fer alguna cosa diferent, sinó fer millor allò que ja és imprescindible.

Les empreses locals tenen un paper clau en aquest procés. La seva proximitat al territori els permet entendre millor les necessitats dels consumidors, implementar solucions adaptades a cada realitat i facilitar la integració de noves formes de consum i producció, com l’autoconsum o les comunitats energètiques. Tanmateix, també han d’afrontar reptes significatius, com la necessitat d’inversió, la pressió reguladora o la gestió de recursos limitats.

Per això, la innovació en aquest àmbit sovint no es basa en grans disrupcions, sinó en la capacitat de compartir coneixement, adoptar bones pràctiques i col·laborar amb altres actors del sistema. El model europeu reforça aquesta idea, apostant per plataformes d’intercanvi d’experiències i estratègies de coneixement compartit que permeten accelerar l’aprenentatge col·lectiu .

Un dels canvis més rellevants és que la innovació ha deixat de ser individual per esdevenir sistèmica. El futur del sector energètic es construeix a partir de la cooperació entre operadors, la coordinació amb institucions i reguladors, i la integració de nous actors tecnològics. Aquesta col·laboració és imprescindible per donar resposta a reptes globals com la descarbonització, la digitalització o la seguretat del sistema.

Parlar de creativitat en aquest context implica anar més enllà de la tecnologia. Significa imaginar nous models de negoci, noves formes de participació ciutadana i noves maneres d’organitzar i gestionar les infraestructures energètiques. La creativitat esdevé així la capacitat d’anticipar el futur, mentre que la innovació és la seva aplicació pràctica.

Per tant, en el Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació, el sector energètic ens recorda que innovar no és una opció ni una diferència competitiva puntual, sinó una condició necessària per seguir sent rellevants. En un entorn en transformació constant, la veritable innovació és la millora contínua, arrelada al territori però connectada a una visió global del sistema energètic.

Ramon Gallart

Quan el Sistema Elèctric Falla Com a Conjunt

Els expedients de la CNMC no apunten a un únic culpable, sinó a un model amb responsabilitats poc clares, una governança feble i poc preparat per als reptes de la transició energètica

L’apagada del 28 d'abril de 2025 que va sacsejar el sistema elèctric espanyol no només va deixar milions de persones a les "fosques" durant unes hores. També ha "il·luminat" com funciona realment el sector energètic que sense dubte és un entramat complex, interdependent i, sobretot, amb responsabilitats poc transparents. El fet que la CNMC hagi decidit “posar sota el focus” pràcticament tots els grans noms i fins i tot actors institucionals, no és casual. És la constatació que el problema no és puntual, sinó estructural.

Quan un regulador assenyala tants actors alhora, el missatge implícit és contundent i és que el sistema va fallar en conjunt. 

Això és molt més preocupant que trobar un únic culpable. És més fàcil culpar una empresa, una central o una decisió concreta. Però el que emergeix aquí és una altra cosa i és la suma de petites ineficiències, decisions límit i possibles incompliments que, combinats, han acabat provocant un col·lapse. No és una avaria, és un símptoma.

El cas del operador del sistema espanyol podria ser especialment rellevant, ja que té la responsabilitat de garantir l’equilibri i la seguretat de la xarxa de transport. Si finalment fos l’únic actor amb possibles infraccions molt greus, això podria apuntar a una disfunció en un element central del sistema. Ara bé, potser seria precipitat quedar-se només amb aquesta lectura. El fet que la CNMC també investigui altres actors suggereix que la generació i la gestió de la capacitat disponible podrien no haver funcionat del tot com s’esperava. En aquest sentit, la qüestió no seria només qui coordina, sinó també com haurien de respondre els agents encarregats de produir i adaptar-se a les necessitats del sistema.

D’altra banda, cal situar-ho en un context de transformació accelerada del sistema elèctric. L’augment de les renovables, la major variabilitat de la generació i la necessitat d’una gestió més dinàmica plantegen reptes importants en termes de coordinació. És possible que aquesta coordinació encara estigui en procés d’adaptació a aquestes noves exigències. No es tractaria tant d’assenyalar les renovables com a causa del problema (seria una simplificació excessiva), sinó de reconèixer que implica operar el sistema amb uns nivells de precisió i flexibilitat que encara s’estan consolidant.

Penso que el gran problema no és tècnic, és de governança. Tenim un sistema on les grans empreses concentren una enorme capacitat de generació i influència, un operador que ha de fer equilibris constants i un regulador que sovint actua a posteriori. A això s’hi suma una capa política que, quan tot funciona, presumeix del model, però quan falla busca ràpidament culpables. Aquest equilibri és fràgil per definició.

A més, la reacció institucional i política posterior a l’apagada no va ajurdar. Quan diferents actors com son el senat, governs autonòmics, reguladors, ofereixen relats divergents o fins i tot contradictoris, es genera una sensació que particularment em preocupa i és que ningú té una visió completa ni un control real del sistema. I això, en una infraestructura crítica com la de l'electricitat, és un problema de primer ordre.

El model energètic espanyol fa anys que arrossega tensions. La concentració del mercat en poques empreses, les relacions estretes entre política i sector energètic i la complexitat reguladora creen un entorn on els incentius no sempre estan alineats amb l’interès general. L’apagada no va crear aquests problemes, però sí que el va exposar.

El més preocupant de tot plegat és la normalització del risc. Sembla que fins que no passa una crisi d’aquesta magnitud, no es qüestiona el sistema. I quan passa, la resposta tendeix a ser reactiva. és a dir, emetre expedients, informes, comissions d’investigació. Tot això és necessari, però insuficient si no va acompanyat d’una revisió profunda de com es prenen decisions, qui assumeix responsabilitats i com es garanteix la resiliència del sistema.

En el fons, aquest episodi ens obliga a fer una pregunta que pot ser nos ens agrada gaire i és que

Estem preparats per un sistema energètic cada vegada més complex? La resposta, veient el que ha passat, és que encara no del tot.

I el problema no és la tecnologia ni la transició energètica, sinó la capacitat de gestionar-les de manera coherent i coordinada.

Per això, més enllà de les possibles sancions, el que realment està en joc és la credibilitat del sistema. Si la conclusió d’aquest procés és simplement repartir culpes, haurem perdut una oportunitat. Si, en canvi, també serveix per repensar com funciona el sector, amb més transparència, més responsabilitat clara i una millor adaptació al nou context energètic, llavors, l’apagada haurà estat, almenys, una lliçó útil.

Però això exigeix una cosa que sovint escasseja i és la voluntat real de canviar les regles del joc, i no només de gestionar-ne les conseqüències.

Ramon Gallart