Del Sistema Centralitzat a l’Energia de Proximitat.

El RDL 7/2026 i el repte d’un sistema més complex i resilient

El Reial Decret Llei 7/2026 es presenta com una resposta a la crisi geopolítica causada pel conflicte a l'Orient Mitjà i la inestabilitat als mercats energètics. Però veure'l només com una cosa temporal seria un error. En realitat, busca una transformació important del model energètic: més proper, més distribuït i amb més participació.

De del meu punt de vist, el problema és clar; i és que l'economia espanyola continua depenent molt de combustibles fòssils importats, cosa que és un punt feble. La resposta del decret no només busca protegir el consumidor, sinó també accelerar l'electrificació amb energies renovables i, sobretot, que estigui més a prop d'on es consumeix.

Aquest canvi afecta directament els distribuïdors. Abans, només gestionaven una infraestructura força previsible. Ara, han de manejar fluxos ja no només en les dues direccions (´generació-demanda i demanda-genració) si no tambe de manera molt estocàstica i dinàmcia motivat per la integració d'autoconsum i coordinar amb nous participants. L'obligació de ser transparents, gestionar activament la capacitat de la xarxa i permetre accessos flexibles trenca amb el model tradicional i passiu. Per a les grans empreses això vol dir invertir i digitalitzar-se ràpid; per a les petites, pot ser un repte que les porti a associar-se o unir-se per sobreviure o, acabaran absorvides per les grans.

Alhora, les comercialitzadores canvien el seu paper. Les grans han d'anar més enllà de competir només per preu i oferir serveis energètics més complets. Les locals poden treure avantatge en apropar-se a les comunitats energètiques això sí, però, només si milloren en tecnologia i gestió. El mercat deixa de ser només un lloc per intercanviar energia i esdevé un conjunt de serveis.

En aquest context, guanya importància el paper de l'agregador. Gràcies a la resposta de la demanda i els accessos flexibles a la xarxa, aquest es converteix en un actor de referència, capaç de reunir consum i generació distribuïda per participar en mercats i ajudar el sistema. Penso que, probablement, sigui el gran beneficiat de la nova regulació.

A més, el decret fomenta una cosa que fins ara era marginal i son els mercats energètics locals. L'expansió de l'autoconsum col·lectiu, la creació d'un gestor d'autoconsum i el rol més gran dels municipis apunten a un model on l'energia es produeix i consumeix a prop, beneficiant el territori i la participació ciutadana.

Però aquest nou model també té riscs. Aquí el document es connecta, de manera indirecta però clara, amb l'informe final d'ENTSO-E sobre l'apagada del 28 d'abril del 2025. Aquest esdeveniment, el pitjor a Europa en dècades, va estar causat principalment per una fallada en el control de tensió i en la gestió de la potència reactiva, dins d'un sistema amb molta energia renovable i generació distribuïda.

L'anàlisi revela que la combinació de generació amb factor de potència fix, desconnexions en cadena i manca de resposta dinàmica va causar el col·lapse en segons.

Aleshores em sorgeix una pregunta i és si, afecta aquest decret l'informe final d'ENTSO-E sobre l'apagada?

Crec que la resposta és que sí, però només en part. El decret porta eines que poden millorar la flexibilitat del sistema, com ara agregadors, emmagatzematge i millor ús de la xarxa, però no toca amb la mateixa profunditat els aspectes tècnics crítics que assenyala l'informe com és el control de tensió, comportament dinàmic de les renovables, coordinació entre nivells de xarxa i requisits tècnics més estrictes.

El risc és clar donat un sistema més descentralitzat i participatiu es pot tornar més complex i, si no es maneja bé, serà més vulnerable. com venim comentant reiteradament, la transició energètica no és només un repte regulador o econòmic, sinó sobretot un desafiament en l?operació del sistema.

Concloent, el RDL 7/2026 marca un canvi important. Promou un model energètic més democràtic i territorial, però també obliga que tots els actors evolucionin (es reinventin) i es revisi de manera rigorosa com funciona tècnicament el sistema. El futur no només serà renovable i local; també haurà de ser molt estable i segur.

Ramon Gallart

Quan la Transició Energètica Posa a Prova el Sistema.

 Lliçons de l’apagada ibèrica del 2025

El divendres comentava el report de la CNMC abans de saber que ENTSOe havia publicat l'informe definitiu sobre l'apagada que va afectar Espanya i Portugal el 28 d'abril de 2025. En la mateixa línia reitero que, aquest fet, no va ser només un problema tècnic excepcional, sinó, des del meu punt, de vista, també un avís que posa de manifest les tensions exitents del model energètic europeu. Aquest informe final realitzat per experts, no només explica el què va passar, sinó que també planteja una pregunta important i aquesta és ens hem de preparar de manera diferent per gestionar un sistema elèctric cada vegada més complex i dependent de tecnologies que no sempre funcionen com esperem?

De la lectura es desprèn que el que va passar va ser molt ràpid. Una combinació de pujades de tensió, oscil·lacions i desconnexions de generació va fer que el sistema elèctric d'Espanya, Portugal i una petita zona de França, perdés la sincronia amb la resta d'Europa i es produís un col·lapse generalitzat. Com acostuma a passar en accidents greus, no va ser un error puntual, sinó la conseqüència d'una suma de factors que van portar el sistema a un punt de no retorn.

Més enllà de la descripció tècnica de l'infomre, el que veig més preocupant no és la complexitat tècnica, sinó la naturalesa dels factors implicats. L’informe dona a entendre que la gestió del sistema no va ser prou adaptativa davant d’un entorn cada cop més exigent. 

Sabem que tenim un sistema amb una penetració que s'espera evolucioni amb més renovables les quals per els procediments, almenys fins el dia del blackout, no contribueixen activament al control de tensió. Per l'altra, tenim mecanismes de control que són massa lents o manuals, com la connexió de reactàncies fonamentalment en el sistema de 400 kV que no poden reaccionar amb la velocitat que exigeixen els nous escenaris molt més dinàmics. I, a més, tenim una arquitectura regulatòria que no sempre incentiva el comportament adequat dels actors del sistema.

Això no és un problema exclusivament ibèric, sinó un símptoma europeu. La transició energètica ha avançat molt més ràpid en la generació que en l'explotació del sistema. Hem sabut instal·lar renovables, però no sempre hem sabut integrar-les. El resultat és un sistema més net, però també més fràgil si no s'adapten les noves regles del joc.

Hi ha una paradoxa laqual veig interessant ja què, les mesures adoptades pels operadors per mitigar les oscil·lacions van contribuir indirectament a incrementar la tensió del sistema. Això significa que accions correctes en un pla poden generar riscos en un altre. Aquesta interdependència és probablement el gran repte del sistema elèctric del segle XXI.

També cal destacar el paper de la generació connectada a la xarxa de distribució i subtransport. en concret, l'informe suggereix que petites instal·lacions fotovoltaiques es van desconnectar automàticament davant de pujades de tensió, amplificant el problema sense que els operadors en tinguessin visibilitat completa. Això fa sorgir una qüestió a tenir en compte i és la de com governar un sistema en què milers de petits agents podrien influir en l'estabilitat global sense una coordinació efectiva?

El que considero és més preocupant és que els plans de defensa van funcionar tal com estaven dissenyats... i tot i així no van poder evitar el col·lapse. Això obliga a repensar no només els mecanismes operatius, sinó també els supòsits sobre els quals es construeixen.

Encara més preocupant és la manca de supervisió en temps real d’un paràmetre tan crític com la potència reactiva. L’informe apunta que diversos generadors no estaven aportant la resposta esperada mentre la tensió s’acostava a nivells perillosos, i això no va ser detectat a temps . En un sistema cada vegada més dominat per recursos distribuïts i electrònica de potència, aquesta manca de visibilitat no és un detall meno, sense dujbtge és una vulnerabilitat sistèmica.

També resulta discutible, des d’una perspectiva crítica, la gestió preventiva dels marges de control de tensió. Decisions operatives basades en previsions, com la de no reforçar determinades unitats tèrmiques en zones sensibles, van deixar parts del sistema amb menys capacitat de resposta davant variacions ràpides . És legítim preguntar-se si el model de planificació actual està massa orientat a l’eficiència econòmica i massa poc a la robustesa operativa.

I finalment, hi ha un fet incontestable i és què en els últims segons abans del col·lapse, simplement ja no hi havia marge d’actuació. Els operadors no van poder aplicar cap mesura correctiva manual perquè el sistema havia entrat en una dinàmica massa ràpida . Això em porta a pensar que en determinats escenaris, només els sistemes automàtics poden garantir la seguretat. La pregunta és per què aquests mecanismes no estaven plenament desplegats.

Tot plegat porta a una reflexió incòmoda però necessària. Formalment, el marc regulatori és clar en el sentit què l’operador del sistema té com a funció principal garantir la continuïtat i la seguretat del subministrament elèctric. I, tanmateix, el 28 d’abril de 2025 aquest objectiu no es va assolir. No es tracta tant d’assenyalar culpables com de reconèixer que els models actuals com son els tecnològics, operatius i regulatoris, poden no estar alineats amb la complexitat real del sistema

Veig molt be, i fellicito l'esfors dels equips per la recuperació del servei que va ser ràpida i eficient, amb el sistema restablert en poques hores gràcies a protocols i coordinació entre operadors. Però la rapidesa en la restauració no pot amagar la profunditat de les vulnerabilitats exposades en l'informe.

Aquest incident hauria de ser llegit com una advertència, no com una anècdota. La transició energètica no és només una qüestió de capacitat instal·lada o d'emissions reduïdes, sinó sobretot una qüestió de governança, d'enginyeria de sistemes i d'adaptació institucional. Sense això, el risc no és només un altre apagada, sinó la pèrdua de confiança en un sistema que ha de ser, per definició, invisible i fiable.

Per tant, l'apagada del 28 d'abril no va ser un error del futur, sinó un problema del present. I com tot bon avís, arriba a temps, sempre que estiguem disposats a escoltar-lo.

Ramon Gallart

Quan el Sistema Elèctric Va Més Ràpid que la Regulació

Lliçons incòmodes de l’apagada del 28 d’abril

Després de llegir l'informe de la CNMC, crec que es confirma la meva primera impressió i és que el problema no és només tècnic, sinó que hi ha un desajust estructural entre la velocitat a què canvia el sistema elèctric i la capacitat de la regulació i l'operació per adaptar-s'hi.

L'informe és molt detallat i identifica els nous riscos del sistema, com ara l'electrònica de potència, la generació distribuïda i la volatilitat de tensió. La CNMC admet que la xarxa ha canviat d'un entorn estable a un de més complex i menys predictible.

Però em sorgeix una pregunta: 

Si ara el diagnòstic és tan clar, per què no se sabia abans de l'incident? Fins a quin punt el sistema, incloent-hi el regulador, ha reaccionat tard als canvis que es produïen des de fa anys?

L'informe també admet que el problema no és només tècnic, sinó que hi ha una desconnexió entre el disseny del mercat, la regulació i la realitat física del sistema. La integració europea ha avançat ràpidament en termes de mercats, però no al mateix ritme en infraestructures ni explotació operativa. Això ha generat un sistema on les decisions econòmiques poden causar problemes físics difícils de controlar.

Això és important perquè s‟ha prioritzat l‟eficiència del mercat sobre la coherència operativa del sistema. Un altre element crític és la manca de visibilitat i control al sistema. No tindre una visió completa de la generació connectada a la xarxa de distribució és un risc estructural.

L'informe també parla de la governança i com la coexistència de múltiples organismes genera friccions i lentitud a la presa de decisions. La proposta de crear mecanismes de coordinació més estables és encertada, però també mostra que la coordinació no ha estat suficient fins ara.

Des del punt de vista tècnic, el diagnòstic sobre el voltatge és contundent. El problema no són els valors absoluts sinó la velocitat de canvi. El sistema no pot reaccionar prou ràpidament dins dels límits establerts. Això obliga a replantejar conceptes com la “volatilitat acceptable” o els criteris de seguretat.

Però veig que moltes de les mesures proposades són reactives, és a dir, s'introdueixen després que el problema s'ha detectat en operació real. Això és un patró que es repeteix i és crític perquè el sistema està aprenent a posteriori quan ja ha fallat.

Finalment, hi ha una qüestió de fons que travessa tot l'informe: la transició energètica s'ha centrat a desplegar renovables, però no suficient per adaptar el sistema per integrar-les. La demanda i les eines de flexibilitat no han crescut al mateix ritme que la generació, cosa que genera un sistema desequilibrat.

En resum, l'informe és tècnicament sòlid, però políticament i regulatòriament incòmode. Posa sobre la taula la realitat que el sistema elèctric entra en una nova fase de complexitat que no es pot gestionar amb eines, marcs reguladors i tempos del passat. Si això no s'assumeix amb rapidesa, el risc no és que es repeteixi el mateix incident, sinó que n'apareguin d'altres, diferents, però igualment inevitables.

Suggeriments:

* És important que es prenguin mesures per adaptar el sistema elèctric a la integració de les renovables.

* S'ha de millorar la coordinació entre els organismes reguladors i operadors del sistema.

* És necessari augmentar la visibilitat i control al sistema per prevenir problemes físics difícils de controlar.

* S'han de replantejar conceptes com la “volatilitat acceptable” o els criteris de seguretat per adequar-los a la nova realitat del sistema elèctric.

* És fonamental que es prioritzi la coherència d'explotació operativa del sistema sobre l'eficiència del mercat.

Ramon Gallart