Reforçar les Xarxes de Distribució

L'European Grids Package evidencia la necessitat d’un marc regulador, financer i operatiu que situï els DSO al centre d’un sistema elèctric cada cop més descentralitzat i electrificat

El debat sobre el futur del sistema elèctric europeues va intensificant arran de la electrificació de la societat que s'epera creixi notablement. En aquest context, el document European Grids Package – Joint statement for the better integration of electricity distribution challenges posa de manifest un element el qual, sovint passa desapercebut i és, el paper central de les xarxes de distribució i dels operadors de sistema de distribució (DSO) en la transició energètica europea.

La dimensió física d’aquestes xarxes ja evidencia la seva importància estratègica. Amb aproximadament deu dels onze milions de quilòmetres de xarxa elèctrica a Europa, la distribució constitueix la veritable columna vertebral del sistema energètic. Aquesta infraestructura, tot i ser poc visible per al gran públic, requereix inversions estimades en 730.000 milions d’euros entre 2024 i 2040 per adaptar-se a les noves necessitats derivades de la descarbonització i l’electrificació . No es tracta només d’una expansió quantitativa, sinó d’una transformació qualitativa cap a xarxes més intel·ligents, resilients i digitalitzades.

Segons les dades del document, la pressió sobre les xarxes de distribució no deixa de créixer. Més de 250 milions de consumidors ja hi estan connectats, als quals s’hi afegeixen milions de nous actius energètics distribuïts. Les previsions apunten a 30 milions de vehicles elèctrics el 2030, 10 milions de bombes de calor addicionals abans de 2027 i una presència majoritària d’instal·lacions renovables connectades a nivell de distribució . Aquest escenari obliga a replantejar no només la capacitat física de les xarxes, sinó també la seva gestió operativa i la seva planificació.

Des d’un punt de vista professional, el document destaca encertadament que la transició energètica no es pot abordar únicament des d’una perspectiva centralitzada. La realitat del sistema elèctric actual és profundament descentralitzada, amb una multiplicació d’actors, fluxos bidireccionals d’energia i necessitats específiques a escala local. En aquest sentit, la crítica a una excessiva centralització en el desenvolupament d’escenaris i planificació resulta especialment rellevant. Ignorar la informació i l’experiència dels DSO en la planificació pot conduir a decisions allunyades de la realitat operativa de les xarxes.

Un altre aspecte crític és la manca de mecanismes de finançament específics per a la distribució. Tot i que una gran part de les inversions necessàries es concentren en aquest nivell, les polítiques europees continuen prioritzant en gran mesura la infraestructura de transport. Aquesta desalineació pot generar colls d’ampolla en la connexió de nova generació renovable o en la integració de noves càrregues, limitant així el ritme de la transició energètica.

La proposta d’accelerar els procediments d’autorització i connexió és, en principi, positiva, però també planteja reptes significatius. Establir terminis massa estrictes o mecanismes d’aprovació tàcita pot comprometre la seguretat del sistema si no es tenen en compte les limitacions tècniques i la necessitat d’anàlisis detallades. La seguretat de la xarxa i la qualitat del subministrament han de continuar sent prioritats absolutes, especialment en un context d’augment de riscos associats tant a fenòmens climàtics extrems com a ciberatacs, que ja afecten de manera significativa el sector energètic .

També és rellevant la dimensió socioeconòmica de les xarxes de distribució. Més enllà de la seva funció tècnica, aquestes infraestructures són un motor de desenvolupament econòmic i ocupació, amb centenars de milers de llocs de treball associats i un paper clau en la integració de comunitats energètiques i en la participació ciutadana en el sistema energètic. Això reforça la idea que la distribució no és només un element tècnic, sinó també un instrument de cohesió territorial i de democratització de l’energia.

Per concloure, el document aporta una visió clara sobre la transició energètica europea que només serà viable si es reconeix plenament el paper estratègic de les xarxes de distribució i es dota els DSO dels recursos, el marc regulador i el protagonisme que requereixen. Sense aquesta base, qualsevol esforç en generació renovable o electrificació corre el risc de quedar limitat per una infraestructura que no evoluciona al mateix ritme. La clau no és només produir energia neta, sinó assegurar que aquesta energia pugui arribar de manera segura, eficient i equitativa a tots els consumidors.

Ramon Gallart

Mercats Locals de Flexibiltat.

Com els mercats locals i la digitalització estan convertint els distribuïdors com actors neutres però centrals d’un model energètic més flexible, eficient i centrat en l’usuari.

El Report on Distributed Flexibility Practices de la EU DSO Entity és un document que s’endinsa de ple a estudiar com estan i com evolucionen els mercats de flexibilitat locals a Europa. Mostra que són necessaris per transformar el sistema elèctric cap a un model més distribuït, digital i centrat en l’usuari. A partir de l’anàlisi de les pràctiques reals de diversos operadors de xarxes de distribució (DSO), l’informe mostra una visió clara i pràctica de com aquests sistemes, que abans eren només proves pilot, s’han convertit en eines fonamentals de treball.

L’electrificació creixent de l’economia i la proliferació de recursos energètics distribuïts, com les energies renovables, els vehicles elèctrics o les bombes de calor, estan canviant la manera de gestionar les xarxes. Per això, els gestors de les xarxes de distribució han de passar d’un model tradicional, amb fluxos unidireccionals i una gestió rígida, a un de més àgil i dinàmic. En aquest nou context, la flexibilitat és bàsica per garantir un subministrament segur, eficient i de qualitat.

En aquest marc, els mercats locals apareixen com una solució per gestionar problemes de congestió, tensió i limitacions operatives en el dia a dia de la xarxa de distribució. A diferència dels mercats majoristes o de balanç, aquests mecanismes responen a necessitats molt concretes, en ubicacions i moments específics. Això implica la necessitat de productes adaptats, mecanismes avançats de coordinació i una estreta connexió amb la realitat física de la xarxa. L’experiència dels països analitzats demostra que aquests mercats ja són útils tant en l’operació com en la planificació.

Una idea clau de l’informe és que la flexibilitat no substitueix la inversió en xarxa, sinó que la complementa. Els operadors combinen diverses eines com son els mercats, tarifes, acords flexibles i mesures tècniques, per optimitzar el desenvolupament de la infraestructura. Aquesta combinació permet ajornar o fins i tot evitar inversions costoses, alhora que facilita la connexió més ràpida de nous usuaris i fonts d’en+ergia.

La digitalització és un altre pilar fonamental. Per gestionar de manera eficient milions de recursos distribuïts, calen sistemes d’informació avançats, interoperabilitat de dades i comunicacions gairebé en temps real. Sense estàndards comuns i infraestructures digitals robustes, la flexibilitat no podrà escalar ni funcionar correctament. En aquest sentit, els DSO esdevenen actors clau en l’ecosistema digital energètic, facilitant la interacció entre mercats, usuaris i altres operadors.

L’informe també destaca la importància de la coordinació. Atès que les xarxes de transport i distribució estan interconnectades, igual que els diferents mercats, és imprescindible establir mecanismes clars d’actuació. Això permet evitar conflictes en l’activació de recursos i assegurar-ne un ús òptim. Aquesta coordinació no és només tècnica, sinó també institucional i reguladora, especialment en el context del futur Codi de Xarxa sobre Resposta a la Demanda, que establirà un marc comú a nivell europeu.

Un altre aspecte fonamental és la liquiditat dels mercats locals. La participació activa de consumidors, productors i agregadors és essencial perquè aquests mercats funcionin correctament. L’experiència demostra que aquesta liquiditat no apareix de manera immediata, sinó que requereix temps, confiança, regles clares i incentius adequats. Els mecanismes “local-for-local”, que fan visible el valor de la flexibilitat a nivell local, són especialment efectius per fomentar la participació.

Finalment, l’informe subratlla la importància dels marcs nacionals d’implementació. Tot i l’existència d’un marc europeu comú, el desplegament real dels mercats de flexibilitat dependrà de les decisions adoptades a cada país, especialment pel que fa a condicions tècniques, funcionament dels mercats i requisits de dades. L’èxit d’aquests sistemes dependrà de la seva capacitat d’adaptar-se a les particularitats locals sense perdre coherència ni interoperabilitat.

Per tant, el document ofereix una visió clara i basada en l’experiència sobre la importància de la flexibilitat distribuïda en la transició energètica. No es tracta només d’una tendència emergent, sinó d’un element estructural per construir un sistema elèctric més resilient, eficient i centrat en l’usuari. En aquest nou escenari, els operadors de distribució assumeixen un paper cada cop més actiu com a facilitadors de mercat i gestors d’un sistema energètic complex i descentralitzat.

Ramon Gallart

Quan l’Excés d’Energia Esdevé Problema

Les contradiccions d’una transició mal planificada

Ens han repetit fins a la sacietat que el gran repte del segle XXI és la manca d’energia i la dependència dels combustibles fòssils. Però la realitat comença a desmuntar aquest relat donat que, a Europa, cada cop més sovint, el problema no és que falti electricitat, sinó que en sobra i falta la seva gestionabilitat. Tant, que el sistema arriba a pagar perquè algú la consumeixi. No és cap victòria tecnològica; és, més aviat, el símptoma d’un model energètic mal dissenyat.

Els episodis de preus elèctrics en negatiu de l'1 de maig de 2026 no són una curiositat puntual ni una anomalia passatgera. Són la conseqüència directa d’una aposta desordenada per les renovables sense haver resolt abans les seves limitacions estructurals i de gestió. Sí, hem omplert teulades i camps de plaques solars, i això ha abaratit el cost de producció en moltes hores. Però, a la pràctica, ningú no ha pensat prou en què fer amb tota aquesta energia quan no es necessita.

El resultat és un sistema tensionat, erràtic i, en molts moments, absurd.

Mentre organismes internacionals alerten d’una crisi energètica global sense precedents que comportarà preus del petroli disparats i incerteses geopolítiques constants, Europa es permet el luxe de malbaratar electricitat. Aquesta contradicció posa en evidència una clar mancança de planificació. S’ha impulsat la generació renovable amb entusiasme, però sense desplegar al mateix ritme ni les xarxes, ni l’emmagatzematge, ni mecanismes reals de flexibilitat de la demanda.

La península Ibèrica, sovint presentada com un cas a part, tampoc no és cap exemple modèlic. El fet que Espanya i Portugal quedin parcialment protegits dels desploms extrems gràcies a la seva escassa interconnexió amb Europa no és cap mèrit, sinó una anomalia per no dir-ne problema. Aquest “aïllament energètic” pot esmorteir alguns impactes puntuals, però també limita la capacitat d’integrar-se en un sistema més eficient i solidari.

El problema, en el fons, no és tècnic, sinó polític i regulador.

Durant anys s’han creat incentius que desconnecten la producció de la realitat del mercat. Moltes instal·lacions continuen generant electricitat fins i tot quan no té cap valor o, pitjor encara, quan genera pèrdues, perquè els mecanismes de suport garanteixen ingressos fixes. Això distorsiona completament el sistema i trasllada els costos, de manera indirecta, als contribuents.

En aquest context, Espanya juga una partida amb regles pròpies. La seva limitada interconnexió amb Europa continental actua com un coixí davant els desploms extrems de preus. Però aquest “avantatge” és enganyós: no és fruit d’una millor planificació, sinó d’una anomalia estructural que també limita la capacitat d’optimitzar recursos a escala europea.

I és aquí on entra en joc el PNIEC 2030.

El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima preveu un desplegament encara més intens de renovables en la pròxima dècada, amb l’objectiu que més del 80% de l’electricitat a Espanya sigui d’origen renovable. Sobre el paper, és una aposta coherent amb els objectius climàtics i amb la necessitat de reduir la dependència energètica exterior. Però en la pràctica, em planteja interrogants.

Si el sistema ja mostra símptomes de saturació en determinades hores, què passarà quan la capacitat renovable es multipliqui? Sense un salt qualitatiu en emmagatzematge, sense una xarxa molt més robusta i sense mecanismes efectius de gestió de la demanda, el risc és evident i això vol dir que acabarà en amplificar els problemes actuals.

El PNIEC parla de flexibilitat, d’hidrogen verd i de digitalització, però el ritme real d’aquestes solucions està molt per darrere del creixement de la generació. I això no és un detall menor; és una descompensació estructural que pot convertir l’abundància en ineficiència sistèmica.

A més, el marc regulador continua enviant senyals contradictoris. Moltes instal·lacions operen amb esquemes que asseguren ingressos independents del mercat, fet que incentiva la producció fins i tot quan no és necessària. El resultat és un sistema que no sap autoregular-se i que acaba traslladant els costos a la societat.

Mentrestant, el discurs institucional insisteix que la solució passa per electrificar-ho tot.

És cert que l’electrificació és imprescindible per reduir emissions i avançar cap a una economia descarbonitzada. Però convertir-la en una consigna acrítica és perillós. No es tracta només de generar més electricitat neta, sinó de construir un sistema capaç de gestionar-la amb intel·ligència.

El que està fallant és la visió global.

Sense inversions decidides en bateries, sense incentius reals per adaptar el consum als moments de major producció i sense una planificació coordinada a escala europea, el sistema continuarà acumulant tensions. I aquestes tensions no són teòriques, ja es tradueixen en volatilitat, distorsions de mercat i riscos operatius.

La gran ironia és que, mentre en moltes parts del món l’accés a l’energia continua sent un luxe, a Europa ens enfrontem al problema contrari; una sobreproducció que el sistema no sap absorbir. Potser ha arribat el moment de replantejar el rumb.

La transició energètica no pot limitar-se a instal·lar més megawatts renovables. Ha de ser, sobretot, un exercici de coherència, coordinació i realisme. Perquè, si no, correm el risc que una aposta imprescindible acabi generant noves fragilitats. I que l’energia del futur, en lloc de ser una solució, es converteixi en una font més de desequilibris.

També, aquesta situació té conseqüències que van més enllà de l’eficiència econòmica. D’una banda, es posa en risc la viabilitat financera de noves inversions en renovables, precisament quan més caldria accelerar-les. De l’altra, s’incrementa la probabilitat d’inestabilitat en la xarxa, amb escenaris en què l’excés d’oferta obliga a prendre mesures d’emergència.

I mentrestant, el discurs oficial continua insistint que la solució passa per electrificar-ho tot.

Certament, l’electrificació és una peça clau per reduir emissions i avançar cap a un model més sostenible. Però convertir-la en un dogma, sense abordar les seves disfuncions, és una temeritat. No n’hi ha prou amb produir més electricitat neta; cal garantir que el sistema sigui capaç d’absorbir-la, gestionar-la i distribuir-la de manera eficient.

Cal corretjir la visió de conjunt ja que sense una aposta decidida per l’emmagatzematge a gran escala, sense tarifes que incentivin un consum més intel·ligent, i sense una modernització profunda de les infraestructures, el sistema continuarà acumulant disfuncions. I aquestes no són anecdòtiques les veig com el preludi d’un model energètic que pot col·lapsar no per manca de recursos, sinó per un excés mal gestionat.

La transició energètica no pot ser només una cursa per instal·lar més capacitat renovable. Ha de ser, sobretot, un exercici de coherència. Perquè, si no, correm el risc de convertir una solució necessària en un nou problema estructural.

Ramon Gallart