L’Era dels 100 GW

La nova pressió sobre les xarxes elèctriques

L’emmagatzematge energètic ha deixat de ser una tecnologia complementària per convertir-se en l’eix central de la nova arquitectura elèctrica mundial. Segons l'article de El Periódico de la Energía, el fet que el mercat global hagi superat per primera vegada els 100 GW anuals d’instal·lacions de bateries no és només una fita industrial, per una banda s'està aportant la gestioabilitat de les fonts de genració PV i eòlica, que no tenen de manera intrínsica i, també és un senyal inequívoc que el sistema energètic està entrant en una nova fase, marcada per l’esperada electrificació de l’economia que preveu una demanda elèctrica mai vista. 

Els nous vectors energètics com son, la mobilitat elèctrica, l’hidrogen verd, la descarbonització industrial i l’explosió dels centres de processament de dades (CPD), estan transformant completament el perfil de consum i tensionant les infraestructures de transport, subtransport i distribució.

La mobilitat elèctrica és probablement el vector més visible. La progressiva electrificació del parc automobilístic, especialment del transport pesant i de les flotes logístiques, implica una nova demanda concentrada en hores específiques i en punts urbans o industrials molt concrets. Una estació de càrrega ultraràpida per a camions pot requerir desenes de megawatts de potència instantània, equivalents al consum d’un municipi no molt petit. Això obliga a reforçar les xarxes de distribució i, en molts casos, a construir noves subestacions i línies de mitja tensió. El problema ja no és només generar electricitat renovable, sinó ser capaços de gestionar i portar-la allà on es necessita i en el moment adequat.

Aquesta mateixa tensió es multiplica amb l’arribada de l’hidrogen verd. Els electrolitzadors industrials funcionen com grans consumidors elèctrics continus. Un projecte d’hidrogen de mida mitjana pot requerir centenars de megawatts de connexió a la xarxa d’alta tensió. Això converteix moltes zones industrials en nous pols de demanda energètica, alterant els equilibris històrics del sistema. La xarxa de transport, tradicionalment pensada per evacuar energia des de grans centrals cap als centres de consum, ara ha d’adaptar-se a una estructura molt més distribuïda i dinàmica.

La indústria electrificada accentua encara més aquesta transformació. Processos tèrmics que fins ara funcionaven amb gas natural (forns, vapor industrial, química pesada o cimenteres) estan migrant cap a tecnologies elèctriques per reduir emissions. Aquesta electrificació incrementa enormement la demanda base del sistema i exigeix potències fermes, contínues i estables. En conseqüència, la necessitat d’emmagatzematge energètic deixa de ser una qüestió vinculada exclusivament a les renovables i passa a ser un element estructural per garantir estabilitat industrial i competitivitat econòmica.

Però si hi ha un vector que està redefinint el debat energètic global són els centres de dades. La irrupció de la intel·ligència artificial i del cloud computing està provocant una cursa mundial per construir nous CPD amb consums energètics gegants. Alguns centres ja superen els 500 MW de demanda contínua, i els futurs campus digitals podrien arribar al nivell d’una ciutat mitjana. A diferència d’altres consums industrials, els CPD requereixen una qualitat de subministrament pràcticament perfecta: qualsevol microtall implica pèrdues milionàries. Això obliga a desplegar sistemes d’emmagatzematge de resposta ultraràpida, bateries estacionàries i xarxes molt més resilients.

Aquest nou escenari té conseqüències directes sobre les infraestructures elèctriques. La xarxa de transport d’alta tensió haurà de créixer de manera accelerada per connectar grans nodes renovables amb els nous centres de demanda industrial i digital. Les xarxes de subtransport, sovint oblidades, es convertiran en un coll d’ampolla crític, especialment a les àrees metropolitanes i industrials. I la distribució urbana haurà d’afrontar un canvi radical, passant d’una estructura passiva a una xarxa intel·ligent, bidireccional i digitalitzada.

Sota aquest context, l’emmagatzematge energètic apareix com una eina de flexibilitat sistèmica. Les bateries permeten absorbir excedents renovables, reduir congestions de xarxa, suavitzar pics de demanda i diferir inversions multimilionàries en noves infraestructures. Diversos estudis ja apunten que el desplegament massiu d’emmagatzematge pot reduir o ajornar reforços de xarxa gràcies a una millor gestió dels fluxos elèctrics. 

A més, l’evolució tecnològica està accelerant aquesta tendència. Les bateries de sodi, els sistemes híbrids amb hidrogen o les tecnologies gravitacionals i tèrmiques amplien les opcions disponibles i redueixen la dependència del liti. BloombergNEF preveu que aquesta diversificació química serà una de les grans transformacions de la pròxima dècada. 

Europa i Espanya arriben tard a aquesta cursa. Malgrat el lideratge renovable, encara existeix una manca d’estratègia integral entre generació, emmagatzematge i xarxes. El risc és evident: podem tenir una enorme capacitat renovable instal·lada però insuficient infraestructura per transportar-la, estabilitzar-la i consumir-la eficientment. La transició energètica no dependrà només de quants gigawatts renovables s’instal·lin, sinó de la capacitat del sistema per gestionar una demanda cada vegada més electrificada, digitalitzada i intermitent.

El futur energètic no serà només renovable; serà flexible, distribuït i intensiu en emmagatzematge. Qui entengui això abans dominarà la nova economia elèctrica del segle XXI.

Ramon Gallart

Els Cables Submarins de Fibra Òptica.

Sota la superfície aparentment immutable dels oceans s’amaga una de les infraestructures més decisives del nostre temps.

Milers de quilòmetres de cables submarins de fibra òptica recorren els fons marins connectant continents, economies i societats amb una discreció gairebé absoluta.

Invisibles per a la majoria de la població, aquests conductes digitals són els veritables vasos sanguinis de la globalització contemporània donat què, per ells circula prop del 99% del tràfic mundial d’internet, des de transaccions financeres fins a videotrucades, serveis al núvol, dades governamentals o comunicacions militars.

La paradoxa és evident. Vivim en una era que es percep com a completament “sense fils”, dominada pels satèl·lits, el 5G i la computació distribuïda, però la realitat és que la connectivitat global continua depenent d’una xarxa física extraordinàriament vulnerable. Aquests cables, amb un gruix sovint comparable al d’una mànega de jardí, suporten una càrrega estratègica colossal. I qualsevol interrupció pot tenir conseqüències econòmiques, polítiques i de seguretat de gran abast.

Els incidents registrats al mar Bàltic a finals de 2024 van posar aquesta fragilitat sota els focus internacionals. El 17 de novembre, el cable BCS East-West Interlink, que uneix Lituània i Suècia, va deixar de funcionar inesperadament. L’endemà, un altre cable submarí entre Finlàndia i Alemanya també va patir una interrupció. Tot i que els talls accidentals són relativament freqüents; provocats sovint per àncores, terratrèmols submarins o activitats pesqueres, la coincidència temporal i geogràfica va despertar immediatament sospites d’un possible sabotatge deliberat.

Les investigacions van dirigir ràpidament l’atenció cap al vaixell xinès Yi Peng 3, detectat navegant prop de les zones afectades. Encara que les conclusions definitives continuen envoltades de prudència diplomàtica, el cas ha intensificat les tensions geopolítiques i ha reforçat la percepció que els cables submarins s’han convertit en objectius estratègics dins les noves formes de guerra híbrida. En un context internacional cada vegada més polaritzat, aquestes infraestructures són alhora símbol de cooperació global i punts crítics de vulnerabilitat.

La dimensió del repte és colossal. La xarxa mundial de cables submarins supera els 1,5 milions de quilòmetres i travessa oceans sencers, zones volcàniques, falles tectòniques i àrees marítimes sota jurisdiccions diverses. Protegir de manera integral aquesta infraestructura és pràcticament impossible. Les dificultats no només són tècniques, sinó també polítiques i logístiques.

En les grans profunditats oceàniques, els cables són relativament segurs gràcies a la dificultat d’accés. Però la situació canvia radicalment a prop de les costes. És en aquestes aigües menys profundes on es concentra la major part dels incidents. Les àncores de grans vaixells comercials, les xarxes d’arrossegament, els submarins i fins i tot drons subaquàtics poden causar desperfectes greus amb una facilitat sorprenent. A més, quan els cables entren a les zones econòmiques exclusives dels estats, la responsabilitat de la seva protecció depèn dels recursos i capacitats de cada país. Això crea un mosaic desigual de vigilància marítima i capacitat de resposta.

Aquest nou escenari està impulsant una transformació tecnològica accelerada en la manera com es protegeixen les infraestructures submarines. Empreses especialitzades en observació terrestre, com BlackSky Technology, i operadors espacials com SpaceX, estan desenvolupant sistemes de monitorització contínua mitjançant satèl·lits capaços d’identificar patrons de navegació sospitosos prop de les rutes submarines. L’objectiu és detectar anomalies abans que es produeixi un incident.

Paral·lelament, els vehicles submarins no tripulats —els anomenats UUVs— emergeixen com una de les grans promeses de la seguretat marítima. Aquests drons autònoms podrien patrullar corredors submarins, inspeccionar l’estat físic dels cables, identificar manipulacions i fins i tot intervenir preventivament davant activitats considerades hostils. El desenvolupament d’intel·ligència artificial aplicada a la vigilància marina permetria, a més, automatitzar la detecció de comportaments anòmals i reduir el temps de resposta davant amenaces potencials.

Tanmateix, la mateixa tecnologia que pot reforçar la protecció també pot sofisticar el sabotatge. La democratització dels drons submarins, les capacitats avançades de geolocalització i l’automatització dels sistemes de navegació obren la porta a operacions molt més precises, difícils de rastrejar i potencialment devastadores. La infraestructura submarina s’ha convertit així en un nou espai de confrontació silenciosa, on la frontera entre accident, espionatge i atac deliberat és cada vegada més difusa.

Actualment ja s’apliquen mesures de protecció física, com enterrar els cables sota el fons marí o cobrir-los amb estructures protectores per dificultar-ne la localització i manipulació. Però aquestes solucions tenen limitacions evidents davant amenaces cada vegada més sofisticades. El futur de la seguretat submarina sembla encaminat cap a una combinació de vigilància permanent, intel·ligència artificial, sensors distribuïts i cooperació internacional.

La qüestió central no és només com protegir els cables submarins, sinó com anticipar-se als riscos abans que les conseqüències siguin irreversibles. En una economia global totalment dependent de la connectivitat digital, qualsevol interrupció prolongada podria afectar mercats financers, infraestructures energètiques, serveis públics i sistemes de defensa. Els cables submarins ja no són únicament infraestructura tecnològica: són un element essencial de la sobirania digital i de l’estabilitat geopolítica del segle XXI.

La gran batalla per la connectivitat global no es lliura únicament a l’espai, als centres de dades o a les xarxes 5G. També es desenvolupa en silenci, a milers de metres sota la superfície marina, allà on el món modern depèn d’uns fils aparentment fràgils que sostenen bona part de la civilització digital contemporània.

Ramon Gallart

La Revolució Silenciosa de la IA al Sector Elèctric

La digitalització ja està transformant el sector elèctric, però la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) alterarà encara més la seva cadena de valor. 

Diversos informes internacionals apunten que l’aplicació de la IA en els sistemes elèctrics podria generar desenes de milers de milions d’euros en estalvis i reduccions significatives d’emissions. Però més enllà dels beneficis operatius, la qüestió clau és una altra i això és, qui capturarà aquest valor i com canviarà l’equilibri entre els diferents actors del sistema energètic.

En aquest context, les tres peces del sistema elèctric es troben en redefinició:

1.-La generació connectada a les xarxes de distribució, 

2.- Les pròpies xarxes de distribució i,

3.- Els comercialitzadors amb àmbit més local. 

És precisament aquí on la IA acturà com a catalitzador d’un canvi estructural que podria redistribuir poder dins del sector, tradicionalment dominat per grans empreses.

La transició energètica està fent que els sistemes elèctrics siguin cada vegada més complexos. L’entrada massiva de renovables variables, implica gestionar variabilitat, congestió i necessitats de flexibilitat en temps real. Aplicacions com la previsió de generació renovable, el manteniment predictiu de xarxes i infraestructures, l’optimització del despatx elèctric, el control en temps real de la xarxa o la classificació dinàmica de línies ja estan demostrant que poden millorar de manera significativa l’eficiència operativa dels sistemes elèctrics. Però aquestes millores no són neutres des del punt de vista econòmic o institucional és a dir, la digitalització redistribueix informació, i qui controla la informació pot influir en la presa de decisions del sistema.

La generació connectada a xarxes de distribució podria ser una de les grans beneficiàries d’aquest procés. Els algoritmes permeten predir la producció renovable amb més precisió, optimitzar l’autoconsum i l’emmagatzematge, participar en mercats locals de flexibilitat o integrar millor recursos distribuïts. Això redueix una de les grans barreres històriques de la generació distribuïda que és la incertesa operativa. En altres paraules, la IA pot permetre que instal·lacions més petites competeixin en eficiència amb grans centrals, especialment quan es coordinen a través de plataformes digitals o agregadors. Aquest fenomen podria democratitzar parcialment la producció d’energia si el marc regulador acompanya aquest canvi.

Les xarxes de distribució també estan ja en una nova etapa. Històricament han funcionat de manera relativament passiva, transportant i distribuint energia des de la gran generació connectada a les xarxes de transport fins al consumidor final. Però amb l’entrada massiva de generació distribuïda, bateries i vehicles elèctrics, aquestes xarxes es converteixen en espais d’orquestració energètica. La IA pot ajudar els distribuïdors o DSO a gestionar congestions locals, optimitzar fluxos bidireccionals d’energia, coordinar recursos distribuïts o anticipar inversions en infraestructura. Això pot convertir les xarxes de distribució en infraestructures digitals crítiques, amb un paper cada vegada més semblant al d’una plataforma. En aquest escenari, els DSO podrien adquirir més capacitat d’influència dins del sistema elèctric, especialment si desenvolupen capacitats analítiques pròpies.

Per altre banda, els comercialitzadors amb presència local o regional poden trobar en la IA una eina per competir amb actors molt més grans. Els sistemes d’anàlisi de dades permeten personalitzar serveis energètics, predir patrons de consum, optimitzar tarifes dinàmiques o gestionar la flexibilitat dels clients. Aquest tipus de serveis depenen sovint de coneixement del client i de proximitat territorial, un terreny on els actors locals poden tenir avantatges. Les grans corporacions disposen d’economies d’escala i capacitat financera, però els comercialitzadors locals poden aprofitar dades més contextualitzades, relacions de confiança amb els clients i una integració més directa amb comunitats energètiques o iniciatives territorials. Si es combina amb plataformes digitals i IA, aquest model podria facilitar l’aparició d’ecosistemes energètics més descentralitzats.

Tot i aquestes oportunitats, la introducció de la IA també planteja riscos importants. Els sistemes elèctrics estan dissenyats per ser altament fiables i deterministes, mentre que els models d’IA funcionen de manera probabilística. Això genera reptes en termes de validació, explicabilitat i responsabilitat, especialment quan aquestes eines s’utilitzen per prendre decisions en infraestructures crítiques. A més, la digitalització massiva augmenta l’exposició a riscos de ciberseguretat. A mesura que les xarxes es connecten amb més recursos distribuïts, centres de dades i plataformes digitals, també augmenta la superfície potencial d’atac.

També hi ha un repte organitzatiu. Moltes empreses adopten noves eines tecnològiques amb l’esperança d’aconseguir millores ràpides en eficiència, però sovint descuiden la necessitat de reforçar la col·laboració interna, la confiança i les dinàmiques de treball. Sense aquests elements, la tecnologia pot acabar generant friccions organitzatives i resultats per sota de les expectatives.

La qüestió de fons no és si la intel·ligència artificial millorarà l’eficiència del sector elèctric, sinó com redistribuirà el poder dins de la cadena de valor.

Si les dades i les capacitats analítiques es concentren en mans de les grans corporacions, la IA podria reforçar el model actual del sector. Però si aquestes eines es distribueixen entre DSO, agregadors, generació distribuïda i comercialitzadors locals, el resultat podria ser un sistema energètic més descentralitzat, flexible i resilient.

Llavors, la intel·ligència artificial no determinarà per si sola el futur del sector elèctric. El que realment marcarà la diferència seran les decisions reguladores, institucionals i empresarials que s’adoptin en els pròxims anys. D’aquestes decisions dependrà si la IA consolida el poder dels grans actors tradicionals o si, per contra, obre la porta a una nova geografia energètica més distribuïda i diversa.

Ramon Gallart