El Pla de la Tallada i el Plater

El problema dels 4 aerogeneradors al Pla la Tallada no és que s'hagi dit no; és que ningú no podia saber, abans de començar, si la resposta seria sí o no.

Aquesta incertesa és exactament el que el Plater hauria de resoldre. Cinc anys després que se'n comencessin els treballs, el pla encara no està aprovat, i mentrestant les decisions es continuen prenent projecte a projecte.... això no és gens bo per Catalunya.

Des d'un sector que viu alhora de l'energia i del territori, val la pena mirar aquest cas amb calma, vull dir, no per defensar un promotor concret, sinó per continuar preguntar-nos quin sistema de decisió volem per a la transició energètica a Catalunya o el que és pitjo, si realment hi creiem com a país.

El 21 d'octubre, la Ponència d'Energies Renovables va signar una declaració d'impacte ambiental desfavorable per al parc eòlic del Pla de la Tallada (Baix Empordà). El projecte, de l'alemanya RWE, preveia quatre aerogeneradors i 22,8 MW. Hauria estat el primer parc eòlic de les comarques gironines. És la primera vegada que la Generalitat tomba un projecte renovable per motius paisatgístics, tal com va publicar el diari Ara.

El motiu és l'impacte sobre el fons escènic del Montgrí. EolicCat el considera un criteri subjectiu i difícil de quantificar, i avisa que el projecte queda mort perquè perd el punt de connexió a la xarxa. El Departament de Territori, en canvi, diu que manté el compromís amb les renovables a la Tallada i que el recorregut administratiu no s'ha esgotat, segons va publicar Nació.

Des del la meva perspectiva, voldria,  afegir-hi que sovint queda en segon pla, que en la consulta municipal, el 95,6% dels votants de la Tallada d'Empordà es van oposar als aerogeneradors tal com va informar 3Cat.

Llavors, com entendre quan el Govern es diu capaç de triplicar la potència renovable el 2030 i multiplicar-la per dotze el 2050 i, al mateix temps, es rebutja el primer parc eòlic gironí amb un criteri que no figura en cap norma aprovada. I, en la mateixa resposta, assegura que vol renovables a la Tallada. Les tres coses alhora són difícils d'explicar a ningú.

El Plater havia de ser precisament el mapa que evités aquestes situacions. La seva tramitació va començar el 2021. El text es va sotmetre a informació pública aquest 2026 i va rebre 12.143 al·legacions. Uns 300 ajuntaments el rebutgen i l'aprovació s'ha ajornat, com a mínim, fins a l'estiu del 2027.

El resultat és un buit on tothom perdem, vull dir que, els promotors inverteixen anys en estudis, tràmits i punts de connexió sense saber quins criteris paisatgístics se'ls aplicaran. Els municipis no tenen un instrument aprovat per ordenar el que volen i, sense Plater, hi han menys arguments de planificació territorial; finalment, l'administració podria acabar resolent conflictes territorials amb una eina pensada per avaluar impactes, no per fer política energètica.

Decidir cas a cas no és neutral perque, converteix cada projecte en una batalla i cada resolució en un precedent que ningú no ha discutit en abstracte.

Seria un error llegir aquest article com una crítica al fet de protegir el paisatge. El Montgrí és un dels referents visuals de l'Empordà, i una transició que ignori el territori perd el suport social que necessita. El 95,6% de rebuig a la consulta local és un senyal que cap promotor seriós pot menystenir.

La crítica és una altra. Vull dir que, el paisatge s'ha de poder valorar abans, no descobrir al final. Catalunya disposa d'eines per fer-ho, com els catàlegs de paisatge de l'Observatori del Paisatge. Si el fons escènic del Montgrí és incompatible amb aerogeneradors, aquesta limitació hauria de constar en un mapa públic, amb un radi i uns criteris de visibilitat que qualsevol pugui consultar. Aleshores el projecte no s'hauria plantejat on es va plantejar, o s'hauria redissenyat des del primer dia.

Això és el que el sector reclama quan parla de seguretat jurídica. No demana que es digui que sí a tot, sinó saber per endavant on és que sí, on és que no i per què.

Criticar és fàcil; el repte és proposar. Aquestes mesures no demanen més permissivitat, sinó més previsibilitat. Per exemple, 

1.- Aprovar el Plater amb un calendari ferm, desvinculat del cicle electoral. Cada mes sense pla multiplica casos com el de la Tallada.

2.- Convertir els criteris paisatgístics en cartografia pública, amb les conques visuals, distàncies a fites com el Montgrí i graus de protecció, consultables per tothom abans de presentar cap projecte.

3.- Crear un informe previ de viabilitat territorial, ràpid i no vinculant, abans que el promotor comprometi inversió i punt de connexió.

4.- Fer que les zones prioritàries del Plater siguin la base de les zones d'acceleració, com proposen conjuntament UNEF Unión Española Fotovoltaica, el Clúster de l'Energia Eficient de Catalunya , EolicCat - Associació Eòlica de Catalunya, els Enginyers Industrials de Catalunya i Associació Renovem-nos. Així no caldria repetir en cada projecte el que ja s'ha estudiat a escala territorial (nota conjunta).

5.- Posar la participació local i el retorn al territori al principi, no al final. Es a dir, participació veïnal en el capital, beneficis per al municipi i diàleg abans del disseny.

6.- Donar una sortida clara quan la resposta és no. És a dir, si el Govern creu que hi ha encaix a la Tallada, ha de dir on i com, i estudiar mecanismes perquè una reubicació raonable no impliqui començar de zero.

La Tallada no ha de ser recordada com el precedent que va frenar l'eòlica a Girona, sinó com el cas que va accelerar una planificació seriosa. Catalunya va tard en renovables, i no s'ho pot permetre fer tard i, a més, de manera desordenada.

La transició energètica necessita el mateix que qualsevol infraestructura de país, vull dri, regles clares, conegudes per endavant i aplicades amb coherència. Protegir el paisatge i desplegar renovables no són objectius oposats. Són compatibles si es decideixen en el mapa, i no en cada expedient. 

Ramon Gallart

Els Network-Codes i la Temptació de Mirar Cap Avall

Aquest text amplia el meu article "L'apagada ibèrica vista des de la distribució" i es recolza en l'informe final de l'ENTSO-E sobre l'incident del 28 d'abril de 2025 (març de 2026), en els informes de l'ENTSO-E "Market Design Options for Congestion Management" (juny de 2026) i "Flexibility from Renewable Energy Sources" (novembre de 2025), i en la cobertura de pv magazine, WindEurope i Enlit World.

Quan un sistema elèctric cau en menys de 90 segons, la primera pregunta tècnica que ens ve al cap és: què ha passat? i acostuma a venir acompanyada d'una segona, menys neutre que no és altre que cercar de qui és la culpa. L'apagada del 28 d'abril de 2025 a la península Ibèrica no va ser una excepció. I és precisament en aquesta segona pregunta on val la pena aturar-se, perquè la resposta que s'imposi avui ja comença a condicionar anys de regulació, la revisió dels codis de xarxa, el disseny de mercat i el repartiment de responsabilitats entre operadors de transport (TSO) i operadors de distribució (DSO) que pagem els clients.

 es té una perpectiva per mirar l'incident des de la cadira de la distribució, no com un exercici defensiu, sinó per una raó més sòlida segur que, si el diagnòstic s'equivoca de nivell, els remeis també ho faran.

L'informe final de l'ENTSO-E, publicat el març de 2026 després de la feina d'un panell de 49 experts, és inequívoc en un punt que sovint s'havia distorsionat: el problema no van ser les renovables. En paraules del president del Board de l'ENTSO-E, Damián Cortinas, el problema va ser "el control de tensió, independentment del tipus de generació". L'informe descriu una combinació de factors com son les oscil·lacions (0,63 Hz locals i 0,2 Hz interàrea), mancances en el control de tensió i de potència reactiva, pràctiques de regulació de tensió divergents, reduccions ràpides de generació i desconnexions en cascada al territori Espanyol, que van desembocar en una pujada de tensió incontrolada i, com a conseqüència, la desconnexió en cascada de generació.

La direcció de la fletxa causal importa. Els convertidors que es van desconnectar ho van fer, en bona part, per sobretensió. És a dir, no van "provocar" l'incident, van reaccionar a una tensió que ja s'havia enfilat aigües amunt. Per tant, no s'ha de confondre el símptoma amb la causa en base a que tractar la desconnexió de generació basada en inversors (IBR) com l'origen i no com l'efecte d'una fallada de control de tensió, és el primer error que convé evitar. Aquesta lectura, a més, és coherent amb el que el propi ENTSO-E escriu al seu informe Market Design Options for Congestion Management (juny de 2026), quan cita el 28-A per subratllar que, fins i tot quan la congestió no és la causa arrel, l'operació del sistema és cada cop més fràgil i depèn d'una planificació operativa robusta, d'anàlisis de seguretat i del control de tensió en temps real. És a dir, la mateixa casa reconeix que la palanca és operativa i de planificació, no de comportament de la MT i BT.

Aquí és on veig que la mirada des de la distribució esdevé imprescindible. Existeix un relat, còmode per a qui vol desplaçar la responsabilitat cap avall, segons el qual una desconnexió massiva i sobtada d'IBR connectats a la xarxa de distribució hauria estat un factor determinant. El problema d'aquest relat no és ideològic, és probatori. El mateix informe final admet que la investigació va quedar limitada per dades incompletes ja que, els DSO no tenien accés a les dades reals de producció dels generadors per sota d'1 MW que de fet son essencialment autoconsum fotovoltaic en teulada, diversos titulars de generació no van poder aportar registres de falta, i només dos fabricants d'inversors van facilitar dades agregades de manera voluntària (capítol 1.1.2, pàg-7) . L'informe reconeix que els buits de dades van impedir determinar la causa d'algunes desconnexions.

Sobre aquesta base pública, em sorgeixen una serie de preguntes: 

1.- Sobre la representativitat: dues mostres voluntàries i agregades, són una base suficient per extrapolar el comportament del parc nacional, i què passa amb la resta? 

2.- Sobre la coherència interna: si les dades aportades divergeixen entre elles, amb quin criteri s'escull la lectura que se'n fa es a dir, la interpretació més desfavorable o la més probable? I,

3.- Sobre el contrafactual: s'ha comparat el comportament del 28-A amb dies anteriors comparables, per distingir el que és anòmal del que és simplement habitual en aquestes plantes? 

Aquestes no són objeccions per exculpar, sinó per demanar el mateix estàndard de prova que exigiríem a qualsevol altra banda del sistema. Quan la conclusió que se n'extreu és una obligació regulatòria per a milions d'actius i per a desenes de DSO, el llistó probatori ha de ser alt, no oportunista. I convé recordar un principi elemental que és l'absència d'observabilitat no és una prova de culpabilitat. Que els DSO no tinguessin visibilitat sota 1 MW és, en tot cas, un argument per millorar la mesura, no per atribuir per defecte a la baixa tensió el que no s'ha pogut mesurar.

Res del que precedeix nega les mancances reals. L'informe assenyala buits en la monitorització en temps real, en la coordinació transfronterera i en la comunicació TSO–DSO. I l'informe Flexibility from Renewable Energy Sources (novembre de 2025) del propi ENTSO-E dedica pàgines senceres a la necessitat d'observabilitat i controlabilitat, especialment per als actius petits que requereix de desplegament de comptadors intel·ligents adequata a les cadencies de mostrig necessaries, control dels recursos distribuïts, requisits tècnics harmonitzats. Tot això és necessari i cap DSO seriós ho discuteix. De fet, Espanya hi apareix com a exemple positiu: el centre de control del TSO rep dades en temps real de tots els generadors per sobre d'1 MW i pot enviar consignes als de més de 5 MW, amb l'Automatic Power Reduction System (APRS) com a fita en la integració renovable. L'escletxa d'observabilitat real és, doncs, molt específica  i no és altre que el segment per sota 1 MW, no la xarxa de MT/BT.

El risc apareix quan aquesta agenda legítima de la més observabilitat, més coordinació, més controlabilitat es fa servir com a cavall de Troia per a una altra cosa com la d'endurir els requisits de generació (RfG) més enllà del necessari, imposar grid-forming a distribució i, sobretot, ampliar el control del TSO sobre el DSO. El matís és decisiu. El 28-A no va ser fonamentalment un problema de manca de requisits de generació; els requisits de reactiva ja hi eren; va ser un problema de control de tensió i de pràctiques operatives. Utilitzar l'incident per reobrir de bat a bat els RfG i reordenar les competències entre nivells és una conclusió no tècnica que no es dedueix automàticament de la física de l'incident. Coordinar-se no és el mateix que subordinar-se.

Hi ha, finalment, una reflexió que va més enllà de l'apagada i que connecta amb el gran debat de disseny de mercat que travessa l'informe de congestió zonal contra nodal. El model europeu, zonal, deixa a l'operador del sistema un marge de maniobra és a dir, la potestat de redespatxar el que consideri necessari per fer viable el resultat de mercat. La fixació de preus nodals, en canvi, resol la congestió ex ante dins de la mateixa casació i, per construcció, no li deixa aquest marge. La virtut del model europeu és, doncs, la discrecionalitat operativa en temps real. Però aquesta virtut només val el que valgui la planificació a llarg termini que dona forma al mix amb què l'operador arriba a temps real.

Aquí hi ha la lliçó incòmoda del 28-A. A Europa ho apostem gairebé tot a la planificació. Si aquesta planificació com és la de reserves de reactiva, de posicionament de tensió, de pràctiques de regulació no es fa bé, l'operador arriba al temps real amb un mix que ja no té com "agafar" per fer-lo viable, per molt marge de redespatx que la norma li reconegui sobre el paper. El marge existeix; les eines per exercir-lo, aquell dia, no hi eren en la mesura necessària. Aquesta és el quid de la qüestió en que la mirada des de la distribució ajuda a veure amb nitidesa. És a dir, el blackout, no es va produir aigües avall, es va produir en la planificació i l'operació de dalt. I per això la temptació de resoldre'l "mirant cap avall" no només és injusta amb l'evidència disponible: és, sobretot, ineficaç, perquè apunta a la palanca equivocada.

Posar en valor la lectura de la distribució no és una qüestió de gremis. És una qüestió de bon diagnòstic. Si acceptem que la causa va ser el control de tensió i les pràctiques operatives llavors, tal com diu el propi informe, els remeis prioritaris són operatius i de planificació com és el control automàtic de tensió, gestió dinàmica de reactiva, esmorteïment d'oscil·lacions, coordinació TSO–DSO real i intercanvi de dades. L'observabilitat de la baixa tensió hi ajudarà, i cal impulsar-la amb decisió. Però convertir un problema de tensió en un pretext per reescriure el repartiment de poder entre nivells de xarxa seria com, aprendre la lliçó equivocada d'una nit que ens va costar hores de foscor i diners a la societat. 

Ramon Gallart

Què és Innovar? Una Resposta des de l’Orbita

L'Alfred Coma Pujadas es preguntava en aquest enllaç què és, de debò, la innovació.

Li vaig respondre de manera breu. La seva pregunta em va inspirar i, avui, he considerat aprofundir una mica més i de las eva relfexió, m'ha inspiorat elaboar aquest text i completar aquella resposta.

La seva reflexió partia d’una escena que molts reconeixerem la qual és des d'una sessió amb una vintena de persones dedicades a impulsar la innovació a les seves organitzacions, asseguts en cercle, compartint aprenentatges i errors. La intel·ligència artificial era el fil conductor, però el que el va "sacsejar" va ser una altra cosa i va ser que, de les vint persones, només tres treballaven la innovació directament amb startups. La resta ho feia per altres camins. 

La seva primera reacció va ser pensar que el seu model era més disruptiu, i justament aquesta sensació el va fer dubtar de si sabia de veritat què volia dir innovar.

Crec que aquesta mena de "crisi existencial" la compartim molts dels qui ens hi dediquem. I diu molt de bo d’ell que l’hagi convertida en una pregunta en lloc d’una certesa. La seva conclusió em sembla encertada diu "la innovació oberta i el corporate venturing aporten velocitat i accés, la R+D aporta criteri, diferenciació i capacitat d’influir, i les dues vies no competeixen, sinó que es reforcen". M’agradaria afegir-hi algunes idees.

La primera és que la innovació no té una definició única, i probablement no n’ha de tenir. Schumpeter la va descriure com a «noves combinacions». El Manual d’Oslo de l’OCDE la defineix com un producte o un procés nou o millorat que es diferencia significativament de l’anterior i que arriba a l’ús real. D’altres la mesuren per l’impacte, per la ruptura o pel valor que genera. Cada organització hi troba el seu encaix, i per això en aquella sessió van aparèixer vint maneres diferents d’entendre-la. Totes vàlides.

El que sí que veig sovint és una confusió de fons: confondre innovar amb ser resilient. La resiliència és la capacitat d’absorbir un cop i recuperar-se, d’adaptar-se perquè no hi ha alternativa. És imprescindible, però és reactiva. La innovació és una altra cosa: és decidir anar més enllà quan encara no t’hi obliga ningú. Una empresa pot sobreviure sense innovar, almenys durant un temps. El que no pot fer és créixer de debò.

Per això la innovació no és una moda, encara que ara la IA ho faci semblar. Des del foc fins a l’electricitat, l’ésser humà ha innovat sempre, i no només per sobreviure, sinó per superar-se: per fer més, millor o diferent del que ja era possible. Les eines canvien, siguin la R+D, les startups, el corporate venturing o la IA, però el motor és el mateix: l’ambició de millorar el que ja funciona.

Per explicar-ho, m’agrada imaginar-ho com un sistema planetari. El planeta és el negoci del dia a dia: el que ja funciona, el que dona resultats, el que té més massa. La innovació és el satèl·lit, petit, que hi orbita al voltant. Com més massa té el planeta, més fort l’atrau: processos, urgències, informes i la força del «sempre ho hem fet així».

Un satèl·lit no flota: està caient constantment cap al planeta, i només la seva velocitat li permet no tocar-ne mai la superfície. A més, en les òrbites baixes, el fregament amb l’atmosfera li va restant energia a poc a poc. Si ningú no fa correccions periòdiques, l’òrbita es degrada i el satèl·lit acaba absorbit. Amb la innovació passa exactament el mateix. Innovar és, sobretot, perseverança: sense una energia sostinguda en temps, recursos i convicció, la gravetat del dia a dia acaba engolint qualsevol iniciativa, per brillant que fos al principi.

La física ens dona encara una lliçó més incòmoda. Per mantenir-se en òrbita, un satèl·lit necessita una velocitat concreta. Per escapar del planeta, en necessita aproximadament un 41 % més, perquè la velocitat d’escapament és l’arrel de dos vegades la velocitat orbital. Entremig hi ha un territori que conec bé: el del projecte que no cau, però tampoc no surt. És el pilot perpetu, que sobreviu any rere any sense convertir-se mai en negoci. Com que no fracassa, ningú no el veu com un problema.

La mateixa fórmula diu que la velocitat necessària per escapar disminueix com més lluny del centre es troba el satèl·lit. Traduït a l’empresa: un equip amb autonomia, dedicació pròpia i capacitat de decidir necessita menys esforç per sortir que un equip que comparteix agenda amb l’operativa. I encara una altra lectura: tot i que el ritme exigit és el mateix per a un projecte petit que per a un de gran, l’energia total sí que creix amb la mida. Un projecte ambiciós infrafinançat arriba a mig camí i torna a caure.

Aquí és on la conclusió del meu col·lega encaixa perfectament amb la metàfora. Les sondes espacials aprofiten la gravetat dels planetes per guanyar velocitat: s’hi acosten de manera controlada i en surten impulsades. Les startups i la innovació oberta poden fer aquest paper d’impuls, de velocitat i d’accés a allò que no tenim a dins. La R+D, en canvi, és el sistema de guiatge: el que dona criteri per saber cap on volem anar i capacitat per diferenciar-nos quan hi arribem. Un coet sense impuls no s’enlaira; un coet sense guiatge s’enlaira cap a qualsevol lloc. Per això no competeixen, són etapes i sistemes del mateix vehicle.

Cada òrbita té, a més, el seu propi rellotge. Com més ambiciós és un projecte, més llarg és el seu cicle de maduració, i això ens obliga a mesurar la innovació amb indicadors propis, no amb els trimestrals de l’operativa. I tota òrbita necessita alguna cosa que mantingui el rumb davant les pertorbacions: una visió clara i un patrocini directiu que la protegeixi.

Acabo amb l’única cosa que vaig afegir al comentari original. Abans de triar la via, si R+D, startups o totes dues, val la pena preguntar-nos per a què innovem. Si la resposta és "per no quedar-nos enrere", estem parlant de resiliència. Si és "per arribar on encara no ha arribat ningú", aleshores sí, estem innovant.

Gràcies per llegir aquestes línies. Us torno la pregunta: quina és l’energia que esteu disposats a donar als vostres satèl·lits perquè no tornin a caure?

Ramon Gallart