El Nou Llenguatge de l’Energia i el Futur d’Europa

Durant la darrera dècada, la política energètica europea s’ha construït al voltant del potent relat de la descarbonització com a imperatiu moral i polític. 

El European Green Deal va situar Europa com a líder global en la lluita contra el canvi climàtic, fixant objectius ambiciosos de neutralitat climàtica, impulsant les energies renovables i promovent l’eficiència energètica com a pilars del nou model econòmic. Aquest enfocament ha estat clau per accelerar la transició, però avui mostra signes de tensió en un context geopolític i tecnològic radicalment diferent.

La notícia sobre com les empreses d’energia neta als Estats Units adapten el seu missatge a l’era Trump és reveladora també per a Europa. No perquè les tecnologies hagin canviat, sinó perquè ha canviat el marc narratiu. La realitat és que, no s’ha produït una revolució energètica, sinó una revolució en com s'explica. Les renovables ja no es presenten principalment com a “verdes”, sinó com a fonts d’electricitat assequibles, ràpides de desplegar i essencials per alimentar la nova economia digital, marcada pel creixement exponencial dels nous vectors energètics com és, la intel·ligència artificial i els centres de dades.

Europa no és aliena a aquesta dinàmica. L’estratègia REPowerEU, nascuda arran de la crisi energètica provocada per la invasió russa d’Ucraïna, ja va introduir un canvi subtil però important i és que, 

La transició energètica no només com a política climàtica, sinó com a instrument de seguretat i independència energètica. 

La reducció de la dependència del gas rus va posar al centre conceptes com la resiliència del sistema, la diversificació de les fonts de generació i la capacitat de producció pròpia. Tanmateix, el relat públic continua sovint ancorat en un llenguatge climàtic que no sempre connecta amb les preocupacions immediates de ciutadans i indústria, com el preu de l’electricitat o la seguretat del subministrament.

El creixement previst de la demanda elèctrica que també està impulsat a Europa per la digitalització, l’electrificació industrial i els objectius de reindustrialització verda, posa en dubte la idea d’una transició lineal on unes tecnologies simplement substitueixen les altres. Cada cop més, la realitat s’assembla a allò que al sector energètic ja es comença a anomenar “addició d’energia”. Això vol dir que, caldrà més electricitat, no només electricitat diferent. Això posa pressió sobre les xarxes, la generació de càrrega base i la capacitat d’execució dels projectes.

En aquest context, el debat europeu sobre quines tecnologies són acceptables esdevé crític. El Green Deal ha apostat clarament per les renovables variables com l’eòlica i la solar, però el mateix REPowerEU reconeix la necessitat d’accelerar l’emmagatzematge, les interconnexions i, en alguns casos, de mantenir o ampliar fonts com la nuclear. La geotèrmia de nova generació, encara poc desenvolupada a Europa, podria jugar un paper de valor com a font de càrrega base renovable, aprofitant capacitats industrials existents del sector del petroli i el gas, una idea que encaixa plenament amb l’objectiu europeu d’autonomia estratègica.

L’autonomia estratègica, concepte cada cop més present en la política industrial de la UE, no pot limitar-se a les matèries primeres crítiques o a les cadenes de subministrament de bateries i panells solars. També implica disposar d’un sistema energètic robust, flexible i capaç de sostenir la competitivitat industrial europea en un món on l’energia torna a ser una eina de poder. Això exigeix pragmatisme i és que,

Cal menys debat ideològic sobre etiquetes i més focus en costos, temps de desplegament, fiabilitat i capacitat d’escala.

L’experiència nord-americana mostra que minvar el llenguatge explícitament climàtic no implica abandonar els objectius de descarbonització, sinó adaptar-los a un marc polític i econòmic més ampli. Europa no hauria de renunciar al seu lideratge climàtic, però sí complementar-lo amb un relat que presenti el Green Deal no només com una agenda ambiental, sinó com una estratègia de seguretat, prosperitat i sobirania.

En última instància, la pregunta que Europa ha de respondre no és si una tecnologia és prou “verda” en abstracte, sinó si contribueix de manera efectiva als objectius combinats del Green Deal, del REPowerEU i de l’autonomia estratègica europea. En un món d’alta tensió geopolítica i demanda energètica creixent, tenir raó en termes climàtics no serà suficient si no es disposa també de l’energia necessària per sostenir el projecte europeu.

Ramon Gallart

Empreses i Emissions Netes Zero

Un compromís creixent que transforma l’economia global.

En els darrers anys, el món empresarial ha experimentat una gran transformació. Allò que fa una dècada podia semblar una declaració d’intencions amb un fort component reputacional s’ha convertit avui en una estratègia central de negoci i és, la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i l’alineació amb l’objectiu de limitar l’escalfament global a 1,5 °C. Lluny de ser una moda passatgera, el moviment cap a les emissions netes zero s’ha consolidat com un dels grans eixos de canvi estructural de l’economia global.

Un dels indicadors més clars d’aquesta evolució és el creixement de la iniciativa Science Based Targets (SBTi), creada per ajudar les empreses a establir objectius climàtics alineats amb l’Acord de París. Si el 2018 només 164 empreses hi estaven compromeses, el novembre del 2024 ja superaven les 6.600. Aquesta xifra no només impressiona pel seu volum, sinó pel que simbolitza: milers d’organitzacions han assumit que la lluita contra el canvi climàtic no és opcional, sinó imprescindible.

El fet que tantes empreses hagin adoptat objectius basats en la ciència indica clarament un canvi cultural. Parlem d’empreses de sectors molt diversos com son, tecnologia, distribució, energia, alimentació, finances; que han integrat el clima en la seva planificació estratègica. Aquest gir no només respon a la pressió reguladora o social, sinó també a una comprensió cada cop més clara que el risc climàtic és risc empresarial.

Les empreses entenen que la transició energètica i la descarbonització generen noves oportunitats com son la innovació tecnològica, nous mercats, avantatge competitiu, atracció de talent i accés a finançament sostenible. En aquest context, comprometre’s amb objectius avalats per SBTi no és només una qüestió d’imatge, sinó una aposta de futur.

El camí, però, no és planer. Un dels principals obstacles són les emissions de Scope 3, aquelles que no provenen directament de les operacions de l’empresa ni de l’electricitat que compra (Scope 1 i 2), sinó de la seva cadena de subministrament i de l’ús que fan els consumidors dels seus productes. Aquestes emissions sovint representen la part més gran de la petjada de carboni d’una empresa, però també són les més difícils de controlar. Requereixen treballar amb proveïdors, transformar processos logístics, redissenyar productes i, en molts casos, influir en els hàbits dels consumidors.

No és estrany, doncs, que mentre les empreses hagin aconseguit reduccions mitjanes anuals del 7,25% en Scope 1 i 2, la reducció en Scope 3 se situï al voltant del 3%. Lluny de ser un fracàs, aquesta diferència reflecteix la complexitat del repte. Transformar tota una cadena de valor global és una tasca ingent que requereix temps, coordinació i innovació. El simple fet que milers d’empreses estiguin mesurant i reportant aquestes emissions ja és un pas endavant significatiu respecte a fa pocs anys.

Un altre element clau és l’enduriment progressiu dels criteris de SBTi. El 2019, l’organització va exigir que els objectius estiguessin alineats amb l’1,5 °C, elevant el nivell d’ambició. El 2023, va implementar una política més estricta que eliminava compromisos que caducaven sense renovació. Com a resultat, 695 empreses han retirat o perdut els seus compromisos des del 2013. Aquesta dada, més que una debilitat, posa de manifest el rigor del sistema. No es tracta d’acumular adhesions simbòliques, sinó d’assegurar que els compromisos siguin reals, mesurables i actualitzats.

Fins i tot grans corporacions com Walmart, Microsoft o Amazon han experimentat dificultats. Algunes han perdut la validació dels seus compromisos a llarg termini amb SBTi. Tanmateix, això no implica un abandonament dels objectius climàtics. Walmart està aprofundint en l’anàlisi de les seves emissions de Scope 3 per dissenyar una estratègia més sòlida. Microsoft manté el compromís de ser carboni-negativa abans del 2030 i està invertint de manera decidida en tecnologies de captura de carboni. Amazon continua buscant mecanismes per complir amb els requisits més estrictes, especialment en la seva complexa cadena de subministrament global.

Aquests casos mostren que la transició no és lineal ni exempta de dificultats, però també evidencien una voluntat de perseverar. Les empreses no es retiren del combat climàtic; ajusten les seves estratègies per adaptar-se a criteris més exigents i realistes.

Les dades globals ofereixen una perspectiva esperançadora. Les empreses compromeses amb SBTi registren una reducció mitjana anual d’emissions del 5,4%. Aquest percentatge és significatiu, especialment si es té en compte la dimensió i la complexitat de moltes d’aquestes organitzacions. En emissions de Scope 2, sovint vinculades a l’eficiència energètica i a la contractació d’energia renovable, els avenços han estat especialment destacables. Això demostra que, quan hi ha eines tecnològiques disponibles i incentius clars, el sector privat pot actuar amb rapidesa i eficàcia.

La magnitud del repte climàtic exigeix la implicació de governs, ciutadania i empreses. El sector privat té una capacitat d’inversió, innovació i transformació que el converteix en un actor clau. El creixement espectacular dels compromisos climàtics corporatius no és només una estadística; és el reflex d’una nova consciència empresarial.

És cert que hi ha obstacles, ajustos normatius i casos de dificultat. Però el balanç general és clarament positiu. Milers d’empreses han passat de la inacció a l’acció, han establert objectius alineats amb la ciència i estan reduint emissions a un ritme rellevant. El camí cap a les emissions netes zero és complex i exigent, però el progrés observat en els darrers anys mostra que el món empresarial pot ser —i ja està sent— un motor fonamental de la transició climàtica. En un moment històric marcat per la urgència ambiental, aquest compromís creixent és, sens dubte, una de les notícies més esperançadores del nostre temps.

Ramon Gallart

Quan la Llum Barata no Arriba a la Factura

La crisi energètica dels darrers anys ha demostrat una veritat incòmoda però evident. 

Aquesta és que, quan hi ha voluntat política, els impostos de la factura elèctrica es poden reduir o eliminar sense que el sistema col·lapsi. Espanya ho va fer durant els moments més durs de la crisi, amb la reducció de l’IVA, la suspensió de l’Impost Especial a l’Electricitat i l’eliminació temporal de l’impost sobre el valor de l'energia elèctric (IVPEE). No només no va passar res, sinó que els consumidors ho van agrair. Malgrat això, un cop superada l’emergència, s’ha tornat a una situació fiscal que continua carregant la factura final amb impostos que ja no responen a una necessitat estructural del sistema.

Mentrestant, Portugal ha decidit actuar amb una visió més estratègica. L’eliminació del MEC, un impost molt similar a l’IVPEE espanyol, ha fet que l’electricitat portuguesa sigui avui més competitiva fiscalment. En un mercat interconnectat com l’ibèric, aquesta diferència no és anecdòtica i, condiciona la localització d’inversions, l’atracció de nova indústria, el desenvolupament de centres de dades, projectes d’hidrogen verd o sistemes d’emmagatzematge amb bateries. Espanya, paradoxalment, disposa d’una de les generacions elèctriques més barates d’Europa gràcies a les renovables, però continua oferint una de les factures finals més cares per a llars i empreses. El motiu és ben conegut, durant anys, la factura elèctrica s’ha utilitzat com un calaix de sastre per finançar polítiques públiques i corregir desequilibris que avui ja estan pràcticament resolts.

Mantenir un impost del 7% a la producció elèctrica quan el dèficit de tarifa està sanejat no només penalitza el consumidor final, sinó que resta competitivitat a tot el sistema. Si Espanya vol jugar en igualtat de condicions amb Portugal i enviar un missatge clar als inversors, eliminar definitivament l’IVPEE no és una opció ideològica, sinó una decisió econòmica racional.

Però la pèrdua de competitivitat del sector elèctric espanyol no es limita a la fiscalitat. El nou reglament de contractació elèctrica que prepara el Govern afegeix una segona pressió, potser encara més delicada, especialment per a les comercialitzadores independents. La reforma neix amb l’objectiu legítim d’actualitzar una normativa obsoleta, millorar la protecció del consumidor i avançar cap a la descarbonització de l’economia el 2050. Tanmateix, el seu disseny i, sobretot, la velocitat amb què es pretén implantar, generen una alarma creixent entre els actors més modestos del mercat.

La norma introdueix un volum molt elevat de noves obligacions que afecten els procediments de contractació, la informació al consumidor, la documentació contractual, els sistemes interns de facturació, la gestió, el control i l’atenció a la clientela. Tot això requereix adaptacions tecnològiques profundes, recursos humans especialitzats i temps. Les grans corporacions integrades verticalment poden absorbir aquest impacte gràcies al seu múscul financer i als seus amplis equips d’enginyeria. Les petites i mitjanes comercialitzadores, no.

La mateixa Associació de Comercialitzadors Independents d’Energia ha advertit al Ministeri que una aplicació immediata del reglament és materialment impossible de complir per a moltes empreses. El risc no és teòric ja que, un error administratiu, una mala adaptació dels sistemes de facturació o un retard en la implementació pot derivar en sancions que moltes d’aquestes societats no podrien assumir. Fins i tot el Consell d’Estat ha recomanat una posada en marxa escalonada, reconeixent implícitament que la pressa pot provocar més dany que benefici.

Aquesta situació arriba, a més, en un moment especialment delicat per al mercat. Les dades de la CNMC mostren que molts consumidors estan abandonant les grans elèctriques tradicionals i optant per comercialitzadores alternatives, més àgils i sovint més competitives en preu i servei. Firmes independents han guanyat quota, demostrant que la diversitat beneficia el consumidor. Tanmateix, la incertesa reguladora i la càrrega burocràtica desproporcionada amenacen amb revertir aquesta tendència i afavorir, de manera indirecta, els antics monopolis.

El missatge que es transmet és contradictori. És a dir, d’una banda, es parla de fomentar la competència, la flexibilitat i la participació del consumidor; de l’altra, es construeix un marc normatiu que només els grans actors poden complir sense dificultats. Si no s’introdueixen períodes transitoris realistes, el resultat serà una concentració del mercat, menys opcions per al consumidor i, a mitjà termini, una menor pressió competitiva sobre els preus.

La transició energètica no es pot fer només amb grans empreses ni amb decrets accelerats. Necessita pluralitat, competència real i un ecosistema d’empreses diverses, incloses les comercialitzadores petites i integrades que han estat clau en la innovació i en la defensa del consumidor. Una fiscalitat intel·ligent i una regulació equilibrada no són concessions, sinó condicions imprescindibles perquè el mercat elèctric sigui realment competitiu. Sense aquest equilibri, el risc és evident so es te electricitat renovable i barata a l’origen, però un mercat cada cop més concentrat i, paradoxalment, una factura menys justa per a tothom.

Ramon Gallart