Electrificar Europa

És molt més que una resposta al canvi climàtic.

La presentació per part de la Comissió Europea del nou Electrification Action Plan, és una decisió que de fer-se realitat,  marcarà una època. No estem davant d'un nou paquet de mesures ambientals, sinó davant d'una estratègia que redefineix el futur energètic, industrial i econòmic d'Europa. Personalment, considero que és una excel·lent oportunitat que no podem deixar escapar.

Durant molts anys hem associat la transició energètica gairebé exclusivament amb la instal·lació de més energies renovables. Sens dubte, era un pas imprescindible, però insuficient. Produir electricitat neta no transforma per si sol el model energètic si continuem consumint gas natural, gasoil o gasolina en la indústria, els edificis i el transport. El veritable repte és actuar sobre la demanda, i això només s'aconsegueix electrificant els usos finals de l'energia.

Això és precisament el que planteja Brussel·les i no és altre que, substituir progressivament el gas natural i els derivats del petroli per electricitat produïda majoritàriament amb fonts renovables i altres tecnologies baixes en emissions. No és només una aposta climàtica; és una estratègia de competitivitat, de seguretat energètica i de sobirania europea.

Els darrers anys ens han recordat amb contundència la fragilitat del nostre model energètic. La guerra d'Ucraïna, la inestabilitat al Pròxim Orient i la volatilitat dels mercats internacionals han demostrat i encara ho estan fent, fins a quin punt Europa continua depenent d'uns combustibles que no controla. Cada crisi geopolítica es tradueix immediatament en un increment dels costos energètics, una pèrdua de competitivitat empresarial, un augment de la inflació i un impacte directe sobre les economies familiars.

Quan la Comissió Europea fixa l'objectiu de substituir dos terços del consum de gas, reduir a la meitat el consum de petroli i estalviar fins a 200.000 milions d'euros en importacions de combustibles fòssils abans de 2040, el missatge va molt més enllà de la reducció d'emissions. Significa retenir riquesa dins d'Europa, reduir la dependència exterior, protegir la nostra economia davant les tensions internacionals i reforçar l'autonomia estratègica del continent.

En definitiva, la millor energia és aquella que podem produir nosaltres mateixos.

Però aquesta transformació només serà possible si electrifiquem decididament la demanda. Això implica accelerar la implantació del vehicle elèctric, substituir les calderes de gas per bombes de calor, electrificar processos industrials, impulsar l'emmagatzematge energètic i gestionar de manera intel·ligent la demanda. Ja no és suficient generar electricitat renovable; cal que aquesta electricitat substitueixi efectivament els combustibles fòssils allà on avui encara són predominants.

És aquí on la transició energètica es converteix en una autèntica política industrial.

Europa competeix amb economies com la nord-americana, la xinesa, la japonesa o la sud-coreana, que estan invertint massivament en electrificació, digitalització i noves tecnologies. Si volem mantenir una indústria competitiva, necessitem una energia estable, predictible i cada vegada menys exposada als mercats internacionals dels combustibles fòssils. L'electricitat produïda localment ofereix precisament aquesta estabilitat.

Tanmateix, Brussel·les també identifica un dels principals obstacles que cal resoldre amb urgència i no és altre que, avui, en molts casos, l'electricitat continua sent més cara que el gas per efecte dels impostos, peatges i càrrecs regulats que suporten les factures elèctriques. És una contradicció difícil d'entendre. Demanem a ciutadans i empreses que electrifiquin els seus consums mentre mantenim un marc econòmic que sovint continua afavorint els combustibles fòssils.

Per això és imprescindible reformar la fiscalitat i la regulació del sistema energètic. Si volem accelerar la transició, els senyals econòmics han d'anar en la mateixa direcció que els objectius polítics.

En aquest nou escenari, les xarxes de distribució elèctrica deixen de ser una infraestructura invisible per convertir-se en un dels pilars fonamentals de la transformació energètica. Sense xarxes modernes, digitalitzades, resilients i preparades per gestionar milions de nous punts de consum i de generació distribuïda, la transició simplement no serà possible.

És aquí on els distribuïdors d'energia elèctrica tenen una responsabilitat i, alhora, una oportunitat extraordinàries.

En concret, els distribuidors locals acostumen a estar fortament arrelades al territori, coneixen de primera mà les necessitats dels municipis, dels polígons industrials i dels petits consumidors. La seva proximitat els permet facilitar la integració de l'autoconsum, les comunitats energètiques, els sistemes d'emmagatzematge, la flexibilitat de la demanda o la recàrrega intel·ligent del vehicle elèctric. En definitiva, poden actuar com a veritables acceleradors de la transició energètica des del territori.

Ara bé, aquesta responsabilitat també exigeix un marc regulador coherent. Durant anys, la distribució elèctrica ha funcionat sota models retributius que han limitat la capacitat inversora del sector. Si Europa vol electrificar l'economia al ritme que proposa, serà imprescindible facilitar les inversions necessàries perquè les xarxes estiguin preparades per assumir aquest nou model energètic.

Ara bé, també crec que Europa ha d'afrontar un debat que sovint apareix quan es parla de descarbonització i, passa si Europa fa un gran esforç per reduir emissions mentre altres grans economies continuen augmentant el consum de carbó, petroli o gas.

La Unió Europea genera una part relativament reduïda de les emissions globals de CO₂, mentre que altres regions del món continuaran incrementant la seva demanda energètica durant les properes dècades. Si el debat es limités exclusivament al canvi climàtic, alguns podrien qüestionar l'impacte real de l'esforç europeu. Però aquest plantejament, al meu entendre, és incomplet.

L'electrificació de l'economia europea ja no es pot justificar únicament per motius ambientals. 

Encara que la resta del món avancés més lentament en la descarbonització, Europa continuaria tenint raons per abandonar progressivament el gas natural i el petroli. Ho hauria de fer per seguretat energètica, per competitivitat industrial, per estabilitat econòmica i per autonomia estratègica.

Cada euro que deixem de destinar a importar combustibles fòssils és un euro que pot generar activitat econòmica, innovació, ocupació i desenvolupament tecnològic dins d'Europa. Cada megawatt produït amb recursos propis redueix la nostra dependència exterior i ens protegeix davant futures crisis geopolítiques.

A més, Europa ha exercit històricament un paper de lideratge en les grans transformacions reguladores i industrials. També pot fer-ho ara demostrant que un sistema energètic electrificat i descarbonitzat no només és ambientalment més sostenible, sinó també econòmicament més eficient i industrialment més competitiu. Si aquest model funciona, molts altres països acabaran adoptant-lo no només per compromís climàtic, sinó perquè serà la millor opció des d'un punt de vista econòmic.

Per això crec que l'èxit de la transició energètica europea no s'hauria de mesurar exclusivament en tones de CO₂ evitades. També s'hauria de valorar per la seva capacitat de generar una indústria més innovadora, una economia més resilient, unes empreses més competitives i una societat menys dependent dels recursos energètics d'altres continents.

La transició energètica serà, probablement, la major transformació econòmica d'Europa des de la revolució industrial. No serà senzilla. Exigirà inversions molt importants, estabilitat reguladora, planificació i una estreta col·laboració entre administracions, empreses i ciutadania. Però el cost de no actuar seria molt més elevat.

Espero que Europa hagi entès que el futur no consisteix a buscar nous proveïdors de gas, sinó a necessitar cada vegada menys gas.

L'electrificació no és una moda ni una aposta ideològica. És una decisió racional basada en criteris econòmics, industrials, tecnològics i geopolítics. És l'eina que ens permetrà construir una Europa més autònoma, més competitiva i més preparada per afrontar els reptes del segle XXI.

El debat, per tant, ja no és si hem d'electrificar la demanda. El veritable debat és si serem capaços d'accelerar aquesta transformació amb la velocitat que exigeix el context actual. Perquè cada quilowatt hora que substitueix un litre de petroli o un metre cúbic de gas és una passa més cap a una Europa energèticament sobirana, industrialment més forta i climàticament més responsable.

I aquesta és una oportunitat que no ens podem permetre deixar escapar. 

Rmon Gallart

La IA Posa a Prova la Xarxa Elèctrica

L'impacte dels centres de dades de 800 VDC sobre les xarxes de distribució son una transformació inevitable del sistema elèctric

L'aparició de la intel·ligència artificial generativa esdevé com una revolució que va molt més enllà del programari. El seu impacte més profund probablement serà sobre les infraestructures energètiques. La qüestió ja no és si les xarxes podran alimentar els nous centres de dades, sinó com hauran de transformar-se per conviure amb unes càrregues elèctriques radicalment diferents de les que han gestionat durant més d'un segle.

Tradicionalment, els grans consumidors industrials han estat càrregues relativament previsibles. Encara que poguessin presentar pics de consum, aquests es produïen en escales temporals de minuts o hores. Els nous centres de dades dedicats a la IA trenquen completament aquest model.

L'entrenament i la inferència sobre grans models d'intel·ligència artificial provoquen variacions de càrrega que poden passar de desenes de megawatts a centenars de megawatts diverses vegades per segon. Aquesta velocitat de canvi és extraordinària des del punt de vista dels operadors de xarxa.

La conseqüència és immediata donat què, aquestes instal·lacions deixen de ser simples consumidors i es converteixen en elements que poden afectar l'estabilitat global del sistema elèctric.

És precisament aquesta preocupació la que està portant l'ERCOT (Electric Reliability Council of Texas) a desenvolupar nous requisits tècnics abans d'autoritzar la connexió massiva d'aquests centres.

Des del punt de vista del centre de dades, l'arquitectura en corrent continu és difícilment discutible. Els seus avantatges són coneguts ja què, presenten menys pèrdues elèctriques, eliminació de múltiples conversions AC-DC-AC, reducció del cablejat, menor generació de calor i més densitat de potència per metre quadrat. Aquesta eficiència és especialment atractiva per a Nvidia i els grans hyperscalers, que preveuen sistemes amb centenars de milers de GPU treballant simultàniament.

No obstant això, aquesta optimització interna trasllada part de la complexitat cap a la xarxa. La distribució elèctrica tradicional està concebuda per alimentar càrregues en corrent altern amb perfils relativament suaus. Quan una instal·lació és capaç de modificar instantàniament centenars de megawatts, la xarxa necessita mecanismes addicionals de regulació de tensió, estabilitat i control dinàmic. En altres paraules, allò que guanya el centre de dades en eficiència ho ha d'assumir la xarxa en sofisticació.

Els operadors de xarxes de distribució i de transport seran els primers afectats. Molts dels nous campus d'IA se situen prop de grans ciutats o pols industrials, connectant-se a xarxes de distribució d'alta tensió o subtransmissió. Això obliga a replantejar el dimensionament de les subestacions, incorporar nous sistemes de compensació reactiva, desplegar electrònica de potència distribuïda, reforçar el monitoratge en temps real i avançar cap a una automatització basada en intel·ligència artificial.

En aquest context, la distribució deixa de ser una infraestructura passiva i es converteix en un sistema dinàmic capaç d'interaccionar contínuament amb els grans consumidors.

Un dels aspectes més interessants és el canvi de filosofia reguladora. Durant dècades, la responsabilitat d'assegurar la qualitat del subministrament ha recaigut gairebé exclusivament sobre les empreses elèctriques. Ara s'introdueix un nou principi que no és altre que els dels grans consumidors els quals, també han de contribuir activament a l'estabilitat del sistema.

Tecnologies que incorporin bateries d'alta potència, rectificadors intel·ligents, sistemes de control predictiu, capacitat de Low Voltage Ride Through (LVRT) i mecanismes d'esmorteïr les oscil·lacions de demanda. Aquest enfocament converteix el centre de dades en una mena de microxarxa capaç d'absorbir internament bona part de les seves pròpies fluctuacions abans que arribin a la xarxa pública. És un canvi conceptual molt rellevant, ja no es tracta únicament de consumir electricitat, sinó de consumir-la d'una manera compatible amb l'estabilitat del sistema.

Paral·lelament, l'electrònica de potència adquireix un protagonisme que aniràa més. Dispositius com els STATCOM permeten regular la tensió, compensar la potència reactiva i amortir oscil·lacions pràcticament en temps real. Aquest tipus d'equipament, fins fa pocs anys reservat a les grans xarxes de transport, començarà previsiblement a formar part també de moltes xarxes de distribució. Aquesta tendència encaixa plenament amb l'evolució cap a les anomenades Smart Grids, on el control digital i l'electrònica substitueixen progressivament els sistemes electromecànics tradicionals.

Potser el debat més rellevant no és tecnològic sinó econòmic. Cal veure com no trasldadr aqesut costos els consumidors derivats de l'expansió dels centres de dades d'IA. Si els nous campus requereixen noves línies de transport, subestacions, sistemes d'emmagatzematge, compensació reactiva i equips electrònics avançats, sembla raonable que siguin els promotors dels centres de dades els qui financin aquestes inversions. 

Espanya, Catalunya i la resta d'Europa estan vivint un creixement de peticions dels centres de dades impulsat per la digitalització i la IA. Al mateix temps, la penetració massiva de generació renovable ja està modificant profundament el comportament de les xarxes de distribució. La coincidència d'ambdós fenòmens com son el consum extremadament variables i generació renovable intermitent; incrementa la complexitat operativa i reforça la necessitat d'accelerar la digitalització de les xarxes, desplegar sistemes d'emmagatzematge, desenvolupar mercats locals de flexibilitat i millorar la coordinació entre operadors de transport i distribució.

La resposta no passa per construir indefinidament més xarxes o més centrals de generació. Passa per integrar intel·ligència al sistema, sobre tot, electrònica de potència, bateries, control avançat i mecanismes de flexibilitat que permetin adaptar el consum a les necessitats de la xarxa en temps real.

La gran lliçó és que el repte ja no és únicament produir més electricitat, sinó gestionar-la millor. I en aquest nou escenari, la col·laboració entre operadors de xarxa, reguladors, fabricants d'equipament i grans consumidors serà tan important com qualsevol avenç tecnològic.

Ramon Gallart

El Debat Nuclear no es Guanya Amb un Sí o un No. Es Guanya Amb Una Xarxa Millor

Del debat sobre l’àtom al debat sobre la xarxa: la revolució energètica es juga al grid edge

Aquest estiu ha tornat el debat sobre les centrals nuclears, empès per la decisió de Madrid d'allargar el tancament d'Almaraz i per la fotografia europea que dibuixava El Economista: mentre Espanya manté el pla de tancar els seus set reactors entre 2030 i 2035, bona part d'Europa prepara reactors nous, allarga la vida dels existents o reobre debats que semblaven tancats, amb Brussel·les qualificant l'abandonament de l'àtom d'"error estratègic". Joan Vila a ho ha explicat molt bé en el seu artícle del 23/08/2026 "els mites de l'autonomia geopolítica, la sostenibilitat, l'estabilitat i la substituïbilitat" i en Jaume XXI hi ha afegit un recordatori que n'estic d'acord i no és altre que, això no és ni blanc ni negre, hi ha molts tons de gris. No repetiré els seus arguments; els dono per bons i els prenc com a punt de partida. El que vull aportar és una mirada diferent, la de qui no discuteix l'energia des de la tribuna, sinó des de la sala de control.

Perquè escric des d'un lloc molt concret. He passat anys dissenyant xarxes intel·ligents i integrant generació distribuïda, bateries i electrònica de potència en una xarxa de distribució de veritat, en projectes europeus de xarxa i flexibilitat. I des d'aquí veig una cosa que gairebé no surt i no és altre que:

Tot el debat nuclear està formulat en el llenguatge del segle XX. Discutim si necessitem una gran màquina central o una altra, quan la revolució elèctrica dels propers vint anys no passarà per la generació, sinó per el que en anglès en diuen el grid edge, allà on conviuen els consumidors, les teulades, els cotxes elèctrics i les bateries. Ens barallem per la font quan el problema real és el sistema.

La meva primera tesi és incòmoda per als dos bàndols donat que veig el concepte de "energia de base" (baseload) com una relíquia. El sistema del futur (en Josep Ballart parla construir la xarxa d'avui per les necessitat que vindran de la xarxa del Segle XXII)  no és una gran central que fa de terra ferma més uns quants generadors que tapen forats. És exactament al revés com son milions d'actius petits (fotovoltaica, bateries domèstiques i industrials, vehicles elèctrics) que carreguen i descarreguen i, bombes de calor coordinats digitalment per oferir la flexibilitat que el sistema necessita segon a segon. Defensar la nuclear com a "columna vertebral" és defensar una "anatomia" que ja no correspon al cos que estem construint. Però compte, i aquí em giro cap a l'altre costat; és adir, substituir la nuclear per renovables sense aquesta capa d'intel·ligència ni flexibilitat és un error per no dir una temeritat. Les renovables no són gratis ni fàcils donat que, exigeixen una inversió brutal en xarxa, emmagatzematge i digitalització (no automatització) que sovint el discurs verd amaga sota la catifa. La societat ho ha de saber i no es pot amagar.

Les noves teconolgies basades en convertidros d'electròncia de potencia  desmenteixen un tòpic tècnic que s'ha convertit en l'últim refugi del discurs pronuclear i no és altre que calen grans generadors síncrons per la inèrcia i per corregir la tensió. És una veritat que ja té data de caducitat. L'electrònica de potència moderna com son els convertidors grid-forming amb les bateries que aporten inèrcia sintètica, els compensadors estàtics fan possible donar avui bona part d'aquests serveis de xarxa que abans només donava una gran turbina girant. No és ciència-ficció, és equipament que ja s'instal·la. Per tant, quan després de l'apagada de 2025 sento que "la lliçó és que ens calen més màquines fermes", jo hi llegeixo una altra lliçó i no és altre que, ens cal més observabilitat i control a la mitja i baixa tensió. No pots gestionar el que no veus, i el veritable coll d'ampolla del sistema elèctric espanyol no és la potència instal·lada, sinó la ceguesa digital de la xarxa de distribució. Aquí és on jugaria els diners, no en apuntalar reactors al límit del seu disseny.

I això em porta a la pregunta que de debò m'obsessiona i no és altre de identificar el cost d'oportunitat del capital. França pressuposta uns 2.100 milions per gigawatt per posar al dia el seu parc nuclear. Imaginem què faria aquesta xifra si la injectéssim en digitalitzar la distribució, desplegar bateries a prop del consum, crear mercats locals de flexibilitat i estendre comunitats energètiques. Cada euro té un únic ús. Gastar-lo a allargar la vida d'una tecnologia rígida, amortitzada i amenaçada per la sequera; per exemple, a Ascó, un dia el cabal de l'Ebre pot decidir per nosaltres és, en termes d'enginyer, una assignació subòptima de recursos escassos. No és una qüestió moral; és una qüestió d'eficiència.

Cal seguir treballant en la transformació del secotr per fer possible que:

Primera: convertir els operadors de distribució en gestors actius del sistema. Avui una distribuïdora té les mans lligades per contractar flexibilitat local; hauria de poder pagar una comunitat energètica o una flota de vehicles perquè modulin el consum i evitin invertir en més cable. 

Segona: crear mercats locals de flexibilitat de veritat, on una teulada de polígon amb bateria valgui tant com un megawatt d'una gran central quan i on el sistema el necessita. 

Tercera: obligar que la nova generació i emmagatzematge aporti serveis de xarxa (tensió, inèrcia sintètica, resposta ràpida), de manera que integrar renovables reforci la xarxa en lloc de debilitar-la. Aquestes tres coses valen més per a la seguretat de subministrament que qualsevol reactor addicional, i estan a l'abast de la tecnologia actual.

Sobre la via dels petit reactors modulars que apunta en Jaume XXI, no la menyspreo. Màquines escalables, amb aprofitament de calor per a la indústria propera, són tècnicament interessants. Però són una promesa, no una solució desplegada, i apostar-hi avui com a alternativa a les renovables seria confondre un projecte de recerca amb un pla industrial. Si algun dia maduren, benvinguts al mix; mentrestant, no ens poden servir d'excusa per frenar el que ja funciona.

Hi ha, finalment, una dimensió que el debat centralista deixa a banda sistemàticament i és el de l'energia distribuïda. Aquesta dimensió, és també desenvolupament territorial. Una gran central concentra el valor i el risc, en dos municipis. Una xarxa de generació distribuïda, comunitats energètiques i autoconsum industrial escampa la inversió, crea llocs de feina qualificats arreu i dona als pobles una sobirania que un reactor mai no els donarà. La sobirania energètica que reivindiquen molts partidaris de la nuclear és, paradoxalment, més assolible amb el model contrari al que defensen.

L'impacte de tot plegat és clar i diferenciat. A Catalunya, el risc no és la nuclear; continua essent, la lentitud, la dificultat crònica per desplegar renovables i xarxa mentre altres territoris corren. A Espanya, la contradicció amb Europa s'explotarà políticament fins l'esgotament, però copiar el gir nuclear per mimetisme seria tan erroni com ignorar-lo; el que cal és aprofitar l'embranzida europea per finançar xarxa, emmagatzematge i flexibilitat.

I a Europa, el missatge de fons no és "torna la nuclear", sinó "torna la seguretat de subministrament com a prioritat" 

Després del xoc del gas rus, una prioritat que cada país pot resoldre amb les cartes que té a la mà, i les nostres es diuen sol, vent, aigua i intel·ligència de xarxa.

No demano tancar centrals a cop de titular ni allargar-les a cop de por. Demano una cosa més avorrida i molt més útil i no és altre que, deixem de tractar l'energia com una bandera i comencem a tractar-la com el que és, un sistema. Un sistema que no guanyarà qui cridi més fort a favor o en contra de l'àtom, sinó qui construeixi la xarxa més intel·ligent, més flexible i més arrelada al territori. Aquesta és, per a mi, l'única resposta veritablement crítica al debat nuclear és canviar-ne la pregunta.

Ramon Gallart