El Talent no Caduca; Set Estacions Cap a la Saviesa

Una reflexió a partir de de l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" (Canal CEO)

Fa gaire més de quaranta anys (servei militar obligatori inclòs) que vaig començar a treballar inicialment des del la part més elemental de la cadena professional que no era una altra del que llaors s'anomenava,"aprenent", sobre tot, amb molta il·lusió. Llavores, allà per l'any 1987, una xarxa elèctrica encara s'entenia sobretot línies i torres, el sector tenia companyies elèctriques i el concepte client no existia ja que s'anomenaven "abonat" igual passava amb la telefonia, gas i aigua. Avui, després d'un recorregut que m'ha portat de construir centres de transformació, desplegar sistemes de telecomunicacions per les xarxes d'alta tensió passant per i l'enginyeria de les xarxes elèctriques, posteriorment, en transformació cap a xarxes intel·ligents, a la direcció d'innovació, i als despatxos europeus on es decideix el futur de la distribució de la UE, fa unes setmanes em van convidar a llegir l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" de Canal CEO. M'hi vaig reconèixer en cada línia, i em va empènyer a compartir una visió des del meu recorregut professional fins avui ja, com una etapa que visc com la recta final d'una trajectòria, però entesa no com un tancament sinó com el moment de màxima aportació. La seva tesi és senzilla i incòmoda alhora i,

no és altre que la de que el talent no caduca; el que caduca són les organitzacions que no saben reconèixer-lo.

Vull afegir-hi la meva mirada, que és la d'algú que ha treballat i treballa amb sistemes distribuïts. En una xarxa elèctrica moderna cap node és només consumidor. És a dir, cada punt també pot generar, emmagatzemar i compartir. Doncs bé, una carrera professional funciona igual. No és una línia recta cap a l'obsolescència, sinó una seqüència d'estacions on cadascuna produeix valor per a la següent. Deixeu-me recórrer-les, perquè crec que aquí hi he trobat on l'ebook batega de fons.

Tota trajectòria comença amb la sembra, la captació: algú que decideix incorporar-te, sovint sense saber encara del cert què hi aportaràs. És l'estació més fràgil i la que més es descuida quan una empresa mira els perfils júnior només com a "mà d'obra barata i moldejable", com denuncia amb encert un dels autors. Captar no és omplir una vacant; és plantar. I el que es planta bé, arrela. D'aquesta sembra en vénen els aprenentatges. Hi ha coneixement que s'adquireix ràpid com seria saber fer anar una eina, una tecnologia, una manera de treballar i està bé que sigui així. Les noves generacions ho fan a una velocitat que a mi encara m'admira. 

Aquesta és l'energia que cap organització es pot permetre menysprear.

Ve després el moment de posar en pràctica el que s'ha aprés, quan la teoria es troba amb la realitat i descobreixes , de vegades massa tard, com bé recorda Javier Lapeña a l'ebook; que el món és molt més matisat que els manuals amb què vas començar. No tot aprenentatge es pot accelerar. El criteri no s'entrega fet; es cuina prenent decisions amb informació incompleta i convivint amb els propis errors. Només llavors arriba el moment delicat i bonic de començar a fer aportacions allà on altres ja han arribat. Això no és altre que, aixecar-se sobre el treball dels qui et van precedir, sense haver de reinventar el que ja funcionava ni resignar-se a repetir-ho. En els projectes europeus de xarxes intel·ligents ho he vist mil vegades,

La innovació de veritat no neix del que és nou contra el que és vell, sinó de connectar-los.

Un dia, aquell qui aporta passa a ser qui fa aportar els altres, i comença a promoure i motivar el talent. És el pas del node al hub o el que és el mateix dir que, la teva feina ja no és brillar, sinó fer que la xarxa sencera funcioni millor. Aquí el sénior té un paper insubstituïble com a mentor sempre, com apunta Cristian Viladoms, des de l'escolta i no des del paternalisme. Tot això va sedimentant en experiència, entesa no com un arxiu polsós sinó com a criteri viu que és el de saber llegir una situació complexa sense que ningú te l'expliqui, reconèixer un senyal d'alarma abans que soni, recordar què va funcionar i què no. Aquest és el sistema operatiu invisible del qual parla Alberto Garzón García , allò que se'n va quan una persona clau es jubila i que rarament està no ho estarà escrit en cap manual.

I finalment arriba la saviesa. No com a premi de consolació al final del camí, sinó com l'estació més productiva de totes. La saviesa és experiència depurada per les relacions que ve de dècades de tractar amb persones, institucions, conflictes i cicles que es repeteixen. És la capacitat de posar tot el recorregut al servei del col·lectiu. Per això aquesta última estació no és el final d'una carrera, sinó el començament de la seva contribució més gran que és la de representar, aconsellar, obrir camí, transferir. La saviesa és el moment en què la teva trajectòria deixa de ser teva i passa a ser de tots.

Si aquesta progressió és certa, aleshores l'error que assenyala l'ebook és evident donat que, moltes organitzacions gestionen l'edat quan haurien de gestionar el compromís i la capacitat, com formula molt bé Pasqual Prous. Rejovenir no equival a guanyar talent. Confondre velocitat amb creixement, o joventut amb innovació i maduresa amb tradició, és un paradigma car i sense base real. La bona notícia és que la tendència ens acompanya. Cada cop hi ha menys posicions on l'edat sigui una limitació física real, i cada cop importa més la saviesa acumulada. La longevitat laboral, lluny de ser una amenaça, és disposar durant més temps d'un actiu que costa dècades de construir. El repte no és substituir unes generacions per altres, sinó orquestrar que totes convisquin en la mateixa xarxa.

Ramon Gallart

Electrificar Europa

És molt més que una resposta al canvi climàtic.

La presentació per part de la Comissió Europea del nou Electrification Action Plan, és una decisió que de fer-se realitat,  marcarà una època. No estem davant d'un nou paquet de mesures ambientals, sinó davant d'una estratègia que redefineix el futur energètic, industrial i econòmic d'Europa. Personalment, considero que és una excel·lent oportunitat que no podem deixar escapar.

Durant molts anys hem associat la transició energètica gairebé exclusivament amb la instal·lació de més energies renovables. Sens dubte, era un pas imprescindible, però insuficient. Produir electricitat neta no transforma per si sol el model energètic si continuem consumint gas natural, gasoil o gasolina en la indústria, els edificis i el transport. El veritable repte és actuar sobre la demanda, i això només s'aconsegueix electrificant els usos finals de l'energia.

Això és precisament el que planteja Brussel·les i no és altre que, substituir progressivament el gas natural i els derivats del petroli per electricitat produïda majoritàriament amb fonts renovables i altres tecnologies baixes en emissions. No és només una aposta climàtica; és una estratègia de competitivitat, de seguretat energètica i de sobirania europea.

Els darrers anys ens han recordat amb contundència la fragilitat del nostre model energètic. La guerra d'Ucraïna, la inestabilitat al Pròxim Orient i la volatilitat dels mercats internacionals han demostrat i encara ho estan fent, fins a quin punt Europa continua depenent d'uns combustibles que no controla. Cada crisi geopolítica es tradueix immediatament en un increment dels costos energètics, una pèrdua de competitivitat empresarial, un augment de la inflació i un impacte directe sobre les economies familiars.

Quan la Comissió Europea fixa l'objectiu de substituir dos terços del consum de gas, reduir a la meitat el consum de petroli i estalviar fins a 200.000 milions d'euros en importacions de combustibles fòssils abans de 2040, el missatge va molt més enllà de la reducció d'emissions. Significa retenir riquesa dins d'Europa, reduir la dependència exterior, protegir la nostra economia davant les tensions internacionals i reforçar l'autonomia estratègica del continent.

En definitiva, la millor energia és aquella que podem produir nosaltres mateixos.

Però aquesta transformació només serà possible si electrifiquem decididament la demanda. Això implica accelerar la implantació del vehicle elèctric, substituir les calderes de gas per bombes de calor, electrificar processos industrials, impulsar l'emmagatzematge energètic i gestionar de manera intel·ligent la demanda. Ja no és suficient generar electricitat renovable; cal que aquesta electricitat substitueixi efectivament els combustibles fòssils allà on avui encara són predominants.

És aquí on la transició energètica es converteix en una autèntica política industrial.

Europa competeix amb economies com la nord-americana, la xinesa, la japonesa o la sud-coreana, que estan invertint massivament en electrificació, digitalització i noves tecnologies. Si volem mantenir una indústria competitiva, necessitem una energia estable, predictible i cada vegada menys exposada als mercats internacionals dels combustibles fòssils. L'electricitat produïda localment ofereix precisament aquesta estabilitat.

Tanmateix, Brussel·les també identifica un dels principals obstacles que cal resoldre amb urgència i no és altre que, avui, en molts casos, l'electricitat continua sent més cara que el gas per efecte dels impostos, peatges i càrrecs regulats que suporten les factures elèctriques. És una contradicció difícil d'entendre. Demanem a ciutadans i empreses que electrifiquin els seus consums mentre mantenim un marc econòmic que sovint continua afavorint els combustibles fòssils.

Per això és imprescindible reformar la fiscalitat i la regulació del sistema energètic. Si volem accelerar la transició, els senyals econòmics han d'anar en la mateixa direcció que els objectius polítics.

En aquest nou escenari, les xarxes de distribució elèctrica deixen de ser una infraestructura invisible per convertir-se en un dels pilars fonamentals de la transformació energètica. Sense xarxes modernes, digitalitzades, resilients i preparades per gestionar milions de nous punts de consum i de generació distribuïda, la transició simplement no serà possible.

És aquí on els distribuïdors d'energia elèctrica tenen una responsabilitat i, alhora, una oportunitat extraordinàries.

En concret, els distribuidors locals acostumen a estar fortament arrelades al territori, coneixen de primera mà les necessitats dels municipis, dels polígons industrials i dels petits consumidors. La seva proximitat els permet facilitar la integració de l'autoconsum, les comunitats energètiques, els sistemes d'emmagatzematge, la flexibilitat de la demanda o la recàrrega intel·ligent del vehicle elèctric. En definitiva, poden actuar com a veritables acceleradors de la transició energètica des del territori.

Ara bé, aquesta responsabilitat també exigeix un marc regulador coherent. Durant anys, la distribució elèctrica ha funcionat sota models retributius que han limitat la capacitat inversora del sector. Si Europa vol electrificar l'economia al ritme que proposa, serà imprescindible facilitar les inversions necessàries perquè les xarxes estiguin preparades per assumir aquest nou model energètic.

Ara bé, també crec que Europa ha d'afrontar un debat que sovint apareix quan es parla de descarbonització i, passa si Europa fa un gran esforç per reduir emissions mentre altres grans economies continuen augmentant el consum de carbó, petroli o gas.

La Unió Europea genera una part relativament reduïda de les emissions globals de CO₂, mentre que altres regions del món continuaran incrementant la seva demanda energètica durant les properes dècades. Si el debat es limités exclusivament al canvi climàtic, alguns podrien qüestionar l'impacte real de l'esforç europeu. Però aquest plantejament, al meu entendre, és incomplet.

L'electrificació de l'economia europea ja no es pot justificar únicament per motius ambientals. 

Encara que la resta del món avancés més lentament en la descarbonització, Europa continuaria tenint raons per abandonar progressivament el gas natural i el petroli. Ho hauria de fer per seguretat energètica, per competitivitat industrial, per estabilitat econòmica i per autonomia estratègica.

Cada euro que deixem de destinar a importar combustibles fòssils és un euro que pot generar activitat econòmica, innovació, ocupació i desenvolupament tecnològic dins d'Europa. Cada megawatt produït amb recursos propis redueix la nostra dependència exterior i ens protegeix davant futures crisis geopolítiques.

A més, Europa ha exercit històricament un paper de lideratge en les grans transformacions reguladores i industrials. També pot fer-ho ara demostrant que un sistema energètic electrificat i descarbonitzat no només és ambientalment més sostenible, sinó també econòmicament més eficient i industrialment més competitiu. Si aquest model funciona, molts altres països acabaran adoptant-lo no només per compromís climàtic, sinó perquè serà la millor opció des d'un punt de vista econòmic.

Per això crec que l'èxit de la transició energètica europea no s'hauria de mesurar exclusivament en tones de CO₂ evitades. També s'hauria de valorar per la seva capacitat de generar una indústria més innovadora, una economia més resilient, unes empreses més competitives i una societat menys dependent dels recursos energètics d'altres continents.

La transició energètica serà, probablement, la major transformació econòmica d'Europa des de la revolució industrial. No serà senzilla. Exigirà inversions molt importants, estabilitat reguladora, planificació i una estreta col·laboració entre administracions, empreses i ciutadania. Però el cost de no actuar seria molt més elevat.

Espero que Europa hagi entès que el futur no consisteix a buscar nous proveïdors de gas, sinó a necessitar cada vegada menys gas.

L'electrificació no és una moda ni una aposta ideològica. És una decisió racional basada en criteris econòmics, industrials, tecnològics i geopolítics. És l'eina que ens permetrà construir una Europa més autònoma, més competitiva i més preparada per afrontar els reptes del segle XXI.

El debat, per tant, ja no és si hem d'electrificar la demanda. El veritable debat és si serem capaços d'accelerar aquesta transformació amb la velocitat que exigeix el context actual. Perquè cada quilowatt hora que substitueix un litre de petroli o un metre cúbic de gas és una passa més cap a una Europa energèticament sobirana, industrialment més forta i climàticament més responsable.

I aquesta és una oportunitat que no ens podem permetre deixar escapar. 

Rmon Gallart

La IA Posa a Prova la Xarxa Elèctrica

L'impacte dels centres de dades de 800 VDC sobre les xarxes de distribució son una transformació inevitable del sistema elèctric

L'aparició de la intel·ligència artificial generativa esdevé com una revolució que va molt més enllà del programari. El seu impacte més profund probablement serà sobre les infraestructures energètiques. La qüestió ja no és si les xarxes podran alimentar els nous centres de dades, sinó com hauran de transformar-se per conviure amb unes càrregues elèctriques radicalment diferents de les que han gestionat durant més d'un segle.

Tradicionalment, els grans consumidors industrials han estat càrregues relativament previsibles. Encara que poguessin presentar pics de consum, aquests es produïen en escales temporals de minuts o hores. Els nous centres de dades dedicats a la IA trenquen completament aquest model.

L'entrenament i la inferència sobre grans models d'intel·ligència artificial provoquen variacions de càrrega que poden passar de desenes de megawatts a centenars de megawatts diverses vegades per segon. Aquesta velocitat de canvi és extraordinària des del punt de vista dels operadors de xarxa.

La conseqüència és immediata donat què, aquestes instal·lacions deixen de ser simples consumidors i es converteixen en elements que poden afectar l'estabilitat global del sistema elèctric.

És precisament aquesta preocupació la que està portant l'ERCOT (Electric Reliability Council of Texas) a desenvolupar nous requisits tècnics abans d'autoritzar la connexió massiva d'aquests centres.

Des del punt de vista del centre de dades, l'arquitectura en corrent continu és difícilment discutible. Els seus avantatges són coneguts ja què, presenten menys pèrdues elèctriques, eliminació de múltiples conversions AC-DC-AC, reducció del cablejat, menor generació de calor i més densitat de potència per metre quadrat. Aquesta eficiència és especialment atractiva per a Nvidia i els grans hyperscalers, que preveuen sistemes amb centenars de milers de GPU treballant simultàniament.

No obstant això, aquesta optimització interna trasllada part de la complexitat cap a la xarxa. La distribució elèctrica tradicional està concebuda per alimentar càrregues en corrent altern amb perfils relativament suaus. Quan una instal·lació és capaç de modificar instantàniament centenars de megawatts, la xarxa necessita mecanismes addicionals de regulació de tensió, estabilitat i control dinàmic. En altres paraules, allò que guanya el centre de dades en eficiència ho ha d'assumir la xarxa en sofisticació.

Els operadors de xarxes de distribució i de transport seran els primers afectats. Molts dels nous campus d'IA se situen prop de grans ciutats o pols industrials, connectant-se a xarxes de distribució d'alta tensió o subtransmissió. Això obliga a replantejar el dimensionament de les subestacions, incorporar nous sistemes de compensació reactiva, desplegar electrònica de potència distribuïda, reforçar el monitoratge en temps real i avançar cap a una automatització basada en intel·ligència artificial.

En aquest context, la distribució deixa de ser una infraestructura passiva i es converteix en un sistema dinàmic capaç d'interaccionar contínuament amb els grans consumidors.

Un dels aspectes més interessants és el canvi de filosofia reguladora. Durant dècades, la responsabilitat d'assegurar la qualitat del subministrament ha recaigut gairebé exclusivament sobre les empreses elèctriques. Ara s'introdueix un nou principi que no és altre que els dels grans consumidors els quals, també han de contribuir activament a l'estabilitat del sistema.

Tecnologies que incorporin bateries d'alta potència, rectificadors intel·ligents, sistemes de control predictiu, capacitat de Low Voltage Ride Through (LVRT) i mecanismes d'esmorteïr les oscil·lacions de demanda. Aquest enfocament converteix el centre de dades en una mena de microxarxa capaç d'absorbir internament bona part de les seves pròpies fluctuacions abans que arribin a la xarxa pública. És un canvi conceptual molt rellevant, ja no es tracta únicament de consumir electricitat, sinó de consumir-la d'una manera compatible amb l'estabilitat del sistema.

Paral·lelament, l'electrònica de potència adquireix un protagonisme que aniràa més. Dispositius com els STATCOM permeten regular la tensió, compensar la potència reactiva i amortir oscil·lacions pràcticament en temps real. Aquest tipus d'equipament, fins fa pocs anys reservat a les grans xarxes de transport, començarà previsiblement a formar part també de moltes xarxes de distribució. Aquesta tendència encaixa plenament amb l'evolució cap a les anomenades Smart Grids, on el control digital i l'electrònica substitueixen progressivament els sistemes electromecànics tradicionals.

Potser el debat més rellevant no és tecnològic sinó econòmic. Cal veure com no trasldadr aqesut costos els consumidors derivats de l'expansió dels centres de dades d'IA. Si els nous campus requereixen noves línies de transport, subestacions, sistemes d'emmagatzematge, compensació reactiva i equips electrònics avançats, sembla raonable que siguin els promotors dels centres de dades els qui financin aquestes inversions. 

Espanya, Catalunya i la resta d'Europa estan vivint un creixement de peticions dels centres de dades impulsat per la digitalització i la IA. Al mateix temps, la penetració massiva de generació renovable ja està modificant profundament el comportament de les xarxes de distribució. La coincidència d'ambdós fenòmens com son el consum extremadament variables i generació renovable intermitent; incrementa la complexitat operativa i reforça la necessitat d'accelerar la digitalització de les xarxes, desplegar sistemes d'emmagatzematge, desenvolupar mercats locals de flexibilitat i millorar la coordinació entre operadors de transport i distribució.

La resposta no passa per construir indefinidament més xarxes o més centrals de generació. Passa per integrar intel·ligència al sistema, sobre tot, electrònica de potència, bateries, control avançat i mecanismes de flexibilitat que permetin adaptar el consum a les necessitats de la xarxa en temps real.

La gran lliçó és que el repte ja no és únicament produir més electricitat, sinó gestionar-la millor. I en aquest nou escenari, la col·laboració entre operadors de xarxa, reguladors, fabricants d'equipament i grans consumidors serà tan important com qualsevol avenç tecnològic.

Ramon Gallart