Tancar Etapes També és una Forma de Créixer.

Les emocions que més ens incomoden són, sovint, les que ens indiquen que una etapa ha complert la seva funció. Escoltar-les és el primer pas per créixer amb consciència. 

Hi ha una habilitat de la qual es parla poc en el món professional i és la de saber marxar. Ens preparem per liderar equips, gestionar conflictes, innovar, negociar o reinventar-nos. Però gairebé ningú ens ensenya a identificar el moment en què una etapa ja ha complert la seva funció. Potser perquè ens han educat en la idea que abandonar és fracassar, quan sovint és just el contrari.

Ho he vist i viscut moltes vegades. Professionals brillants atrapats en llocs que ja no els permeten créixer. Directius que continuen exercint un lideratge que els havia fet grans, però que avui els pesa. Persones que, per por o per inèrcia, continuen sostenint projectes que fa temps que els consumeixen més energia de la que els aporten.

I aleshores apareixen emocions que intentem silenciar, també inquietud, frustració, ràbia, enveja dels qui s'atreveixen a canviar o aquella ansietat difusa que ens acompanya els diumenges al vespre. La primera temptació és interpretar-les com un problema.

Però, i si fossin un missatge?

Durant segles, la nostra cultura ens ha ensenyat precisament el contrari. Al segle IV, el monjo Evagri Pontic va descriure emocions com la ira, l'avarícia o la desesperació com a obstacles per a la salvació espiritual. Més endavant, el papa Gregori I les incorporaria als coneguts set pecats capitals, convertint-les en advertiments morals que han travessat els segles.

Potser per això encara avui convivim amb la idea que sentir emocions desagradables és una mostra de feblesa o d'inestabilitat. Com si l'objectiu fos viure permanentment en calma.

La història explica fins a quin punt hem intentat expulsar-les. Durant milers d'anys es practicava la trepanació per alliberar els mals esperits responsables del patiment mental. Ja al segle XX, les lobotomies es van arribar a considerar un tractament innovador per controlar determinades alteracions emocionals, amb conseqüències devastadores. Encara avui, tot i haver abandonat aquests extrems, continuem perseguint una versió més sofisticada de la mateixa fantasia: eliminar qualsevol emoció que ens incomodi.

La psicologia actual, però, ens convida a fer exactament el contrari.

El psicòleg Ethan Kross explica que les emocions negatives compleixen una funció tan essencial com el dolor físic. Ningú voldria viure sense sentir dolor, perquè significaria no detectar una lesió. Les emocions funcionen igual de maerna què, ens informen que alguna cosa necessita la nostra atenció.

Quan ho observo des de la meva experiència professional, aquesta idea adquireix una força extraordinària.

La ràbia sovint m'ha ajudat a detectar situacions que vulneraven els meus valors. L'ansietat m'ha advertit que estava entrant en territoris desconeguts que requerien preparació. Fins i tot l'enveja, una emoció que costa reconèixer, m'ha revelat aspiracions que encara no havia estat capaç d'admetre.

No eren enemigues, eren indicadors.

Amb els anys també he descobert que moltes de les grans decisions professionals no neixen de la certesa, sinó de la incomoditat. Hi ha un moment en què deixes d'aprendre. En què la il·lusió es converteix en rutina. En què continues fent bé la feina, però ja no hi poses una part de tu.

És aleshores quan apareix la temptació de resistir-se al canvi. Ens aferrem al càrrec, al prestigi, a l'equip o a la identitat que hem construït durant anys. No perquè encara ens faci feliços, sinó perquè ens costa imaginar qui serem després.

Però cap etapa està pensada per durar eternament de manera que les organitzacions evolucionen, les professions canvien i, nosaltres també.

La intel·ligència emocional no consisteix a evitar la por, la tristesa o la frustració. Consisteix a escoltar-les sense deixar que ens governin. A comprendre què ens estan intentant explicar abans de prendre una decisió.

No existeix una fórmula universal. Algunes persones necessiten canviar d'entorn per recuperar la perspectiva. D'altres troben respostes revisant les seves creences, buscant noves experiències o simplement donant-se temps. La regulació emocional és una habilitat dinàmica, perquè nosaltres també ho som.

Cada etapa professional ens transforma, de fet, algunes ens ensenyen a construir i d'altres ens ensenyen a liderar i, les més difícils ens ensenyen a deixar anar.

Avui crec que aquesta última és, probablement, la competència més infravalorada de totes. Saber tancar una etapa no significa renunciar al que hem estat; significa honorar el que aquella experiència ens ha aportat i acceptar que el seu propòsit ja s'ha complert.

Perquè créixer no és acumular capítols.

És saber quan n'ha arribat el punt final per poder començar a escriure el següent.

Ramon Gallart

Venta d’Actius Renovables

La rotació d'actius renovables per part de les grans energètiques obre un nou escenari financer que redefineix la competitivitat dels projectes fotovoltaics de menor escala.

La notícia publicada per Invertia-El Español sobre l’entrada massiva de capital estranger en el sector renovable espanyol i l’acceleració de la venda d’actius per part de grans energètiques com Repsol, Acciona o Endesa, si bé és cert que s'acostuma a prsentar com un signe de maduresa del mercat, la realitat és que sota aquesta narrativa optimista s’amaga una realitat preocupant i és que, el model financer que s’està consolidant podria perjudicar greument la viabilitat de les plantes fotovoltaiques de petita i mitjana dimensió, especialment aquelles inferiors a 10 MWp.

Durant els darrers mesos, les principals companyies energètiques han intensificat la rotació d’actius renovables. Repsol ha venut el 49,99% d’una cartera de 705 MW operatius i més de 500 MW addicionals en desenvolupament al grup emiratià Masdar per uns 150 milions d’euros. Acciona Energía manté una estratègia de rotació anual d’entre 500 i 700 MW, mentre que Endesa ha accelerat desinversions renovables per obtenir recursos destinats a noves inversions. Aquestes operacions indiquen que el negoci ja no consisteix únicament a produir electricitat, sinó també a generar valor financer mitjançant la compravenda d’actius.

El resultat és un mercat cada cop més dominat per fons d’infraestructures, fons sobirans i grans gestors d’actius internacionals amb capacitat per adquirir paquets de centenars de megawatts. Aquest fenomen, aparentment positiu perquè aporta liquiditat i accelera el desplegament renovable, genera efectes col·laterals que afecten especialment les plantes de menor dimensió.

El primer impacte que li veig, és l’augment del cost del capital per als promotors independents. Els grans inversors internacionals prioritzen projectes amb economies d’escala i riscos reduïts. Aquesta situació fa que les entitats financeres considerin els grans projectes com a model de referència i exigeixin condicions més estrictes als desenvolupadors de plantes inferiors a 10 MWp. En conseqüència, un promotor local sovint acaba suportant un cost financer superior al d’un gran fons internacional malgrat operar en el mateix mercat.

La segona cosa que veig és la reducció dels marges. La forta penetració renovable està provocant una disminució estructural dels preus de l’electricitat durant les hores de màxima producció solar. Els episodis de preus nuls o fins i tot negatius són cada vegada més freqüents als mercats europeus. Les grans corporacions poden absorbir aquesta volatilitat gràcies a la diversificació de les seves carteres, la cobertura financera, els contractes PPA a llarg termini o la integració de sistemes d’emmagatzematge. Les petites instal·lacions independents, en canvi, acostumen a dependre molt més dels ingressos del mercat diari.

També es produeix un desplaçament progressiu dels promotors locals. Els nous propietaris institucionals competeixen pels mateixos recursos com son els terrenys, punts de connexió, equips, contractistes i talent tècnic. La seva capacitat financera els permet assumir terminis de retorn més llargs i oferir condicions que els promotors petits difícilment poden igualar. El resultat és una concentració creixent del sector en mans d’actors globals.

Aquesta evolució contrasta amb l’esperit original de la transició energètica. Les renovables havien de facilitar una producció més distribuïda, una major participació ciutadana i un sistema energètic més descentralitzat. No obstant això, el mercat està evolucionant cap a una concentració de la propietat dels actius. Les comunitats energètiques, les cooperatives i els petits inversors corren el risc de quedar relegats a un paper secundari mentre els grans fons consoliden el control de la generació.

Per a les plantes inferiors a 10 MWp, la conseqüència que considero será més probable és una polarització del mercat. Els projectes vinculats a l’autoconsum industrial, a comunitats energètiques locals o a sistemes amb bateries continuaran mantenint atractiu econòmic perquè aporten proximitat a la demanda i flexibilitat operativa. En canvi, les instal·lacions fotovoltaiques convencionals, allunyades dels centres de consum i dependents exclusivament del mercat spot, podrien experimentar una pèrdua progressiva de valor.

La rendibilitat futura dependrà cada vegada menys del recurs solar i cada vegada més de la capacitat d’oferir flexibilitat al sistema elèctric. En aquest context, l’emmagatzematge energètic, la gestió intel·ligent de la demanda i la proximitat als consumidors es convertiran en factors determinants per garantir la competitivitat dels projectes de petita escala.

Existeix, a més, una qüestió estratègica que sovint pasa desapercebuda. Quan fons sobirans de l’Orient Mitjà, grans gestors nord-americans o fons globals adquireixen participacions significatives en infraestructures renovables espanyoles, una part dels fluxos futurs de caixa generats pels recursos naturals del país passa a mans externes. La inversió estrangera és imprescindible per assolir els objectius de descarbonització, però també planteja interrogants sobre qui capturarà els beneficis econòmics derivats de la transició energètica durant les pròximes dècades.

La notícia d’Invertia em fa entreveure un sector renovable capaç d’atreure capitals internacionals i generar confiança entre els inversors. Tanmateix, també posa de manifest una tendència de fons que podria perjudicar el desenvolupament de les plantes fotovoltaiques inferiors a 10 MWp. Sense polítiques específiques que afavoreixin l’accés al finançament, l’emmagatzematge distribuït i les comunitats energètiques locals, la transició energètica corre el risc de convertir-se en un procés de concentració empresarial més que no pas en una democratització de la producció d’energia.

Ramon Gallart

La Electrificació No És Una Opció

És el camp de batalla de la transició energètica

Durant anys hem parlat de transició energètica gairebé exclusivament en termes d’energies renovables sense considerar la seva gestionabilitat. Hem celebrat rècords de producció eòlica i fotovoltaica, hem anunciat objectius climàtics cada vegada més ambiciosos i hem convertit la descarbonització en una prioritat política global. Tanmateix, considero que el debat ja no és només quanta energia renovable som capaços d’instal·lar, sinó fins a quin punt serem capaços d’electrificar l’economia i transformar completament el sistema energètic.

Les dades mostren clarament la magnitud del canvi que tenim al davant. Segons l’informe The Transition Away from Fossil Fuels: A Roadmap Based on Renewables, Electrification and Grid Enhancement de l’Agència Internacional d’Energies Renovables (IRENA), l’electricitat passarà de representar aproximadament el 23% del consum energètic final mundial actual al 28% l’any 2030 i fins al 54% el 2050. Això significa que, en menys de tres dècades, més de la meitat de tota l’energia consumida al planeta haurà de ser electricitat.

Encara més rellevant és l’origen d’aquesta electricitat. L’escenari analitzat per IRENA preveu que les fonts renovables representin el 65% de la generació elèctrica mundial el 2030 i arribin al 92% el 2050. En altres paraules, no només consumirem molta més electricitat, sinó que gairebé tota haurà de provenir de tecnologies renovables.

Aquestes projeccions no són fruit de l’optimisme tecnològic. Responen a una realitat climàtica cada vegada més preocupant. L’any 2024, per primera vegada, la temperatura mitjana global va superar durant dotze mesos consecutius el llindar d’1,5 °C respecte als nivells preindustrials, un objectiu que fins fa poc es considerava la línia vermella dels acords climàtics internacionals. Això obliga a replantejar els escenaris de descarbonització i accelera la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils.

Comparteixo la visió expressada pel director general d’IRENA, Francesco La Camera, quan afirma que l’electrificació i l’eliminació dels combustibles fòssils són processos inseparables. Sovint s’intenta presentar la transició energètica com una simple substitució tecnològica, però la realitat és molt més complexa. No es tracta només de canviar centrals tèrmiques per parcs solars o eòlics; implica transformar la mobilitat, la indústria, els edificis, la calefacció i, en definitiva, la manera com consumim energia.

La mateixa Agència Internacional de l’Energia (AIE) reforça aquesta idea. El seu director executiu, Fatih Birol, ha destacat recentment que, malgrat que el petroli i el gas continuaran tenint un paper rellevant durant anys, la demanda d’electricitat està creixent al doble de velocitat que la demanda energètica global. Aquest fet constitueix una de les tendències més importants del sistema energètic contemporani i demostra que l’electrificació ja no és una previsió futura, sinó una realitat en marxa.

Des de la meva perspectiva, Espanya es troba en una posició relativament favorable per afrontar aquest procés. Actualment, l’electricitat representa prop del 25% del consum energètic final, mentre que els productes petrolífers i el gas natural continuen dominant la resta de la demanda. Segons dades de Red Eléctrica de España (REE), les energies renovables van assolir el 55,5 % de la generació elèctrica el 2025. La solar fotovoltaica, en particular, ha demostrat una capacitat de creixement extraordinària, arribant a cobrir el 33,4% del consum diari en determinats moments de maig de 2025.

Tanmateix, considero que seria un error interpretar aquestes dades com una garantia d’èxit. El repte real no és generar electricitat renovable en determinades hores del dia, sinó convertir-la en el principal vector energètic de tota l’economia. El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) estableix l’objectiu que l’electrificació arribi al 35% del consum energètic el 2030. Per aconseguir-ho es preveu mobilitzar 241.000 milions d’euros, dels quals el 82% haurà de procedir del sector privat.

Aquesta xifra posa de manifest una realitat que sovint queda eclipsada pels discursos institucionals i és que, la transició energètica depèn tant de la confiança dels inversors com de la tecnologia disponible. Sense seguretat reguladora, estabilitat normativa i una planificació coherent de les infraestructures, serà difícil atraure els recursos necessaris per assolir els objectius establerts.

Precisament aquí emergeix un dels principals riscos que identifica IRENA. Les xarxes elèctriques s’han convertit en el coll d’ampolla de la transició energètica. Durant dècades, el debat públic s’ha concentrat en la capacitat de generació renovable, mentre que les infraestructures de transport, distribució i emmagatzematge han rebut una atenció molt menor. Aquesta situació ja està generant problemes d’integració de noves instal·lacions renovables en diversos països europeus.

L’expansió de les xarxes, el desenvolupament de sistemes d’emmagatzematge massiu, la flexibilitat de la demanda i l’adaptació dels mercats elèctrics seran tan importants com la construcció de nous parcs solars o eòlics. Sense aquestes inversions complementàries, existeix el risc de crear un sistema energètic amb abundància de generació renovable però amb limitacions estructurals per aprofitar-la eficientment.

També considero que la transició energètica planteja interrogants econòmics i socials que no sempre s’aborden amb prou profunditat. És cert que les energies renovables ofereixen avantatges evidents en termes de seguretat energètica, reducció d’emissions i competitivitat industrial. Tanmateix, la transformació comporta costos significatius, exigeix noves competències professionals i obliga a redefinir sectors sencers de l’economia. La descarbonització no serà només una revolució tecnològica; serà també una transformació industrial i social de gran escala.

Les renovables continuen sent imprescindibles, però el seu desplegament ja no és l’únic indicador de valor. El veritable èxit de la transició energètica dependrà de la nostra capacitat per electrificar l’economia, reforçar les xarxes, emmagatzemar energia de manera eficient i reduir progressivament la dependència dels combustibles fòssils. Les dades d’IRENA indiquen que el 2050 més de la meitat de l’energia consumida serà electricitat i que el 92% d’aquesta tindrà origen renovable. La pregunta ja no és si aquesta transformació és necessària, sinó si serem capaços d’executar-la amb la velocitat, l’escala i la coherència que exigeix la crisi climàtica.

Per acabar, dir que, malgrat l'optimisme dels organismes internacionals, considero necessari introduir una dosi de realisme en el debat sobre l'electrificació. Fa més d'una dècada que les institucions europees, l'AIE i l'IRENA presenten projeccions molt ambicioses sobre la penetració de les renovables i la reducció dels combustibles fòssils. No obstant això, els resultats han estat desiguals. A escala mundial, el petroli, el gas i el carbó continuen representant una ràtio molt eelvada del consum energètic primari, una quota que ha disminuït molt més lentament del que preveien molts escenaris de transició. La realitat és que el creixement de les renovables ha coexistit amb un augment continuat de la demanda energètica global, especialment a Àsia, fet que ha limitat l'impacte net sobre les emissions i la dependència dels combustibles fòssils.

Aquesta situació em fa plantejar un dubte i és, si la Unió Europea accelera la descarbonització mitjançant regulacions cada vegada més estrictes, altres grans economies com la Xina, l'Índia, els Estats Units o nombrosos països productors del Golf continuen utilitzant combustibles fòssils com a eina per garantir costos energètics competitius i seguretat de subministrament, això, farà generar un risc evident de desavantatge competitiu per a la indústria europea. Si la transició energètica comporta preus de l'electricitat persistentment superiors als dels nostres competidors, sectors intensius en energia com la siderúrgia, la química, el ciment o la manufactura avançada podrien accelerar processos de deslocalització cap a regions amb regulacions ambientals menys exigents i energia més barata.

Des del meu punt de vista, el gran repte no és només descarbonitzar, sinó fer-ho sense comprometre la competitivitat industrial europea. Una transició energètica que redueixi emissions però debiliti la capacitat productiva del continent podria acabar generant una paradoxa preocupant que pasarà per importar béns fabricats amb energia fòssil mentre exportem activitat industrial i llocs de treball. Per això, l'èxit de l'electrificació no s'hauria de mesurar únicament en percentatges de renovables o reduccions d'emissions, sinó també en la capacitat de mantenir una indústria competitiva, innovadora i resilient davant un entorn global que avança a velocitats molt diferents en matèria de descarbonització.

Ramon Gallart