Hi ha una imatge que resumeix bé on ha anat a parar la transició energètica espanyola.
Fa deu anys, el relat que ho envaïa tot parlava de democratitzar l'energia amb missatges de l'estil que cada teulada convertida en una petita central, cada ciutadà transformat en productor, el poder elèctric repartit entre milions de mans. Avui, quan mires qui és realment l'"amo" dels megawatts connectats a la xarxa, el que trobes s'assembla molt més a la indústria de sempre i, que històricament ha vingut essent intensiva en capital, dominada per un grapat de companyies i finançada per fons internacionals, que a aquell somni descentralitzat. No és una traïció; és una maduració. Però convé mirar-la de cara, perquè canvia radicalment el paper que hi pot jugar l'inversor petit.
El retrat és conegut i el confirma el reportatge del 08/09/2026 d'El Periódico de la Energía i no és altre que, Iberdrola, Endesa, Naturgy, Acciona Energía, Repsol i Solaria concentren una part molt rellevant de la capacitat renovable operativa del país. Iberdrola supera els 23 GW dins el seu perímetre espanyol, Endesa passa dels 11 GW, Naturgy volta els 5,7 GW i Repsol té més de 3 GW sota control. Són xifres que no admeten comparació amb cap particular ni amb cap promotor mitjà. Però el més interessant d'aquesta fotografia no és el rànquing donat que, això ja ho intuíem, sinó el matís sobre la propietat. Perquè el mercat espanyol ha entrat en una fase en què ja no hi ha una correspondència senzilla entre l'empresa que desenvolupa un parc i la que en serà propietària tota la seva vida útil. Les grans energètiques segueixen ocupant les primeres posicions, sí, però cada vegada comparteixen més la propietat dels actius amb inversors financers.
Aquest és el gir que ho explica gairebé tot. La fórmula que s'ha imposat és la del fons que entra amb una participació al voltant del 49% en una cartera que ja funciona, mentre el promotor conserva el control i el soci financer aconsegueix exposició a un actiu amb ingressos relativament previsibles. Repsol ho ha fet amb Schroders Greencoat i amb Masdar; Endesa i Iberdrola han signat operacions equivalents. El missatge de fons és inequívoc en el sentit que,
El negoci ja no premia construir, premia gestionar capital a escala. I aquí és on el petit inversor comença a quedar despenjat, no per manca de voluntat, sinó per la mateixa lògica del sistema.
Els números ho posen negre sobre blanc. El fenomen que els analistes anomenen "canibalització de preus" ha transformat la generació fotovoltaica pura en un negoci de marges estrets. L'any 2025, el preu mitjà del mercat diari va ser de 65,29 €/MWh, però el preu que va capturar realment la fotovoltaica va caure fins als 33,95 €/MWh, gairebé la meitat. La raó és senzilla i alhora implacable perquè totes les plantes solars produeixen a les mateixes hores centrals del dia, entre les onze del matí i les quatre de la tarda i, provoca sobreoferta que enfonsa el preu justament en el moment en què el productor solar té tota la seva mercaderia per vendre. És la famosa "corba de l'ànec".
Qui basa el seu model financer en el preu mitjà del pool s'infla els ingressos previstos entre un 10% i un 30%. I qui pateix més aquesta bretxa és, precisament, el petit propietari, que rarament disposa d'un contracte de venda a llarg termini sòlid, d'una contrapart solvent o de bateries per desplaçar l'energia cap a les hores cares. El gran té múscul per protegir-se; el petit queda exposat al mercat spot en la seva versió més hostil.
Les conseqüències ja no són teòriques. El mercat secundari s'ha refredat fins al punt que hi ha projectes i companyies posats a la venda que no troben comprador, perquè la distància entre el que demanen els propietaris i el que ofereixen els compradors ha bloquejat diverses operacions. Si a les grans carteres, gestionades per professionals, els costa tancar preu, no cal gaire imaginació per endevinar la dificultat d'una planta de pocs megawatts sense estructura al darrere. El valor d'un actiu solar ja no depèn tant dels megawatts instal·lats com de quan i com entregues l'energia, i aquesta és una partida que es guanya amb emmagatzematge, hibridació i contractes, no amb plaques i bona fe.
Convé, arribats aquí, no barrejar dues figures que sovint confonem. Una cosa és l'inversor que busca exposició financera a un parc, com qui compra un tros d'infraestructura per cobrar-ne els fluxos. Una altra, ben diferent, és el ciutadà o la petita empresa que instal·la autoconsum a la seva teulada per estalviar factura. Doncs bé, aquesta segona figura, la més propera i la que millor encarnava aquell somni descentralitzat, també dona senyals clars de fatiga. El 2025 es van instal·lar 1.139 MW d'autoconsum a Espanya, un 3,7% menys que l'any anterior, i el segment domèstic va caure un 17%, amb poc més de 36.000 llars noves.
La causa no és el desinterès sinó, la desaparició dels incentius que havien alimentat l'eufòria, sobretot el final dels fons Next Generation, sumada a l'ensorrament del preu que es paga pels excedents. El símptoma més eloqüent és que companyies amb recursos de sobres com serien, EDP, la joint venture Solar360 de Telefónica i Repsol, o la portuguesa Galp, han acabat tancant o reestructurant la seva línia d'autoconsum residencial. Quan als grans no els surten els comptes en aquest nínxol, el particular ho té encara més magre.
Fins i tot l'estructura de la propietat de les mateixes energètiques confirma cap on bufa el vent. A tancament de 2025, els inversors institucionals internacionals representaven el 71,8% del capital d'Iberdrola, i Endesa està controlada en un 70,1% per la italiana Enel. La propietat de l'energia espanyola és, cada cop més, un afer de gestió d'actius global, on el capital qatarià, els fons de pensions nòrdics o les grans gestores nord-americanes tenen tant o més pes que qualsevol accionista local. En aquest context, pensar que un inversor individual pot competir en el mateix terreny és, senzillament, no haver entès les regles del joc actual.
I tanmateix, dir que el petit està condemnat seria tan fals com ingenu. El que ha mort és una via concreta que no és altre que la de comprar plaques i vendre l'electricitat al pool sense res més, no la possibilitat de participar en la transició. On queda recorregut és en tres direccions que, a més, són perfectament complementàries:
La primera és l'agregació: les plataformes de finançament col·lectiu i els fons especialitzats permeten accedir, des d'imports modestos, a actius que sí que tenen contracte de venda a llarg termini i gestió professional al darrere; no és casualitat que el crowdfunding a Espanya creixés un 45,8% el 2025.
La segona són les comunitats energètiques i l'autoconsum col·lectiu, que reparteixen la inversió entre veïns i optimitzen el que cap teulada individual pot rendibilitzar tota sola. I.
La tercera, la més decisiva, és la hibridació amb emmagatzematge: les bateries són l'única eina que permet escapar de la corba de l'ànec, guardant l'energia quan no val res per vendre-la quan el preu puja. El futur del negoci no és el megawatt instal·lat, sinó la flexibilitat.
Aquí és on aquesta anàlisi deixa de ser un exercici acadèmic i es converteix en una brúixola estratègica. Perquè el buit que les grans energètiques estan abandonant (l'autoconsum domèstic, les comunitats energètiques locals, la gestió de la flexibilitat de proximitat) és exactament l'espai on un actor mitjà, arrelat al territori i amb una relació de confiança amb el client, pot aportar allò que el gran capital no sap ni vol donar. Competir en gigawatts contra les big six no té cap sentit i mai el tindrà. Però acompanyar el ciutadà i la pime en la seva pròpia transició, agregar la demanda local, oferir emmagatzematge i gestió intel·ligent a escala humana, i fer-ho amb la proximitat que un gigant global no pot imitar, és una partida ben diferent. I és, potser, l'única que val la pena jugar.
La transició energètica espanyola ha guanyat en volum el que ha perdut en romanticisme. Els grans manen, i ho faran encara més. Però el terreny que deixen lliure no és cap consolació sinó que, és una oportunitat, per a qui sàpiga veure que el valor ja no està en tenir el sol, sinó en saber què fer-ne quan tothom el té.
Ramon Gallart
