La IA Posa a Prova la Xarxa Elèctrica

L'impacte dels centres de dades de 800 VDC sobre les xarxes de distribució son una transformació inevitable del sistema elèctric

L'aparició de la intel·ligència artificial generativa esdevé com una revolució que va molt més enllà del programari. El seu impacte més profund probablement serà sobre les infraestructures energètiques. La qüestió ja no és si les xarxes podran alimentar els nous centres de dades, sinó com hauran de transformar-se per conviure amb unes càrregues elèctriques radicalment diferents de les que han gestionat durant més d'un segle.

Tradicionalment, els grans consumidors industrials han estat càrregues relativament previsibles. Encara que poguessin presentar pics de consum, aquests es produïen en escales temporals de minuts o hores. Els nous centres de dades dedicats a la IA trenquen completament aquest model.

L'entrenament i la inferència sobre grans models d'intel·ligència artificial provoquen variacions de càrrega que poden passar de desenes de megawatts a centenars de megawatts diverses vegades per segon. Aquesta velocitat de canvi és extraordinària des del punt de vista dels operadors de xarxa.

La conseqüència és immediata donat què, aquestes instal·lacions deixen de ser simples consumidors i es converteixen en elements que poden afectar l'estabilitat global del sistema elèctric.

És precisament aquesta preocupació la que està portant l'ERCOT (Electric Reliability Council of Texas) a desenvolupar nous requisits tècnics abans d'autoritzar la connexió massiva d'aquests centres.

Des del punt de vista del centre de dades, l'arquitectura en corrent continu és difícilment discutible. Els seus avantatges són coneguts ja què, presenten menys pèrdues elèctriques, eliminació de múltiples conversions AC-DC-AC, reducció del cablejat, menor generació de calor i més densitat de potència per metre quadrat. Aquesta eficiència és especialment atractiva per a Nvidia i els grans hyperscalers, que preveuen sistemes amb centenars de milers de GPU treballant simultàniament.

No obstant això, aquesta optimització interna trasllada part de la complexitat cap a la xarxa. La distribució elèctrica tradicional està concebuda per alimentar càrregues en corrent altern amb perfils relativament suaus. Quan una instal·lació és capaç de modificar instantàniament centenars de megawatts, la xarxa necessita mecanismes addicionals de regulació de tensió, estabilitat i control dinàmic. En altres paraules, allò que guanya el centre de dades en eficiència ho ha d'assumir la xarxa en sofisticació.

Els operadors de xarxes de distribució i de transport seran els primers afectats. Molts dels nous campus d'IA se situen prop de grans ciutats o pols industrials, connectant-se a xarxes de distribució d'alta tensió o subtransmissió. Això obliga a replantejar el dimensionament de les subestacions, incorporar nous sistemes de compensació reactiva, desplegar electrònica de potència distribuïda, reforçar el monitoratge en temps real i avançar cap a una automatització basada en intel·ligència artificial.

En aquest context, la distribució deixa de ser una infraestructura passiva i es converteix en un sistema dinàmic capaç d'interaccionar contínuament amb els grans consumidors.

Un dels aspectes més interessants és el canvi de filosofia reguladora. Durant dècades, la responsabilitat d'assegurar la qualitat del subministrament ha recaigut gairebé exclusivament sobre les empreses elèctriques. Ara s'introdueix un nou principi que no és altre que els dels grans consumidors els quals, també han de contribuir activament a l'estabilitat del sistema.

Tecnologies que incorporin bateries d'alta potència, rectificadors intel·ligents, sistemes de control predictiu, capacitat de Low Voltage Ride Through (LVRT) i mecanismes d'esmorteïr les oscil·lacions de demanda. Aquest enfocament converteix el centre de dades en una mena de microxarxa capaç d'absorbir internament bona part de les seves pròpies fluctuacions abans que arribin a la xarxa pública. És un canvi conceptual molt rellevant, ja no es tracta únicament de consumir electricitat, sinó de consumir-la d'una manera compatible amb l'estabilitat del sistema.

Paral·lelament, l'electrònica de potència adquireix un protagonisme que aniràa més. Dispositius com els STATCOM permeten regular la tensió, compensar la potència reactiva i amortir oscil·lacions pràcticament en temps real. Aquest tipus d'equipament, fins fa pocs anys reservat a les grans xarxes de transport, començarà previsiblement a formar part també de moltes xarxes de distribució. Aquesta tendència encaixa plenament amb l'evolució cap a les anomenades Smart Grids, on el control digital i l'electrònica substitueixen progressivament els sistemes electromecànics tradicionals.

Potser el debat més rellevant no és tecnològic sinó econòmic. Cal veure com no trasldadr aqesut costos els consumidors derivats de l'expansió dels centres de dades d'IA. Si els nous campus requereixen noves línies de transport, subestacions, sistemes d'emmagatzematge, compensació reactiva i equips electrònics avançats, sembla raonable que siguin els promotors dels centres de dades els qui financin aquestes inversions. 

Espanya, Catalunya i la resta d'Europa estan vivint un creixement de peticions dels centres de dades impulsat per la digitalització i la IA. Al mateix temps, la penetració massiva de generació renovable ja està modificant profundament el comportament de les xarxes de distribució. La coincidència d'ambdós fenòmens com son el consum extremadament variables i generació renovable intermitent; incrementa la complexitat operativa i reforça la necessitat d'accelerar la digitalització de les xarxes, desplegar sistemes d'emmagatzematge, desenvolupar mercats locals de flexibilitat i millorar la coordinació entre operadors de transport i distribució.

La resposta no passa per construir indefinidament més xarxes o més centrals de generació. Passa per integrar intel·ligència al sistema, sobre tot, electrònica de potència, bateries, control avançat i mecanismes de flexibilitat que permetin adaptar el consum a les necessitats de la xarxa en temps real.

La gran lliçó és que el repte ja no és únicament produir més electricitat, sinó gestionar-la millor. I en aquest nou escenari, la col·laboració entre operadors de xarxa, reguladors, fabricants d'equipament i grans consumidors serà tan important com qualsevol avenç tecnològic.

Ramon Gallart

El Debat Nuclear no es Guanya Amb un Sí o un No. Es Guanya Amb Una Xarxa Millor

Del debat sobre l’àtom al debat sobre la xarxa: la revolució energètica es juga al grid edge

Aquest estiu ha tornat el debat sobre les centrals nuclears, empès per la decisió de Madrid d'allargar el tancament d'Almaraz i per la fotografia europea que dibuixava El Economista: mentre Espanya manté el pla de tancar els seus set reactors entre 2030 i 2035, bona part d'Europa prepara reactors nous, allarga la vida dels existents o reobre debats que semblaven tancats, amb Brussel·les qualificant l'abandonament de l'àtom d'"error estratègic". Joan Vila a ho ha explicat molt bé en el seu artícle del 23/08/2026 "els mites de l'autonomia geopolítica, la sostenibilitat, l'estabilitat i la substituïbilitat" i en Jaume XXI hi ha afegit un recordatori que n'estic d'acord i no és altre que, això no és ni blanc ni negre, hi ha molts tons de gris. No repetiré els seus arguments; els dono per bons i els prenc com a punt de partida. El que vull aportar és una mirada diferent, la de qui no discuteix l'energia des de la tribuna, sinó des de la sala de control.

Perquè escric des d'un lloc molt concret. He passat anys dissenyant xarxes intel·ligents i integrant generació distribuïda, bateries i electrònica de potència en una xarxa de distribució de veritat, en projectes europeus de xarxa i flexibilitat. I des d'aquí veig una cosa que gairebé no surt i no és altre que:

Tot el debat nuclear està formulat en el llenguatge del segle XX. Discutim si necessitem una gran màquina central o una altra, quan la revolució elèctrica dels propers vint anys no passarà per la generació, sinó per el que en anglès en diuen el grid edge, allà on conviuen els consumidors, les teulades, els cotxes elèctrics i les bateries. Ens barallem per la font quan el problema real és el sistema.

La meva primera tesi és incòmoda per als dos bàndols donat que veig el concepte de "energia de base" (baseload) com una relíquia. El sistema del futur (en Josep Ballart parla construir la xarxa d'avui per les necessitat que vindran de la xarxa del Segle XXII)  no és una gran central que fa de terra ferma més uns quants generadors que tapen forats. És exactament al revés com son milions d'actius petits (fotovoltaica, bateries domèstiques i industrials, vehicles elèctrics) que carreguen i descarreguen i, bombes de calor coordinats digitalment per oferir la flexibilitat que el sistema necessita segon a segon. Defensar la nuclear com a "columna vertebral" és defensar una "anatomia" que ja no correspon al cos que estem construint. Però compte, i aquí em giro cap a l'altre costat; és adir, substituir la nuclear per renovables sense aquesta capa d'intel·ligència ni flexibilitat és un error per no dir una temeritat. Les renovables no són gratis ni fàcils donat que, exigeixen una inversió brutal en xarxa, emmagatzematge i digitalització (no automatització) que sovint el discurs verd amaga sota la catifa. La societat ho ha de saber i no es pot amagar.

Les noves teconolgies basades en convertidros d'electròncia de potencia  desmenteixen un tòpic tècnic que s'ha convertit en l'últim refugi del discurs pronuclear i no és altre que calen grans generadors síncrons per la inèrcia i per corregir la tensió. És una veritat que ja té data de caducitat. L'electrònica de potència moderna com son els convertidors grid-forming amb les bateries que aporten inèrcia sintètica, els compensadors estàtics fan possible donar avui bona part d'aquests serveis de xarxa que abans només donava una gran turbina girant. No és ciència-ficció, és equipament que ja s'instal·la. Per tant, quan després de l'apagada de 2025 sento que "la lliçó és que ens calen més màquines fermes", jo hi llegeixo una altra lliçó i no és altre que, ens cal més observabilitat i control a la mitja i baixa tensió. No pots gestionar el que no veus, i el veritable coll d'ampolla del sistema elèctric espanyol no és la potència instal·lada, sinó la ceguesa digital de la xarxa de distribució. Aquí és on jugaria els diners, no en apuntalar reactors al límit del seu disseny.

I això em porta a la pregunta que de debò m'obsessiona i no és altre de identificar el cost d'oportunitat del capital. França pressuposta uns 2.100 milions per gigawatt per posar al dia el seu parc nuclear. Imaginem què faria aquesta xifra si la injectéssim en digitalitzar la distribució, desplegar bateries a prop del consum, crear mercats locals de flexibilitat i estendre comunitats energètiques. Cada euro té un únic ús. Gastar-lo a allargar la vida d'una tecnologia rígida, amortitzada i amenaçada per la sequera; per exemple, a Ascó, un dia el cabal de l'Ebre pot decidir per nosaltres és, en termes d'enginyer, una assignació subòptima de recursos escassos. No és una qüestió moral; és una qüestió d'eficiència.

Cal seguir treballant en la transformació del secotr per fer possible que:

Primera: convertir els operadors de distribució en gestors actius del sistema. Avui una distribuïdora té les mans lligades per contractar flexibilitat local; hauria de poder pagar una comunitat energètica o una flota de vehicles perquè modulin el consum i evitin invertir en més cable. 

Segona: crear mercats locals de flexibilitat de veritat, on una teulada de polígon amb bateria valgui tant com un megawatt d'una gran central quan i on el sistema el necessita. 

Tercera: obligar que la nova generació i emmagatzematge aporti serveis de xarxa (tensió, inèrcia sintètica, resposta ràpida), de manera que integrar renovables reforci la xarxa en lloc de debilitar-la. Aquestes tres coses valen més per a la seguretat de subministrament que qualsevol reactor addicional, i estan a l'abast de la tecnologia actual.

Sobre la via dels petit reactors modulars que apunta en Jaume XXI, no la menyspreo. Màquines escalables, amb aprofitament de calor per a la indústria propera, són tècnicament interessants. Però són una promesa, no una solució desplegada, i apostar-hi avui com a alternativa a les renovables seria confondre un projecte de recerca amb un pla industrial. Si algun dia maduren, benvinguts al mix; mentrestant, no ens poden servir d'excusa per frenar el que ja funciona.

Hi ha, finalment, una dimensió que el debat centralista deixa a banda sistemàticament i és el de l'energia distribuïda. Aquesta dimensió, és també desenvolupament territorial. Una gran central concentra el valor i el risc, en dos municipis. Una xarxa de generació distribuïda, comunitats energètiques i autoconsum industrial escampa la inversió, crea llocs de feina qualificats arreu i dona als pobles una sobirania que un reactor mai no els donarà. La sobirania energètica que reivindiquen molts partidaris de la nuclear és, paradoxalment, més assolible amb el model contrari al que defensen.

L'impacte de tot plegat és clar i diferenciat. A Catalunya, el risc no és la nuclear; continua essent, la lentitud, la dificultat crònica per desplegar renovables i xarxa mentre altres territoris corren. A Espanya, la contradicció amb Europa s'explotarà políticament fins l'esgotament, però copiar el gir nuclear per mimetisme seria tan erroni com ignorar-lo; el que cal és aprofitar l'embranzida europea per finançar xarxa, emmagatzematge i flexibilitat.

I a Europa, el missatge de fons no és "torna la nuclear", sinó "torna la seguretat de subministrament com a prioritat" 

Després del xoc del gas rus, una prioritat que cada país pot resoldre amb les cartes que té a la mà, i les nostres es diuen sol, vent, aigua i intel·ligència de xarxa.

No demano tancar centrals a cop de titular ni allargar-les a cop de por. Demano una cosa més avorrida i molt més útil i no és altre que, deixem de tractar l'energia com una bandera i comencem a tractar-la com el que és, un sistema. Un sistema que no guanyarà qui cridi més fort a favor o en contra de l'àtom, sinó qui construeixi la xarxa més intel·ligent, més flexible i més arrelada al territori. Aquesta és, per a mi, l'única resposta veritablement crítica al debat nuclear és canviar-ne la pregunta.

Ramon Gallart

Liderar l'Eòlica Marina del Futur

A més del valor tecnològic del projecte, crec que la posada en marxa de PlemCat podria representar un abans i un després per al sector energètic català, espanyol i europeu. 

No estem parlant només d'un espai per provar aerogeneradors flotants, sinó d'una infraestructura estratègica que permetrà accelerar la innovació, validar noves tecnologies en condicions reals i reduir els riscos abans del seu desplegament comercial. Precisament, un dels objectius de PlemCat és convertir Catalunya en un referent mediterrani en recerca, desenvolupament i innovació en eòlica marina flotant i tecnologies marines.

Des del punt de vista industrial, considero que aquest projecte és una oportunitat extraordinària per reforçar tota la cadena de valor de les energies renovables. des de les empreses d'enginyeria i fabricants d'estructures metàl·liques fins als centres tecnològics i universitats podran participar en el desenvolupament d'una tecnologia amb un enorme potencial de creixement durant les pròximes dècades. Això significa més inversió en R+D, més ocupació qualificada i una major capacitat d'exportar coneixement i tecnologia desenvolupada al nostre territori.

Per al sector energètic català, PlemCat també haria d'esdevenir-se com un motor de reindustrialització. Catalunya disposa d'un ecosistema empresarial molt potent en diferents àmbis, com poden ser, el de la metal·lúrgia, l'electrificació, l'automatització, l'enginyeria i la digitalització; tots ells podrine trobar en l'eòlica marina flotant un nou nínxol de negoci d'alt valor afegit. De fet, nombroses empreses i entitats del sector consideren que aquesta infraestructura contribuirà a impulsar el coneixement, reforçar el lideratge tecnològic i afavorir la reindustrialització del país.

A escala espanyola, penso que el projecte arriba en un moment molt oportú. Espanya és una potència mundial en energia eòlica terrestre, però encara té molt recorregut en l'eòlica marina, especialment en la tecnologia flotant, que és la més adequada per a les profunditats de les nostres costes. Desenvolupar i validar aquesta tecnologia permetrà que les empreses espanyoles mantinguin la seva competitivitat internacional i aprofitin un mercat que es preveu en plena expansió durant les pròximes dècades.

També crec que el benefici serà molt important per a Europa. La Unió Europea necessita reforçar la seva autonomia energètica, reduir la dependència dels combustibles fòssils importats i accelerar la descarbonització de la seva economia. Disposar de centres d'assaig com PlemCat permet desenvolupar tecnologies pròpies, generar patents, retenir talent i crear una indústria europea capaç de competir amb els grans actors internacionals. A més, el fet que aquest projecte estigui impulsat amb finançament europeu demostra que encaixa plenament amb els objectius del Pacte Verd Europeu i de la política industrial comunitària.

Finalment, crec que un dels grans encerts de PlemCat és apostar primer per l'experimentació i el coneixement abans del desplegament massiu. Aquesta manera de treballar permet obtenir dades objectives sobre el comportament dels aerogeneradors, el seu impacte ambiental, la convivència amb la pesca i la navegació i els costos reals d'operació. En definitiva, és una inversió en coneixement que ajudarà a prendre decisions més encertades en el futur i que pot situar Catalunya, Espanya i Europa en una posició de lideratge en una de les tecnologies renovables amb més potencial de creixement del segle XXI.

Ramon Gallart