L'Energia com a Decisió de Negoci, no com una Factura

Fa unes setmanes, Carlos Ballesteros Barrado, director general de l'Asociación Nacional de Empresas de Servicios Energéticos (ANESE), signava a El Economista un article amb un títol que és, en si mateix, una tesi: ¿Puede una empresa ser competitiva si no sabe gestionar su energía?. 

La resposta que apunta ,la qual comparteixo, és que no. I convé aturar-s'hi, perquè darrere d'aquesta pregunta hi ha un canvi de paradigma que moltes empreses possiblement encara no han acabat d'interioritzar.

De fet,  l'energia es tracta com una línia més del compte de resultats és a dir, una despesa fixa, gairebé inevitable, que es negociava un cop l'any amb la comercialitzadora i s'oblidava fins a la factura següent. CEs del meu punt de vista, Ballesteros ho descriu amb precisió quan afirma que "durant anys, parlar d'energia en una empresa era parlar d'una factura. El seu mèrit és assenyalar que aquesta mirada s'ha quedat curta. Avui l'energia afecta directament els costos, els marges, la capacitat d'inversió i a la posició competitiva d'una empresa dins del seu mercat. En un context europeu de preus volàtils, pressió regulatòria que va agumentant i exigències de descarbonització, l'empresa que entén la seva energia pren millors decisions que la que només la paga. La diferència ja no es mesura en cèntims per kWh, sinó en agilitat, resiliència i marge.

Coincideixo amb el diagnòstic de Ballesteros, i voldria aportar que tot i que, l'article descriu molt bé què cal fer, el veritable coll d'ampolla no és la intenció, sinó la traducció d'aquesta intenció a l'operativa diària de l'empresa. Ell mateix ho reconeix quan alerta del risc d'una "nova escletxa empresarial" entre qui converteix l'eficiència en avantatge competitiu i qui la percep només com una obligació normativa. Aquesta esceltxa, en la meva experiència, no s'obre per manca de tecnologia ni de voluntat, sinó per manca de dades accionables i de governança interna. Moltes pimes no coneixen quant consumeixen per unitat produïda, per torn, per línia o per client. I el que no es mesura, no es gestiona. Per tant, no és al model, sinó  la temptació de quedar-se en el discurs sense baixar-lo a processos concrets.

El punt que crec que mereix més èmfasi és que l'energia no és un departament, sinó una variable transversal que travessa tots els processos d'una empresa. En la gestió i la direcció, l'energia hauria de ser un indicador de gestió i no una despesa administrativa: ja que, el cost energètic per unitat de producte, l'exposició a la volatilitat del mercat o l'estalvi verificat via CAE són dades que haurien d'estar  al comitè de direcció com ho estan  les vendes, etc...

Com pregunta encertadament Ballesteros, si amb eficiència podem reduir costos i generar estalvis, per què aquests estalvis no formen part de l'estratègia empresarial? En la producció és on l'impacte és més tangible ja que, conèixer el consum de cada línia, cada màquina i cada torn permet detectar ineficiències invisibles com podrien ser els equips que consumeixen en buit, pics de demanda mal planificats que disparen el terme de potència, o processos que es podrien reprogramar cap a franges horàries més barates. La flexibilitat de la demanda, que l'article esmenta com un dels reptes immediats, és exactament això i no és altre cosa que, convertir el procés productiu en un actiu que respon al preu de l'energia en lloc de patir-lo. En la logística i l'aprovisionament, la electrificació de la demadna motivada per la descarbonització de la cadena de subministrament ja no és voluntària per a moltes empreses europees, sinó una condició per accedir a determinats clients, licitacions i finançament; gestionar bé l'energia és, cada cop més, gestionar bé l'accés al mercat. I en les finances, l'eficiència deixa de ser un cost enfonsat per convertir-se en una font de retorn.

Ballesteros tanca el seu article amb una idea que m'agrada i és saber quant li costarà descarbonitzar la seva activitat, sinó quant li costarà no fer-ho. Hi afegeixo una segona pregunta,  una empresa que no sap on va cada kWh que consumeix, sap realment com produeix? Perquè el consum energètic és, en el fons, un mirall dels seus processos. Optimitzar l'energia obliga a entendre millor la producció, a ordenar les dades i a professionalitzar la gestió. L'eficiència energètica, ben entesa, no és només una via d'estalvi sinó, és una eina de diagnòstic empresarial. La transició energètica, com bé recorda ANESE, necessita passar de la intenció a la implementació. Per a les empreses europees i molt especialment per a les pimes, aquest pas no és una càrrega normativa. És, probablement, la millor oportunitat de la dècada per revisar de dalt a baix com prenen decisions, com produeixen i com competeixen.

Ramon Gallart

Els Grans Manen, Però el Petit ja no Juga al Mateix Tauler

Hi ha una imatge que resumeix bé on ha anat a parar la transició energètica espanyola.

Fa deu anys, el relat que ho envaïa tot parlava de democratitzar l'energia amb missatges de l'estil que cada teulada convertida en una petita central, cada ciutadà transformat en productor, el poder elèctric repartit entre milions de mans. Avui, quan mires qui és realment l'"amo" dels megawatts connectats a la xarxa, el que trobes s'assembla molt més a la indústria de sempre i, que històricament ha vingut essent intensiva en capital, dominada per un grapat de companyies i finançada per fons internacionals, que a aquell somni descentralitzat. No és una traïció; és una maduració. Però convé mirar-la de cara, perquè canvia radicalment el paper que hi pot jugar l'inversor petit.

El retrat és conegut i el confirma el reportatge del 08/09/2026 d'El Periódico de la Energía i no és altre que, Iberdrola, Endesa, Naturgy, Acciona Energía, Repsol i Solaria concentren una part molt rellevant de la capacitat renovable operativa del país. Iberdrola supera els 23 GW dins el seu perímetre espanyol, Endesa passa dels 11 GW, Naturgy volta els 5,7 GW i Repsol té més de 3 GW sota control. Són xifres que no admeten comparació amb cap particular ni amb cap promotor mitjà. Però el més interessant d'aquesta fotografia no és el rànquing donat que, això ja ho intuíem, sinó el matís sobre la propietat. Perquè el mercat espanyol ha entrat en una fase en què ja no hi ha una correspondència senzilla entre l'empresa que desenvolupa un parc i la que en serà propietària tota la seva vida útil. Les grans energètiques segueixen ocupant les primeres posicions, sí, però cada vegada comparteixen més la propietat dels actius amb inversors financers.

Aquest és el gir que ho explica gairebé tot. La fórmula que s'ha imposat és la del fons que entra amb una participació al voltant del 49% en una cartera que ja funciona, mentre el promotor conserva el control i el soci financer aconsegueix exposició a un actiu amb ingressos relativament previsibles. Repsol ho ha fet amb Schroders Greencoat i amb Masdar; Endesa i Iberdrola han signat operacions equivalents. El missatge de fons és inequívoc en el sentit que, 

El negoci ja no premia construir, premia gestionar capital a escala. I aquí és on el petit inversor comença a quedar despenjat, no per manca de voluntat, sinó per la mateixa lògica del sistema.

Els números ho posen negre sobre blanc. El fenomen que els analistes anomenen "canibalització de preus" ha transformat la generació fotovoltaica pura en un negoci de marges estrets. L'any 2025, el preu mitjà del mercat diari va ser de 65,29 €/MWh, però el preu que va capturar realment la fotovoltaica va caure fins als 33,95 €/MWh, gairebé la meitat. La raó és senzilla i alhora implacable perquè totes les plantes solars produeixen a les mateixes hores centrals del dia, entre les onze del matí i les quatre de la tarda i, provoca sobreoferta que enfonsa el preu justament en el moment en què el productor solar té tota la seva mercaderia per vendre. És la famosa "corba de l'ànec". 

Qui basa el seu model financer en el preu mitjà del pool s'infla els ingressos previstos entre un 10% i un 30%. I qui pateix més aquesta bretxa és, precisament, el petit propietari, que rarament disposa d'un contracte de venda a llarg termini sòlid, d'una contrapart solvent o de bateries per desplaçar l'energia cap a les hores cares. El gran té múscul per protegir-se; el petit queda exposat al mercat spot en la seva versió més hostil.

Les conseqüències ja no són teòriques. El mercat secundari s'ha refredat fins al punt que hi ha projectes i companyies posats a la venda que no troben comprador, perquè la distància entre el que demanen els propietaris i el que ofereixen els compradors ha bloquejat diverses operacions. Si a les grans carteres, gestionades per professionals, els costa tancar preu, no cal gaire imaginació per endevinar la dificultat d'una planta de pocs megawatts sense estructura al darrere. El valor d'un actiu solar ja no depèn tant dels megawatts instal·lats com de quan i com entregues l'energia, i aquesta és una partida que es guanya amb emmagatzematge, hibridació i contractes, no amb plaques i bona fe.

Convé, arribats aquí, no barrejar dues figures que sovint confonem. Una cosa és l'inversor que busca exposició financera a un parc, com qui compra un tros d'infraestructura per cobrar-ne els fluxos. Una altra, ben diferent, és el ciutadà o la petita empresa que instal·la autoconsum a la seva teulada per estalviar factura. Doncs bé, aquesta segona figura, la més propera i la que millor encarnava aquell somni descentralitzat, també dona senyals clars de fatiga. El 2025 es van instal·lar 1.139 MW d'autoconsum a Espanya, un 3,7% menys que l'any anterior, i el segment domèstic va caure un 17%, amb poc més de 36.000 llars noves. 

La causa no és el desinterès sinó, la desaparició dels incentius que havien alimentat l'eufòria, sobretot el final dels fons Next Generation, sumada a l'ensorrament del preu que es paga pels excedents. El símptoma més eloqüent és que companyies amb recursos de sobres com serien, EDP, la joint venture Solar360 de Telefónica i Repsol, o la portuguesa Galp, han acabat tancant o reestructurant la seva línia d'autoconsum residencial. Quan als grans no els surten els comptes en aquest nínxol, el particular ho té encara més magre.

Fins i tot l'estructura de la propietat de les mateixes energètiques confirma cap on bufa el vent. A tancament de 2025, els inversors institucionals internacionals representaven el 71,8% del capital d'Iberdrola, i Endesa està controlada en un 70,1% per la italiana Enel. La propietat de l'energia espanyola és, cada cop més, un afer de gestió d'actius global, on el capital qatarià, els fons de pensions nòrdics o les grans gestores nord-americanes tenen tant o més pes que qualsevol accionista local. En aquest context, pensar que un inversor individual pot competir en el mateix terreny és, senzillament, no haver entès les regles del joc actual.

I tanmateix, dir que el petit està condemnat seria tan fals com ingenu. El que ha mort és una via concreta que no és altre que la de comprar plaques i vendre l'electricitat al pool sense res més, no la possibilitat de participar en la transició. On queda recorregut és en tres direccions que, a més, són perfectament complementàries:

La primera és l'agregació: les plataformes de finançament col·lectiu i els fons especialitzats permeten accedir, des d'imports modestos, a actius que sí que tenen contracte de venda a llarg termini i gestió professional al darrere; no és casualitat que el crowdfunding a Espanya creixés un 45,8% el 2025. 

La segona són les comunitats energètiques i l'autoconsum col·lectiu, que reparteixen la inversió entre veïns i optimitzen el que cap teulada individual pot rendibilitzar tota sola. I.

La tercera, la més decisiva, és la hibridació amb emmagatzematge: les bateries són l'única eina que permet escapar de la corba de l'ànec, guardant l'energia quan no val res per vendre-la quan el preu puja. El futur del negoci no és el megawatt instal·lat, sinó la flexibilitat.

Aquí és on aquesta anàlisi deixa de ser un exercici acadèmic i es converteix en una brúixola estratègica. Perquè el buit que les grans energètiques estan abandonant (l'autoconsum domèstic, les comunitats energètiques locals, la gestió de la flexibilitat de proximitat) és exactament l'espai on un actor mitjà, arrelat al territori i amb una relació de confiança amb el client, pot aportar allò que el gran capital no sap ni vol donar. Competir en gigawatts contra les big six no té cap sentit i mai el tindrà. Però acompanyar el ciutadà i la pime en la seva pròpia transició, agregar la demanda local, oferir emmagatzematge i gestió intel·ligent a escala humana, i fer-ho amb la proximitat que un gigant global no pot imitar, és una partida ben diferent. I és, potser, l'única que val la pena jugar.

La transició energètica espanyola ha guanyat en volum el que ha perdut en romanticisme. Els grans manen, i ho faran encara més. Però el terreny que deixen lliure no és cap consolació sinó que, és una oportunitat, per a qui sàpiga veure que el valor ja no està en tenir el sol, sinó en saber què fer-ne quan tothom el té.

Ramon Gallart

Cables Robats, Transició en Risc

L'auge del preu del coure converteix els carregadors en objectiu i posa a prova la xarxa de recàrrega

Fa pocs anys que els operadors de recàrrega van començar a patir un fenomen que fins llavors semblava reservat a les vies de tren, l'enllumenat públic o les subestacions elèctriques que novés altre què, el robatori de coure. A mitjans de gener de 2024, en un dels casos més sonats, una dotzena de carregadors ràpids de Reus i Tarragona van quedar fora de servei perquè els lladres van tallar-ne les mànegues per revendre el coure del seu interior; el problema es va estendre ràpidament al Baix Penedès, el Bages i Manresa  (notica TV3). Lluny de ser un episodi aïllat, l'agost de 2026 encara es documentaven robatoris de mànegues de càrrega ràpida que deixaven conductors "tirats" amb poca bateria, obligats a fer quilòmetres addicionals per trobar una alternativa operativa (Noticia CatalunyaPress). L'impacte econòmic no és menor donat què, cada robatori pot generar pèrdues de fins a 8.000 euros segons la potència del carregador, i deixar-lo inutilitzat durant setmanes o fins i tot mesos. En una xarxa que encara és escassa i que els usuaris perceben com a poc fiable, cada punt inutilitzat pesa molt més del que el seu nombre suggereix.

Com a professional del sector energètic aquesta situació no és un problema de vandalisme anecdòtic, sinó un símptoma d'una tensió estructural que ve motivat per la revaloració del coure i,  anirà a més i que, si no l'abordem amb intel·ligència tècnica, normativa i social, pot erosionar la confiança dels usuaris just en el moment més delicat de la corba d'adopció del vehicle elèctric.

El motiu de l'atac és estrictament econòmic. El valor real que persegueix el lladre no és el punt de recàrrega, ni el connector del cotxe: és la porció de cable que uneix tots dos, perquè és on hi ha el coure segon explica la noticia de Dialmotor. Però, compte, els carregadors de corrent continu (DC) i els ultraràpids són especialment vulnerables, perquè utilitzen cables gruixuts, llargs i amb més quantitat de coure, sovint agrupats en ubicacions visibles i poc vigilades tal com detalla l'Advanced Fleed Management Consulting. Els mètodes són ràpids i professionalitzats: els lladres aparquen fora de l'abast de les càmeres, s'acosten a peu i amb passamuntanyes, i en menys de cinc minuts completen el robatori. Els Mossos d'Esquadra emmarquen aquests fets en el context de les màfies del coure, que actuen també sobre altres infraestructures bàsiques. Dit d'una altra manera, el carregador del cotxe elèctric no és més que una nova víctima d'un mercat negre del metall que ja portava anys operant sobre el ferrocarril o les telecomunicacions.

Per dimensionar el risc cal entendre en quin punt de la transició ens trobem. A Catalunya, la penetració del vehicle elèctric era del 13,8% el 2024, encara lluny de la mitjana europea i de l'objectiu del 40% de quota de mercat que marca el Fit for 55 per al 2030 segons exposa Smartcity. El Pla d'Impuls al Vehicle Elèctric 2025-2030 (PIVECat) vol triplicar aquest ritme i preveu 9.000 nous punts de recàrrega públics, 180.000 vehicles electrificats matriculats i 470.000 tones de CO₂ estalviades segon manifesta Motor16; el pla ja dona fruits, amb un rècord del 26,2% de quota i 22.500 unitats matriculades entre gener i juliol de 2026 [Anfac]. A Espanya, el 2025 es va tancar amb 53.072 punts de recàrrega (un 37% més que el 2024) i un parc de 854.660 vehicles electrificats, amb una quota que va superar per primer cop el 20% (eMobility); el PNIEC apunta a 5,5 milions de vehicles elèctrics el 2030, xifra que exigiria al voltant de 300.000 punts públics de càrrega, i els plans d'infraestructura ja preveuen superar els 100.000 punts públics abans d'aquesta data. A Europa, la mobilitat elèctrica és un dels motors del creixement de la demanda elèctrica que l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) preveu a un ritme mitjà del 3,6% anual entre 2026 i 2030, impulsada per la indústria, els vehicles elèctrics, l'aire condicionat i els centres de dades.

En aquest context, el robatori de cable actua com un fre reputacional. Com adverteix l'Associació d'Usuaris de Vehicles Elèctrics (AUVE), tenint en compte que encara no hi ha prou punts, cada carregador fora de servei preocupa els usuaris i dificulta la transició cap a la mobilitat elèctrica. La cobertura mediàtica reiterada d'aquests robatoris podria començar a minar la confiança dels conductors en la recàrrega pública com apunta Formula Space. I la confiança, en aquesta fase, és el bé més escàs: un conductor que dubta si el carregador estarà operatiu quan hi arribi és un conductor que ajorna la compra d'un elèctric.

Aquí veig on el problema deixa de ser policial i passa a ser geoeconòmic. La transició no depèn només dels cotxes; l'electrificació de la demanda comparteixen un mateix denominador comú què no és altre que el coure. Les xifres il·lustren la pressió. Un vehicle elèctric necessita entre 80 i 100 kg de coure, aproximadament 3-4 vegades més que un vehicle de combustió (uns 83 kg davant de 23 kg), repartit entre bateries, infraestructura de càrrega i motorització. El mercat del coure passa d'un lleuger superàvit el 2025 a un dèficit de més de 150.000 tones el 2026, segons l'International Copper Study Group, agreujat per disrupcions en mines clau com Grasberg (Indonèsia) i Kamoa-Kakula (RD Congo). Els centres de dades podrien consumir per si sols 475.000 tones de coure el 2026, una demanda que fa pocs anys ni tan sols es comptabilitzava en la planificació. L'AIE ha advertit d'una possible bretxa del 30% entre l'oferta i la demanda de coure projectades cap a mitjans de la propera dècada (Intellectia AI), i el preu ho reflecteix: el metall va superar els 14.500 dòlars per tona el maig de 2026, amb projeccions que apunten als 15.000 dòlars en el curt termini (InvestingLive). La conclusió és incòmoda però clara i no és altre que, com més val el coure, més atractiu és robar-lo. El vandalisme sobre els carregadors no és una moda passatgera que desapareixerà sola; és la conseqüència local d'una tendència global de preus que, si es compleixen les previsions, s'accentuarà. Qualsevol estratègia de protecció que no assumeixi aquesta premissa neix caducada.

No hi ha una bala de plata ja que, la resposta ha de ser multicapa, combinant dissuasió, detecció, materials i marc legal. En el pla de la protecció física i la detecció, els operadors ja despleguen videovigilància activa amb càmeres i alarmes connectades a centres de control, alarmes passives, que s'activen en detectar la pèrdua de continuïtat elèctrica del cable en el moment mateix del tall, sensors de tall amb alertes automàtiques en temps real, i il·luminació amb sensor de moviment que augmenta la percepció de risc per al lladre (Besen Group). En el pla del disseny i els materials, s'exploren cables integrats, menys accessibles o més curts per reduir la superfície d'atac; fundes i beines resistents al tall que allarguen el temps necessari per accedir al coure; i la substitució parcial del coure per aliatges o per alumini, tot i que aquest darrer és menys atractiu al mercat negre però augmenta el pes de la mànega i pot encarir la producció, motiu pel qual la majoria de fabricants encara no s'ho plantegen. A això s'hi suma la traçabilitat forense com les solucions de CableGuard® que va ser premiada als EV Infrastructure & Energy Awards 2025 i ja desplegada al Regne Unit i Europa, combinen materials resistents al tall amb marcatge forense que permet vincular el coure robat amb el seu origen, una eina valuosa per a policia i asseguradores.

Ara bé, el robatori de coure és, en el fons, un problema de mercat il·lícit ja que, sense demanda no hi ha oferta. Per això calen també mesures socials i de mercat, com la traçabilitat i el control de la compravenda de ferralla; exigint documentació d'origen i pagaments bancaritzats als punts de reciclatge, la cooperació público-privada i l'intercanvi d'informació entre operadors i cossos policials per identificar patrons geogràfics (hi ha zones molt més afectades que d'altres) i actuar de forma preventiva, i la sensibilització, incloent-hi campanyes de percepció social com les que el propi PIVECat contempla amb 10 milions d'euros de pressupost com explica Pivecat, perquè un episodi puntual no es tradueixi en desconfiança generalitzada. Finalment, el marc normatiu ja s'hi està adaptant: ordenances metropolitanes com la de l'Àrea Metropolitana de Barcelona tipifiquen expressament el tall de mànegues i el robatori de cablejat com a infraccions, i el pas lògic següent és tractar aquests atacs com el que són les agressions a infraestructura crítica de mobilitat i, no com a simple vandalisme menor.

Crec que el robatori de cable als punts de recàrrega és un problema de segona derivada d'una qüestió de primera magnitud i és, la cursa global pel coure que l'electrificació i la revolució de la intel·ligència artificial han desfermat. Mentre el metall pugi de preu i, tot apunta que ho farà, la temptació de robar-lo persistirà. Per això la resposta no pot ser reactiva ni fragmentada. Necessitem incorporar la seguretat des del disseny als carregadors, des de la fase de compra, i no com a pedaç posterior; combinar dissuasió física, detecció electrònica i traçabilitat forense; tancar el mercat negre amb control real de la ferralla; i acompanyar-ho tot d'un marc normatiu a l'altura del valor estratègic d'aquesta infraestructura. Ens ho juguem tot en la confiança de l'usuari: en una fase en què la xarxa encara és jove i la percepció de fiabilitat és determinant per a la decisió de compra, cada carregador que un lladre deixa moribund no roba només uns quilos de coure, sinó un tros de credibilitat a tota la transició elèctrica. Protegir el cable, doncs, és molt més que una mesura de seguretat: és una condició necessària perquè Catalunya, Espanya i Europa arribin als objectius que s'han fixat per al 2030.

Ramon Gallart