El Molí que va Canviar el Món

Un petit aerogenerador construït per estudiants i professors de la Universitat de Massachusetts va demostrar fa cinquanta anys que l’energia eòlica podia ser una alternativa real als combustibles fòssils i va posar les bases de la indústria moderna del vent.

Avui, voldria comparttir una mica d'història. Fa cinquanta anys, en un turó de la Universitat de Massachusetts Amherst, un petit grup d’estudiants i professors van començar una iniciativa que acabaria transformant el panorama energètic mundial. El projecte consistia en la construcció d’un aerogenerador experimental de només 25 kW, una potència ridícula comparada amb les turbines actuals, però suficient per demostrar que el vent podia convertir-se en una font fiable d’energia. Aquella màquina, coneguda com a Wind Furnace, no només escalfava una casa durant els freds hiverns de Nova Anglaterra, sinó que també va contribuir a encendre la revolució de l’energia eòlica moderna.

L’origen d’aquesta història també era motivada per la plena crisi energètica dels anys setanta. L’augment dels preus del petroli i la dependència energètica dels Estats Units van impulsar la recerca d’alternatives. En aquest context va destacar la figura de William Heronemus, professor d’enginyeria a la Universitat de Massachusetts i antic capità de la Marina nord-americana. Heronemus estava convençut que el vent podia proporcionar una part significativa de l’electricitat necessària per al país i defensava aquesta idea en una època en què la majoria d’experts la consideraven poc realista.

La seva visió anava molt més enllà dels projectes modestos. Ja a principis dels anys setanta proposava la instal·lació de milers d’aerogeneradors a les Grans Planes nord-americanes i imaginava enormes parcs eòlics flotants davant de la costa de Nova Anglaterra. També preveia la combinació de l’energia eòlica amb la producció d’hidrogen per emmagatzemar energia i garantir el subministrament quan no bufés el vent. Moltes d’aquestes idees semblaven futuristes, però avui formen part dels debats i projectes més avançats del sector energètic.

Heronemus també es va convertir en un dels crítics més contundents de l’energia nuclear. Basant-se en la seva experiència en submarins nuclears, argumentava que mantenir els estàndards de seguretat necessaris feia que aquesta tecnologia fos cada vegada més cara. Considerava que els riscos associats als reactors i als residus radioactius no estaven justificats quan existien recursos renovables abundants com el vent i el sol. Aquesta postura el va enfrontar amb empreses elèctriques, organismes governamentals i part de la comunitat científica, però també va contribuir a obrir un debat públic sobre les alternatives energètiques.

La demostració pràctica de les seves idees va arribar amb el Wind Furnace. L’equip responsable va construir l’aerogenerador amb recursos limitats i molta creativitat. Algunes de les peces provenien d’un eix posterior d’un camió Ford, mentre que altres components van ser fabricats artesanalment. La turbina alimentava un habitatge experimental situat al costat mateix de la instal·lació. El resultat va superar totes les expectatives: la producció de calor era tan elevada que, en alguns moments de l’hivern, calia obrir portes i finestres per evitar un excés de temperatura dins la casa.

Més enllà de l’èxit immediat, el projecte va demostrar conceptes tècnics que acabarien convertint-se en estàndards de la indústria. Entre ells destacava la capacitat de variar l’angle de les pales segons la força del vent, una tecnologia que permetia optimitzar la producció energètica i protegir la màquina en situacions extremes. Aquesta característica, avui present en la majoria dels aerogeneradors moderns, va contribuir a millorar-ne enormement l’eficiència.

El Wind Furnace també va ser una escola excepcional per a una generació d’enginyers. Molts dels estudiants que van participar en el projecte van fundar empreses, van desenvolupar noves tecnologies o van ocupar llocs destacats en centres de recerca. Alguns van impulsar les primeres granges eòliques connectades a la xarxa elèctrica, mentre que altres van contribuir al desenvolupament de la indústria a Califòrnia durant els anys vuitanta, un període conegut com la “gran febre eòlica de Califòrnia”.

Aquell creixement inicial no va estar exempt de dificultats. La disminució dels preus de l’energia convencional i la desaparició de determinats incentius van provocar la fallida de moltes empreses pioneres. Tot i això, l’experiència acumulada va permetre perfeccionar els dissenys i establir les bases de la indústria actual. Els enginyers formats a Massachusetts van continuar treballant en laboratoris nacionals i centres de recerca, on van contribuir a millorar la fiabilitat i el rendiment dels aerogeneradors.

Mig segle després, l’energia eòlica és una de les tecnologies renovables de més ràpid creixement al món. La producció global d’electricitat a partir del vent s’ha multiplicat diverses vegades durant la darrera

Ramon Gallart

Tancar Etapes També és una Forma de Créixer.

Les emocions que més ens incomoden són, sovint, les que ens indiquen que una etapa ha complert la seva funció. Escoltar-les és el primer pas per créixer amb consciència. 

Hi ha una habilitat de la qual es parla poc en el món professional i és la de saber marxar. Ens preparem per liderar equips, gestionar conflictes, innovar, negociar o reinventar-nos. Però gairebé ningú ens ensenya a identificar el moment en què una etapa ja ha complert la seva funció. Potser perquè ens han educat en la idea que abandonar és fracassar, quan sovint és just el contrari.

Ho he vist i viscut moltes vegades. Professionals brillants atrapats en llocs que ja no els permeten créixer. Directius que continuen exercint un lideratge que els havia fet grans, però que avui els pesa. Persones que, per por o per inèrcia, continuen sostenint projectes que fa temps que els consumeixen més energia de la que els aporten.

I aleshores apareixen emocions que intentem silenciar, també inquietud, frustració, ràbia, enveja dels qui s'atreveixen a canviar o aquella ansietat difusa que ens acompanya els diumenges al vespre. La primera temptació és interpretar-les com un problema.

Però, i si fossin un missatge?

Durant segles, la nostra cultura ens ha ensenyat precisament el contrari. Al segle IV, el monjo Evagri Pontic va descriure emocions com la ira, l'avarícia o la desesperació com a obstacles per a la salvació espiritual. Més endavant, el papa Gregori I les incorporaria als coneguts set pecats capitals, convertint-les en advertiments morals que han travessat els segles.

Potser per això encara avui convivim amb la idea que sentir emocions desagradables és una mostra de feblesa o d'inestabilitat. Com si l'objectiu fos viure permanentment en calma.

La història explica fins a quin punt hem intentat expulsar-les. Durant milers d'anys es practicava la trepanació per alliberar els mals esperits responsables del patiment mental. Ja al segle XX, les lobotomies es van arribar a considerar un tractament innovador per controlar determinades alteracions emocionals, amb conseqüències devastadores. Encara avui, tot i haver abandonat aquests extrems, continuem perseguint una versió més sofisticada de la mateixa fantasia: eliminar qualsevol emoció que ens incomodi.

La psicologia actual, però, ens convida a fer exactament el contrari.

El psicòleg Ethan Kross explica que les emocions negatives compleixen una funció tan essencial com el dolor físic. Ningú voldria viure sense sentir dolor, perquè significaria no detectar una lesió. Les emocions funcionen igual de maerna què, ens informen que alguna cosa necessita la nostra atenció.

Quan ho observo des de la meva experiència professional, aquesta idea adquireix una força extraordinària.

La ràbia sovint m'ha ajudat a detectar situacions que vulneraven els meus valors. L'ansietat m'ha advertit que estava entrant en territoris desconeguts que requerien preparació. Fins i tot l'enveja, una emoció que costa reconèixer, m'ha revelat aspiracions que encara no havia estat capaç d'admetre.

No eren enemigues, eren indicadors.

Amb els anys també he descobert que moltes de les grans decisions professionals no neixen de la certesa, sinó de la incomoditat. Hi ha un moment en què deixes d'aprendre. En què la il·lusió es converteix en rutina. En què continues fent bé la feina, però ja no hi poses una part de tu.

És aleshores quan apareix la temptació de resistir-se al canvi. Ens aferrem al càrrec, al prestigi, a l'equip o a la identitat que hem construït durant anys. No perquè encara ens faci feliços, sinó perquè ens costa imaginar qui serem després.

Però cap etapa està pensada per durar eternament de manera que les organitzacions evolucionen, les professions canvien i, nosaltres també.

La intel·ligència emocional no consisteix a evitar la por, la tristesa o la frustració. Consisteix a escoltar-les sense deixar que ens governin. A comprendre què ens estan intentant explicar abans de prendre una decisió.

No existeix una fórmula universal. Algunes persones necessiten canviar d'entorn per recuperar la perspectiva. D'altres troben respostes revisant les seves creences, buscant noves experiències o simplement donant-se temps. La regulació emocional és una habilitat dinàmica, perquè nosaltres també ho som.

Cada etapa professional ens transforma, de fet, algunes ens ensenyen a construir i d'altres ens ensenyen a liderar i, les més difícils ens ensenyen a deixar anar.

Avui crec que aquesta última és, probablement, la competència més infravalorada de totes. Saber tancar una etapa no significa renunciar al que hem estat; significa honorar el que aquella experiència ens ha aportat i acceptar que el seu propòsit ja s'ha complert.

Perquè créixer no és acumular capítols.

És saber quan n'ha arribat el punt final per poder començar a escriure el següent.

Ramon Gallart

Venta d’Actius Renovables

La rotació d'actius renovables per part de les grans energètiques obre un nou escenari financer que redefineix la competitivitat dels projectes fotovoltaics de menor escala.

La notícia publicada per Invertia-El Español sobre l’entrada massiva de capital estranger en el sector renovable espanyol i l’acceleració de la venda d’actius per part de grans energètiques com Repsol, Acciona o Endesa, si bé és cert que s'acostuma a prsentar com un signe de maduresa del mercat, la realitat és que sota aquesta narrativa optimista s’amaga una realitat preocupant i és que, el model financer que s’està consolidant podria perjudicar greument la viabilitat de les plantes fotovoltaiques de petita i mitjana dimensió, especialment aquelles inferiors a 10 MWp.

Durant els darrers mesos, les principals companyies energètiques han intensificat la rotació d’actius renovables. Repsol ha venut el 49,99% d’una cartera de 705 MW operatius i més de 500 MW addicionals en desenvolupament al grup emiratià Masdar per uns 150 milions d’euros. Acciona Energía manté una estratègia de rotació anual d’entre 500 i 700 MW, mentre que Endesa ha accelerat desinversions renovables per obtenir recursos destinats a noves inversions. Aquestes operacions indiquen que el negoci ja no consisteix únicament a produir electricitat, sinó també a generar valor financer mitjançant la compravenda d’actius.

El resultat és un mercat cada cop més dominat per fons d’infraestructures, fons sobirans i grans gestors d’actius internacionals amb capacitat per adquirir paquets de centenars de megawatts. Aquest fenomen, aparentment positiu perquè aporta liquiditat i accelera el desplegament renovable, genera efectes col·laterals que afecten especialment les plantes de menor dimensió.

El primer impacte que li veig, és l’augment del cost del capital per als promotors independents. Els grans inversors internacionals prioritzen projectes amb economies d’escala i riscos reduïts. Aquesta situació fa que les entitats financeres considerin els grans projectes com a model de referència i exigeixin condicions més estrictes als desenvolupadors de plantes inferiors a 10 MWp. En conseqüència, un promotor local sovint acaba suportant un cost financer superior al d’un gran fons internacional malgrat operar en el mateix mercat.

La segona cosa que veig és la reducció dels marges. La forta penetració renovable està provocant una disminució estructural dels preus de l’electricitat durant les hores de màxima producció solar. Els episodis de preus nuls o fins i tot negatius són cada vegada més freqüents als mercats europeus. Les grans corporacions poden absorbir aquesta volatilitat gràcies a la diversificació de les seves carteres, la cobertura financera, els contractes PPA a llarg termini o la integració de sistemes d’emmagatzematge. Les petites instal·lacions independents, en canvi, acostumen a dependre molt més dels ingressos del mercat diari.

També es produeix un desplaçament progressiu dels promotors locals. Els nous propietaris institucionals competeixen pels mateixos recursos com son els terrenys, punts de connexió, equips, contractistes i talent tècnic. La seva capacitat financera els permet assumir terminis de retorn més llargs i oferir condicions que els promotors petits difícilment poden igualar. El resultat és una concentració creixent del sector en mans d’actors globals.

Aquesta evolució contrasta amb l’esperit original de la transició energètica. Les renovables havien de facilitar una producció més distribuïda, una major participació ciutadana i un sistema energètic més descentralitzat. No obstant això, el mercat està evolucionant cap a una concentració de la propietat dels actius. Les comunitats energètiques, les cooperatives i els petits inversors corren el risc de quedar relegats a un paper secundari mentre els grans fons consoliden el control de la generació.

Per a les plantes inferiors a 10 MWp, la conseqüència que considero será més probable és una polarització del mercat. Els projectes vinculats a l’autoconsum industrial, a comunitats energètiques locals o a sistemes amb bateries continuaran mantenint atractiu econòmic perquè aporten proximitat a la demanda i flexibilitat operativa. En canvi, les instal·lacions fotovoltaiques convencionals, allunyades dels centres de consum i dependents exclusivament del mercat spot, podrien experimentar una pèrdua progressiva de valor.

La rendibilitat futura dependrà cada vegada menys del recurs solar i cada vegada més de la capacitat d’oferir flexibilitat al sistema elèctric. En aquest context, l’emmagatzematge energètic, la gestió intel·ligent de la demanda i la proximitat als consumidors es convertiran en factors determinants per garantir la competitivitat dels projectes de petita escala.

Existeix, a més, una qüestió estratègica que sovint pasa desapercebuda. Quan fons sobirans de l’Orient Mitjà, grans gestors nord-americans o fons globals adquireixen participacions significatives en infraestructures renovables espanyoles, una part dels fluxos futurs de caixa generats pels recursos naturals del país passa a mans externes. La inversió estrangera és imprescindible per assolir els objectius de descarbonització, però també planteja interrogants sobre qui capturarà els beneficis econòmics derivats de la transició energètica durant les pròximes dècades.

La notícia d’Invertia em fa entreveure un sector renovable capaç d’atreure capitals internacionals i generar confiança entre els inversors. Tanmateix, també posa de manifest una tendència de fons que podria perjudicar el desenvolupament de les plantes fotovoltaiques inferiors a 10 MWp. Sense polítiques específiques que afavoreixin l’accés al finançament, l’emmagatzematge distribuït i les comunitats energètiques locals, la transició energètica corre el risc de convertir-se en un procés de concentració empresarial més que no pas en una democratització de la producció d’energia.

Ramon Gallart