El Gran Repte Ocult de les Renovables.

Les inversions en renovables de mitjana capacitat , concretament, la fotovoltaica distribuïda, autoconsum industrial i plantes híbrides connectades a xarxes de distribució, estan transformant el sistema elèctric espanyol més ràpidament del que les infraestructures poden absorbir amb els criteris d'acces a alxaxa vigent.

La notícia publicada per Expansión el 14 de maig de 2026 posa precisament el focus sobre aquesta tensió creixent donat què, Espanya disposa d’un enorme potencial renovable, però les xarxes de distribució semblen ser el principal coll d’ampolla de la transformació energètica.

El debat ja no està en que si calen més renovables, o no. La qüestió és si les xarxes estan preparades per integrar-les sense comprometre l’estabilitat, la competitivitat industrial i la qualitat del subministrament.

El model preten migrar cap a aquell que cada vegada més energia es produeixi directament en polígons industrials, cobertes, comunitats energètiques o plantes fotovoltaiques connectades a xarxes de distribució. Aquest fenomen multiplica els punts d’injecció elèctrica i incrementa la complexitat tècnica de la gestió de la xarxa.

Segons Strategic Energy, Espanya va incorporar prop de 10 GW renovables addicionals durant 2025, consolidant un sistema cada vegada més descentralitzat. Paral·lelament, l’autoconsum continua creixent de forma sostinguda, amb un volum cada vegada més gran d’energia injectada a la xarxa de distribució. (ree.es)

Aquest model té avantatges clars: redueix pèrdues de transport, apropa la generació al consum, democratitza la producció energètica i reforça la sobirania energètica. Però també introdueix nous reptes operatius segon va publicar l'Agència Catalana de Noticies.

La saturació de la xarxa de distribució ja no és una hipòtesi futura; és una realitat documentada wegons el criteris vigents. Al setermbre del 2025, El Periódico de la Energía publciava que el 83,4% dels nusos de distribució presenten problemes de saturació o limitacions de connexió. 

Aquesta situació està provocant retards en connexions industrials, denegacions de permisos, bloqueig de nous projectes renovables i dificultats per electrificar processos productius. La CNMC ha començat fins i tot a publicar mapes oficials de capacitat disponible a les xarxes de transport i distribució per aportar transparència a un problema estructural. 

Llavors, el missatge és clar, la generació renovable avança més ràpid que les infraestructures que l’han de suportar.

La penetració de renovables distribuïdes també genera un repte menys visible però rellevant i és l’estabilitat del sistema. A diferència de les centrals convencionals, moltes instal·lacions fotovoltaiques treballen amb electrònica de potència i aporten menys inèrcia física a la xarxa. Això fa que el sistema sigui potencialment més sensible davant fluctuacions sobtades. 

Aquest risc va adquirir una nova dimensió després de l’apagada del 28 d’abril de 2025. Segons El País, Redeia havia advertit mesos abans del risc de “desconnexions severes” associades al creixement accelerat de renovables i a la reducció de generació convencional de suport. 

Cal evitar simplificacions i això vol dir que les renovables no van ser “la causa” directa del problema. Però sí que evidencien que un sistema amb gran penetració renovable necessita més digitalització, més flexibilitat, més emmagatzematge i nous mecanismes de control de tensió i freqüència.

En aquest context, les inversions en xarxes deixen de ser una qüestió purament infraestructural per convertir-se en una política industrial estratègica.

Fins fa poc, el focus inversor se centrava principalment en nova generació renovable. Ara el protagonisme es desplaça progressivament cap a les xarxes. El Govern espanyol al setembre de 2025 es plantejava mobilitzar prop de 34.000 milions d’euros en inversions en xarxes fins al 2030 per evitar el col·lapse dels punts de connexió i facilitar la descarbonització industrial. (CincoDías)

Les grans distribuïdores també acceleren plans de digitalització. Endesa ha incrementat la instal·lació de telecontrol i sensors intel·ligents en xarxes de mitjana tensió. Iberdrola, per la seva banda, ha situat les xarxes com a eix central de la seva estratègia inversora global. 

La transformació tecnològica inclou smart grids, automatització, sensors en temps real, analítica predictiva i ús d’intel·ligència artificial per gestionar congestions i incidències. 

Sense aquesta evolució, la integració massiva de renovables connectades a les xarxes de distribució serà tècnicament inviable.

Malgrat els anuncis, existeix un obstacle estructural: el marc regulatori espanyol ha prioritzat històricament la contenció de costos sobre la modernització de xarxes. Durant anys, la retribució regulada a les distribuïdores ha limitat els incentius per anticipar inversions. Això explica part del retard actual.

La paradoxa és evident: Espanya lidera Europa en potencial renovable, però té dificultats creixents per connectar nova demanda industrial o nous projectes d’electrificació. El sector de l’autoconsum ja reclama explícitament més inversió en xarxes, flexibilitat i emmagatzematge per evitar que el creixement del sector es freni. (solarnews.es)

Malgrat els riscos, les renovables connectades a les xarxes de distribució representen també una enorme oportunitat econòmica. Les plantes de mitjana capacitat acceleren la descarbonització industrial, redueixen dependència energètica exterior, estabilitzen costos energètics i poden atreure nova indústria electrointensiva. A més, fomenten un model energètic territorialment més equilibrat, amb impactes econòmics distribuïts més enllà dels grans centres urbans.

Però, ineludiblement cal combinar xarxes intel·ligents, emmagatzematge massiu i flexibilitat de demanda. Sense aquesta tríada, la transformació energètica toparà amb el seu propi èxit.

Espanya ha resolt en gran part el repte de generar energia renovable barata (sense incloure la seva gestionabilitat). El gran repte per la pròpera dècada serà transportar-la, gestionar-la i estabilitzar-la.

Les renovables de mitjana capacitat no són el problema; són el futur inevitable del sistema energètic europeu. Però aquest futur exigeix una modernització accelerada de les xarxes de distribució.

La tranformació energètica ja no depèn només de construir més megawatts renovables. Depèn, sobretot, de construir una xarxa elèctrica preparada per al segle XXI.

Ramon Gallart

Catalunya Davant la Intel·ligència Artificial

Oportunitat històrica que exigeix molt més que tecnologia.

Fa uns dies llegia l'article How Gavin Newsom’s AI Executive Order raises the age-old question of who owns the means of production. En ell es planteja que Califòrnia comença a plantejar-se qui assumirà els costos socials de la revolució de la intel·ligència artificial, Catalunya hauria de fer-se una pregunta encara més profunda i és, quin paper vol jugar en el nou ordre econòmic que està emergint? La qüestió no és només si adoptarem la IA amb més o menys rapidesa, sinó si serem capaços de construir un model propi que generi realment prosperitat, talent sense perdre sobirania econòmica, o el que em preocupa, si acabarem convertits en simples consumidors de tecnologies desenvolupades i controlades des d'altres territoris.

Durant les darreres dècades, sense dubte, Catalunya ha demostrat una extraordinària capacitat per adaptar-se als canvis tecnològics. Ha construït un ecosistema innovador reconegut internacionalment, ha consolidat Barcelona com un dels principals hubs digitals d'Europa i ha desenvolupat una xarxa universitària i científica de molta qualitat. La presència de centres de recerca, startups tecnològiques, multinacionals digitals i iniciatives públiques orientades a la transformació digital situa el país en una posició privilegiada per aprofitar les oportunitats de la intel·ligència artificial.

Però des del meu punt de vista, aquesta aparença de fortalesa amaga debilitats les quals, Catalunya hauria d'encar d'ara mateix.

La primera és una qüestió de dimensió. Catalunya disposa de talent, però no disposa de la mateixa capacitat financera que els grans pols tecnològics globals. Les inversions necessàries per desenvolupar models avançats d'intel·ligència artificial, infraestructures computacionals o grans centres de dades són extraordinàriament elevades. Avui, les grans plataformes tecnològiques nord-americanes i xineses estan invertint desenes de milers de milions d'euros anuals en aquest àmbit. Davant d'aquesta escala, no se veure a cap territori europeu competir individualment.

Aquesta realitat obliga Catalunya a adoptar una estratègia diferent. La seva oportunitat no consisteix a intentar crear el pròxim OpenAI, Google o DeepMind. La seva oportunitat és convertir-se en un dels territoris més eficients del món aplicant la intel·ligència artificial a sectors productius reals comson, la indústria avançada, salut, energia, logística, turisme, agroalimentació i administració pública.

Aquest el veig probablement com el primer gran repte estratègic i és d'abandonar la fascinació per la tecnologia com a fi en si mateixa i concentrar-se en la creació de valor econòmic tangible.

Penso que durant massa temps, Europa ha confós innovació amb digitalització. Ha entrat en la "moda" de que startups creixien ràpidament però que acabaven sent adquirides per capitals estrangers o en no res. Ha mesurat l'èxit en rondes d'inversió en lloc de mesurar-lo en productivitat, salaris o impacte industrial. La intel·ligència artificial ens obliga a replantejar aquesta mirada.

La segona és cultural. Catalunya és una societat tradicionalment emprenedora, però també presenta una certa aversió al risc quan es tracta de transformacions que realment siguin disruptives. Moltes petites i mitjanes empreses continuen veient la digitalització com una despesa més que com una inversió estratègica. Aquesta realitat s'ha de tenir en compte perquè la major part del teixit econòmic català està format precisament per pimes.

La IA no generarà un impacte transformador perquè existeixin centres de recerca excel·lents o perquè Barcelona organitzi congressos tecnològics. El seu impacte real dependrà de la velocitat amb què milers de petites empreses incorporin eines d'automatització, anàlisi predictiva, assistència intel·ligent i presa de decisions basada en dades.

Des del meu punt de vista, és aquí on apareix un dels riscos més importants. i és el de trobar-nos devant una economia dividida en dues velocitats. D'una banda, grans corporacions i empreses tecnològiques capaces d'aprofitar plenament els beneficis de la IA. De l'altra, un gran nombre de pimes incapaces d'adaptar-se amb la mateixa rapidesa. Aquesta escletxa podria traduir-se en diferències creixents de productivitat, competitivitat i rendibilitat.

Per això, el debat sobre la intel·ligència artificial no és només tecnològic. És també un debat sobre cohesió econòmica.

La tercera debilitat eà en la manca de sobirania digital. Europa està descobrint que gran part de les infraestructures que sustenten l'economia digital actual es troben fora del seu control. Els grans models d'IA, els serveis cloud, les plataformes digitals i les capacitats de computació avançada depenen majoritàriament d'empreses nord-americanes o xineses. Catalunya no és aliena a aquesta situació.

Si les empreses, les administracions públiques i les universitats catalanes construeixen el seu futur digital sobre tecnologies controlades externament, existeix el risc de generar una dependència estructural difícil de revertir. Aquesta dependència no és només econòmica; és també estratègica. que vol dir que algú controli:

1.- Algoritmes, controla una part creixent de l'activitat econòmica.

2.- Dades, controla una part creixent del coneixement.

3.- Infraestructures computacionals, controla una part creixent del poder.

Observo que aquest és un debat que encara ocupa massa poc espai en l'agenda pública catalana. Però sense dubte, el repte més rellevant no és tecnològic ni econòmic. És social.

L'experiència de Califòrnia mostra que les societats més avançades tecnològicament també poden experimentar fortes tensions socials derivades de la concentració de riquesa. La IA promet increments extraordinaris de productivitat. Però la història econòmica ens ensenya que l'augment de productivitat no garanteix automàticament una distribució equitativa dels beneficis. Llavors, la pregunta és qui capturarà el valor generat per aquesta nova revolució.

Si la productivitat augmenta un 20%, un 30% o fins i tot un 50% en determinats sectors gràcies a la IA, aquest valor es traduirà en millors salaris, millors serveis públics i més benestar col·lectiu? O es concentrarà principalment en accionistes, propietaris de capital i grans plataformes tecnològiques?

Aquesta és la qüestió que Califòrnia ha començat a posar damunt la taula i que Catalunya encara no se verure que s'estigui debatent amb prou intensitat. La intel·ligència artificial no és només una revolució tecnològica. És una revolució en la distribució del poder econòmic.

I precisament aquí veig que és a on sorgiria una de les grans oportunitats catalanes.

Catalunya disposa d'una llarga tradició de concertació social, cooperativisme, economia social i col·laboració publicoprivada. Aquest patrimoni institucional podria convertir-se en una avantatge competitiva inesperada.

Mentre altres territoris encaren la transformació des de la confrontació entre capital i treball, Catalunya podria experimentar amb nous models de participació en els beneficis derivats de la productivitat digital, mecanismes de formació permanent, fons d'innovació compartits o estratègies de propietat col·lectiva de dades.

La combinació entre innovació tecnològica i cohesió social podria esdevenir un element diferencial de marca país.

També existeix una oportunitat geopolítica i és qu, Europa cerca referents capaços de demostrar que és possible liderar la transformació digital sense reproduir exactament els models nord-americans o xinesos. Catalunya podria posicionar-se com un laboratori europeu de governança de la intel·ligència artificial, combinant competitivitat empresarial, regulació intel·ligent i protecció dels drets ciutadans.

Però això exigirà una visió de llarg termini que sovint està absent en les polítiques d'innovació. És a dir, seria un error pensar que la IA és només una política tecnològica. De fetm, és una política industrial; una política educativa; una política laboral; una política energètica; una política fiscal i, sobretot, és una política de país.

El veritable repte per a Catalunya no serà desenvolupar més algoritmes. Serà construir les institucions, les competències i els mecanismes de governança necessaris perquè els beneficis de la revolució digital arribin al conjunt de la societat.

La història ens mostra que les grans transformacions tecnològiques no generen prosperitat per si soles. La prosperitat apareix quan les societats són capaces d'organitzar-se per repartir-ne els beneficis, minimitzar-ne els costos i orientar-les cap a objectius col·lectius.

La intel·ligència artificial ofereix a Catalunya una oportunitat que no huriem de pèrdre per augmentar la seva productivitat, reforçar la seva competitivitat i consolidar-se com un referent europeu d'innovació. Però també planteja riscos reals de dependència tecnològica, concentració de riquesa i desigualtat.

La diferència entre un escenari i l'altre no la determinarà la tecnologia. La determinaran les decisions polítiques, empresarials i socials que prenguem durant els pròxims cinc anys.

I és precisament ara, abans que la disrupció sigui irreversible, quan Catalunya ha de decidir si vol ser espectadora o protagonista del seu propi futur digital.

 Ramon Gallart

El Codi que va Ensenyar les Màquines a Entendre’s

Una solució ideada als anys quaranta per sincronitzar els primers ordinadors continua present a Internet, a les sondes Voyager i fins i tot als comandaments a distància.

Hi ha tecnologies que estan tan presents en el nostre dia a dia les quals, gairebé passen desapercebudes. Fem una videotrucada, enviem un missatge, obrim una pàgina web o canviem de canal amb un comandament a distància sense pensar que, darrere d'aquestes accions aparentment simples, s'amaguen idees enginyoses que van resoldre grans problemes. Una d'aquestes idees és el codi Manchester, una innovació nascuda fa més de setanta anys que continua deixant empremta en les comunicacions digitals d'avui dia.

A finals del 1940, quan els ordinadors encara emplenaven habitacions i la informàtica era un territori gairebé experimental, els enginyers de la Universitat de Manchester es van trobar amb un obstacle. Les màquines eren capaces de generar informació en forma de bits, però sovint no podien llegir-la correctament després. Els errors apareixien de manera imprevisible i els resultats dels càlculs podien variar sense una causa aparent.

Després de moltes proves, es va descobrir que el problema no era tant la informació com el temps. Els senyals electrònics no arribaven sempre amb la mateixa precisió i els sistemes perdien la sincronització. Era com si dues persones intentessin mantenir una conversa per telèfon mentre cadascuna parlés a un ritme diferent. Encara que les paraules fossin correctes, el missatge acabava sent incomprensible.

La solució es va resoldre gràcies a que en lloc d'enviar únicament la informació, es va decidir incorporar també una referència temporal dins del mateix senyal. Cada bit inclouria una transició obligatòria al mig del seu interval, de manera que el receptor podria saber constantment quan havia de llegir les dades. Així va néixer el que avui es coneix com a codi Manchester.

Aquesta idea, aparentment senzilla, realment va transformar la fiabilitat dels sistemes digitals. Els ordinadors van poder emmagatzemar i recuperar dades amb molta més precisió, i les comunicacions electròniques van guanyar robustesa en entorns on el soroll i les imperfeccions dels components eren habituals. En comptes de lluitar contra les limitacions tecnològiques de l'època, el codi Manchester les convertia en part de la solució.

El més fascinant és que una innovació concebuda per resoldre un problema local en un laboratori universitari va acabar convertint-se en un estàndard global. Anys després, aquesta tècnica seria adoptada per les primeres xarxes Ethernet, un dels pilars que van permetre la construcció d'Internet tal com la coneixem. Quan els enginyers de Xerox PARC van desenvolupar les primeres versions d'Ethernet als anys setanta, van recórrer precisament al codi Manchester per garantir la sincronització entre dispositius.

Però la seva història no s'acaba aquí. El mateix principi ha viatjat molt més lluny que qualsevol cable de xarxa. Les sondes Voyager 1 i Voyager 2, que avui continuen explorant l'espai interestel·lar a milers de milions de quilòmetres de la Terra, utilitzen aquesta tècnica per transmetre informació de manera fiable. Una idea concebuda en un laboratori britànic de postguerra continua funcionant en alguns dels objectes humans més allunyats del nostre planeta.

I encara hi ha un altre gir inesperat. Molts comandaments a distància d'aparells domèstics també han emprat durant dècades variants del codi Manchester. Això significa que una tecnologia pensada per fer funcionar els primers ordinadors va acabar ajudant-nos a encendre televisors, equips de música i tota mena de dispositius electrònics.

Potser aquesta és la lliçó més interessant de la història del codi Manchester. Les grans revolucions tecnològiques no sempre neixen de projectes gegantins o d'idees espectaculars. De vegades apareixen quan algú intenta resoldre un problema molt concret: com assegurar que una màquina sàpiga exactament quan ha de llegir un bit. Aquella petita solució va acabar convertint-se en una peça fonamental de la comunicació digital moderna, demostrant que les innovacions més duradores sovint són les que aconsegueixen que les coses funcionin de manera gairebé invisible.

Ramon Gallart