El Sol no és el Problema, la Xarxa sí.

Durant dècades, el gran repte dels sistemes elèctrics ha estat garantir prou generació per satisfer una demanda que hauria d'augmetnar.

El cas recent d’Austràlia segons l'aricle (El Economista del 05/02/2026), i en particular de l’estat de Victòria, m'ha portat a replantejar alguns dels supòsits més arrelats sobre la transició energètica. La idea d’un excés d’energia fins al punt de posar en risc la xarxa semblava gairebé impensable. Tanmateix, el que ha passat a Austràlia demostra que aquest escenari ja no és teòric, sinó real, i que pot arribar abans del que molts esperen també a Europa.

A Victòria, la penetració de l’energia solar residencial ha estat tan elevada que una de cada tres llars unifamiliars produeix electricitat al seu propi teulat. En determinats moments, especialment en dies molt assolellats i amb baixa activitat econòmica, la producció distribuïda supera de llarg el consum necessari per mantenir la xarxa estable. El resultat és una situació, si més no, paradoxal:

Una demanda elèctrica tan baixa que el sistema, dissenyat per funcionar dins d’uns mínims tècnics, entra en una zona de risc. 

Quan la producció excedeix el consum en temps real, la freqüència i la tensió poden desestabilitzar-se, amb conseqüències que van des de danys en equips fins a apagades generals.

La resposta de les autoritats australianes va ser d’emergència i va fer desconnectar forçadament les plaques solars, limitar els excedents injectats a la xarxa, indicacions perquè les grans bateries d’emmagatzematge romanguessin buides per absorbir energia sobrant i fins i tot la reconsiderar reactivar de línies d’alta tensió prèviament deixades sense explotar. Aquestes mesures, tot i ser eficaces a curt termini, posen de manifest una realitat que no és d'agrat per a totes les parts:

La transició energètica no pot basar-se només en instal·lar renovables, sinó que requereix una transformació profunda del sistema elèctric en el seu conjunt.

Europa, Espanya i Catalunya no hauriem d'observar aquest episodi des de la distància, seria un error pensar que es tracta d’un problema exclusiu d’un altre continent. Espanya és un dels països amb més potencial solar d’Europa i Catalunya, tot i les seves limitacions territorials, està vivint un creixement sostingut de l’autoconsum fotovoltaic. Les polítiques de descarbonització, l’abaratiment de la tecnologia i la voluntat ciutadana de reduir la dependència energètica estan accelerant aquest procés. Si tot va segons els plans actuals, la presència de plaques solars a les teulades europees serà cada vegada més habitual.

El problema és que gran part de la infraestructura elèctrica europea encara respon a un model centralitzat, pensat per a grans centrals que injecten energia cap als consums finals de manera, majorment, unidireccional. L’autoconsum massiu trenca aquesta lògica donat què, milions de petits productors injecten electricitat de forma simultània, sovint en els mateixos moments del dia. Sense eines adequades de gestió, això pot generar colls d’ampolla, sobrecàrregues i, situacions en què cal frenar una producció neta i barata.

A Espanya i Catalunya, el risc no és immediat però sí perfectament plausible. Caps de setmana assolellats de primavera, amb baixa demanda industrial i una elevada producció solar distribuïda, podrien reproduir escenaris similars als australians. La diferència és que encara som a temps d’aprendre la lliçó i actuar de manera preventiva.

Caldria assumir que l’emmagatzematge d’energia no és un luxe, sinó una necessitat estructural. Les bateries, tant a escala domèstica com industrial, permeten desplaçar l’energia en el temps, emmagatzemant-la quan sobra i alliberant-la quan falta. Sense aquesta capacitat, l’electricitat renovable es veu atrapada en el present immediat, i qualsevol desajust entre producció i consum es converteix en un problema.

En paral·lel, cal una xarxa elèctrica molt més flexible i intel·ligent. Digitalitzar la xarxa, incorporar sistemes avançats de control i permetre una gestió activa de la demanda és imprescindible per integrar grans volums d’energia renovable distribuïda. Això implica inversions importants, però també una visió a llarg termini i aquesta és,

Continuar depenent d’una infraestructura rígida és, a la pràctica, limitar el potencial de les renovables.

Un altre element fonamental és la capacitat d’adaptar el consum als moments de major producció. Vehicles elèctrics que es carreguen quan hi ha excés d’energia solar, bombes de calor que funcionen de manera flexible, indústries capaces d’ajustar processos en funció de la disponibilitat elèctrica o la producció d’hidrogen verd són exemples de com la demanda pot convertir-se en una eina d’estabilització del sistema. No es tracta només de produir energia neta, sinó de consumir-la de manera intel·ligent.

Tot això requereix, sense dubte, una regulació clara i anticipadora. El cas australià mostra què passa quan la normativa va per darrere de la realitat tecnològica. A Espanya i Catalunya calen marcs reguladors que incentivin l’emmagatzematge, la flexibilitat i la gestió activa de la demanda, evitant solucions improvisades quan el problema ja s’ha manifestat.

Finalment, no es pot oblidar el paper de la ciutadania. L’autoconsum no és només una decisió individual, sinó una peça d’un sistema col·lectiu. Entendre com funciona la xarxa, quins són els millors moments per consumir o emmagatzemar energia i quin impacte tenen les decisions domèstiques en l’estabilitat global és part d’una nova cultura energètica que cal fomentar.

En aquest context, el paper dels distribuïdors elèctrics esdevé central i, lluny de ser una amenaça, la situació actual els obre una etapa de feina necessària i engrescadora. La transició energètica exigeix transformar profundament les infraestructures existents i, amb elles, la manera com s’entén el valor dels actius regulats. Ja no n’hi ha prou amb mantenir una xarxa pensada per a fluxos unidireccionals i demanda previsible; cal evolucionar cap a un model que integri digitalització amb capacitat de control distribuit, flexibilitat i gestió activa del sistema. Això implica abandonar un pensament estrictament sistèmic i defensiu, propi d’un altre moment històric, per adoptar enfocaments nous que permetin garantir la viabilitat econòmica i tècnica de la transformació sense minvar la qualitat del servei ni posar en risc la seva continuïtat. Per als distribuïdors, aquest repte no només és inevitable, sinó també una oportunitat per redefinir el seu rol i reforçar el seu valor en el sistema energètic del futur.

El que ha passat a Austràlia no és un fracàs de les energies renovables, sinó la prova del seu èxit accelerat. El repte ara és completar aquesta transició amb intel·ligència, planificació i inversió. Europa, Espanya i Catalunya poden optar per aprendre d’aquesta experiència i avançar-se als problemes, o bé ignorar els senyals i reaccionar tard. El sol continuarà brillant; la qüestió és si estarem preparats per aprofitar-lo sense posar en risc el sistema que ens ha de portar cap a un futur energètic més sostenible.

Ramon Gallart

El Nou Llenguatge de l’Energia i el Futur d’Europa

Durant la darrera dècada, la política energètica europea s’ha construït al voltant del potent relat de la descarbonització com a imperatiu moral i polític. 

El European Green Deal va situar Europa com a líder global en la lluita contra el canvi climàtic, fixant objectius ambiciosos de neutralitat climàtica, impulsant les energies renovables i promovent l’eficiència energètica com a pilars del nou model econòmic. Aquest enfocament ha estat clau per accelerar la transició, però avui mostra signes de tensió en un context geopolític i tecnològic radicalment diferent.

La notícia sobre com les empreses d’energia neta als Estats Units adapten el seu missatge a l’era Trump és reveladora també per a Europa. No perquè les tecnologies hagin canviat, sinó perquè ha canviat el marc narratiu. La realitat és que, no s’ha produït una revolució energètica, sinó una revolució en com s'explica. Les renovables ja no es presenten principalment com a “verdes”, sinó com a fonts d’electricitat assequibles, ràpides de desplegar i essencials per alimentar la nova economia digital, marcada pel creixement exponencial dels nous vectors energètics com és, la intel·ligència artificial i els centres de dades.

Europa no és aliena a aquesta dinàmica. L’estratègia REPowerEU, nascuda arran de la crisi energètica provocada per la invasió russa d’Ucraïna, ja va introduir un canvi subtil però important i és que, 

La transició energètica no només com a política climàtica, sinó com a instrument de seguretat i independència energètica. 

La reducció de la dependència del gas rus va posar al centre conceptes com la resiliència del sistema, la diversificació de les fonts de generació i la capacitat de producció pròpia. Tanmateix, el relat públic continua sovint ancorat en un llenguatge climàtic que no sempre connecta amb les preocupacions immediates de ciutadans i indústria, com el preu de l’electricitat o la seguretat del subministrament.

El creixement previst de la demanda elèctrica que també està impulsat a Europa per la digitalització, l’electrificació industrial i els objectius de reindustrialització verda, posa en dubte la idea d’una transició lineal on unes tecnologies simplement substitueixen les altres. Cada cop més, la realitat s’assembla a allò que al sector energètic ja es comença a anomenar “addició d’energia”. Això vol dir que, caldrà més electricitat, no només electricitat diferent. Això posa pressió sobre les xarxes, la generació de càrrega base i la capacitat d’execució dels projectes.

En aquest context, el debat europeu sobre quines tecnologies són acceptables esdevé crític. El Green Deal ha apostat clarament per les renovables variables com l’eòlica i la solar, però el mateix REPowerEU reconeix la necessitat d’accelerar l’emmagatzematge, les interconnexions i, en alguns casos, de mantenir o ampliar fonts com la nuclear. La geotèrmia de nova generació, encara poc desenvolupada a Europa, podria jugar un paper de valor com a font de càrrega base renovable, aprofitant capacitats industrials existents del sector del petroli i el gas, una idea que encaixa plenament amb l’objectiu europeu d’autonomia estratègica.

L’autonomia estratègica, concepte cada cop més present en la política industrial de la UE, no pot limitar-se a les matèries primeres crítiques o a les cadenes de subministrament de bateries i panells solars. També implica disposar d’un sistema energètic robust, flexible i capaç de sostenir la competitivitat industrial europea en un món on l’energia torna a ser una eina de poder. Això exigeix pragmatisme i és que,

Cal menys debat ideològic sobre etiquetes i més focus en costos, temps de desplegament, fiabilitat i capacitat d’escala.

L’experiència nord-americana mostra que minvar el llenguatge explícitament climàtic no implica abandonar els objectius de descarbonització, sinó adaptar-los a un marc polític i econòmic més ampli. Europa no hauria de renunciar al seu lideratge climàtic, però sí complementar-lo amb un relat que presenti el Green Deal no només com una agenda ambiental, sinó com una estratègia de seguretat, prosperitat i sobirania.

En última instància, la pregunta que Europa ha de respondre no és si una tecnologia és prou “verda” en abstracte, sinó si contribueix de manera efectiva als objectius combinats del Green Deal, del REPowerEU i de l’autonomia estratègica europea. En un món d’alta tensió geopolítica i demanda energètica creixent, tenir raó en termes climàtics no serà suficient si no es disposa també de l’energia necessària per sostenir el projecte europeu.

Ramon Gallart

Empreses i Emissions Netes Zero

Un compromís creixent que transforma l’economia global.

En els darrers anys, el món empresarial ha experimentat una gran transformació. Allò que fa una dècada podia semblar una declaració d’intencions amb un fort component reputacional s’ha convertit avui en una estratègia central de negoci i és, la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i l’alineació amb l’objectiu de limitar l’escalfament global a 1,5 °C. Lluny de ser una moda passatgera, el moviment cap a les emissions netes zero s’ha consolidat com un dels grans eixos de canvi estructural de l’economia global.

Un dels indicadors més clars d’aquesta evolució és el creixement de la iniciativa Science Based Targets (SBTi), creada per ajudar les empreses a establir objectius climàtics alineats amb l’Acord de París. Si el 2018 només 164 empreses hi estaven compromeses, el novembre del 2024 ja superaven les 6.600. Aquesta xifra no només impressiona pel seu volum, sinó pel que simbolitza: milers d’organitzacions han assumit que la lluita contra el canvi climàtic no és opcional, sinó imprescindible.

El fet que tantes empreses hagin adoptat objectius basats en la ciència indica clarament un canvi cultural. Parlem d’empreses de sectors molt diversos com son, tecnologia, distribució, energia, alimentació, finances; que han integrat el clima en la seva planificació estratègica. Aquest gir no només respon a la pressió reguladora o social, sinó també a una comprensió cada cop més clara que el risc climàtic és risc empresarial.

Les empreses entenen que la transició energètica i la descarbonització generen noves oportunitats com son la innovació tecnològica, nous mercats, avantatge competitiu, atracció de talent i accés a finançament sostenible. En aquest context, comprometre’s amb objectius avalats per SBTi no és només una qüestió d’imatge, sinó una aposta de futur.

El camí, però, no és planer. Un dels principals obstacles són les emissions de Scope 3, aquelles que no provenen directament de les operacions de l’empresa ni de l’electricitat que compra (Scope 1 i 2), sinó de la seva cadena de subministrament i de l’ús que fan els consumidors dels seus productes. Aquestes emissions sovint representen la part més gran de la petjada de carboni d’una empresa, però també són les més difícils de controlar. Requereixen treballar amb proveïdors, transformar processos logístics, redissenyar productes i, en molts casos, influir en els hàbits dels consumidors.

No és estrany, doncs, que mentre les empreses hagin aconseguit reduccions mitjanes anuals del 7,25% en Scope 1 i 2, la reducció en Scope 3 se situï al voltant del 3%. Lluny de ser un fracàs, aquesta diferència reflecteix la complexitat del repte. Transformar tota una cadena de valor global és una tasca ingent que requereix temps, coordinació i innovació. El simple fet que milers d’empreses estiguin mesurant i reportant aquestes emissions ja és un pas endavant significatiu respecte a fa pocs anys.

Un altre element clau és l’enduriment progressiu dels criteris de SBTi. El 2019, l’organització va exigir que els objectius estiguessin alineats amb l’1,5 °C, elevant el nivell d’ambició. El 2023, va implementar una política més estricta que eliminava compromisos que caducaven sense renovació. Com a resultat, 695 empreses han retirat o perdut els seus compromisos des del 2013. Aquesta dada, més que una debilitat, posa de manifest el rigor del sistema. No es tracta d’acumular adhesions simbòliques, sinó d’assegurar que els compromisos siguin reals, mesurables i actualitzats.

Fins i tot grans corporacions com Walmart, Microsoft o Amazon han experimentat dificultats. Algunes han perdut la validació dels seus compromisos a llarg termini amb SBTi. Tanmateix, això no implica un abandonament dels objectius climàtics. Walmart està aprofundint en l’anàlisi de les seves emissions de Scope 3 per dissenyar una estratègia més sòlida. Microsoft manté el compromís de ser carboni-negativa abans del 2030 i està invertint de manera decidida en tecnologies de captura de carboni. Amazon continua buscant mecanismes per complir amb els requisits més estrictes, especialment en la seva complexa cadena de subministrament global.

Aquests casos mostren que la transició no és lineal ni exempta de dificultats, però també evidencien una voluntat de perseverar. Les empreses no es retiren del combat climàtic; ajusten les seves estratègies per adaptar-se a criteris més exigents i realistes.

Les dades globals ofereixen una perspectiva esperançadora. Les empreses compromeses amb SBTi registren una reducció mitjana anual d’emissions del 5,4%. Aquest percentatge és significatiu, especialment si es té en compte la dimensió i la complexitat de moltes d’aquestes organitzacions. En emissions de Scope 2, sovint vinculades a l’eficiència energètica i a la contractació d’energia renovable, els avenços han estat especialment destacables. Això demostra que, quan hi ha eines tecnològiques disponibles i incentius clars, el sector privat pot actuar amb rapidesa i eficàcia.

La magnitud del repte climàtic exigeix la implicació de governs, ciutadania i empreses. El sector privat té una capacitat d’inversió, innovació i transformació que el converteix en un actor clau. El creixement espectacular dels compromisos climàtics corporatius no és només una estadística; és el reflex d’una nova consciència empresarial.

És cert que hi ha obstacles, ajustos normatius i casos de dificultat. Però el balanç general és clarament positiu. Milers d’empreses han passat de la inacció a l’acció, han establert objectius alineats amb la ciència i estan reduint emissions a un ritme rellevant. El camí cap a les emissions netes zero és complex i exigent, però el progrés observat en els darrers anys mostra que el món empresarial pot ser —i ja està sent— un motor fonamental de la transició climàtica. En un moment històric marcat per la urgència ambiental, aquest compromís creixent és, sens dubte, una de les notícies més esperançadores del nostre temps.

Ramon Gallart