525 kV Com l'Autopista Elèctrica Europea.

La nova generació de cables HVDC impulsarà tant les renovables com les interconnexions, però el veritable repte serà adaptar les xarxes de distribució a l'electrificació massiva de l'economia.

La decisió de fer la consulta d'ENTSO-E d'impulsar un marc harmonitzat per als cables d'alta tensió en corrent continu (HVDC) de fins a 525 kV sense dubte, la veig cvom una de les iniciatives més de valor per al futur energètic europeu. Si be és cert que la teòria de la proposta sembla indiscutible dont què, Europa necessita més xarxa, més interconnexions i més capacitat per transportar l'electricitat renovable que haurà d'alimentar una economia cada vegada més electrificada. Tanmateix, darrere dels grans titulars sobre els 584.000 milions d'euros d'inversió necessaris i l'augment previst del 60% de la demanda elèctrica abans del 2030, hi ha preguntes que mereixen una reflexió més profunda.

La tecnologia HVDC de 525 kV ofereix avantatges tècnics evidents. Permet transportar grans quantitats d'energia a llargues distàncies amb menys pèrdues que les línies convencionals de corrent altern, especialment en connexions submarines i corredors transfronterers. Sense aquesta tecnologia seria pràcticament impossible desplegar a gran escala l'eòlica marina del Mar del Nord, del Bàltic o de l'Atlàntic, ni tampoc construir una autèntica xarxa elèctrica europea capaç de compartir excedents renovables entre països.

Des d'una perspectiva industrial, la normalització dels estàndards també és una bona notícia. Europa ha patit en els darrers anys retards importants en projectes energètics a causa de colls d'ampolla en la fabricació d'equips, transformadors i cables. Disposar d'uns criteris comuns i homologació pot reduir terminis, facilitar economies d'escala i donar més seguretat als fabricants i als operadors de xarxa.

Però la qüestió que em faig és si les previsions que justifiquen aquest enorme esforç inversor són realment realistes. La Comissió Europea parla d'un increment del consum elèctric del 60% abans del 2030. Aquesta estimació es basa en l'electrificació del transport, la indústria, la climatització i els nous centres de dades associats a la intel·ligència artificial. És cert que totes aquestes tendències estan avançant, però també ho és que la seva implantació està sent desigual. El vehicle elèctric no creix al mateix ritme a Alemanya que a Espanya, la descarbonització industrial continua trobant obstacles econòmics importants i l'eficiència energètica segueix reduint part de la demanda potencial.

Històricament, les projeccions energètiques han tendit a equivocar-se tant per excés com per defecte. És perfectament possible que el consum europeu no augmenti un 60% abans del 2030. Tanmateix, això no invalida la necessitat de reforçar les xarxes. El veritable problema europeu no és únicament quanta electricitat es consumirà, sinó on es generarà i on s'haurà de consumir. Les grans instal·lacions renovables es desenvolupen sovint lluny dels centres industrials i urbans, fet que obliga a construir infraestructures de transport molt més potents independentment del creixement final de la demanda.

Ara bé, existeix un risc que sovint queda fora del debat públic. Europa està concentrant gran part de l'atenció en la xarxa de transport, però els problemes més immediats podrien aparèixer a la xarxa de distribució. Els grans cables HVDC actuaran com autèntiques autopistes energètiques capaços de moure gigawatts entre països i regions. Però una vegada aquesta electricitat arriba a les subestacions principals, ha de recórrer milers de quilòmetres addicionals per arribar a habitatges, empreses, polígons industrials, punts de recàrrega o centres de dades.

És precisament aquí on li veig una de les incògnites de la transició energètica. Moltes xarxes de distribució europees tenen dècades d'antiguitat i no van ser dissenyades per absorbir milions de vehicles elèctrics, sistemes d'autoconsum, bateries domèstiques o processos industrials electrificats. De fet, en nombrosos territoris els primers problemes de capacitat ja no apareixen a les línies de transport sinó en les xarxes de mitjana i baixa tensió.

Aquesta situació en fa pensar que Europa podria invertir centenars de milers de milions d'euros en construir una extraordinària infraestructura de transport d'energia entre països i, al mateix temps, trobar-se amb dificultats per fer arribar aquesta energia fins al consumidor final. Seria l'equivalent a construir una xarxa d'autopistes d'última generació mentre les carreteres locals continuen sent insuficients per absorbir el trànsit.

Des del punt de vista inversor, això significa que les oportunitats de negoci no es limitaran als grans fabricants de cables o convertidors HVDC. Una part molt significativa dels 584.000 milions previstos acabarà destinant-se a transformadors, centres de transformació, sistemes digitals de control, automatització de xarxes, emmagatzematge distribuït i reforços de les xarxes de distribució. En termes econòmics, la modernització de la distribució podria arribar a ser tan rellevant com la construcció dels grans corredors de transport.

També caldria tenir en compte els riscos financers. Els grans projectes d'infraestructura acostumen a acumular sobrecostos, retards administratius i dificultats d'execució. La demanda simultània de cables, transformadors i equips elèctrics a tota Europa pot tensionar la capacitat industrial i incrementar els preus. A més, la necessitat de mobilitzar una inversió tan elevada en un període relativament curt exigirà una coordinació molt estreta entre governs, reguladors, operadors de xarxa i capital privat.

Malgrat aquests reptes, la direcció estratègica la eig encertada. Europa necessita una xarxa més robusta, més interconnectada i més preparada per a una economia descarbonitzada. Els cables HVDC de 525 kV representen una tecnologia madura, eficient i imprescindible per integrar les grans fonts renovables del futur. Però seria un error pensar que la transició energètica es resoldrà només amb grans infraestructures de transport.

L'èxit dependrà de la capacitat d'avançar simultàniament en dues dimensions i, és que cal construir les grans autopistes energètiques europees i modernitzar les xarxes locals que han de portar aquesta energia fins a cada empresa i cada ciutadà. Si aquest equilibri s'aconsegueix, Europa disposarà de la columna vertebral energètica necessària per sostenir el creixement econòmic i la descarbonització. Si no, els colls d'ampolla simplement es desplaçaran dels corredors internacionals als carrers de les nostres ciutats i polígons industrials. I aleshores, els 525 kV seran una gran solució per a un problema que només haurà canviat de lloc.

Ramon Gallart

Fusió Nuclear com l’Oportunitat Energètica que Europa no pot Deixar Escapar

Els avenços de Commonwealth Fusion Systems acosten la fusió comercial i obren una finestra estratègica perquè Espanya i Europa liderin la pròxima revolució energètica.

Des de fa molts de temps que es preveu que la fusió nuclear sigui una de les grans promeses de la humanitat per obtenir energia neta, segura i pràcticament inesgotable reproduint a la Terra el mateix procés que alimenta el Sol i les estrelles. Si bé és cert que tot sovint s'ha dit que la fusió sempre es troba a trenta anys de distància, els darrers avenços anunciats per Commonwealth Fusion Systems (CFS) mostren que aquesta percepció podria començar a canviar. 

La publicació de cinc estudis científics revisats per experts independents aporten un nivell de rigor i credibilitat que em fan pensar que es va més enllà de només l'optimisme habitual de les startups tecnològiques. 

La fusió continua sent un gran repte científic i d'enginyeria, però per primera vegada es dibuixa una ruta plausible cap a reactors capaços de subministrar electricitat a la xarxa.

El reactor ARC desenvolupat per CFS pretén generar 1,1 GW de potència de fusió i aportar uns 400 MW nets d'electricitat. Es tracta d'una mida que el situa dins del rang de les centrals convencionals actuals, però, això sí, amb una diferència fonamental i és que no te emissions directes de CO₂ que requereix molt poc combustible. 

La tecnològica diferencial del projecte és l'ús d'imants superconductors d'alta temperatura, una innovació que permet construir reactors molt més compactes, eficients i econòmics que els grans dissenys de fusió desenvolupats fins ara. Aquesta compactació no és només una millora tècnica; és també una condició imprescindible perquè la fusió pugui convertir-se algun dia en una tecnologia competitiva des del punt de vista industrial.

Però tot no és trivial, de fer, els estudis publicats també aborden un dels problemes més complexos de la fusió i és el control del plasma. Mantenir una massa de partícules carregades a més de 150 milions de graus centígrads sense que entri en contacte amb les parets del reactor és una tasca de molta dificultat. El valor dels treballs presentats per CFS és que no es basen en un escenari idealitzat, sinó que assumeixen que les interrupcions del plasma poden produir-se i descriuen com el reactor podria continuar operant de manera segura i recuperar la producció en pocs minuts. Això fa que sigui una tecnologia que comença a pensar-se com una infraestructura industrial real i no només com un experiment científic.

Per a Europa, aquests avenços hauria de tenir una dimensió estratègica que va molt més enllà de la innovació energètica. No és cap novetat que, la crisi energètica dels darrers anys ha posat de manifest la vulnerabilitat del continent davant la dependència exterior de combustibles, matèries primeres i també, recursos crítics. En aquest context, la fusió podria convertir-se en una peça fonamental de la futura sobirania energètica europea. Europa compta amb alguns dels principals centres de recerca del món en aquest àmbit, lidera el projecte ITER a França i disposa d'una base industrial i científica capaç de participar en tota la cadena de valor associada a la nova generació de reactors.

Espanya es trobarai en una bona posició per aprofitar aquesta oportunitat. El país ha demostrat la seva capacitat per liderar la transició energètica a través de les energies renovables i disposa d'una infraestructura elèctrica cada vegada més preparada per integrar tecnologies avançades. Lluny de competir amb la solar i l'eòlica, la fusió podria complementar-les aportant generació estable i contínua, independent de les condicions meteorològiques. Aquesta combinació podria convertir Espanya en un dels sistemes energètics més competitius i sostenibles del continent.

A més, la futura indústria de la fusió requerirà capacitats en superconductivitat, electrònica de potència, materials avançats, simulació computacional, intel·ligència artificial i automatització industrial. Es tracta de sectors en què Espanya ja disposa d'empreses, centres tecnològics i grups de recerca amb experiència reconeguda internacionalment. Institucions com el CIEMAT, el Barcelona Supercomputing Center i diverses universitats poden jugar un paper rellevant en el desenvolupament de coneixement i talent, mentre que la indústria nacional podria integrar-se en les cadenes de subministrament d'un mercat global emergent.

Naturalment, cal mantenir una mirada realista. El reactor demostrador SPARC de CFS encara ha de demostrar experimentalment molts dels seus objectius, i les primeres centrals comercials no arribaran abans de la dècada de 2030. Encara existeixen reptes importants relacionats amb la producció de triti, la resistència dels materials o la viabilitat econòmica a gran escala. La història de la fusió està plena de promeses que han trigat més del previst a materialitzar-se.

Tanmateix, també és cert que mai abans havien coincidit tants factors favorables: nous materials superconductors, capacitats de simulació digital sense precedents, una creixent inversió privada i una necessitat urgent de trobar fonts energètiques lliures de carboni. Si aquesta convergència tecnològica acaba confirmant-se, la fusió podria passar de ser un objectiu científic de llarg termini a convertir-se en una de les infraestructures energètiques més importants del segle XXI.

La qüestió per a Europa i per a Espanya no és només si la fusió funcionarà, sinó si estarem preparats per liderar-ne el desenvolupament quan arribi el moment. Les nacions que participin avui en la construcció d'aquest ecosistema científic i industrial seran les que en capturin el valor econòmic, tecnològic i geopolític demà. La fusió nuclear potser encara no és una realitat comercial, però ja s'ha convertit en una oportunitat estratègica que Europa no es pot permetre ignorar.

Ramon Gallart

El Gran Repte Ocult de les Renovables.

Les inversions en renovables de mitjana capacitat , concretament, la fotovoltaica distribuïda, autoconsum industrial i plantes híbrides connectades a xarxes de distribució, estan transformant el sistema elèctric espanyol més ràpidament del que les infraestructures poden absorbir amb els criteris d'acces a alxaxa vigent.

La notícia publicada per Expansión el 14 de maig de 2026 posa precisament el focus sobre aquesta tensió creixent donat què, Espanya disposa d’un enorme potencial renovable, però les xarxes de distribució semblen ser el principal coll d’ampolla de la transformació energètica.

El debat ja no està en que si calen més renovables, o no. La qüestió és si les xarxes estan preparades per integrar-les sense comprometre l’estabilitat, la competitivitat industrial i la qualitat del subministrament.

El model preten migrar cap a aquell que cada vegada més energia es produeixi directament en polígons industrials, cobertes, comunitats energètiques o plantes fotovoltaiques connectades a xarxes de distribució. Aquest fenomen multiplica els punts d’injecció elèctrica i incrementa la complexitat tècnica de la gestió de la xarxa.

Segons Strategic Energy, Espanya va incorporar prop de 10 GW renovables addicionals durant 2025, consolidant un sistema cada vegada més descentralitzat. Paral·lelament, l’autoconsum continua creixent de forma sostinguda, amb un volum cada vegada més gran d’energia injectada a la xarxa de distribució. (ree.es)

Aquest model té avantatges clars: redueix pèrdues de transport, apropa la generació al consum, democratitza la producció energètica i reforça la sobirania energètica. Però també introdueix nous reptes operatius segon va publicar l'Agència Catalana de Noticies.

La saturació de la xarxa de distribució ja no és una hipòtesi futura; és una realitat documentada wegons el criteris vigents. Al setermbre del 2025, El Periódico de la Energía publciava que el 83,4% dels nusos de distribució presenten problemes de saturació o limitacions de connexió. 

Aquesta situació està provocant retards en connexions industrials, denegacions de permisos, bloqueig de nous projectes renovables i dificultats per electrificar processos productius. La CNMC ha començat fins i tot a publicar mapes oficials de capacitat disponible a les xarxes de transport i distribució per aportar transparència a un problema estructural. 

Llavors, el missatge és clar, la generació renovable avança més ràpid que les infraestructures que l’han de suportar.

La penetració de renovables distribuïdes també genera un repte menys visible però rellevant i és l’estabilitat del sistema. A diferència de les centrals convencionals, moltes instal·lacions fotovoltaiques treballen amb electrònica de potència i aporten menys inèrcia física a la xarxa. Això fa que el sistema sigui potencialment més sensible davant fluctuacions sobtades. 

Aquest risc va adquirir una nova dimensió després de l’apagada del 28 d’abril de 2025. Segons El País, Redeia havia advertit mesos abans del risc de “desconnexions severes” associades al creixement accelerat de renovables i a la reducció de generació convencional de suport. 

Cal evitar simplificacions i això vol dir que les renovables no van ser “la causa” directa del problema. Però sí que evidencien que un sistema amb gran penetració renovable necessita més digitalització, més flexibilitat, més emmagatzematge i nous mecanismes de control de tensió i freqüència.

En aquest context, les inversions en xarxes deixen de ser una qüestió purament infraestructural per convertir-se en una política industrial estratègica.

Fins fa poc, el focus inversor se centrava principalment en nova generació renovable. Ara el protagonisme es desplaça progressivament cap a les xarxes. El Govern espanyol al setembre de 2025 es plantejava mobilitzar prop de 34.000 milions d’euros en inversions en xarxes fins al 2030 per evitar el col·lapse dels punts de connexió i facilitar la descarbonització industrial. (CincoDías)

Les grans distribuïdores també acceleren plans de digitalització. Endesa ha incrementat la instal·lació de telecontrol i sensors intel·ligents en xarxes de mitjana tensió. Iberdrola, per la seva banda, ha situat les xarxes com a eix central de la seva estratègia inversora global. 

La transformació tecnològica inclou smart grids, automatització, sensors en temps real, analítica predictiva i ús d’intel·ligència artificial per gestionar congestions i incidències. 

Sense aquesta evolució, la integració massiva de renovables connectades a les xarxes de distribució serà tècnicament inviable.

Malgrat els anuncis, existeix un obstacle estructural: el marc regulatori espanyol ha prioritzat històricament la contenció de costos sobre la modernització de xarxes. Durant anys, la retribució regulada a les distribuïdores ha limitat els incentius per anticipar inversions. Això explica part del retard actual.

La paradoxa és evident: Espanya lidera Europa en potencial renovable, però té dificultats creixents per connectar nova demanda industrial o nous projectes d’electrificació. El sector de l’autoconsum ja reclama explícitament més inversió en xarxes, flexibilitat i emmagatzematge per evitar que el creixement del sector es freni. (solarnews.es)

Malgrat els riscos, les renovables connectades a les xarxes de distribució representen també una enorme oportunitat econòmica. Les plantes de mitjana capacitat acceleren la descarbonització industrial, redueixen dependència energètica exterior, estabilitzen costos energètics i poden atreure nova indústria electrointensiva. A més, fomenten un model energètic territorialment més equilibrat, amb impactes econòmics distribuïts més enllà dels grans centres urbans.

Però, ineludiblement cal combinar xarxes intel·ligents, emmagatzematge massiu i flexibilitat de demanda. Sense aquesta tríada, la transformació energètica toparà amb el seu propi èxit.

Espanya ha resolt en gran part el repte de generar energia renovable barata (sense incloure la seva gestionabilitat). El gran repte per la pròpera dècada serà transportar-la, gestionar-la i estabilitzar-la.

Les renovables de mitjana capacitat no són el problema; són el futur inevitable del sistema energètic europeu. Però aquest futur exigeix una modernització accelerada de les xarxes de distribució.

La tranformació energètica ja no depèn només de construir més megawatts renovables. Depèn, sobretot, de construir una xarxa elèctrica preparada per al segle XXI.

Ramon Gallart