Impacte de les Onades de Calor.

L'agost de 2025,  Catalunya va patir una altra onada de calor i això esdevé com una tendència preocupant.

Fins ara i des del 2023, 15 països han trencat rècords de calor. El juliol passat, la temperatura mitjana global probablement va assolir un màxim de 120.000 anys. A mesura que les onades de calor es tornen més sovint i intenses, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que les morts relacionades amb la calor, que ja arriben a unes 500.000 anualment, podrien augmentar cinc vegades per al 2050.

Llavors, amb les temperatures en augment, l'aire condicionat ja no és un luxe; és una necessitat. A més de mantenir-nos còmodes, l'aire condicionat és vital per a la salut, la conservació d'aliments, l'emmagatzematge de medicaments i el funcionament d'infraestructures essencials com els centres de dades. No obstant això, els mateixos sistemes de refrigeració dels quals depenem contribueixen significativament al problema, ja que les seves demandes d'energia augmenten les emissions mundials de gasos d'efecte hivernacle donat l'alcomponetn de font de generació amb combustibles fòssils.

Només al 2023, més de 3,8 mil milions de persones van afrontar una calor extrema almenys un dia, amb més de 47.000 morts relacionades amb la calor a Europa. Les altes temperatures sostingudes poden provocar condicions mortals com el cop de calor, la fallada cardiovascular i el dany renal. Les poblacions vulnerables, incloent nens, gent gran i persones amb problemes de salut subjacents, són les més exposades al risc.

Però l'impacte va més enllà de la salut. Les temperatures altes poden afectar la funció cognitiva, reduir la productivitat i disminuir el PIB. A l'Índia, per exemple, es va observar una caiguda del 2% en la productivitat per cada augment de 2°C, cosa que va costar milers de milions a l'economia.

A mesura que les temperatures augmenten, també ho fa la demanda d'aire condicionat. Actualment, hi ha 2 mil milions d'aires condicionats a tot el món, una xifra que s'espera que arribi als 5,6 mil milions per al 2050. Aquest augment està impulsat per regions com el nord-oest del Pacífic dels EUA, el Regne Unit, i parts de Sud-amèrica i Àfrica—àrees històricament no acostumades a aquesta calor. Els creixents ingressos als països en desenvolupament també impulsen aquesta demanda, ja que més llars superen el llindar en què l'aire condicionat es fa assequible.

L'explosió de les tecnologies digitals afegeix una altra capa a aquesta demanda que no para de crèixer. Els centres de dades, que representen fins a un 3,7% de les emissions globals, requereixen una climatització exigent per funcionar. A mesura que la intel·ligència artificial i el núvol continuen creixent, les necessitats energètiques—i les emissions associades—d'aquests centres es preveu que augmentin deu vegades per al 2026.

L'aire condicionat és necessari, però el seu impacte ambiental no es pot ignorar. Actualment, la climatització representa el 10% del consum elèctric mundial, contribuint a una part important de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La situació és més greu en regions que depenen en gran mesura del carbó com a font d'energia.

A més, l'accés a la climatizació per obtenir fred és un clar indicador de desigualtat. Mentre que el 90% de les llars als EUA i el Japó tenen aire condicionat, només el 8% de les persones a les parts més càlides del món en tenen. Aquesta disparitat accentúa la vulnerabilitat de les comunitats ja marginades

Per equilibrar la necessitat de climatizació per fer fred amb la urgència de reduir les emissions, és essencial un enfocament multifacètic. Les innovacions en tecnologia d'aire condicionat, dissenys de refrigeració passiva i sistemes intel·ligents poden ajudar. Tanmateix, aquests avenços han de combinar-se amb polítiques  sòlides, com ara l'establiment d'estàndards energètics, la inversió en energies renovables i l'assistència financera a les comunitats vulnerables.

A mesura que el món s'escalfa, assegurar un accés equitatiu a la climiatizació sostenible no és només un repte ambiental, és una imperatiu humanitari.

Ramon Gallart

L’Era dels 100 GW

La nova pressió sobre les xarxes elèctriques

L’emmagatzematge energètic ha deixat de ser una tecnologia complementària per convertir-se en l’eix central de la nova arquitectura elèctrica mundial. Segons l'article de El Periódico de la Energía, el fet que el mercat global hagi superat per primera vegada els 100 GW anuals d’instal·lacions de bateries no és només una fita industrial, per una banda s'està aportant la gestioabilitat de les fonts de genració PV i eòlica, que no tenen de manera intrínsica i, també és un senyal inequívoc que el sistema energètic està entrant en una nova fase, marcada per l’esperada electrificació de l’economia que preveu una demanda elèctrica mai vista. 

Els nous vectors energètics com son, la mobilitat elèctrica, l’hidrogen verd, la descarbonització industrial i l’explosió dels centres de processament de dades (CPD), estan transformant completament el perfil de consum i tensionant les infraestructures de transport, subtransport i distribució.

La mobilitat elèctrica és probablement el vector més visible. La progressiva electrificació del parc automobilístic, especialment del transport pesant i de les flotes logístiques, implica una nova demanda concentrada en hores específiques i en punts urbans o industrials molt concrets. Una estació de càrrega ultraràpida per a camions pot requerir desenes de megawatts de potència instantània, equivalents al consum d’un municipi no molt petit. Això obliga a reforçar les xarxes de distribució i, en molts casos, a construir noves subestacions i línies de mitja tensió. El problema ja no és només generar electricitat renovable, sinó ser capaços de gestionar i portar-la allà on es necessita i en el moment adequat.

Aquesta mateixa tensió es multiplica amb l’arribada de l’hidrogen verd. Els electrolitzadors industrials funcionen com grans consumidors elèctrics continus. Un projecte d’hidrogen de mida mitjana pot requerir centenars de megawatts de connexió a la xarxa d’alta tensió. Això converteix moltes zones industrials en nous pols de demanda energètica, alterant els equilibris històrics del sistema. La xarxa de transport, tradicionalment pensada per evacuar energia des de grans centrals cap als centres de consum, ara ha d’adaptar-se a una estructura molt més distribuïda i dinàmica.

La indústria electrificada accentua encara més aquesta transformació. Processos tèrmics que fins ara funcionaven amb gas natural (forns, vapor industrial, química pesada o cimenteres) estan migrant cap a tecnologies elèctriques per reduir emissions. Aquesta electrificació incrementa enormement la demanda base del sistema i exigeix potències fermes, contínues i estables. En conseqüència, la necessitat d’emmagatzematge energètic deixa de ser una qüestió vinculada exclusivament a les renovables i passa a ser un element estructural per garantir estabilitat industrial i competitivitat econòmica.

Però si hi ha un vector que està redefinint el debat energètic global són els centres de dades. La irrupció de la intel·ligència artificial i del cloud computing està provocant una cursa mundial per construir nous CPD amb consums energètics gegants. Alguns centres ja superen els 500 MW de demanda contínua, i els futurs campus digitals podrien arribar al nivell d’una ciutat mitjana. A diferència d’altres consums industrials, els CPD requereixen una qualitat de subministrament pràcticament perfecta: qualsevol microtall implica pèrdues milionàries. Això obliga a desplegar sistemes d’emmagatzematge de resposta ultraràpida, bateries estacionàries i xarxes molt més resilients.

Aquest nou escenari té conseqüències directes sobre les infraestructures elèctriques. La xarxa de transport d’alta tensió haurà de créixer de manera accelerada per connectar grans nodes renovables amb els nous centres de demanda industrial i digital. Les xarxes de subtransport, sovint oblidades, es convertiran en un coll d’ampolla crític, especialment a les àrees metropolitanes i industrials. I la distribució urbana haurà d’afrontar un canvi radical, passant d’una estructura passiva a una xarxa intel·ligent, bidireccional i digitalitzada.

Sota aquest context, l’emmagatzematge energètic apareix com una eina de flexibilitat sistèmica. Les bateries permeten absorbir excedents renovables, reduir congestions de xarxa, suavitzar pics de demanda i diferir inversions multimilionàries en noves infraestructures. Diversos estudis ja apunten que el desplegament massiu d’emmagatzematge pot reduir o ajornar reforços de xarxa gràcies a una millor gestió dels fluxos elèctrics. 

A més, l’evolució tecnològica està accelerant aquesta tendència. Les bateries de sodi, els sistemes híbrids amb hidrogen o les tecnologies gravitacionals i tèrmiques amplien les opcions disponibles i redueixen la dependència del liti. BloombergNEF preveu que aquesta diversificació química serà una de les grans transformacions de la pròxima dècada. 

Europa i Espanya arriben tard a aquesta cursa. Malgrat el lideratge renovable, encara existeix una manca d’estratègia integral entre generació, emmagatzematge i xarxes. El risc és evident: podem tenir una enorme capacitat renovable instal·lada però insuficient infraestructura per transportar-la, estabilitzar-la i consumir-la eficientment. La transició energètica no dependrà només de quants gigawatts renovables s’instal·lin, sinó de la capacitat del sistema per gestionar una demanda cada vegada més electrificada, digitalitzada i intermitent.

El futur energètic no serà només renovable; serà flexible, distribuït i intensiu en emmagatzematge. Qui entengui això abans dominarà la nova economia elèctrica del segle XXI.

Ramon Gallart

Els Cables Submarins de Fibra Òptica.

Sota la superfície aparentment immutable dels oceans s’amaga una de les infraestructures més decisives del nostre temps.

Milers de quilòmetres de cables submarins de fibra òptica recorren els fons marins connectant continents, economies i societats amb una discreció gairebé absoluta.

Invisibles per a la majoria de la població, aquests conductes digitals són els veritables vasos sanguinis de la globalització contemporània donat què, per ells circula prop del 99% del tràfic mundial d’internet, des de transaccions financeres fins a videotrucades, serveis al núvol, dades governamentals o comunicacions militars.

La paradoxa és evident. Vivim en una era que es percep com a completament “sense fils”, dominada pels satèl·lits, el 5G i la computació distribuïda, però la realitat és que la connectivitat global continua depenent d’una xarxa física extraordinàriament vulnerable. Aquests cables, amb un gruix sovint comparable al d’una mànega de jardí, suporten una càrrega estratègica colossal. I qualsevol interrupció pot tenir conseqüències econòmiques, polítiques i de seguretat de gran abast.

Els incidents registrats al mar Bàltic a finals de 2024 van posar aquesta fragilitat sota els focus internacionals. El 17 de novembre, el cable BCS East-West Interlink, que uneix Lituània i Suècia, va deixar de funcionar inesperadament. L’endemà, un altre cable submarí entre Finlàndia i Alemanya també va patir una interrupció. Tot i que els talls accidentals són relativament freqüents; provocats sovint per àncores, terratrèmols submarins o activitats pesqueres, la coincidència temporal i geogràfica va despertar immediatament sospites d’un possible sabotatge deliberat.

Les investigacions van dirigir ràpidament l’atenció cap al vaixell xinès Yi Peng 3, detectat navegant prop de les zones afectades. Encara que les conclusions definitives continuen envoltades de prudència diplomàtica, el cas ha intensificat les tensions geopolítiques i ha reforçat la percepció que els cables submarins s’han convertit en objectius estratègics dins les noves formes de guerra híbrida. En un context internacional cada vegada més polaritzat, aquestes infraestructures són alhora símbol de cooperació global i punts crítics de vulnerabilitat.

La dimensió del repte és colossal. La xarxa mundial de cables submarins supera els 1,5 milions de quilòmetres i travessa oceans sencers, zones volcàniques, falles tectòniques i àrees marítimes sota jurisdiccions diverses. Protegir de manera integral aquesta infraestructura és pràcticament impossible. Les dificultats no només són tècniques, sinó també polítiques i logístiques.

En les grans profunditats oceàniques, els cables són relativament segurs gràcies a la dificultat d’accés. Però la situació canvia radicalment a prop de les costes. És en aquestes aigües menys profundes on es concentra la major part dels incidents. Les àncores de grans vaixells comercials, les xarxes d’arrossegament, els submarins i fins i tot drons subaquàtics poden causar desperfectes greus amb una facilitat sorprenent. A més, quan els cables entren a les zones econòmiques exclusives dels estats, la responsabilitat de la seva protecció depèn dels recursos i capacitats de cada país. Això crea un mosaic desigual de vigilància marítima i capacitat de resposta.

Aquest nou escenari està impulsant una transformació tecnològica accelerada en la manera com es protegeixen les infraestructures submarines. Empreses especialitzades en observació terrestre, com BlackSky Technology, i operadors espacials com SpaceX, estan desenvolupant sistemes de monitorització contínua mitjançant satèl·lits capaços d’identificar patrons de navegació sospitosos prop de les rutes submarines. L’objectiu és detectar anomalies abans que es produeixi un incident.

Paral·lelament, els vehicles submarins no tripulats —els anomenats UUVs— emergeixen com una de les grans promeses de la seguretat marítima. Aquests drons autònoms podrien patrullar corredors submarins, inspeccionar l’estat físic dels cables, identificar manipulacions i fins i tot intervenir preventivament davant activitats considerades hostils. El desenvolupament d’intel·ligència artificial aplicada a la vigilància marina permetria, a més, automatitzar la detecció de comportaments anòmals i reduir el temps de resposta davant amenaces potencials.

Tanmateix, la mateixa tecnologia que pot reforçar la protecció també pot sofisticar el sabotatge. La democratització dels drons submarins, les capacitats avançades de geolocalització i l’automatització dels sistemes de navegació obren la porta a operacions molt més precises, difícils de rastrejar i potencialment devastadores. La infraestructura submarina s’ha convertit així en un nou espai de confrontació silenciosa, on la frontera entre accident, espionatge i atac deliberat és cada vegada més difusa.

Actualment ja s’apliquen mesures de protecció física, com enterrar els cables sota el fons marí o cobrir-los amb estructures protectores per dificultar-ne la localització i manipulació. Però aquestes solucions tenen limitacions evidents davant amenaces cada vegada més sofisticades. El futur de la seguretat submarina sembla encaminat cap a una combinació de vigilància permanent, intel·ligència artificial, sensors distribuïts i cooperació internacional.

La qüestió central no és només com protegir els cables submarins, sinó com anticipar-se als riscos abans que les conseqüències siguin irreversibles. En una economia global totalment dependent de la connectivitat digital, qualsevol interrupció prolongada podria afectar mercats financers, infraestructures energètiques, serveis públics i sistemes de defensa. Els cables submarins ja no són únicament infraestructura tecnològica: són un element essencial de la sobirania digital i de l’estabilitat geopolítica del segle XXI.

La gran batalla per la connectivitat global no es lliura únicament a l’espai, als centres de dades o a les xarxes 5G. També es desenvolupa en silenci, a milers de metres sota la superfície marina, allà on el món modern depèn d’uns fils aparentment fràgils que sostenen bona part de la civilització digital contemporània.

Ramon Gallart