Empreses i Emissions Netes Zero

Un compromís creixent que transforma l’economia global.

En els darrers anys, el món empresarial ha experimentat una gran transformació. Allò que fa una dècada podia semblar una declaració d’intencions amb un fort component reputacional s’ha convertit avui en una estratègia central de negoci i és, la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i l’alineació amb l’objectiu de limitar l’escalfament global a 1,5 °C. Lluny de ser una moda passatgera, el moviment cap a les emissions netes zero s’ha consolidat com un dels grans eixos de canvi estructural de l’economia global.

Un dels indicadors més clars d’aquesta evolució és el creixement de la iniciativa Science Based Targets (SBTi), creada per ajudar les empreses a establir objectius climàtics alineats amb l’Acord de París. Si el 2018 només 164 empreses hi estaven compromeses, el novembre del 2024 ja superaven les 6.600. Aquesta xifra no només impressiona pel seu volum, sinó pel que simbolitza: milers d’organitzacions han assumit que la lluita contra el canvi climàtic no és opcional, sinó imprescindible.

El fet que tantes empreses hagin adoptat objectius basats en la ciència indica clarament un canvi cultural. Parlem d’empreses de sectors molt diversos com son, tecnologia, distribució, energia, alimentació, finances; que han integrat el clima en la seva planificació estratègica. Aquest gir no només respon a la pressió reguladora o social, sinó també a una comprensió cada cop més clara que el risc climàtic és risc empresarial.

Les empreses entenen que la transició energètica i la descarbonització generen noves oportunitats com son la innovació tecnològica, nous mercats, avantatge competitiu, atracció de talent i accés a finançament sostenible. En aquest context, comprometre’s amb objectius avalats per SBTi no és només una qüestió d’imatge, sinó una aposta de futur.

El camí, però, no és planer. Un dels principals obstacles són les emissions de Scope 3, aquelles que no provenen directament de les operacions de l’empresa ni de l’electricitat que compra (Scope 1 i 2), sinó de la seva cadena de subministrament i de l’ús que fan els consumidors dels seus productes. Aquestes emissions sovint representen la part més gran de la petjada de carboni d’una empresa, però també són les més difícils de controlar. Requereixen treballar amb proveïdors, transformar processos logístics, redissenyar productes i, en molts casos, influir en els hàbits dels consumidors.

No és estrany, doncs, que mentre les empreses hagin aconseguit reduccions mitjanes anuals del 7,25% en Scope 1 i 2, la reducció en Scope 3 se situï al voltant del 3%. Lluny de ser un fracàs, aquesta diferència reflecteix la complexitat del repte. Transformar tota una cadena de valor global és una tasca ingent que requereix temps, coordinació i innovació. El simple fet que milers d’empreses estiguin mesurant i reportant aquestes emissions ja és un pas endavant significatiu respecte a fa pocs anys.

Un altre element clau és l’enduriment progressiu dels criteris de SBTi. El 2019, l’organització va exigir que els objectius estiguessin alineats amb l’1,5 °C, elevant el nivell d’ambició. El 2023, va implementar una política més estricta que eliminava compromisos que caducaven sense renovació. Com a resultat, 695 empreses han retirat o perdut els seus compromisos des del 2013. Aquesta dada, més que una debilitat, posa de manifest el rigor del sistema. No es tracta d’acumular adhesions simbòliques, sinó d’assegurar que els compromisos siguin reals, mesurables i actualitzats.

Fins i tot grans corporacions com Walmart, Microsoft o Amazon han experimentat dificultats. Algunes han perdut la validació dels seus compromisos a llarg termini amb SBTi. Tanmateix, això no implica un abandonament dels objectius climàtics. Walmart està aprofundint en l’anàlisi de les seves emissions de Scope 3 per dissenyar una estratègia més sòlida. Microsoft manté el compromís de ser carboni-negativa abans del 2030 i està invertint de manera decidida en tecnologies de captura de carboni. Amazon continua buscant mecanismes per complir amb els requisits més estrictes, especialment en la seva complexa cadena de subministrament global.

Aquests casos mostren que la transició no és lineal ni exempta de dificultats, però també evidencien una voluntat de perseverar. Les empreses no es retiren del combat climàtic; ajusten les seves estratègies per adaptar-se a criteris més exigents i realistes.

Les dades globals ofereixen una perspectiva esperançadora. Les empreses compromeses amb SBTi registren una reducció mitjana anual d’emissions del 5,4%. Aquest percentatge és significatiu, especialment si es té en compte la dimensió i la complexitat de moltes d’aquestes organitzacions. En emissions de Scope 2, sovint vinculades a l’eficiència energètica i a la contractació d’energia renovable, els avenços han estat especialment destacables. Això demostra que, quan hi ha eines tecnològiques disponibles i incentius clars, el sector privat pot actuar amb rapidesa i eficàcia.

La magnitud del repte climàtic exigeix la implicació de governs, ciutadania i empreses. El sector privat té una capacitat d’inversió, innovació i transformació que el converteix en un actor clau. El creixement espectacular dels compromisos climàtics corporatius no és només una estadística; és el reflex d’una nova consciència empresarial.

És cert que hi ha obstacles, ajustos normatius i casos de dificultat. Però el balanç general és clarament positiu. Milers d’empreses han passat de la inacció a l’acció, han establert objectius alineats amb la ciència i estan reduint emissions a un ritme rellevant. El camí cap a les emissions netes zero és complex i exigent, però el progrés observat en els darrers anys mostra que el món empresarial pot ser —i ja està sent— un motor fonamental de la transició climàtica. En un moment històric marcat per la urgència ambiental, aquest compromís creixent és, sens dubte, una de les notícies més esperançadores del nostre temps.

Ramon Gallart

Quan la Llum Barata no Arriba a la Factura

La crisi energètica dels darrers anys ha demostrat una veritat incòmoda però evident. 

Aquesta és que, quan hi ha voluntat política, els impostos de la factura elèctrica es poden reduir o eliminar sense que el sistema col·lapsi. Espanya ho va fer durant els moments més durs de la crisi, amb la reducció de l’IVA, la suspensió de l’Impost Especial a l’Electricitat i l’eliminació temporal de l’impost sobre el valor de l'energia elèctric (IVPEE). No només no va passar res, sinó que els consumidors ho van agrair. Malgrat això, un cop superada l’emergència, s’ha tornat a una situació fiscal que continua carregant la factura final amb impostos que ja no responen a una necessitat estructural del sistema.

Mentrestant, Portugal ha decidit actuar amb una visió més estratègica. L’eliminació del MEC, un impost molt similar a l’IVPEE espanyol, ha fet que l’electricitat portuguesa sigui avui més competitiva fiscalment. En un mercat interconnectat com l’ibèric, aquesta diferència no és anecdòtica i, condiciona la localització d’inversions, l’atracció de nova indústria, el desenvolupament de centres de dades, projectes d’hidrogen verd o sistemes d’emmagatzematge amb bateries. Espanya, paradoxalment, disposa d’una de les generacions elèctriques més barates d’Europa gràcies a les renovables, però continua oferint una de les factures finals més cares per a llars i empreses. El motiu és ben conegut, durant anys, la factura elèctrica s’ha utilitzat com un calaix de sastre per finançar polítiques públiques i corregir desequilibris que avui ja estan pràcticament resolts.

Mantenir un impost del 7% a la producció elèctrica quan el dèficit de tarifa està sanejat no només penalitza el consumidor final, sinó que resta competitivitat a tot el sistema. Si Espanya vol jugar en igualtat de condicions amb Portugal i enviar un missatge clar als inversors, eliminar definitivament l’IVPEE no és una opció ideològica, sinó una decisió econòmica racional.

Però la pèrdua de competitivitat del sector elèctric espanyol no es limita a la fiscalitat. El nou reglament de contractació elèctrica que prepara el Govern afegeix una segona pressió, potser encara més delicada, especialment per a les comercialitzadores independents. La reforma neix amb l’objectiu legítim d’actualitzar una normativa obsoleta, millorar la protecció del consumidor i avançar cap a la descarbonització de l’economia el 2050. Tanmateix, el seu disseny i, sobretot, la velocitat amb què es pretén implantar, generen una alarma creixent entre els actors més modestos del mercat.

La norma introdueix un volum molt elevat de noves obligacions que afecten els procediments de contractació, la informació al consumidor, la documentació contractual, els sistemes interns de facturació, la gestió, el control i l’atenció a la clientela. Tot això requereix adaptacions tecnològiques profundes, recursos humans especialitzats i temps. Les grans corporacions integrades verticalment poden absorbir aquest impacte gràcies al seu múscul financer i als seus amplis equips d’enginyeria. Les petites i mitjanes comercialitzadores, no.

La mateixa Associació de Comercialitzadors Independents d’Energia ha advertit al Ministeri que una aplicació immediata del reglament és materialment impossible de complir per a moltes empreses. El risc no és teòric ja que, un error administratiu, una mala adaptació dels sistemes de facturació o un retard en la implementació pot derivar en sancions que moltes d’aquestes societats no podrien assumir. Fins i tot el Consell d’Estat ha recomanat una posada en marxa escalonada, reconeixent implícitament que la pressa pot provocar més dany que benefici.

Aquesta situació arriba, a més, en un moment especialment delicat per al mercat. Les dades de la CNMC mostren que molts consumidors estan abandonant les grans elèctriques tradicionals i optant per comercialitzadores alternatives, més àgils i sovint més competitives en preu i servei. Firmes independents han guanyat quota, demostrant que la diversitat beneficia el consumidor. Tanmateix, la incertesa reguladora i la càrrega burocràtica desproporcionada amenacen amb revertir aquesta tendència i afavorir, de manera indirecta, els antics monopolis.

El missatge que es transmet és contradictori. És a dir, d’una banda, es parla de fomentar la competència, la flexibilitat i la participació del consumidor; de l’altra, es construeix un marc normatiu que només els grans actors poden complir sense dificultats. Si no s’introdueixen períodes transitoris realistes, el resultat serà una concentració del mercat, menys opcions per al consumidor i, a mitjà termini, una menor pressió competitiva sobre els preus.

La transició energètica no es pot fer només amb grans empreses ni amb decrets accelerats. Necessita pluralitat, competència real i un ecosistema d’empreses diverses, incloses les comercialitzadores petites i integrades que han estat clau en la innovació i en la defensa del consumidor. Una fiscalitat intel·ligent i una regulació equilibrada no són concessions, sinó condicions imprescindibles perquè el mercat elèctric sigui realment competitiu. Sense aquest equilibri, el risc és evident so es te electricitat renovable i barata a l’origen, però un mercat cada cop més concentrat i, paradoxalment, una factura menys justa per a tothom.

Ramon Gallart

El Futur Elèctric, Encara per Decidir

Quan el repte ja no és instal·lar més renovables, sinó integrar-les millor en un sistema amb demanda incerta i preus volàtils.

El European Electricity Review 2026 d’Ember deixa una dada aparentment que des del meu punt de vista és paradoxal i és que, 

Mentre la capacitat renovable a Europa creix a ritmes històrics, la demanda elèctrica continua pràcticament estancada. 

El 2025 només va augmentar un 0,6% (pàgina 16) i encara se situa per sota dels nivells previs a la pandèmia.

Aquest decalatge entre oferta i demanda és, probablement, el factor més determinant i, menys discutit, per entendre com evolucionarà la rendibilitat i la inversió en fotovoltaica i eòlica a Espanya i a Catalunya durant la pròxima dècada.

Avui, invertir en renovables a Espanya continua sent atractiu si es considera que el cost de la fotovoltaica i de l’eòlica és baix, el recurs és excel·lent i el país s’ha consolidat com un dels mercats capdavanters d’Europa. Però el report d’Ember apunta clarament que el model de rendibilitat està canviant: 

Ja no n’hi ha prou amb produir energia neta; cal produir-la quan el sistema la necessita. 

La solar, en particular, està entrant en una fase de maduresa on les hores centrals del dia acumulen tanta generació que els preus cauen, fins i tot fins a valors negatius. Això no elimina la rendibilitat, però sí que la fa més dependent de contractes, hibridació i estratègia comercial.

L’eòlica, tot i tenir menys protagonisme mediàtic, apareix com un actiu cada cop més valuós precisament perquè genera en hores diferents, sovint amb preus més alts, i perquè acompanya millor la futura electrificació de la calefacció i de part de la indústria. En aquest sentit, el problema no és tècnic sinó territorial i administratiu, especialment a Catalunya, on el potencial existeix però el desplegament continua encallat. El risc no és perdre rendibilitat, sinó perdre oportunitats d’inversió que acabaran materialitzant-se en altres territoris.

La cosa, però, no és només l’oferta. Ember exposa que el gran creixement de demanda encara no ha arribat, però arribarà a través de l’electrificació del transport, dels edificis i de processos industrials, però no està clar quan. 

Quan això pasi, transformarà el mercat elèctric qua tota la demanda faci real un creixement explosiu dels MWh totals, el que crec canviarà radicalment el perfil horari i el valor de l’energia. En aquest escenari, la flexibilitat es convertirà en el veritable actiu escàs.

És en aquest context on es comença a definir el futur immediat de la inversió en renovables, especialment en la bifurcació creixent entre els projectes connectats a la xarxa de transport i aquells que es connecten a la xarxa de distribució. Les grans plantes renovables connectades a alta tensió continuaran sent imprescindibles per assolir els volums necessaris de generació, però la seva rendibilitat esdevindrà progressivament més selectiva i condicionada.

La combinació de congestió estructural de la xarxa, canibalització de preus en les hores de màxima producció i retards creixents en els punts d’evacuació farà que només els projectes capaços d’integrar solucions de flexibilitat com per exemple, les bateries, hibridació tecnològica o la prestació activa de serveis de xarxa, mantinguin perfils de retorn realment atractius. En aquest escenari, la renovable “nua”, desconnectada de la lògica sistèmica del sistema elèctric, assumirà un nivell de risc cada vegada més elevat.

Tanmateix, aquesta oportunitat tampoc no és indefinida en el temps. Cal tenir molt en compte que, un cop desplegades massivament les bateries com a mecanisme de flexibilitat associat a les plantes fotovoltaiques, si el creixement de la demanda elèctrica no acompanya, la finestra de rendibilitat de la hibridació serà necessàriament limitada. En absència d’un augment estructural del consum, aquesta finestra difícilment s’estendrà més enllà dels pròxims 5 a 7 anys, abans que la saturació del model redueixi de nou els marges i traslladi el valor cap a altres formes de flexibilitat o cap a la demanda

En paral·lel, la renovable connectada a distribució guanyarà un pes estratègic que sovint s’infravalora. La nova demanda electrificada com seria la dels vehicles elèctrics, bombes de calor, polígons industrials, comerç, es connecta majoritàriament a xarxes de MT i BT. Això dona més valor a projectes de generació propera al consum, a l’autoconsum compartit, a les comunitats energètiques i a solucions híbrides amb emmagatzematge. No perquè instal·lin molts megawatts, sinó perquè redueixen pèrdues, congestió i costos sistèmics.

Tot plegat porta em porta a una conclusió incòmoda però clara. Aquesta és que el gran risc per a la inversió renovable ja no és tecnològic ni econòmic, sinó regulatori i de planificació. Ember insisteix que sense bateries, xarxa i flexibilitat no es capturaran els beneficis de l’energia neta. 

Espanya té el recurs i l’escala; Catalunya té la demanda, la densitat econòmica i el potencial de valor afegit. El que encara no està garantit és que el sistema i, especialment a nivell de distribució, estigui preparat per absorbir la nova demanda electrificada.

La pròxima dècada no premiarà qui instal·li més renovables, sinó qui les integri millor. 

La rendibilitat futura no vindrà només del sol o del vent, sinó de la capacitat de connectar-los amb una demanda que canvia, de gestionar el temps, i de convertir flexibilitat en valor econòmic real. Aquesta és la veritable batalla de les renovables a Espanya i a Catalunya.

Ramon Gallart