Quan el Sistema Elèctric Va Més Ràpid que la Regulació

Lliçons incòmodes de l’apagada del 28 d’abril

Després de llegir l'informe de la CNMC, crec que es confirma la meva primera impressió i és que el problema no és només tècnic, sinó que hi ha un desajust estructural entre la velocitat a què canvia el sistema elèctric i la capacitat de la regulació i l'operació per adaptar-s'hi.

L'informe és molt detallat i identifica els nous riscos del sistema, com ara l'electrònica de potència, la generació distribuïda i la volatilitat de tensió. La CNMC admet que la xarxa ha canviat d'un entorn estable a un de més complex i menys predictible.

Però em sorgeix una pregunta: 

Si ara el diagnòstic és tan clar, per què no se sabia abans de l'incident? Fins a quin punt el sistema, incloent-hi el regulador, ha reaccionat tard als canvis que es produïen des de fa anys?

L'informe també admet que el problema no és només tècnic, sinó que hi ha una desconnexió entre el disseny del mercat, la regulació i la realitat física del sistema. La integració europea ha avançat ràpidament en termes de mercats, però no al mateix ritme en infraestructures ni explotació operativa. Això ha generat un sistema on les decisions econòmiques poden causar problemes físics difícils de controlar.

Això és important perquè s‟ha prioritzat l‟eficiència del mercat sobre la coherència operativa del sistema. Un altre element crític és la manca de visibilitat i control al sistema. No tindre una visió completa de la generació connectada a la xarxa de distribució és un risc estructural.

L'informe també parla de la governança i com la coexistència de múltiples organismes genera friccions i lentitud a la presa de decisions. La proposta de crear mecanismes de coordinació més estables és encertada, però també mostra que la coordinació no ha estat suficient fins ara.

Des del punt de vista tècnic, el diagnòstic sobre el voltatge és contundent. El problema no són els valors absoluts sinó la velocitat de canvi. El sistema no pot reaccionar prou ràpidament dins dels límits establerts. Això obliga a replantejar conceptes com la “volatilitat acceptable” o els criteris de seguretat.

Però veig que moltes de les mesures proposades són reactives, és a dir, s'introdueixen després que el problema s'ha detectat en operació real. Això és un patró que es repeteix i és crític perquè el sistema està aprenent a posteriori quan ja ha fallat.

Finalment, hi ha una qüestió de fons que travessa tot l'informe: la transició energètica s'ha centrat a desplegar renovables, però no suficient per adaptar el sistema per integrar-les. La demanda i les eines de flexibilitat no han crescut al mateix ritme que la generació, cosa que genera un sistema desequilibrat.

En resum, l'informe és tècnicament sòlid, però políticament i regulatòriament incòmode. Posa sobre la taula la realitat que el sistema elèctric entra en una nova fase de complexitat que no es pot gestionar amb eines, marcs reguladors i tempos del passat. Si això no s'assumeix amb rapidesa, el risc no és que es repeteixi el mateix incident, sinó que n'apareguin d'altres, diferents, però igualment inevitables.

Suggeriments:

* És important que es prenguin mesures per adaptar el sistema elèctric a la integració de les renovables.

* S'ha de millorar la coordinació entre els organismes reguladors i operadors del sistema.

* És necessari augmentar la visibilitat i control al sistema per prevenir problemes físics difícils de controlar.

* S'han de replantejar conceptes com la “volatilitat acceptable” o els criteris de seguretat per adequar-los a la nova realitat del sistema elèctric.

* És fonamental que es prioritzi la coherència d'explotació operativa del sistema sobre l'eficiència del mercat.

Ramon Gallart

Quan l’Energia Barata Frena la Transició.

La transició energètica viu una paradoxa que diria és inquietant. 

Si be és cert que les renovables han tingut tant d’èxit que han abaratit el preu de l’electricitat… fins al punt de posar en risc noves inversions, el que hauria de ser una bona notícia com serien les hores amb preus zero o negatius gràcies a l’abundància de sol i vent; certament, s’ha convertit en un maldecap financer per a nous projectes eòlics i fotovoltaics, especialment els de petita i mitjana escala.

El debat obert per Naturgy i les patronals sectorials no és menor. La qüestió no és si les renovables són necessàries, ho són, sinó si el marc de mercat actual permet que continuïn creixent amb solidesa. El model marginalista del mercat elèctric fa que totes les tecnologies cobrin el preu de la més cara que entra en cada hora. Quan hi ha molta producció solar o eòlica i poca demanda, el preu s’enfonsa. Això beneficia el consumidor a curt termini, però penalitza el promotor que ha d’amortitzar una inversió milionària en 15 o 20 anys.

Si abans un parc fotovoltaic podia projectar ingressos relativament estables, avui es troba amb més volatilitat, més hores a preu zero, incertesa reguladora i bancs més prudents en el finançament. Aquesta combinació eleva la percepció de risc. I quan puja el risc, puja el cost del capital. I quan puja el cost del capital, molts projectes deixen de ser viables. El problema no és tècnic; és estructural donat què, hem construït un sistema pensat per a centrals fòssils de cost marginal alt, i ara el fem servir per a tecnologies amb cost marginal quasi zero.

A Espanya, que és avui un dels líders europeus en renovables, no veurem una aturada total sinó una frenada selectiva. 

Les grans elèctriques poden reestructurar deute, repotenciar parcs existents i assumir marges més estrets temporalment. Però el promotor mitjà o independent no té aquest coixí. Depèn del finançament bancari i de project finance estrictes. Amb preus baixos, els models financers fallen en rendibilitat i cobertura de deute, i els bancs exigeixen més capital propi, PPAs ferms i garanties addicionals. Això frena sobretot projectes de 5 a 50 MW, iniciatives locals i empreses emergents.

Els acords de compra d’energia (PPAs) haurien de donar estabilitat, però a Espanya no s’han generalitzat prou. Els compradors ara esperen preus baixos i els PPAs a llarg termini no poden fixar preus massa elevats. No són encara l’escut que el sector necessita. A més, el coll d’ampolla real és l’emmagatzematge. Sense bateries ni hidràulica reversible desplegades a escala, es malbarata energia en hores vall, s’intensifica la canibalització de preus i es redueix el valor capturat per cada nova planta. El ritme d’inversió probablement baixarà, però la trajectòria de fons continuarà si s’introdueixen mecanismes d’estabilització.

A Catalunya, però, el problema és més profund. El territori parteix d’un retard estructural en desplegament renovable i no va aprofitar els anys de boom com altres comunitats. L’eòlica ha crescut poc i la fotovoltaica ho ha fet sobretot en autoconsum. 

Quan el país comença a desbloquejar normativa, es troba amb preus deprimits, finançament més exigent, manca de xarxa adaptada i objectius del PROENCAT ja molt tensionats. És una tempesta perfecta.

La dependència energètica externa es manté elevada i, si no s’acceleren renovables pròpies, Catalunya augmentarà la seva vulnerabilitat, perdrà oportunitat industrial i comprometrà objectius climàtics. Però el context de baixa rendibilitat fa que els promotors prioritzin territoris amb menys risc administratiu o millor accés a xarxa. El potencial d’hidràulica reversible és enorme i podria convertir-se en un actiu estratègic, però aquestes infraestructures no estaran operatives a curt termini. Les bateries poden ser el pont, però requereixen marc regulador clar, senyals de mercat adequades i agilitat administrativa real.

El debat de fons és si deixarem que el mercat resolgui aquesta situació o si assumirem que la transició energètica és també una política industrial i estratègica. Si volem descarbonitzar, cal estabilitzar ingressos amb PPAs públics o subhastes a preu fix, remunerar la flexibilitat, invertir massivament en xarxa i accelerar permisos. Els preus zero no poden ser el senyal dominant si volem nova inversió.

Les renovables no són menys rendibles perquè siguin pitjors; ho són perquè han complert la seva funció que era la d'abaratir l’energia. 

Però un sistema que castiga l’abundància és un sistema mal dissenyat. A Espanya veurem una desacceleració selectiva però reversible si s’actua amb intel·ligència reguladora. A Catalunya, en canvi, el moment és crític: o s’aprofita aquesta crisi per desplegar flexibilitat i estabilitzar el mercat, o es corre el risc de consolidar un retard estructural difícil de recuperar. La “prima de risc” renovable no és només financera. És també una prima de risc política i estratègica. I el cost de no actuar pot ser molt més alt que el de reformar el sistema ara.

Retorn a l'Energia Nuclear.

Les noves demandes energètiques digitals i el retorn de l’energia nuclear, son un canvi inevitable?

En els últims anys el debat energètic arreu del món ha fet un canvi significatiu. Si durant dècades l’energia nuclear es percebia com una tecnologia controvertida, avui torna a ocupar el centre del debat estratègic. 
Aquest canvi no és casual donat què, respon a una combinació de factors que van des de la crisi energètica derivada dels darrers conflictes geopolitics fins a l’explosió del consum energètic de la indústria tecnològica. En aquest context, també la Unió Europea ha començat a reconsiderar el paper de l’energia nuclear dins de la seva estratègia de descarbonització

La digitalització de l’economia preveu generar una demanda d’electricitat sense precedents. Centres de dades, computació en el núvol i, sobretot, el desenvolupament accelerat de la intel·ligència artificial requereixen enormes quantitats d’energia per funcionar de forma contínua i fiable. Segons estimacions de McKinsey, la demanda de centres de dades als Estats Units podria arribar als 80 GW el 2030, aproximadament el triple de la capacitat actual. Aquesta xifra equival al consum elèctric de diversos països europeus junts.

Davant aquesta realitat, moltes empreses tecnològiques estan buscant fonts d’energia capaces de garantir subministrament constant, amb baixes emissions de carboni i preus relativament estables. Aquesta combinació explica per què l’energia nuclear torna a aparèixer com una alternativa atractiva.

Alguns dels grans actors tecnològics ja han començat a moure fitxa. Microsoft ha impulsat, juntament amb Constellation Energy, el projecte per reactivar la central nuclear de Three Mile Island a Pennsilvània. Altres empreses com Google, Oracle o Amazon han anunciat inversions o col·laboracions vinculades al desenvolupament de reactors modulars petits (SMR), una nova generació de reactors nuclears més flexibles i amb costos potencialment inferiors als de les centrals tradicionals.

Aquest moviment empresarial coincideix amb un canvi progressiu en el posicionament polític d’Europa. El 2022 la Unió Europea va incloure l’energia nuclear dins de la seva taxonomia verda, considerant-la una tecnologia de transició compatible amb els objectius climàtics si compleix determinats requisits de seguretat i gestió de residus. Aquesta decisió, que va generar un debat intens entre estats membres, va obrir la porta a canalitzar inversió cap a projectes nuclears dins del marc financer europeu.

La Comissió Europea també ha presentat recentment una estratègia específica per impulsar el desenvolupament dels reactors modulars petits. L’objectiu és que els primers projectes comercials europeus puguin desplegar-se durant la pròxima dècada, reforçant alhora una cadena de valor industrial pròpia i reduint dependències tecnològiques externes. Aquesta iniciativa s’inscriu en una estratègia més àmplia que busca reforçar la seguretat energètica europea i accelerar la descarbonització del sistema energètic.

Actualment, l’energia nuclear genera aproximadament el 22% de l’electricitat de la Unió Europea i prop d’un terç de tota la seva producció elèctrica baixa en emissions. Aquest pes la converteix en un element clau del mix energètic europeu, especialment en països com França, Finlàndia o Suècia.

La crisi energètica desencadenada per la invasió russa d’Ucraïna també ha accelerat molts d’aquests replantejaments. La UE ha impulsat polítiques per reduir la dependència dels combustibles fòssils importats i reforçar la resiliència del sistema energètic. En aquest context, la nuclear torna a aparèixer per a alguns governs com una eina complementària a les energies renovables.

Des del meu punt de vista, el debat energètic sovint es planteja de manera massa simplista, com si es tractés d’escollir entre energia nuclear o energies renovables. Però la realitat del sistema energètic és molt més complexa. Les renovables han de continuar creixent de forma accelerada i constitueixen el pilar principal de la transició energètica. Tanmateix, la seva naturalesa intermitent fa que encara necessitin tecnologies que garanteixin producció estable.

En aquest sentit, l’energia nuclear pot jugar un paper de suport com a font d’electricitat baixa en emissions capaç de proporcionar generació contínua. Això és especialment rellevant en un context en què la demanda elèctrica continuarà augmentant, impulsada per la digitalització, l’electrificació del transport i la indústria, i el desenvolupament de la intel·ligència artificial.

El veritable repte no és decidir entre tecnologies, sinó construir un sistema energètic equilibrat que combini renovables massives, sistemes d’emmagatzematge, xarxes intel·ligents i fonts estables de generació baixa en carboni. En aquest escenari, l’energia nuclear pot continuar sent una peça rellevant, sempre que es mantinguin els més alts estàndards de seguretat i transparència.

El futur energètic europeu probablement serà plural i híbrid. Les energies renovables dominaran el creixement, però la nuclear pot mantenir un paper important com a garantia d’estabilitat del sistema. En definitiva, el retorn del debat nuclear no és tant una qüestió ideològica com una resposta pragmàtica a una realitat cada vegada més evident: la nostra economia serà cada cop més electrificada i digital, i necessitarà molta més energia de la que avui imaginem.

Ramon Gallart