El Retorn del Corrent Continu, Una Oportunitat Estratègica per a Europa

L’auge dels centres de dades d’IA accelera la transició cap al corrent continu, amb implicacions destacables en eficiència, sobirania energètica i model elèctric a Espanya i la UE

La transformació energètica dels centres de dades és, en realitat, un reflex avançat del que pot passar a escala al conjunt de la xarxa elèctrica.

El consum d'energia dels centres de dades creix constantment a arreu del món, impulsat principalment per l'expansió de la intel·ligència artificial, els serveis al núvol i la digitalització. A hores d'ara, aquests centres representen al voltant de l'1,5% de l'electricitat mundial, que és al voltant de 415 TWh. L'AIE diu que estem veient aquesta xifra es duplicarà per al 2030 a Europa, ja representen al voltant del 2% de la demanda d'electricitat, amb una clara tendència a l'alça. A Espanya, el creixement és encara més ràpid, amb una demanda que podria triplicar-se entre el 2024 i el 2026. en la nostra necessitat de material digital, cosa que significa que encara estem veient un augment en la demanda digital general.

El pas progressiu de sistemes de corrent altern (AC) a corrent continu (DC), especialment en entorns d'alta demanda com els centres de dades per a intel·ligència artificial, no és només una qüestió tècnica, és un senyal clar d'un possible canvi de paradigma en la manera com produïm, distribuïm i consumim l'energia a Europa.

Durant dècades, la corrent alterna ha estat l'estàndard indiscutible. La seva capacitat per transportar i distribuir electricitat a llargues distàncies amb relativa facilitat i la maduresa de la seva infraestructura han consolidat un model robust. Aquest model, però, es va dissenyar per a una realitat energètica molt diferent de la d'avui.

Els centres de dades moderns, especialment els orientats a IA, treballen internament en corrent continu, fet que implica múltiples conversions des de l'entrada a AC fins al consum final a DC. Aquest procés, tot i garantir estabilitat, introdueix pèrdues energètiques, complexitat i un ús intensiu de materials com ara el coure.

És precisament aquí on les arquitectures a DC mostren el seu potencial valor. Reduir o eliminar conversions intermèdies, com proposen les noves configuracions a 800 Vdc, permet millorar l'eficiència energètica, disminuir la dissipació de calor i reduir la necessitat de components voluminosos. A més, l'augment de tensió permet transportar una potència més gran amb menys corrent, cosa que es tradueix en menys pèrdues resistives i una reducció significativa del consum de coure, un aspecte especialment rellevant en un context europeu marcat per la dependència de matèries primeres crítiques.

Des d'una perspectiva europea, aquesta evolució s'alinea amb diversos objectius estratègics.

La Unió Europea vol millorar l‟eficiència energètica, reduir emissions i reforçar l‟autonomia industrial. Les xarxes en DC us poden ajudar a aconseguir aquests tres objectius.

En primer lloc, perquè optimitzen el transport i l'ús de l'energia, especialment en entorns amb alta densitat energètica.

En segon lloc, perquè són molt compatibles amb fonts renovables com la solar fotovoltaica, que ja produeixen electricitat en corrent continu.

I en tercer lloc, perquè podrien impulsar una nova cadena de valor industrial al voltant de l'electrònica de potència, un sector on Europa vol ser competitiva. 

Pel que fa a Espanya, la idoneïtat de les xarxes a DC és més evident en certs àmbits. El país té un potencial enorme en energia solar, així com un ràpid creixement en infraestructures digitals i centres de dades. Integrar sistemes a DC podria reduir costos operatius, millorar l'eficiència i facilitar la integració directa de generació renovable distribuïda.

A més, en entorns com microxarxes, polígons industrials o fins i tot edificis intel·ligents, el DC podria jugar un paper clau en la descarbonització. Ara bé, cal evitar una visió excessivament optimista o simplista. El principal obstacle per a l'expansió del corrent continu no és tecnològic sinó estructural. La infraestructura existent està profundament arrelada a AC, i substituir-la o adaptar-la implica inversions molt elevades.

A més, la manca d'estàndards consolidats, marcs de seguretat clars i una cadena de subministrament madura genera incertesa al sector. Tal com apunten diversos actors industrials, el desplegament massiu de sistemes DC requereix una coordinació estreta entre fabricants, reguladors i operadors, així com compromisos d'inversió a llarg termini.

En aquest context, Europa s'enfronta a una decisió clau i aquesta és optar per una actitud proactiva i liderar el desenvolupament de xarxes en corrent continu en àrees específiques, o adoptar un enfocament més conservador i esperar que altres regions marquin el pas.

La història recent de la transició energètica ens ensenya que arribar tard pot portar a dependències tecnològiques difícils de revertir. En resum, les xarxes de corrent continu no substituiran immediatament el sistema actual basat en corrent altern, però sí que jugaran un paper cada vegada més important en sectors concrets d'alt valor estratègic, com els centres de dades, les microxarxes o la integració de fonts d'energia renovable.

La seva viabilitat a Europa i Espanya dependrà menys de la seva superioritat tècnica, que en molts casos ja és evident i, més de la capacitat dels actors públics i privats per crear un ecosistema coherent, estandarditzat i econòmicament viable.

Si aconseguim resoldre aquest repte amb èxit, el corrent continu podria passar de ser una solució de nínxol a convertir-se en un pilar fonamental del sistema energètic del futur.

Ramon Gallart

Microreactors Nuclears

Els micrreactors nuclears estan deixant de ser una idea de futur per convertir-se en una realitat tecnològica amb potencial transformador.

Diversos projectes impulsats als Estats Units estan avançant els límits de l’energia neta i fiable en el seu camí cap a la comercialització, amb l’objectiu d’oferir electricitat segura i constant en llocs remots on les xarxes elèctriques convencionals no arriben. Entre els desenvolupaments més destacats hi ha els reactors eVinci, de Westinghouse, i Kaleidos, de Radiant Industries, dues propostes innovadores que aspiren a revolucionar l’accés a l’energia en entorns aïllats mitjançant solucions compactes, eficients i sostenibles.

A finals del 2024, el Departament d’Energia dels Estats Units (DOE) va reforçar aquesta aposta amb una inversió estratègica: 3 milions de dòlars per al projecte eVinci i 2 milions per al reactor Kaleidos. Els fons serviran per impulsar la fase de planificació d’enginyeria de les proves que es duran a terme a DOME, la nova plataforma de demostració de micrreactors del DOE. Aquesta instal·lació, situada al Laboratori Nacional d’Idaho i prevista per entrar en funcionament el 2026, serà la primera dels Estats Units dedicada exclusivament a provar aquest tipus de reactors compactes. La seva posada en marxa representa un pas essencial per validar la seguretat, l’eficiència i la viabilitat comercial d’aquesta nova generació de tecnologia nuclear.

Tant el reactor eVinci com el Kaleidos comparteixen un element clau: l’ús de combustible nuclear TRISO, una tecnologia considerada una de les més segures i robustes del món. Aquest combustible està format per petites partícules d’urani recobertes per múltiples capes de materials ceràmics i de carboni que permeten suportar temperatures extremadament elevades sense fondre’s. Aquesta característica augmenta enormement la seguretat passiva dels reactors i redueix el risc d’accidents greus.

Malgrat compartir el mateix tipus de combustible, els dos reactors adopten filosofies de disseny diferents pel que fa al sistema de refrigeració. Westinghouse aposta per un sistema passiu de tubs de calor, una tecnologia que transfereix la calor sense necessitat de bombes ni circuits de refrigeració pressuritzats. Radiant, en canvi, opta per utilitzar heli gasós com a refrigerant del reactor Kaleidos. Ambdós enfocaments busquen simplificar el funcionament del reactor i minimitzar els punts crítics que podrien generar incidències mecàniques.

Els micrreactors es diferencien dels reactors nuclears convencionals principalment per la seva mida i potència. Mentre que una central nuclear tradicional pot produir prop d’un gigawatt d’electricitat, els micrreactors solen generar fins a 50 MW. Tot i aquesta menor capacitat, ofereixen avantatges molt importants: són modulars, transportables i requereixen molt menys manteniment. Això els converteix en una opció ideal per alimentar instal·lacions remotes com bases militars, explotacions mineres, comunitats aïllades o infraestructures temporals en zones afectades per desastres naturals. Fins i tot es planteja el seu ús futur en missions espacials i bases lunars.

Una de les grans fortaleses d’aquests reactors és la seva autonomia energètica. A diferència dels generadors dièsel, que necessiten un subministrament continu de combustible, o de les bateries, que requereixen recàrrega periòdica, els micrreactors poden operar durant anys sense interrupció. Aquesta capacitat els fa especialment útils en situacions d’emergència o en llocs amb condicions climàtiques extremes, on garantir un subministrament energètic estable és sovint un gran repte logístic.

La durada dels seus cicles de combustible és també un element diferencial. El reactor eVinci està dissenyat per generar 5 MW de potència durant aproximadament vuit anys sense necessitat de repostatge. El Kaleidos, per la seva banda, oferirà 1,2 MW durant almenys cinc anys. Aquesta longevitat redueix considerablement els costos operatius i la complexitat associada al transport i emmagatzematge de combustible.

El projecte eVinci de Westinghouse és probablement un dels exemples més avançats d’aquesta nova generació nuclear. El seu disseny incorpora centenars de tubs metàl·lics alcalins que transporten la calor des del nucli de grafit fins al sistema de conversió energètica. Aquesta arquitectura elimina la necessitat de grans sistemes de refrigeració pressuritzats, simplificant el reactor i incrementant-ne la seguretat. L’electricitat es genera mitjançant un sistema basat en el cicle Brayton d’aire obert, una tecnologia àmpliament utilitzada en turbines de gas i motors d’aviació.

Westinghouse també ha avançat significativament en els aspectes regulatoris. El 2022, l’empresa va aconseguir l’acceptació dels criteris bàsics de disseny del reactor, un requisit imprescindible per iniciar el procés de llicència davant la Nuclear Regulatory Commission (NRC) nord-americana. Aquest pas és fonamental per poder comercialitzar la tecnologia durant la pròxima dècada.

Paral·lelament, la companyia ja ha demostrat la viabilitat logística del concepte. Una unitat de demostració de 14.500 kg va ser fabricada i transportada amb èxit des de les instal·lacions de Pittsburgh, confirmant que el reactor pot ser construït en fàbrica i enviat completament muntat en contenidors. Aquesta capacitat de desplegament ràpid és un dels grans atractius comercials dels micrreactors.

L’interès internacional per aquesta tecnologia no para de créixer. El primer client confirmat del reactor eVinci és el Consell de Recerca de Saskatchewan, al Canadà, però Westinghouse també estudia altres aplicacions potencials, com centrals nuclears flotants o versions adaptades per a missions espacials. La comercialització del reactor està prevista cap al 2030, sempre condicionada a l’obtenció de les llicències reguladores definitives.

La fase de proves a DOME serà decisiva per validar el rendiment real d’aquests reactors i generar confiança entre reguladors, governs i futurs clients. Aquestes proves permetran avaluar-ne la seguretat, la fiabilitat operativa i la capacitat d’adaptació a diferents entorns.

En un context marcat per la lluita contra el canvi climàtic i la necessitat urgent de descarbonitzar el sistema energètic mundial, els micrreactors nuclears emergeixen com una alternativa amb un enorme potencial. La seva capacitat per generar electricitat sense emissions de carboni, operar de manera independent de grans infraestructures elèctriques i adaptar-se a múltiples escenaris els converteix en una tecnologia especialment atractiva per al futur energètic. Encara queden reptes regulatoris, econòmics i socials per superar, però les inversions i els avenços tecnològics actuals indiquen que aquests petits reactors podrien jugar un paper destacat en la construcció d’un sistema energètic més resilient, flexible i sostenible.

Ramon Gallart

Reforçar les Xarxes de Distribució

L'European Grids Package evidencia la necessitat d’un marc regulador, financer i operatiu que situï els DSO al centre d’un sistema elèctric cada cop més descentralitzat i electrificat

El debat sobre el futur del sistema elèctric europeues va intensificant arran de la electrificació de la societat que s'epera creixi notablement. En aquest context, el document European Grids Package – Joint statement for the better integration of electricity distribution challenges posa de manifest un element el qual, sovint passa desapercebut i és, el paper central de les xarxes de distribució i dels operadors de sistema de distribució (DSO) en la transició energètica europea.

La dimensió física d’aquestes xarxes ja evidencia la seva importància estratègica. Amb aproximadament deu dels onze milions de quilòmetres de xarxa elèctrica a Europa, la distribució constitueix la veritable columna vertebral del sistema energètic. Aquesta infraestructura, tot i ser poc visible per al gran públic, requereix inversions estimades en 730.000 milions d’euros entre 2024 i 2040 per adaptar-se a les noves necessitats derivades de la descarbonització i l’electrificació . No es tracta només d’una expansió quantitativa, sinó d’una transformació qualitativa cap a xarxes més intel·ligents, resilients i digitalitzades.

Segons les dades del document, la pressió sobre les xarxes de distribució no deixa de créixer. Més de 250 milions de consumidors ja hi estan connectats, als quals s’hi afegeixen milions de nous actius energètics distribuïts. Les previsions apunten a 30 milions de vehicles elèctrics el 2030, 10 milions de bombes de calor addicionals abans de 2027 i una presència majoritària d’instal·lacions renovables connectades a nivell de distribució . Aquest escenari obliga a replantejar no només la capacitat física de les xarxes, sinó també la seva gestió operativa i la seva planificació.

Des d’un punt de vista professional, el document destaca encertadament que la transició energètica no es pot abordar únicament des d’una perspectiva centralitzada. La realitat del sistema elèctric actual és profundament descentralitzada, amb una multiplicació d’actors, fluxos bidireccionals d’energia i necessitats específiques a escala local. En aquest sentit, la crítica a una excessiva centralització en el desenvolupament d’escenaris i planificació resulta especialment rellevant. Ignorar la informació i l’experiència dels DSO en la planificació pot conduir a decisions allunyades de la realitat operativa de les xarxes.

Un altre aspecte crític és la manca de mecanismes de finançament específics per a la distribució. Tot i que una gran part de les inversions necessàries es concentren en aquest nivell, les polítiques europees continuen prioritzant en gran mesura la infraestructura de transport. Aquesta desalineació pot generar colls d’ampolla en la connexió de nova generació renovable o en la integració de noves càrregues, limitant així el ritme de la transició energètica.

La proposta d’accelerar els procediments d’autorització i connexió és, en principi, positiva, però també planteja reptes significatius. Establir terminis massa estrictes o mecanismes d’aprovació tàcita pot comprometre la seguretat del sistema si no es tenen en compte les limitacions tècniques i la necessitat d’anàlisis detallades. La seguretat de la xarxa i la qualitat del subministrament han de continuar sent prioritats absolutes, especialment en un context d’augment de riscos associats tant a fenòmens climàtics extrems com a ciberatacs, que ja afecten de manera significativa el sector energètic .

També és rellevant la dimensió socioeconòmica de les xarxes de distribució. Més enllà de la seva funció tècnica, aquestes infraestructures són un motor de desenvolupament econòmic i ocupació, amb centenars de milers de llocs de treball associats i un paper clau en la integració de comunitats energètiques i en la participació ciutadana en el sistema energètic. Això reforça la idea que la distribució no és només un element tècnic, sinó també un instrument de cohesió territorial i de democratització de l’energia.

Per concloure, el document aporta una visió clara sobre la transició energètica europea que només serà viable si es reconeix plenament el paper estratègic de les xarxes de distribució i es dota els DSO dels recursos, el marc regulador i el protagonisme que requereixen. Sense aquesta base, qualsevol esforç en generació renovable o electrificació corre el risc de quedar limitat per una infraestructura que no evoluciona al mateix ritme. La clau no és només produir energia neta, sinó assegurar que aquesta energia pugui arribar de manera segura, eficient i equitativa a tots els consumidors.

Ramon Gallart