Cables Robats, Transició en Risc

L'auge del preu del coure converteix els carregadors en objectiu i posa a prova la xarxa de recàrrega

Fa pocs anys que els operadors de recàrrega van començar a patir un fenomen que fins llavors semblava reservat a les vies de tren, l'enllumenat públic o les subestacions elèctriques que novés altre què, el robatori de coure. A mitjans de gener de 2024, en un dels casos més sonats, una dotzena de carregadors ràpids de Reus i Tarragona van quedar fora de servei perquè els lladres van tallar-ne les mànegues per revendre el coure del seu interior; el problema es va estendre ràpidament al Baix Penedès, el Bages i Manresa  (notica TV3). Lluny de ser un episodi aïllat, l'agost de 2026 encara es documentaven robatoris de mànegues de càrrega ràpida que deixaven conductors "tirats" amb poca bateria, obligats a fer quilòmetres addicionals per trobar una alternativa operativa (Noticia CatalunyaPress). L'impacte econòmic no és menor donat què, cada robatori pot generar pèrdues de fins a 8.000 euros segons la potència del carregador, i deixar-lo inutilitzat durant setmanes o fins i tot mesos. En una xarxa que encara és escassa i que els usuaris perceben com a poc fiable, cada punt inutilitzat pesa molt més del que el seu nombre suggereix.

Com a professional del sector energètic aquesta situació no és un problema de vandalisme anecdòtic, sinó un símptoma d'una tensió estructural que ve motivat per la revaloració del coure i,  anirà a més i que, si no l'abordem amb intel·ligència tècnica, normativa i social, pot erosionar la confiança dels usuaris just en el moment més delicat de la corba d'adopció del vehicle elèctric.

El motiu de l'atac és estrictament econòmic. El valor real que persegueix el lladre no és el punt de recàrrega, ni el connector del cotxe: és la porció de cable que uneix tots dos, perquè és on hi ha el coure segon explica la noticia de Dialmotor. Però, compte, els carregadors de corrent continu (DC) i els ultraràpids són especialment vulnerables, perquè utilitzen cables gruixuts, llargs i amb més quantitat de coure, sovint agrupats en ubicacions visibles i poc vigilades tal com detalla l'Advanced Fleed Management Consulting. Els mètodes són ràpids i professionalitzats: els lladres aparquen fora de l'abast de les càmeres, s'acosten a peu i amb passamuntanyes, i en menys de cinc minuts completen el robatori. Els Mossos d'Esquadra emmarquen aquests fets en el context de les màfies del coure, que actuen també sobre altres infraestructures bàsiques. Dit d'una altra manera, el carregador del cotxe elèctric no és més que una nova víctima d'un mercat negre del metall que ja portava anys operant sobre el ferrocarril o les telecomunicacions.

Per dimensionar el risc cal entendre en quin punt de la transició ens trobem. A Catalunya, la penetració del vehicle elèctric era del 13,8% el 2024, encara lluny de la mitjana europea i de l'objectiu del 40% de quota de mercat que marca el Fit for 55 per al 2030 segons exposa Smartcity. El Pla d'Impuls al Vehicle Elèctric 2025-2030 (PIVECat) vol triplicar aquest ritme i preveu 9.000 nous punts de recàrrega públics, 180.000 vehicles electrificats matriculats i 470.000 tones de CO₂ estalviades segon manifesta Motor16; el pla ja dona fruits, amb un rècord del 26,2% de quota i 22.500 unitats matriculades entre gener i juliol de 2026 [Anfac]. A Espanya, el 2025 es va tancar amb 53.072 punts de recàrrega (un 37% més que el 2024) i un parc de 854.660 vehicles electrificats, amb una quota que va superar per primer cop el 20% (eMobility); el PNIEC apunta a 5,5 milions de vehicles elèctrics el 2030, xifra que exigiria al voltant de 300.000 punts públics de càrrega, i els plans d'infraestructura ja preveuen superar els 100.000 punts públics abans d'aquesta data. A Europa, la mobilitat elèctrica és un dels motors del creixement de la demanda elèctrica que l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) preveu a un ritme mitjà del 3,6% anual entre 2026 i 2030, impulsada per la indústria, els vehicles elèctrics, l'aire condicionat i els centres de dades.

En aquest context, el robatori de cable actua com un fre reputacional. Com adverteix l'Associació d'Usuaris de Vehicles Elèctrics (AUVE), tenint en compte que encara no hi ha prou punts, cada carregador fora de servei preocupa els usuaris i dificulta la transició cap a la mobilitat elèctrica. La cobertura mediàtica reiterada d'aquests robatoris podria començar a minar la confiança dels conductors en la recàrrega pública com apunta Formula Space. I la confiança, en aquesta fase, és el bé més escàs: un conductor que dubta si el carregador estarà operatiu quan hi arribi és un conductor que ajorna la compra d'un elèctric.

Aquí veig on el problema deixa de ser policial i passa a ser geoeconòmic. La transició no depèn només dels cotxes; l'electrificació de la demanda comparteixen un mateix denominador comú què no és altre que el coure. Les xifres il·lustren la pressió. Un vehicle elèctric necessita entre 80 i 100 kg de coure, aproximadament 3-4 vegades més que un vehicle de combustió (uns 83 kg davant de 23 kg), repartit entre bateries, infraestructura de càrrega i motorització. El mercat del coure passa d'un lleuger superàvit el 2025 a un dèficit de més de 150.000 tones el 2026, segons l'International Copper Study Group, agreujat per disrupcions en mines clau com Grasberg (Indonèsia) i Kamoa-Kakula (RD Congo). Els centres de dades podrien consumir per si sols 475.000 tones de coure el 2026, una demanda que fa pocs anys ni tan sols es comptabilitzava en la planificació. L'AIE ha advertit d'una possible bretxa del 30% entre l'oferta i la demanda de coure projectades cap a mitjans de la propera dècada (Intellectia AI), i el preu ho reflecteix: el metall va superar els 14.500 dòlars per tona el maig de 2026, amb projeccions que apunten als 15.000 dòlars en el curt termini (InvestingLive). La conclusió és incòmoda però clara i no és altre que, com més val el coure, més atractiu és robar-lo. El vandalisme sobre els carregadors no és una moda passatgera que desapareixerà sola; és la conseqüència local d'una tendència global de preus que, si es compleixen les previsions, s'accentuarà. Qualsevol estratègia de protecció que no assumeixi aquesta premissa neix caducada.

No hi ha una bala de plata ja que, la resposta ha de ser multicapa, combinant dissuasió, detecció, materials i marc legal. En el pla de la protecció física i la detecció, els operadors ja despleguen videovigilància activa amb càmeres i alarmes connectades a centres de control, alarmes passives, que s'activen en detectar la pèrdua de continuïtat elèctrica del cable en el moment mateix del tall, sensors de tall amb alertes automàtiques en temps real, i il·luminació amb sensor de moviment que augmenta la percepció de risc per al lladre (Besen Group). En el pla del disseny i els materials, s'exploren cables integrats, menys accessibles o més curts per reduir la superfície d'atac; fundes i beines resistents al tall que allarguen el temps necessari per accedir al coure; i la substitució parcial del coure per aliatges o per alumini, tot i que aquest darrer és menys atractiu al mercat negre però augmenta el pes de la mànega i pot encarir la producció, motiu pel qual la majoria de fabricants encara no s'ho plantegen. A això s'hi suma la traçabilitat forense com les solucions de CableGuard® que va ser premiada als EV Infrastructure & Energy Awards 2025 i ja desplegada al Regne Unit i Europa, combinen materials resistents al tall amb marcatge forense que permet vincular el coure robat amb el seu origen, una eina valuosa per a policia i asseguradores.

Ara bé, el robatori de coure és, en el fons, un problema de mercat il·lícit ja que, sense demanda no hi ha oferta. Per això calen també mesures socials i de mercat, com la traçabilitat i el control de la compravenda de ferralla; exigint documentació d'origen i pagaments bancaritzats als punts de reciclatge, la cooperació público-privada i l'intercanvi d'informació entre operadors i cossos policials per identificar patrons geogràfics (hi ha zones molt més afectades que d'altres) i actuar de forma preventiva, i la sensibilització, incloent-hi campanyes de percepció social com les que el propi PIVECat contempla amb 10 milions d'euros de pressupost com explica Pivecat, perquè un episodi puntual no es tradueixi en desconfiança generalitzada. Finalment, el marc normatiu ja s'hi està adaptant: ordenances metropolitanes com la de l'Àrea Metropolitana de Barcelona tipifiquen expressament el tall de mànegues i el robatori de cablejat com a infraccions, i el pas lògic següent és tractar aquests atacs com el que són les agressions a infraestructura crítica de mobilitat i, no com a simple vandalisme menor.

Crec que el robatori de cable als punts de recàrrega és un problema de segona derivada d'una qüestió de primera magnitud i és, la cursa global pel coure que l'electrificació i la revolució de la intel·ligència artificial han desfermat. Mentre el metall pugi de preu i, tot apunta que ho farà, la temptació de robar-lo persistirà. Per això la resposta no pot ser reactiva ni fragmentada. Necessitem incorporar la seguretat des del disseny als carregadors, des de la fase de compra, i no com a pedaç posterior; combinar dissuasió física, detecció electrònica i traçabilitat forense; tancar el mercat negre amb control real de la ferralla; i acompanyar-ho tot d'un marc normatiu a l'altura del valor estratègic d'aquesta infraestructura. Ens ho juguem tot en la confiança de l'usuari: en una fase en què la xarxa encara és jove i la percepció de fiabilitat és determinant per a la decisió de compra, cada carregador que un lladre deixa moribund no roba només uns quilos de coure, sinó un tros de credibilitat a tota la transició elèctrica. Protegir el cable, doncs, és molt més que una mesura de seguretat: és una condició necessària perquè Catalunya, Espanya i Europa arribin als objectius que s'han fixat per al 2030.

Ramon Gallart

La Revolució Digital de la Energia ja és Aquí

La nova estratègia de la Unió Europea vol transformar les xarxes elèctriques, impulsar els centres de dades sostenibles i convertir la intel·ligència artificial en una eina clau per a la competitivitat energètica, amb importants oportunitats i reptes per a Catalunya.

La intel·ligència artificial i la digitalització transformaran el sistema energètic europeu.I això, què significarà per a Catalunya?

La Unió Europea ha presentat un nou full de ruta estratègic que pretén accelerar la digitalització i la incorporació de la intel·ligència artificial (IA) al sector energètic. L'objectiu és clar i és el de construir un sistema energètic més eficient, més resilient, més sostenible i menys dependent dels combustibles fòssils, alhora que Europa vol reforçar la seva competitivitat davant dels Estats Units i la Xina.

La Comissió Europea considera que la transició energètica i la revolució digital són dos processos inseparables. Segons el document, les xarxes elèctriques del futur hauran de ser capaces de gestionar milions de dispositius connectats, des de vehicles elèctrics fins a bateries domèstiques, plaques solars o bombes de calor. Aquesta complexitat només podrà ser administrada mitjançant eines digitals avançades i sistemes d'intel·ligència artificial capaços de processar enormes quantitats de dades en temps real.

Un dels elements centrals de l'estratègia és el desplegament massiu de comptadors que realment siguin intel·ligents. Aquests dispositius haurien de permetre als consumidors conèixer el seu consum energètic en cada moment i adaptar-lo segons les mètriques que es determini com per exemple, als períodes en què l'electricitat sigui més econòmica. Això no només podria reduir la factura energètica, sinó que també ajudaria a equilibrar la demanda i disminuir la necessitat de centrals de suport basades en combustibles fòssils.

La Comissió també aposta decididament per les xarxes elèctriques intel·ligents. Aquestes xarxes hauran d'utilitzar sensors, sistemes digitals i algoritmes d'IA per anticipar problemes, detectar incidències abans que es produeixin i integrar de manera més eficient les energies renovables. L'objectiu és aprofitar millor les infraestructures existents i reduir les costoses inversions necessàries per ampliar la xarxa convencional.

Un altre aspecte és la creixent importància dels centres de dades. La IA necessita una enorme capacitat de computació, i això implica un augment significatiu del consum elèctric. La Comissió estima que la capacitat dels centres de dades europeus podria més que duplicar-se abans del 2030. Per evitar que aquesta demanda provoqui tensions al sistema energètic, Brussel·les proposa nous mecanismes de coordinació entre operadors energètics, administracions públiques i empreses tecnològiques. També es promourà que aquests centres consumeixin energia renovable, reutilitzin la calor residual i contribueixin a la flexibilitat del sistema.

Paral·lelament, Europa vol desenvolupar els seus propis models d'intel·ligència artificial especialitzats en energia. La idea és que la gestió de les xarxes, les previsions de producció renovable, la detecció d'avaries o la planificació d'inversions no depenguin exclusivament de tecnologies desenvolupades fora de la Unió Europea. Aquesta aposta respon a una preocupació creixent per la sobirania tecnològica i la seguretat energètica.

La compartició de dades també ocupa un lloc central en l'estratègia. Actualment, les dades energètiques es troben fragmentades entre diferents països, operadors i plataformes. La Comissió pretén crear un marc europeu harmonitzat que faciliti l'intercanvi segur de dades i permeti desenvolupar nous serveis energètics digitals a escala continental. Aquest ecosistema de dades serà fonamental per entrenar models d'IA més precisos i eficaços.

La ciberseguretat apareix igualment com una prioritat. A mesura que les xarxes energètiques es digitalitzen, augmenten els riscos associats a possibles ciberatacs. Per aquest motiu, la Comissió planteja reforçar els mecanismes de protecció de les infraestructures crítiques, especialment en àmbits com les xarxes elèctriques, les instal·lacions renovables i els equips electrònics de control.

Tot plegat dibuixa una transformació profunda del sistema energètic europeu. No es tracta només de produir energia neta, sinó de gestionar-la de manera intel·ligent, flexible i integrada mitjançant tecnologies digitals avançades.

Des d'una perspectiva catalana, aquest full de ruta pot representar una oportunitat extraordinària. Catalunya disposa d'un ecosistema tecnològic potent, amb centres de recerca de referència internacional, universitats especialitzades en enginyeria i ciència de dades, així com un teixit empresarial cada vegada més actiu en l'àmbit de les tecnologies energètiques.

L'aposta europea pels comptadors intel·ligents, les xarxes digitals i la flexibilitat energètica encaixa especialment bé amb les necessitats del sistema elèctric català, caracteritzat per una elevada concentració urbana, una creixent electrificació de la mobilitat i un fort potencial de generació renovable distribuïda. L'extensió de les comunitats energètiques locals podria veure's notablement afavorida per aquestes noves eines digitals.

A més, Catalunya podria ser atractiva per a nous centres de dades vinculats a la IA, especialment gràcies a les seves connexions internacionals de telecomunicacions i al seu ecosistema digital. Tanmateix, això també planteja reptes importants. La xarxa elèctrica catalana necessita importants inversions per absorbir nova demanda industrial i digital. Sense una planificació adequada, l'arribada massiva de centres de dades podria generar tensions sobre la capacitat de transport i distribució elèctrica.

La disponibilitat d'aigua és un altre factor crític. Molts centres de dades requereixen sistemes de refrigeració intensius i Catalunya ja experimenta episodis recurrents de sequera. La sostenibilitat hídrica esdevindrà, probablement, un criteri determinant per a qualsevol projecte futur.

Finalment, la nova estratègia europea pot contribuir a generar ocupació d'alt valor afegit en camps com la intel·ligència artificial, la ciberseguretat, la gestió energètica digital o l'anàlisi de dades. Això podria reforçar el posicionament de Catalunya com un dels principals hubs tecnològics del sud d'Europa.

En definitiva, la proposta de la Comissió Europea no és només una política energètica. És també una estratègia industrial, tecnològica i geopolítica. Per a Catalunya, l'èxit dependrà de la capacitat d'aprofitar les oportunitats d'innovació, atraure inversió i modernitzar les infraestructures energètiques sense comprometre els recursos naturals ni la cohesió territorial.

Ramon Gallart

Europa es Construeix des de la Xarxa

El valor de les associacions de distribuïdores en la transició energètica

Hi ha decisions que no ocupen titulars però que acaben marcant com serà l'energia que arriba a casa nostra durant els propers anys. La renovació del Board de la EU DSO Entity per al mandat 2026-2030 tindrem el repte de fer polssible una visió integrada de la transició energètica gràcies al pla de treball del 2027. Sense dubte, serà una bona ocasió per posar en valor una peça sovint invisible del sistema i no és altre com les associacions fan possible que centenars de distribuïdores parlin amb una sola veu davant les institucions europees.

El moment actual, no podria ser més rellevant. Europa ha decidit fer de l'electrificació l'eix de la seva estratègia de descarbonització, competitivitat i seguretat. El pla de la Comissió Europea aspira a convertir Europa en el primer  electro-continent, accelerant el desplegament de les xarxes a mitjançant el paquet de xarxes i impulsar solucions innovadores d'electrificació. Perquè això sigui possible, la mateixa Comissió calcula que calen uns 584.000 milions d'euros d'inversió en xarxes elèctriques durant aquesta dècada, dels quals entre 375.000 i 425.000 milions corresponen específicament a les xarxes de distribució. No és una xifra abstracta és a dir, al voltant del 40% de les xarxes de distribució europees tenen més de 40 anys i necessiten modernitzar-se, mentre els terminis de connexió i de permisos s'allarguen i els endarreriments s'acumulen mes rere mes. 

En aquest context, les xarxes de distribució deixen de ser un actor secundari. Han de créixer i transformar-se per connectar grans volums de generació renovable descentralitzada i noves demandes flexibles com les bombes de calor i els punts de recàrrega de vehicles elèctrics. Dit d'una altra manera, bona part de la transició no passa a les grans autopistes elèctriques, sinó a la xarxa capil·lar que arriba a cada poble, cada polígon i cada llar. 

I aquí és on la veu de les distribuïdores (de totes les mides) esdevé imprescindible per orientar una regulació que incentivi la inversió, escurci els terminis de connexió i garanteixi la resiliència i la ciberseguretat del sistema. 

La EU DSO Entity és una asociació creada i legalment reconeguda per la Unió Europea a través del Reglament del mercat elèctric (2019/943) per fer cooperar les distribuïdores d'electricitat i, en aqesuta nova etapa que comença avui mateix, també les de gas i hidrogen, de tot el continent. Representa distribuïdores de totes les mides i connecta més de 250 milions de llars elèctriques als 27 estats membres. És, per dir-ho planerament, la taula on es dissenyen bona part de les regles tècniques i de mercat que després s'apliquen a totes les xarxes, i el pont natural amb els operadors de transport a través de la cooperació TSO-DSO que Europa considera clau per a un sistema més integrat i resilient. Al seu costat, i des de molt abans, hi ha GEODE - The voice of local energy distributors across Europe, fundada el 1991, agrupa companyies independents de distribució de gas i electricitat i representa unes 1.400 empreses de 15 països, públiques i privades, que donen servei a uns 100 milions de persones. La seva funció és defensar els interessos de les distribuïdores locals davant les autoritats energètiques a escala nacional i internacional, i facilitar l'intercanvi d'expertesa i dades. No competeix amb la EU DSO Entity, l'alimenta. De fet, quan es va constituir el prime Board de la EU DSO Entity, cinc dels seus membres representaven distribuïdores de GEODE de Suècia, Finlàndia i Espanya, en les categories d'empreses amb menys de 100.000 clients i d'entre 100.000 i un milió. 

El valor d'aquest ecosistema és que ningú hi sobra. Les petites distribuïdores locals aporten una cosa difícil de replicar des d'un despatx de Brussel·les i no és altre cosa que, el coneixement de la xarxa real, del territori i del client de proximitat, allà on de veritat passa bona part de la transició o el que és el amteix, en l'autoconsum, les comunitats energètiques, la integració de renovables o els punts de recàrrega. Les mitjanes i grans distribuïdores hi aporten escala, capacitat inversora i una visió de sistema imprescindible per sostenir la seguretat de subministrament. I aquesta complementarietat no és teòrica: GEODE i E.DSO (l'associació de les grans distribuïdores europees) han publicat conjuntament un paper que analitza com la regulació d'ingressos de set estats membres permet a les distribuïdores planificar, finançar i executar les inversions necessàries per reforçar la xarxa i complir amb la transició energètica. Que petites i grans signin plegades documents així demostra una predisposició real a construir un sistema energètic europeu de referència per damunt de mides i fronteres. 

I es fa sense que ningú hagi de renunciar a qui és. El repte, precisament, és que aquesta diversitat quedi ben reflectida i per això, els estatuts de la DSO Entity es van acordar de manera que aquesta gran diversitat quedés representada de forma justa i equilibrada. Una distribuïdora centenària arrelada a una comarca i un gran operador nacional poden compartir taula sense diluir-se; cadascú aporta la seva realitat territorial, i el sistema hi surt guanyant. És aquesta pluralitat, i no la uniformitat, la que fa forta la posició europea davant reptes tan exigents com el finançament de les inversions, l'agilització dels permisos o la cadena de subministrament de components crítics. 

Res d'això seria possible sense la feina discreta i constant de les associacions que canalitzen aquestes veus. A Espanya, aquest paper l'exerceix de manera destacada - ASEME -  i CIDE - Asociación de Distribuidores de Energía Eléctrica, dues organitzacions estatals creades per defensar els interessos de les distribuïdores d'energia elèctrica de menys de 100.000 clients, que avui agrupa prop de 290 empreses distribuïdores, algunes amb més d'un segle d'història, i que formen part de l'associació europea de distribuïdors locals amb seu a Brussel·les, teixint així el pont entre la realitat de les xarxes locals i el debat continental. Per això val la pena aturar-se i dir-ho clarament: gràcies a GEODE per fer de veu de les distribuïdores locals a Europa, i gràcies a ASEME  i CIDE per representar i defensar el col·lectiu al seu àmbit d'influència. 

I, sobretot, un agraïment sincer a tots els vots de suport que hem rebut. Aquesta confiança no és un tràmit. 

De fet, és  el que ens permet seure a la taula on es decideix el futur energètic d'Europa i ser-ne part activa, i no simples espectadors. Cada vot representa companys de sector que creuen que la mirada de proximitat mereix ser escoltada al costat de les grans veus del continent. Assumim aquesta responsabilitat amb humilitat i amb compromís, conscients que representar bé aquesta confiança vol dir treballar perquè la transició energètica europea es faci de manera justa, equilibrada i arrelada al territori.

La transició energètica no es guanyarà només amb grans infraestructures, sinó també amb milers de xarxes de proximitat ben gestionades i amb qui les representa amb rigor. La renovació del Board de la DSO Entity per als propers quatre anys és, en el fons, una oportunitat perque tant els vectors elèctrics com el de gas-hidrògen, sigui posible què totes aquestes veus (petites, mitjanes i grans), de tots els països, seguim construint plegats el sistema energètic que Europa necessita.

Ramon Gallart