Bateries son la Febre de l'Or o la Infraestructura que Cal?

Si una cosa he après després de quasi quatre dècades al sector és que gairebé cap tecnologia compleix exactament el que prometien al principi. 

Les bateries tampoc ho faran. Però això no vol dir que no siguin necessàries. 

Les bateries tenen sentit de veritat, o estem davant d'una bombolla? La meva resposta és que sí que tenen sentit, però no pas pels motius que molts plans de negoci donen per fets. 

De fet, quan vaig començar al sector, ningú parlava de bateries. Parlàvem de transformadors, de línies i de com absorbir les puntes de demanda per evitar avaries. Avui el debat és diferent, però la pregunta de fons continua sent la mateixa i no és altre de saber qui aporta flexibilitat quan el sistema la necessita?

En projectes europeus com INVADE (H2020) vaig explorar com la flexibilitat distribuïda pot ajudar a gestionar la baixa i la mitja tensió. Una bateria ben ubicada podria ajornar reforços de xarxa, resoldre congestions i millorar la qualitat de subministrament, sempre que els distribuïdors puguem contractar flexibilitat amb normes clares. Aquí hi ha un espai enorme per a agregadors i comercialitzadores. Les bateries industrials darrere del comptador, integrades amb autoconsum, gestió de puntes i processos com la climatització, ofereixen un retorn menys lligat al mercat majorista. En canvi, l'arbitratge "merchant" pur i la bateria residencial aïllada seran els models més vulnerables sobre tot a Espanya ja que el problema de la gestionabilitat està bàsicametn a la xarxa de transport i subtransport. Si bé és cert que no desapareixeran, però el primer es comprimirà ràpidament i el segon dependrà de tarifes i ajuts. en aquest sentit és imprescindible innovar amb noves maneres de concebre la bateries residencial i aprofitar la finestra temporal.

Una visió interessant, es el paper d'en Daniel Davi Arderius, Rabindra Nepal i Tooraj Jamasb que fa unes setmantes varen publicar al Centre for Applied Macroeconomic Analysis (CAMA), analitzen l'impacte de les bateries "merchant" es a dir, les que "viuen" només del mercat, sobre els preus elèctrics australians, amb dades cada cinc minuts del 2024 i el 2025. De fet, Austràlia és un bon laboratori ja què, és un mercat sense pagament per capacitat, amb preus que supera els 20.000 A$/MWh i on l'energia descarregada per bateries es va multiplicar per més de set en un sol any.

Les conclusions són clares. Les bateries fan exactament el que se n'espera. Això és que quan descarreguen baixen els preus de punta i quan carreguen apugen els de les hores barates, i així aplanen la corba d'ànec. Però també s'autocanibalitzen, i de pressa. La taula-5 del paper, a  Queensland, l'efecte de descarregar 1 MWh en les hores més cares va passar de -2,49 a -0,59 A$/MWh en només un any llavors, com més bateries hi ha, més s'estreny el diferencial del qual viuen. I, el que em sembla més important, el benefici per al consumidor no és il·limitat. A South Australia, on la capacitat de bateries equival al 70% de la demanda mitjana (taula-3 del paper), l'efecte net de l'arbitratge pot acabar encarint el preu. Els autors ho resumeixen dient que confiar únicament en ingressos "merchant" és insostenible, i reclamen mecanismes que donin una certa estabilitat als ingressos.

Top plegat ens arriba a Europa quan més s'en en parla i està creixent. El 2025 s'hi van instal·lar 36 GWh de noves bateries, el dotzè any consecutiu de creixement, i per primer cop es van superar els 100 GWh operatius. SolarPower Europe preveu passar dels 50 GWh anuals el 2026 als 138 GWh el 2030, però admet que ni així es complirà l'objectiu europeu de 200 GW d'emmagatzematge el 2030. Hi ha una dada que sovint passa desapercebuda i és que a la UE les bateries residencials van caure per segon any consecutiu, un 6%, per la baixada de preus i la retirada d'ajuts. 

És el primer avís que un model que depèn de subvencions o de preus alts no és estable. 

Si be és cert que defenso que la flexibilitat no pot ser només un negoci de grans actius connectats a la xarxa de transport, i l'estudi australià dona suport empíric a la reforma europea que obre la porta a CfD bidireccionals i a esquemes de suport a la flexibilitat no fòssil però, sense ingressos estables, la inversió es frena quan més cal.

Penso que a Esanya phureim d'aprendre molt d'Austràlia i, per això i de manera expresa m'he didedcat a cercar diferents fonts amb dades (accedir als enllaços). Començo:

1.- La potència fotovoltaica espanyola va créixer un 27% en un any,  més de 41.000 MW el gener de 2026. 

2.- El 2025 hi va haver 798 hores amb preu igual o inferior a zero, i per al 2026 s'estimen unes 1.152 hores. 

3.- La corba d'ànec és extrema, vull dir que va des dels  2-3 €/MWh o preus negatius a migdia i fins a 70-80 €/MWh a partir de les 20 h. Aquest diferencial és l'imant que atrau els inversors, però cal mirar les proporcions. Vull dir que,  tenim uns 260 MW de bateries instal·lats i 10,3 GW de projectes anunciats fins al 2029. 

Si se n'executa una part significativa, el que va passar a Austràlia ens passarà a nosaltres, probablement més de pressa. Qui avui fa números amb spreads de 200 €/MWh s'ha de preguntar quants en quedaran quan hi hagi 5 o 10 GW competint per les mateixes hores. La bona notícia és que la regulació va en la direcció que recomana l'estudi. L'Ordre TED/966/2026 crea un mercat de capacitat dotat amb 9.000 milions d'euros per a 2026-2036, amb contractes de fins a 15 anys per a noves bateries. És una peça clau per a la bancabilitat, tot i que els coeficients de fermesa i el volum de cada subhasta decidiran qui guanya i qui no.

4.- A Catalunya, només un 20% de la nostra electricitat és renovable i la nuclear n'aporta dos terços. En canvi, som líders en emmagatzematge: hem autoritzat 2.021 MW de bateries, per sobre dels 1.751 d'Andalusia. Però, això té lògica? 

Crec que sí. Amb el preu únic peninsular, una bateria catalana arbitra la corba d'ànec ibèrica. El tancament previst d'Ascó i Vandellòs entre 2030 i 2035 farà imprescindible la capacitat ferma i flexible, i aquí l'emmagatzematge de 4 a 8 hores té un sentit sistèmic evident. I com que encara hem de desplegar la major part de la fotovoltaica (la potència en servei ha passat de 214 a 521 MW durant el primer semestre de 2026), tenim l'oportunitat, que altres ja no tenen, de dissenyar els nous parcs hibridats des del primer dia. Comptem, a més, amb una base industrial de 267 empreses a l'ecosistema de bateries, un 26% més que el 2022. Tot i així, hi ha un risc que conec bé des de la distribució i és la concentració de projectes en nodes concrets; Durant els darrers anys he participat en nombrosos debats sobre flexibilitat i sovint m'ha sorprès que es parli molt del mercat i poc de la xarxa. Si no planifiquem bé on es connecten, tindrem bateries que competeixen pel mateix node mentre la xarxa pateix a pocs quilòmetres.

Si hagués d'apostar avui, tot i el risc d'equivocar-me, diria que hi ha tres aplicacions amb més recorregut. 

Al capdavant hi situo la bateria hibridada amb fotovoltaica, que recupera el preu capturat per la solar (avui clarament inferior al mitjà), comparteix el punt d'accés i redueix abocaments. 

Just arrere hi ha l'emmagatzematge de llarga durada que combina ingressos d'energia, serveis d'ajust i capacitat, Vull dir que, cap font per si sola sostindrà el projecte, però totes plegades sí, i com més durada tingui la bateria més resistirà la saturació dels serveis de curta durada. 

Finalment, em motiva en especial,  la bateria com a actiu de flexibilitat per a la xarxa de distribució. 

Tot plegat ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes. 

Estem dimensionant la cartera de bateries pensant en el sistema o en el diferencial de preus d'avui? 

Qui vigilarà el llindar a partir del qual més bateries deixen d'abaratir la factura? 

Donarem als distribuïdors les eines per convertir-les en infraestructura de xarxa, i no només en actius de mercat? 

I, sabrà Catalunya transformar el lideratge en tramitació en capacitat real, ben connectada i coordinada amb el desplegament renovable i el calendari nuclear?

Estic convençut que les bateries i les centrals hidroèlecrtique reversibles seran una peça imprescindible. El que encara no tinc tan clar és quina part dels ingressos vindrà del mercat, quina de la capacitat i quina dels serveis a xarxa. Possiblement ho descobrirem més aviat del que pensem. 

Potser d'aquí a uns anys veurem que moltes de les previsions actuals eren massa optimistes o massa conservadores. No seria la primera vegada. El que sí sé és que les decisions que prenem avui sobre xarxes, flexibilitat i emmagatzematge ens acompanyaran durant dècades, molt més temps que qualsevol model de negoci de moda.

Ramon Gallart

El que la Central ens Continua Ensenyant

He llegit dues vegades l'article de l' Anna Puixeu Palou a Les Garrotxes, "L'aigua, la pedra i l'energia". La primera, com a professional del sector; la segona, com a company d'en Jaume.

I en totes dues he arribat a la mateixa conclusió que no és altre que, aquest text no parla només del passat de Sant Pau de Segúries, sinó d'un debat que tenim molt present a la nostra feina.

L'Anna explica clarament com la pedrera del Carbur, la fàbrica de 1912 i les centrals del Ter van fer d'un municipi petit un nucli industrial i hidroelèctric de primer ordre. Però el que m'ha tocat més és el final en el que es refereix a la jubilació (merescudísima) d'en Jaume, el darrer centraler local dedicat exclusivament a les centrals de la comarca. Sense dubte, amb ell es tanca una manera de fer aquest ofici.

He compartit molts anys de feina amb en Jaume i puc confirmar que la descripció de l'Anna és exacta. Ser centraler vol dir vigilar nivells, netejar reixes i bagants, escoltar com sona una turbina i saber, abans que cap alarma, que alguna cosa no va bé. Vol dir sortir de nit quan el Ter baixa crescut i no mirar el rellotge. Hi afegeixo i moltes vegades des de la distància i soletat dels llocs que es prenen les decisions.

En Jaume coneix cada resclosa i cada tram de canal com qui coneix la seva casa. Aquest coneixement no apareix en cap balanç ni en cap indicador de rendiment, però és el que ha mantingut les centrals en marxa durant dècades. Quan algú així es jubila, no es perd només un treballador, es perd memòria tècnica viva.

Des d'un punt de vista d'enginyeria, hi ha un detall de l'article que mereix una pausa: la turbina Francis de 1912 que encara gira a Sant Pau. Pocs actius industrials resisteixen més d'un segle en servei. Que aquest ho faci diu molt de la qualitat del disseny original i, també, del manteniment constant de persones com en Jaume.

La minihidràulica fluent, com la de la vall de Camprodon, té virtuts que avui valorem més que mai. Produeix de manera previsible, no emet CO2 en l'operació i aporta inèrcia mecànica real a la xarxa de distribució local, una qualitat cada cop més escassa en un sistema dominat per la fotovoltaica i l'eòlica. A més, genera a prop d'on es consumeix i redueix pèrdues de transport elèctric.

No és una tecnologia sense reptes. Les concessions d'aigua, els cabals ecològics, la continuïtat fluvial i els episodis de sequera condicionen l'explotació. Però precisament per això cal saber gestionar-la amb criteri, i no només amb tecnologia.

L'Anna té raó quan diu que l'automatització i la digitalització han transformat dràsticament la professió. Ho he viscut. Vull dir que, de tres treballadors per central hem passat a sistemes de telecontrol que permeten supervisar diverses instal·lacions des d'una sola pantalla. És un avenç real en seguretat, eficiència i capacitat de resposta.

Però com a tècnic sènior us diré una cosa que sovint s'oblida i no és altre que, un sensor mesura el que li hem dit que mesuri. No detecta l'olor d'un coixinet que s'escalfa, el soroll diferent d'un canal amb fulles ni el comportament d'un riu que només coneix qui l'ha vist créixer cent vegades. Aquest coneixement tàcit és el que ara (en general) corre el risc de perdre's.

El repte, per a nosaltres i per a tot el sector, és transferir-lo abans de marxar. Documentar procediments, formar el relleu al costat dels veterans i integrar aquesta experiència en els models predictius. La digitalització funciona millor quan aprèn de persones com en Jaume, no quan son substituides sense escoltar-les.

Avui parlem de comunitats energètiques, d'autoconsum, de generació distribuïda i de sobirania energètica com si fossin conceptes nous. L'article ens recorda que la vall de Camprodon ja els practicava a finals del segle XIX, disposàvem de fàbriques amb instal·lació elèctrica pròpia, centrals a peu de riu i una xarxa que creixia salt a salt, al ritme del territori.

El model energètic que ve no serà el d'un gran centre de producció i milers de punts de consum. Serà una xarxa intel·ligent on conviuran la hidràulica en molts casos, històrica, els parcs solars, l'emmagatzematge i el consum flexible. Les petites centrals tenen un paper clar en aquest mosaic que no és altre que la seva gestionabilitat (no disponible ni explicada en les renovables), locals i donen estabilitat a un sistema que en necessita.

Per això comparteixo la pregunta amb què l'Anna tanca el seu text. Fins on volem i podem conservar la capacitat de produir energia des de casa nostra? La meva resposta, després de tants anys al sector, és clara. Vull dir doncs, tant com sigui possible. No per nostàlgia, sinó perquè és tècnicament sòlid, mediambientalment coherent i estratègicament necessari.

L'article de l'Anna és un document valuós perquè posa noms, dates i rostres a una història que sovint queda amagada darrere d'un interruptor. Les fotografies de l'Arxiu Estabanell ho mostren bé, és a dir, abans de cada quilowatt hi havia mans, esforç i ofici o. el que és el mateix..... persones.

Jaume, la turbina de 1912 continuarà girant, gràcies al teu llegat el qual, no és només el que has mantingut en funcionament, sinó tot el que ens has ensenyat als qui seguim. Ens toca a nosaltres estar a l'altura.

Bona jubilació!

Ramon Gallart

Com un CPD a la Llar Podria Ajudar a Escalfar-la.

La proposta que es va publciar a The Guardian de convertir les llars en petits centres de dades capaços de produir aigua calenta aprofitant la calor generada pels servidors informàtics és una d’aquelles idees que, quan s’expliquen, semblen gairebé evidents.

Al cap i a la fi, qualsevol equip electrònic transforma pràcticament tota l’energia que consumeix en calor. La diferència és que, en aquest cas, el dispositiu no només genera calor, sinó que també presta un servei útil de computació. Des d’un punt de vista energètic, això representaria una forma intel·ligent d’aprofitar una energia que avui es considera un residu.

Aquesta iniciativa li veig sentit si es té en compte el creixement exponencial dels centres de dades impulsat per la digitalització. Cada vegada es necessiten més servidors, i aquests consumeixen quantitats molt importants d’electricitat. Però, cal que tota aquesta energia acabi convertint-se en calor, que normalment s’ha d’eliminar mitjançant sistemes de refrigeració costosos i poc eficients. Si una part d’aquesta calor es pogués aprofitar per escalfar aigua o espais habitables, s’obté un doble benefici ja què, es reduirien les pèrdues energètiques i es disminuiria el consum de combustibles o electricitat destinats a usos tèrmics.

Ara bé, la seva viabilitat dependrà i molt de les condicions locals. Al Regne Unit, on han sorgit aquestes primeres experiències, la demanda de calefacció és gran durant bona part de l’any. A més, moltes llars disposen de dipòsits acumuladors d’aigua calenta, que són precisament els sistemes amb què aquestes solucions funcionen millor. Això facilita que la calor produïda pels servidors s’emmagatzemi i es pugui utilitzar quan es necessiti.

A Espanya la situació és diferent. El principal inconvenient és que una gran part del parc residencial disposa de calderes de gas sense acumuladors. Això limita considerablement el nombre de llars compatibles amb aquesta tecnologia sense haver de fer modificacions importants. A més, el clima espanyol és molt més benigne que el britànic i, per tant, el valor de la calor recuperada és inferior durant una part significativa de l’any.

També cal considerar que les necessitats de calor i les necessitats de computació no coincideixen necessàriament. Els servidors poden generar calor les 24 hores del dia, mentre que el consum d’aigua calenta o calefacció es concentra en determinades franges horàries. Aquest desajust obliga a disposar de sistemes d’acumulació eficients i fa que no sempre es pugui aprofitar tota l’energia disponible.

Tot i aquestes limitacions, considero que a Espanya hi ha espai per a aquest tipus de solucions, especialment en segments molt concrets. Podrien encaixar bé en habitatges unifamiliars, edificis amb acumulació centralitzada d’aigua calenta, hotels, residències, gimnasos o petits equipaments amb una demanda tèrmica relativament constant. En aquests casos, la recuperació de calor podria contribuir a reduir costos energètics i emissions.

En el cas concret de Catalunya, el potencial és desigual segons el territori. En àrees de muntanya com la Cerdanya, el Ripollès, el Berguedà, el Solsonès o la Vall d’Aran, on la demanda de calefacció és elevada durant diversos mesos l’any, la calor generada pels servidors adquireix un valor molt més gran. En aquests entorns, la combinació entre consum tèrmic i disponibilitat de connexions de telecomunicacions podria fer atractiva la tecnologia.

En canvi, a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les zones costaneres com el Maresme, la Costa Brava o el Camp de Tarragona, el principal ús estaria vinculat a l’aigua calenta sanitària, ja que les necessitats de calefacció són molt menors. Això no significa que la solució no sigui útil, però sí que els beneficis econòmics serien més modestos i, per tant, l’interès del consumidor podria ser menor.

També és important comparar aquesta proposta amb altres tecnologies que estan avançan com, les bombes de calor i l’aerotèrmia ja que, continuen sent molt més eficients des del punt de vista estrictament energètic, ja que poden generar tres, quatre o fins i tot cinc unitats de calor per cada unitat d’electricitat consumida. Un servidor informàtic no multiplica l’energia; simplement aprofita la calor que inevitablement genera durant el seu funcionament. Per tant, no és una alternativa directa a l’aerotèrmia, sinó una tecnologia complementària.

La meva impressió és que ens trobem davant d’una solució enginyosa, coherent amb els principis d’economia circular i amb un gran valor pot ser, "simbòlic", perquè transforma un residu en un recurs. No obstant això, em costa veure-la com una tecnologia de desplegament massiu en el mercat residencial espanyol. Les diferències climàtiques respecte al nord d’Europa, la configuració de les instal·lacions domèstiques existents i el fort creixement de l’aerotèrmia fan pensar que el seu futur serà més aviat de nínxol.

Dit això, sí que crec que podria tenir recorregut en determinats àmbits de Catalunya, especialment en habitatges amb acumulació d’aigua calenta, equipaments amb demanda tèrmica estable i zones amb hiverns freds. Si les empreses aconsegueixen demostrar estalvis reals, una elevada fiabilitat i una gestió senzilla per a l’usuari i sobre tot, la seva implantacio sigui viable tècnica i econòmicament,  aquesta tecnologia podria convertir-se en un complement interessant dins de l’ecosistema energètic del futur, on cada vegada tindrà més importància aprofitar fins a l’últim watt d’energia disponible.

Ramon Gallart