El que la Central ens Continua Ensenyant

He llegit dues vegades l'article de l' Anna Puixeu Palou a Les Garrotxes, "L'aigua, la pedra i l'energia". La primera, com a professional del sector; la segona, com a company d'en Jaume.

I en totes dues he arribat a la mateixa conclusió que no és altre que, aquest text no parla només del passat de Sant Pau de Segúries, sinó d'un debat que tenim molt present a la nostra feina.

L'Anna explica clarament com la pedrera del Carbur, la fàbrica de 1912 i les centrals del Ter van fer d'un municipi petit un nucli industrial i hidroelèctric de primer ordre. Però el que m'ha tocat més és el final en el que es refereix a la jubilació (merescudísima) d'en Jaume, el darrer centraler local dedicat exclusivament a les centrals de la comarca. Sense dubte, amb ell es tanca una manera de fer aquest ofici.

He compartit molts anys de feina amb en Jaume i puc confirmar que la descripció de l'Anna és exacta. Ser centraler vol dir vigilar nivells, netejar reixes i bagants, escoltar com sona una turbina i saber, abans que cap alarma, que alguna cosa no va bé. Vol dir sortir de nit quan el Ter baixa crescut i no mirar el rellotge. Hi afegeixo i moltes vegades des de la distància i soletat dels llocs que es prenen les decisions.

En Jaume coneix cada resclosa i cada tram de canal com qui coneix la seva casa. Aquest coneixement no apareix en cap balanç ni en cap indicador de rendiment, però és el que ha mantingut les centrals en marxa durant dècades. Quan algú així es jubila, no es perd només un treballador, es perd memòria tècnica viva.

Des d'un punt de vista d'enginyeria, hi ha un detall de l'article que mereix una pausa: la turbina Francis de 1912 que encara gira a Sant Pau. Pocs actius industrials resisteixen més d'un segle en servei. Que aquest ho faci diu molt de la qualitat del disseny original i, també, del manteniment constant de persones com en Jaume.

La minihidràulica fluent, com la de la vall de Camprodon, té virtuts que avui valorem més que mai. Produeix de manera previsible, no emet CO2 en l'operació i aporta inèrcia mecànica real a la xarxa de distribució local, una qualitat cada cop més escassa en un sistema dominat per la fotovoltaica i l'eòlica. A més, genera a prop d'on es consumeix i redueix pèrdues de transport elèctric.

No és una tecnologia sense reptes. Les concessions d'aigua, els cabals ecològics, la continuïtat fluvial i els episodis de sequera condicionen l'explotació. Però precisament per això cal saber gestionar-la amb criteri, i no només amb tecnologia.

L'Anna té raó quan diu que l'automatització i la digitalització han transformat dràsticament la professió. Ho he viscut. Vull dir que, de tres treballadors per central hem passat a sistemes de telecontrol que permeten supervisar diverses instal·lacions des d'una sola pantalla. És un avenç real en seguretat, eficiència i capacitat de resposta.

Però com a tècnic sènior us diré una cosa que sovint s'oblida i no és altre que, un sensor mesura el que li hem dit que mesuri. No detecta l'olor d'un coixinet que s'escalfa, el soroll diferent d'un canal amb fulles ni el comportament d'un riu que només coneix qui l'ha vist créixer cent vegades. Aquest coneixement tàcit és el que ara (en general) corre el risc de perdre's.

El repte, per a nosaltres i per a tot el sector, és transferir-lo abans de marxar. Documentar procediments, formar el relleu al costat dels veterans i integrar aquesta experiència en els models predictius. La digitalització funciona millor quan aprèn de persones com en Jaume, no quan son substituides sense escoltar-les.

Avui parlem de comunitats energètiques, d'autoconsum, de generació distribuïda i de sobirania energètica com si fossin conceptes nous. L'article ens recorda que la vall de Camprodon ja els practicava a finals del segle XIX, disposàvem de fàbriques amb instal·lació elèctrica pròpia, centrals a peu de riu i una xarxa que creixia salt a salt, al ritme del territori.

El model energètic que ve no serà el d'un gran centre de producció i milers de punts de consum. Serà una xarxa intel·ligent on conviuran la hidràulica en molts casos, històrica, els parcs solars, l'emmagatzematge i el consum flexible. Les petites centrals tenen un paper clar en aquest mosaic que no és altre que la seva gestionabilitat (no disponible ni explicada en les renovables), locals i donen estabilitat a un sistema que en necessita.

Per això comparteixo la pregunta amb què l'Anna tanca el seu text. Fins on volem i podem conservar la capacitat de produir energia des de casa nostra? La meva resposta, després de tants anys al sector, és clara. Vull dir doncs, tant com sigui possible. No per nostàlgia, sinó perquè és tècnicament sòlid, mediambientalment coherent i estratègicament necessari.

L'article de l'Anna és un document valuós perquè posa noms, dates i rostres a una història que sovint queda amagada darrere d'un interruptor. Les fotografies de l'Arxiu Estabanell ho mostren bé, és a dir, abans de cada quilowatt hi havia mans, esforç i ofici o. el que és el mateix..... persones.

Jaume, la turbina de 1912 continuarà girant, gràcies al teu llegat el qual, no és només el que has mantingut en funcionament, sinó tot el que ens has ensenyat als qui seguim. Ens toca a nosaltres estar a l'altura.

Bona jubilació!

Ramon Gallart

Com un CPD a la Llar Podria Ajudar a Escalfar-la.

La proposta que es va publciar a The Guardian de convertir les llars en petits centres de dades capaços de produir aigua calenta aprofitant la calor generada pels servidors informàtics és una d’aquelles idees que, quan s’expliquen, semblen gairebé evidents.

Al cap i a la fi, qualsevol equip electrònic transforma pràcticament tota l’energia que consumeix en calor. La diferència és que, en aquest cas, el dispositiu no només genera calor, sinó que també presta un servei útil de computació. Des d’un punt de vista energètic, això representaria una forma intel·ligent d’aprofitar una energia que avui es considera un residu.

Aquesta iniciativa li veig sentit si es té en compte el creixement exponencial dels centres de dades impulsat per la digitalització. Cada vegada es necessiten més servidors, i aquests consumeixen quantitats molt importants d’electricitat. Però, cal que tota aquesta energia acabi convertint-se en calor, que normalment s’ha d’eliminar mitjançant sistemes de refrigeració costosos i poc eficients. Si una part d’aquesta calor es pogués aprofitar per escalfar aigua o espais habitables, s’obté un doble benefici ja què, es reduirien les pèrdues energètiques i es disminuiria el consum de combustibles o electricitat destinats a usos tèrmics.

Ara bé, la seva viabilitat dependrà i molt de les condicions locals. Al Regne Unit, on han sorgit aquestes primeres experiències, la demanda de calefacció és gran durant bona part de l’any. A més, moltes llars disposen de dipòsits acumuladors d’aigua calenta, que són precisament els sistemes amb què aquestes solucions funcionen millor. Això facilita que la calor produïda pels servidors s’emmagatzemi i es pugui utilitzar quan es necessiti.

A Espanya la situació és diferent. El principal inconvenient és que una gran part del parc residencial disposa de calderes de gas sense acumuladors. Això limita considerablement el nombre de llars compatibles amb aquesta tecnologia sense haver de fer modificacions importants. A més, el clima espanyol és molt més benigne que el britànic i, per tant, el valor de la calor recuperada és inferior durant una part significativa de l’any.

També cal considerar que les necessitats de calor i les necessitats de computació no coincideixen necessàriament. Els servidors poden generar calor les 24 hores del dia, mentre que el consum d’aigua calenta o calefacció es concentra en determinades franges horàries. Aquest desajust obliga a disposar de sistemes d’acumulació eficients i fa que no sempre es pugui aprofitar tota l’energia disponible.

Tot i aquestes limitacions, considero que a Espanya hi ha espai per a aquest tipus de solucions, especialment en segments molt concrets. Podrien encaixar bé en habitatges unifamiliars, edificis amb acumulació centralitzada d’aigua calenta, hotels, residències, gimnasos o petits equipaments amb una demanda tèrmica relativament constant. En aquests casos, la recuperació de calor podria contribuir a reduir costos energètics i emissions.

En el cas concret de Catalunya, el potencial és desigual segons el territori. En àrees de muntanya com la Cerdanya, el Ripollès, el Berguedà, el Solsonès o la Vall d’Aran, on la demanda de calefacció és elevada durant diversos mesos l’any, la calor generada pels servidors adquireix un valor molt més gran. En aquests entorns, la combinació entre consum tèrmic i disponibilitat de connexions de telecomunicacions podria fer atractiva la tecnologia.

En canvi, a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les zones costaneres com el Maresme, la Costa Brava o el Camp de Tarragona, el principal ús estaria vinculat a l’aigua calenta sanitària, ja que les necessitats de calefacció són molt menors. Això no significa que la solució no sigui útil, però sí que els beneficis econòmics serien més modestos i, per tant, l’interès del consumidor podria ser menor.

També és important comparar aquesta proposta amb altres tecnologies que estan avançan com, les bombes de calor i l’aerotèrmia ja que, continuen sent molt més eficients des del punt de vista estrictament energètic, ja que poden generar tres, quatre o fins i tot cinc unitats de calor per cada unitat d’electricitat consumida. Un servidor informàtic no multiplica l’energia; simplement aprofita la calor que inevitablement genera durant el seu funcionament. Per tant, no és una alternativa directa a l’aerotèrmia, sinó una tecnologia complementària.

La meva impressió és que ens trobem davant d’una solució enginyosa, coherent amb els principis d’economia circular i amb un gran valor pot ser, "simbòlic", perquè transforma un residu en un recurs. No obstant això, em costa veure-la com una tecnologia de desplegament massiu en el mercat residencial espanyol. Les diferències climàtiques respecte al nord d’Europa, la configuració de les instal·lacions domèstiques existents i el fort creixement de l’aerotèrmia fan pensar que el seu futur serà més aviat de nínxol.

Dit això, sí que crec que podria tenir recorregut en determinats àmbits de Catalunya, especialment en habitatges amb acumulació d’aigua calenta, equipaments amb demanda tèrmica estable i zones amb hiverns freds. Si les empreses aconsegueixen demostrar estalvis reals, una elevada fiabilitat i una gestió senzilla per a l’usuari i sobre tot, la seva implantacio sigui viable tècnica i econòmicament,  aquesta tecnologia podria convertir-se en un complement interessant dins de l’ecosistema energètic del futur, on cada vegada tindrà més importància aprofitar fins a l’últim watt d’energia disponible.

Ramon Gallart

La Xarxa de Distribució, Entre Brussel·les i les Capitals

No hi ha dubte que, la xarxa de distribució elèctrica de qualsevol distribuiros i ciutat o pobla d'Europa, ha deixat de ser la "llauneria" invisible del sistema elèctric. 

Avui és el lloc on es decideix si la transició energètica és possible, a quin preu i per a qui. durant la meva cerrera profesional, he vist passar des dels comptadors electromecànics als intel·ligents i d'una xarxa que només "baixava" energia a una molt més estocàtica que rep la que generen teulades, parcs solars i bateries. Per això he llegit aquest article d'Euronews amb atenció sobre el pols que enfronta ara Brussel·les i les capitals europees sobre com es paguen les xarxes.

Segons un document del Council of the European Union al qual ha tingut accés Euronews, els governs de la UE volen rebaixar la proposta de la Comissió que li donaria més control sobre com es paguen i es gestionen les xarxes. Això, no és una questió menor doant que, els peatges de xarxa ja representen el 27% de la factura de les llars i el 21% de la de les empreses, i Brussel·les vol electrificar el 46% de l'economia el 2040, ara mateix, en plena crisi per la tensió a l'estret d'Ormuz.

La proposta que ara negocia la presidència irlandesa demana tarifes que incentivin reduir la punta, desplaçar consums en el temps i tenir en compte on es connecten els nous projectes. El nus és una metodologia tarifària de referència europea que, segons Irlanda, harmonitzaria el mètode i no les tarifes. Tot i aquesta matisació, França, Alemanya, Itàlia, Polònia, Finlàndia, Espanya i els Països Baixos prefereixen guies no vinculants, i Espanya fins i tot qüestiona l'eficàcia i l'impacte social d'alguns d'aquests instruments. Al mateix temps, una majoria d'estats vol que siguin els governs qui decideixin qui es connecta primer quan falta capacitat, davant les cues creixents de fàbriques, renovables i centres de dades.

La meva impressió és que tots dos punts de vista tenen part de raó, i precisament per això el risc és que el debat es resolgui malament. Europa necessita criteris comuns, però una tarifa no es pot dissenyar igual per a una distribuïdora amb milions de clients que per a una elèctrica local amb uns milers de punts de subministrament. 

Penso que un senyal de preu només funciona si la xarxa el pot llegir i el client el pot entendre: sense mesura horària fiable i dades accessibles, premiar el consum fora de punta és paper mullat. He aprés que la congestió és local, perquè un mateix municipi pot tenir un carrer saturat i un polígon amb capacitat de sobres, i les solucions que funcionen es decideixen a prop del transformador. I, sobretot, fer possible que la flexibilitat sigui més barata que el coure, sempre que la regulació la reconegui i retribueixi la intel·ligència de la xarxa, no només l'estesa de cable.

Amb aquesta mirada, l'impacte a Espanya no serà igual per a tothom. La distribució està molt concentrada en les 4 grans eelctriques (i-DE, e-distribución, UFD i EDP), que operen amb una taxa de retribució del 6,58% fixada per la CNMC per al període 2026-2031, per sota del 7% que reclamava el sector. Per a aquests grups, una metodologia europea seria una capa regulatòria més, però també un argument per homologar la rendibilitat amb la d'altres països. On més s'hi juguen és en la prioritat de connexió, ja que reben la major part de les sol·licituds de centres de dades i de consums electrointensius. Tenen equips, dades i capacitat d'inversió per adaptar-se, i per a ells les tarifes dinàmiques són sobretot una oportunitat d'aprofitar millor la xarxa existent.

La història és ben diferent per als petits. A Espanya hi ha prop de 330 distribuïdores amb menys de 100.000 clients connectats a les repectives xarxes de distribució, que reben poc més del 7% de la retribució total. Moltes són elèctriques locals centenàries, amb les mateixes obligacions que les grans però amb una fracció dels recursos. Per a elles, cada nova metodologia o requisit de dades és un cost fix que pesa molt més sobre el marge. I si les tarifes es fan a Brussel·les i la prioritat de connexió a Madrid, els queda poc espai per explicar la seva realitat, cosa que fa imprescindible la veu d'associacions com GEODE - The voice of local energy distributors across Europe, CIDE - Asociación de Distribuidores de Energía Eléctrica o Asociación de Empresas Eléctricas (ASEME).

Ara bé, no tot són riscos. La proximitat és un avantatge real a l'hora de gestionar flexibilitat local ja que, coneixem cada centre de transformació i sovint cada client. Les comunitats energètiques, l'autoconsum col·lectiu i els mercats locals de flexibilitat encaixen millor en xarxes petites i àgils. Perquè aquesta oportunitat es materialitzi, però, la flexibilitat que reclamen les capitals ha d'arribar també a l'aplicació, amb llindars, formats simplificats i eines compartides que evitin que cada distribuïdor hagi de reinventar la roda.

Per això crec que la pregunta no és "Brussel·les o capitals", sinó com fem que unes regles comunes serveixin per a xarxes molt diferents. Cal que Europa fixi principis i que cada regulador els apliqui amb proporcionalitat, amb un règim simplificat per als petits sese que això suposo un agravi comparitu. Cal que la inversió en digitalització i operació activa de la xarxa compti tant com les línies noves. Cal que, si la prioritat de connexió és una tria política, sigui pública, justificada i revisable, i que no deixi el territori ni la demanda local darrere dels grans consumidors. I cal, finalment, que qui opera cada dia la xarxa de baixa i mitja tensió sigui a la taula on se'n dissenyen les regles.

La factura de la llum no entén de debats competencials. Si ho fem bé, les tarifes ens ajudaran a aprofitar millor la xarxa que ja tenim; si ho fem malament, afegirem complexitat just allà on menys recursos hi ha per gestionar-la.

Ramon Gallart