Quan l’Excés d’Energia Esdevé Problema

Les contradiccions d’una transició mal planificada

Ens han repetit fins a la sacietat que el gran repte del segle XXI és la manca d’energia i la dependència dels combustibles fòssils. Però la realitat comença a desmuntar aquest relat donat que, a Europa, cada cop més sovint, el problema no és que falti electricitat, sinó que en sobra i falta la seva gestionabilitat. Tant, que el sistema arriba a pagar perquè algú la consumeixi. No és cap victòria tecnològica; és, més aviat, el símptoma d’un model energètic mal dissenyat.

Els episodis de preus elèctrics en negatiu de l'1 de maig de 2026 no són una curiositat puntual ni una anomalia passatgera. Són la conseqüència directa d’una aposta desordenada per les renovables sense haver resolt abans les seves limitacions estructurals i de gestió. Sí, hem omplert teulades i camps de plaques solars, i això ha abaratit el cost de producció en moltes hores. Però, a la pràctica, ningú no ha pensat prou en què fer amb tota aquesta energia quan no es necessita.

El resultat és un sistema tensionat, erràtic i, en molts moments, absurd.

Mentre organismes internacionals alerten d’una crisi energètica global sense precedents que comportarà preus del petroli disparats i incerteses geopolítiques constants, Europa es permet el luxe de malbaratar electricitat. Aquesta contradicció posa en evidència una clar mancança de planificació. S’ha impulsat la generació renovable amb entusiasme, però sense desplegar al mateix ritme ni les xarxes, ni l’emmagatzematge, ni mecanismes reals de flexibilitat de la demanda.

La península Ibèrica, sovint presentada com un cas a part, tampoc no és cap exemple modèlic. El fet que Espanya i Portugal quedin parcialment protegits dels desploms extrems gràcies a la seva escassa interconnexió amb Europa no és cap mèrit, sinó una anomalia per no dir-ne problema. Aquest “aïllament energètic” pot esmorteir alguns impactes puntuals, però també limita la capacitat d’integrar-se en un sistema més eficient i solidari.

El problema, en el fons, no és tècnic, sinó polític i regulador.

Durant anys s’han creat incentius que desconnecten la producció de la realitat del mercat. Moltes instal·lacions continuen generant electricitat fins i tot quan no té cap valor o, pitjor encara, quan genera pèrdues, perquè els mecanismes de suport garanteixen ingressos fixes. Això distorsiona completament el sistema i trasllada els costos, de manera indirecta, als contribuents.

En aquest context, Espanya juga una partida amb regles pròpies. La seva limitada interconnexió amb Europa continental actua com un coixí davant els desploms extrems de preus. Però aquest “avantatge” és enganyós: no és fruit d’una millor planificació, sinó d’una anomalia estructural que també limita la capacitat d’optimitzar recursos a escala europea.

I és aquí on entra en joc el PNIEC 2030.

El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima preveu un desplegament encara més intens de renovables en la pròxima dècada, amb l’objectiu que més del 80% de l’electricitat a Espanya sigui d’origen renovable. Sobre el paper, és una aposta coherent amb els objectius climàtics i amb la necessitat de reduir la dependència energètica exterior. Però en la pràctica, em planteja interrogants.

Si el sistema ja mostra símptomes de saturació en determinades hores, què passarà quan la capacitat renovable es multipliqui? Sense un salt qualitatiu en emmagatzematge, sense una xarxa molt més robusta i sense mecanismes efectius de gestió de la demanda, el risc és evident i això vol dir que acabarà en amplificar els problemes actuals.

El PNIEC parla de flexibilitat, d’hidrogen verd i de digitalització, però el ritme real d’aquestes solucions està molt per darrere del creixement de la generació. I això no és un detall menor; és una descompensació estructural que pot convertir l’abundància en ineficiència sistèmica.

A més, el marc regulador continua enviant senyals contradictoris. Moltes instal·lacions operen amb esquemes que asseguren ingressos independents del mercat, fet que incentiva la producció fins i tot quan no és necessària. El resultat és un sistema que no sap autoregular-se i que acaba traslladant els costos a la societat.

Mentrestant, el discurs institucional insisteix que la solució passa per electrificar-ho tot.

És cert que l’electrificació és imprescindible per reduir emissions i avançar cap a una economia descarbonitzada. Però convertir-la en una consigna acrítica és perillós. No es tracta només de generar més electricitat neta, sinó de construir un sistema capaç de gestionar-la amb intel·ligència.

El que està fallant és la visió global.

Sense inversions decidides en bateries, sense incentius reals per adaptar el consum als moments de major producció i sense una planificació coordinada a escala europea, el sistema continuarà acumulant tensions. I aquestes tensions no són teòriques, ja es tradueixen en volatilitat, distorsions de mercat i riscos operatius.

La gran ironia és que, mentre en moltes parts del món l’accés a l’energia continua sent un luxe, a Europa ens enfrontem al problema contrari; una sobreproducció que el sistema no sap absorbir. Potser ha arribat el moment de replantejar el rumb.

La transició energètica no pot limitar-se a instal·lar més megawatts renovables. Ha de ser, sobretot, un exercici de coherència, coordinació i realisme. Perquè, si no, correm el risc que una aposta imprescindible acabi generant noves fragilitats. I que l’energia del futur, en lloc de ser una solució, es converteixi en una font més de desequilibris.

També, aquesta situació té conseqüències que van més enllà de l’eficiència econòmica. D’una banda, es posa en risc la viabilitat financera de noves inversions en renovables, precisament quan més caldria accelerar-les. De l’altra, s’incrementa la probabilitat d’inestabilitat en la xarxa, amb escenaris en què l’excés d’oferta obliga a prendre mesures d’emergència.

I mentrestant, el discurs oficial continua insistint que la solució passa per electrificar-ho tot.

Certament, l’electrificació és una peça clau per reduir emissions i avançar cap a un model més sostenible. Però convertir-la en un dogma, sense abordar les seves disfuncions, és una temeritat. No n’hi ha prou amb produir més electricitat neta; cal garantir que el sistema sigui capaç d’absorbir-la, gestionar-la i distribuir-la de manera eficient.

Cal corretjir la visió de conjunt ja que sense una aposta decidida per l’emmagatzematge a gran escala, sense tarifes que incentivin un consum més intel·ligent, i sense una modernització profunda de les infraestructures, el sistema continuarà acumulant disfuncions. I aquestes no són anecdòtiques les veig com el preludi d’un model energètic que pot col·lapsar no per manca de recursos, sinó per un excés mal gestionat.

La transició energètica no pot ser només una cursa per instal·lar més capacitat renovable. Ha de ser, sobretot, un exercici de coherència. Perquè, si no, correm el risc de convertir una solució necessària en un nou problema estructural.

Ramon Gallart