Ramon

Ramon
Ramon Gallart

diumenge, 17 de desembre del 2023

Com extreure el diòxid de carboni de l'aigua de mar.

A mesura que el diòxid de carboni continua acumulant-se a l'atmosfera, diversos investigadors han dedicat anys per cercar maneres d'eliminar el gas de l'aire. Mentrestant, el  principal "embornal" del món per al diòxid de carboni de l'atmosfera és l'oceà, que absorbeix entre un 30% i un 40% de tot el gas produït per les activitats humanes. 

La possibilitat d'eliminar directament el diòxid de carboni de l'aigua de l'oceà, ha sorgit com una novaa  posibilitat per mitigar les emissions de CO2, ja que algun dia podria fins i tot, conduir-nos a les emissions netes globals. Però, aquesta idea encara no ha donat lloc a cap ús generalitzat, tot i que hi ha algunes empreses que intenten entrar en aquesta àrea.

Un equip d'investigadors del MIT diu que potser han trobat la clau per a un mecanisme d'eliminació realment eficient i econòmic. La recerca va ser publicada a la revista Energy & Environmental Science, en un article dels professors del MIT T. Alan Hatton i Kripa Varanasi, el postdoctorat Seoni Kim i els estudiants de postgrau Michael Nitzsche, Simon Rufer i Jack Lake.

Els mètodes existents per eliminar el diòxid de carboni de l'aigua de mar apliquen una tensió a través d'una pila de membranes per acidificar un corrent mitjançant la divisió de l'aigua. Això converteix els bicarbonats de l'aigua en molècules de CO2, que després es poden eliminar al buit. Certament, les membranes són cares i  es necessiten productes químics per impulsar les reaccions generals dels elèctrodes a cada extrem de la pila, augmentant encara més la despesa i la complexitat dels processos. La proposta preten evitar la necessitat d'introduir productes químics a les cel·les d'ànode i càtode i evitar l'ús de membranes.

Per això, es va idear un procés reversible que consistia en cèl·les electroquímiques sense membrana. Els elèctrodes reactius s'utilitzen per alliberar protons a l'aigua del mar alimentada a les cèl·les, impulsant l'alliberament del diòxid de carboni dissolt de l'aigua. El procés és cíclic: primer acidifica l'aigua per convertir els bicarbonats inorgànics dissolts en diòxid de carboni molecular, que es recull com a gas al buit. A continuació, l'aigua s'alimenta a un segon conjunt de cèl·lules amb una tensió invertida, per recuperar els protons i tornar l'aigua àcida a alcalina abans de tornar-la a alliberar al mar. Periòdicament, els papers de les dues cèl·lules s'inverteixen un cop un conjunt d'elèctrodes s'esgota de protons (durant l'acidificació) i l'altre s'ha regenerat durant l'alcalinització.

Aquesta eliminació de diòxid de carboni i la reinjecció d'aigua alcalina podria començar a revertir lentament, almenys a nivell local, l'acidificació dels oceans causada per l'acumulació de diòxid de carboni, que al seu torn ha amenaçat els esculls de corall i els mariscs. La reinjecció d'aigua alcalina es podria fer a través de punts de venda dispersos o lluny de la costa per evitar un pic local d'alcalinitat que podria alterar els ecosistemes, diuen.

No es possible tractar les emissions de tot el planeta, però la reinjecció es podria fer en alguns casos en llocs com les piscifactories, que tendeixen a acidificar l'aigua, de manera que aquesta podria ser una manera d'ajudar a contrarestar aquest efecte.

Un cop eliminat el diòxid de carboni de l'aigua, encara cal eliminar-lo, com passa amb altres processos d'eliminació de carboni. Per exemple, es pot enterrar en formacions geològiques profundes sota el fons del mar, o es pot convertir químicament en un compost com l'etanol, que es pot utilitzar com a combustible de transport, o en altres productes químics especialitzats. 

En un principi, almenys, la idea seria acoblar aquests sistemes amb infraestructures existents o previstes que ja processen aigua de mar, com les dessalinitzadores. Aquest sistema és escalable perquè puguem integrar-lo potencialment en processos existents que ja estan processant l'aigua de l'oceà o en contacte amb l'aigua de l'oceà. Allà, l'eliminació de diòxid de carboni podria ser un simple complement als processos existents, que ja retornen grans quantitats d'aigua al mar, i no requeriria consumibles com additius químics o membranes.

El sistema també podria ser implementat per vaixells que processaran l'aigua mentre viatgen, per tal d'ajudar a mitigar la contribució significativa del trànsit de vaixells a les emissions globals. Ja hi ha mandats internacionals per reduir les emissions del transport marítim i això podria ajudar les companyies navilieres a compensar algunes de les seves emissions i convertir els vaixells en depuradors oceànics.

El sistema també es podria implementar en llocs com ara plataformes de perforació en alta mar o en granges d'aqüicultura. Finalment, podria conduir a un desplegament de plantes d'eliminació de carboni autònomes distribuïdes a nivell mundial.

El procés podria ser més eficient que els sistemes de captura d'aire, perquè la concentració de diòxid de carboni a l'aigua de mar és més de 100 vegades més gran que a l'aire. En els sistemes de captació directa d'aire, primer cal captar i concentrar el gas abans de recuperar-lo. Els oceans són grans embornals de carboni, però, de manera que el pas de captura ja s'ha fet per a vosaltres. No hi ha cap pas de captura, només alliberament. Això significa que els volums de material que s'han de manipular són molt més petits, la qual cosa podria simplificar tot el procés i reduir els requisits de la petjada.

La investigació continua, amb l'objectiu de trobar una alternativa al pas actual que requereixi un buit per eliminar el diòxid de carboni separat de l'aigua. Una altra necessitat és identificar estratègies operatives per evitar la precipitació de minerals que poden contaminar els elèctrodes de la cèl·lula d'alcalinització, un problema inherent que redueix l'eficiència global en tots els enfocaments informats. Hatton assenyala que s'han fet avenços significatius en aquestes qüestions, però que encara és massa aviat per informar-ne. L'equip espera que el sistema estigui llest per a un projecte de demostració pràctic d'aquí a uns dos anys.

Font: Seoni Kim et al, Procés electroquímic asimètric mediat per clorur per a l'eliminació de CO2 de l'aigua de l'oceà, Energy & Environmental Science (2023). DOI: 10.1039/D2EE03804H

diumenge, 10 de desembre del 2023

Impacte de les centrals hidroelèctriques.

Els grans projectes d'infraestructures poden afectar a les economies locals. Per això, avaluar aquests efectes és un repte. Un nou estudi, ha evaluat totes les grans preses hidroelèctriques construïdes als Estats Units al segle XX i ha trobat que les preses construïdes a la primera meitat del segle XX van ser un estímul pel creixement a curt i llarg termini, mentre que les preses construïdes a la segona meitat, van afectar modestament aquest creixement.

L'estudi, realitzat per un investigador de la Carnegie Mellon University (CMU), apareix a The Economic Journal, vol mostrar la millor evidència sobre els impactes a curt i llarg termini d'aquestes preses sobre les economies locals, comparades amb els efectes econòmics generats per les preses construïdes a principis del segle XX amb les construïdes a finals del segle. L'objectiu era explicar l'evolució de l'energia hidroelèctrica alimentant l'activitat econòmica local.

L'estudi ha combinat dos dissenys: un basat en 110 comptats dels Estats Units des del 1870 al 2010, incloses totes les àrees amb un potencial hidroelèctric de 100 MW o més, i un que construïa contrafactuals de comtats amb potencial hidroelèctric però sense preses. L'estudi va tenir en consideració una sèrie de factors econòmics, polítics, socials, tècnics i ambientals en  dos períodes per separat: pre-1950 i post-1950. Com a conslusions dir:

La primera: Es refereix al període 1900-1950, abans de la construcció d'una xarxa elèctrica interconnectada mitjançant línies  de transport d'alta tensió, i abans del desenvolupament de la generació d'energia eficient a gran escala a partir de combustibles fòssils. Les preses construïdes abans de 1950 van estimular el creixement local a curt termini, en gran part gràcies al avantatge de que el cost de l'energia local que era  barata. També van estimular el desenvolupament econòmic local en les dues o tres dècades posteriors, augmentant la densitat local de població més d'un 50% durant 50 anys, de mitjana.

La segona: Es refereix a la segona meitat del segle XX, quan s'estava produint una ràpida evolució i desplegament de la infraestructura de subministrament d'electricitat, que va minvar gaudir d'energia local barata. Les preses construïdes després de 1950 només van tenir efectes modestos en el creixement local, fins i tot a llarg termini.

El primer resultat indica impactes agrupats en l'activitat econòmica local, mentre que el segon suggereix que l'avantatge d'energia local barata creat per l'energia hidroelèctrica va disminuir després de 1950, probablement a causa d'innovacions tecnològiques com les línies de transport d'alta tensió.

Les conclusions de l'estudi poden ser d'ajut per les futures inversions en preses hidroelèctriques, moltes de les quals es construiran als països en desenvolupament. També aclareixen els potencials impactes de les noves plantes eòliques i solars per la transició energètica. Inicialment podrien beneficiar una provincia o l'estat on es fan les inversions, però amb l'acumulació de noves línies de transport aquests beneficis es poden dissipar, atenuant els efectes locals.

Font:  Edson Severnini, The Power of Hydroelectric Dams: Historical Evidence from the United States over the Twentieth Century, The Economic Journal (2022). DOI: 10.1093/ej/ueac059

diumenge, 3 de desembre del 2023

Restablir una xarxa elèctrica.

Restablir ràpidament l'energia elèctrica un cop s'ha produit una important avaria que afecta una gran regió, és un procés complex i delicat. 

Tot i que els talls d'energia sempre són perjudicials, normalment només afecten parts més petites de la xarxa general. Una pèrdua total de potència a tota la xarxa és molt més greu i requereix que els operadors de la xarxa la enegitzin de manera efectiva. Això implica que cal gestionar un  equilibri entre la generació i el consum d'energia gràcies q eu es van conectant gradualment els diferents trams de la xarxa. Fer-ho malament, la xarxa es pot tornar a col·lapsar.


Afortunadament, aquests esdeveniments són rars. no obstant, el contexte actual energètic de canvi climàtic i la creixen amenaça dels ataqcs cibernètics,  augmentarà la freqüència de incidències masives a les infraestructures energètiques.

Per això cal disposar de processos i mètodes per crear plans de seqüències de maniobra capaços de fer front al comportament impredictible dels sistemes d'energia. 

Què passa quan falla la xarxa elèctrica?

En una apagada, els actius clau es poden danyar i és possible que els distribuïdors no tinguin una imatge completa del que està disponible. Tot i que és probable que els distribuïdors tinguin una idea aproximada de quina hauria de ser la càrrega a les diferents parts de la xarxa un canvi d'explotació pot minvar les garanties.

Una eina que permeti optimitzar gràcies a simular com la xarxa podria reaccionar al pla de restauració i com els operadors l'implementen, milloraria les garanties.

L'objectiu d'un model d'optimització és restablir l'energia tan ràpidament com sigui possible, alhora que garanteixi que la càrrega a la xarxa sigui estable i no provoqui una altra fallada. Generar una seqüència de maniobra per determinar quina ordre s'ha de donar als diferents generadors i als alimentadors de les subestacions quan es connecten diferents càrregues de la xarxa,  cal  comparar-lo amb un model físic de flux d'energia que asseguri que cada pas de la seqüencia de maniobre és factible.

Aquest pla de restauració necessita un model cognitiu d'un operador de xarxa que li permeti simular la presa de decisions humana. Per això cal disposar del connèixement dels experts sobre com dur a terme els passos clau implicats en la restauració de la xarxa.

Si a més, es pot connectar a una simulació dinàmica de la xarxa basada en el model matemàtic dels actius, permetrà imitar com la xarxa respondria a les accions dels operadors. El model cognitiu es pot obtenir amb informació sobre la resposta de la xarxa des de l'eina de simulació, i si la seqüència de maniobra causa problemes d'estabilitat, es poden prendre mesures correctores abans de passar al següent pas de la seqüència.

Simulant com un distribuïdor podria fer una seqüència de maniobra per restablir el servei i reaccionar al comportament de les xarxes passa per crear plans molt més tolerants al comportament inesperat. 

La idea d'incorporar el comportament cognitiu de l'operador és interessant, però cal resoldre com gestionar els diferents perfils d'operadors d'un centre de control.

Ramon Gallart