Innovació Interna i Externa: Complementàries o Substitutes?

La innovació és un factor estratègic en el desenvolupament i la competitivitat de les empreses, especialment en l'entorn empresarial dinàmic actual.

Aquestes línies pretenen abordar la dicotomia entre la innovació interna i externa que derrerament he pogut observar en diverses empreses del sector energètic. Per tant en base a la meva experiència basada en una exploració sobre si aquestes estratègies són complementàries o substitutes voldria donar una opinió de com les empreses podrien adoptar sistemes oberts i tancats d'innovació per optimitzar el seu rendiment.

L'article pretén proporcionar un marc per entendre les complexitats i les millors pràctiques en la gestió de la innovació en base a la meva experiencia personal.

Innovació Interna vs. Externa

Innovació Interna: La innovació interna se centra en el desenvolupament d'activitats de recerca dins de l'empresa, utilitzant recursos i capacitats internes per generar nous productes i processos que aportin valor assumint un risc. Aquest enfocament enforteix el coneixement base i les competències organitzacionals, tot i que pot portar a una visió miop si s'ignora el que pasa en el sector.

Innovació Externa: La innovació externa, d'altra banda, implica la incorporació de coneixements i tecnologies de fonts externes. Aquesta estratègia ofereix accés a una varietat d'oportunitats i evita l'esgotament tecnològic. No obstant això, pot presentar dificultats en termes d'integració i gestió del coneixement extern.

Sistemes Tancats o Oberts

Sistemes Tancats: Els sistemes tancats d'innovació es concentren en el desenvolupament intern, aïllant-se d'influències externes. Tot i que aquest enfocament pot protegir la propietat intel·lectual i mantenir el control, pot limitar l'exposició a idees noves i rellevants de l'entorn.

Sistemes Oberts: Els sistemes oberts d'innovació combinen fonts internes i externes de coneixement, permetent una major flexibilitat i adaptabilitat. Aquest enfocament es veu impulsat per la difusió de tecnologies digitals, com el crowdsourcing, que amplia la recerca d'innovació tant dins com més enllà dels límits organitzacionals.

Complementarietat vs. Substitució

Complementarietat: En base a la meva experience coinicedeixo amb molts estudis els quals, suggereixen que la combinació d'innovació interna i externa és complementària. Empreses amb capacitats d'absorció ben desenvolupades poden integrar eficaçment el coneixement extern amb els seus processos interns, millorant el seu rendiment i competitivitat. La teoria de la capacitat d'absorció indica que per beneficiar-se del coneixement extern, les empreses han de tenir la capacitat de reconèixer, assimilar i aplicar aquesta informació adequadament. A més, la superposició entre la nova informació externa i el coneixement base intern facilita la comprensió i integració creativa.

Substitució: No obstant això, he obesrvat que hi han opinons que planteja que la innovació interna i externa poden ser substitutives. Arguments com el síndrome de "no inventat aquí" o al contrari " nosaltres no sabem innovar com els de fora" suggereixen que els esforços per buscar coneixement extern o intern poden ser rebutjats, afectant negativament les activitats de R+D+i.

Certament,  l'obertura a coneixements externs pot portar a filtracions d'informació valuosa cap als competidors, debilitant la base de coneixement interna. Les diferències en els processos d'aprenentatge intern i extern també poden generar asimetries d'informació, dificultant la integració del coneixement.

El Dilema Organitzacional

El dilema entre adoptar innovació interna o externa depèn dels recursos i capacitats dinàmiques de l'empresa. La teoria de Recursos i Capacitats indica que els recursos estratègics són heterogenis i no perfectament mòbils, cosa que significa que l'efectivitat de la integració de fonts internes i externes varia segons les característiques de cada empresa. Les empreses amb altes capacitats d'absorció, adaptació i aprenentatge tendeixen a veure la innovació interna i externa com a complementàries, mentre que aquelles amb menors capacitats poden enfrontar problemes d'integració.

Per tant, les empreses no han d'optar exclusivament per fonts internes o externes d'innovació, sinó buscar formes d'integrar-les eficaçment. Els sistemes oberts d'innovació, que combinen inputs interns i externs, responen millor a les necessitats de les empreses. No obstant això, la relació entre la innovació interna i externa depèn de les capacitats organitzacionals per absorbir i adaptar el coneixement extern.

La gestió de la innovació ha de ser flexible i adaptativa, permetent a les empreses aprofitar tant els seus recursos interns com les oportunitats externes.

Serai de valor identificar les variables que influeixen en la complementarietat o substitució d'aquestes fonts d'innovació, per proporcionar un marc més detallat que guiï les empreses en la seva estratègia d'innovació.

Ramon Gallart