El Mercat de Capacitat com la Factura Oculta de la Transició Energètica

Mentre el Govern impulsa un mecanisme de fins a 900 milions d’euros anuals per garantir la seguretat del sistema elèctric, s’obre el debat sobre qui assumirà el cost, si servirà per accelerar l’emmagatzematge energètic i si acabarà beneficiant més les tecnologies del futur o les infraestructures del passat.

L’anunci del Govern sobre l’aprovació del mercat de capacitat espanyol, un cop rebut el vistiplau de la Comissió Europea, és sense dubte un dels canvis regulatoris de més importància del sistema elèctric en les darreres dècades. Tanmateix, darrere del llenguatge tècnic de “fermesa”, “seguretat de subministrament” o “mercat de capacitat”, s’amaga una qüestió molt més profunda i és si, 

Estem construint un sistema elèctric preparat per a una economia basada en renovables o estem creant una nova via de subvenció permanent per a determinades tecnologies?

L’aprovació definitiva del mercat de capacitat mobilitzarà entre 800 i 900 milions d’euros anuals, una xifra que podria superar els 9.000 milions d’euros durant la pròxima dècada. Es tracta d’un volum econòmic considerable que fa preguntar-me no només si Espanya necessita reforçar la seguretat de subministrament, sinó també qui acabarà pagant la factura i qui en serà el principal beneficiari.

El canvi més rellevant és que, a partir d’ara, una part dels ingressos del sector elèctric no es generarà per produir energia, sinó simplement per estar disponible quan el sistema ho necessiti. En aquest nou esquema podran participar centrals de generació, sistemes d’emmagatzematge amb bateries, consumidors industrials capaços de reduir la seva demanda i agregadors energètics. Tots ells rebran una remuneració per aportar capacitat ferma al sistema.

Des d’un punt de vista tècnic, la lògica és comprensible. Espanya avança ràpidament cap a un model energètic dominat per la solar i l’eòlica. Aquestes tecnologies donen electricitat neta i en teoria cada cop més barata, però depenen de les condicions meteorològiques. Quan no hi ha vent o sol, el sistema necessita recursos que puguin respondre de manera immediata per evitar problemes de subministrament.

La realitat és que el mercat elèctric actual no remunera adequadament aquesta disponibilitat. A mesura que augmenta la penetració de renovables, les centrals convencionals funcionen menys hores. No obstant això, continuen sent necessàries. Per mi, aquest és el dilema de la transició energètica

Les tecnologies de suport cada vegada generen menys energia, però segueixen essent imprescindibles per garantir l’estabilitat del sistema.

Aquesta situació afecta especialment els cicles combinats de gas. Hi han diferents estudis del sector que indiquen que una part significativa de la potència instal·lada podria deixar de ser econòmicament viable durant la pròxima dècada si no disposa d’una font addicional d’ingressos. En altres paraules, el sistema necessita aquestes instal·lacions, però el mercat actual no garanteix que puguin continuar operant.

Des del meu punt de vista, el mecanisme és necessari, però arriba tard i sobretot, s’està explicant malament. La majoria dels països que han avançat decididament en la integració de renovables han acabat adoptant algun tipus de mercat de capacitat o mecanisme equivalent. Pretendre que un sistema elèctric amb una elevada dependència de fonts variables pugui funcionar exclusivament amb els senyals de preu del mercat energètic la veig com una simplificació massa gran.

Amés, Espanya ha retardat aquest debat durant molt de temps. L’apagada de l’abril de 2025 va posar de manifest vulnerabilitats del sistema i va accelerar la necessitat d’actuar. Tot i això, el Govern presenta la mesura com un simple ajust tècnic quan, en realitat, implica la incorporació d’un nou cost que és estructural, al sistema elèctric.

Aquest cost serà assumit principalment per les comercialitzadores i, de manera indirecta, pels consumidors, especialment durant les hores de major tensió del sistema. Encara que l’impacte final dependrà dels resultats de les subhastes i de l’evolució del mercat, és evident que estem davant d’un mecanisme que afegirà nous costos regulats a la factura elèctrica.

Llavores, aquí apareix una de les paradoxes de la transició energètica. Durant anys s’ha insistit que les renovables reduirien significativament el cost de l’electricitat. Això és cert pel que fa al cost de generació, però també és cert que un sistema basat majoritàriament en fonts variables necessita noves inversions la sva gestionabilitat U(no s'ha explcait) és ad ir, en flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta. 

Per tant, la seguretat de subministrament té un cost i aquest cost no desapareix pel fet de produir energia amb fonts renovables.

Malgrat tot, el mercat de capacitat ofereix una molt bona oportunitat per accelerar el desplegament de bateries i altres tecnologies d’emmagatzematge. Això ho veig com el seu principal valor estratègic. Les bateries podran competir en igualtat de condicions per obtenir ingressos estables a llarg termini, fet que pot desbloquejar inversions que fins ara resultaven difícils de finançar.

Espanya te un dels millors recursos solars d’Europa. Sense una capacitat d’emmagatzematge suficient, una part important d’aquest potencial corre el risc de desaprofitar-se. Un mercat de capacitat ben dissenyat pot contribuir a transformar l’excedent solar de les hores centrals del dia en una reserva energètica disponible quan la demanda ho requereixi.

Ara bé, també existeixen riscos a no obviar. Un d'ells és que el mecanisme es converteixi en una transferència de recursos cap a tecnologies convencionals sense impulsar amb la mateixa intensitat les solucions del futur. La Comissió Europea ha aprovat el sistema perquè incorpora límits d’emissions, mecanismes competitius i participació oberta. Tot i així, l’experiència internacional demostra que alguns mercats de capacitat han acabat beneficiant principalment actius convencionals que ja estaven amortitzats.

Si això succeeix, els consumidors podrien acabar finançant durant anys infraestructures que han recuperat àmpliament la seva inversió inicial, sense obtenir a canvi una acceleració real de la transició energètica.

Per aquest motiu, la clau no és tant l’existència del mercat de capacitat com el seu disseny concret. Espanya necessita un sistema elèctric capaç d’integrar grans volums de renovables sense comprometre la seguretat de subministrament. Això exigeix emmagatzematge, flexibilitat, resposta de la demanda i mecanismes de suport adequats.

El mercat de capacitat pot ser una eina molt útil si serveix per impulsar bateries, gestió intel·ligent de la demanda i noves tecnologies de flexibilitat. En canvi, serà una oportunitat perduda si es limita a convertir-se en un mecanisme permanent de suport a tecnologies del passat.

La diferència entre aquests dos escenaris no dependrà tant de Brussel·les com de la capacitat del regulador espanyol per dissenyar subhastes eficients, supervisar-ne els resultats i garantir que cada euro invertit contribueixi realment a construir el sistema energètic del futur.

Ramon Gallart