La proposta de la CNMC publicada el darrer 22/05/2026 a el Periódico de la Energía, per reformar el Servei de Resposta Activa de la Demanda (SRAD) s’ha presentat com una mesura tècnica destinada a minvar el cost de les parades industrials que utilitza Red Eléctrica per estabilitzar el sistema.
Però rere aquesta aparent racionalització econòmica s’hi amaga un debat molt més profund i és el de quin valor real tindrà la flexibilitat en el sistema elèctric del futur i qui podrà capturar-lo.
La CNMC considera que el mecanisme actual està generant situacions poc eficients. Per exemple, es donen alguns processos d’adjudicació que, petites quantitats de flexibilitat acaben marcant preus molt elevats per al conjunt del servei. És a dir, hi ha moments en què el sistema acaba pagant massa car un recurs que, teòricament i contrariament, hauria de servir precisament per reduir costos operatius i aportar estabilitat.
En la teòria, la mesura sembla lògica. El problema és que aquesta reforma arriba en un moment sensible. Espanya està entrant a gran velocitat en una economia elèctrica dominada per renovables. Això significa més hores amb excedents, més volatilitat, més congestions i més necessitat de recursos flexibles capaços d’actuar en segons o minuts. I aquí sorgeix la contradicció i és que, el regulador vol més flexibilitat, però alhora intenta reduir-ne la remuneració.
Durant anys, les grans indústries electrointensives van viure sota el model de la “interrumpibilitat”, un sistema que sovint funcionava més com una política industrial encoberta que no pas com un autèntic servei de sistema. Les empreses cobraven per estar disponibles a desconnectar consum, encara que moltes vegades aquesta activació no arribés mai. La reforma actual intenta corregir aquest esquema i acostar-lo a una lògica de mercat real. El problema és que la CNMC sembla obsessionada a evitar rendes excessives abans que el mercat hagi madurat completament.
I això ho veig perillós. I per què? PErquè la flexibilitat no és quelcom per generació espontània. Requereix inversió, digitalització i capacitat operativa. Si el missatge regulatori és que els ingressos futurs seran cada vegada més estrets i incerts, moltes empreses podrien decidir simplement no invertir-hi.
Llavors, el sistema elèctric necessita cada vegada més flexibilitat, però el regulador actua com si fos un recurs abundant i fàcilment substituïble.
En realitat, la flexibilitat serà probablement el recurs més crític de la pròxima dècada. No només per equilibrar renovables, sinó també per garantir estabilitat de tensió, reserves ràpides i capacitat de resposta davant incidències. Després de l’apagada massiva de 2025, tant Red Eléctrica com la CNMC han deixat clar que la seva prioritat ja no és només generar energia, sinó mantenir un sistema estable en un entorn molt més fràgil i intermitent.
Per tant, això transforma completament els mercats energètics.
El mercat de flexibilitat deixarà de ser quelcom residual per convertir-se en el centre del sistema. Però també canviarà la naturalesa dels participants. Les grans fàbriques individuals probablement perdran protagonisme davant els agregadors de demanda, les comercialitzadores digitals i les plataformes capaces d’orquestrar milers de petits recursos distribuïts com serien les bateries, autoconsum, climatització, recàrrega de vehicle elèctric o consum industrial.
El sistema ja no premiarà tant qui tingui grans megawatts disponibles, sinó qui pugui reaccionar més ràpid, de forma més precisa i amb menor cost.
Aquest canvi també tindrà efectes directes sobre els mercats de balanç. Si la demanda flexible esdevé prou competitiva, moltes de les funcions que avui fan centrals de gas o hidràuliques de regulació podrien començar a ser parcialment substituïdes per flexibilitat distribuïda. Això pressionarà els ingressos dels actius convencionals i accelerarà una transformació que fins ara avançava lentament.
Però on el debat serà realment especialment intens serà en el futur mercat de capacitat.
Durant dècades, la seguretat de subministrament s’ha associat a construir més centrals. Ara comença a sorgir una idea molt diferent i és que, potser és més eficient flexibilitzar el consum que no pas continuar instal·lant capacitat de generació que només funcionarà unes poques hores l’any.
Si be és cer que la reforma de la CNMC apunta en aquesta direcció, encara que no ho digui explícitament. La flexibilitat de demanda comença a considerar-se equivalent a capacitat de generació. I això pot canviar les regles del joc. Si aquesta visió s’imposa, molts projectes futurs de centrals de suport podrien deixar de ser rendibles, mentre que recursos distribuïts i agregats guanyarien més pes estratègic. Però també és cert que si les grans plantes de generació renovable si son viablement hibridades, la gestionabiltat estaria resolta i la flexibilitat de la demanada serà menys crítica.
Ara bé, seria arriscat voler convertir la flexibilitat en un servei “barat” abans que existeixi una base tecnològica i empresarial prou sòlida.
Espanya encara està lluny de tenir un ecosistema de flexibilitat comparable al dels països més avançats del nord d’Europa. Encara hi ha barreres regulatories, poca digitalització industrial i manca de senyals econòmics estables. Si la CNMC prioritza únicament la reducció immediata de costos, podria acabar destruint els incentius necessaris per desenvolupar precisament el recurs que el sistema més necessitarà en els pròxims anys.
El debat de fons, per tant, no és si les parades industrials són massa cares. El debat real és quin model de sistema elèctric vol Espanya.
Perquè en el nou paradigma energètic, la flexibilitat no serà un complement. Serà el combustible invisible que permetrà que tot el sistema continuï funcionant.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada