Mercat d'electricitat.

Els combustibles fòssils es troben entre els productes més comercialitzats arreu del món: al voltant del 75% del cru, el 25 % del gas natural i el 21 % de la producció de carbó es comercialitzen internacionalment. Per contra, l’electricitat és una qüestió menor: només el 3% de la generació total creua fronteres.

Això es deu al fet que els combustibles són fàcils d'emmagatzemar i de transportar. El comerç intercontinental de carbó i petroli existeix des de fa generacions, mentre que el transport de gas es va fer pràctic gràcies als primers petroliers comercials de gas natural liquat (GNL) en el 1964. Així, la distància va deixar de ser un gran impediment per al comerç mundial de combustible. Actualment, el transport massiu de cru es portat des de Ras Tanura, a l’Aràbia Saudita, fins a Osaka, Japó, recorrent uns 11.800 km (6.400 NM). Els petroliers de GNL transporten gas des de Qatar, al voltant del cap de Bona Esperança, fins a Espanya — unes 10.500 NM.

En canvi, encara no hi ha cap manera d’emmagatzemar grans quantitats d’electricitat de forma directa, només el mètode indirecte de l’energia hidràulica de bombeig, i no hi ha una manera fàcil de transportar l’electricitat, ja que les pèrdues per la resistència elèctrica augmenten amb la distància. Per minimitzar aquestes pèrdues, es recorre cada cop més  a línies per fer possible enllaços de corrent continu d’alta tensió (HVDC). Fins i tot si els drets de pas necessaris fossin factibles, encara costaria molt construir les torres, circuits i les subestacions terminals adjuntes per als rectificadors (que converteixen el corrent altern en corrent continu) i els inversors  el corrent continu en corrent altern.

Cada quilòmetre d’una línia aèria HVDC de més de 500 kV costa almenys 1,2 milions de dòlars dels EUA. En el cas de que les línies treballin a les tensions més altes (800 kV i 1.100 kV), la xifra pot arribar als 2 milions de dòlars. Enterrar els cables augmenta la despesa fins a cinc vegades i posar-los sota la mar en llargues distàncies com ara es contempla costarà més, tot i que les estimacions són encara molt especulatives.

Com a resultat, les línies ultra-HVDC més llargues (3.324 km) del món, que transporten electricitat des de Xinjiang a la regió més occidental de la Xina fins a la província d’Anhui, a la regió oriental densament habitada, van costar prop de 6.000 milions de dòlars. Seria encara més car fer el mateix als Estats Units.

Per descomptat, es pot vendre molta electricitat a distàncies més curtes depenent d’enllaços HVDC (320-500 kV) més baixos o de línies de corrent altern estàndard (la majoria de 220-400 kV). Els membres de la Unió Europea transporten ara més enllà de les seves fronteres nacionals més del 14% del consum final d'electricitat. Bulgària i la República Txeca exporten electricitat que equival al 20 al 25 per cent del seu consum intern, mentre que França ven al voltant del 14 % i Suècia al voltant del 13 %.

Alemanya, l'economia més gran de la UE, és ara un exportador net d'electricitat, venent l'equivalent a gairebé el 10 % del seu consum. Els principals importadors nets són Hongria (al voltant del 35% del consum), Finlàndia (gairebé el 25%) i Bèlgica (al voltant del 20%). En termes absoluts, França (gràcies a la seva generació nuclear fiable) és el principal exportador net d’electricitat d’Europa i les seves vendes recents de més de 60 TWh anuals han estat per davant de les exportacions d’electricitat neta (principalment hidroelèctrica) del Canadà als Estats Units, que va arribar al màxim a prop de 64 TWh en el 2016, però ara estan just per sota dels 50 TWh.

Europa també té un petit comerç d’electricitat intercontinental amb Àsia ( connexió a 400 kVac amb Turquia ) i Àfrica (dos cables de 400 kV entre Espanya i el Marroc, amb un altre enllaç de 700 kV que s’afegiran properament), i nombroses interconnexions amb Ucraïna sincronitzades (que, al seu torn, està connectada a la xarxa russa). Aquesta xarxa, teòricament permet la possibilitat de transmetre electricitat des de Sibèria Occidental a Portugal, i hi ha plans per a una autèntica xarxa euro-asiàtica que enllaci la Xina amb Europa.

En canvi, el sistema de transport nord-americà roman aclaparadorament confinat dins de tres xarxes quasi separades: la Interconnexió Est, la Interconnexió Oest i la xarxa de Texas. Només es relacionen amb allò que el periodista energètic David C. Wagman, com a col·laborador convidat al bloc IEEE Spectrum Energywise, va anomenar correctament connexions dèbils les fronteres. És per això que la xarxa de Texas no va poder ajudar-se durant la recent congelació de febrer. Una xarxa unificada equilibraria les càrregues, aprofitaria les eficiències i ajudaria a subministrar a les costes l'energia eòlica de les Grans Planes i l'energia solar del sud-oest.

Font: IEEE Spectrum