Com l'electricitat va superar al vapor.

No va ser per casualitat que a finals de la dècada de 1880, el negoci de l'electrificació esdevingés en una batalla comercial entre les empreses d'Edison i George Westinghouse pel control d'un mercat basat en l'electricitat.

Edison es va dedicar a desenvolupar sistemes de corrent continu que poguessin distribuir el corrent elèctric de manera eficient a baixes tensions i a curtes distàncies. Per això, Edison havia construït la seva primera central elèctrica de corrent continu a Pearl Street a Nova York el 1882. Però, els inversors europeus donaven suport als sistemes de corrent altern de Tesla;  Deptford de Ferranti, i Westinghouse, aviat també va apostar pel corrent altern als Estats Units. 

Edison va passar a l'ofensiva, dient que corrent altern, funcionaria a voltatges molt més alts que el corrent continu i això permetria la seva distribució a distàncies més llarges, però és una "corrent que mata".  Tot i la lluita d'Edison a començaments de la dècada de 1890, la corrent alterna anava a més ja que oferia economies d'escala i es podia distrubuïr a distàncies molt més llarges respecte el corrent continu. 

La victòria entre els sistemes elèctricts de corrent continu vs corrent altern de Westinghouse,  va arribar quan se li va adjudicar el contracte per generar i distribuir electricitat des de les cascades del Niàgara. L'any 1876, quan William Siemens va visitar Amèrica va preguntar-se que els salts d'aigua del Niagra podrien generar molta potencia  gràcies a moltes dinamos. El físic William Thomson també va pensar que el Niàgara podria ser una font molt important d'energia elèctrica. De fet, a principis de la dècada de 1890, els plans es van dur a terme. La Cataract Construction Company va contractar a Westinghouse per fer deu dinamos, cadascuna capaç de generar 5.000 cavalls força. George Forbes, l'enginyer consultor del projecte va presumir que a Niàgara la gent podia veure un món completament nou. Això, realment semblava per a molts el final del carbó ja que podria distribuir-se a distancies llarges i ser  més econòmic que el vapor.

Un dels factors clau de l'èxit de Westinghouse va ser la compra de la patent de Nikola Tesla el 1888 per al seu revolucionari motor polifàsic que funcionava amb corrent alterna. Aquest era la part que mancava en els plans de Westinghouse, ja que la majoria dels motors funcionaven amb corrent continu i eren complicats de gestionar. El 1888, Tesla va arribar a Amèrica, després d'haver-ho fet el 1884 per treballar per a Edison, però aviat va adonar-se que  podia establir-se pel seu compte. Tesla era un entusiasta de gantàtics somnis elèctrics. La seva reputació va venir de l'èxit del seu motor polifàsic. A principis de la dècada de 1890, Tesla era l'home elèctric del moment. En realitat, no tenia gaire a veure amb els grans plans del Niàgara, però això no va impedir que els diaris el descriguessin com el geni visionari. 

La gran ambició de Tesla era desenvolupar un sistema que pogués enviar grans quantitats d'energia elèctrica polsant a través de l'èter, suficient per alimentar fàbriques i il·luminar ciutats senceres.  Tesla va passar gran part de la dècada de 1890 en una recerca desesperada amb molts diners per ajudar a fer realitat la seva ambició. Es va acostar a John Jacob Astor però no el va acceptar. Finalment va persuadir JP Morgan que li avancés 150.000 US$. Amb això, Tesla va comprar un terreny a Wardenclyffe, a un 100 km de Nova York, on va començar a construir l'aparell que li permetria fer realitat els seus somnis. Al seu centre hi havia una torre de 60 m d'alçada amb una semiesfera metàl·lica de 55 tones a la cúpula. La torre havia d'enviar l'electricitat generada per una dinamo de 350 cavalls de força que viatjaria per l'aire, on podria ser recuperada per qualsevol que disposes dels adequats aparells. 

Wardenclyffe va quedar en no-res. Depenia del desenvolupament de noves maneres de saber i de fer. Calia l'explotació sistemàtica dels recursos naturals necessaris per fer funcionar l'electricitat de manera eficient i econòmica. El futur elèctric depenia del coure. Comitès de científics i enginyers, van treballar per establir els estàndards elèctrics que sustentaven tot això. També era una qüestió de comerç, i els empresaris elèctrics van reconèixer que els estàndards científics i comercials havien de sumar el mateix. 

Tal com va dir William Thomson, que era molt conscient de les perspectives de guanyar diners gràcies al futur elèctric: "Quan l'electroticitat, la llum elèctrica, etc., esdevinguin comercials, potser podem comprar un microfarad o un megafarad d'electricitat... si hi ha un nom que se li dóna. millor que se li doni a una quantitat real que es pugui comprar". 

Lluny dels somnis elèctrics de Tesla, l'electrificació a Europa i Amèrica avançava ràpidament. A finals del segle XIX, fins i tot ciutats relativament petites invertien en electricitat i, l'electricitat domèstica ja no era exclusiu dels rics.  Ara, la gent podia comprar quantitats d'electricitat, lliurades a les seves cases mitjançant cables, de la mateixa manera que el gas es lliurava a través de canonades. A Londres, com a altres ciutats, les empreses subministradores d'electricitat competien ferotgement entre elles per subministrar electricitat per a ús domèstic i industrial. 

Les exposicions internacionals cada cop estaven més dominades per la maquinària elèctrica. El primer tramvia elèctric va ser presentat el 1882 per Radcliffe Ward a la North Metropolitan Tramways Company a Leytonstone. Va fer un viatge per Union Road "per a la sorpresa dels habitants que, per primera vegada a la seva vida, van veure un tramvia ple de gent que viatjava a una velocitat de set o vuit milles per hora sense cap força motriu visible". 

Només un parell d'anys més tard, Thomas Parker circulava amb un cotxe elèctric, alimentat amb el mateix tipus de bateria que Ward utilitzava per fer funcionar els seus tramvies. Hi havia molta tecnologia elèctrica per especular sobre quin podria ser l'avenç. Quan es va descobrir la radioactivitat, es va especular que podria convertir-se en una font de  molta potencia. El febrer de 1896, el físic francès Henri Becquerel havia anunciat a l'Acadèmia Francesa de les Ciències que semblava que hi havia raigs estranys i misteriosos emesos per sals d'urani. 

Uns anys més tard, Marie i Pierre Curie van identificar dos nous elements, els van anomenar poloni i radi, que semblaven ser fonts especialment fortes d'aquests raigs. Aviat es va fer evident que aquests estranys raigs venien de l'interior dels àtoms. 

La realitat de la potencia al final de l'època victoriana va romandre impulsada pel vapor. Pot ser que sorgeixin vaixells elèctrics, cotxes, trens i tramvies, però la majoria de la gent encara viatjava gràcies al vapor. De fet, va ser el carbó i el vapor els que feien funcionar les dinamos que generaven l'electricitat per il·luminar els carrers i les cases de la ciutat. La tecnologia de vapor potser no va disparar la imaginació de la manera que ho va fer l'electricitat, però va ser la tecnologia va funcionar.

A finals del segle XIX, les màquines de vapor eren maravelles tecnològiques molt sofisticades i dissenyades amb precisió. Van ser el producte de l'experiència científica i la pràctica acumulada durant dècades. De fet, eren potents exemples de l'impacte transformador de la tecnologia. Es van crear i van ajudar a mantenir una cultura basada en l'experiència tecnològica. Malgrat la seva ubiqüitat, les màquines de vapor s'assemblaven cada cop menys a la tecnologia del futur. Ningú pensava que els victorians arribarien a la Lluna amb màquienes de vapor. L'electricitat va ser triada com el combustible del futur. De fetm va ser la que va alimentar les exploracions submarines del capità Nemo, la que va impulsar els aventurers de John Jacob Astor cap a Júpiter i més enllà. Gràcies a l'electricitat, un autor de ficció va imaginar Thomas Edison conduint una flota de naus espacials a Mart per venjar-se de la invasió marciana de la Terra.

Reseum fet per Ramon Gallart del text COM ELS VICTORIANS ENS VAN A PORTAR A LA LLUNA, escrit pel doctor Iwan Rhys Morus i publicat per Pegasus Books.