Liderar l'Eòlica Marina del Futur

A més del valor tecnològic del projecte, crec que la posada en marxa de PlemCat podria representar un abans i un després per al sector energètic català, espanyol i europeu. 

No estem parlant només d'un espai per provar aerogeneradors flotants, sinó d'una infraestructura estratègica que permetrà accelerar la innovació, validar noves tecnologies en condicions reals i reduir els riscos abans del seu desplegament comercial. Precisament, un dels objectius de PlemCat és convertir Catalunya en un referent mediterrani en recerca, desenvolupament i innovació en eòlica marina flotant i tecnologies marines.

Des del punt de vista industrial, considero que aquest projecte és una oportunitat extraordinària per reforçar tota la cadena de valor de les energies renovables. des de les empreses d'enginyeria i fabricants d'estructures metàl·liques fins als centres tecnològics i universitats podran participar en el desenvolupament d'una tecnologia amb un enorme potencial de creixement durant les pròximes dècades. Això significa més inversió en R+D, més ocupació qualificada i una major capacitat d'exportar coneixement i tecnologia desenvolupada al nostre territori.

Per al sector energètic català, PlemCat també haria d'esdevenir-se com un motor de reindustrialització. Catalunya disposa d'un ecosistema empresarial molt potent en diferents àmbis, com poden ser, el de la metal·lúrgia, l'electrificació, l'automatització, l'enginyeria i la digitalització; tots ells podrine trobar en l'eòlica marina flotant un nou nínxol de negoci d'alt valor afegit. De fet, nombroses empreses i entitats del sector consideren que aquesta infraestructura contribuirà a impulsar el coneixement, reforçar el lideratge tecnològic i afavorir la reindustrialització del país.

A escala espanyola, penso que el projecte arriba en un moment molt oportú. Espanya és una potència mundial en energia eòlica terrestre, però encara té molt recorregut en l'eòlica marina, especialment en la tecnologia flotant, que és la més adequada per a les profunditats de les nostres costes. Desenvolupar i validar aquesta tecnologia permetrà que les empreses espanyoles mantinguin la seva competitivitat internacional i aprofitin un mercat que es preveu en plena expansió durant les pròximes dècades.

També crec que el benefici serà molt important per a Europa. La Unió Europea necessita reforçar la seva autonomia energètica, reduir la dependència dels combustibles fòssils importats i accelerar la descarbonització de la seva economia. Disposar de centres d'assaig com PlemCat permet desenvolupar tecnologies pròpies, generar patents, retenir talent i crear una indústria europea capaç de competir amb els grans actors internacionals. A més, el fet que aquest projecte estigui impulsat amb finançament europeu demostra que encaixa plenament amb els objectius del Pacte Verd Europeu i de la política industrial comunitària.

Finalment, crec que un dels grans encerts de PlemCat és apostar primer per l'experimentació i el coneixement abans del desplegament massiu. Aquesta manera de treballar permet obtenir dades objectives sobre el comportament dels aerogeneradors, el seu impacte ambiental, la convivència amb la pesca i la navegació i els costos reals d'operació. En definitiva, és una inversió en coneixement que ajudarà a prendre decisions més encertades en el futur i que pot situar Catalunya, Espanya i Europa en una posició de lideratge en una de les tecnologies renovables amb més potencial de creixement del segle XXI.

Ramon Gallart

L'Apagada Ibèrica Vista des de la Distribució

L’apagada del 28 d’abril: més que un problema de mercat, un avís sobre la ceguesa i la manca de coordinació entre transport i distribució.

Molt interessat el paper de Daniel Davi Arderius i Christoph Graf. L'estudi d'esdeveniments està ben identificat i veig encertat el tall mostral a l'octubre de 2025 per evitar contaminar-lo amb la reforma regulatòria. La tesi central és difícilment discutible i està molt ben il·lustrada i no és altre que, el disseny seqüencial zonal europeu encara treballa sobre una premissa de "copper plate" cada cop menys sostenible, i deixa la seguretat en mans d'un redespatx reactiu i discrecional. La quantificació del gir de l'operador després de l'apagada  que va ser afegir més cicle combinat i generació síncrona acompanyat de més retall de renovables, desplaçament del redespatx cap al day-ahead, i més cost i emissions, és el resultat de valor. Ara bé, penso que des de la perspectiva de la distribució, el treball explica molt bé què va fer l'operador de transport i quant va costar, però per desenvolupar o ampliar en un altre estudi, es podria analitzar l'altre meitat del sistema on es va originar i on hi ha bona part de la solució; és a dir, la xarxa de distribució, l'observabilitat dels recursos distribuïts i la coordinació TSO–DSO.

En l'aspecte crític, el marc Ashenfelter–Greenstone és elegant, però penso que atribuir el canvi de comportament a l'aversió al risc endògena de l'operador és discutible. El propi paper reconeix la pressió del regulador i del Govern i la "operació reforçada" imposada després de l'incident. La meva interpretació és que probablement s'observa una restricció institucional i política, més que una tria lliure de l'operador; convé no confondre la funció d'utilitat de l'agent amb el marc que li imposen, i això, des de la meva entesa,  afecta la lectura de tot l'apartat teòric. Penso que sobre l'anualització de ×8760 i extrapolar el coeficient de primavera (que va ser quan es va produir l'incident)  a tot l'any és una hipòtesi no real, perquè la primavera és precisament l'estació pitjor (demanda baixa, excés solar i hidràulic, festius). El fet que l'estimació de llarg termini sigui inferior a la de curt confirma aquesta preocupació, i les xifres (1,3–1,6 B€/any i el cost del CO₂) les he interpretat com a llindar alt i estacionalment esbiaixada, no com un cost anual robust.

Si sorgeix fer una altre treball, aquest podria centrar-se en la distribució la generació connectada a la xarxa de distribució "darrere del comptador". Tota la base de dades és d'àmbit transport (ESIOS/REE, filtrada per tecnologia), però si l'apagada va ser tenir també quelcom amb els Inverters-Based Resources (IBR), donat què, una part molt gran d'aquesta IBR està connectada en MT/BT o és autoconsum. En aquest sentit, el propi paper indica que l'autoconsum fotovoltaic ha crescut fins a ~8,5 GW i que ni tan sols entra en la demanda de mercat. Un episodi de sobretensions i oscil·lacions amb un 64% de generació IBR no es pot entendre del tot sense l'observabilitat i el control a nivell de distribució. El paper ho reconeix de passada quan cita les recomanacions d'ENTSO-E sobre observabilitat de petita RES i coordinació TSO–DSO, però no ho desenvolupa. Lligat amb això, els autors ho plantejen com un trade-off gairebé binari; és a dir, o més gas i retall, o més renovable i risc, quan des de la meva opinió i, des de l'òptica de xarxa intel·ligent aquesta frontera és desplaçable cap a un control de tensió i la potència reactiva, que són el nucli tècnic de l'apagada alhora, són cada cop més un problema local que es pot gestionar amb capacitat reactiva de la pròpia IBR, convertidors grid-forming, STATCOM distribuïts, emmagatzematge en MT/BT i flexibilitat de demanda. En el fons, el redespatx és més un símptoma que una malaltia. Gràcies a les dades del propi annex què, mostren que la capacitat de línies i transformadors a penes ha crescut mentre la solar s'ha multiplicat, sovint lluny de la demanda, de manera que el cost de redespatx és en bona mesura la factura d'un dèficit de planificació, d'observabilitat i de flexibilitat, més que un simple defecte d'algoritme de mercat.

Penso que, l'apagada no només és una fallada de disseny de mercat majorista, sinó també com una fallada de coordinació i d'observabilitat a la interfície TSO–DSO. Gran part dels IBR que van "disparar-se" és invisible per a l'operador de distribució i de  transport, i en base a l'experiència de xarxes rurals febles on els pettis distribuïdors  operen,  el control local de tensió i la monitorització en temps real a distribució permetrien esmorteir pertorbacions abans que escalin; aquest és un enabler que el paper no nomena. La flexibilitat distribuïda és, a més, una alternativa estructural al redespatx com serien, bateries en MT/BT, capacitat reactiva dels IBR amb consigna de tensió (no factor de potència fix, com  lespassava a Espanya i sí a Portugal), agregació de DER, resposta de demanda i càrrega bidireccional de VE poden reduir volums de redespatx de manera permanent i no reactiva, i incorporar-les trencaria el dilema binari del paper. Hi ha, finalment, un angle de política europea de distribució rellevant que és la revisió dels Connection Network Codes (la consulta de juliol de 2026 que el paper cita) hauria de donar rol efectiu a DSO i a la petita IBR en el control de tensió, i aquí, sense dubte la posició de l'EU DSO Entity i de GEODE és directa donat que, no n'hi ha prou amb harmonitzar estàndards de transport, cal habilitar serveis de tensió i flexibilitat a distribució i coordinar-los amb el TSO. 

Com a idea per a una futura versió, complementaria les dades d'ESIOS amb indicadors d'àmbit distribució com seria l'observabilitat dels DER, capacitat reactiva disponible en MT, penetració d'autoconsum per zona  i, amb mètriques de coordinació TSO–DSO, cosa que permetria testar si part del sobrecost de redespatx post-apagada és atribuïble a un dèficit d'observabilitat i flexibilitat a distribució, i no només a l'aversió al risc de l'operador de transport.

M'ha agradat molt el paper i, comparteixo que caldria integrar les restriccions físiques al clearing i millorar la planificació, tot i que si hi ha un nou treball, es podria afegir que, el camí més cost-efectiu i realista en el context europeu passa tant o més per la distribució intel·ligent, l'observabilitat i la flexibilitat local i la coordinació TSO–DSO que per la transició al Locational Marginal Pricing. L'apagada del 28 d'abril no va ser només un problema de mercat majorista;  va ser també un avís sobre com de cega i poc coordinada està encara la part del sistema on avui es connecta la major part de la renovable.

Ramon Gallart

Les Xifres Manen, però la Xarxa Decideix

Desprès de llegir l'article "Les alternatives al Plater" de Joan Vila  (15/08/2026) aporto una mirada de la generació connectada a la xarxa de distribució i les xarxes intel·ligents que hauran de fer el distribuïdors, a propòsit de les més de 12.000 al·legacions al PLATER.

Hi ha una manera fàcil de discutir sobre transició energètica i és la de les bones intencions i les imatges evocadores i una altre manera que és més difícil com son els teravats-hora, els euros i la viabilitat tècnica. L'article de Joan Vila té el mèrit, poc habitual en el debat públic català, d'escollir la segona. I convé dir-ho d'entrada. Sense dubte, fa bé.

El primer encert de l'article és desmuntar amb dades el tòpic segons el qual "ja n'hi ha prou amb les teulades". Vila recorda que el potencial fotovoltaic realista dels teulats residencials, un cop descomptades orientacions i ombres, ronda els 3,7 GW  és d'uns 4 TWh anuals,  davant dels 120 TWh que Catalunya necessitarà el 2050. I afegeix la lletra petita que sovint s'oblida que no és altre que la uralita per retirar, cobertes de sandvitx de poliuretà vetades per les asseguradores, estructures que no aguanten el pes dels panells i naus llogades on el propietari i qui hi opera no coincideixen. Aquesta és, precisament, la mena de realitat de camp que qualsevol persona que hagi treballat en distribució elèctrica reconeix a l'instant. És a dir, entre el potencial teòric i el megawatt connectat hi ha un gap d'enginyeria, de dret i de finançament.

El mateix rigor aplica a les "alternatives imaginatives" plaques a les mitjanes d'autopista o cobrint calçades senceres, on el cost per MWh es dispara fins a xifres irrealitzables. L'exemple del canal Segarra-Garrigues és honest fins i tot quan no li convé ja què, reconeix que, malgrat els beneficis afegits (menys evaporació, control d'algues), avui no seria rendible sense una subvenció notable. Aquesta és la diferència entre un tècnic i un predicador. 

El tècnic ensenya també els números que no li agraden.

Aquesta discussió no és acadèmica; arriba just quan el PLATER, el pla territorial que ha de decidir on van les renovables fins al 2050, acumula més de 12.000 al·legacions, més de 300 ajuntaments en contra i la petició d'una moratòria per part de sindicats agraris i entitats territorials. El conflicte, convé subratllar-ho, no és tant si cal més renovable com on situar-la, amb quin impacte sobre el sòl agrícola i el paisatge, i amb quanta capacitat de decisió per als municipis. És un debat legítim i necessari. 

Però és també un debat que corre el risc de quedar atrapat en el "no aquí" i oblidar el "llavors on".

Aquí resulta especialment lúcida l'aportació de Josep M Salas, en la seva entrevista a 3CatInfo, celebra que hi hagi debat, però avisa que el PLATER només afronta una part petita del problema i que Catalunya ha de decidir si vol jugar de veritat en política energètica o si es conforma amb una solució de baix vol, gairebé domèstica. És la mateixa advertència que, des d'un altre angle, fa Vila contra el "n'hi ha prou amb les teulades".

Confondre l'autoconsum que és desitjable i necessari, amb la solució completa és quedar-se a mig camí quan Catalunya ja arrossega el llast d'estar a la cua d'Europa en renovables.

El debat "parcs a terra contra teulades o, decreixement" és, en el fons, un fals trilema. La transició no es juga només en on produïm energia elèctrica, sinó en com els gestionem. 

Un país pot tenir la potència renovable sobre el paper i, tot i així, no poder-la aprofitar si la xarxa de distribució no està preparada per acollir milers de punts de generació intermitent, si no hi ha flexibilitat de demanda, ni emmagatzematge, ni capacitat d'evacuació. Des del meu punt de vista, el coll d'ampolla real, sovint invisible tant en el text de Vila com en les al·legacions al PLATER, és la xarxa donat què, la seva digitalització, la seva capacitat d'allotjar generació distribuïda farà que possible convertir el consumidor passiu en un actor actiu; però no gratis.

Aquí és on les comunitats energètiques locals i l'autoconsum agregat no són una alternativa als parcs, sinó la peça que els fa sostenibles socialment i tècnicament. No es tracta d'escollir entre grans plantes i teulades, sinó d'orquestrar-les. Vull dir, els grans parcs per a la potència de base renovable, generació connectada a la xarxa de distribució i comunitats per acostar producció i consum, i una xarxa "realment" intel·ligent (no altament automatitzada) que ho cusi tot amb dades en temps real. Aquesta la veig també, com una via per desactivar bona part del rebuig territorial.

Si el municipi que acull generació en percep el retorn; a través de comunitats energètiques, tarifes o participació, deixa de sentir-se un simple "lloc on posar plaques" i passa a ser part de la solució, que és precisament el que reclamen molts dels alcaldes que avui s'hi oposen. El model centralitzat pur reprodueix l'arquitectura de sempre; el valor competitiu del país vindrà de combinar-lo amb el distribuït.

Vila encerta que esmenta que avui capturem 266 TWh d'energia primària per fer-ne servir 161, amb prop del 40% de pèrdues. Electrificar usos no és consumir més i pitjor, és consumir molt millor. Que el 2050 en calguin uns 120 TWh en lloc de 266 no és cap paradoxa. De fet, és el que passa quan substituïm la combustió per l'electricitat directa. I aquí la digitalització torna a ser clau, perquè l'eficiència no s'aconsegueix només amb millors màquines, sinó gestionant intel·ligentment quan i com es consumeix. La rèplica al decreixement és, potser, la part més valenta del text ja que, posa sobre la taula què significaria en termes de PIB per càpita reduir la demanda "per fer contents els extremistes" obliga cadascú a assumir el cost real de la seva proposta. No és demagògia, és responsabilitat.

L'article de Vila és una bona peça de pedagogia energètica precisament perquè renuncia a la comoditat de l'eslògan, i les 12.000 al·legacions demostren fins a quin punt aquesta pedagogia és urgent. Comparteixo el seu diagnòstic i la seva crida a decidir amb els peus a terra, i el matís de Salas l'eixampla en la direcció justa per fer possible que el PLATER sumi però no pot ser la fi del debat. 

Hi afegiria una convicció professional que crec que uneix totes dues mirades. El debat no s'ha de tancar en quants parcs ni en quines teulades, sinó obrir-se cap a quina xarxa els sostindrà i quin paper hi tindran els territoris que els acullen. La transició no la guanyarà qui tingui més panells, sinó qui sàpiga integrar-los. L'esperança, com diu la cita de Francesc Torralba que recull l'article, té durícies a les mans. En el nostre sector, aquestes durícies es diuen enginyeria, dades i xarxa.

Ramon Gallart

La Bateria Residencial ha Deixat de Ser una Decisió de Casa

El creixement del 99% en bateries no és una moda de consum, sinó el primer símptoma d'un canvi de model.

És a dir, l'emmagatzematge residencial deixa de ser un actiu privat per convertir-se en un recurs de tot el sistema. La qüestió ja no és si surt a compte a casa, sinó qui sabrà regular i operar aquesta flexibilitat repartida per les teulades.

Fa dies que dono voltes a una dada que aquesta setmana publicava El Periódico de la Energía i que, llegida des de la xarxa de distribució, diu molt més del que sembla. Mentre el 2025 l'autoconsum fotovoltaic es refredava en un 3,7% menys de potència instal·lada, amb el residencial caient un 17%, les bateries creixien un 99% i ja són el 61% de les noves instal·lacions residencials. L'article ho resol amb una frase que n'estic d'acord: 

L'emmagatzematge és la peça que decideix la rendibilitat de l'autoconsum.

Però em sembla que ens quedem curts si tanquem aquí la conversa, perquè aquesta xifra no ens parla només de plaques i de factures. Ens parla, sense dir-ho, del model energètic que estem construint.

Avui, quan un client instal·la una bateria, la rendibilitat encara es calcula a l'escala de la seva llar i no és altre que la de guardar l'excedent del migdia per gastar-lo al vespre, retallar puntes per no haver d'apujar la potència contractada, tenir un respatller després de l'ensurt que ens va deixar l'apagada d'abril de 2025. Tot això és cert, és tangible i explica bona part del creixement. Però és una lògica encara defensiva i no és altre que la d'estalviar i protegir  i, si m'ho permeteu, és només la meitat de la història. Perquè el que de veritat està passant va més enllà. És a dir, la bateria d'un habitatge està deixant de ser un actiu privat per convertir-se en un recurs distribuït amb valor per a tot el sistema (oportunitat per l'agregador i el comercilitzador). I aquest canvi de naturalesa, encara que el client no ho percebi, ho canvia tot.

Ho dic des de l'ofici. En un model centralitzat, la resposta a més demanda i més generació sempre ha estat la mateixa. Invertir en més coure, més obra, més reforç de xarxa. És un model conegut, però que reprodueix les inèrcies de sempre i no ens fa més competitius com a país. La transició que ve no s'assembla a això. S'assembla, més aviat, a una xarxa que aprèn a gestionar milers de recursos petits i repartits pel territori. Per això, quan defensava en un article anterior les connexions flexibles amb emmagatzematge, no parlava d'un tecnicisme; parlava d'una manera diferent d'entendre la infraestructura. Una connexió flexible amb bateria és, moltes vegades, l'alternativa intel·ligent a mesos d'obra i a un reforç de línia que potser només caldria unes poques hores l'any. Aquesta és la nova llum regulatòria que necessitem. 

La normativa ha de reconèixer que la flexibilitat local val diners i val estabilitat, i que el distribuïdor la pugui contractar per gestionar congestions i tensió, tal com ja apunta el Paquet d'Energia Neta.

El que faltava per tancar el cercle era donar valor de mercat a tota aquesta flexibilitat menuda i dispersa, i és exactament el que ha començat a arribar. El Reial Decret 88/2026 desplega  la figura de l'agregador independent, i el marc que descrivia fa poc Energía Estratégica n'acaba de definir les regles i son les de compensar l'energia mobilitzada al 100% del preu diari, centralitzar les liquidacions en l'operador del sistema i permetre diversos contractes de subministrament sobre un mateix punt. 

Sona a lletra petita, però és el mecanisme que converteix una bateria de "cost per estalviar" en "inversió per ingressar". 

La mateixa bateria que avui només retalla la punta d'una família demà podrà oferir resposta activa de la demanda, regulació o arbitratge horari a través d'un agregador. Per primera vegada, aquell qui és petit deixa d'estar condemnat a ser irrellevant per al mercat.

I és aquí on el debat que plantejava en Roger Pasola Dolader a pren una altra dimensió. La pregunta de sempre "poso bateries o no?" l'hem respost durant anys amb la calculadora de l'estalvi domèstic, i ell, des d'UNEF, ha estat honest recordant que en emmagatzematge, a diferència de la fotovoltaica, els incentius encara hi tenen sentit. Hi estic d'acord, però hi afegiria un matís que em sembla decisiu i és què, cada cop més la resposta serà que sí, però per un motiu que fins ara no hi era. Deixarem de posar bateries només per abaixar la factura i les posarem, també, perquè participen en el sistema i generen ingressos. Qui compri avui un equip mirant únicament l'autoconsum es pot estar deixant, sense saber-ho, bona part del retorn de la vida útil de l'actiu.

No vull, però, dibuixar un futur sense fricció, perquè seria faltar a la veritat de qui trepitja la xarxa cada dia. Perquè tot això funcioni, qualsevol bateria que es connecti d'ara endavant hauria de portar de sèrie un sistema de gestió amb doble comandament començant primer per el client, després el mercat  i comunicacions compatibles amb l'operador; sense interoperabilitat, l'agregació es queda en el paper. Encara esperem el Reial Decret d'Autoconsum i Emmagatzematge Distribuït i els procediments operatius que hi han de posar xifres, i mentre no arribin conviurem amb incertesa. I hi ha una tensió que cal resoldre des de laperpectiva de distribuïdor i no és altre que, la coordinació entre l'agregador, que optimitza per preu, i la xarxa, que ha de garantir el subministrament. Si tots els actius d'un barri s'activen alhora perquè el mercat diari ho premia, la congestió la gestionem nosaltres. Necessitem senyals locals i mercats de flexibilitat de distribució que dialoguin amb els serveis de balanç, no que hi competeixin a cegues. Res d'això s'improvisa, i les primeres empreses que ho tinguin resolt seran les que capturaran més anys de retorn.

Pere acabar esmentar que, jo llegeixo aquell 99% no com una moda de consum, sinó com el primer símptoma d'un canvi de model que fa temps que reclamem. Empreses dels sector que van néixer fa més d'un segle generant la seva pròpia energia amb els salts d'aigua, i avui tinguin xarxa intel·ligent al territori i comunitats energètiques en marxa; en cert sentit, aquest món distribuït sempre els ha estat familiar i el seu àmbit. Per això no em conformo amb dir que la bateria decideix la rendibilitat de l'autoconsum. M'agrada més pensar-ho al revés i és que la manera com regulem i operem aquesta flexibilitat que tenim repartida per les teulades o demanda acabarà decidint quina mena de país energètic volem ser. I m'agradaria, sincerament, que fóssim el que ha sabut convertir milers de decisions petites en una xarxa comuna, més eficient i més justa.

Ramon Gallart

Quan la Xarxa Aprèn a Compartir la Llum.

Resolució de 31 de juliol de 2026 de la CNMC (BOE núm. 196, d'11 d'agost de 2026), per la qual s'estableixen els permisos d'accés flexibles de la demanda d'energia elèctrica a la xarxa de transport i a les xarxes de distribució.

El BOE que recull aquesta resolució es va publicar el dimarts 11 d'agost de 2026. L'endemà, el dimecres 12, a la posta de sol, la Lluna es va col·locar davant del Sol i va creuar Espanya de nord-oest a sud-est o el que és el mateix, des de Galícia fins a Balears, passant per Lleida i Tarragona, en el primer eclipsi total visible des de la península en més d'un segle. No m'hi puc resistir, em sembla una coincidència massa bonica per deixar-la passar. Un eclipsi ens ensenya una cosa que el sector elèctric sovint costa d'acceptar i no és altre que una ombra pot ser bona notícia si sabem quan arriba i quant dura. Durant poc més d'un minut, el dia es va fer fosc; la gent no va sortir corrents espantada (com passava en el passat), sinó que va mirar amunt amb els ulls oberts i protegits, perquè sabia què passava i quan acabaria. I durant aquell minut vam poder veure una cosa que normalment queda amagada per l'excés de llum i és la corona solar, l'estructura real del Sol.

Els permisos d'accés flexibles van exactament d'això. Van d'acceptar que, en determinades hores, un consum quedi "eclipsat" (reduït o desconnectat) a canvi de poder connectar-se a una xarxa que, d'una altra manera, ens diria simplement "no hi ha capacitat". I van, sobretot, de fer visible una capacitat que sempre hi ha estat, però que el paradigma de "tot o res, ferm o res" mantenia a les fosques. Escric aquestes línies convençut que aquest BOE, com l'eclipsi, no és un final sinó, és el principi d'una manera nova d'entendre la "llum" a la xarxa.

Comencem pel principi. Fins ara, quan una demanda de la naturalesa que fora volia connectar-se, demanava capacitat d'accés ferm i això és, el dret a consumir la seva potència totes les hores de l'any. El problema és que en molts nusos de la xarxa aquesta capacitat ferma s'ha esgotat. Resultat, hi ha cues de connexió, projectes bloquejats i reforços de xarxa que triguen anys i costen molts diners. La idea de fons de la resolució és tan senzilla com potent i no és altre que si un nus que no té capacitat ferma sí que en té la major part de les hores. La saturació real es concentra en unes poques hores. Si un consumidor accepta reduir-se o desconnectar-se just en aquestes hores crítiques, pot aprofitar tota la resta. La capacitat d'accés flexible és precisament això, una capacitat que no garanteix subministrament totes les hores, però que sí permet consumir un percentatge elevat de l'any. I aquí la frase que es repeteix com un mantra al llarg de tot el document, i que convé subratllar: "aquesta expectativa de consum no s'ha d'entendre com a garantia de subministrament". 

Ho torno a dir perquè és la clau de volta de tot plegat, és a dir, flexible no vol dir barat i sense conseqüències; vol dir compartit i condicionat. 

La resolució defineix quatre tipologies (annexos I a IV), i les explico amb analogies quotidianes. 

El tipus 0 és el més senzill i predictible: l'interruptor amb calendari. La instal·lació es connecta a la xarxa de distribució i només pot consumir la seva potència flexible dins d'unes finestres horàries fixes, un "patró" definit d'entrada; fora d'aquestes hores, no pot absorbir aquella energia. L'exemple que dona el mateix BOE (patró 0.1) és consumir de 00:00 a 7:59 i d'11:00 a 17:59, és a dir, esquivar les puntes de matí i vespre. És com un termòstat o un rentavaixelles programat per posar-se en marxa a la nit llavors, no cal que ningú et truqui per dir-te que t'aturis, perquè ja saps de bon principi quan pots i quan no. Ho gestiona un dispositiu local intel·ligent (el SIGPF) que ha de certificar un organisme acreditat per ENAC, i no hi ha instruccions en temps real: hi ha un calendari, i s'ha de complir.

El tipus 1 és la desconnexió de reserva, el fusible de la redundància. Aquí la instal·lació compleix els requisits de ferm quan tota la xarxa està disponible, però no quan cau un element (l'anomenada indisponibilitat N-1). Es connecta a través d'una posició dedicada en subestació, i el distribuïdor hi té un interruptor propi que pot obrir de manera remota, preventiva o correctiva, quan la xarxa perd redundància. S'estima que aquestes situacions no superaran el 10 % de les hores, de manera que hi ha una expectativa de consumir com a mínim el 90 % de l'any. És com el conductor que pot circular sempre, excepte els dies que hi ha una obra i tanquen un carril de manera que, mentre tot funciona, endavant; quan falla la redundància, se't demana que t'apartis. És binari; o consumeixes o et desconnecten del tot; no admet mitges tintes.

El tipus 2 és el salt qualitatiu. És com el regulador d'intensitat de llum, el dimmer. Igual que el tipus 1, respon a situacions d'indisponibilitat, però en comptes de "tot o res", el distribuïdor pot enviar instruccions per reduir la potència de manera total o parcial, amb caràcter preventiu (el dia abans, resposta en menys de 30 minuts) o correctiu (en temps real, resposta en menys de 3 minuts); només si no s'obeeix, es desconnecta. Seguin amb l'analogia del regulador d'intensitat d'un llum, no cal apagar-lo del tot, n'hi ha prou d'abaixar-lo just el necessari i just quan cal. És més eficient i menys traumàtic per al procés, però exigeix més capacitat tècnica per rebre i executar ordres, telemesura en temps real i, per part del distribuïdor, eines de visibilitat i control que la resolució obliga a tenir com a molt tard l'1 de gener de 2028.

El tipus 3 és per a consumidors connectats directament a la xarxa (potència superior a 1 MW): el gran camió de l'autopista. Aquí qui mana és l'operador del sistema, i la instal·lació ha d'estar integrada obligatòriament en el Sistema de Reducció Automàtica de Potència (SRAP, via PO 3.11), capaç de reduir a zero el consum flexible mantenint el ferm quan una contingència amenaça la seguretat del sistema. És el gran camió que circula per l'autopista principal i que, a canvi d'accedir-hi tot i estar plena, accepta un dispositiu automàtic que el fa frenar a l'instant si es detecta un embús que compromet tothom.

I les bateries?. La resolució, seguint el Reial Decret-llei 7/2026, estableix que les sol·licituds d'accés de demanda de les instal·lacions d'emmagatzematge s'analitzaran com a sol·licituds d'accés flexible. Dit d'una altra manera, una bateria, quan carrega de la xarxa, es considera per naturalesa flexible; fins i tot se li aixeca la limitació de tensió del tipus 0. Em sembla una decisió assenyada i, sobretot, coherent amb la física del problema. Una bateria és l'aparell més flexible que existeix de manera què pot decidir quan carrega. Demanar-li que carregui a les valls i s'aparti de les puntes no és cap sacrifici antinatural, és el seu comportament òptim. Reconèixer-ho obre la porta a desplegar emmagatzematge molt més ràpidament del que permetria l'accés ferm tradicional. Ara bé, hi ha un aspecte que el marc encara no resol del tot. Volem que les bateries alleugereixin la congestió, però l'accés flexible ens permet retallar-les precisament quan la xarxa pateix. Si només mirem la bateria com una càrrega que podem tallar, desaprofitem la meitat del seu valor. El repte de la propera fase serà assegurar que l'emmagatzematge no només s'"eclipsa" quan la xarxa va justa, sinó que se'l reconegui i se'l retribueixi quan descarrega per ajudar-la. 

La flexibilitat no hauria de ser només una obligació de la bateria; hauria de ser també una eina que la bateria ofereix.

Crec que aquesta resolució va en la direcció correcta. Desbloqueja cues, aprofita millor uns actius que hem pagat entre tots i posa la xarxa al servei de l'electrificació i les renovables. Dit això, veig que el risc es trasllada, sencer, a qui es connecta. El document deixa clar, un cop i un altre, que les desconnexions i limitacions no es consideren interrupcions a efectes de qualitat de servei i no generen dret a cap indemnització. És raonable qui accepta flexibilitat sap el que fa, però obliga a una condició imprescindible i és la transparència radical. Un projecte no pot decidir a cegues; necessitem que es publiqui, nus a nus, quantes hores de retallada s'esperen i quantes se n'han aplicat realment, perquè sense aquesta dada "expectativa del 90 %" és un número sobre el paper. 

uTrobo a faltar la regla més important, la de qui es talla primer. Quan diversos titulars flexibles comparteixen el mateix element congestionat, qui redueix i en quin ordre? El document ho remet a una resolució futura (parla de criteris proporcionals, rotatoris o tècnics), i és la pregunta de justícia de tot el sistema, encara oberta; com abans es tanqui amb criteris objectius, transparents i no discriminatoris, abans hi haurà confiança per invertir. 

La càrrega tècnica i administrativa no és menor. És adir el SIGPF, certificació ENAC revisable cada dos anys, telemesura en temps real, protocols d'operació, i tot i tenir sentit per garantir la seguretat, pot esdevenir una barrera per als actors més petits; caldrà vigilar que el cost de "ser flexible" no acabi expulsant precisament els projectes que volem atraure. 

Bona part del marc real depèn de desenvolupaments pendents com són les Notes Tècniques conjuntes, els patrons del tipus 0 (que hauran de permetre consumir com a mínim un 62,5 % de les hores), la metodologia de publicació de capacitat flexible, el marc tècnic d'ENAC i el règim d'incompliments i revocacions i, molt especialment, del fet que cada distribuïdor tingui a temps les eines de visibilitat i control per al tipus 2 abans de 2028.

Els límits de prudència poden convertir-se en colls d'ampolla; els topalls de 300 MW de flexible per nus de transport, el 20 % sobre la capacitat ferma i el màxim de 3 instal·lacions per element són prudents avui, però hauran de revisar-se amb dades a la mà perquè no acabin limitant justament el que volen habilitar. 

M'agrada que la protecció dels subministraments essencials està ben resolta, perquè els projectes col·lectius amb obligació d'electrificació, els subministraments essencials de l'article 52 de la LSE i les instal·lacions amb subministraments complementaris de seguretat no poden acollir-se a l'accés flexible. 

La flexibilitat és per a qui la pot assumir, no per a qui no s'ho pot permetre.

Tornem a l'eclipsi. El 12 d'agost, milions de persones vam acceptar de bon grat un minut de foscor per veure una cosa extraordinària, i aquell eclipsi no era un final, era el primer d'una tríada d'eclipsis que Espanya viurà entre 2026 i 2028. Un principi. Els permisos d'accés flexibles ens demanen exactament la mateixa maduresa. Ens demanen acceptar unes poques hores "d'ombra" o de consum eclipsat, a canvi d'una xarxa capaç d'acollir molta més energia neta la resta de l'any. Ens demanen deixar de pensar en la xarxa com un dipòsit que s'omple i es tanca, i començar a pensar-la com un cel compartit, on la llum s'organitza en el temps perquè n'hi hagi per a tothom. Quan la Lluna va tapar el Sol, no el va destruir; va passar pel davant, breument, i ens va revelar la corona que sempre hi havia estat. La flexibilitat fa el mateix amb la xarxa; no la buida, la fa visible; ens mostra la capacitat amagada que teníem al davant sense veure-la. Per això crec que aquest BOE, publicat just la vigília de l'eclipsi, mereix llegir-se com el que és; no l'apagada d'un model, sinó l'alba d'un altre. El principi d'una llum nova, feta d'energia compartida, d'intel·ligència a la xarxa i d'una idea molt vella però sovint oblidada: que la millor manera de tenir prou per a tothom és aprendre a compartir el moment.

Ramon Gallart

La Cursa Energètica de la Intel·ligència Artificial

La reforma dels EUA per accelerar la connexió dels centres de dades anticipa nous reptes per a Europa i Espanya

L'explosió de la intel·ligència artificial està provocant una demanda sense precedents de centres de dades arreu del món. Als Estats Units, aquesta situació ha obligat la Federal Energy Regulatory Commission (FERC), l'organisme regulador del sistema elèctric, a impulsar una reforma destinada a accelerar la connexió d'aquestes instal·lacions a la xarxa sense que el cost recaigui sobre els consumidors domèstics. Tot i tractar-se d'una decisió nord-americana, les seves conseqüències podrien tenir un impacte sobre Europa i Espanya, que també competeixen per atraure inversions del centres de dades.

La principal novetat de la reforma al EUA, és que els operadors de la xarxa elèctrica hauran de demostrar que poden connectar grans consumidors d'electricitat, com els centres de dades, en terminis més reduïts. En cas contrari, hauran de modificar els seus procediments. Paral·lelament, la FERC exigeix una major transparència sobre qui assumeix el cost de les noves infraestructures elèctriques, evitant que aquestes inversions acabin repercutint en la factura de la resta dels usuaris.

El problema no és només dels Estats Units. Els grans centres de dades dedicats a la intel·ligència artificial poden consumir desenes o fins i tot centenars de megawatts, una demanda equiparable a la d'una ciutat com l'Hsopitalet de Llobregat que per exemple al 2022 la potencia continua mitjana vaser de 130- 160 MW (https://analisi.transparenciacatalunya.cat/Energia/Consum-d-energia-el-ctrica-per-municipis-i-sectors/8idm-becu?). Aquesta necessitat obliga a construir noves línies d'alta tensió, reforçar subestacions i, en molts casos, incrementar la capacitat de generació elèctrica. Els terminis d'execució d'aquestes infraestructures poden superar els cinc anys, mentre que les empreses tecnològiques exigeixen disposar d'energia en molt menys temps.

Europa encara una situació similar. Segons l'Agència Internacional de l'Energia (IEA), el consum elèctric mundial dels centres de dades podria més que duplicar-se abans del 2030, impulsat principalment per la intel·ligència artificial. La mateixa IEA adverteix que els centres de dades es convertiran en un dels principals motors del creixement de la demanda elèctrica durant aquesta dècada. Però, la majoria dels centres de dades amb IA, es connectaran a les xarxes de transport i en algun cas subtransport.

La resposta nord-americana podria accelerar la competència internacional per captar inversions. Si els Estats Units aconsegueixen reduir significativament els terminis de connexió, grans companyies com Microsoft, Google, Amazon, Meta o Oracle podrien prioritzar nous projectes en territori nord-americà davant d'altres regions on els processos administratius continuen sent més lents.

Per a Europa, això representa un doble repte. D'una banda, cal mantenir l'atractiu per a les inversions digitals; de l'altra, s'ha d'assegurar que aquesta expansió no comprometi els objectius climàtics ni provoqui increments del preu de l'electricitat.

La Comissió Europea ja treballa en aquesta direcció amb iniciatives destinades a modernitzar les xarxes elèctriques, incrementar la flexibilitat del sistema i facilitar la integració de noves fonts renovables. També promou que els centres de dades millorin la seva eficiència energètica i reutilitzin la calor residual generada pels servidors.

Espanya es troba en una posició especialment interessant dins d'aquest context. El país disposa d'una elevada disponibilitat d'energia renovable, especialment solar i eòlica, una xarxa de fibra òptica molt desenvolupada i una situació geogràfica estratègica que el converteix en una porta d'entrada de cables submarins entre Europa, Àfrica i Amèrica. Aquest conjunt de factors està atraient importants inversions en infraestructures digitals.

Madrid s'ha consolidat com el principal pol de centres de dades del sud d'Europa, mentre que Barcelona, Aragó, Castella-la Manxa i altres comunitats autònomes també estan captant nous projectes. Tanmateix, aquesta expansió ja comença a generar tensions sobre la disponibilitat de sòl industrial, la capacitat de la xarxa elèctrica i els recursos hídrics necessaris per als sistemes de refrigeració.

Un dels aspectes a tenir en compte de la reforma nord-americana és el principi que els grans consumidors assumeixin els costos derivats de les seves necessitats específiques de connexió. Aquesta manera podria influir en futurs debats regulatoris europeus, especialment davant la preocupació que la digitalització acabi repercutint en les factures dels consumidors.

La FERC també aposta per una gestió més intel·ligent de la xarxa elèctrica mitjançant tecnologies que optimitzen l'ús de les línies de transport existents i promou centres de dades capaços d'adaptar parcialment el seu consum a les necessitats del sistema elèctric. Aquest model encaixa amb les estratègies europees de flexibilitat energètica i xarxes intel·ligents, considerades essencials per integrar una major proporció d'energies renovables.

A llarg termini, el debat anirà més enllà dels centres de dades. La progressiva electrificació de la indústria, el vehicle elèctric i la climatització dels edificis s'epera que incrementi la demanda d'electricitat durant les pròximes dècades. Les decisions adoptades avui sobre la planificació de les xarxes determinaran la capacitat de les economies occidentals per mantenir el seu lideratge tecnològic.

En aquest escenari, Europa haurà d'accelerar les inversions en infraestructures elèctriques sense perdre de vista la protecció dels consumidors ni els objectius de descarbonització. Per a Espanya, l'oportunitat és considerable, però també exigeix una planificació rigorosa que permeti compatibilitzar el creixement dels centres de dades amb la seguretat del subministrament elèctric i la sostenibilitat ambiental. 

Ramon Gallart

Quan la Innovació Il·lumina el Futur

Sabies que Nikola Tesla va sobreviure nou vegades a la mort abans de convertir-se en un dels enginyers més importants de la història?

Imagina que neixes enmig d'una gran tempesta. Els llamps il·luminen el cel i el tro ressona amb força mentre vens al món. La llevadora ho interpreta com un mal presagi, però la teva mare somriu i respon que aquell infant serà un fill de la llum. Aquesta és una de les històries que envolten el naixement de Nikola Tesla, un dels inventors més brillants de tots els temps. Segons explica el poema Poetry for Engineers: Nine Lives of Nikola Tesla, de Danica Radovanović, la seva mare deia que el seu fill tenia nou vides, perquè en nombroses ocasions va escapar de la mort. Potser és una metàfora, però també una manera de recordar que els grans avenços són fruit de la perseverança, la capacitat d'aprendre dels fracassos i la voluntat de continuar avançant.

Des de ben petit, Tesla mostrava una curiositat extraordinària pels fenòmens naturals. Una nit d'hivern, mentre acariciava el seu gat, va observar com el seu pelatge produïa petites espurnes d'electricitat estàtica. Aquell instant va despertar en ell una fascinació per una força invisible que acabaria transformant el món.

La seva vida va estar marcada per malalties, accidents i dificultats personals. El poema les representa com les seves "nou vides", una metàfora dels nombrosos obstacles que va superar abans d'assolir els seus grans èxits. Aquesta trajectòria ens recorda que la innovació rarament és un camí fàcil i això vol dir que requereix esforç, resiliència i la capacitat de convertir cada dificultat en una oportunitat per continuar aprenent.

Quan finalment va poder dedicar-se plenament a l'enginyeria, Tesla va desenvolupar el sistema de corrent altern, una tecnologia que va revolucionar la distribució de l'electricitat. Gràcies als seus motors, transformadors i sistemes de transport d'energia, avui és possible alimentar ciutats, indústries, hospitals i habitatges de manera eficient. Sense aquesta aportació, el desenvolupament industrial i tecnològic del segle XX hauria estat molt diferent.

Però la història de Tesla també ens ensenya una altra lliçó molt valuosa per al món empresarial actual. Encara que sovint es recorda com un geni solitari, cap gran innovació arriba a la societat sense el treball conjunt de moltes persones. Les seves idees van necessitar enginyers, tècnics, operaris, inversors, fabricants i empreses capaces de transformar els seus prototips en productes i infraestructures útils per a milions de persones.

Avui dia, les empreses d'enginyeria i tecnologia treballen exactament d'aquesta manera. Els grans projectes són possibles gràcies a equips multidisciplinaris en què cada professional aporta coneixements diferents: enginyers elèctrics, mecànics, informàtics, especialistes en materials, responsables de qualitat, producció i manteniment. La suma d'aquests talents és la que converteix una bona idea en una solució real.

La trajectòria de Tesla també posa de manifest la importància de crear entorns empresarials que afavoreixin la creativitat. Moltes de les seves idees eren tan avançades que no sempre van ser compreses ni recolzades pels inversors de la seva època. Les empreses que volen liderar la innovació han d'aprendre d'aquesta experiència: cal apostar per la investigació, donar temps perquè les idees madurin i fomentar una cultura on experimentar i equivocar-se formi part del procés d'innovació.

Quan un equip comparteix una visió comuna, és capaç d'afrontar reptes complexos i generar solucions que transformen la societat. Això és el que va passar amb l'electrificació basada en el corrent altern, que va impulsar el desenvolupament industrial, les comunicacions, el transport i, en definitiva, la qualitat de vida de milions de persones.

La història de Nikola Tesla és, per tant, molt més que la biografia d'un inventor excepcional. És un exemple de com la combinació de talent individual, treball en equip, perseverança i confiança en la innovació pot generar un impacte durador sobre la societat. Les empreses tecnològiques d'avui continuen construint el futur sobre aquests mateixos valors.

Potser per això la llegenda diu que Tesla tenia nou vides. Cada una simbolitza un repte superat, una nova oportunitat per aprendre i un pas més cap a una innovació que encara avui continua il·luminant el nostre món.

Ramon Gallart