La Transició Energètica

Entre l'ambició climàtica i els límits de la realitat tecnològica.

La lluita contra el canvi climàtic ha deixat de ser una opció política per esdevenir-se en una necessitat socio-econòmica i tecnològica. La neutralitat climàtica que la Unió Europea s'ha fixat per al 2050, així com els compromisos adquirits en l'Acord de París, obliguen a transformar profundament la manera com produïm, distribuïm i consumim l'energia.

Des del meu punt de vista, aquesta transformació no consisteix únicament a substituir els combustibles fòssils per fonts renovables. És un repte molt més complex que exigeix redissenyar tot el sistema energètic, desenvolupant noves tecnologies, optimitzant les existents i, sobretot, entenent les interdependències entre sectors que fins ara han evolucionat de manera separada.

Per aquest motiu considero imprescindible potenciar la modelització matemàtica dels sistemes energètics. Les eines de simulació permeten anticipar escenaris futurs, analitzar costos, emissions, disponibilitat de recursos i comportament de les infraestructures abans de prendre decisions d'inversió que sovint comprometen dècades de desenvolupament. L'any 2024 les energies renovables ja van generar 9.836 TWh d'electricitat, equivalent al 31,7 % de tota la producció elèctrica mundial. Tot i aquest progrés, encara el 68,3 % de l'electricitat global continua depenent dels combustibles fòssils, l'energia nuclear i altres fonts no renovables. Aquestes xifres evidencien que la transició energètica avança, però encara està lluny de completar-se

Els sistemes energètics actuals evolucionen a gran velocitat. Cada any apareixen noves tecnologies, nous materials, nous mecanismes de mercat i nous objectius ambientals. Aquesta evolució obliga investigadors, governs i empreses a treballar amb informació actualitzada i models capaços d'integrar múltiples variables.

Les darreres dades d'IRENA mostren que la transició energètica està avançant a un ritme sense precedents. A finals de 2025, la capacitat mundial d'energia renovable va assolir els 5.155 GW, és a dir, el 49,5 % de tota la capacitat elèctrica instal·lada del planeta. Tanmateix, encara resten més de 6 TW addicionals per assolir l'objectiu mundial de superar els 11 TW de renovables l'any 2030, acordat durant la COP28.s. Aquest canvi d'escala implica també una necessitat sense precedents d'eines que ajudin a decidir on invertir, quines tecnologies prioritzar i com integrar-les de manera eficient. En aquest context, la modelització matemàtica no és una disciplina acadèmica allunyada de la realitat; és una eina estratègica imprescindible per accelerar la transició energètica tant als països desenvolupats com a les economies emergents.

Una dada especialment significativa és que les energies solar i eòlica ja representen conjuntament el 14,9 % de tota l'electricitat mundial i gairebé el 47 % de tota l'electricitat renovable generada. La producció solar va créixer un espectacular 28,6 % només durant el 2024, consolidant-se com la tecnologia energètica amb el creixement més ràpid dels darrers anys. No obstant, una de les tecnologies que més expectatives genera és la producció d'hidrogen mitjançant electròlisi de l'aigua. L'hidrogen verd té el potencial de descarbonitzar sectors on l'electrificació directa és molt difícil, com ara la indústria pesada, la siderúrgia, el transport marítim o l'aviació. No obstant això, crec que sovint se'n parla com si fos una solució immediata, quan encara presenta importants limitacions.

La primera és energètica. Produir un quilogram d'hidrogen mitjançant electròlisi requereix aproximadament entre 50 i 55 kWh d'electricitat, depenent del rendiment dels electrolitzadors. Si aquesta electricitat no prové exclusivament de fonts renovables, el balanç ambiental de l'hidrogen deixa de ser realment sostenible. Precisament aquest creixement de l'energia solar i eòlica és el que pot facilitar, en els pròxims anys, una producció d'hidrogen verd més competitiva. Tanmateix, aquesta oportunitat també incrementarà la pressió sobre les xarxes elèctriques, els sistemes d'emmagatzematge i les cadenes de subministrament dels materials crítics necessaris per fabricar tant electrolitzadors com instal·lacions renovables

La segona limitació és material. Els electrolitzadors més eficients, especialment els de membrana d'intercanvi protònic (PEM), utilitzen metalls molt escassos com l'iridi o el platí. L'Agència Internacional de l'Energia advertia que assolir els objectius mundials de producció d'hidrogen podria multiplicar diverses vegades la demanda d'aquests materials crítics, fent necessari ampliar considerablement les cadenes globals de subministrament. Aquesta dependència de recursos limitats constitueix, al meu entendre, un dels grans colls d'ampolla de la transició energètica. 

L'aviació és, probablement, un dels sectors més difícils de descarbonitzar. Els avions necessiten combustibles amb una densitat energètica molt elevada i, alhora, un pes reduït. Aquesta combinació continua sent difícil d'aconseguir amb les tecnologies disponibles.

Actualment, els combustibles sostenibles d'aviació (SAF), obtinguts a partir de biomassa, residus orgànics o combustibles sintètics, representen la via més immediata per reduir emissions. Tanmateix, la seva producció encara és molt limitada. Segons la IEA, els SAF representaven menys del 0,5 % del consum mundial de combustible d'aviació l'any 2024, una proporció encara molt lluny dels objectius necessaris per assolir la neutralitat climàtica.

L'electrificació directa dels avions tampoc sembla, avui per avui, una alternativa viable per als vols comercials de llarga distància. Les bateries actuals tenen una densitat energètica aproximadament quaranta vegades inferior a la del querosè, fet que incrementaria enormement el pes de les aeronaus i reduiria de manera significativa la seva autonomia.

En aquest context, l'hidrogen apareix com una alternativa prometedora perquè presenta una densitat energètica per unitat de massa molt elevada, aproximadament 120 MJ/kg, gairebé tres vegades superior a la del querosè. Tanmateix, aquesta dada només explica una part de la realitat.

La seva densitat energètica per unitat de volum és molt inferior, fet que obliga a emmagatzemar-lo liquat a −253 °C o bé comprimit a molt alta pressió. Ambdues opcions exigeixen dipòsits més grans, sistemes criogènics complexos i un increment considerable del pes estructural dels avions. Tot això condiciona el seu ús en l'aviació comercial i demostra que encara queda un llarg camí de desenvolupament tecnològic abans que aquesta opció sigui plenament viable.

A més dels reptes tècnics, cal considerar els efectes que tindria una expansió massiva de l'hidrogen sobre el conjunt del sistema energètic. Si la demanda d'hidrogen augmenta per alimentar la indústria, el transport marítim i l'aviació, també haurà d'augmentar enormement la producció d'electricitat renovable.

Cal recordar que qualsevol expansió de l'hidrogen en l'aviació competirà amb altres sectors industrials que també necessiten aquest vector energètic, com la siderúrgia, la indústria química, la producció d'amoníac o el transport marítim. Això obliga a prioritzar els usos de l'hidrogen allà on realment no existeixen alternatives més eficients basades en l'electrificació directa.

L'Agència Internacional de l'Energia estima que els escenaris compatibles amb la neutralitat climàtica requeriran duplicar o fins i tot triplicar la capacitat mundial d'energies renovables abans del 2035, alhora que serà necessari reforçar les xarxes elèctriques, ampliar els sistemes d'emmagatzematge i construir noves infraestructures per al transport i la distribució d'hidrogen.

És precisament aquesta visió sistèmica la que considero imprescindible. No podem analitzar una tecnologia de manera aïllada, perquè qualsevol innovació condiciona el funcionament de la resta del sistema energètic. Les decisions que prenem avui en matèria d'inversió, recerca o regulació determinaran durant dècades la competitivitat de les nostres economies i la capacitat real d'assolir els objectius climàtics.

Personalment, crec que la transició energètica no consisteix a trobar una tecnologia miraculosa que substitueixi els combustibles fòssils. La realitat és molt més complexa. Necessitarem una combinació d'energies renovables, electrificació, hidrogen, combustibles sostenibles, digitalització, intel·ligència artificial, captura de carboni i una gestió molt més eficient dels recursos disponibles.

Cal no perdre de vista que el principal repte ja no és únicament instal·lar més capacitat renovable. Segons IRENA, durant el 2025 es van incorporar 693 GW de nova capacitat renovable, la xifra més elevada de la història. No obstant això, aquest esforç continua sent insuficient per assolir els objectius climàtics. A més, el mateix any també es va registrar un fort increment de noves centrals no renovables, impulsades principalment per la incorporació de 83 GW de carbó a la Xina. Aquesta realitat demostra que la transició energètica no és lineal i que conviuen avenços molt importants amb decisions que continuen reforçant el model energètic tradicional.

Personalment, crec que la transició energètica no consisteix a substituir una tecnologia per una altra, sinó a redissenyar completament el sistema energètic arreu del món. Les dades publicades per IRENA mostren un progrés extraordinari de les energies renovables, especialment de la solar i l'eòlica, però també evidencien que encara no avancem al ritme necessari per limitar l'escalfament global.

Per això considero que la innovació tecnològica haurà d'anar acompanyada d'una planificació basada en models matemàtics, intel·ligència artificial i eines avançades d'anàlisi de dades. Només així podrem optimitzar la integració de tecnologies com l'hidrogen verd, els combustibles sostenibles per a l'aviació, les xarxes intel·ligents o els sistemes d'emmagatzematge. La descarbonització no és únicament un repte científic o industrial; és també un exercici de planificació estratègica que determinarà la competitivitat econòmica i la sostenibilitat del nostre futur.

Ramon Gallart

El nou Marc Regulador dels Sistemes Elèctrics Insulars

La proposta de modificació del Reial decret 738/2015, presentada pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), representa probablement un dels canvis regulatoris més importants dels darrers anys per als sistemes elèctrics no peninsulars.

I per què? Perquè per primera vegada, l'emmagatzematge energètic deixa de ser un element complementari per convertir-se en un actor actiu del mercat elèctric, competint directament amb la generació convencional en el despatx d'energia de Canàries, Illes Balears, Ceuta i Melilla.

No és només una modificació tècnica del marc regulador. És un canvi de paradigma que pot redefinir les decisions d'inversió en renovables, sistemes d'emmagatzematge i infraestructures de flexibilitat durant la propera dècada.

Els sistemes elèctrics insulars presenten unes característiques molt diferents de les del sistema peninsular. La seva naturalesa aïllada ha obligat històricament a mantenir una elevada dependència de centrals alimentades amb combustibles fòssils per garantir la seguretat del subministrament. Aquesta situació ha limitat la penetració de les energies renovables, ha incrementat els costos de generació i ha mantingut unes emissions de CO₂ molt superiors a les que avui registra el sistema elèctric peninsular.

La reforma plantejada pel MITECO afronta precisament aquesta limitació estructural incorporant les bateries com un nou recurs de flexibilitat del sistema. DLa novetat més rellevant és que una instal·lació d'emmagatzematge podrà ser seleccionada en el despatx quan el seu cost sigui inferior al d'una central convencional. Per primera vegada, les bateries competiran econòmicament amb la generació fòssil i podran substituir-la quan siguin més eficients.

Aquest canvi transforma completament la manera d'entendre les inversions en emmagatzematge. Fins ara, molts projectes depenien en gran mesura de subvencions o de models híbrids amb una rendibilitat limitada. Amb aquest nou marc apareixen fonts d'ingressos molt més sòlides derivades de l'arbitratge energètic, la prestació de serveis de flexibilitat, la reducció de restriccions tècniques, la substitució directa de generació convencional i la millora del valor econòmic de les instal·lacions renovables.

En realitat, aquest és el model cap al qual Europa s'ha anat orientant durant els darrers anys. La transició energètica ja no consisteix únicament a instal·lar més potència renovable, sinó a gestionar de forma intel·ligent una producció cada vegada més variable. El repte deixa de ser generar més energia i passa a ser gestionar-la millor.

Durant molts anys el sistema elèctric es va construir sota una premissa molt simple: quan augmentava la demanda s'engegaven més centrals de producció. Amb una elevada penetració de l'energia solar i eòlica aquesta lògica deixa de ser suficient. El sistema necessita flexibilitat per adaptar-se contínuament als canvis de producció i consum. Aquesta flexibilitat serà el nou "combustible" del sistema elèctric.

L'experiència acumulada en nombrosos projectes europeus d'innovació demostra que les bateries, la resposta de la demanda, els vehicles elèctrics, la digitalització i els nous mercats locals de flexibilitat poden assumir bona part de les funcions que tradicionalment desenvolupaven les centrals convencionals. La proposta del MITECO representa precisament aquest pas endavant.

La reforma incorpora igualment un canvi molt rellevant per a la rendibilitat de les energies renovables als sistemes no peninsulars. El model actual vinculava la remuneració de les instal·lacions renovables als preus del mercat peninsular, fins i tot quan aquests registraven valors nuls o negatius. Aquest mecanisme reduïa artificialment els ingressos dels productors insulars i generava una incertesa reguladora que dificultava noves inversions.

La nova proposta pretén corregir aquesta situació, millorant els senyals econòmics que reben els projectes renovables i reduint el risc associat als ingressos futurs. Des d'una perspectiva financera, això incrementa la bancabilitat dels projectes, facilita l'accés al finançament i augmenta l'atractiu per als inversors institucionals.

Tanmateix, seria un error pensar que aquesta transformació dependrà únicament de les bateries. Sense digitalització, sense sistemes avançats de control, sense intel·ligència artificial, sense predicció de demanda, sense interoperabilitat i sense xarxes intel·ligents, l'emmagatzematge només podrà desplegar una part del seu potencial.

Precisament aquest és el camí que estan recorrent les principals iniciatives europees de recerca i innovació. La digitalització de les xarxes de distribució serà tan important com la instal·lació de nova capacitat renovable. La flexibilitat només podrà convertir-se en un actiu econòmic si els operadors disposen de les eines digitals necessàries per gestionar-la en temps real.

Espanya es troba avui en una posició privilegiada. Disposa d'un dels millors recursos renovables d'Europa, d'una indústria cada vegada més especialitzada en electrònica de potència, d'empreses referents en xarxes intel·ligents i d'un ecosistema d'innovació capaç de liderar aquesta transformació.

Si l'evolució reguladora continua avançant cap a mercats on la flexibilitat sigui adequadament valorada, Espanya no només podrà incrementar la seva producció renovable, sinó també convertir-se en un referent europeu en tecnologies d'emmagatzematge, digitalització i nous serveis energètics.

La modificació del RD 738/2015 és molt més que una actualització normativa. Representa el reconeixement que el sistema elèctric del futur es basarà menys en la generació convencional i molt més en la gestió intel·ligent de la flexibilitat. Les bateries deixen de ser un simple complement de les energies renovables per convertir-se en una infraestructura estratègica del sistema.

Per als inversors significa nous models de negoci. Per als operadors de xarxa, noves eines per garantir l'estabilitat del sistema. Per als consumidors, una electricitat més sostenible i competitiva. I per als territoris insulars, pot representar finalment l'oportunitat de reduir de manera significativa la dependència dels combustibles fòssils i accelerar una transició energètica que fins ara havia avançat més lentament que a la península.

Ramon Gallart

El Molí que va Canviar el Món

Un petit aerogenerador construït per estudiants i professors de la Universitat de Massachusetts va demostrar fa cinquanta anys que l’energia eòlica podia ser una alternativa real als combustibles fòssils i va posar les bases de la indústria moderna del vent.

Avui, voldria comparttir una mica d'història. Fa cinquanta anys, en un turó de la Universitat de Massachusetts Amherst, un petit grup d’estudiants i professors van començar una iniciativa que acabaria transformant el panorama energètic mundial. El projecte consistia en la construcció d’un aerogenerador experimental de només 25 kW, una potència ridícula comparada amb les turbines actuals, però suficient per demostrar que el vent podia convertir-se en una font fiable d’energia. Aquella màquina, coneguda com a Wind Furnace, no només escalfava una casa durant els freds hiverns de Nova Anglaterra, sinó que també va contribuir a encendre la revolució de l’energia eòlica moderna.

L’origen d’aquesta història també era motivada per la plena crisi energètica dels anys setanta. L’augment dels preus del petroli i la dependència energètica dels Estats Units van impulsar la recerca d’alternatives. En aquest context va destacar la figura de William Heronemus, professor d’enginyeria a la Universitat de Massachusetts i antic capità de la Marina nord-americana. Heronemus estava convençut que el vent podia proporcionar una part significativa de l’electricitat necessària per al país i defensava aquesta idea en una època en què la majoria d’experts la consideraven poc realista.

La seva visió anava molt més enllà dels projectes modestos. Ja a principis dels anys setanta proposava la instal·lació de milers d’aerogeneradors a les Grans Planes nord-americanes i imaginava enormes parcs eòlics flotants davant de la costa de Nova Anglaterra. També preveia la combinació de l’energia eòlica amb la producció d’hidrogen per emmagatzemar energia i garantir el subministrament quan no bufés el vent. Moltes d’aquestes idees semblaven futuristes, però avui formen part dels debats i projectes més avançats del sector energètic.

Heronemus també es va convertir en un dels crítics més contundents de l’energia nuclear. Basant-se en la seva experiència en submarins nuclears, argumentava que mantenir els estàndards de seguretat necessaris feia que aquesta tecnologia fos cada vegada més cara. Considerava que els riscos associats als reactors i als residus radioactius no estaven justificats quan existien recursos renovables abundants com el vent i el sol. Aquesta postura el va enfrontar amb empreses elèctriques, organismes governamentals i part de la comunitat científica, però també va contribuir a obrir un debat públic sobre les alternatives energètiques.

La demostració pràctica de les seves idees va arribar amb el Wind Furnace. L’equip responsable va construir l’aerogenerador amb recursos limitats i molta creativitat. Algunes de les peces provenien d’un eix posterior d’un camió Ford, mentre que altres components van ser fabricats artesanalment. La turbina alimentava un habitatge experimental situat al costat mateix de la instal·lació. El resultat va superar totes les expectatives: la producció de calor era tan elevada que, en alguns moments de l’hivern, calia obrir portes i finestres per evitar un excés de temperatura dins la casa.

Més enllà de l’èxit immediat, el projecte va demostrar conceptes tècnics que acabarien convertint-se en estàndards de la indústria. Entre ells destacava la capacitat de variar l’angle de les pales segons la força del vent, una tecnologia que permetia optimitzar la producció energètica i protegir la màquina en situacions extremes. Aquesta característica, avui present en la majoria dels aerogeneradors moderns, va contribuir a millorar-ne enormement l’eficiència.

El Wind Furnace també va ser una escola excepcional per a una generació d’enginyers. Molts dels estudiants que van participar en el projecte van fundar empreses, van desenvolupar noves tecnologies o van ocupar llocs destacats en centres de recerca. Alguns van impulsar les primeres granges eòliques connectades a la xarxa elèctrica, mentre que altres van contribuir al desenvolupament de la indústria a Califòrnia durant els anys vuitanta, un període conegut com la “gran febre eòlica de Califòrnia”.

Aquell creixement inicial no va estar exempt de dificultats. La disminució dels preus de l’energia convencional i la desaparició de determinats incentius van provocar la fallida de moltes empreses pioneres. Tot i això, l’experiència acumulada va permetre perfeccionar els dissenys i establir les bases de la indústria actual. Els enginyers formats a Massachusetts van continuar treballant en laboratoris nacionals i centres de recerca, on van contribuir a millorar la fiabilitat i el rendiment dels aerogeneradors.

Mig segle després, l’energia eòlica és una de les tecnologies renovables de més ràpid creixement al món. La producció global d’electricitat a partir del vent s’ha multiplicat diverses vegades durant la darrera

Ramon Gallart

Tancar Etapes També és una Forma de Créixer.

Les emocions que més ens incomoden són, sovint, les que ens indiquen que una etapa ha complert la seva funció. Escoltar-les és el primer pas per créixer amb consciència. 

Hi ha una habilitat de la qual es parla poc en el món professional i és la de saber marxar. Ens preparem per liderar equips, gestionar conflictes, innovar, negociar o reinventar-nos. Però gairebé ningú ens ensenya a identificar el moment en què una etapa ja ha complert la seva funció. Potser perquè ens han educat en la idea que abandonar és fracassar, quan sovint és just el contrari.

Ho he vist i viscut moltes vegades. Professionals brillants atrapats en llocs que ja no els permeten créixer. Directius que continuen exercint un lideratge que els havia fet grans, però que avui els pesa. Persones que, per por o per inèrcia, continuen sostenint projectes que fa temps que els consumeixen més energia de la que els aporten.

I aleshores apareixen emocions que intentem silenciar, també inquietud, frustració, ràbia, enveja dels qui s'atreveixen a canviar o aquella ansietat difusa que ens acompanya els diumenges al vespre. La primera temptació és interpretar-les com un problema.

Però, i si fossin un missatge?

Durant segles, la nostra cultura ens ha ensenyat precisament el contrari. Al segle IV, el monjo Evagri Pontic va descriure emocions com la ira, l'avarícia o la desesperació com a obstacles per a la salvació espiritual. Més endavant, el papa Gregori I les incorporaria als coneguts set pecats capitals, convertint-les en advertiments morals que han travessat els segles.

Potser per això encara avui convivim amb la idea que sentir emocions desagradables és una mostra de feblesa o d'inestabilitat. Com si l'objectiu fos viure permanentment en calma.

La història explica fins a quin punt hem intentat expulsar-les. Durant milers d'anys es practicava la trepanació per alliberar els mals esperits responsables del patiment mental. Ja al segle XX, les lobotomies es van arribar a considerar un tractament innovador per controlar determinades alteracions emocionals, amb conseqüències devastadores. Encara avui, tot i haver abandonat aquests extrems, continuem perseguint una versió més sofisticada de la mateixa fantasia: eliminar qualsevol emoció que ens incomodi.

La psicologia actual, però, ens convida a fer exactament el contrari.

El psicòleg Ethan Kross explica que les emocions negatives compleixen una funció tan essencial com el dolor físic. Ningú voldria viure sense sentir dolor, perquè significaria no detectar una lesió. Les emocions funcionen igual de maerna què, ens informen que alguna cosa necessita la nostra atenció.

Quan ho observo des de la meva experiència professional, aquesta idea adquireix una força extraordinària.

La ràbia sovint m'ha ajudat a detectar situacions que vulneraven els meus valors. L'ansietat m'ha advertit que estava entrant en territoris desconeguts que requerien preparació. Fins i tot l'enveja, una emoció que costa reconèixer, m'ha revelat aspiracions que encara no havia estat capaç d'admetre.

No eren enemigues, eren indicadors.

Amb els anys també he descobert que moltes de les grans decisions professionals no neixen de la certesa, sinó de la incomoditat. Hi ha un moment en què deixes d'aprendre. En què la il·lusió es converteix en rutina. En què continues fent bé la feina, però ja no hi poses una part de tu.

És aleshores quan apareix la temptació de resistir-se al canvi. Ens aferrem al càrrec, al prestigi, a l'equip o a la identitat que hem construït durant anys. No perquè encara ens faci feliços, sinó perquè ens costa imaginar qui serem després.

Però cap etapa està pensada per durar eternament de manera que les organitzacions evolucionen, les professions canvien i, nosaltres també.

La intel·ligència emocional no consisteix a evitar la por, la tristesa o la frustració. Consisteix a escoltar-les sense deixar que ens governin. A comprendre què ens estan intentant explicar abans de prendre una decisió.

No existeix una fórmula universal. Algunes persones necessiten canviar d'entorn per recuperar la perspectiva. D'altres troben respostes revisant les seves creences, buscant noves experiències o simplement donant-se temps. La regulació emocional és una habilitat dinàmica, perquè nosaltres també ho som.

Cada etapa professional ens transforma, de fet, algunes ens ensenyen a construir i d'altres ens ensenyen a liderar i, les més difícils ens ensenyen a deixar anar.

Avui crec que aquesta última és, probablement, la competència més infravalorada de totes. Saber tancar una etapa no significa renunciar al que hem estat; significa honorar el que aquella experiència ens ha aportat i acceptar que el seu propòsit ja s'ha complert.

Perquè créixer no és acumular capítols.

És saber quan n'ha arribat el punt final per poder començar a escriure el següent.

Ramon Gallart

Venta d’Actius Renovables

La rotació d'actius renovables per part de les grans energètiques obre un nou escenari financer que redefineix la competitivitat dels projectes fotovoltaics de menor escala.

La notícia publicada per Invertia-El Español sobre l’entrada massiva de capital estranger en el sector renovable espanyol i l’acceleració de la venda d’actius per part de grans energètiques com Repsol, Acciona o Endesa, si bé és cert que s'acostuma a prsentar com un signe de maduresa del mercat, la realitat és que sota aquesta narrativa optimista s’amaga una realitat preocupant i és que, el model financer que s’està consolidant podria perjudicar greument la viabilitat de les plantes fotovoltaiques de petita i mitjana dimensió, especialment aquelles inferiors a 10 MWp.

Durant els darrers mesos, les principals companyies energètiques han intensificat la rotació d’actius renovables. Repsol ha venut el 49,99% d’una cartera de 705 MW operatius i més de 500 MW addicionals en desenvolupament al grup emiratià Masdar per uns 150 milions d’euros. Acciona Energía manté una estratègia de rotació anual d’entre 500 i 700 MW, mentre que Endesa ha accelerat desinversions renovables per obtenir recursos destinats a noves inversions. Aquestes operacions indiquen que el negoci ja no consisteix únicament a produir electricitat, sinó també a generar valor financer mitjançant la compravenda d’actius.

El resultat és un mercat cada cop més dominat per fons d’infraestructures, fons sobirans i grans gestors d’actius internacionals amb capacitat per adquirir paquets de centenars de megawatts. Aquest fenomen, aparentment positiu perquè aporta liquiditat i accelera el desplegament renovable, genera efectes col·laterals que afecten especialment les plantes de menor dimensió.

El primer impacte que li veig, és l’augment del cost del capital per als promotors independents. Els grans inversors internacionals prioritzen projectes amb economies d’escala i riscos reduïts. Aquesta situació fa que les entitats financeres considerin els grans projectes com a model de referència i exigeixin condicions més estrictes als desenvolupadors de plantes inferiors a 10 MWp. En conseqüència, un promotor local sovint acaba suportant un cost financer superior al d’un gran fons internacional malgrat operar en el mateix mercat.

La segona cosa que veig és la reducció dels marges. La forta penetració renovable està provocant una disminució estructural dels preus de l’electricitat durant les hores de màxima producció solar. Els episodis de preus nuls o fins i tot negatius són cada vegada més freqüents als mercats europeus. Les grans corporacions poden absorbir aquesta volatilitat gràcies a la diversificació de les seves carteres, la cobertura financera, els contractes PPA a llarg termini o la integració de sistemes d’emmagatzematge. Les petites instal·lacions independents, en canvi, acostumen a dependre molt més dels ingressos del mercat diari.

També es produeix un desplaçament progressiu dels promotors locals. Els nous propietaris institucionals competeixen pels mateixos recursos com son els terrenys, punts de connexió, equips, contractistes i talent tècnic. La seva capacitat financera els permet assumir terminis de retorn més llargs i oferir condicions que els promotors petits difícilment poden igualar. El resultat és una concentració creixent del sector en mans d’actors globals.

Aquesta evolució contrasta amb l’esperit original de la transició energètica. Les renovables havien de facilitar una producció més distribuïda, una major participació ciutadana i un sistema energètic més descentralitzat. No obstant això, el mercat està evolucionant cap a una concentració de la propietat dels actius. Les comunitats energètiques, les cooperatives i els petits inversors corren el risc de quedar relegats a un paper secundari mentre els grans fons consoliden el control de la generació.

Per a les plantes inferiors a 10 MWp, la conseqüència que considero será més probable és una polarització del mercat. Els projectes vinculats a l’autoconsum industrial, a comunitats energètiques locals o a sistemes amb bateries continuaran mantenint atractiu econòmic perquè aporten proximitat a la demanda i flexibilitat operativa. En canvi, les instal·lacions fotovoltaiques convencionals, allunyades dels centres de consum i dependents exclusivament del mercat spot, podrien experimentar una pèrdua progressiva de valor.

La rendibilitat futura dependrà cada vegada menys del recurs solar i cada vegada més de la capacitat d’oferir flexibilitat al sistema elèctric. En aquest context, l’emmagatzematge energètic, la gestió intel·ligent de la demanda i la proximitat als consumidors es convertiran en factors determinants per garantir la competitivitat dels projectes de petita escala.

Existeix, a més, una qüestió estratègica que sovint pasa desapercebuda. Quan fons sobirans de l’Orient Mitjà, grans gestors nord-americans o fons globals adquireixen participacions significatives en infraestructures renovables espanyoles, una part dels fluxos futurs de caixa generats pels recursos naturals del país passa a mans externes. La inversió estrangera és imprescindible per assolir els objectius de descarbonització, però també planteja interrogants sobre qui capturarà els beneficis econòmics derivats de la transició energètica durant les pròximes dècades.

La notícia d’Invertia em fa entreveure un sector renovable capaç d’atreure capitals internacionals i generar confiança entre els inversors. Tanmateix, també posa de manifest una tendència de fons que podria perjudicar el desenvolupament de les plantes fotovoltaiques inferiors a 10 MWp. Sense polítiques específiques que afavoreixin l’accés al finançament, l’emmagatzematge distribuït i les comunitats energètiques locals, la transició energètica corre el risc de convertir-se en un procés de concentració empresarial més que no pas en una democratització de la producció d’energia.

Ramon Gallart

La Electrificació No És Una Opció

És el camp de batalla de la transició energètica

Durant anys hem parlat de transició energètica gairebé exclusivament en termes d’energies renovables sense considerar la seva gestionabilitat. Hem celebrat rècords de producció eòlica i fotovoltaica, hem anunciat objectius climàtics cada vegada més ambiciosos i hem convertit la descarbonització en una prioritat política global. Tanmateix, considero que el debat ja no és només quanta energia renovable som capaços d’instal·lar, sinó fins a quin punt serem capaços d’electrificar l’economia i transformar completament el sistema energètic.

Les dades mostren clarament la magnitud del canvi que tenim al davant. Segons l’informe The Transition Away from Fossil Fuels: A Roadmap Based on Renewables, Electrification and Grid Enhancement de l’Agència Internacional d’Energies Renovables (IRENA), l’electricitat passarà de representar aproximadament el 23% del consum energètic final mundial actual al 28% l’any 2030 i fins al 54% el 2050. Això significa que, en menys de tres dècades, més de la meitat de tota l’energia consumida al planeta haurà de ser electricitat.

Encara més rellevant és l’origen d’aquesta electricitat. L’escenari analitzat per IRENA preveu que les fonts renovables representin el 65% de la generació elèctrica mundial el 2030 i arribin al 92% el 2050. En altres paraules, no només consumirem molta més electricitat, sinó que gairebé tota haurà de provenir de tecnologies renovables.

Aquestes projeccions no són fruit de l’optimisme tecnològic. Responen a una realitat climàtica cada vegada més preocupant. L’any 2024, per primera vegada, la temperatura mitjana global va superar durant dotze mesos consecutius el llindar d’1,5 °C respecte als nivells preindustrials, un objectiu que fins fa poc es considerava la línia vermella dels acords climàtics internacionals. Això obliga a replantejar els escenaris de descarbonització i accelera la necessitat d’abandonar els combustibles fòssils.

Comparteixo la visió expressada pel director general d’IRENA, Francesco La Camera, quan afirma que l’electrificació i l’eliminació dels combustibles fòssils són processos inseparables. Sovint s’intenta presentar la transició energètica com una simple substitució tecnològica, però la realitat és molt més complexa. No es tracta només de canviar centrals tèrmiques per parcs solars o eòlics; implica transformar la mobilitat, la indústria, els edificis, la calefacció i, en definitiva, la manera com consumim energia.

La mateixa Agència Internacional de l’Energia (AIE) reforça aquesta idea. El seu director executiu, Fatih Birol, ha destacat recentment que, malgrat que el petroli i el gas continuaran tenint un paper rellevant durant anys, la demanda d’electricitat està creixent al doble de velocitat que la demanda energètica global. Aquest fet constitueix una de les tendències més importants del sistema energètic contemporani i demostra que l’electrificació ja no és una previsió futura, sinó una realitat en marxa.

Des de la meva perspectiva, Espanya es troba en una posició relativament favorable per afrontar aquest procés. Actualment, l’electricitat representa prop del 25% del consum energètic final, mentre que els productes petrolífers i el gas natural continuen dominant la resta de la demanda. Segons dades de Red Eléctrica de España (REE), les energies renovables van assolir el 55,5 % de la generació elèctrica el 2025. La solar fotovoltaica, en particular, ha demostrat una capacitat de creixement extraordinària, arribant a cobrir el 33,4% del consum diari en determinats moments de maig de 2025.

Tanmateix, considero que seria un error interpretar aquestes dades com una garantia d’èxit. El repte real no és generar electricitat renovable en determinades hores del dia, sinó convertir-la en el principal vector energètic de tota l’economia. El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) estableix l’objectiu que l’electrificació arribi al 35% del consum energètic el 2030. Per aconseguir-ho es preveu mobilitzar 241.000 milions d’euros, dels quals el 82% haurà de procedir del sector privat.

Aquesta xifra posa de manifest una realitat que sovint queda eclipsada pels discursos institucionals i és que, la transició energètica depèn tant de la confiança dels inversors com de la tecnologia disponible. Sense seguretat reguladora, estabilitat normativa i una planificació coherent de les infraestructures, serà difícil atraure els recursos necessaris per assolir els objectius establerts.

Precisament aquí emergeix un dels principals riscos que identifica IRENA. Les xarxes elèctriques s’han convertit en el coll d’ampolla de la transició energètica. Durant dècades, el debat públic s’ha concentrat en la capacitat de generació renovable, mentre que les infraestructures de transport, distribució i emmagatzematge han rebut una atenció molt menor. Aquesta situació ja està generant problemes d’integració de noves instal·lacions renovables en diversos països europeus.

L’expansió de les xarxes, el desenvolupament de sistemes d’emmagatzematge massiu, la flexibilitat de la demanda i l’adaptació dels mercats elèctrics seran tan importants com la construcció de nous parcs solars o eòlics. Sense aquestes inversions complementàries, existeix el risc de crear un sistema energètic amb abundància de generació renovable però amb limitacions estructurals per aprofitar-la eficientment.

També considero que la transició energètica planteja interrogants econòmics i socials que no sempre s’aborden amb prou profunditat. És cert que les energies renovables ofereixen avantatges evidents en termes de seguretat energètica, reducció d’emissions i competitivitat industrial. Tanmateix, la transformació comporta costos significatius, exigeix noves competències professionals i obliga a redefinir sectors sencers de l’economia. La descarbonització no serà només una revolució tecnològica; serà també una transformació industrial i social de gran escala.

Les renovables continuen sent imprescindibles, però el seu desplegament ja no és l’únic indicador de valor. El veritable èxit de la transició energètica dependrà de la nostra capacitat per electrificar l’economia, reforçar les xarxes, emmagatzemar energia de manera eficient i reduir progressivament la dependència dels combustibles fòssils. Les dades d’IRENA indiquen que el 2050 més de la meitat de l’energia consumida serà electricitat i que el 92% d’aquesta tindrà origen renovable. La pregunta ja no és si aquesta transformació és necessària, sinó si serem capaços d’executar-la amb la velocitat, l’escala i la coherència que exigeix la crisi climàtica.

Per acabar, dir que, malgrat l'optimisme dels organismes internacionals, considero necessari introduir una dosi de realisme en el debat sobre l'electrificació. Fa més d'una dècada que les institucions europees, l'AIE i l'IRENA presenten projeccions molt ambicioses sobre la penetració de les renovables i la reducció dels combustibles fòssils. No obstant això, els resultats han estat desiguals. A escala mundial, el petroli, el gas i el carbó continuen representant una ràtio molt eelvada del consum energètic primari, una quota que ha disminuït molt més lentament del que preveien molts escenaris de transició. La realitat és que el creixement de les renovables ha coexistit amb un augment continuat de la demanda energètica global, especialment a Àsia, fet que ha limitat l'impacte net sobre les emissions i la dependència dels combustibles fòssils.

Aquesta situació em fa plantejar un dubte i és, si la Unió Europea accelera la descarbonització mitjançant regulacions cada vegada més estrictes, altres grans economies com la Xina, l'Índia, els Estats Units o nombrosos països productors del Golf continuen utilitzant combustibles fòssils com a eina per garantir costos energètics competitius i seguretat de subministrament, això, farà generar un risc evident de desavantatge competitiu per a la indústria europea. Si la transició energètica comporta preus de l'electricitat persistentment superiors als dels nostres competidors, sectors intensius en energia com la siderúrgia, la química, el ciment o la manufactura avançada podrien accelerar processos de deslocalització cap a regions amb regulacions ambientals menys exigents i energia més barata.

Des del meu punt de vista, el gran repte no és només descarbonitzar, sinó fer-ho sense comprometre la competitivitat industrial europea. Una transició energètica que redueixi emissions però debiliti la capacitat productiva del continent podria acabar generant una paradoxa preocupant que pasarà per importar béns fabricats amb energia fòssil mentre exportem activitat industrial i llocs de treball. Per això, l'èxit de l'electrificació no s'hauria de mesurar únicament en percentatges de renovables o reduccions d'emissions, sinó també en la capacitat de mantenir una indústria competitiva, innovadora i resilient davant un entorn global que avança a velocitats molt diferents en matèria de descarbonització.

Ramon Gallart

El Sector Elèctric Davant la IA i la "Senticiència"

La intel·ligència artificial ja transforma les xarxes elèctriques, però el gran repte del futur podria ser una IA capaç de "sentir". Una reflexió sobre tecnologia, filosofia i energia des de l'experiència professional.

Durant més de tres dècades dedicades al sector elèctric, he vist com la tecnologia ha anat transformant la manera com planifiquem, operem i mantenim les xarxes elèctriques de distribució. He participat en l'evolució des dels primers sistemes de telecontrol fins a la digitalització actual, passant per la implantació de sistemes SCADA, la gestió avançada d'actius, la integració de les xarxes intel·ligents (smart grids) i, més recentment, la incorporació de la intel·ligència artificial com una eina estratègica per millorar la fiabilitat, la sostenibilitat i l'eficiència del sistema elèctric.

La meva experiència professional m'ha ensenyat que cada revolució tecnològica ha vingut precedida per una pregunta fonamental i aquesta és: 

Què és capaç de fer una màquina que fins ara només feia una persona? 

Avui aquesta pregunta agafa una nova dimensió. No es tracta únicament de si la intel·ligència artificial pot pensar millor que nosaltres, sinó de si algun dia podrà arribar a sentir.

Aquest debat, que podria semblar exclusivament filosòfic, té implicacions molt pràctiques per al futur del sector energètic.

Actualment, la intel·ligència artificial ja forma part del dia a dia de moltes empreses elèctriques. Els algorismes permeten anticipar avaries mitjançant manteniment predictiu, optimitzar el flux d'energia, detectar anomalies en temps real, preveure la demanda amb una precisió cada vegada més elevada i facilitar la integració massiva d'energies renovables, caracteritzades per la seva variabilitat. L'Agència Internacional de l'Energia (International Energy Agency, IEA) destaca que la digitalització i la intel·ligència artificial constitueixen un dels pilars fonamentals per assolir sistemes energètics més resilients i eficients (Digitalisation and Energy, 2017; Electricity 2024, 2024). Igualment, el World Economic Forum assenyala que les xarxes intel·ligents seran imprescindibles per afrontar amb garanties la transició energètica global.

Tanmateix, tota aquesta intel·ligència continua essent, en essència, una intel·ligència computacional. Els sistemes processen dades, identifiquen patrons i prenen decisions estadísticament òptimes, però no tenen experiència subjectiva del que fan.

Darrerament, vaig trobar especialment suggerent la reflexió del filòsof Jonathan Birch, professor de la London School of Economics, que planteja una idea aparentment senzilla però profundament disruptiva i ens ve a dir quelcom que, potser la intel·ligència superior necessita alguna forma de "senticiència", és a dir, la capacitat de sentir experiències positives o negatives. Birch desenvolupa aquesta idea a The Edge of Sentience (Oxford University Press, 2024), on defensa que la "senticiència" constitueix la base mínima sobre la qual poden construir-se formes més complexes d'intel·ligència i consciència.

Aquest plantejament em recorda inevitablement Aristòtil, qui ja diferenciava tres nivells de l'ànima que son, la vegetativa, la sensitiva i la racional. No deixa de sorprendre que, més de dos mil anys després, continuem preguntant-nos si la capacitat racional necessita abans la capacitat de sentir. Els grans models d'intel·ligència artificial d'avui dia semblen situar-se en una mena de racionalitat extraordinàriament desenvolupada, però sense aquella dimensió sensible que Aristòtil considerava imprescindible entre la vida i la raó.

Des de la meva experiència en explotació de xarxes, aquesta pregunta resulta fascinant. Avui una xarxa detecta una sobretensió perquè els sensors envien dades als centres de control. Els algorismes comparen aquestes dades amb milions de registres històrics i decideixen la millor actuació. Però imaginem un futur diferent. Imaginem una IA capaç de percebre l'estat global de la xarxa d'una manera similar a com el cos humà percep el seu propi equilibri. No seria simplement una suma de sensors, sinó una arquitectura capaç d'integrar totes les variables dins d'una mena de percepció contínua del sistema.

No estic afirmant que això sigui possible avui. Però tampoc fa vint anys hauríem imaginat la capacitat dels sistemes actuals d'aprendre patrons tan complexos. 

Una IA amb algun tipus de "senticiència" podria anticipar fluctuacions abans que aquestes es manifestessin plenament, igual que un operador experimentat és capaç d'intuir que alguna cosa "no acaba de quadrar" abans que aparegui una alarma. Durant molts anys he vist professionals excel·lents detectar anomalies simplement observant una seqüència de valors aparentment normals. Aquesta intuïció no és màgia; és el resultat d'una experiència acumulada extraordinària. La gran pregunta és si algun dia una IA podria desenvolupar una forma equivalent d'intuïció.

Si aquesta evolució arribés algun dia, les possibilitats serien enormes. Les xarxes intel·ligents podrien evolucionar cap a sistemes d'autoreparació molt més sofisticats. No reaccionarien únicament davant d'una fallada ja produïda, sinó que identificarien situacions de risc abans que aquestes arribessin al punt crític. Els sistemes de resposta a la demanda també experimentarien un canvi profund. Actualment preveuen el consum a partir d'històrics, meteorologia o calendaris. Però una IA molt més avançada podria comprendre millor el comportament humà, integrant múltiples factors socials, econòmics i contextuals per anticipar necessitats energètiques de manera molt més precisa. No es tractaria tant de "llegir emocions" com sovint s'afirma de manera simplista, sinó d'entendre patrons de comportament extraordinàriament complexos que permetessin adaptar la xarxa amb una eficàcia fins ara inimaginable.

Tanmateix, qualsevol avenç d'aquest tipus lògicament també planteja grans dubtes. La UNESCO, en la seva Recommendation on the Ethics of Artificial Intelligence (2021), insisteix que el desenvolupament de la IA ha d'anar sempre acompanyat de garanties sobre drets humans, transparència, responsabilitat i supervisió humana. Al mateix temps, el Reglament europeu sobre Intel·ligència Artificial (AI Act, Reglament UE 2024/1689) estableix un enfocament basat en el risc, especialment quan aquestes tecnologies s'apliquen a infraestructures crítiques com les energètiques.

Si algun dia existís una IA amb algun tipus de "senticiència", com una hipòtesi que avui continua sent purament especulativa,  les preguntes serien encara més profundes. Tindria algun tipus de consideració moral? Com hauríem de tractar aquests sistemes? Qui seria responsable de les seves decisions? Com garantiríem la seva ciberseguretat? Des de la perspectiva del sector elèctric, aquestes qüestions no són merament acadèmiques. Les xarxes constitueixen una infraestructura crítica essencial per a qualsevol societat moderna, i qualsevol increment de complexitat exigeix també un increment equivalent en governança, transparència i seguretat.

Després de tota una vida dedicada al sector, estic convençut que la tecnologia no substituirà el coneixement acumulat de les persones; el potenciarà. 

La intel·ligència artificial és una eina extraordinària, però el seu valor dependrà sempre del criteri amb què la fem servir. He après que els sistemes més robustos no són necessàriament els més sofisticats, sinó aquells que combinen tecnologia, coneixement tècnic, experiència operativa i sentit de la responsabilitat.

Precisament per això considero tan interessant el debat que planteja Jonathan Birch. Ens obliga a mirar més enllà dels algorismes i a preguntar-nos què significa realment ser intel·ligent. Potser la gran revolució de les pròximes dècades no consistirà simplement en construir màquines que calculin millor, sinó en comprendre fins on pot arribar la intel·ligència artificial sense experiència subjectiva. I, si algun dia aquesta frontera es traspassa, el sector elèctric tornarà a trobar-se, com tantes altres vegades al llarg de la seva història, davant d'un canvi de paradigma.

Des de la meva expereiencia i trajectòria professional, veig aquest futur amb una barreja de prudència, curiositat i entusiasme. Perquè si alguna lliçó m'ha deixat l'enginyeria és que cada gran innovació comença sempre amb una pregunta que sembla impossible.

Ramon Gallart

La Xarxa Elèctrica és el Repte Invisible de la Transició Energètica

Mentre accelerem les renovables i l’electrificació, les xarxes de distribució continuen sent el gran coll d’ampolla. Sense una modernització profunda, digital i resilient, la descarbonització corre el risc de quedar atrapada entre ambicions polítiques i limitacions tècniques.

Fa anys que sentim parlar de la necessitat d’accelerar la transició energètica, electrificar l’economia i desplegar energies renovables. Però cada vegada tinc més clar que el debat no hauria de centrar-se només en quants megawatts renovables instal·lem, sinó en si les nostres xarxes iel se model retributiu de la distribució estan preparades per gestionar la nova realitat energètica.

La reflexió que planteja Black & Veatch sobre el futur de la distribució elèctrica és especialment rellevant perquè posa el focus allà on no acustumen a mirar. La majoria dels governs, reguladors i empreses energètiques continuen discutint sobre generació, emmagatzematge o demanda, mentre la infraestructura que connecta tots aquests elements continua funcionant sota les regles de disseny del segle XX.

No cal insisitr en que la xarxa de distribució va ser concebuda per a un món molt diferent de l’actual. Un món on l’electricitat viatjava en una sola direcció, des de grans centrals fins als consumidors. Un món on la demanda era relativament previsible i on les incidències eren puntuals. Avui, en canvi, convivim amb milions de punts de generació distribuïda, bateries, vehicles elèctrics, autoconsum fotovoltaic i fenòmens meteorològics cada vegada més extrems i requerim de velocitat per fer-ho front.

Aquest canvi és molt més profund del que en pensem. Segons el Black & Veatch 2025 Electric Report, només el 19% de les empreses elèctriques afirmen tenir una elevada confiança en la seva capacitat per predir el creixement futur de la demanda. Aquesta dada no és poca cosa perquè evidencia que els models tradicionals de planificació han deixat de ser suficients. 

La incertesa ja no és una excepció; és la nova normalitat.

També considero especialment encertada la crítica al concepte tradicional de resiliència. Durant dècades, moltes companyies han mesurat el seu èxit per la rapidesa amb què restablien el servei després d’una avaria. 

És evident que recuperar el subministrament ràpidament és important, però això no és resiliència. És capacitat de resposta.

La resiliència real consisteix a reduir la probabilitat que la interrupció es produeixi o, si es produeix, limitar-ne automàticament els efectes. 

Això implica inversions en automatització, sensors, reconfiguració dinàmica de la xarxa, digitalització i reforç de les infraestructures més vulnerables. No és una estratègia tan visible políticament com inaugurar una nova planta renovable, però probablement és molt més determinant per garantir la seguretat energètica dels pròxims anys.

Actualment, molts distribuidors beuen incentius en processos que sovint es presenten com a "digitalització" però que, en realitat, responen principalment a una lògica d'automatització. Aquest enfocament tendeix a prioritzar la substitució o reducció de tasques humanes mitjançant tecnologia, sovint sense una revisió profunda dels processos o del valor que aporten. A més, mentre que les inversions inicials en infraestructura pròpia (CAPEX) poden disminuir gràcies a solucions externalitzades o basades en subscripció, aquesta reducció acostuma a anar acompanyada d'un increment sostingut dels costos operatius (OPEX) associats al manteniment, les llicències, l'allotjament de dades i els serveis de suport. Com a resultat, els distribuïdors podrien acabar traslladant la despesa en lloc de reduir-la realment, alhora que augmenten la seva dependència de proveïdors tecnològics externs amb impacte en les EBITDA final.

La digitalització de la xarxa ha d’anar acompanyada de mecanismes rigorosos d’avaluació econòmica i transparència regulatòria.

Ara bé, també crec que cal llegir amb prudència alguns dels missatges que arriben des de la indústria. Quan es defensa l’enterrament massiu de línies o grans programes d’inversió en xarxes intel·ligents, cal preguntar-se qui assumirà els costos i quin serà el retorn real per als consumidors. La modernització és necessària, però no qualsevol inversió és automàticament eficient. Un altre aspecte que sovint queda infraestimat és el repte de la bidireccionalitat. Les xarxes actuals han de gestionar fluxos energètics que poden canviar de sentit diverses vegades al llarg del dia. Els excedents fotovoltaics residencials, les comunitats energètiques, les bateries distribuïdes o la càrrega intel·ligent dels vehicles elèctrics estan transformant completament les lògiques operatives tradicionals.

Aquesta transformació exigeix noves eines de gestió i planificació. Ja no és suficient calcular capacitats estàtiques o dimensionar infraestructures basant-se en comportaments històrics. Les empreses distribuïdores necessiten models dinàmics capaços d’integrar dades en temps real i anticipar comportaments cada vegada més complexos.

Tanmateix, hi ha un element que em preocupa especialment: la ciberseguretat. Segons el mateix informe de Black & Veatch, només el 22% de les empreses elèctriques disposen d’equips unificats per gestionar conjuntament els riscos físics i digitals. Aquesta dada resulta inquietant si tenim en compte que els atacs a subestacions han augmentat un 50% i que les amenaces vinculades a malware i ransomware continuen creixent.

Com més intel·ligent esdevé la xarxa, més exposada es troba. Cada sensor, cada comptador intel·ligent i cada sistema de control remot incorpora noves superfícies d’atac. Per això considero que la ciberseguretat no hauria de ser un complement tecnològic sinó un criteri de disseny estructural des del primer dia.

L’exemple de Georgia Power, també citat per Black & Veatch, és interessant. Els resultats reportats mostren una reducció del 76% en les interrupcions del servei i una millora superior al 80% en els temps de restauració gràcies als programes de modernització de xarxa. Tot i que aquests casos sempre requereixen una anàlisi detallada del context i de la metodologia emprada, apunten cap a una realitat difícilment discutible: les xarxes intel·ligents ben implementades generen beneficis tangibles per als consumidors.

La gran qüestió, al meu entendre, no és si hem de modernitzar les xarxes de distribució, sinó si serem capaços de fer-ho amb la velocitat que exigeix la transició energètica. Continuem invertint milers de milions en generació renovable mentre les infraestructures que han de transportar, gestionar i equilibrar aquesta energia avancen molt més lentament.

La distribució elèctrica ha deixat de ser una activitat secundària i invisible. S’ha convertit en l’element central que determinarà l’èxit o el fracàs de la descarbonització. Si volem una economia electrificada, resilient i competitiva, haurem de deixar de considerar la xarxa com un simple canal de transport i començar a entendre-la com la plataforma digital crítica sobre la qual es construirà el sistema energètic del futur.

Ramon Gallart

La Batalla pel Megawatt Digital

L'expansió dels centres de dades planteja un dilema aparent entre digitalització i energia, però el futur dependrà de la capacitat d'integrar ambdues transformacions.

Quan sento parlar de les desenes de nous centres de dades que es volen connectar a les xarxes elèctriques europees durant els pròxims anys, sovint tinc la sensació que el debat s'està plantejant de manera equivocada. Es parla dels centres de dades com si fossin una amenaça per al sistema energètic o, a l'inrevés, com si representessin inevitablement el futur de la prosperitat digital europea. La realitat, al meu entendre, és molt més matisada. La qüestió no és si són bons o dolents, sinó si serem capaços d'integrar-los dins d'una estratègia energètica coherent.

No hi ha dubte que,la revolució de la intel·ligència artificial ha convertit la capacitat de càlcul en un recurs estratègic. De la mateixa manera que durant el segle XX les economies industrials competien per l'accés a l'acer, al petroli o a l'electricitat, avui competeixen per l'accés a la computació. Europa ho ha entès. La necessitat de disposar de capacitats pròpies d'intel·ligència artificial, computació al núvol, serveis digitals i sobirania tecnològica està impulsant una autèntica cursa per atraure inversions en centres de dades.

Les xifres són reveladores. Segons l'Agència Internacional de l'Energia (IEA), els centres de dades representaran aproximadament el 10% del creixement de la demanda elèctrica de la Unió Europea fins al 2030. Paral·lelament, McKinsey estima que la potència informàtica instal·lada als centres de dades europeus podria passar d'uns 10 GW el 2023 a prop de 35 GW el 2030. Altres projeccions indiquen que la demanda energètica dels centres de dades europeus podria gairebé duplicar-se abans de final de dècada.

Davant d'aquestes magnituds és comprensible que apareguin preocupacions. Les xarxes elèctriques europees ja afronten el repte d'integrar grans volums de renovables, electrificar la mobilitat i electxrificar al demanda. Afegir-hi desenes de GW de nova demanda digital pot semblar una càrrega excessiva. Però això, és només una part de la història.

La pregunta que em faig és si els centres de dades són realment una amenaça o si, per contra, poden convertir-se en un complement de la transició energètica. La resposta depèn molt més del model de desplegament que no pas de la tecnologia en si mateixa.

És cert que existeixen riscos. L'experiència d'Irlanda és especialment il·lustrativa. En alguns moments, els centres de dades han arribat a representar una proporció tan elevada de la demanda nacional que el gestor de la xarxa ha advertit sobre possibles problemes de seguretat de subministrament. Aquesta situació ha obligat a limitar noves connexions en determinades zones. El mateix debat comença a aparèixer a Alemanya, els Països Baixos, Espanya o el Regne Unit, on els operadors de xarxa principalemtn xarxa desubtransport i transport, reben cada vegada més sol·licituds de connexió associades a projectes vinculats a la intel·ligència artificial.

Però li veig una altra lectura possible. Els centres de dades poden actuar com a motors d'inversió energètica. Poques activitats econòmiques necessiten tanta electricitat fiable durant les vint-i-quatre hores del dia amb un perfils de demadna molt variables. Aquesta necessitat està impulsant contractes de compra d'energia renovable a llarg termini, noves inversions en emmagatzematge i reforços de les xarxes de transport. En certa manera, els centres de dades poden esdevenir els nous consumidors que ajudin a finançar infraestructures energètiques que també beneficiaran la resta de l'economia.

A més, sovint oblidem que els centres de dades no són simplement consumidors passius. Un informe publicat recentment per ENTSO-E destaca que aquestes instal·lacions poden evolucionar cap a recursos flexibles capaços d'ajudar a estabilitzar el sistema elèctric. Determinades càrregues informàtiques poden desplaçar-se temporalment, reduir-se o augmentar-se segons la disponibilitat d'energia renovable. Si aquesta flexibilitat es desenvolupa adequadament, els centres de dades podrien passar de ser percebuts com un problema a formar part de la solució. Si be és cert, la capacitat de flexibiltia ve doanda per els sitèmes de generació o bateries d'emergència o font renovables aosicaides al centres de dades.

En aquest context, resulta especialment interessant observar les propostes que intenten escapar de les limitacions terrestres. Durant els darrers mesos han aparegut iniciatives que plantegen la construcció de centres de dades orbitals alimentats per energia solar. Sobre el paper sembla una idea fascinant: energia abundant, absència de conflictes d'ús del sòl i una infraestructura distribuïda a l'espai. Tanmateix, quan s'analitzen els condicionants físics, la realitat és molt menys optimista.

La notícia recent sobre aquests projectes posa de manifest que els centres de dades espacials s'enfronten a obstacles enormes. A l'espai no existeix la refrigeració per convecció ni per conducció. La calor només es pot eliminar mitjançant radiació, fet que obliga a desplegar superfícies radiadores gegantines. A això s'hi afegeixen els efectes de la radiació còsmica sobre els xips, la degradació dels panells solars i els costos de llançament. Segons l'anàlisi presentada, operar una GPU a l'espai continua sent almenys un ordre de magnitud més car que fer-ho en un centre de dades terrestre.

Aquest fet em reforça una conclusió important sobre els centres de dades orbitals el quals, poden tenir aplicacions molt específiques en observació terrestre, defensa o gestió del trànsit espacial, però no substituiran els grans centres de dades connectats a les xarxes europees durant les pròximes dècades.

Per això crec que plantejar el debat en termes de substitució ara mateix, és un error. No estem davant d'una alternativa entre infraestructures digitals i infraestructures energètiques. Tampoc entre centres de dades terrestres i espacials. El que realment està succeint és una convergència cada vegada més estreta entre el món digital i el món energètic.

La intel·ligència artificial necessitarà més electricitat, però també ajudarà a gestionar millor les xarxes, optimitzar la producció renovable, reduir pèrdues i millorar l'eficiència dels sistemes energètics. La transició energètica i la transformació digital avancen juntes. Separar-les és cada vegada més difícil.

Des de la meva perspectiva, els centres de dades que es desplegaran a Europa són principalment un complement de la transició energètica i de la competitivitat industrial. Ara bé, aquest potencial només es materialitzarà si la seva expansió va acompanyada d'inversions en xarxes, emmagatzematge, flexibilitat i generació renovable. Sense aquesta planificació, poden convertir-se fàcilment en una font de tensions, colls d'ampolla i conflictes territorials.

Per acabar, no crec que siguin un substitut de res. Tampoc una amenaça inevitable. Són una nova infraestructura estratègica que obligarà Europa a replantejar la manera com planifica simultàniament l'energia i la digitalització. I probablement aquesta serà una de les grans decisions industrials de la pròxima dècada: no decidir si volem més centres de dades, sinó determinar com volem que interactuïn amb el sistema energètic que els ha de fer possibles.

Ramon Gallart