Temps i l’Energia

Sector energètic i la seva dinàmica professional. 

Al sector energètic, igual que en qualsevol àmbit exigent, el ritme de la vida professional ve donat per un equilibri delicat entre prioritats, disciplina i creixement continu. Quan es diu que “no tinc temps” per a certes activitats, sigui mirar la televisió, dedicar-se a aficions o formar-se, sovint no és una manca real de temps, sinó una decisió conscient de què prioritzar. En el sector energètic, on la tecnologia, la regulació i els reptes de sostenibilitat evolucionen constantment, aquesta manera de pensar pren una  especial rellevancia.

Un dia de feina típic al sector pot semblar un microcosmos comprimit de prioritats globals. Els professionals operatius solen passar llargues hores a les subestacions, a les plantes de generació, a les sales de control o en reunions de seguiment de projectes projecte. Però més enllà de les tasques tècniques, ja sigui gestionar operacions de xarxa, dissenyar infraestructures renovables o optimitzar processos, també hi ha hores dedicades a la planificació, la documentació de compliment normatiu i la col·laboració interdisciplinària. Aquestes activitats, tot i ser menys visibles, són fonamentals per a la seguretat operativa i l’èxit a llarg termini.

El concepte de la “regla de les 5 hores” (https://www.infobae.com/america/mundo/2021/01/24/que-es-la-regla-de-las-5-horas-clave-del-exito-de-bill-gates-jack-ma-y-elon-musk/) extret de l’àmbit emprenedor, encaixa perfectament en el camp energètic. Aquí, dedicar temps constant a l’aprenentatge no és només un impuls professional: és una necessitat. Les regulacions canvien, la tecnologia avança i els objectius de sostenibilitat s’estrenyen. Un gestor de projectes pot destinar aquesta hora extra a aprofundir en novetats sobre l’emmagatzematge; un enginyer d’explotació pot explorar avenços en manteniment predictiu basat en intel·ligència artificial. Aquesta inversió constant de temps manté els professionals competitius i adaptables en un entorn en canvi continu.

L’experimentació també forma part de l’ADN de la professió energètica. Des de provar nous sistemes de seguiment solar fins a assajar mètodes no convencionals d’estabilització de xarxes, el sector prospera gràcies a assumir riscos calculats. Aquestes proves rarament comencen a gran escala: sovint són projectes pilot, estudis de viabilitat o assaigs de laboratori. Tal com passa amb la filosofia d’assaig i error que impulsa el creixement individual, aquest enfocament iteratiu permet al sector avançar minimitzant els contratemps greus.

La reflexió té un paper igualment de valor. Les avaluacions posteriors als projectes, les anàlisis d'avaries i les revisions de seguretat són pràctiques habituals que converteixen errors i ineficiències en fulls de ruta per millorar. Una prova de turbina avariada, un projecte de xarxes de distribució endarrerit o un objectiu d’eficiència no assolit no es veuen com un final, sinó com conjunts de dades per perfeccionar esforços futurs.

En essència, la vida professional al sector energètic reflecteix una veritat més àmplia sobre el temps i el creixement: tothom disposa de les mateixes 24 hores, però la manera com s’assignen determina l’impacte. Els professionals de l’energia que es dediquen a l’aprenentatge continu, l’experimentació conscient i la reflexió disciplinada no només milloren les seves carreres, sinó que contribueixen a orientar el sector cap a la innovació, la sostenibilitat i la resiliència. I en un món àvid d’energia neta i fiable, aquest és un temps extraordinàriament ben invertit.

Ramon Gallart

Pensar l’Energia Més Enllà del Mercat.

El panorama energètic actual a Espanya combina, de manera paradoxal, una forta urgència amb una certa inèrcia. 

Els preus es mouen amb la imprevisibilitat d’un terratrèmol, obligant els operadors de xarxa a fer equilibris constants per mantenir l’estabilitat del sistema. Les empreses es troben atrapades entre un mercat majorista marcat per la volatilitat i una demanda interna que es mostra cada cop més prudent. Al mateix temps, els operadors de distribució afronten el repte d’actualitzar unes infraestructures per el valor que els reconeix el regulador nacional, mentre que els comercialitzadors d’energia han de guanyar-se la confiança d’uns clients cada vegada més informats… i més escèptics.

I si, en comptes de limitar-nos a parlar de tarifes, mercats de capacitat i ajustos normatius utilitzant el lèxic habitual de l’economia i la regulació, ens atrevíem a explorar un escenari hipotètic que ens obligués a replantejar no només el funcionament del mercat, sinó també el sentit del nostre paper dins d’ell? La filosofia fa segles que utilitza aquests exercicis, i són sorprenentment útils per a un país on la transició energètica és tan mental com tècnica.

El dimoni de Nietzsche ens xiuxiueja: “Aquesta mateixa estructura de preus, aquest mateix retard en les inversions de xarxa, aquests mateixos colls d’ampolla logístics… els viuràs una vegada i una altra, per sempre.” Per a una empresa que afronta un altre trimestre d’incertesa en els costos energètics, sona més a predicció pessimista que a provocació filosòfica. Però si les condicions no canviessin mai, què faríem diferent? Els operadors podrien accelerar la descentralització sense esperar la regulació perfecta; els comercialitzadors podrien blindar estratègies de compra a llarg termini per protegir-se i protegir els clients; les pimes podrien apostar decididament per l’autogeneració, no com a mesura temporal sinó com a principi permanent.

Bernard Williams, amb el cas Makropulos, ens recorda que una vida eterna pot buidar-se de sentit. El mateix pot passar amb una xarxa elèctrica robusta però no adequada la transició real o envellida de forma: l’“immortalitat” de la infraestructura pot portar a ajornar innovacions essencials i a diluir el sentit d’urgència. Acceptar que tot té data de caducitat, actius, models de negoci, marcs normatius, és l’única manera de recuperar el pols. Per a les empreses i comercialitzadors, això vol dir no limitar-se a aprofitar l’existent, sinó impulsar reformes de la xarxa que permetin més flexibilitat i participació real del consumidor.

I després tenim la màquina d’experiències de Nozick, aquella temptació de viure una versió perfecta però artificial de l’èxit. En l’energia, això pot semblar-se al rentat verd: oferir productes aparentment 100% renovables però sense canviar l’arrel de la generació; presentar tarifes “intel·ligents” sense una estratègia de compra realment neta. El resultat pot satisfer superficialment, però no canvia la realitat. El repte per a tots els actors és rebutjar la simulació i treballar amb la fricció del món real: variabilitat renovable, educació del consumidor i el desgast de complir amb la regulació.

Aquests experiments mentals no són només curiositats intel·lectuals; són eines per pensar estratègicament en un ecosistema energètic sota pressió. La crisi energètica espanyola no es resoldrà només amb algoritmes i lleis; també cal un canvi cultural i psicològic que faci que tots els agents provin les seves intuïcions, afrontin veritats incòmodes i imaginin el seu paper en condicions extremes. Al capdavall, empreses, operadors i comercialitzadors no són només actors econòmics, sinó participants en un gran experiment sobre el futur de l’energia a Espanya. La qüestió no és només què passarà al mercat energètic, sinó quin tipus de mercat estem disposats a viure, una vegada i una altra, i si tindrem el coratge de fer-ho amb els ulls ben oberts.

Ramon Gallart

Catalunya Entre la Il·lusió verda i la Remada Invisible de la Transició Energètica

Continuant amb les reflexions d’estiu, voldria compartir una mirada sobre la situació energètica a Catalunya.

A primera vista, tot sembla avançar amb serenitat cap a la transició verda: el discurs oficial parla de compromís amb les renovables, d’alineament amb Europa i d’un futur més sostenible. Però rere aquesta superfície tranquil·la hi batega una tensió constant, un moviment frenètic que recorda la imatge del cigne: a fora es mostra imponent i serè damunt l’aigua, mentre que per sota agita les potes amb energia per mantenir-se a flotació.

Catalunya disposa del talent, la tecnologia i d’un gran potencial solar i eòlic, però la seva intermitència esdevé un gran repte que el podria convertir en feble. Aquesta fragilitat només es pot superar amb inversions decidides en emmagatzematge, ja sigui, entre d'altres, a través de bateries de gran escala o de centrals hidroelèctriques de bombeig reversible, capaces de guardar l’excedent per després alliberar-lo en hores de màxima demanda connectades a les xarxes de transport i també sistemes de bateries o centrals de bombeig més petities connectades a les xarxes de distribució en funció de les necessitats i característiques. 

Ara bé, cal subratllar que aquests sistemes d’emmagatzematge no només han d’aportar capacitat energètica, sinó també la capacitat de respondre en qüestió de segons amb potència activa i reactiva davant canvis sobtats en les càrregues de les xarxes de transport i distribució, així com en situacions de curtcircuits, assegurant així l’estabilitat del sistema elèctric. Tanmateix, aquests projectes requereixen temps, capital i, sobretot, una visió estratègica a llarg termini que avui encara no és prou clara..

Les xarxes de transport i distribució viuen una contradicció semblant. Per fora semblen sòlides i modernes, però en realitat necessiten una transformació profunda per adaptar-se a un flux elèctric descentralitzat, bidireccional i més complex que mai. L’arribada de l’autoconsum, de les comunitats energètiques i de nous actors exigeix una digitalització i un reforç d’infraestructures que encara arrosseguen dissenys del segle passat. Sense aquests canvis, el sistema projecta una calma aparent mentre es desgasta per dins, com el cigne que sembla plàcid a la superfície mentre es mou amb intensitat sota l’aigua.

El risc més gran és que aquesta “calma” acabi convertint-se en cultura política i empresarial: responsables públics que amaguen dubtes per no perdre autoritat, empreses que projecten èxit mentre carreguen sobrecostos i tensions tècniques, ciutadans que assumeixen retards i obstacles com inevitables. Tot plegat erosiona la confiança i debilita la credibilitat d’un procés que hauria de ser col·lectiu, transparent i ambiciós.

La sortida passa per alinear el que mostrem amb el que realment passa. Reconèixer que les renovables necessiten emmagatzematge, que les xarxes requereixen una modernització urgent i que la transició comporta costos i dificultats no és un signe de debilitat, sinó un exercici de responsabilitat. Només així podrem construir una calma autèntica, on la superfície i el fons es corresponen, i on la societat pugui confiar que la transformació energètica no és un decorat, sinó un camí sòlid cap a un futur més just i resilient.

Ramon Gallart