Catalunya Entre la Il·lusió verda i la Remada Invisible de la Transició Energètica

Continuant amb les reflexions d’estiu, voldria compartir una mirada sobre la situació energètica a Catalunya.

A primera vista, tot sembla avançar amb serenitat cap a la transició verda: el discurs oficial parla de compromís amb les renovables, d’alineament amb Europa i d’un futur més sostenible. Però rere aquesta superfície tranquil·la hi batega una tensió constant, un moviment frenètic que recorda la imatge del cigne: a fora es mostra imponent i serè damunt l’aigua, mentre que per sota agita les potes amb energia per mantenir-se a flotació.

Catalunya disposa del talent, la tecnologia i d’un gran potencial solar i eòlic, però la seva intermitència esdevé un gran repte que el podria convertir en feble. Aquesta fragilitat només es pot superar amb inversions decidides en emmagatzematge, ja sigui, entre d'altres, a través de bateries de gran escala o de centrals hidroelèctriques de bombeig reversible, capaces de guardar l’excedent per després alliberar-lo en hores de màxima demanda connectades a les xarxes de transport i també sistemes de bateries o centrals de bombeig més petities connectades a les xarxes de distribució en funció de les necessitats i característiques. 

Ara bé, cal subratllar que aquests sistemes d’emmagatzematge no només han d’aportar capacitat energètica, sinó també la capacitat de respondre en qüestió de segons amb potència activa i reactiva davant canvis sobtats en les càrregues de les xarxes de transport i distribució, així com en situacions de curtcircuits, assegurant així l’estabilitat del sistema elèctric. Tanmateix, aquests projectes requereixen temps, capital i, sobretot, una visió estratègica a llarg termini que avui encara no és prou clara..

Les xarxes de transport i distribució viuen una contradicció semblant. Per fora semblen sòlides i modernes, però en realitat necessiten una transformació profunda per adaptar-se a un flux elèctric descentralitzat, bidireccional i més complex que mai. L’arribada de l’autoconsum, de les comunitats energètiques i de nous actors exigeix una digitalització i un reforç d’infraestructures que encara arrosseguen dissenys del segle passat. Sense aquests canvis, el sistema projecta una calma aparent mentre es desgasta per dins, com el cigne que sembla plàcid a la superfície mentre es mou amb intensitat sota l’aigua.

El risc més gran és que aquesta “calma” acabi convertint-se en cultura política i empresarial: responsables públics que amaguen dubtes per no perdre autoritat, empreses que projecten èxit mentre carreguen sobrecostos i tensions tècniques, ciutadans que assumeixen retards i obstacles com inevitables. Tot plegat erosiona la confiança i debilita la credibilitat d’un procés que hauria de ser col·lectiu, transparent i ambiciós.

La sortida passa per alinear el que mostrem amb el que realment passa. Reconèixer que les renovables necessiten emmagatzematge, que les xarxes requereixen una modernització urgent i que la transició comporta costos i dificultats no és un signe de debilitat, sinó un exercici de responsabilitat. Només així podrem construir una calma autèntica, on la superfície i el fons es corresponen, i on la societat pugui confiar que la transformació energètica no és un decorat, sinó un camí sòlid cap a un futur més just i resilient.

Ramon Gallart