Pensar l’Energia Més Enllà del Mercat.

El panorama energètic actual a Espanya combina, de manera paradoxal, una forta urgència amb una certa inèrcia. 

Els preus es mouen amb la imprevisibilitat d’un terratrèmol, obligant els operadors de xarxa a fer equilibris constants per mantenir l’estabilitat del sistema. Les empreses es troben atrapades entre un mercat majorista marcat per la volatilitat i una demanda interna que es mostra cada cop més prudent. Al mateix temps, els operadors de distribució afronten el repte d’actualitzar unes infraestructures per el valor que els reconeix el regulador nacional, mentre que els comercialitzadors d’energia han de guanyar-se la confiança d’uns clients cada vegada més informats… i més escèptics.

I si, en comptes de limitar-nos a parlar de tarifes, mercats de capacitat i ajustos normatius utilitzant el lèxic habitual de l’economia i la regulació, ens atrevíem a explorar un escenari hipotètic que ens obligués a replantejar no només el funcionament del mercat, sinó també el sentit del nostre paper dins d’ell? La filosofia fa segles que utilitza aquests exercicis, i són sorprenentment útils per a un país on la transició energètica és tan mental com tècnica.

El dimoni de Nietzsche ens xiuxiueja: “Aquesta mateixa estructura de preus, aquest mateix retard en les inversions de xarxa, aquests mateixos colls d’ampolla logístics… els viuràs una vegada i una altra, per sempre.” Per a una empresa que afronta un altre trimestre d’incertesa en els costos energètics, sona més a predicció pessimista que a provocació filosòfica. Però si les condicions no canviessin mai, què faríem diferent? Els operadors podrien accelerar la descentralització sense esperar la regulació perfecta; els comercialitzadors podrien blindar estratègies de compra a llarg termini per protegir-se i protegir els clients; les pimes podrien apostar decididament per l’autogeneració, no com a mesura temporal sinó com a principi permanent.

Bernard Williams, amb el cas Makropulos, ens recorda que una vida eterna pot buidar-se de sentit. El mateix pot passar amb una xarxa elèctrica robusta però no adequada la transició real o envellida de forma: l’“immortalitat” de la infraestructura pot portar a ajornar innovacions essencials i a diluir el sentit d’urgència. Acceptar que tot té data de caducitat, actius, models de negoci, marcs normatius, és l’única manera de recuperar el pols. Per a les empreses i comercialitzadors, això vol dir no limitar-se a aprofitar l’existent, sinó impulsar reformes de la xarxa que permetin més flexibilitat i participació real del consumidor.

I després tenim la màquina d’experiències de Nozick, aquella temptació de viure una versió perfecta però artificial de l’èxit. En l’energia, això pot semblar-se al rentat verd: oferir productes aparentment 100% renovables però sense canviar l’arrel de la generació; presentar tarifes “intel·ligents” sense una estratègia de compra realment neta. El resultat pot satisfer superficialment, però no canvia la realitat. El repte per a tots els actors és rebutjar la simulació i treballar amb la fricció del món real: variabilitat renovable, educació del consumidor i el desgast de complir amb la regulació.

Aquests experiments mentals no són només curiositats intel·lectuals; són eines per pensar estratègicament en un ecosistema energètic sota pressió. La crisi energètica espanyola no es resoldrà només amb algoritmes i lleis; també cal un canvi cultural i psicològic que faci que tots els agents provin les seves intuïcions, afrontin veritats incòmodes i imaginin el seu paper en condicions extremes. Al capdavall, empreses, operadors i comercialitzadors no són només actors econòmics, sinó participants en un gran experiment sobre el futur de l’energia a Espanya. La qüestió no és només què passarà al mercat energètic, sinó quin tipus de mercat estem disposats a viure, una vegada i una altra, i si tindrem el coratge de fer-ho amb els ulls ben oberts.

Ramon Gallart