Ramon

Ramon
Ramon Gallart

dijous, 30 de maig del 2019

Reconstruint un fragment del primer compilador de veu digital.

En els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, la intel·ligència alemanya va poder decodificar conferències telefòniques de radiotelefonia nord-americanes. 


Després de Pearl Harbor, es va desenvolupar un enfocament de veu ininterrompuda amb la màxima prioritat, i en el 1943 es va desplegar. Va ser conegut com SIGSALY, el dispositiu va ser pioner en molts avenços per a les tecnologies modernes dels mitjans digitals, incloent-hi les comunicacions d'espectre estès (spread spectrum) i el primer ús de la modulació de polsos (PCM) per transmetre una conversa.

SIGSALY va ser un dels secrets més destacats, per la qual cosa fins avui encara no es pot obtenir informació sobre els detalls de la seva construcció. De fet, SIGSALY era infranquejable ja que, a diferència dels sistemes analògics anteriors, barrejava veus utilitzant una clau d'encriptació digital aleatòria única. Abans de poder aplicar una clau digital, primer s'ha de convertir la veu d'un parlant, d'analògic a digital.

photo
Font: John D.Paul

La conversió analògica a digital moderna fa que sigui fàcil capturar tot l'espectre d'àudio. Amb la tecnologia disponible en aquell moment, els creadors de SIGSALY van utilitzar 12 paràmetres de veu que millor codificaven el discurs. SIGSALY utilitzava vocoders per analitzar el discurs entrant i classificar-les en 10 sub-bandes de freqüència; un paràmetre de pitch; que indicava si el so del discurs era expressat o invocat.

SIGSALY tenia 72 quantificadors idèntics per digitalitzar els 12 paràmetres del vo-codificador i la clau de xifrat (emmagatzemats com a enregistrament de soroll en vinil). La veu i la clau digitalitzades van ser xifrades per sis mòduls addicionals. Cada quantificador va emprar 5 VT-109/2051 Thyratrons. Els Thyratrons són un tipus de tub electrònic, però es diferencien dels convencionals, ja que no responen de manera lineal: estan apagats fins que la tensió de la reixa supera un des-encadenador; llavors es forma un arc fins que el corrent de l'ànode cau a zero. Els cinc Thyratrons van formar un convertidor  flaix, en el qual es compara un senyal d'entrada amb una tensió de referència en diversos punts de mesura del circuit. A SIGSALY, la tensió d'entrada analògica s'introduia en un divisor de resistència logarítmica. A mesura que augmenta la tensió d'entrada, els cinc Thyratrons desencadenen així una seqüència (produint un codi termòmetre binari però no logarítmic). Aquestes cinc sortides eren mostrades cada 20 mil·lisegons per formar un senyal de sortida quantificat de sis nivells.



img
Font: John de Paul

Reconstruir el quantificador de SIGSALY era per fer alguna cosa que es pogués utilitzar en demostracions pràctiques i també duplicar-les com una peça de museu. El disseny inclou una font d'alimentació de 120/240 volts, un preamplificador de micròfon, un generador de rampa, un mesurador de panell que mostra la conversió analògica a digital i cinc llums de neó que s'encén en seqüència logarítmica. Una entrada és un micròfon dinàmic: està connectat a un pre-amplificador que utilitza un tríode dual de 6SL7GT per amplificar el senyal d'àudio fins a 60 dB. Un senyal de rampa creixent lentament, és una entrada alternativa.

Una diferència crítica entre els Thyratrons i els seus descendents moderns, rectificadors controlats amb silici i els TRIAC, és que els filaments del Thyratrons s'ha de pre-escalfar abans d'aplicar qualsevol voltatge d'ànode per evitar danys. Un relé amb retard en temps tèrmic, dóna als filaments 15 segons per escalfar-se.

foto del scrambler de veu de SIGSALY complet
Font: NASA

El disseny i la construcció es van estendre durant tres anys, i la depuració va ser molt desafiant, especialment amb  els 350 V que hi havia. Es va acabar la construcció i es va començar a depurar només una hora abans de viatjar des de Califòrnia fins a París, on es va demostrar el quantificador en diverses conferències criptogràfiques i a InfoSec. Després d'afegir resistències de potència per resoldre alguns problemes amb les tensions del filament i solucionar alguns errors de cablejat, el quantificador va començar a funcionar, però només dos dels cinc Thyratrons activat.


Ara, la unitat acabada funciona de forma fiable. Segons la NSA i els comissaris del Museu Criptològic Nacional, aquest és el primer intent de tornar a crear qualsevol peça de SIGSALY. Però, sobretot, tot tipus de  públic; vells i joves, tècnics i no tècnics, estan impressionats i comprenen  els principis subjacents i les connexions properes amb l'era digital actual.

Font: IEEE Spectrum





diumenge, 26 de maig del 2019

Reconeixement facial d'Amazon.

La tecnologia de detecció facial que Amazon ha posat en pràctica, sovint identifica malament les dones, especialment les que tenen una pell més fosca, segons investigadors del MIT i la Universitat de Toronto.


Resultado de imagen de Reconocimiento facial amazon
Font: Wordpress.com

Els defensors de la privadesa i els defensors dels drets civils, han demanat a Amazon que deixi de comercialitzar el servei Rekognition a causa de les preocupacions sobre la discriminació contra les minories. Alguns inversors d'Amazon també han demanat a la companyia que s'aturi per temor a que Amazon sigui vulnerables a les denuncies.

Els investigadors van dir que en les seves proves, la tecnologia d' Amazon va qualificar de dones de pell més fosca com a homes en el 31 % del casos. Les dones més de pell més clara, van tenir una tassa d'error del 7%. Els homes de pell més fosca tenien un percentatge d'error del 1%, mentre que els homes de pell més clara, no tenien cap.

La intel·ligència artificial pot imitar les caracterítiques dels humans a mesura que van entrenant al sistema. El nou estudi,  adverteix sobre el potencial d'abús i d'amenaces en la privadesa i en les llibertats civils derivades de la tecnologia de detecció facial.

Matt Wood, gerent general d' intel·ligència artificial de la unitat cloud computing d'Amazon, va dir que l'estudi utilitza una tecnologia d'anàlisi "facial" i no de "reconeixement facial". Wood va dir que l'anàlisi facial "pot trobar cares en vídeos o imatges i assignar atributs genèrics com usar ulleres, el reconeixement és una tècnica diferent mitjançant la qual una cara individual es correspon amb cares en vídeos i imatges".

amazon
Font: Domini public

Els investigadors del MIT Media Lab, van proposar que les empreses haurien de comprovar tots els sistemes que analitzen les cares humanes mitjançant el seu contorn.

Si es ven un sistema que ha demostrat tenir falles important en el reconeixement de les cares humanes, possiblement els altres productes basats en la cara també tinguin falles.

Sembla ser que de moment Amazon no mostra  una especial preocupació en l'estudi.

S'ha estudiat la tecnologia d'Amazon perquè l'empresa la comercialitza . El compte de LinkedIn de Raji diu que actualment és una investigadora de intel·ligència artificial a Google, que competeix amb Amazon en oferir serveis de cloud computing.

Microsoft i IBM han millorat la seva tecnologia de reconeixement facial ja que els investigadors van descobrir problemes similars en un estudi del Maig del 2017. El seu segon estudi, que incloïa Amazon, es va fer a l'Agost del 2018. El seu treball s'ha  presentat recentment en una conferència d'intel·ligència artificial a Honolulu.

Font: Universitat de Toronto

dijous, 23 de maig del 2019

Ancillary Services i les fonts renovables distribuïdes (DERS)

Donat el previsible creixement  de les fonts d’energia renovables distribuïdes (DERS),   això farà  necessari haver de fer front a una sèrie de problemes tècnics els quals, podrien posar en perill el funcionament estable i fiable dels sistemes elèctrics actuals.

Per això cal treballar en objectius per assolir  la millora de la seguretat energètica fent que les DERS proporcionin una sèrie de nous Ancillary Services (AS)  que permetin, per tant, una alta penetració de  les DERS fins al 100% a la xarxa coordinat amb l'aturada de les grans centrals de generació que consumeixen combustibles fòssils.

Balanced Load & Generation
Font: Learn.pjm

L'estabilitat i la seguretat dels sistemes elèctrics tradicionals, es basa en  les propietats inherents de les màquines rotatives de generació síncrones, gràcies a:

1.- La inèrcia deguda a les seves masses rotatives; 
2.- Variacions de potència  absorbides normalment pel rotor
3.- Capacitat de fer xarxes mallades;
4.  La potència reactiva;
%.- El subministrament de corrents de curtcircuits.

 Aquestes propietats van servir de base donat al disseny de les actuals topologies de xarxa elèctrica i els seus sistemes de protecció de falles.

Imagen relacionada
Font: Google
Altrament, la penetració de les DERS, tendeix a reemplaçar gradualment els  sistemes de generació que s'han usat fins avui, sobre tot, els de combustibles fòssils. 

Aquests nous sistemes DERS conjuntament amb la naturalesa intermitent  i la seva dispersió a través de la xarxa de distribució, condueix a una major volatilitat de l'energia de fluxos bi-direccionals. Al seu torn, aquests últims han causat diversos problemes, tals com:

1.- Desviacions de freqüència,
2.- Problemes de regulació de tensió,
3.- Problemes de qualitat de servei
4.- Problemes de detecció i resolució d'avaries.

Actualment, les mesures més comunes per evitar aquests problemes inclouen: augment de les reserves de generació, el reforç de la xarxa a diferents nivells de tensió i l'augment de l'ús de sistemes d'energia elèctrica com s´n les grans subestacions.

Donat l'enfocament centralitzat,  aquestes accions només les pot fer el TSO  i els DSO, minvant l'explotació del potencial de suport de les  DERS. No obstant això, és qüestionable si els costos de inversió i manteniment d'aquests models tradicionals, es poden assignar de manera justa i transparent als agents d'interès  que conformen el sistema elèctric.

Imagen relacionada
Font: Google
Per tot això, les DERS, haurien d’adoptar un paper més actiu a les xarxes elèctriques,  similar al de les micro-grids  a les xarxes de distribució de BT. Això vols dir, que seria possible  proporcionar nos servies auxiliars als DSO i als TSO per part de les DERS i les micro-grids individuals en un esquema de control coordinat.

El terme Ancillary Services s'utilitza amb freqüència en la literatura tècnica per descriure diverses funcionalitats de les DERS, per exemple, potència reactiva per a propòsits de regulació de tensió, inèrcia virtual, control de freqüència primària (PFC), mitigació harmònica o fins i tot reduir els pics de potència. No obstant això, no hi ha cap mètode establert per a la prestació simultània aquests Ancillary Services de manera unificada mitjançant un algorisme i control comú. A més, encara no existeix un mètode acordat per quantificar i mesurar-los. Aquest últim és important per permetre'ls oferir en el sistema de distribució, la possibilitat de participar en els futurs mercats d’AS.


Ramon Gallart

dimarts, 21 de maig del 2019

Canvi de quatre unitats bàsiques de mesura del sistema mètric.

La Conferència General sobre Pesos i Mesures (CGPM) va anunciar en una reunió que es  redefiniran quatre de les unitats base utilitzades en el sistema mètric. Les quatre unitats sota revisió són:
  •  l'ampere, 
  • el quilogram, 
  • el mol i,
  • el kelvin.
En l'actualitat, el quilogram es defineix oficialment com la massa d'un cilindre fabricat amb una aliatge de platí i iridi que es troba en un pot de campana a França, i es verifica cada 40 anys i també serveix d'eina de calibratge per a altres pesos. Però després de la votació realitzada de les 60 nacions membres que formen la CGPM, van decidr canviar a un sistema en el qual el quilogram s'ha definit indirectament, mitjançant la constant de Planck.


quilogram

L'eina que s'ha utilitzat per proporcionar la nova unitat bàsica és el balanç de Kibble: una peça d'equip molt complexa que primer mesura la quantitat de corrent elèctric necessària per crear una força electromagnètica que sigui igual a una força que actua sobre una determinada massa. És en la segona etapa quan entra en joc la constant de Plank. El motiu del canvi és fer referència a una base de mesurament més estable i permetre el desenvolupament de dispositius de mesura més precisos. Diversos metròlegs implicats en portar els canvis a una votació, han reconegut que la majoria de la gent no comprendrà els canvis que s'han produït, ni tampoc ho notarà.

Resultat d'imatges de que es un kg

El sistema mètric forma part del Sistema Internacional d'Unitats, i en  diferents llocs dels Estats Units, s'anomena comunament SI. Els esforços per fer-lo més precís han estat en curs durant anys. La velocitat de la llum, per exemple, es va actualitzar en el 1983 i ara es defineix com 299.792.458 metres per segon.

Font: Science X Network

divendres, 17 de maig del 2019

Criptomoneda més eficient que redueix les dades necessàries.

Investigadors del MIT, han desenvolupat una nova cripto-moneda que redueix dràsticament els usuaris de dades que han d'unir-se a la xarxa i verificar les transaccions fins a un 99% en comparació amb les actuals cripto-monedes.

More efficient cryptocurrency reduces data needed to join the network and verify transactions by 99 percent
Font: Google
Les cripto-monedes, com el popular Bitcoin, són xarxes integrades al bloc-chain, que és com un llibre financer format en una seqüència de blocs individuals, cadascun dels quals conté dades de les transaccions. Aquestes xarxes estan descentralitzades, és a dir, no hi ha bancs ni organitzacions per gestionar fons ni saldos, de manera que els usuaris s'uneixen per emmagatzemar i verificar les transaccions.

Però la descentralització comporta un problema d'escalabilitat. Per unir-se a una cripto-moneda, els usuaris nous han de descarregar i emmagatzemar totes les dades de la transacció de centenars de milers de blocs individuals. També han d'emmagatzemar aquestes dades per utilitzar el servei i ajudar a verificar les transaccions. Això fa que el procés sigui per alguns, lent o computacionalment poc pràctic.

En un document recentment presentat al Simposi de Xarxes i Sistemes de Seguretat Distribuït, els investigadors del MIT van presentar Vault, una cripto-moneda que permet als usuaris unir-se a la xarxa descarregant només una fracció de les dades totals de la transacció. També incorpora tècniques que eliminen comptes buits que ocupen espai, i permeten verificacions utilitzant només les dades de transaccions més recents que es divideixen i comparteixen a la xarxa, minimitzant els requisits de processament i emmagatzematge de dades d'un usuari individual.

En experiments, Vault va reduir l'ample de banda per unir-se a la seva xarxa en un 99 % en comparació amb Bitcoin i un 90 % en comparació amb Ethereum, que es considera una de les cripto-monedes més eficaces d'avui dia. És important destacar que Vault encara garanteix que tots els nodes validen totes les transaccions, proporcionant una estricta seguretat igual que hi fant les altres cripto-monedes existents.

Resultado de imagen de criptomoneda MIT
Font: Google
Cada bloc d'una xarxa de cripto-moneda, conté una marca de temps, la seva ubicació a la cadena de bloqueig i la cadena de números i lletres de longitud fixa, anomenada "hash", bàsicament la identificació del bloc. Cada nou bloc conté el hash del bloc anterior a la cadena de blocs. Blocks in Vault també conté fins a 10,000 transaccions -o 10 MB de dades- que tots els usuaris han de verificar. L'estructura de la cadena de bloqueig i, en particular, de la cadena d'hashes, garanteix que un adversari no pugui piratejar els blocs sense detecció.

Els nous usuaris s'uneixen a xarxes de cripto-monedes, o "bootstrap", mitjançant la descàrrega de totes les dades de transaccions passades per garantir que estiguin segures i actualitzades. Per unir-se a Bitcoin l'any passat, per exemple, un usuari descarregava 500.000 blocs d'uns 150 GB. Els usuaris també han d'emmagatzemar tots els saldos del compte per ajudar a verificar els nous usuaris i garantir que els usuaris disposin de fons suficients per completar les transaccions. Els requisits d'emmagatzematge s'estan convertint en substancials, ja que Bitcoin s'extend més enllà dels 22 milions de comptes.

Els investigadors van construir el seu sistema a la part superior d'una nova moneda digital xarxa anomenada Algorand-inventada per Silvio Micali, el professor Ford d'Enginyeria al MIT, això és segur, descentralitzat i més escalable que altres crypto-monedes.

Amb les cripto-monedes tradicionals, els usuaris competeixen per resoldre equacions que validen blocs, amb els primers es resolen les equacions que reben fons. A mesura que les escales de la xarxa disminueixen els temps de processament de les transaccions, també ho fa. Algorand utilitza un concepte de "prova de participació" per verificar els blocs de forma més eficient i permetre que els nous usuaris s'uneixin millor. Per a cada bloc, es selecciona un "comitè" representatiu de verificació. Els usuaris amb més diners o participació a la xarxa tenen una major probabilitat de ser seleccionats. Per unir-se a la xarxa, els usuaris verifiquen cada certificat, no totes les transaccions.

Resultado de imagen de More efficient cryptocurrency reduces data needed to join the network and verify transactions by 99 percent
Font: Media.zenfs.com

Però cada bloc té certa informació clau per validar el certificat immediatament abans d'això, és a dir, els nous usuaris han de començar amb el primer bloc de la cadena, juntament amb el seu certificat, i validar-los de manera seqüencial en funció de la quantitat, cosa que pot trigar molt. Per accelerar les coses, els investigadors donen cada nova informació de verificació del certificat basada en un bloc d'uns pocs centenars o 1.000 blocs darrere d'ell, anomenat "paquet de ruta". Quan un nou usuari s'uneix, coincideixen amb la ruta d'accés d'un primer bloc  amb un bloc de ruta de 1.000 blocs. Aquest panell es pot combinar amb un altre rastreig de 1.000 blocs, i així successivament.

Per reduir els requisits d'emmagatzematge de dades, els investigadors van dissenyar Vault amb un nou esquema "sharding". La tècnica divideix les dades de la transacció en parts o parts més petites que comparteixen a través de la xarxa, de manera que els usuaris individuals només han de processar petites quantitats de dades per verificar les transaccions.

Per implementar la compartició d'una manera segura, Vault utilitza una estructura de dades coneguda i anomenada un arbre binari de Merkle. En els arbres binaris, un únic node superior s'adapta a dos nodes "fills", i aquests dos nodes es divideixen en dos nodes fills, i així successivament.

Resultado de imagen de criptomoneda MIT
Font: Uniradioserver
En els arbres de Merkle, el node superior conté un sol hash, anomenat hash arrel. Però l'arbre es construeix des de baix, cap amunt. L'arbre combina a cada parell de fills hashes al llarg de la part inferior per formar el seu hash pare. Es repeteix aquest procés a l'arbre, assignant un node primari de cada parell de nodes secundaris, fins que combina tot en el hash de l'arrel. En crypto-monedes, el node superior conté un hash d'un únic bloc. Cada node inferior conté un hash que significa la informació de saldo d'un compte que conté una transacció al bloc. 

Per verificar qualsevol transacció, la xarxa combina els dos nodes fills per obtenir el hash del node pare. Repeteix aquest procés treballant l'arbre. Si el hash final combinat coincideix amb el hash arrel del bloc, es pot verificar la transacció. Però amb les cripto-monedes tradicionals, els usuaris han d'emmagatzemar tota l'estructura de l'arbre.

Amb Vault, els investigadors divideixen l'arbre de Merkle en separats grups separats d'usuaris. Cada compte d'usuari només emmagatzema els saldos dels comptes en la seva partició assignada, així com els hashes d'arrel. El truc és que tots els usuaris emmagatzemen una capa de nodes que talla tot l'arbre de Merkle. Quan un usuari necessita verificar una transacció des de fora del seu fragment, rastreja un camí cap a aquesta capa comuna. A partir d'aquesta capa comuna, poden determinar el saldo del compte fora del seu fragment, i continuar amb la validació amb normalitat.

Cada fragment de la xarxa s'encarrega d'emmagatzemar una part més petita d'una gran estructura de dades, però aquesta petita part permet als usuaris verificar les transaccions de totes les altres parts de la xarxa.

Font: Massachusetts Institute of Technology


dimecres, 15 de maig del 2019

Nou sistema basat en càmeres digitals que pot "veure" al voltant de les cantonades.

Què passaria si un automòbil disposa de la tecnologia que pot advertir, no només sobre els objectes amb una visió clara, sinó que també poden advertir sobre objectes amagats per obstacles, com podria ser  alguna cosa  que la tapa un cotxe estacionat, o simplement està fora de la vista darrere d'un edifici en un racó del carrer.


** El nou sistema basat en càmeres digitals pot "veure" al voltant de les cantonades
Font: Google

Aquesta habilitat per veure coses fora de la seva línia de visió sembla ciència ficció, però els investigadors han fet progressos en l'última dècada per portar a la realitat el que s'anomenen imatges de visió no lineals.

Un equip d'investigadors de la Universitat de Boston han desenvolupat un sistema que, utilitzant un algorisme d'ordinador i una càmera digital senzilla, que pot donar una mirada més assequible i àgil a tot el que hi ha a la vora.

Comença a haver una mica de comunitat de recerca entorn  a les imatges sense visió. En una densa zona urbana, si es pot tenir una major visibilitat a la cantonada, això podria ser significatiu per a la seguretat. Per exemple, es podria veure que hi ha un nen a l'altre costat d'un determinat cotxe estacionat. També es poden imaginar-ho molts escenaris en els quals veure al voltant dels obtacles resultaria extremadament útils, com ara en situacions de recerca i rescat on no es possible entrar a una zona perquè és perillós fer-ho.

En un article publicat recentment a Nature,  Goyal i un equip d'investigadors diuen que són capaços de calcular i reconstruir una escena oculta en una cantonada capturant informació d'una fotografia digital d'una penombra, que és la regió exterior parcialment ombrejada d'una ombra emesa per un objecte opac. Bàsicament, aquesta tècnica  permet veure què hi ha a la vora mirant una penombra sobre un mur o pared.

Quan les ombres converteixen els murs normals en miralls

Contra una paret fosca, explica Goyal, la llum es dispersa per igual, en lloc de concentrar-se o reflectir-se en una direcció com un mirall. Normalment, això no proporcionaria informació organitzada suficient per a un programa informàtic per traduir el que està passant en una escena visible al voltant de la cantonada. Però l'equip de Goyal va descobrir que quan hi ha un objecte sòlid conegut al voltant d'una cantonada, l'escena parcialment obstruïda crea una penombra borrosa. L'objecte pot ser realment qualsevol cosa, sempre que no es vegi. En aquest cas, els investigadors van optar per utilitzar una cadira normal. A l'ull humà, la penombra resultant pot no semblar molt. Per a un programa informàtic, és altament  valuós.

Resultado de imagen de New digital-camera-based system can 'see' around corners
Font: Icdn2.digitaltrends.com
 En introduir les dimensions i la ubicació de l'objecte, l'equip va trobar que el seu programa informàtic podia organitzar la dispersió de la llum i determinar què és l'escena original, tot des d'una fotografia digital d'una ombra aparentment borrosa sobre una paret.

A partir de l'òptica dels raigs de llum, es poden calcular i comprendre quins subconjunts de l'aparença de l'escena influeixen en els píxels de la càmera, per tant, es  possible calcular una imatge amagada en l'escenari.

Pel que fa a la recerca, es van crear diferents escenaris mostrant diferents imatges en un monitor LCD. 

Es podria, per exemple, reconstruir la imatge d'un ésser humà al voltant de la cantonada utilitzant el seu enfocament?  No hi ha cap barrera conceptual que lo impedeixi, però  encara no s'ha intentat. No obstant això, van fer escenes addicionals tallant peces de colors de paper de construcció i enganxant-les sobre tauler d'escuma per veure si el seu sistema podia detectar les formes i els colors de manera que aquestes escenes es podien interpretar.

Veient potencial a tot arreu

La limitació més fonamental és el contrast entre la penombra i l'entorn circumdant. Els resultats que es presenten són per a una habitació relativament fosca. Quan l'equip va augmentar els nivells de llum ambiental al laboratori, van observar que la penumbra es va tornar més difícil de veure i la capacitat del sistema per reconstruir amb precisió l'escena de la cantonada va anar empitjorant.

Imagen relacionada
Font: S.aolcdn.comg

To i que, si bé les aplicacions del món real per utilitzar imatges sense visió de línia encara encara els manca molt de camí, aquest gran avenç esdevé com el comprovant del concepte.

Font:Universitat de Boston

dilluns, 13 de maig del 2019

Optimització del consum de les GPU

Ja en els anys vuitanta, el pioner de la computació paral·lela Gene Amdahl va obrir un pla per accelerar la computació del mainframe: un processador de mida de wafer de silici. La informàtica seria més ràpida i més eficient, si fos possible mantenir la major part de les dades en el propi processador en lloc de fer-les circular a través d'una placa de circuit imprès cap a la memòria i altres xips, .


Amb 230 M US$ de capital risc, Amdahl va fundar Trilogy Systems per fer realitat aquesta visió. Un primer intent comercial de "integració a escala de wafer" va ser un fracàs. Els enginyers de la Universitat d'Illinois Urbana-Champaign i de la Universitat de Califòrnia Los Angeles, creuen que cal tornar a intentar-ho.

Obleas de silici
Font: iStockphoto

En el Simposi Internacional de l' IEEE sobre Arquitectura de Computadors d'Alt rendiment en el Febrer del 2019, el professor associat d'enginyeria informàtica d'Illinois, Rakesh Kumar i els seus col·laboradors, van presentar el cas d'una computadora a escala de wafer, que comprenia fins a 40 GPU. Les simulacions d'aquest 'monstre' de multiprocessador van accelerar els càlculs gairebé 19 vegades i van reduir la combinació del consum d'energia i el retard del senyal més de 140 vegades.

"El gran problema que estem tractant de resoldre és la sobrecàrrega de comunicació entre unitats computacionals", explica Kumar. Els supercomputadors propaguen rutinàriament aplicacions a través de centenars de Graphic Processing Unit (GPU) que viuen en circuits impresos separats i es comuniquen a través d'enllaços de dades. Aquests enllaços, absorbeixen energia i són lents en comparació amb les interconnexions. A més, a causa de la incompatibilitat entre les propietats mecàniques dels xips i les plaques de circuit imprès, els processadors s'han de mantenir en paquets que limiten el nombre d'entrades i sortides que un xip pot utilitzar. Per tant, obtenir dades d'una GPU a una altra implica una quantitat increïble de despeses generals.

El que es necessita són les connexions entre mòduls GPU que són  ràpides, de baix consum i  abundants, tant com les interconnexions en els xips. Aquestes connexions ràpides integrarían aquestes 40 GPU fins al punt que actuarien com una gegant GPU. Des de la perspectiva del programador, tot és el mateix GPU.

Resultado de imagen de What’s Better Than 40 GPU-based Computers? A Computer With 40 GPUs
https://devblogs.nvidia.com/wp-content/uploads/2017/05/SXM2-VoltaChipDetails.png

Una solució seria utilitzar tècniques estàndard de fabricació de xips per construir les 40 GPU en el mateix waffer de silici i afegir interconnexions entre elles. Però aquesta és la filosofia que va fallar l'intent d'Amdahl als anys vuitanta. Sempre hi ha la possibilitat d'un defecte quan es fa un xip, i la probabilitat que hi hagi un defecte augmenta amb la mida del xip. Si  un xip és de la mida d'un plat del sopa, gairebé està garantit que sorgeixi un error en algun lloc.

Per tant, té més sentit començar amb xips GPU de mida normal que ja han superat proves de qualitat i disposen d'una tecnologia per connectar-los millor. L'equip creu que ho tenen en una tecnologia anomenada tela d'interconnexió de silici ( SiIF ). SiIF reemplaça la placa de circuit amb silici, de manera que no hi ha una incompetència mecànica entre el xip i la base.

El waffer de SiIF, està modelat amb una o més capes d'interconnexions de coure de 2 micres d'ample, separades entre si en 4 micròmetres. Això és comparable al nivell superior d'interconnexions en un xip. En els llocs on les GPU estan destinades a connectar-se, el waffer de silici està modelat amb curts pins de coure, separats unes 5 micres de distància. La GPU està alineada per sobre d'aquestes. Aquest procés, es connegut com l'enllaç de compressió tèrmica elqual, fa que els pins de coure es fusionin amb les interconnexions de coure de la GPU. La combinació d'interconnexions estretes i d'espaiat ajustat, significa que pot comprimir almenys 25 vegades més, segons els investigadors d'Illinois i UCLA.

Resultado de imagen de What’s Better Than 40 GPU-based Computers? A Computer With 40 GPUs
https://www.cgdirector.com/wp-content/uploads/media/2017/03/nvidia-geforce-rtx-2080ti-2080-2070-series-gpu.jpg

Kumar i els seus col·laboradors van haver de tenir en compte una sèrie de restriccions en el disseny de la GPU a escala de wafer, incloent la quantitat de calor que es podia disipar del waffer,  com la distribució d calor de manera que les GPU podien comunicar-se amb més rapidesa.

La potencia, va resultar ser una de les limitacions més restrictives. En aplicar la tensió estàdard d'un volt en el xip, el cablejat del waffer de SiIF consumirà 2 quilowatts. En lloc d'això, l'equip de Kumar va augmentar la tensió a 48 volts, reduint la quantitat de corrent necessària i, per tant, les pèrdues de potencia. Aquesta solució necessitava disposar reguladors de tensió i condensadors de senyals al voltant del waffer, ocupant espai que podria haver estat més mòduls de GPU.

Encara que, en un sol disseny es van poder comprimir en 41 GPUm, es van provar una simulació d'aquest disseny i es va trobar que va accelerar tant la computació com el trànsit de dades mentre consumia menys energia que els 40 servidors GPU estàndard que feien falta.

Font: IEEE spectrum

divendres, 10 de maig del 2019

Sistemes de refrigeració per CPD.

Aproximadament 3 milions de centres de dades als Estats Units consumeixen milers de milions de litres d'aigua i uns 70 mil milions de quilowatts-hora d'electricitat per any, o gairebé el 2 % de l'electricitat total de la nació.

Resultado de imagen de A Cooler Cloud: A Clever Conduit Cuts Data Centers’ Cooling Needs by 90 Percent
Foto: Forced Physics

 Al voltant del 40 % d'aquesta energia funciona amb acondicionadors d'aire, refrigeradors, ventiladors dels servidors i altres equips per mantenir frescos els xips de l'ordinador.

Ara, la Forcet Physics, una empresa amb seu a Scottsdale, Arizona, ha desenvolupat un sistema de baixa potència que diu que podria reduir el 90% dels requeriments energètics dels centres de dades per al refredament. Es basa en un sistema passiu que utilitza aire ambient, filtrat i no refrigerat per eliminar el calor dels xips d'ordinador. Properament, es planeja llançar la seva primera prova pilot in situ en una instal·lació comercial a Chandler, Arizona, propietat de H5 Data Centers. Allí, un bastidor de 30 conductors refrigerarà els equips informàtics que consumeixen 36 quilowatts, ja que els sensors controlen el flux d'aire, la temperatura, l'ús d'energia i la pressió de l'aire. La informació obtinguda a partir de la prova d'un any s'utilitzarà per demostrar el rendiment als possibles clients.

Imagen relacionada
Font: Google
Els equips informàtics en un centre de dades típic tenen uns 15 megawatts, dedicant 1 MW d'aquesta potència als servidors. Però aquest centre de dades requeriria una potencia addicional de 7 MW (per una càrrega total de 22 MW) per alimentar altres equips de refrigeració, i necessitaria 500 milions de litres d'aigua per any. En un moment en què s'espera que el volum de dades es dobli cada dos anys, això podria assolir aviat nivells insostenibles.

Segons el director general de tecnologia de  Forcet Physics, David Binger, pot ajudar a un centre típic de dades a eliminar la necessitat d'aigua o refrigerants i reduir el seu consum de 22 MW en 7,72 MW, que es tradueix en una reducció anual de 67,6 milions de kWh. Aquest centre de dades també podria estalviar un total de 45 milions de dòlars l'any per infraestructures, operacions i costos energètics amb el nou sistema.

En els centres actuals de dades, les plaques de circuits i altres components electrònics estan tancats en contenidors metàl·lics de midas similars a les caixes de pizza. Quaranta caixes s'apilen verticalment en bastidors. Fila a  fila d'aquests bastidors, disposats un al costat de l'altre en passadissos estrets, omplen edificis d'una sola planta. Una àmplia xarxa de ventilació fa que l'aire refredat es desplomi a la part davantera dels racks. Els ventiladors petits a la part posterior de cada caixa apliquen l'aire fresc sobre l'electrònica de l'interior. A continuació, els ventil·ladors més grans de la part posterior del rack, xuclen l'aire calent.

Imagen relacionada
Font: Google
El conducte de Forcet Physics és una caixa estreta de manera que, les plaques dels circuits no estan allotjades a l'interior, sinó que s'adjunten a l'exterior. Es necessiten 40 conductes totalment fets d'alumini, per omplir un bastidor estàndard. Quatre grans ventiladors a la part posterior del rack extreuen l'aire ambient a través dels conductes. Pel centres de dades mitjans, aquests grans fventi·ladors només necessiten 0,28 MW, una fracció dels 1 MW respecte els ventil·ladors del servidor que solen utilitzar.

A l'interior del conducte, 3000 aletes d'alumini molt primes estan alineades en dues files i formen una V. La forma V encara facilment l'aire i ràpidament. Com un ventilador extreu aire a través d'un conducte, la pressió d'aire baixa de manera que l'atrapen els microcanals que hi han entre les aletes. Les aletes funcionen com a dents, orientant acuradament les molècules d'aire per apuntar en la mateixa direcció i ordenar-les en columnes. Al mateix temps, la calor de l'electrònica es transfereix a les aletes d'alumini. Quan les molècules d'aire es posen en contacte amb les superfícies de les aletes, reben calor del metall, que els demana que accelerin el seu pas.

L'aire més calent és quan surt del conducte. En dotzenes de proves de laboratori amb temperatures ambientals entre 21 ° C i 49 ° C, l'aire que surt del conducte de  Forcet Physics a una temperatura de 27° C, que és més fred respecte els 65 ° C  dels sistemes convencionals de refrigeració.


Font: IEEE Spectrum

dimecres, 8 de maig del 2019

Nova innovació pels vehicles autònoms

Jaguar Land Rover (JLR), ha desenvolupat un cotxe de conducció automàtica que projecta la direcció en que es mou, de manera que els vianants poden saber les maniobres del vehicle.


Les línies, les barres diuen els vianants on el cotxe vol anar

Font: Jaguar Land Rover
Òbviament, ha esta necesari examinar els automòbils sobre com interactuen amb els altres cotxes que hi ha en moviment, però un altre important repte, es saber examinar com els autocontrols interactuaran amb els vianants.

A partir del 2020, els nous vehicles JLR oferiran l'opció de vehícle elèctric gràcies a la intenció d'introduir una cartera de productes de VE dels seus models que inclouen vehicles híbrids, totalment elèctrics.

UK autodrive, és una marca de suport per als vianants amb l'esperança de promoure aqeust tipus d'evolució. UK Autodrive,  es va llançar amb la finalitat de recolzar la introducció de vehicles de conducció personal al Regne Unit; aqeust repte, uneix empreses tecnològiques i d'automoció, autoritats locals i institucions acadèmiques. Es tracta d'un assaig del Regne Unit de tres anys sobre tecnologies de vehicles autònoms i connectats.

Els assaigs consisteixen en comprendre la quantitat d'informació que un vehicle de conducció personal hauria de compartir amb un vianant per obtenir la seva confiança.

El sistema funciona projectant la trajectòria de l'automòbil, de manera que els vianants saben què farà a continuació. El sistema projecta imatges al terra del camí que seguirà. D'aquesta manera, un vianant està informat per marques visuals de la direcció del viatge del cotxe.

Video [Font: https://www.youtube.com/watch?v=-CdmNvHpCNs]

L'equip de JLR va elaborar el llenguatge de les projeccions en termes visuals, com una sèrie de línies o barres amb espaiat ajustable. Els informes van dir que es tractava d'una "sèrie de projeccions a la carretera" per mostrar les futures intencions del vehicle. Exemples: s'aturen i giren cap a l'esquerra o cap a la dreta.

Així doncs, amb aquestes línies o barres amb espaiat ajustable, el que passa és que "els buits es redueixen a mesura que s'està preparant per frenar abans de comprimir-se completament. Si accelera, l'espai entre les línies es menor, si gira, les barres també ho fan en el sentit que ho farà el vehicle.

Resultado de imagen de JLR Lines, bars tell pedestrians where the car wants to go
https://c.jcms-api.com/media/7b569900-1ef2-4bb4-8809-b9b6f453f88b/crophero-projectionpodjlr04-1200x462.jpg
 El sistema implica un llenguatge fàcilment intuïtiu. Jon Fingas a Engadget  per estar segur per creuar la carretera sense haver d'observar acuradament les accions d'un cotxe.

Serà interessant veure si conceptes com aquest poden infondre confiança en les persones que es fan malbé sobre la idea de veure automòbils autoconduïts.

Tambés van sorgir interessants preguntes perquè el sistema fos útil, com per exemple, com podria afectar el seu funcionament durant el dia o lanit, pluja, etc.

Font: Jaguar Land Rover

diumenge, 5 de maig del 2019

Teoria de la radiació de Hawking

Investigadors de Ciències de l'Institut Weizmann, recentment han realitzat un estudi que prova la teoria de la radiació Hawking en anàlegs de forats negres de laboratori. 

Aquests experiments, van utilitzar polsos de llum en fibra òptica no lineal per establir horitzons d'esdeveniments artificials.

**Testing Hawking radiation in laboratory black hole analogues
El mirall parabòlic del fons, enfoca la llum vermellaa la fibra que brilla el blau intens a l'altre extrem. Una petita part de la llum brillant és la radiació de Hawking, que els investigadors van extreure i mesurar. 
Font: Drori et al.
En el 1974, el reconegut físic Stephen Hawking va sorprendre el món de la física amb la seva teoria de la radiació Hawking, que va suggerir que els forats negres, en comptes de ser ben negres, brillarien lleugerament a causa dels efectes quàntics. Segons la teoria de Hawking, el fort camp gravitacional que envolta un forat negre pot afectar la producció de parells de partícules i d'antipartícules.

Si aquestes partícules es creessin just fora de l'horitzó del forat, la part positiva d'aquest parell de partícules podria escapar, donant lloc a una  observació de la radiació tèrmica  que emet el forat negre. Aquesta radiació, que més tard va ser anomenada radiació de Hawking, per tant, consistirà, en fotons, neutrins i altres partícules subatòmiques. La teoria de la radiació Hawking va ser una de les primeres a combinar conceptes de la mecànica quàntica amb la teoria de la relativitat general d'Albert Einstein.

La radiació Hawking mai ha estat observada directament a l'espai, ja que això, actualemnt no és factible. No obstant això, es pot demostrar en entorns de laboratori, per exemple, utilitzant condensadors de Bose-Einstein, ones d'aigua, polaritons o llum. En el passat, diversos investigadors van intentar provar la radiació de Hawking al laboratori utilitzant aquestes tècniques, però la majoria dels seus estudis eren, de fet, problemàtics.

Per exemple, algunes troballes anteriors obtingudes amb pulsacions de llum intenses en els mitjans òptics van resultar ser incompatibles amb la teoria. En comptes d'observar la radiació de Hawking feta per horitzons, com els mateixos autors van descobrir més tard, havien observat, de fet, una radiació sense horitzó creada pels seus polsos lleugers, ja que superaven la velocitat de la fase de llum per a altres freqüències. Altres estudis que intenten observar la radiació de Hawking sobre ones d'aigua i els condensats de Bose-Einstein també van resultar problemàtics.

En comentar els resultats d'aquests estudis en el món de la física , Leonhardt va escriure: "Admiro enormement l'heroisme de la gent que els fa, i les seves habilitats tècniques i experiència, però aquest és un tema difícil".  "Els horitzons són trampes perfectes, és fàcil quedar atrapat darrere d'ells sense adonar-se, i això també s'aplica a la recerca d'horitzons. Aprenem i fem experts segons la definició clàssica: un expert és algú que ho ha fet tot  i ha après dels possibles errors ".

Demostrat per les anteriors investigacions, observar la radiació de Hawking al laboratori és una tasca altament desafiant. L'estudi realitzat per Leonhardt i els seus col·legues podria ser la primera demostració vàlida de la radiació Hawking en òptica.

Els forats negres estan envoltats dels horitzons dels seus esdeveniments. L'horitzó marca la frontera on la llum ja no pot escapar. Hawking va predir que a l'horitzó es creen fotons-quantics de llum. Un fotó apareix fora de l'horitzó i es pot escapar, mentre que la seva parella apareix a l'interior i cau en el forat negre. Segons la mecànica quàntica, les partícules s'associen amb ones. El fotó a l'exterior pertany a una ona que oscil·la amb una freqüència positiva, l'ona de la seva parella a l'interior oscil·la amb una freqüència negativa.

Comprovació de la radiació de Hawking en anàlegs de forats negres de laboratori
Aquesta fotografia mostra una imatge de microscopi electrònic de l'interior d'una de les fibres dels investigadors. Les fibres són sofisticades fibres de cristall fotòpic. Són tan primes com un cabell humà i a l'interior porten estructures foraderes que guien la llum al centre.
Font: Drori et al.
En el seu estudi, Leonhardt i els seus col·legues van donar llum a les freqüències positives i negatives. La seva llum de freqüència positiva era infraroja, mentre que la freqüència negativa era ultraviolada. Els investigadors van detectar els dos i després els van comparar amb la teoria de Hawking.

La petita quantitat de llum ultraviolada que van aconseguir detectar usant equips sensibles és el primer senyal clar de la radiació Hawking estimulada en òptica. Aquesta radiació es coneix com a "estimulada" perquè està estimulada per la llum de la sonda que els investigadors van enviar per perseguir els polsos.

La troballa més important, potser ha estat que els forats negres no són una cosa aliena, sinó que s'assemblen molt a quins polsos de llum fan a la llum normal de les fibres. Demostrar fenòmens quàntics subtils com la radiació de Hawking no és fàcil: es necessiten pulsacions extremadament curtes, extraordinàries fibres, equips sensibles i, per últim, el dur treball dels estudiants. Però fins i tot la radiació Hawking és una cosa que en realitat es pot comprendre.

L'estudi realitzat per Leonhardt i els seus col·legues és una contribució important al camp de la física, ja que proporciona la primera demostració de laboratori de la radiació Hawking en òptica. Els investigadors també van trobar que l'analogia als horitzons de l'esdeveniment era notablement robust.

Font: Physical Review Letters Physics World 

dissabte, 4 de maig del 2019

Prototips intel·ligents per a automòbils autònoms connectats

La connectivitat integrada en dissenys V2X i cotxes de conducció autònoma, marquen un punt d'inflexió en els dissenys sense fils d'automòbils, obrint les portes a solucions modulars basades en maquinari independent i programaris flexibles.



Els fabricants d'automòbils, es troben al capdavant de les tecnològiques per fer front als grans reptes tecnològics del món: 
Cotxes connectats, 
Vehicles autònoms.

Això requereix, inevitablement, programes de desenvolupament, proves, validació i verificació més flexibles que puguin adaptar-se ràpidament a les tecnologies i els estàndards canviants.

Per començar, la tecnologia vehicle-to-all (V2X), que incorpora el moviment del cotxe connectat, és també el punt on la indústria sense fils es creua més amb vehicles autònoms (AVs). La detecció i la prevenció de col·lisions és un clàssic exemple d’aquest creuament tecnològic entre les tecnologies d’avió i automòbils connectades.

Cal mostrar com treballen els vehicles i les infraestructures en conjunt per a la creació d’una xarxa de motorització intel·ligent. Llavors, en aquesta cruïlla de tecnologia i quan la tecnologia V2X convergeix i es troba amb la connectivitat AV, la fiabilitat i la baixa latència esdevenen requisits encara més crítics.

Val la pena esmentar, que la demanda de fiabilitat extrema en entorns estrictes ja és una condició prèvia en els dissenys d'automòbils. Quan s’afegeix al cotxe connectat i als regnes de disseny del vehicle que condueixen de manera autònoma, la connectivitat ben provada es converteix en un punt de referència important.


NI
Connectivitat ben provada: l'ingredient clau tant en cotxes connectats com en vehicles amb autocontrol.
 Font: National Instruments

El maquinari i el programari, són molt complexos en un vehicle que siugi altament automatitzat i connectat amb el món exterior també, obre les portes a atacs maliciosos de pirates informàtics. I això demana solucions de disseny a prova pel futur, que demostrin garanties contra atacs de pirateria i falsificació.

No és sorprenent que la convergència de cotxes connectats i vehicles de conducció automàtica ampliï significativament els requisits de desenvolupament, prova, validació i verificació. I això fa imprescindible per als enginyers emprar marcs de desenvolupament altament integrats per a múltiples components del sistema, com ara la qualitat de la RF i la conformitat del protocol.

Solucions de proves modulars

Per exemple, un sistema V2X que requereix la certificació d’etiquetes d’identificació de radiofreqüència i de lectors en sistemes de cobrament de peatges electrònics. En aquest cas, els enginyers de disseny també han d’assegurar-se que l’aplicació del cotxe connectat protegeix la privacitat de les dades i evita l'accés no autoritzat.

No obstant això, sent una nova tecnologia, això podria suposar un cost més alt per a la validació en diferents etapes de desenvolupament. La prova d’equips de comunicació que suporta diferents estàndards regionals V2X també podria conduir a la compra d’instruments de mesura per a cada capa estàndard i de disseny.

NI
Mx-Suite de Danlaw permet la creació de sistemes modulars sense escriure programes per a casos d'ús de proves. 
Font: National Instruments.


És per això que les solucions de proves i prototips basades en maquinari modular i blocs de construcció de programari poden resultar més eficients i rendibles, ja que poden explorar noves tecnologies, estàndards i opcions arquitectòniques. Les solucions de prova basades en programari de ràdio definida (SDR), en particular, són flexibles i econòmiques a llarg termini.

Les seccions següents mostraran com el maquinari modular i el programari flexible poden ajudar a crear solucions de validació i calibració de la RF per a vehicles autònoms i connectats. Explicarà com aquests sistemes altament personalitzats poden validar la tecnologia sense fils integrada en comunicacions V2X dissenyades per salvar vides a la carretera.

Test de prova experimental URLLC

La immensa quantitat de potència de càlcul implicada en els dissenys d'automòbils connectats i autònoms pot portar a l'ús ampliat de plataformes SDR flexibles per abordar la creixent complexitat del programari incrustat i el creixent nombre d'escenaris d'ús, especialment quan els enginyers d'automoció han de equilibrar acuradament les exigències de fiabilitat extrema amb requisits de baixa latència.

És una consideració de disseny vital entre l' amplitud massiva d'entrades i sortides de múltiples fluxos de radiofreqüència que serveixen una àmplia gamma de càmeres i sensors en vehicles autònoms. A més, les plataformes SDR poden validar de manera eficient els enllaços de RF dels vehicles connectats entre si i per a unitats de carretera per obtenir informació sobre el trànsit i les obres de construcció.

És per això que el mecanisme de comunicacions de baixa latència 'ultra fiable' es torna tan crític tant en sistemes V2X com en vehicles autònoms. Augmenta la capacitat del sistema i la cobertura de la xarxa informant de la fiabilitat del 99,999% amb una latència d'1 ms.

El disseny de referència URLLC, per exemple, permet als enginyers crear mecanismes de capa física per a diferents entorns de conducció i, a continuació, els compara a través de la simulació per analitzar els compromisos entre latència i fiabilitat. Per tant, un banc de proves experimental en temps real, com aquest, pot substituir les proves costoses i engarzades en carretera per demostrar que el vehicle és segur per a la conducció autònoma i les comunicacions V2X.


NI
El banc de proves URLLC permet als dissenyadors abordar la naturalesa conflictiva dels requisits de latència i fiabilitat i, així, gestionar la imprevisibilitat dels canals mòbils. 
Font: National Instruments

La Universitat de Xangai, s'ha unit amb National Instruments per crear un banc de proves experimental de URLLC per a serveis avançats del V2X com el tauler de vehicles. El disseny de referència URLLC i la comunicació vehicle-to-vehicle (V2V) es construeixen al voltant del maquinari basat en SDR de National Instruments per a la creació ràpida de prototips de canals de comunicació mòbils.

Transceptor de senyal vectorial

Una altra plataforma de disseny que val la pena esmentar en el context de la connectivitat AV i la tecnologia del cotxe connectat és el Vector Signal Transceiver (VST). És una plataforma personalitzable que combina un generador i un analitzador de senyals de vector de banda base i RF amb una interfície de port (FPGA) programable per l'usuari i interfícies d'alta velocitat per al processament i control de senyals en temps real.

Això permet mesuraments de característiques i funcions de RF completes, com ara la generació d’obstacles dinàmic en diverses condicions de carretera. Un sistema VST, per exemple, pot simular la velocitat d’efecte Doppler des de múltiples angles o simular escenaris com un vianant que passa a través del carrer i un vehicle que canvia de carril.

És un altre sistema personalitzat que combina maquinari flexible i independent amb un entorn de desenvolupament de programari com LabVIEW per crear solucions de prova i prototipatge definides per l'usuari. Això permet als enginyers de disseny transformar el VST en allò que necessiten per estar al nivell de microprogramari i atendre els reptes de desenvolupament, proves i validació més exigents.

National Instruments va presentar el primer sistema VST el 2012 amb una FPGA programable amb LabVIEW per accelerar el temps de disseny i reduir el cost de validació. Avançant ràpidament cap al 2019, el VST de segona generació està preparat per servir als dissenys d'automòbils autònoms i connectats, on l'amplada de banda i la latència són factors crucials.

Punt d'inflexió de les proves d'automoció

Els observadors de la indústria anomenen el 2019 l'any de les comunicacions V2X, mentre que els cotxes de conducció automàtica segueixen sent un treball en curs. En el món del cotxe connectat, els enginyers estan ocupant les proves i la validació dels dispositius de vehicles a vehicle i vehicles a infraestructura dedicats a comunicacions de curt abast per garantir que la comunicació V2X funcioni sempre i en tots els escenaris possibles.

És evident que tant els cotxes connectats com els vehicles que es condueixen en si mateixos ,comparteixen imperatius similars: han de ser fiables i han de ser creïbles. El que també és evident a hores d'ara és que aquests vehicles d'alta tecnologia necessiten eines de validació i prototipatge d'alta tecnologia.

Això marca un punt d'inflexió en el disseny i la validació de l'automòbil on dues manifestacions de la mobilitat intel·ligent s'esforcen per fer el trànsit més segur i eficient. I la indústria demana solucions de verificació i proves eficients i rendibles per a aquests mercats automobilístics en ràpida expansió.

Si aquests sistemes es basen en un maquinari modular i un programari flexible, es poden personalitzar de manera eficient per als dissenys d'automòbils autònoms i connectats. Més important encara, aquests acords de verificació poden reduir significativament el cost del disseny en diferents etapes de desenvolupament.

Font: National Instruments.

divendres, 3 de maig del 2019

Identificació de zones cegues basat en la Intel·ligència Artificial.

Un nou model desenvolupat pels investigadors del MIT i Microsoft, identifiquen casos en què els sistemes autònoms "han après" d'exemples de casos que no coincideixen amb el que està passant realment. Els enginyers podrien utilitzar aquest model per millorar la seguretat dels sistemes d'intel·ligència artificial, com ara vehicles sense conductor i robots autònoms.

Els sistemes d'Intel·ligència Artificial (IA), que van en els cotxes sense conductor, es formen en simulacions virtuals per preparar el vehicle per a gairebé totes les situacions que es poden trobar per la carretera. Però de vegades el cotxe fa un error inesperat perquè ocorre una situació altera el comportament de l'automòbil.

Resultado de imagen de Identifying artificial intelligence 'blind spots'
Font: Google
Un cotxe sense conductor que no s'hagi entrenat i no necessiti els sensors necessaris per diferenciar per exemple les ambulàncies, o els senyals d'emergència de  llums de les carreteres, possiblement en la situació que aquest cotxe autònom tingui de circular l'autopista i es trobi amb una ambulància amb les seves sirenes, és possible que el cotxe no sàpiga fer la maniobra de cedir el pas.

En un parell de comunicats -presentats a la conferència de l'Autoritat Autònoma i Multi-agents a l'any passat i la propera conferència Associació per a la Promoció de la Intel·ligència Artificial-, els investigadors descriuen un model que utilitza l'aportació humana per descobrir aquesta formació anomenada com els "punts cecs".

Imagen relacionada
Font: Robohub.org
Igual que en els enfocaments tradicionals, els investigadors posen un sistema de IA a través de la formació de simulació. Però, d'ara endavant, un ésser humà supervisarà de prop les accions del sistema per veure com ha d'actuar al món real. Els investigadors combinen les dades que rep amb les dades dels comentaris humans i utilitzen tècniques d'aprenentatge automàtic per produir un model que identifiqui situacions on el sistema probablement necessita més informació sobre com actuar correctament.

El mètode, va ser validat  utilitzant videojocs simulant un humà  modificant la seva ruta. Però el següent pas, és incorporar el model amb enfocaments de capacitació i proves estàndards per a cotxes autònoms i robots.

Aquest model ajuda als sistemes autònoms a conèixer millor el que no saben. Moltes vegades, quan aquests sistemes es despleguen, les seves simulacions sorgides d'entrenaments, no coincideixen amb l'entorn del món real, de manera que, podrien cometre errors, com ara no evitar entrar en accidents. La idea és utilitzar els humans per superar aquesta esceltxa entre la simulació i la realitat, d'una manera segura, de manera que es puguin reduir alguns d'aquests errors.



Els autors d'ambdós treballs són: Julie Shah, professora associada del Departament d'Aeronàutica i Astronàutica i responsable del Grup de Robòtica Interactiva de CSAIL; i Ece Kamar, Debadeepta Dey i Eric Horvitz, tots ells de Microsoft Research. Besmira Nushi és coautor addicional en el proper document.

Prenent comentaris


Alguns mètodes d'aprenentatge tradicionals proporcionen comentaris personals per ser provats en entorns reals, però només per actualitzar les accions del sistema. Aquests enfocaments no identifiquen punts cecs, que podrien ser útils per a una execució més segura del món real.

L'enfocament dels investigadors posa en primer lloc un sistema d'IA a través de l'aprenentatge de simulació, on es produirà una "política" que, bàsicament, assigna cada situació a la millor acció que pot prendre en les simulacions. A continuació, el sistema es desplegarà en el món real, on els humans proporcionen senyals d'error en regions on les accions del sistema són inacceptables.


Resultado de imagen de Identifying artificial intelligence 'blind spots'
Font: IEEE spectrum
Els humans poden proporcionar dades de diverses maneres, com ara "demostracions" i "correccions". En les manifestacions, els actes humans en el món real, mentre que el sistema observa i compara les accions de l'ésser humà al que hauria fet en aquesta situació. Per als cotxes sense conductor, per exemple, un ésser humà controlaria manualment el cotxe mentre el sistema produeix un senyal si el seu comportament planificat es desvia del comportament humà. Les concordances i els desacords amb les accions humanes, proporcionen indicacions sorprenents en base a com el sistema pot actuar d'una manera acceptable o inacceptable.

D'altra banda, un humà pot proporcionar correccions, amb el control humà del sistema ja que actua en la realitat. Un humà podria asseure's al seient del conductor mentre el cotxe autònom es mou per la ruta planificada. Si les accions de l'automòbil són correctes, l'humà no fa res. Si les accions de l'automòbil són incorrectes, l'humà pot agafar el volant per fer saber que el sistema no actuava acceptablement en aquesta situació específica.

Una vegada que les dades dels comentaris de l'ésser humà es compilen, el sistema té essencialment una llista de situacions i, per a cada situació, diverses etiquetes que diuen que les seves accions són acceptables o inacceptables. Una sola situació pot rebre molts senyals diferents, perquè el sistema percep que moltes situacions són idèntiques. Per exemple, un cotxe autònom pot haver-se creuat al costat d'un cotxe gran moltes vegades sense desaccelerar-se. Però, en només una instància, una ambulància, que apareix exactament igual al sistema anterior, es creuarà amb ell. Per això cal que el cotxe autònom si no cedeix el pas,  rebi un senyal per que fer saber que el sistema ha pres una acció inacceptable.

En aquestes situacions, el sistema ha rebut múltiples senyals contradictòries d'un ésser humà: algunes amb un cotxe gran al seu costat, però la decisió del cotxe autònom era correcte on hi havia una ambulància en la mateixa ubicació exacta. El sistema identifica que va fer alguna cosa malament, però no sap per què. Com que l'agent està rebent tots aquests senyals contradictoris, el següent pas consisteix a compilar la informació que es demana:  Com és probable que es faci un error en aquesta situació on s'han rebut aquests senyals mixtes?.

Agregació intel·ligent


L'objectiu final és tenir aquestes situacions ambigües etiquetades com a punts cecs. Però això va més enllà de comprovar les accions acceptables i inacceptables per a cada situació. Per exemple: si el sistema realitzés accions correctes nou vegades de cada 10 en la situació d'ambulància, un vot de majoria simple etiquetaria aquesta situació com a segura.

Però com que les accions inacceptables són molt més rares que les accions acceptables, el sistema acabarà aprenent a predir totes les situacions com a segures les quals,  poden ser extremadament perilloses.

Resultado de imagen de Identifying artificial intelligence 'blind spots'
Font: Slashgear.com
Amb aquesta finalitat, els investigadors van utilitzar l'algoritme Dawid-Skene, un mètode d'aprenentatge automàtic que s'utilitza habitualment per al crowdsourcing per gestionar el soroll de les etiquetes. L'algorisme pren com a entrada una llista de situacions, cadascuna amb un conjunt d'etiquetes "acceptables" i "inacceptables" i sorolloses. A continuació, agrupa totes les dades i utilitza alguns càlculs de probabilitat per identificar patrons en les etiquetes de punts i patrons cecs previstos per a situacions de seguretat previstes. Utilitzant aquesta informació, obté una etiqueta agregada "segura" o "punt cec" per a cada situació juntament amb el seu nivell de confiança en aquesta etiqueta. Notablement, l'algoritme pot aprendre en una situació en què pot haver-hi, per exemple, executar acceptablement el 90 % del temps.

Al final, l'algorisme produeix un tipus de "mapa de calor", on cada situació de l'aprenentatge original del sistema està assignat a la probabilitat de ser un punt cec del sistema.

Quan el sistema es desplegui en el món real, pot utilitzar aquest model aportat per actuar amb més cautela i intel·ligència. Si el model audaç,  prediu que un estat és un punt cec amb alta probabilitat, el sistema pot consultar a un ésser humà per la seva validació.

Font: Massachusetts Institute of Technology

dimecres, 1 de maig del 2019

Wi-Fi-6 comença a ser instal·lat.

Un únic punt d'accés Wi-Fi 6, pot oferir un servei d'alta velocitat i baixa latència a centenars d'usuaris simultaneament.


Un  operador de l'aeroport a Califòrnia  i un fabricant britànic aeroespacial  formen part de les primeres organitzacions que posen a prova xarxes Wi-Fi 6. Boing Wireless ha començat a provar  punts d'accés Wi-Fi 6 i, telèfons intel·ligents compatibles a l'aeroport John Wayne a Santa Ana, Califòrnia. També,  Mettis Aeroespacial  la seva pròpia prova del nou protocol és a la seva planta de fabricació a Redditch , Anglaterra. 

Il·lustració de 6 persones amb dispositius i símbols de wifi sobre el cap.
Font: iStockphoto

Encara s'estan definint quins seran els criteris d’èxit però Mettis IT, té previst provar la propera generació de Wi-Fi per a algunes aplicacions, com recopilar dades de sensors de màquines de la pròpia fàbrica permetent així,  que el personal utilitzi les tauletes digitals per a la realitat augmentada per resoldre problemes i transmetre canals de vídeo en viu des de zones de difícil accés. Es sap que  aquestes aplicacions requeriran una baixa latència ja que, una de les millores del Wi-Fi 6 sobre el seu predecessor, és la capacitat de gestionar centenars de connexions simultànies alhora.

El Wi-Fi 6, és l'última iteració de la tecnologia Wi-Fi comercial dque te 20 anys. El protocol Wi-Fi és molt popular, però, pot arribar a ser molest per molts usuaris. Així que, en lloc de centrar-se a millorar la velocitat teòrica màxima per a un sol dispositiu en una xarxa, el protocol Wi-Fi 6 inclou canvis que haurien de permetre que els punts d’accés mantinguin la velocitat donat un nombre creixent de dispositius.
Resultado de imagen de Wi-Fi 6
Font:cdn.vox-cdn.com/

Boingo, està centrant els seus esforços a l’aeroport  John Wayne per establir compatibilitat amb dispositius no Wi-Fi 6. Fins ara, només el personal de l'aeroport podia accedir a la xarxa de prova Wi-Fi 6 amb un telèfon intel·ligent Wi-Fi 6. Un cop el servei s’ha desplegat a l’aeroport completament,  els primers usuaris  que tinguin accés a xarxes Wi-Fi 6 també es connectaran amb dispositius antics.

Boingo està interessat en el desplegament de Wi-Fi 6 en entorns d'alta densitat com són els aeroports, estadis esportius i bases militars: tots els llocs on els  usuaris poden saturar una xarxa convencional. Boingo provarà les transaccions de trànsit entre la seva xarxa Wi-Fi 6 i mòbils, per aprofitar la capacitat del Wi-Fi 6 de gestionar més dispositius en una xarxa determinada.

Resultado de imagen de Wi-Fi 6
Font:e.huawei.com/
Les xarxes cel·lulars, que tenen llicència i operen a llargues distàncies, han evolucionat al llarg de diverses generacions juntament amb el Wi-Fi de manera que, els dos, d'alguna forma, han  començat a fusionar-se.

Els grans i petits operadors de xarxa,  estan lluitant per mantenir-se al dia amb la demanda industrial i de consum, ja que cada vegada més dispositius necessiten una connexió de xarxa. 

El Wi-Fi 6, s'ajustarà millor a l'IoT de menor potència respecte a les iteracions anteriors del Wi-Fi, ja que  permet que els dispositius perifèrics es trobin entre les transmissions, millorar la vida de la bateria.  Els fabricants de maquinari ja treballen en el WI-FI 6 a més del nou smartphone de Samsung, Intel va  anunciar el daqrrer 16 d’Abril  que oferiria un dels primers xips del mercat compatible amb Wi-Fi 6. A principis d’aquest Maig, Intel també va anunciar una connexió Wi-Fi 6  per a  fabricants de PC .

Font: IEEE Spectrum