Avui dia la freqüència de la xarxa elèctrica es dóna per fet, però en els inicis de l'electrificació, poques vegades es sabia la freqüència exacta en que giraven els generadors.
Avui dia, quan encenem un llum mitjançant l'interruptor, gairebé mai pensem en la freqüència de la xarxa elèctrica. Senzillament confiem que tot funcionarà. Però aquesta confiança no sempre va ser una realitat. Als inicis de l'electrificació, la freqüència —és a dir, el nombre de cicles per segon de l'ona de corrent altern— era una variable inestable. Els generadors giraven a velocitats lleugerament diferents, i les xarxes no estaven sincronitzades. Això feia difícil interconnectar sistemes i compartir energia de forma eficient. Però tot va canviar gràcies a una innovació sorprenent: El rellotge.
L’enginyer E. Warren va tenir la visió de resoldre un dels reptes més crítics de la nova era elèctrica: mantenir una freqüència estable. I no ho va fer des d’una central elèctrica, sinó des del món dels rellotges de la llar. Va dissenyar un mecanisme amb un motor síncron d’arrencada automàtica i un pèndol integrat, capaç de mantenir una precisió temporal que, a la vegada, permetia regular la freqüència de la xarxa. Aquest rellotge no només mesurava el temps: l'imposava sobre el ritme del corrent elèctric.
En silenci, aquest rellotge va revolucionar la distribució i transport d'energia elèctrica gràcies a que va poder instal·lar-ne un a la central de generació de L Street de l'Edison Electric Illuminating Co de Boston. Aquest rellotge, mantenia un tipus d'hora molt particular: utilitzava una motor d'arrencada automàtica juntament amb un pèndol per ajudar a mantenir el corrent elèctreica de corrent altern a una freqüència constant de 60 cicles per segon.
Aleshores, quan el servei elèctric encara era limitat a pocs usuaris, la manca d’un estàndard de freqüència no semblava problemàtica. Però amb l’augment de la demanda, tant a les fàbriques com a les llars, es va fer evident la necessitat d’una base comuna. I així, el rellotge de Warren es va convertir en una peça clau per a la interoperabilitat del sistema.
A finals dels anys 40, més del 95% de les línies elèctriques dels Estats Units estaven regulades per rellotges com el de Warren. Aquesta normalització va permetre que les companyies elèctriques compartissin energia i oferissin un servei més fiable. A partir dels anys 50, però, l’electrònica avançada va començar a reemplaçar aquests dispositius electromecànics. Avui dia, la tasca de mantenir una freqüència exacta de 60 Hz ha passat als rellotges atòmics, milers de vegades més precisos.
Malgrat això, el llegat d’aquell primer rellotge viu encara. El motor que Warren va desenvolupar va ser adoptat per General Electric el 1917 i llicenciat a altres empreses. Avui, a Medfield, Massachusetts, l’empresa Electric Time Co. , a Medfield, Massachusetts encara fabrica rellotges a mida per a torres, carrers i edificis, i acull el Museu del Rellotge Elèctric —un espai on es pot descobrir com una idea modesta va ajudar a sincronitzar un món sencer.
El que va començar com una necessitat tècnica, es va transformar en una revolució invisible: la del temps compartit. Gràcies a la visió d’un enginyer i al tic-tac constant d’un rellotge, l’electricitat va aprendre a ballar al mateix compàs.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada