Sistema Telefonia Mòbil Com a Suport a la Navegació Aèria.

Al març del 2020, en plena efervescència tecnològica i amb una creixent preocupació per la vulnerabilitat dels sistemes de navegació per satèl·lit, la Força Aèria dels Estats Units va dur a terme una prova decisiva a Califòrnia.

L’objectiu era avaluar un sistema de navegació alternatiu capaç de prescindir del GPS, un recurs que, tot i ser fonamental per a la vida moderna, des de l’aviació fins als telèfons intel·ligents, és altament susceptible a interferències i atacs. El nou sistema, va aconseguir guiar un avió durant més de 100 quilòmetres amb una precisió de pocs metres, basant-se únicament en senyals provinents de la telefonia mòbil.

Aquesta fita tecnològica, recollida posteriorment en un estudi publicat per l’IEEE, representa un punt d’inflexió en la recerca de sistemes de navegació més resilients. En escenaris on el GPS es veu compromès ja sigui per interferències naturals com les erupcions solars, o per accions deliberades com el jamming i el spoofing, aquest nou sistema ofereix una alternativa viable. Les interrupcions del GPS, de fet, s’han convertit en una amenaça cada cop més habitual, amb un augment notable d’incidents reportats durant el 2024, especialment a les regions bàltiques i mediterrànies, on diversos avions van informar d’anomalies greus en la navegació.

La clau del sistema radica en l’ús d’una tècnica coneguda com a localització i mapatge simultanis per ràdio, o radio SLAM (Simultaneous Localization and Mapping). Aquesta tecnologia analitza diversos paràmetres dels senyals de telefonia mòbil, com el codi dels senyals, les fases portadores i l’efecte Doppler, per calcular la posició d’un objecte en moviment, com un avió, sense necessitat de dependre del GNSS (Global Navigation Satellite System). Al mateix temps, el sistema és capaç de cartografiar les posicions de les estacions base de telefonia, fins i tot quan les seves ubicacions exactes són desconegudes. Això li permet construir un mapa dinàmic del seu entorn radioelèctric i situar-s’hi amb sorprenent precisió.

Gràcies, al disseny d'un receptor altament sensible, capaç de captar més de cent senyals de telèfons mòbils a gran altitud, una xifra que suposa una millora substancial respecte a la generació anterior de sistemes de navegació alternatius. Durant les proves, l’avió va realitzar diverses maniobres per comprovar la robustesa de la tecnologia, i els resultats van confirmar la seva fiabilitat. Tot i que, de moment, les dades dels vols es van processar després de l’operació, els esforços actuals del grup d’investigació se centren a desenvolupar capacitats d’anàlisi en temps real, amb l’objectiu que el sistema pugui operar autònomament en condicions reals.

Si aquests avenços arriben a consolidar-se, podrien redefinir el futur de la navegació aèria i terrestre. En un món cada cop més interconnectat però també més exposat a riscos tecnològics, la possibilitat de disposar d’un sistema capaç de mantenir la navegació activa fins i tot davant la caiguda del GPS és una garantia de seguretat i continuïtat. La recerca  no només demostra l’enorme potencial dels senyals de telefonia mòbil com a eina de navegació, sinó que també assenyala un camí cap a un ecosistema més robust, on la dependència dels satèl·lits no sigui un punt feble, sinó una opció entre diverses. Aquesta innovació obre la porta a un futur on la navegació no es vegi mai més interrompuda per una tempesta solar o un atac electrònic, sinó sostinguda per la pròpia infraestructura de comunicacions que ja cobreix el planeta..

Ramon Gallart

Desenvolupament de la Distribució Moderna d'Energia Elèctrica.

Edith Clarke va ser una figura clau en el desenvolupament de la distribució moderna d’energia elèctrica.

Des de l’inici de la seva carrera a General Electric (GE) l’any 1922, va demostrar una gran determinació per crear xarxes elèctriques més estables i fiables, aconseguint fites que van marcar la història de l’enginyeria elèctrica nord-americana durant les dècades de 1920 i 1930.

El seu camí professional va començar amb la seva invenció més famosa: la calculadora Clarke, una regla de càlcul que permetia als enginyers resoldre equacions complexes de corrent, voltatge i impedància deu vegades més ràpidament que a mà, revolucionant així la pràctica de l’enginyeria elèctrica. Aquest instrument i els mètodes de càlcul i anàlisi que va desenvolupar van establir les bases de les xarxes elèctriques modernes.

L’any 1919, Clarke es va convertir en la primera dona a obtenir un màster en enginyeria elèctrica al MIT. Tres anys més tard, va tornar a fer història com la primera dona dels Estats Units a exercir professionalment com a enginyera elèctrica. Nascuda el 1883 a Ellicott City, Maryland, en una família de grangers, va quedar òrfena als 12 anys. Va invertir la petita herència dels seus pares en la seva formació i va estudiar matemàtiques i astronomia al Vassar College, un dels pocs espais on les dones podien cursar estudis científics. En aquella època, aquests camps eren els més pròxims a l’enginyeria que les dones podien estudiar.

El 1912 va iniciar la seva carrera a AT&T a Nova York com a assistent de càlcul, participant en projectes de línies de transmissió i circuits elèctrics. La seva fascinació per la potència elèctrica la va portar a matricular-se al MIT el 1918, on va aprofundir en el seu coneixement teòric i pràctic. Tot i els seus mèrits, en acabar els estudis va trobar grans dificultats per accedir a una feina en un camp dominat per homes. Finalment, va aconseguir una posició a GE, on va dirigir un grup de “computadors humans”, treballadors —majoritàriament dones— encarregats de fer càlculs llargs i tediosos abans de l’arribada de les màquines de càlcul.

Durant la seva etapa a GE, Clarke va desenvolupar la seva calculadora i en va obtenir la patent el 1925. Poc després, va deixar temporalment la companyia per ensenyar física al Constantinople Women’s College (actual Istanbul), però va tornar a GE un any després per assumir una posició assalariada al departament d’Enginyeria de l’Estació Central de Boston. Allí va afrontar reptes derivats de l’augment de la longitud de les línies de transmissió i de les càrregues de potència més grans. La seva contribució més important va ser la introducció de la tècnica dels components simètrics, un mètode que transformava sistemes desequilibrats de tres fases en sistemes equilibrats, cosa que permetia analitzar amb precisió la fiabilitat i estabilitat de xarxes elèctriques complexes. Aquesta innovació va quedar recollida en el seu article “Steady-State Stability in Transmission Systems”, publicat a A.I.E.E. Transactions el 1925, amb el qual es va convertir en la primera dona a publicar a aquesta prestigiosa revista.

Als anys 1930, Clarke va tenir un paper fonamental en el disseny del sistema de turbines de la presa Hoover, una de les obres d’enginyeria més grans del seu temps. El seu sistema de control i transmissió d’energia va assegurar l’eficiència i fiabilitat de la planta hidroelèctrica, i posteriorment va ser adoptat en altres instal·lacions similars a l’oest dels Estats Units. Les seves aportacions van consolidar els fonaments del sistema de generació i distribució elèctrica modern.

Després de retirar-se el 1945, Clarke va tornar a Maryland, però la seva vocació docent la va portar a reprendre l’activitat professional com a professora d’enginyeria elèctrica a la Universitat de Texas, Austin, on es va convertir en la primera dona als Estats Units a ocupar una càtedra en aquesta disciplina. Va ensenyar fins al 1956, any en què es va retirar definitivament, i va morir el 1959.

El seu treball va ser reconegut amb nombrosos honors: va ser la primera dona membre de ple dret de l’American Institute of Electrical Engineers (AIEE) i la seva primera Fellow el 1948; el 1954 va rebre el Society of Women Engineers Achievement Award, i el 2015 va ser incorporada pòstumament al National Inventors Hall of Fame. Les seves contribucions van transformar la manera com s’analitzen i gestionen les xarxes elèctriques i van obrir la porta a una nova generació de dones enginyeres. La història d’Edith Clarke continua essent una inspiració per a totes les persones que creuen en la força del coneixement i en el poder de superar les barreres socials per transformar el món.

Ramon Gallart

El Mercat Elèctric Espanyol Davant el Repte de la Seguretat.

El mercat elèctric espanyol és un entramat complex i dinàmic que funciona com una orquestra on cada instrument, des de la generació fins al consum, ha d’estar perfectament sincronitzat.

El seu funcionament comença al mercat diari, convocat per OMIE, on s’estableixen els preus de l’electricitat per al dia següent segons l’oferta i la demanda. A partir d’aquí, Red Eléctrica de España (REE) publica el Programa Base de Funcionament (PBF), una planificació econòmica que marca quina energia es generarà i quina es consumirà, sense considerar encara les limitacions tècniques del sistema.

L’endemà, amb les ofertes de restriccions tècniques i regulació secundària, aquest programa s’ajusta per garantir que la planificació sigui viable i estable, donant lloc al Programa Viable Provisional (PVP). Durant el mateix dia del lliurament, els mercats intradiaris permeten reajustar la producció i el consum en funció de les condicions reals del sistema, publicant-se successivament els Programes Horaris Finals (PHF), que afinen el balanç entre oferta i demanda. A poques hores de l’execució, REE assumeix el control total, aplicant serveis de balanç i restriccions en temps real per assegurar la continuïtat i la fiabilitat del subministrament. Finalment, amb el Programa a 48 hores (P48) i el procés de liquidació, es comprova si els actors han complert els seus compromisos i, en cas contrari, es calculen desviacions i penalitzacions.

Aquest mecanisme, que sembla mecànic i previsible, va quedar sacsejat per l’apagada massiva del 28 d’abril de 2025, un dels esdeveniments més importants o el que més, de la història recent del sistema elèctric ibèric. En menys de cinc segons, la península va perdre prop de 15 GW de generació, fet que va provocar una caiguda generalitzada de la freqüència. L’efecte dominó va portar a la desconnexió de la xarxa ibèrica, deixant sense subministrament milions de llars i empreses durant hores a Espanya i Portugal i una zona petita del sudo-est de França. Encara que la major part de la potència es va restablir en poques hores, l’incident va posar de manifest una vulnerabilitat estructural: van sorgir conceptes com la manca d’inèrcia i flexibilitat del sistema, especialment en un context de transició energètica on la generació renovable, per la seva naturalesa no síncrona, guanya pes mentre disminueix la generació convencional capaç de mantenir l’estabilitat dinàmica del sistema.

L’impacte d’aquest incident va anar més enllà de la interrupció puntual. Es van impulsar una sèrie de reformes estructurals que van culminar en el Reial Decret-llei 7/2025, no aprovat. Aquest decret introdueix mesures urgents per reforçar la seguretat del sistema elèctric i millorar la coordinació entre el mercat i l’operació tècnica. Entre les novetats més destacades hi ha l’augment de la supervisió i la transparència: les empreses generadores han de proporcionar informació més precisa sobre la seva capacitat real de resposta i control de tensió, i la CNMC té ara competències reforçades per inspeccionar i sancionar incompliments. Paral·lelament, es promou el desenvolupament accelerat d’infraestructures d’emmagatzematge d’energia, bateries i sistemes híbrids. Aquesta aposta permet que els mercats intradiaris i de balanç disposin de més recursos flexibles, capaços de respondre en segons a les fluctuacions de la demanda i evitar desequilibris com els que van precipitar el blackout.

Un altre canvi fonamental és la responsabilitat compartida entre generadors i operadors que utilitzen infraestructures comunes d’evacuació. A partir del decret, aquests agents responen solidàriament davant del sistema si es produeixen fallades que afectin la xarxa. Això eleva el nivell d’exigència en les etapes de restriccions tècniques i de liquidació, on qualsevol desviació o error de coordinació pot implicar sancions. REE, per la seva banda, està obligada a revisar els seus procediments d’operació i planificació, incloent-hi la gestió de tensions i la coordinació amb les xarxes de distribució, per assegurar que els programes de funcionament (PBF, PVP, PHF i P48) no només siguin econòmicament òptims, sinó també tècnicament robustos.

En la pràctica, aquestes reformes han suposat un canvi de paradigma. El mercat elèctric espanyol, que fins ara prioritzava criteris econòmics per maximitzar l’eficiència, ha d’integrar ara una dimensió tècnica i de seguretat molt més present. Les ofertes al mercat diari i intradiari no només han de ser rendibles, sinó també segures i fiables; els ajustos tècnics deixen de ser un tràmit per esdevenir una eina essencial de prevenció; i la liquidació final ja no només mesura desviacions de preu, sinó també desviacions de rendiment operatiu. En altres paraules, després del 28 d’abril de 2025, la frontera entre economia i enginyeria elèctrica s’ha esvaït: la fiabilitat del sistema és ara una variable econòmica més.

Aquesta nova etapa reflecteix una maduresa necessària per a un sistema en transformació. Amb una penetració creixent de renovables, un increment de la demanda elèctrica per l’electrificació de sectors i una dependència cada cop més forta de les interconnexions internacionals, Espanya i Portugal afronten un repte majúscul: garantir un subministrament net, assequible i segur. El blackout va ser un avís contundent, però també un punt d’inflexió. Avui, el mercat elèctric espanyol, no és només un mecanisme per assignar preus, sinó una arquitectura crítica per preservar la seguretat energètica del país i la confiança dels seus ciutadans en la xarxa que els connecta.

Ramon Gallart

Volar cap al futur.

Imaginar que és l'any 2050 i s'està en un vol transcontinental en un tipus nou d'avió que vola sense combustible. 

L'avió s'enlaira i s'eleva sobre l'aeroport però, en comptes d'ascendir fins a l'altitud de creuer,  l'avió es nivella i els motors es redueixen la seva potencia i llavors apareix una gran antena mitjançant la qual, s'està emetent una potent radiació electromagnètica apuntant cap a la part inferior de l'avió. 

Un cop captada aquesta energia, els motors tornen operarper que l'avió continui el seu ascens. Durant diversos minuts, el raig proporcionarà just la suficient energia per arribar a la següent antena terrestre situada a uns altres 200 km.

Avui diam encara no hi s'ha desenvolupat cap tipus d'emmagatzemar energia tan barata i densa com els combustibles fòssils, o satisfer completament les necessitats del transport aeri comercial tal com el coneixem. Així que, què passaria si renunciéssim a emmagatzemar tota l'energia a bord i en canvi la transmetéssim des de terra? 

Per a la font d'energia sense fils, probablement caldria utilitzar microones perquè aquest tipus de radiació electromagnètica passi sense problemes a través dels núvols i perquè els receptors dels avions puguin absorbir-la completament, amb gairebé cap risc per als passatgers.

Per alimentar un avió en moviment, la radiació de microones hauria de ser enviada en un raig estret i direccionable. Això es pot fer utilitzant tecnologia coneguda que s'utilitza habitualment per dirigir raigs de radar. Amb suficients antenes distribuides pel planta i treballant juntes, una xarxes en fase es pot configurar per enfocar energia en un punt a una certa distància, com ara l'antena receptora d'un avió.

Les xarxes en fase treballen sobre el principi d'interferència constructiva i destructiva. La radiació dels elements de l'antena, per descomptat, se solapa. En algunes direccions les ones radiades interferiran destructivament i s'anul·laran mútuament, i en altres direccions les ones coincidiran perfectament en fase, sumant-se constructivament. On les ones se solapen constructivament, l'energia radia en aquesta direcció, creant un raig de poder que es pot dirigir electrònicament.

La distància a la qual podem enviar energia en un raig estret amb una xarxa en fase està governada per la física, específicament, pel límit de difracció. Hi ha una manera simple de calcular el cas òptim per a l'energia transmès: D1 * D2 > λ * R. En aquesta desigualtat matemàtica, D1 i D2 són els diàmetres de les antenes emissora i receptora, λ és la longitud d'ona de la radiació, i R és la distància entre aquestes antenes.

Per exemple, per esbrinar la mida que ha de tenir l'antena transmissora (D1). La mida de l'antena receptora a l'avió què és probablement el factor més limitant. Un avió de mida mitjana té una àrea d'ala i cos d'uns 1.000 metres quadrats, la qual cosa hauria de proporcionar l'equivalent a una antena receptora de 30 metres d'ample (D2) integrada a la part inferior de l'avió.

La distància necessària per transmetre l'energia en línia de visió per a un avió a altitud de creuer és d'uns 11 km, assumint que el terreny per sota és pla. Però, les muntanyes interferirien per tant caldri col·locar les antenes terrestres cada 200 km al llarg de la ruta de vol, cadascuna transmetent energia a la meitat d'aquesta distància. És a dir, posem R a 100 km.

Vídeo

Si, la longitud d'ona de les microones (λ) és de 5 cm, això proporciona una longitud d'ona que és massa petita per penetrar núvols i una que és massa per una antena receptora. Inserint aquests números a l'equació anterior, es mostra que en aquest escenari el diàmetre de les antenes terrestres (D1) hauria de ser d'almenys uns 170 metres. Això és gegantí, però potser no és inversemblant. 

Tot i que el que s'ha descrit és teòricament possible, a la pràctica només s'han transmès una fracció de la quantitat de potència necessària per a un avió comercial, i només ho han fet a distàncies molt més curtes.

La NASA ostenta el rècord d'un experiment realitzat el 1975, quan va transmetre 30 kW de potència a 1,5 km amb una antena de la mida d'una casa. Per aconseguir aquesta fita, l'equip va utilitzar un dispositiu analògic anomenat klystron. La geometria d'un klystron fa que els electrons oscil·lin d'una manera que amplifica les microones d'una freqüència particular, similar a com la geometria d'un xiulet fa que l'aire oscil·li i produeixi un to particular.

Els klystrons i els magnetrons de cavitat (dels forns microones ordinaris), són força eficients per la seva simplicitat. Però les seves propietats depenen de la seva geometria, per la qual cosa és difícil coordinar molts d'aquests dispositius per enfocar l'energia en un raig estret.

En els últims anys, els avenços en la tecnologia de semiconductors han permès que un únic oscil·lador impulsi un gran nombre d'amplificadors d'estat sòlid amb una coordinació de fase gairebé perfecta. Això ha permès enfocar les microones molt més precisament que abans, facilitant una transferència d'energia més precisa a distàncies més llargues.

El 2022, la startup amb seu a Auckland Emrod va mostrar  que podria ser possible  aquest enfocament amb semiconductors. Dins un gran hangar a Alemanya propietat d'Airbus, els investigadors van transmetre 550 W a través de 36 m i van mantenir més del 95% de l'energia en un raig estret, molt millor que el que es podia aconseguir amb sistemes analògics.

El 2021, el Laboratori de Recerca Naval dels EUA va demostrar que aquestes tècniques podien gestionar nivells de potència més alts quan va enviar més d'un quilowatt entre dues antenes terrestres a un quilòmetre de distància. Altres investigadors han energitzat drons en vol, i alguns grups fins i tot tenen la intenció d'utilitzar xarxes en fase per transmetre energia solar des de satèl·lits a la Terra.

Resum de l'article: Powering Planes With Microwaves Is Not the Craziest Idea

Digitalització de l'Operació de les Xarxes de Distribució.

La digitalització està transformant profundament el sector energètic i ofereix als operadors de sistemes de distribució (DSO) noves oportunitats per millorar l’eficiència, la fiabilitat i la sostenibilitat de les seves xarxes.

Amb aquest objectiu, GEODE - The voice of local energy distributors across Europe que representa els distribuïdors locals d’energia a tot Europa, ha publicat l’informe Digitalisation of Distribution Grid Operation, una guia pràctica que identifica els principals reptes i oportunitats que afronten els DSOs en el seu camí cap a la digitalització.

El document destaca que l’expansió de les energies renovables, la penetració creixent dels vehicles elèctrics i l’aparició de nous sistemes d’emmagatzematge d’energia han modificat completament la dinàmica de les xarxes elèctriques. Aquesta nova realitat genera reptes tècnics com la congestió de la xarxa, les variacions del voltatge i la necessitat de gestionar un volum creixent de dades en temps real. A això s’hi afegeix el repte de la interoperabilitat entre sistemes antics i noves tecnologies, la urgència de reforçar la ciberseguretat i la necessitat d’un marc regulador adaptat a aquesta evolució.

Per respondre a aquests reptes, l’informe posa en relleu la importància d’adoptar tecnologies digitals avançades. Les smart grids i els sistemes ADMS (Advanced Distribution Management Systems) permeten automatitzar el funcionament de la xarxa i reduir les interrupcions del servei. Els sistemes de gestió energètica (EMS) aporten la capacitat de gestionar la flexibilitat de la demanda en temps real i evitar reforços costosos de la infraestructura. Els digital twins ofereixen una visió virtual i dinàmica de la xarxa, útil per anticipar incidències i optimitzar el manteniment, mentre que la intel·ligència artificial i els sensors IoT permeten una planificació més precisa i un control més eficient.

GEODE proposa sis recomanacions estratègiques per guiar aquesta transformació: 

1.- elaborar un full de ruta digital flexible adaptat a la mida i maduresa de cada DSO; 

2.- avaluar la maduresa digital i les capacitats de la infraestructura; 

3.- prioritzar àrees d’alt impacte com l’automatització o la gestió de dades; 

4.- provar noves solucions mitjançant projectes pilot; 

5.- escalar els pilots reeixits en solucions modulars a tota la xarxa i; 

6.- reforçar la col·laboració i l’intercanvi de coneixement dins del sector.

Diverses experiències d’èxit mostren el potencial d’aquesta transformació. Anell (Espanya) ha millorat la presa de decisions i la col·laboració interna gràcies a un marc digitalitzat. Wiener Netze GmbH (Àustria) està convertint les seves subestacions secundàries en instal·lacions intel·ligents que augmenten la visibilitat de la xarxa. Glitre Nett (Noruega) ha creat una plataforma digital per gestionar la flexibilitat energètica de manera automatitzada. Helen Sähköverkko Oy (Finlàndia) ha desenvolupat una eina de visualització de capacitat que millora la relació amb els clients, i Cuerva Energía (Espanya) ha digitalitzat completament la gestió de sol·licituds de connexió, reduint en un 80% els temps de resposta.

Totes aquestes iniciatives demostren que la digitalització no és només una qüestió tecnològica, sinó una autèntica transformació del model operatiu i de la relació amb els consumidors. 

La seva aplicació permet construir xarxes més flexibles, eficients i resilients, capaces d’integrar millor les renovables i donar resposta als reptes de la transició energètica.

Per tant, la digitalització de les xarxes de distribució elèctrica no és una opció, sinó una necessitat per garantir el futur del sistema energètic europeu. Amb una estratègia clara i una col·laboració constant entre operadors, reguladors i tecnologia, Europa pot avançar cap a una nova era energètica més segura, sostenible i intel·ligent.

Ramon Gallart

Salt cap a la innovació dels vehicles elèctrics.

El juny del 2024, la Xina va anunciar una inversió de prop de 826 milions de dòlars per impulsar un fons destinat a accelerar el desenvolupament de bateries d’estat sòlid en els principals fabricants del país.

Aquesta decisió forma part de la seva estratègia per liderar la pròxima generació de tecnologies d’emmagatzematge energètic i consolidar-se com a potència mundial en vehicles elèctrics..

Les bateries d’estat sòlid representen una de les grans esperances del sector. Substitueixen els electròlits líquids típics de les bateries de liti-ió per materials sòlids com vidre, ceràmica o polímers, cosa que promet densitats d’energia tres o quatre vegades més grans, més cicles de càrrega-descàrrega i un risc d’incendi molt inferior. Tot i això, l’adopció a gran escala encara es troba lluny per diverses raons tècniques i econòmiques. La producció massiva exigeix controlar amb precisió la interfície entre els materials sòlids, mantenir la conductivitat iònica i evitar fissures internes. A més, les bateries han de demostrar que poden resistir vibracions, canvis de temperatura i impactes sense perdre rendiment. Els costos de fabricació també són elevats, ja que calen processos i materials nous que encara no són fàcilment escalables.

Recentment, investigadors xinesos han anunciat avenços notables. Han desenvolupat interfícies autoadaptatives que permeten mantenir el contacte entre el metall de liti i l’electròlit sòlid sense aplicar alta pressió, evitant els buits interns que degradaven la bateria. També s’ha aconseguit millorar la resistència dels electròlits sulfídics a la humitat, un dels principals obstacles per a la seva producció industrial. Tot i aquests progressos, encara calen anys de validació abans que les bateries completament sòlides puguin arribar al mercat en grans volums.

Mentre la indústria treballa per superar aquests reptes, alguns fabricants han optat per una solució intermèdia: les bateries semisòlides. Aquesta tecnologia utilitza un electròlit en gel, un híbrid entre líquid i sòlid, que millora la conductivitat i la seguretat sense requerir canvis dràstics en les línies de producció existents. El fabricant xinès WeLion, en col·laboració amb la marca de vehicles elèctrics Nio, va començar la producció a gran escala d’un pack semisòlid de 150 kWh el 2024. Aquestes bateries ofereixen una densitat d’energia de 360 Wh/kg a nivell de cèl·lula i de 260 Wh/kg empaquetada, molt superior a la de les bateries convencionals. Les proves realitzades amb vehicles Nio a diverses ciutats xineses han demostrat autonomies de més de 1.000 km amb una sola càrrega, i l’empresa ja ha començat a integrar-les en la seva gamma de vehicles.

La tendència s’estén a altres fabricants. SAIC i CATL treballen en dissenys híbrids amb un petit percentatge de líquid per millorar la transició cap a sistemes completament sòlids, mentre que BYD ha anunciat plans per començar la producció de bateries sòlides basades en sulfurs abans del 2027. Altres companyies com SVOLT preveuen iniciar la fabricació de bateries semisòlides aquest 2025, amb densitats properes als 300 Wh/kg, i bateries íntegrament sòlides per al 2027. Fora de la Xina, QuantumScape, Toyota, Solid Power i ProLogium continuen avançant també en aquesta direcció, amb projectes que podrien oferir densitats de fins a 500 Wh/kg i temps de càrrega inferiors als 10 minuts.

No obstant això, els experts recomanen prudència. Des de CATL, es va advertir que encara queden “molts obstacles tècnics” abans que la tecnologia sòlida sigui realment competitiva i assequible. A més, la Xina ha reforçat recentment els controls d’exportació sobre tecnologies de bateries per protegir la seva cadena de subministrament, fet que podria alentir la col·laboració internacional.

Tot i aquests reptes, la direcció és clara. Les bateries semisòlides ofereixen una millora immediata i realista mentre la recerca en materials sòlids continua avançant. Si la innovació es manté al ritme actual, els propers anys podrien marcar el punt d’inflexió cap a una nova era en la propulsió elèctrica, amb vehicles més segurs, eficients i sostenibles.

En definitiva, la gran inversió de la Xina és un pas decisiu en una cursa global que redefinirà la manera com el món emmagatzema i utilitza l’energia. El futur de les bateries està cada vegada més a prop, però encara caldrà paciència abans que l’estat sòlid deixi de ser una promesa per convertir-se en una realitat quotidiana.

Ramon Gallart

Gladys West i la seva contribució al GPS.

Gladys Mae West (nascuda el 27 d’octubre de 1930 a Sutherland, Virgínia) és avui reconeguda com una de les figures fonamentals —encara que durant molts anys silenciada— darrere del desenvolupament del sistema global de posicionament (GPS).

La seva vida i trajectòria mostren com la combinació d’un esperit intel·lectual innat, una voluntat de ferro i l’ús rigorós de les matemàtiques i la programació van obrir camí perquè el món que coneixem pogués disposar d’una precisió en la navegació i el posicionament que avui donem quasi per descontada.

Des de la seva infantesa, Gladys West va viure en un entorn rural i marcat per les dificultats. Els pares feien treballs de petit lloguer agrícola i processament de tabac, i Gladys espontàniament va entendre que l’educació seria el seu camí per sortir de l’anonimat i les limitacions imposades per la segregació racial de l’època. Destacant en l’escola, va guanyar una beca completa per estudiar a la Virginia State College (avui Virginia State University), on va cursar matemàtiques; després d’allà va treballar com a professora, i va tornar per estudiar un màster. L’any 1956 va ingressar al Naval Proving Ground de Dahlgren (avui conegut com Naval Surface Warfare Center Dahlgren), convertint-se en la segona dona de color en ser contractada i una de les poques persones negres que treballaven en aquell centre militar. 

Des del començament de la seva carrera va desplegar habilitats excepcionals en matemàtiques, càlcul i, posteriorment, programació informàtica. En l’era dels ordinadors de gran escala, West va aprendre i dominar el llenguatge Fortran i va treballar amb l’IBM 7030 “Stretch”, un dels ordinadors més potents del seu temps, per processar dades satel·litals i derivar models geomètrics de la Terra amb gran exactitud. 

Una de les seves tasques de valor va consistir a recollir dades d’altímetres radar de satèl·lits (com en el projecte GEOSAT) i traduir-les en models geodèsics que tinguessin en compte les irregularitats de la forma terrestre (el geoide), les variacions de gravetat, les forces de marea i altres distorsions. Aquestes aproximacions eren imprescindibles perquè els satèl·lits poguessin calcular amb precisió la seva posició relativa i, en conjunt, permetre que el sistema GPS funcionés amb la fiabilitat que avui coneixem. .

En 1986 va publicar un informe tècnic que seria cabdal, Data Processing System Specifications for the Geosat Satellite Radar Altimeter, on detallava com refinar el càlcul de l’altura del geoide i la deflexió vertical, aspectes crucials per a la precisió geodèsica. 

Durant 42 anys de servei a Dahlgren, West va superar l’aïllament, les barreres racials i de gènere, així com la invisibilitat institucional. Encara que el seu treball va influir en els sistemes de navegació que avui utilitzen milions de persones, el reconeixement institucional li ha arribat relativament tard. En 1998 es va retirar, i el 2000 va obtenir un doctorat en administració pública per la Virginia Tech en modalitat a distància, després de sobreposar-se a un accident vascular cerebral. 

A mesura que les noves generacions començaven a explorar històries oblidades, Gladys West ha estat cada vegada més celebrada. En 2018 va ser especialment reconeguda: va ser inclosa al Saló de la Fama de Pioners de l’Espai i els Missils de la Força Aèria dels Estats Units, i en l’Assemblea General de Virgínia es va fer una declaració oficial en el seu honor. 

També aquell any va ser seleccionada per la BBC dins la llista de les 100 Women, un reconeixement internacional a dones inspiradores. 

El 2021 va rebre la Medalla Príncep Felip de la Reial Acadèmia d’Enginyeria del Regne Unit, el guardó individual més alt d’aquesta institució, i el Premi Webby a la Trajectòria, pels seus èxits en l’àmbit digital i tecnològic. 

En temps més recents, li han atorgat també el premi Freedom of the Seas Exploration and Innovation Award en un esdeveniment de la Marina, tot reconeixent el caràcter pioner de les seves contribucions. 

A més, s’ha creat una beca en el seu nom: la Trimble Foundation va instaurar la Dr. West Scholarship Program, destinada a universitats històricament negres i a joves estudiants interessats en enginyeria i ciències geoespacials. 

En 2023, el nou National Center of Women’s Innovations (NCWI) la va elegir com a la primera "Forgotten Women Innovator", amb l’objectiu de recuperar i visibilitzar les dones innovadores que la història ha eclipsat. 

Ramon Gallart

Resum dels articles: 
https://ncwit.org/profile/gladys-west/

https://www.defense.gov/News/Feature-Stories/Story/Article/3700859/navy-scientist-helped-develop-gps/

Europa Aposta per Xarxes més Digitals i Sostenibles.

El futur energètic d’Europa passa per unes xarxes elèctriques modernes, digitals i resilients. Amb aquesta visió, la Comissió Europea va impulsar el Grid Action Plan (GAP), una iniciativa per reforçar i adaptar les xarxes elèctriques al ritme que requerix la transició energètica.

La EU DSO Entity, que avui representa més de 830 operadors de xarxa de distribució de 27 països, ha tingut un paper central en la seva aplicació, treballant estretament amb ENTSO-E, EU Agency for the Cooperation of Energy Regulators (ACER) i la mateixa Comissió Europea per assolir els objectius del pla.

El GAP, amb un període d’implementació de divuit mesos (de novembre de 2023 a juny de 2025), vol accelerar l’expansió, la digitalització i l’optimització de les xarxes europees, tant de xarxes elèctriues de transport com de distribució. El pla identifica set reptes i catorze punts d’acció que aborden qüestions essencials com la planificació de la xarxa, la integració de les energies renovables, el finançament de noves inversions, la simplificació dels permisos, la participació ciutadana i el reforç de les cadenes de subministrament.

La DSO Entity ha liderat o co-liderat set dels catorze punts d’acció del pla, assumint un rol fonamental com a nexe entre el nivell europeu i els operadors locals. La seva contribució ha anat molt més enllà del calendari inicial del GAP, ja que moltes de les iniciatives s’han convertit en tasques permanents. Entre els seus èxits destaquen el mapatge europeu dels plans de desenvolupament de xarxes de distribució (DNDPs), la creació de mecanismes per donar més visibilitat als fabricants sobre les necessitats futures d’equipament, la promoció d’un marc comú per a la capacitat d’acollida de xarxa, i la digitalització dels processos de connexió per reduir els temps d’espera de nous projectes renovables.

La DSO Entity també ha impulsat la plataforma Technopedia, en col·laboració amb ENTSO-E, que reuneix tecnologies i casos d’ús per a la transformació digital de les xarxes intel·ligents. En l’àmbit financer, ha publicat estudis sobre inversions anticipades i mecanismes de finançament, posant de manifest la necessitat d’un accés més ampli dels DSOs als fons europeus i d’una regulació que permeti inversions preventives. A més, ha fomentat la col·laboració amb la Comissió Europea per millorar l’eficiència dels permisos i reforçar la implicació ciutadana a través del Pact for Engagement, que connecta institucions, operadors i comunitats locals.

El Grid Action Plan ha estat un pas decisiu per preparar el futur Grids Package, que la Comissió Europea té previst presentar pròximament. No obstant això, l’informe subratlla que cal mantenir el ritme aconseguit. Encara hi ha àrees que necessiten més suport directe de la Unió Europea, especialment en matèria de finançament, inversions anticipades i cadenes de subministrament. Les recomanacions principals apunten a consolidar la implementació nacional de les reformes energètiques, millorar el suport financer i regulatori als DSOs, continuar compartint bones pràctiques entre països i garantir que les inversions estiguin alineades amb els objectius climàtics i de resiliència europeus.

En definitiva, el Grid Action Plan ha demostrat que la cooperació entre institucions, operadors i la indústria pot accelerar la transformació energètica europea. Amb la DSO Entity al capdavant, Europa avança cap a unes xarxes més intel·ligents, flexibles i sostenibles, capaces d’integrar milions de nous punts de generació renovable i de garantir un futur energètic segur per a tothom.

Ramon Gallart

Quin cost té estabilitzar la xarxa?

Fins ara, moltes plantes de generació podien seguir el que establia l’Ordre TED/749/2020, que permetia passar de zero a la potència màxima en només dos minuts (Art- 5.6 Anex-I).

A partir d’ara, aquest procés haurà de durar com a mínim quinze minuts. Encara que aquest requisit ja estava previst per Red Eléctrica de España des de 2020, fins ara no s’havia aplicat de manera general tot i que l’operador el va utilitzar per primera vegada l’any 2024. 

Red Eléctrica limitarà les rampes de pujada i baixada de producció de les instal·lacions renovables de més de 5 MW. 

La xarxa elèctrica necessita estabilitat per garantir un subministrament segur. Quan moltes plantes grans injecten sobtadament grans quantitats d’energia, sobretot en hores de baixa demanda, poden produir-se pujades de tensió. Aquestes poden posar en risc la seguretat del sistema i obligar a desconnectar generació de forma d’emergència. Per minimitzar aquest risc, s’ha decidit allargar el temps de rampa de les grans instal·lacions, fent que la seva entrada o sortida sigui més progressiva i previsible. L’objectiu declarat és reduir els episodis de sobretensió

El problema de fons és tècnic: la xarxa elèctrica necessita estabilitat. 

Les plantes grans, connectades habitualment a la xarxa de transport o a línies d’alta tensió, són les més afectades. Hauran de començar i aturar la producció de manera més gradual, invertint tretze minuts addicionals a mitja potència cada vegada que facin un canvi d’operació. Això implica que no podran injectar tota l’energia tan ràpidament i els serà més difícil participar en mercats de serveis d’ajust o auxiliars, on la rapidesa és clau per estabilitzar la xarxa. En canvi, les plantes petites, de menys de cinc megawatts i connectades sobretot a xarxes de distribució, no estan subjectes a aquesta obligació de rampes més lentes. Això els permet mantenir una major flexibilitat operativa i adaptar-se ràpidament a les condicions del mercat o de la demanda local, fet que pot ser interessant per a l’autoconsum compartit, les comunitats energètiques o les microxarxes. Tot i així, la seva mida sovint no els permet accedir a mercats d’ajust o a contractes de gran escala. 

La mesura ajuda a estabilitzar la tensió a les línies de transport, però també desplaça part del problema a les xarxes de distribució.

Això pot requerir més recursos locals per mantenir l’equilibri, com ara bateries distribuïdes per absorbir o lliurar energia ràpidament, gestió intel·ligent de la demanda que ajusti el consum segons la disponibilitat i agregadors que coordinin molts petits productors i consumidors per actuar com una sola entitat flexible. Aquesta adaptació és clau en un sistema cada vegada més basat en renovables, on la generació no sempre coincideix amb la demanda i la gestió de la tensió i la freqüència esdevé més complexa.

En resum, el canvi normatiu fa que les grans plantes renovables hagin d’injectar energia de manera més lenta i controlada per evitar problemes de sobretensió i millorar l’estabilitat de la xarxa. Les instal·lacions petites queden exemptes i poden seguir operant amb més agilitat, però la nova regulació posa sobre la taula la necessitat de tecnologies de suport a la xarxa, com bateries, gestió de la demanda, control avançat de potència i energia reactiva, per poder integrar més renovables sense comprometre la seguretat del sistema.

Si els grans productors no poden reaccionar ràpidament, pot ser que calgui més flexibilitat local: bateries distribuïdes, gestió intel·ligent de la demanda, agregadors que coordinen molts petits productors i consumidors. El sistema elèctric espanyol està fent un pas necessari per protegir la seva seguretat, però

Ho fa sense reforçar prou les infraestructures de distribució que hauran d’absorbir més variabilitat. Això pot crear colls d’ampolla i noves complexitats que encara no estan resoltes.

Com a opinió personal, la decisió té lògica tècnica, però la seva forma d’aplicar-la pot genrar certa problemàtica. Canviar una norma tan rellevant (tot i que esta prevista) de manera sobtada, sense una estratègia de transició i sense mecanismes de compensació, és una mala notícia per a un sector que necessita certesa per invertir. Si el sistema vol estabilitat, caldria també incentivar o compensar qui ha de reduir ingressos per aconseguir-la. També caldria impulsar, amb més decisió, les inversion en xarxes, el desplegament de bateries i tecnologies “grid forming” que permeten a les renovables actuar com a estabilitzadores de la xarxa sense perdre producció i apostar per acitus de gestió de reactiva connectades a les xarxes de transport, ara i, aviat a les de distribució.

Ramon Gallart

Des de la curiositat adolescent cap una vida entre circuits i creativita

Com la fascinació pels ordinadors dels anys vuitanta continua inspirant projectes tecnològics avui, quan fabricar el teu propi maquinari és més accessible que mai.

Quan era adolescent als anys vuitanta, el món de la tecnologia semblava un territori per descobrir. Els ordinadors personals eren màquines misterioses, caixes beix plenes de possibilitats i, cada cursor parpellejant era una invitació a explorar. No només m’atreia fer-los servir; m’obsessionava entendre com funcionaven. Per què escriure RUN feia aparèixer programes? Com convertien circuits invisibles unes línies de BASIC en dibuixos en moviment? Aquella curiositat va ser el meu primer pas cap a l’enginyeria de telecomunicacions.

Fa poc he llegit un article sobre com construir el teu propi cartutx per al Commodore 64, una guia moderna per reviure un dels ordinadors més icònics de tots els temps i, m’ha transportat directament a aquella època d’experimentació, nits sense dormir i l’emoció de portar el maquinari fins al límit.

Als anys vuitanta, ordinadors com el Commodore 64 eren alhora accessibles i màgics. No només els feies servir: hi podies trastejar, programar i fins i tot espatllar-los (i aprendre’n). La memòria era un recurs valuós: 64 kilobytes semblaven infinits però t’obligaven a pensar cada byte. No hi havia biblioteques infinites ni motors de cerca; ens guiàvem per manuals, revistes i el boca-orella.

L’article m’ha recordat com d’apoderador era crear alguna cosa del no-res. Aleshores, els cartutxos i perifèrics semblaven objectes d’un altre planeta, segellats i misteriosos. Avui, amb programari lliure, xips programables barats i fins i tot impressió 3D, fabricar el teu propi cartutx no només és possible: és assequible i a l’abast.

El que més m’impressiona és com d’accessible s’ha tornat el món del maquinari respecte als meus anys d’adolescència. L’autor de l’article va utilitzar eines gratuïtes com Kick Assembler i emuladors del C64, plaques de circuit imprès de només 5 dòlars i xips ROM barats, així com editors gràfics en línia per dissenyar sprites i jocs de caràcters. Als vuitanta, haver tingut això hauria estat un somni. Aleshores aconseguir un esquema o informació de depuració era una autèntica cacera del tresor. Avui, qualsevol adolescent curiós pot endinsar-se en l’assemblador, provar el codi en un emulador i tenir un cartutx funcional en un cap de setmana.

Tot plegat demostra que la curiositat enginyera és més poderosa que mai. Si vols entendre com funcionen les coses, ja no cal un laboratori corporatiu ni eines cares. Només cal aquella mateixa espurna d’exploració que molts vam sentir dècades enrere.

Llegir sobre algú que crea un nou cartutx de C64 el 2025 no és només nostàlgia; és un recordatori que la curiositat no envelleix. L’emoció que vaig sentir veient ballar píxels en una pantalla de 8 bits és la mateixa que impulsa les noves generacions a construir, experimentar i inventar. Els projectes retro d’avui no són només per reviure el passat: són una manera d’entendre com evoluciona la tecnologia i mantenir viva la creativitat.

Als anys vuitanta, somiàvem a construir el futur. Ara, les eines per fer-ho són a l’abast de tothom.

Si, com jo, de petit eres d’aquells que no podia evitar obrir aparells per veure com funcionaven, el món maker actual és el teu terreny de joc. I si no ho vas ser, mai és tard. Comença poc a poc. Repassa clàssics com el Commodore 64. Construeix alguna cosa des de zero. La màgia de l’enginyeria no és només en el resultat: és en el viatge per descobrir com tot encaixa.

Ramon Gallart

Impulsant les Xarxes de Distribució Europees.

Europa està immersa en una transformació energètica  mai vista fins avui.

Les xarxes de distribució elèctrica, que fan possibel connectar milions de llars, empreses i instal·lacions de generació renovable, són un sitema simmilar a una columna vertebral per fer possible aquest canvi. 

A Europa hi han més de 2.500 distribuidors o Distribution Sytem Opertors (DSO) que tots ells gestionen més de deu milions de quilòmetres de línies elèctriques i donen servei a prop de 250 milions de punts de connexió repartits per tots els 27 estats membres de la Unió Europea. Fins ara, aquestes xarxes estaven pensades per a un flux d’energia unidireccional, però avui han d’adaptar-se a un escenari amb generació connecta a les xarxes de distribució, autoconsum, vehicles elèctrics i nous usos que han de fer créixer la demanda.

Per encarar aquests reptes, la EU DSO Entity  ha creat el DSO Map, una eina que recull i compara dades de rellevància sobre les xarxes de distribució i els seus operadors arreu d’Europa. Aquest mapa interactiu permet saber com està configurada la distribució elèctrica a cada país: 

1.- Longitud de les xarxes, 

2.- Inversions previstes, 

3.- Grau de digitalització, 

4.- Penetració de renovables

5.- Nombre de clients connectats. 

També facilita comparar realitats nacionals, identificar bones pràctiques i donar suport a la presa de decisions tant dels operadors com de les institucions i reguladors europeus.

La ENTITY vol ser una plataforma oberta per compartir coneixement i experiència entre DSOs de totes les mides. Reuneix pràcticament el 100% de les connexions europees i ofereix un espai per intercanviar solucions tècniques, comprendre millor les polítiques i regulacions de la UE i trobar respostes col·lectives als reptes de la transició energètica i digital. Compartir bones pràctiques, dades i resultats reals ajuda a accelerar la innovació i evita que cada operador hagi d’afrontar els canvis de manera aïllada.

Segons el document Grids for Speed, la modernització de les xarxes és urgent per poder integrar més renovables i nous consums. Europa necessita augmentar la inversió en distribució fins a uns 38.000 milions d’euros anuals a finals de dècada i desplegar sensors, intel·ligència artificial i sistemes avançats que permetin gestionar la xarxa en temps real. També cal una planificació coherent a escala europea que tingui en compte els objectius climàtics i l’electrificació creixent de la mobilitat i la indústria.

El DSO Map esdevé una eina clau per entendre aquesta realitat i orientar les inversions cap a on són més necessàries. Al mateix temps, la col·laboració dins la ENTITY permet que la informació i les experiències circulin, fent possible que tant els operadors grans com els petits avancin cap a una distribució més digital, resilient i oberta a la innovació. La transició energètica europea no només depèn de noves tecnologies, sinó també d’aquesta intel·ligència compartida que ajuda a fer que el canvi sigui més ràpid i eficient per a tothom.

Ramon Gallart

Preus de l'Energia a Alemanya.

Les variacions temporals i geogràfiques en la generació d’energia són un dels principals reptes del sistema elèctric europeu.

Fonts com l’energia eòlica i la solar depenen fortament del temps i de la ubicació: mentre que el nord d’Alemanya pot generar grans excedents d’electricitat en dies ventosos, el sud industrialitzat sovint necessita més energia de la que pot rebre a causa de limitacions en la capacitat de transport de la xarxa. Aquest desequilibri causa fluctuacions importants en l’oferta i, per tant, també en els preus de l’electricitat. Quan això passa, els gestors de la xarxa han d’intervenir activament per mantenir l’equilibri entre generació i consum, aplicant mesures de reajust com la reducció forçada de la producció renovable en zones saturades o l’activació de centrals més cares en altres punts de la xarxa. Aquestes accions asseguren la qualitat i continuïtat del servei, però comporten un cost econòmic significatiu que, al final, recau sobre els consumidors i el conjunt del mercat.

En aquest context, la Comissió Europea estudia la possibilitat de modificar el model actual de formació de preus a Alemanya. Actualment, el país funciona com una sola zona de preus: hi ha un únic preu horari per a tot el territori, independentment de les condicions locals de producció i demanda. Tanmateix, s’està considerant la divisió del mercat alemany en diverses zones de licitació més petites (entre dues i quatre, segons els escenaris analitzats) amb l’objectiu de reflectir millor la realitat física de la xarxa i reduir els costos derivats de les mesures de reajust. Aquest debat forma part d’un procés més ampli impulsat per la Comissió Europea per reavaluar la configuració de les zones de preus a tota la Unió Europea, amb l’objectiu d’aconseguir mercats elèctrics més eficients i resilients.

Un estudi que va fer la Universitat Tècnica de Munic (TUM), publicat a la revista Operations Research, va aportar dades de valor per a aquest debat. L’equip va utilitzar conjunts de dades detallats sobre zones i nodes de licitació per simular com evolucionarien els preus de l’electricitat i els costos de les mesures de reajust si Alemanya adoptés una divisió zonal o fins i tot un sistema de preus per nodes. Els resultats indiquen que passar d’una zona única a diverses zones de preus tindria un impacte relativament petit tant en el nivell general dels preus com en la quantitat de reajust necessària. No obstant això, el treball destaca un fet rellevant: el model de preus nodals, que fixa un preu diferent per a cada punt de la xarxa segons les condicions locals de generació i demanda, podria reduir els costos totals del sistema fins a un 9%. Aquest estalvi vindria principalment d’una assignació més eficient dels recursos i d’una menor necessitat d’operacions correctives costoses.

El sistema de preus nodals ja s’utilitza amb èxit en països com els Estats Units. A diferència del model zonal, en què tots els participants d’una mateixa zona paguen el mateix preu horari, el model nodal estableix preus específics per a cada node o subestació de la xarxa. Això crea incentius econòmics perquè la demanda i la generació s’ajustin de manera més localitzada: els consumidors poden adaptar el seu consum a les condicions reals de disponibilitat d’energia al seu entorn immediat, i els productors poden optimitzar les seves ofertes segons la capacitat de transport i les congestions de la xarxa. Amb preus més precisos i localitzats, es redueix la necessitat d’intervencions administratives com el tancament temporal de parcs eòlics en zones saturades o l’activació d’unitats de generació més cares en altres regions.

L’actual sistema de preu uniforme a Alemanya ofereix pocs incentius perquè els consumidors o les empreses modifiquin els seus patrons de consum d’acord amb la disponibilitat local d’energia. Això provoca situacions paradoxals, com haver de reduir la producció d’energia eòlica barata al nord mentre es fan funcionar centrals de gas al sud per satisfer la demanda. Amb una tarificació més adaptada a la realitat de la xarxa, aquestes ineficiències podrien reduir-se considerablement, facilitant la integració de renovables i fent que el sistema sigui més econòmic i sostenible.

L’estudi de la TUM suggereix que la introducció de preus nodals podria ser un pas clau per transformar el mercat elèctric alemany en un entorn més eficient, flexible i orientat a la realitat física de la xarxa. Tot i que la divisió en zones més petites representaria una millora respecte al model actual, l’estalvi potencial i la reducció de costos operatius serien encara més significatius amb una adopció plena del sistema nodal. Això podria suposar un benefici directe per als consumidors, que pagarien preus més ajustats a la disponibilitat real d’energia, alhora que s’optimitzaria l’ús de la infraestructura existent i es reduirien les necessitats d’invertir massivament en noves línies de transmissió

Ramon Gallart