Hidroelèctrica Sense Aigua?

Una nova oportunitat per a l’emmagatzematge energètic a Catalunya i Espanya

La transició energètica encara un repte pendent i aquest és el de com emmagatzemar energia renovable de manera massiva, eficient i assequible. En aquest context, la proposta de l’empresa britànica RheEnergise, com una versió renovada de la hidroelèctrica reversible que no utilitza aigua, sinó un fluid d’alta densitat, obre un interesant debat. No es tracta d’una tecnologia completament nova, sinó d’una evolució d’un sistema centenari i aquest és el de l’emmagatzematge hidroelèctric per bombeig (pumped-storage hydro, PSH), sovint anomenat “la bateria més gran del món”. Amb prop de 200 GW instal·lats globalment, representa més del 90% de l’emmagatzematge de llarga durada existent.

El principi és conegut, bombar un fluid cap amunt quan hi ha excés d’energia i deixar-lo baixar a través d’una turbina quan la demanda ho requereix. La innovació que presenta RheEnergise és substituir l’aigua per un fluid 2,5 vegades més dens. Això permet obtenir la mateixa energia amb desnivells molt menors  com podrien ser, turons en lloc de muntanyes i, amb sistemes tancats, sense necessitat de rius ni grans embassaments. En teoria, això multiplicaria els emplaçaments possibles i redueiria l’impacte ambiental paisatgístic.

Per a llocs com Catalunya i bona part d’Espanya, aquest aspecte és fonamental. El potencial de nova gran hidroelèctrica convencional és molt limitat i, els millors emplaçaments ja estan explotats i la pressió ambiental i social sobre nous embassaments és elevada. Tot i que Espanya és una potència en bombeig hidroelèctric (amb centrals com La Muela o Aldeadávila), l’expansió futura topa amb barreres geogràfiques, regulatòries i socials. Una tecnologia que funcioni amb desnivells de només 80 o 100 metres podria obrir la porta a instal·lacions en zones periurbanes, polígons industrials o antics espais extractius.

Ara bé, convé no caure en l’entusiasme acrític. El sistema continua sent intensiu en capital, requereix obra civil, permisos complexos i una coordinació d’enginyeria significativa. No és un sistema “plug-and-play” com les bateries modulars. A més, competirà en un mercat on les bateries de sodi, les bateries de flux, l’aire comprimit o fins i tot l’hidrogen busquen el seu espai amb costos decreixents i terminis d’instal·lació més curts.

Des del punt de vista estratègic, però, la proposta encaixa molt bé amb les necessitats del sistema elèctric espanyol. Amb una penetració creixent de solar i eòlica (especialment solar fotovoltaica) el desafiament no és només produir energia renovable, sinó gestionar-ne la intermitència en cicles de 8 a 10 hores o més. Les bateries convencionals són ideals per a serveis ràpids i curts, però quan parlem d’emmagatzematge de llarga durada, el bombeig continua sent imbatible en cost per MWh al llarg de la seva vida útil.

Catalunya, en particular, podria trobar-hi una oportunitat doble. D’una banda, com a territori amb limitacions físiques per a grans noves preses, però amb molts espais industrials i una orografia diversa que inclou turons i desnivells moderats. De l’altra, com a ecosistema tecnològic i industrial capaç de participar en la cadena de valor: fabricació de turbines, enginyeria de sistemes, integració digital i operació de xarxa. No cal inventar la tecnologia, però sí saber adaptar-la i escalar-la.

També caldrà veure com respon la regulació. El marc actual està pensat per a centrals hidroelèctriques convencionals o per a bateries electroquímiques. Un sistema híbrid com aquest pot requerir adaptacions normatives en matèria de permisos, classificació ambiental i mecanismes de remuneració per capacitat. Si la regulació va per darrere, el desplegament pot alentir-se; si s’anticipa, pot accelerar una nova generació d’infraestructures d’emmagatzematge.

Per tant, la hidroelèctrica amb fluid d’alta densitat no és una solució màgica, però sí una peça potencialment molt valuosa del trencaclosques energètic. Catalunya i Espanya necessitaran una combinació de tecnologies per garantir un sistema descarbonitzat, estable i competitiu. Si aquesta innovació demostra viabilitat tècnica, ambiental i econòmica a escala comercial, podria convertir-se en un complement estratègic al nostre mix d’emmagatzematge. La clau no serà apostar-ho tot a una sola tecnologia, sinó crear les condicions perquè les millors solucions , també aquesta, puguin competir i desplegar-se amb rigor i visió de llarg termini.

Ramon Gallart