El 7 de Maig del 1945, el Teatre Bolshoi de Moscou es va emplenar de científics i oficials del Partit Comunista Soviètic per celebrar el 50 aniversari de la primera demostració de ràdio d' Alejandre S. Popov.
 |
Va ser una oportunitat per homenatjar un fill nadiu i per intentar reconduir el registre històric allunyant-se dels èxits de Guglielmo Marconi, àmpliament reconegut a la majoria del món com l'inventor de la ràdio. DEs de llavors, el 7 de Maig es va declarar Dia de la Ràdio, i es celebra a tota la Unió Soviètica fins avui.
La reivindicació de la primacia de Popov com a inventor de la ràdio va venir de la presentació d'un article, "On the Relation of Metallic Powders to Electrical Oscillations", i la seva demostració d'un aparell de detecció d'ona de ràdio a la Universitat de Sant Petersburg en el 7 de maig de 1895.
Aleksandr Popov va desenvolupar la primera ràdio capaç de distingir el codi Morse
 |
Aleksandr Popov
Foto: Interfoto / Alamy
|
Un any després de la seva demostració en el 1895, Aleksandr Popov va utilitzar el seu aparell de ràdio per enviar un missatge de codi Morse. El dispositiu de Popov un simple coherer : un tub de vidre amb dos elèctrodes espaiats a uns centímetres de distància amb filetes metàl·liques entre ells. El dispositiu es basava en el treball del físic francès Edouard Branly, que va descriure aquest circuit en el 1890, i del físic anglès Oliver Lodge, que el va perfeccionar en el 1893. Els elèctrodes tindrien inicialment una alta resistència, però quan van rebre un impuls elèctric, es generaria un camí de baixa resistència, permetent la conductivitat fins que les juntes metàl·liques s'ajuntaven i la resistència augmentava.
Segons el Museu Central de Comunicacions d'AS Popov , a Sant Petersburg, el dispositiu de Popov va ser el primer receptor de ràdio del món capaç de distingir els senyals. Va utilitzar un indicador Coherer Lodge i va afegir un relé de telègraf polaritzat, que servia com a amplificador de corrent continua. El relé va permetre a Popov connectar la sortida del receptor a una campana elèctrica, a un gravador o a un aparell de telègraf, proporcionant feedback electromecànic.
En el 24 de Març del 1896, Popov va fer una nova demostració innovadora en públic, aquesta vegada va envair un codi Morse mitjançant telegrafia sense fils. Popov va enviar senyals entre dos edificis de 243 metres de distància. Un professor va escriure a la pissarra del segon edifici el que codi Morse indicava: Heinrich Hertz.
Els dissenys semblants basats en coherers als de Popov es van convertir en la base dels equips de comunicació de ràdio de primera generació. Es van mantenir en ús fins al 1907, quan els receptors de cristall els van millorar.
Popov i Marconi van tenir visions molt diferents sobre la ràdio.
Popov, era un contemporani de Marconi, però els dos homes van desenvolupar els seus aparells de ràdio de forma independent i sense conèixer l'obra un de l'altre. Reclamar definitivament qui va ser primer és complicat per una documentació inadequada dels esdeveniments, definicions conflictives del que constitueix una ràdio i orgull nacional.
Una de les raons per les quals Marconi va obtenir més reconeixment respecte Popov, no és que Marconi va ser per ser més astut en la propietat intel·lectual. Una de les millors maneres de preservar en un lloc a la història, és assegurar les patents i publicar els resultats de les investigacions de manera oportuna. Popov tampoc ho va fer. Mai va perseguir una patent pel seu detector ni tampoc, hi ha cap registre oficial de la seva demostració del 24 de Març del 1896. Finalment va abandonar la ràdio per dirigir la seva atenció sobre les, llavors, recentment descobertes ones de Röntgen, també conegudes com a rajos X.
Marconi, per la seva banda, va sol·licitar una patent britànica el 2 de Juny del 1896, que es va convertir en la primera sol·licitud de patent per a radiotelegrafia. Ràpidament va recaptar capital per comercialitzar el seu sistema, va construir una gran empresa industrial i va passar a ser conegut, fora de Rússia, com l'inventor de la ràdio.
Tot i que Popov mai va intentar comercialitzar la seva ràdio com a mitjà per enviar missatges, va veure potencialment el seu ús per a enregistrar disturbis a l'atmosfera, com un detector de llamps. En el Juliol del 1895, va instal·lar el seu primer detector de llamps a l’observatori meteorològic de l’Institut de Foresters de Sant Petersburg. Va ser capaç de detectar tempestes fins a 50 km. L’any següent va instal·lar un segon detector a l’Exposició d’Art Industrial i d’Art-Rússia a Nizhny Novgorod, a uns 400 km a l’est de Moscou.
Al cap d’uns anys, l’empresa de rellotgeria Hoser Victor a Budapest fabricava detectors de llamps a partir de l’obra de Popov.
Un dels dispositius de Popov va arribar a Sud-Àfrica
Una d’aquestes màquines va arribar fins a Sud-àfrica, a uns 13.000 km. Avui es pot trobar al museu de l’ Institut sud-africà d’enginyers elèctrics (SAIEE) de Johannesburg.
Els orígens dels equips que ja han estat obsolets poden ser especialment difícils de localitzar. Amb la conservació dels registres i els canvis de personal, la memòria institucional pot perdre un seguiment del que és un objecte o per què era important.
 |
Aquest podria haver estat el destí del detector Popov a Sud-Africà, però gràcies a l’atenta mirada de Dirk Vermeulen, enginyer elèctric i membre des de fa temps del grup d’interès històric SAIEE, va assumir que l'objecte era un antic amperímetre de gravació, utilitzat per mesurar el corrent elèctric. Un dia, però, va decidir donar una ullada més a prop. Per al seu gust, va saber que probablement era l’objecte més antic de la col·lecció SAIEE i l’únic instrument supervivent de l’estació meteorològica de Johannesburg.
En el 1903, el govern colonial havia adquirit el detector Popov com a part de l'equipament de la nova estació, situada en un turó a la part oriental de la ciutat. El detector de l'estació és semblant al disseny original de Popov, excepte que el vibrador que s'utilitzava era usat per mourer una ploma i poder esccriure. El quadre de gravació s’embolicava al voltant d’un tambor d’alumini que feia una volta per hora. Amb cada revolució del tambor, un cargol avançava el gràfic en 2 mil·límetres, la qual cosa permetia registrar l’activitat al llarg dels dies.
Vermeulen va redactar el seu descobriment en les actes del Desembre del 2000 de l'IEEE. Malauradament, va morir fa aproximadament un any, però el seu col·lega Max Clarke va disposar a fer arribar a IEEE Spectrum una foto del detector sud-africà. Vermeulen va ser un defensor incansable de crear un museu per allotjar la col·lecció de la SAIEE.
Font: IEEE Spectrum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada