Llei de Moore en explosius,

Un exemple clar sobre innovació és el creixent nombre de microxips que es fabriquen. El primer microprocessador d'Intel, el 4004 va ser sortir el 1971, tenia 2.300 transistors. Mig segle després, ja supera els 50.000 milions, per a l'Apple M1 Max , un augment de set vegades.

Durant tot el segle XX, les velocitats màximes de viatges van augmentar menys de deu vegades per exemple, des d'uns 100 km/h per als trens ràpids fins als 900 km/h per als avions comercials. Els gratacels van aconseguir ser només 2,4 vegades més alts, des de l'edifici Singer (187 metres) fins a les Torres Petronas (452 metres). 

Però hi ha un assoliment que, malauradament, ha tingut guanys encara més grans des de 1945: el poder destructiu dels explosius.

Els explosius moderns daten del segle XIX, amb trinitrotoluè (TNT) i la dinamita a la dècada de 1860, seguits de RDX (Royal Demolition Explosive), patentat el 1898. Durant la Segona Guerra Mundial, el poder explosiu va ploure sobre les ciutats europees i japoneses en forma de bombardeigs a gran escala, i al final de la guerra, el 1945, l'arma explosiva més poderosa va ser el coet nazi V-2. Portava 910 kg d' amatol —una barreja de TNT i nitrat d'amoni— i tenia una energia explosiva d'uns 3,5 GJ.

L'augment de la potència explosiva, durant 16 anys, coincideix amb el que la llei de Moore ha aconseguit en els 50 anys des de 1970.

Després va venir una classe completament nova d'explosius, els que explotaven la fissió i la fusió nuclears. La bomba que va esclatar sobre Hiroshima el 7 d'agost de 1945 va alliberar 63 GJ d'energia, la meitat com a ona explosiva, aproximadament un terç com a radiació tèrmica. La bomba de Nagasaki, llançada dos dies després, va llançar uns 105 GJ. Però aquestes dues primeres bombes eren petites en comparació amb les que va venir després. La bomba d'hidrogen (o fusió) més potent dels Estats Units, provada el 1954, equivalia a 15 megatones de TNT (63 petajoules). 

Això va ser superat amb escreix el 30 d'octubre de 1961, quan la Unió Soviètica va provar la bomba RDS-220 sobre Novaia Zemlya a l'oceà Àrtic. Cinquanta-nou anys més tard, l'agost de 2020, Rosatom (l'agència d'energia atòmica de Rússia) va estrenar una pel·lícula de 40 minuts de durada que afirmava que la bomba, sobrenomenada latsar bomba —la bomba de l'emperador— havia tingut un rendiment de 50 megatones.

En aquest enllaç, hi ha un vídeo extraordinari en el qual, la antiquada instrumentació analògica ofereix un estrany contrast amb l'immens poder destructiu de l'arma. La bomba, penjada sota el ventre d'un bombarder Tu-95, va ser llançada en paracaigudes des d'una alçada de 10,5 km i va detonar 4 km sobre el terra. L'explosió va alliberar 210 PJ d'energia, tres ordres de magnitud més que la bomba de Nagasaki, creant un núvol de bolet d'uns 60-65 km de diàmetre i un flaix visible des de gairebé 1.000 km de distància. I poc després Nikita Khrushchev, el primer ministre soviètic, va afirmar que el seu país havia construït però no provat una bomba el doble de poderosa.

L'últim atac de V-2 a Londres va tenir lloc el 27 de març de 1945, menys de sis setmanes abans de la rendició nazi. A la prova de Novaia Zemlya el 1961, l'energia explosiva màxima de les armes havia augmentat en set ordres de magnitud, fins a més de 200 PJ. Aquest augment, durant 16 anys, coincideix amb el que la Llei de Moore ha aconseguit en els 50 anys des de 1970. És un recordatori de les terribles prioritats de la civilització moderna.

Font:  Numbers Don't Lie, (Vaclav Smil)