Aquest mes de maig, la Terra va gaudir d'un espectacle celestial quan una gran erupció solar va desencadenar un torrent de partícules carregades que es precipitaven cap a la Terra
Aquest fenòmen que es va poder veure des de Catalunya, va culminar amb el que els científics anomenen una ejecció de massa coronal (CME) el que significa què, va donar lloc a una exhibició impressionant d'aurores boreals vives que van il·luminar tant l'hemisferi nord com el sud.
Les Aurores Boreals, habitualment es limiten a les regions polars, aquestes cortines de llum eteries van estendre el seu abast molt més enllà dels seus límits habituals, captivant els observadors de Catalunya. Tot i que aquest extraorinari augment de l'activitat auroral pot haver disminuït, l'anticipació augmenta a mesura que el sol es precipita cap al zenit del seu cicle de taques solars que es de 11 anys, per tant, segur que hi hauran futurs espectacles al cel.
Per als que tenen la sort de presenciar les aurores o meravellar-se amb les imatges captades, la curiositat sorgeix inevitablement: què evoca aquesta dansa lluminosa i què pinta els seus matisos calidoscòpics?
La resposta es troba dins de la dansa dels àtoms, un ballet còsmic d'excitació i relaxació.
Al cor d'aquest ballet còsmic hi ha partícules subatòmiques carregades, predominantment electrons, impulsades cap a la Terra pels vents solars. Quan aquestes partícules xoquen amb l'atmosfera, especialment a les regions properes als pols magnètics, desencadenen una sèrie d'esdeveniments que il·luminen el cel nocturn.
L'atmosfera, composta principalment d'oxigen i nitrogen, és la que acull aquest espectacle. Els electrons d'alta energia xoquen amb molècules d'oxigen, fragmentant-les en àtoms individuals. Aquests àtoms d'oxigen energitzats, no estables i plens d'energia, emeten posteriorment aquesta energia acumulada en forma de llum mentre passen a estats estables.
La característica resplendor verda de les Aurores Boreals sorgeixen dels àtoms d'oxigen que experimenten una transició única. A diferència dels ràpids flaixos dels focs artificials, aquestes transicions es desenvolupen lentament, i cada àtom triga gairebé un segon a emetre un fotó de llum verda. Aquest ritme pausat permet la manifestació d'aquesta luminescència verdosa molt per sobre de la superfície de la Terra, on la densitat més baixa de l'atmosfera ofereix als àtoms d'oxigen prou temps per emetre els seus matisos radiants.
Però l'espectacle no acaba amb el verd; les tonalitats de vermell, blau i magenta sorgeixen d'una simfonia de transicions atòmiques i molècules de nitrogen ionitzat.
Si bé l'ull nu no pot gauir d'aquestes meravelles, les càmeres capten el seu esplendor amb més intensitat i fidelitat. Amb temps d'exposició prolongats i una major sensibilitat a la llum, les càmeres revelen l'espectre complet de colors que l'ull humà no veu en una nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada