Temps i l’Energia

Sector energètic i la seva dinàmica professional. 

Al sector energètic, igual que en qualsevol àmbit exigent, el ritme de la vida professional ve donat per un equilibri delicat entre prioritats, disciplina i creixement continu. Quan es diu que “no tinc temps” per a certes activitats, sigui mirar la televisió, dedicar-se a aficions o formar-se, sovint no és una manca real de temps, sinó una decisió conscient de què prioritzar. En el sector energètic, on la tecnologia, la regulació i els reptes de sostenibilitat evolucionen constantment, aquesta manera de pensar pren una  especial rellevancia.

Un dia de feina típic al sector pot semblar un microcosmos comprimit de prioritats globals. Els professionals operatius solen passar llargues hores a les subestacions, a les plantes de generació, a les sales de control o en reunions de seguiment de projectes projecte. Però més enllà de les tasques tècniques, ja sigui gestionar operacions de xarxa, dissenyar infraestructures renovables o optimitzar processos, també hi ha hores dedicades a la planificació, la documentació de compliment normatiu i la col·laboració interdisciplinària. Aquestes activitats, tot i ser menys visibles, són fonamentals per a la seguretat operativa i l’èxit a llarg termini.

El concepte de la “regla de les 5 hores” (https://www.infobae.com/america/mundo/2021/01/24/que-es-la-regla-de-las-5-horas-clave-del-exito-de-bill-gates-jack-ma-y-elon-musk/) extret de l’àmbit emprenedor, encaixa perfectament en el camp energètic. Aquí, dedicar temps constant a l’aprenentatge no és només un impuls professional: és una necessitat. Les regulacions canvien, la tecnologia avança i els objectius de sostenibilitat s’estrenyen. Un gestor de projectes pot destinar aquesta hora extra a aprofundir en novetats sobre l’emmagatzematge; un enginyer d’explotació pot explorar avenços en manteniment predictiu basat en intel·ligència artificial. Aquesta inversió constant de temps manté els professionals competitius i adaptables en un entorn en canvi continu.

L’experimentació també forma part de l’ADN de la professió energètica. Des de provar nous sistemes de seguiment solar fins a assajar mètodes no convencionals d’estabilització de xarxes, el sector prospera gràcies a assumir riscos calculats. Aquestes proves rarament comencen a gran escala: sovint són projectes pilot, estudis de viabilitat o assaigs de laboratori. Tal com passa amb la filosofia d’assaig i error que impulsa el creixement individual, aquest enfocament iteratiu permet al sector avançar minimitzant els contratemps greus.

La reflexió té un paper igualment de valor. Les avaluacions posteriors als projectes, les anàlisis d'avaries i les revisions de seguretat són pràctiques habituals que converteixen errors i ineficiències en fulls de ruta per millorar. Una prova de turbina avariada, un projecte de xarxes de distribució endarrerit o un objectiu d’eficiència no assolit no es veuen com un final, sinó com conjunts de dades per perfeccionar esforços futurs.

En essència, la vida professional al sector energètic reflecteix una veritat més àmplia sobre el temps i el creixement: tothom disposa de les mateixes 24 hores, però la manera com s’assignen determina l’impacte. Els professionals de l’energia que es dediquen a l’aprenentatge continu, l’experimentació conscient i la reflexió disciplinada no només milloren les seves carreres, sinó que contribueixen a orientar el sector cap a la innovació, la sostenibilitat i la resiliència. I en un món àvid d’energia neta i fiable, aquest és un temps extraordinàriament ben invertit.

Ramon Gallart

Pensar l’Energia Més Enllà del Mercat.

El panorama energètic actual a Espanya combina, de manera paradoxal, una forta urgència amb una certa inèrcia. 

Els preus es mouen amb la imprevisibilitat d’un terratrèmol, obligant els operadors de xarxa a fer equilibris constants per mantenir l’estabilitat del sistema. Les empreses es troben atrapades entre un mercat majorista marcat per la volatilitat i una demanda interna que es mostra cada cop més prudent. Al mateix temps, els operadors de distribució afronten el repte d’actualitzar unes infraestructures per el valor que els reconeix el regulador nacional, mentre que els comercialitzadors d’energia han de guanyar-se la confiança d’uns clients cada vegada més informats… i més escèptics.

I si, en comptes de limitar-nos a parlar de tarifes, mercats de capacitat i ajustos normatius utilitzant el lèxic habitual de l’economia i la regulació, ens atrevíem a explorar un escenari hipotètic que ens obligués a replantejar no només el funcionament del mercat, sinó també el sentit del nostre paper dins d’ell? La filosofia fa segles que utilitza aquests exercicis, i són sorprenentment útils per a un país on la transició energètica és tan mental com tècnica.

El dimoni de Nietzsche ens xiuxiueja: “Aquesta mateixa estructura de preus, aquest mateix retard en les inversions de xarxa, aquests mateixos colls d’ampolla logístics… els viuràs una vegada i una altra, per sempre.” Per a una empresa que afronta un altre trimestre d’incertesa en els costos energètics, sona més a predicció pessimista que a provocació filosòfica. Però si les condicions no canviessin mai, què faríem diferent? Els operadors podrien accelerar la descentralització sense esperar la regulació perfecta; els comercialitzadors podrien blindar estratègies de compra a llarg termini per protegir-se i protegir els clients; les pimes podrien apostar decididament per l’autogeneració, no com a mesura temporal sinó com a principi permanent.

Bernard Williams, amb el cas Makropulos, ens recorda que una vida eterna pot buidar-se de sentit. El mateix pot passar amb una xarxa elèctrica robusta però no adequada la transició real o envellida de forma: l’“immortalitat” de la infraestructura pot portar a ajornar innovacions essencials i a diluir el sentit d’urgència. Acceptar que tot té data de caducitat, actius, models de negoci, marcs normatius, és l’única manera de recuperar el pols. Per a les empreses i comercialitzadors, això vol dir no limitar-se a aprofitar l’existent, sinó impulsar reformes de la xarxa que permetin més flexibilitat i participació real del consumidor.

I després tenim la màquina d’experiències de Nozick, aquella temptació de viure una versió perfecta però artificial de l’èxit. En l’energia, això pot semblar-se al rentat verd: oferir productes aparentment 100% renovables però sense canviar l’arrel de la generació; presentar tarifes “intel·ligents” sense una estratègia de compra realment neta. El resultat pot satisfer superficialment, però no canvia la realitat. El repte per a tots els actors és rebutjar la simulació i treballar amb la fricció del món real: variabilitat renovable, educació del consumidor i el desgast de complir amb la regulació.

Aquests experiments mentals no són només curiositats intel·lectuals; són eines per pensar estratègicament en un ecosistema energètic sota pressió. La crisi energètica espanyola no es resoldrà només amb algoritmes i lleis; també cal un canvi cultural i psicològic que faci que tots els agents provin les seves intuïcions, afrontin veritats incòmodes i imaginin el seu paper en condicions extremes. Al capdavall, empreses, operadors i comercialitzadors no són només actors econòmics, sinó participants en un gran experiment sobre el futur de l’energia a Espanya. La qüestió no és només què passarà al mercat energètic, sinó quin tipus de mercat estem disposats a viure, una vegada i una altra, i si tindrem el coratge de fer-ho amb els ulls ben oberts.

Ramon Gallart

Catalunya Entre la Il·lusió verda i la Remada Invisible de la Transició Energètica

Continuant amb les reflexions d’estiu, voldria compartir una mirada sobre la situació energètica a Catalunya.

A primera vista, tot sembla avançar amb serenitat cap a la transició verda: el discurs oficial parla de compromís amb les renovables, d’alineament amb Europa i d’un futur més sostenible. Però rere aquesta superfície tranquil·la hi batega una tensió constant, un moviment frenètic que recorda la imatge del cigne: a fora es mostra imponent i serè damunt l’aigua, mentre que per sota agita les potes amb energia per mantenir-se a flotació.

Catalunya disposa del talent, la tecnologia i d’un gran potencial solar i eòlic, però la seva intermitència esdevé un gran repte que el podria convertir en feble. Aquesta fragilitat només es pot superar amb inversions decidides en emmagatzematge, ja sigui, entre d'altres, a través de bateries de gran escala o de centrals hidroelèctriques de bombeig reversible, capaces de guardar l’excedent per després alliberar-lo en hores de màxima demanda connectades a les xarxes de transport i també sistemes de bateries o centrals de bombeig més petities connectades a les xarxes de distribució en funció de les necessitats i característiques. 

Ara bé, cal subratllar que aquests sistemes d’emmagatzematge no només han d’aportar capacitat energètica, sinó també la capacitat de respondre en qüestió de segons amb potència activa i reactiva davant canvis sobtats en les càrregues de les xarxes de transport i distribució, així com en situacions de curtcircuits, assegurant així l’estabilitat del sistema elèctric. Tanmateix, aquests projectes requereixen temps, capital i, sobretot, una visió estratègica a llarg termini que avui encara no és prou clara..

Les xarxes de transport i distribució viuen una contradicció semblant. Per fora semblen sòlides i modernes, però en realitat necessiten una transformació profunda per adaptar-se a un flux elèctric descentralitzat, bidireccional i més complex que mai. L’arribada de l’autoconsum, de les comunitats energètiques i de nous actors exigeix una digitalització i un reforç d’infraestructures que encara arrosseguen dissenys del segle passat. Sense aquests canvis, el sistema projecta una calma aparent mentre es desgasta per dins, com el cigne que sembla plàcid a la superfície mentre es mou amb intensitat sota l’aigua.

El risc més gran és que aquesta “calma” acabi convertint-se en cultura política i empresarial: responsables públics que amaguen dubtes per no perdre autoritat, empreses que projecten èxit mentre carreguen sobrecostos i tensions tècniques, ciutadans que assumeixen retards i obstacles com inevitables. Tot plegat erosiona la confiança i debilita la credibilitat d’un procés que hauria de ser col·lectiu, transparent i ambiciós.

La sortida passa per alinear el que mostrem amb el que realment passa. Reconèixer que les renovables necessiten emmagatzematge, que les xarxes requereixen una modernització urgent i que la transició comporta costos i dificultats no és un signe de debilitat, sinó un exercici de responsabilitat. Només així podrem construir una calma autèntica, on la superfície i el fons es corresponen, i on la societat pugui confiar que la transformació energètica no és un decorat, sinó un camí sòlid cap a un futur més just i resilient.

Ramon Gallart

Emmagatzematge a Gran Escala.

Recentment es va dur a terme la connexió del sistema Thurrock Storage al Regne Unit. 

Sense dubte és un punt d’inflexió en la manera com les xarxes de transport i distribució poden aprofitar el potencial de l’emmagatzematge d’energia a gran escala. El fet que aquesta instal·lació tingui una energia de 600 MWh i una potencia de 300 MW amb un temps de resposta en qüestió de segons, representa un salt qualitatiu respecte a les tecnologies tradicionals de suport de la xarxa.

Aquest tipus d’instal·lacions ofereixen flexibilitat, seguretat de subministrament i capacitat d’integració renovable que ara només podien garantir centrals de combustible fòssil o hidroelèctriques.

Actualment a Espanya no hi ha encara plantes BESS de gran escala connectades de manera permanent a la xarxa de transmissió. La capacitat instal·lada és d’uns 60 MW en bateries, molt inferior a la d’altres països europeus, i la major part de l’emmagatzematge existent continua sent hidroelèctric reversible. Tot i això, ja hi ha en construcció prop d’1 GWh de capacitat de BESS a escala de xarxa que hauria d’entrar en funcionament entre 2025 i 2026. Red Eléctrica de España ha rebut autorització per construir dos sistemes SATA de 25 MW cadascun a la subestació de Mercadal, que seran els primers projectes d’aquest tipus al país i estaran operatius el 2026. Paral·lelament, també s’estan desenvolupant projectes més petits, com el de Sanxenxo a Galícia amb 5 MW i 20 MWh, que entrarà en servei l’estiu de 2025. En resum, Espanya encara no disposa de grans plantes de bateries connectades a la transmissió, però ja hi ha iniciatives en marxa que convertiran aquesta tecnologia en una peça clau de la xarxa en els pròxims anys. (Font: https://www.rabobank.com/knowledge/d011476239-backup-power-for-europe-part-4-spain-s-bess-market-is-heating-up?)

Possiblement, en breu, es veuran més projectes en altres TSO d'europa com seria el cas de REE per incorporar projectes similars a Thurrock i així, millorar la resposta davant fluctuacions de generació renovable a Espanya, especialment amb l’alt volum d’energia eòlica i solar que te. 

Aquest sistemes BESS poden actuar com a reserves ràpides de freqüència i tensió, alliberant la dependència de centrals de gas de cicle combinat. L’emmagatzematge situat en punts estratègics de la xarxa de transport ajudaria a absorbir excedents en períodes de sobreproducció i alliberar-los a les hores punta, reduint la pressió sobre les línies de transport. A més, Espanya, amb interconnexions encara limitades amb França, Portugal i Marroc, podria beneficiar-se d’aquestes bateries per fer front a desequilibris interns sense dependre tant de fluxos transfronterers, millorant així la seva contribució a l’operació coordinada de la xarxa europea.

Europa ja disposa de grans sistemes BESS connectats directament a les xarxes de transport. Alguns dels més rellevants són: Blackhillock, a Escòcia, amb 300 MW i 600 MWh i primer al món a oferir serveis de estabilitat a un TSO i funcionalitat de grid forming; Capenhurst, a Anglaterra, amb 100 MW i 107 MWh, un dels més grans en transport operatius; Coalburn i Devilla, també a Escòcia, amb 1,5 GW totals i 3 GWh previstos entre 2027 i 2028; , a Norwich, amb 600 MWh associat al parc eòlic Hornsea 3; el projecte de Dilsen-Stokkem a Bèlgica, vinculat a la subestació de 380 kV d’Elia; el sistema d’Estònia gestionat per Elering amb 100 MW i 200 MWh; el de Razlog a Bulgària amb 25 MW i 55 MWh; i el projecte al nord d’Europa (Suècia) amb 9 MW i 94 MWh, el més gran de la regió nòrdica. Al Regne Unit també hi ha altres exemples com Minety (100 MWh), Bramley o Drax.

La demostració de viabilitat de projectes en aquesta escala generen confiança en la tecnologia i accelera la seva adopció també a nivell de distribució. Això es tradueix en sistemes més petits però distribuïts a prop del consum, que poden donar serveis de flexibilitat local. L’efecte d’escala impulsa la reducció de costos de les bateries de liti i pot obrir la porta a alternatives emergents (sodi, flux, aire-zinc). A mesura que aquestes tecnologies madurin, la seva instal·lació en xarxes de distribució serà més competitiva. i aquestes, podran aprofitar aquests sistemes per oferir serveis d’equilibri als TSO i alhora gestionar millor la generació connectada a les xarxes de distribució, cosa que és un impuls cap a la transició cap a xarxes més actives i intel·ligents.

Sovint es parla de renovables sense considerar el cost de la seva no gestionabilitat. Les fonts renovables són intermitents i, per tant, necessiten infraestructures addicionals per garantir l’estabilitat del sistema. Les tecnologies d’emmagatzematge formen part d’aquests costos que caldrien ser considerats com a requisit que permetin fer les renovables realment gestionables i sostenibles dins del sistema elèctric.

Per tant, segur que aquestes experiència mostren a altres TSO un camí per integrar més renovables amb seguretat, minimitzar colls d’ampolla i establir un marc que, per efecte d’escala, beneficiï també les xarxes de distribució.

Amb aquesta aposta, les bateries deixen de ser un complement i passen a ser una peça central de la transició energètica.

Ramon Gallart

Ordinador Inspirat en el Cervell Humà s'Acosta a la Mida del Cervell.

Una spin-off de la Universitat Tecnològica de Dresden fundada el 2021, SpiNNcloud Systems està a l'avantguarda de la informàtica neuromòrfica. 

S’han posicionat com un dels referents emergents en el camp de la informàtica neuromòrfica, una disciplina que busca inspirar-se en l’arquitectura i l’eficiència del cervell humà per desenvolupar sistemes de computació radicalment més potents i sostenibles. El seu origen es troba en un projecte singular: el xip SpiNNaker1, ideat per Steve Furber, el mateix enginyer que va dissenyar el microprocessador ARM que fan funcionar la majoria de telèfons intel·ligents actuals. SpiNNaker1 ja representava un canvi de paradigma en el processament paral·lel i la simulació de xarxes neuronals a gran escala, però la nova generació, SpiNNaker2, eleva aquestes capacitats a un nivell inèdit. 

El cervell humà és capaç de realitzar tasques d’una complexitat extraordinària amb un consum energètic sorprenentment baix, uns 20 watts, una eficiència que la intel·ligència artificial i la informàtica tradicional encara no han aconseguit igualar. SpiNNcloud Systems persegueix precisament aquesta fita: reproduir la capacitat de càlcul i la flexibilitat del cervell, però dins d’un entorn computacional escalable i pràctic per a aplicacions del món real. Spi NNaker2aconsegueix aquesta fita no només per la seva arquitectura innovadora, sinó també per una filosofia de disseny basada en la flexibilitat i l’optimització energètica.. 

A diferència dels ordinadors neuromòrfics clàssics, que es basen en models predefinits i cablejats, SpiNNaker2 ofereix una versatilitat sense precedents. Cada xip conté 152 unitats de processament capaçes d’implementar una gran varietat de models neuronals, permetent així adaptar-se a diferents tipus d’investigacions i aplicacions. El sistema es basa en tres pilars fonamentals: proporcionalitat energètica, cada nucli només consumeix energia quan està actiu, gràcies a un funcionament asíncron que permet executar milers de processos alhora i, escalabilitat extrema fins al punt de poder simular fins a 10.000 milions de neurones i assolir un rendiment de 0,3 exaops, situant-se entre els deu superordinadors més potents del planeta.

Aquestes característiques no són només un exercici tècnic; obren la porta a aplicacions que poden transformar camps tan diversos com la robòtica autònoma, la simulació del comportament cerebral per a la recerca biomèdica, el processament d’informació sensorial en temps real o fins i tot el desenvolupament de sistemes d’intel·ligència artificial capaços d’aprendre i adaptar-se de manera més eficient. La seva arquitectura flexible fa possible explorar models de computació inspirats en la neurociència que fins ara eren inviables per limitacions de cost, consum o complexitat tècnica.

En un moment en què la demanda de potència computacional creix de forma exponencial i el consum energètic esdevé un repte crític, iniciatives com la de SpiNNcloud Systems apunten cap a un futur on el càlcul massiu i l’eficiència energètica no siguin objectius incompatibles. Amb SpiNNaker2, aquesta start-up alemanya no només continua el llegat de Steve Furber, sinó que també marca un camí prometedor per a la pròxima generació de supercomputació inspirada en el cervell humà.

Ramon Gallart.

Estiu Tranquil a l’Europa Energètica Abans de l’Esprint Final.

Calma d’Estiu a l'Europa Energètica Abans del Gran Esprint del Darrer Quatrimestre de 2025.

Mentre Europa en general es gaudeix del sol, omple les terrasses dels cafès i baixa el ritme per les vacances d’estiu, el sector energètic del continent es prepara per a un esprint. No pas cap a una gandula, sinó cap a un dels períodes de quatre mesos més complexos i decisius dels darrers temps. De setembre a final d’any, els reptes combinats de seguretat energètica, objectius climàtics i volatilitat dels mercats requeriran una barreja de serenor estratègica i agilitat innovadora.

La pausa estiuenca pot donar una sensació enganyosa de calma. Però, rere el teló, TSOs, DSOs, Comercialitzadors, agregadors, polítics i innovadors del sector ja es preparen per la gestió de la demanda a la tardor i per a les jugades geopolítiques que podrien redefinir les cadenes de subministrament d’un dia per l’altre. La resiliència del mercat energètic europeu es posarà a prova no només pels pics estacionals de consum, sinó també per la interacció global de les rutes de GNL, la integració de renovables i l’escassetat de matèries primeres per a les tecnologies netes.

Un dels obstacles principals continua sent l’equilibri fràgil entre la capacitat de reserva de generació fòssil i el desplegament renovable. Els parcs eòlics marins del mar del Nord, les instal·lacions solars del sud d’Europa i les intereconnexions mitjançant les xarxes de transport transfronterers prometen una xarxa més verda, però les mancances d’emmagatzematge i la imprevisibilitat meteorològica segueixen sent uns adversaris formidables. Alhora, la volatilitat dels preus del gas natural, moderada però no eliminada després de les crisis recents, les restriccions tècniques a Espanya farà que les estratègies de cobertura per a l’hivern estiguin sota una lupa intensa.

Tanmateix, en aquest panorama tens, hi ha espai per a l’optimisme. L’impuls cap a xarxes intel·ligents amb nous actius com són les tecnologies que es fonamenten amb la electrònica de potencia, rehabilitacions energètiques i predicció de la demanda mitjançant intel·ligència artificial està guanyant força. No són només solucions tècniques: són l’equivalent sectorial a replantejar mentalment les pors, convertint la incertesa en motor de productivitat i creativitat. Tal com la neurocientífica Wendy Suzuki defensa que l’ansietat pot esdevenir un superpoder, Europa pot canalitzar la seva inquietud actual per impulsar la innovació i l’acció coordinada.

L’últim trimestre de 2025 pot ser el banc de proves de la credibilitat de la transició energètica del continent. Si els responsables polítics i del secitor industrial aconsegueixen aprofitar l’urgència sense deixar que la por paralitzi la presa de decisions, no només podrien superar l’hivern que s’acosta, sinó també accelerar el camí cap a un futur energètic més resilient i descarbonitzat. Ara per ara, però, és estiu: moment per recarregar piles, reflexionar i preparar-se, en silenci, per al gran esprint que vindrà.

Ramon Gallart

Naturalesa Ondulatòria de la Calor, Mitjançant l'Equació del Telègraf.

Quan s’acosta un tren o una ambulància amb la sirena en funcionament, percebem que el so arriba amb un to més agut que disminueix lleugerament fins que el vehicle ens passa pel costat.

Un cop ens ha avançat, la freqüència que escoltem baixa bruscament i segueix disminuint a mesura que s’allunya. Aquest fenomen, conegut com a efecte Doppler, és tan quotidià que sovint no li donem importància. Tanmateix, podria oferir pistes sobre un altre procés aparentment llunyà del món del so: el transport de calor.

Les cremades són una experiència desagradable per a qualsevol, però també una oportunitat per entendre millor com la calor es desplaça en sistemes complexos com els teixits biològics. La pregunta és: la calor viatja principalment per difusió de molècules o hi ha també mecanismes ondulatoris implicats? A l’Institut de Física Nuclear de l’Acadèmia Polonesa de Ciències (IFJ PAN) a Cracòvia es va estudiar aquest interrogant utilitzant l’equació del telègraf i analitzar si l’efecte Doppler podria aparèixer en el context del transport de calor.

En la física de les ones, l’efecte Doppler és un resultat natural de les equacions que descriuen la propagació. Però és possible trobar un efecte similar en l’equació del telègraf, que s’aplica a processos dissipatius com el flux de calor en medis esmorteïts? Si la resposta és afirmativa, obriria la porta a considerar teòricament la calor com un fenomen amb característiques pròpies de les ones, almenys en certs entorns i condicions.

Els resultats publicats a l’International Journal of Heat and Mass Transfer van mostrar que, efectivament, l’equació generalitzada del telègraf mostra un comportament compatible amb l’efecte Doppler. Això dona suport a la hipòtesi que el transport de calor, fins i tot en medis amb pèrdues com els teixits vius, pot tenir components ondulatòries. Aquesta nova perspectiva no és només una curiositat teòrica: pot tenir aplicacions pràctiques en àmbits mèdics, com l’optimització de tècniques de cirurgia làser o procediments cosmètics, on entendre amb precisió com es propaga la calor pot millorar la seguretat i l’eficàcia dels tractaments

Ramon Gallart

Bateries Darrera el Comptador, Gran Oportunitat.

L'oportunitat estratègica de les bateries darrere del comptador: cap a un nou model energètic amb urgència reguladora.

La derogació del Reial decret llei 7/2025 ha obert una escletxa per repensar i reestructurar el marc normatiu entorn de l'emmagatzematge energètic residencial i empresarial. En aquest context, la proposta d’un nou Reial Decret d’urgència hauria d'adquirir un caràcter fonamental per donar resposta immediata a la necessitat d'accelerar la integració de les bateries darrere del comptador en el sistema elèctric espanyol.

Aquestes tecnologies, que ja estan redefinint el panorama energètic en múltiples països, ofereixen avantatges clau tant per als usuaris com per a la indústria i el sistema elèctric en el seu conjunt. La seva adopció massiva no només suposa una millora de l'eficiència, sinó també una eina de valor per assolir els objectius de descarbonització i transició energètica.

Per als clients, les bateries darrere del comptador representen una revolució en la forma de consumir energia. La seva capacitat per reduir la factura elèctrica és només la punta de l'iceberg. Permeten gestionar l'autoconsum de manera intel·ligent, acumulant energia en hores de baixa demanda i utilitzant-la en hores punta. Aquesta gestió dinàmica potencia l'autonomia energètica de llars i empreses, augmentant la resiliència davant interrupcions de subministrament. A més, obren la porta a nous rols dels usuaris com a prosumidors, amb la possibilitat de vendre excedents d’energia o oferir serveis a la xarxa de distribució, com regulació de freqüència o voltatge, amb potencial de generar ingressos addicionals.

La indústria també és una clara beneficiària d’aquest nou paradigma. La demanda creixent de sistemes d’emmagatzematge està incentivant la inversió en recerca, accelerant la innovació en materials, electrònica de potència i sistemes de gestió energètica. Aquesta tendència es tradueix en la creació de llocs de treball qualificats, des de la fabricació de bateries fins a la seva instal·lació i manteniment. S'estan configurant nous models de negoci orientats a serveis de flexibilitat i agregació, que obren espais de col·laboració públic-privada i d'emprenedoria.

En l’àmbit del sistema elèctric, les bateries darrere del comptador són una peça clau per garantir l’estabilitat i la flexibilitat de la xarxa. Amb l’augment de la generació renovable connectades a les xarxes elèctriques de distribució, solar fotovoltaica i eòlica, principalment, l’emmagatzematge local permet compensar la intermitència i desajustos entre generació i consum. Això disminueix la necessitat de recórrer a centrals de generació de gas en moments de demanda punta, contribuint a la reducció d'emissions.

A més, aquestes bateries afavoreixen la modernització de la xarxa cap a un model més descentralitzat i intel·ligent. Les xarxes poden operar amb més eficiència i resiliència si disposen de recursos distribuïts que actuïn com a co-adjustants del sistema. Les tarifes dinàmiques i els esquemes d'incentius que promouen l'eficiència energètica són més viables amb l'ús extensiu de bateries, facilitant la participació activa dels usuaris.

La derogació del RDL 7/2025, tot i suposar un pas enrere en termes de certesa reguladora, pot esdevenir una oportunitat si va seguida de l’aprovació ràpida d’un nou decret que respongui a les necessitats actuals del sector. Aquest nou text hauria de consolidar els avanços tecnològics i socials assolits fins ara i posar les bases per una transició energètica que sigui justa, inclusiva i participativa.

Les bateries darrere del comptador no són només una eina tecnològica, sinó una palanca de canvi estructural. La seva implantació decidida i regulada amb visió de futur pot situar Espanya com a referent en l’adopció de sistemes energètics intel·ligents, sostenibles i centrats en les persones.

Ramon Gallart

Univers Energètic en Expansió. Misteris i Reptes del Reial Decret Urgent.

Segueixo en la mateixa línia de reflexió ara, sobre el projecte de Reial Decret i el seu paral·lelisme amb la cosmologia energètica.

La tramitació d’urgència del projecte de Reial Decret per al reforçament del sistema elèctric és com una mirada al nostre “univers energètic” en expansió: sabem que cal actuar ràpid, perquè el sistema creix i es transforma a una velocitat que no havíem vist mai. Igual que en cosmologia, on observem un univers en constant evolució des d’un Big Bang inicial, aquí també partim d’una “explosió normativa” (el derogat RDL 7/2025) que ha deixat pas a noves estructures i repte.

Aquesta urgència no és només un reflex del ritme legislatiu, sinó també de la realitat física i tecnològica del sistema elèctric. Les renovables, l’electrificació de la demanda i la digitalització han accelerat processos que abans avançaven a pas lent. És com si, de sobte, després de milions d’anys de calma, l’Univers hagués entrat en una fase d’expansió accelerada, formant estrelles i galàxies a una velocitat vertiginosa.

Aquest decret inclou mesures tècniques necessàries: reforç de la supervisió de la CNMC, encàrrecs normatius a REE, impuls a l’emmagatzematge hibridat i agilització de connexions per a nova demanda. Són passos importants, com les primeres galàxies formades després del Big Bang: estructures bàsiques que permeten que el sistema evolucioni. Cada mesura és com una nova “constel·lació” de normes i procediments que dona forma a l’espai energètic on ens movem.

Tanmateix, com passa amb l’Univers, a mesura que aprofundim, apareixen les grans preguntes pendents. El model de planificació encara assumeix una xarxa infinita, igual que la cosmologia assumeix espais homogenis i isotrops que no sempre coincideixen amb la realitat observada. Aquesta suposició és teòrica i elegant, però sovint xoca amb les limitacions pràctiques. El sistema concentra generació en punts allunyats del consum, traslladant grans volums d’energia amb riscos i costos elevats. Igual que en l’Univers, on les estructures complexes no van sorgir del no-res sinó d’interaccions i equilibris delicats, el nostre sistema elèctric necessita una planificació realista, descentralitzada i flexible.

I, com en la cosmologia, també tenim la nostra “matèria fosca” reguladora: la desaparició dels 5 km d’autoconsum, que deixa orfes molts projectes locals; el rol dels distribuïdors, que veuen reduït el seu paper en la gestió activa de la xarxa; i la incògnita pendent sobre l’agregador i les bateries connectades a xarxes de distribució com a actius de flexibilitat. Igual que la ciència busca entendre l’origen de la matèria i l’energia fosca, el sistema energètic haurà de resoldre aquestes qüestions si vol funcionar de manera estable i eficient.

Com l’Univers, el nostre sistema energètic no s’ha creat del no-res i no evolucionarà sol. La tramitació urgent és una bona eina per estabilitzar-lo, però per avançar caldrà comprendre i resoldre els “misteris” que encara el sustenten: flexibilitat, equilibri territorial i integració de nous actors. Accelerar és necessari, però fer-ho amb visió estratègica és l’única manera d’evitar que l’expansió acabi en col·lapse.

Si en cosmologia observem amb telescopis cada detall de l’Univers per entendre’n la història i predir-ne el futur, en el sistema energètic necessitem les nostres pròpies “eines d’observació”: dades, indicadors i models que ens permetin anticipar colls d’ampolla, identificar oportunitats i ajustar la trajectòria. Només així podrem garantir que la nostra expansió energètica sigui no només ràpida, sinó també equilibrada i sostenible.

Ramon Gallart