Ramon

Ramon
Ramon Gallart

18 de novembre, 2026

Interconnexions Europees

Com a professional dedicat al món de les xarxes elèctriques, observo amb interès l'aposta decidida d'Europa per incrementar les interconnexions entre països.


La idea és aparentment incontestable. Vull dir que, si volem un sistema basat en energies renovables, cal transportar energia des d'on es produeix fins on es consumeix. Tanmateix, crec que el debat actual ha de de centrar-se en els grans cables submarins i les interconnexions internacionals, sense pedre l'atenció a una qüestió igualment essencial i no és altre que, on es genera l'energia i com es distribueix territorialment.


Aquest article  de El Periódico de la Energía, posa de manifest una realitat preocupant. Europa disposa d'una cartera molt ambiciosa de projectes transfronterers, però la majoria continuen atrapats entre permisos, regulacions, discussions sobre el repartiment de costos i dificultats geopolítiques. Mentre el 69% dels projectes futurs són internacionals, la major part dels que han aconseguit avançar fins a la contractació continuen sent projectes domèstics. Aquesta dada ens hauria de fer reflexionar. Potser el problema no és tecnològic sinó de governança.

Però hi ha una segona reflexió encara més rellevant. Les interconnexions són imprescindibles (sense cap mena de dubte), però no poden substituir una planificació energètica equilibrada del territori. L'anàlisi de Joan Vila sobre el PLATER mostra que Catalunya presenta forts desequilibris energètics territorials. Això és que les grans àrees metropolitanes, especialment el Barcelonès, el Vallès Occidental o el Baix Llobregat, concentren enormes dèficits energètics, mentre que comarques com les Garrigues, el Solsonès, la Terra Alta o la Ribera d'Ebre es convertirien en exportadores netes d'energia.

Aquesta realitat ens recorda que les interconnexions internacionals no eliminen la necessitat de disposar d'una xarxa interna robusta. De fet, l'augment de renovables comportarà noves necessitats de transport tant dins dels països com entre ells. Si una part important de la generació es concentra lluny dels grans centres de consum, necessitarem més xarxes, més flexibilitat, més emmagatzematge i una gestió molt més intel·ligent de la demanda.

Des del meu punt de vista, Europa hauria d'evitar un error estratègic de pensar que la solució consisteix únicament a construir més interconnectors. La flexibilitat del futur no vindrà només dels cables. Vindrà també de les bateries, de l'autoconsum, de les comunitats energètiques, de l'electrificació intel·ligent i d'una demanda capaç d'adaptar-se a la disponibilitat dels recursos renovables. Aquesta mateixa idea apareix en el debat que acompanya l'article de Joan Vila, on es destaca la necessitat d'incorporar emmagatzematge i flexibilitat abans de continuar sobredimensionant les infraestructures.

També considero encertada una reflexió sovint absent del debat públic. Quan es discuteixen nous parcs renovables o noves línies elèctriques, l'atenció se centra gairebé exclusivament en l'impacte visual o territorial immediat. En canvi, dediquem menys temps a valorar els impactes que no es veuen com son les emissions de carboni, la dependència energètica exterior, els residus o els riscos derivats de mantenir tecnologies amb combustibles finits. Joan Vila sintetitza aquesta idea comparant l'ocupació territorial de les renovables amb altres impactes menys visibles però igualment rellevants per a la sostenibilitat del sistema.

La crítica constructiva que faria a l'actual estratègia europea és que continua existint una certa obsessió per les grans infraestructures, mentre costa més avançar en les reformes que permetrien accelerar-ne l'execució. El problema no és que faltin projectes. El problema és que falten mecanismes àgils per transformar-los en realitat. Si un projecte com el GRITA 2 entre Grècia i Itàlia es retarda anys simplement per revisions dels criteris de cost-benefici, és legítim preguntar-se si la governança està evolucionant al mateix ritme que la transició energètica.

Per tant, les interconnexions europees són una peça imprescindible del futur energètic. Necessitem més capacitat d'intercanvi, especialment en països perifèrics com Espanya. Però també hem d'entendre que els cables no resolen per si sols els desequilibris del sistema. La veritable transició energètica exigirà combinar interconnexions, generació distribuïda, emmagatzematge, flexibilitat de la demanda i una planificació territorial que sigui socialment acceptable. Si no abordem tots aquests elements simultàniament, correm el risc de construir una Europa molt ben connectada sobre el paper, però insuficientment preparada per gestionar la complexitat energètica del futur.

Ramon Gallart