Fa uns dies varen coincidir tres notícies que, llegides juntes, expliquen molt bé on som.
Penso que hem fet molt bé els deures en generació, però hem anat tard en xarxa. I llavors, quan la xarxa no dona l'abast, la transició es frena per on menys ens ho esperàvem.
Comencem per França, que és on comença també el problema. La ministra francesa d'Energia, Maud Bregeon, ha deixat clar davant l'Assemblea Nacional que França no acceptarà que la UE li imposi interconnexions amb Espanya o Alemanya contràries a la seva estratègia (El Periódico de la Energía, 03/11/2026). Reconeix que les interconnexions són necessàries, però sempre amb les seves condicions.
Les xifres ens ho diuen ben clar. Avui la capacitat d'intercanvi amb França és de 2,8 GW i arribarà a 5 GW quan s'acabi l'enllaç pel golf de Biscaia, d'aquí a uns dos anys. Això serà només un 5% de la potència instal·lada a Espanya, quan l'objectiu europeu era un 10% el 2010 i un 15% el 2030 (mateixa font). Els dos projectes pirinencs, per Navarra i per l'Aragó, portarien la capacitat a 8 GW.
És clar que sí, França té tot el dret a defensar el seu model nuclear i el seu parc de l'EPR2. Però ves per on, quan el 2022-2023 va necessitar importar, les interconnexions li van anar molt bé. La interconnexió no és un favor a Espanya, vull dir que, és mercat interior europeu. Mentre no ho entenguem així, la península continuarà funcionant com una illa elèctrica.
I si no podem exportar, què passa amb els excedents? Doncs que es perden. Espanya va retallar el 2025 el 3,1% de la seva producció renovable per restriccions físiques de xarxa, gairebé el doble que l'any anterior i la xifra més alta de la UE. Ho diu l'informe d'ACER publicat el 4 de novembre (El Periódico de la Energía, 06/11/2026).
Font: ACER, Progress of EU electricity wholesale market integration 2026, via El Periódico de la Energía.
Dues dades més em semblen rellevants. A Espanya, el cost de gestionar les restriccions va equivaler al 15,5% del preu mitjà del mercat diari, el segon més alt d'Europa després d'Irlanda. I els redespatxos per problemes de tensió han passat del 10% el 2022 al 33% el 2025, amb un salt especial a la península després de l'apagada del 28 d'abril de 2025 (mateixa font).
O sia, no és només que les línies vagin plenes. És que estem substituint generació síncrona per electrònica de potència i la xarxa ha perdut part de la seva capacitat natural de controlar la tensió. Llavors, cada kWh renovable que retallem el paguem dues vegades, és a dir, per no aprofitar-lo i per haver d'engegar una altra central que el substitueixi.
Això ens porta a la tercera peça, la que posa Alexis Barlari (Omexom Spain), que defensa que la propera revolució energètica serà la de les infraestructures que fan possibles les renovables (El Periódico de la Energía, 04/11/2026). Hi estic d'acord.
L'apagada del 28 d'abril de 2025 no va tenir una única causa, però sí que ens va ensenyar una cosa que no altre que, hem canviat la física de la xarxa i no hem canviat prou la manera d'operar-la, jo en dirai, de gestionar-la. No és nou la realitat de la física, la inèrcia i el control de tensió ens els "regalaven" les màquines síncrones. Ara els hem de dissenyaro dir que s'ha de "pagar" quan hem exolcat que les renovables la fon primarai es "gratis" però ja he expressat diverses vegades, que mai hem explicat que la seva gestionabiltiat, no ho és.
I aquí vull insistir en un matís que impacta en els costos. La resiliència no és comprar bateries, compensadors síncrons o subestacions digitals per separat. És fer que treballin juntes, amb observabilitat, automatització, comunicacions i ciberseguretat. O sia, passar d'una xarxa reactiva a una xarxa predictiva, que detecti la pertorbació abans que es converteixi en un tall de subministrament.
Si baixem tot això al cas espanyol, la paradoxa és evident. Espanya té l'avantatge competitiu de generar electricitat renovable de les més barates d'Europa. Però si la llencem, si no la podem exportar i si la restricció tècnica es menja un 15,5% del preu del mercat diari, aquest avantatge es dilueix pel camí.
Veig tres efectes clars:
1.-Senyal de preu distorsionat. Hores amb preus zero o negatius al migdia i serveis d'ajust cars a la nit. Això desanima la inversió renovable nova i perjudica la indústria que vol electrificar-se.
2.- Illa elèctrica. Amb un 5% d'interconnexió quan s'acabi Biscaia, molt lluny del 15% europeu per a 2030, no podem exportar excedents ni importar suport en una emergència.
3.- Cost per a tothom. ACER xifra en uns 8.000 milions d'euros les pèrdues acumulades a Europa entre 2020 i 2025 pels retards en projectes d'integració (El Periódico de la Energía). Els retards no són gratis per tant, els paguem a la factura.
És clar que sí, cal la planificació de xarxa 2030, però també cal que la retribució premiï la xarxa intel·ligent i la flexibilitat, no només el quilòmetre de línia i el transformador instal·lat.
Mirant-ho des de casa nostra, Catalunya ho viu d'una manera particular. Som frontera amb França i ja tenim l'enllaç en corrent continu Baixàs–Santa Llogaia, però la nova capacitat que es planteja passa per Biscaia, Navarra i l'Aragó. O sia, el debat de les interconnexions ens afecta, però no el protagonitzem.
Alhora, Catalunya va endarrerida en desplegament renovable respecte a altres comunitats i té un teixit industrial intensiu en energia. Llavors, el risc és doble: importar energia d'altres territoris per una xarxa de transport congestionada i, d'altra banda, tenir punts de connexió saturats on la indústria i els nous projectes no troben capacitat d'accés.
Ves per on, aquí la distribució té molt a dir. Les distribuïdores som les que veiem cada dia l'autoconsum, la recàrrega del vehicle elèctric, les bombes de calor i els parcs solars que es connecten a mitja tensió. Si la xarxa de distribució és observable, digital i capaç de gestionar flexibilitat local, podem alleugerir la congestió abans que arribi al transport. És clar que sí, la resiliència també es construeix des de baix, poble a poble i subestació a subestació.
Llavors, què en traiem de tot plegat? Les tres notícies diuen el mateix des d'angles diferents. Vull dir que, la transició ja no es juga en la generació, es juga en la xarxa i per això, proposo cinc línies d'acció:
1. Interconnexió com a política europea, no bilateral. Brussel·les ha de garantir que els projectes pirinencs avancen, respectant els interessos francesos però sense dret de veto de facto.
2. Control de tensió i serveis de xarxa. Que les renovables i els convertidros d'elecotreicnai de potencia aportin control de tensió i potència reactiva amb mecanismes competitius, com ja reclama ACER.
3. Emmagatzematge on fa falta. Bateries i bombeig ubicats als nusos congestionats, per absorbir excedents en lloc de retallar-los.
4. Xarxa de distribució intel·ligent. Digitalització, sensòrica i mercats locals de flexibilitat, amb una retribució que premiï l'eficiència i no només l'actiu instal·lat.
5. Velocitat administrativa. Cada any de retard té un cost mesurable. Tramitar xarxa ha de ser tan prioritari com tramitar generació.
O sia, si volem que el sol i el vent de casa nostra es converteixin en competitivitat industrial, primer hem de construir la carretera per on han de circular. I aquesta carretera es diu xarxa.
Ramon Gallart






