Ramon

Ramon
Ramon Gallart

21 de novembre, 2026

La Xarxa Com a Coll d'Ampolla de la Transició Energètica.

Fa uns dies varen coincidir tres notícies que, llegides juntes, expliquen molt bé on som.

França diu que no acceptarà interconnexions imposades; Espanya és el país de la UE que més renovables llença per culpa de la congestió de la xarxa; i el sector comença a parlar de la resiliència de la xarxa com la gran infraestructura de la transició. O sia, el problema ja no és generar energia neta, és dur-la on cal, quan cal i amb garanties.


Penso que hem fet molt bé els deures en generació, però hem anat tard en xarxa. I llavors, quan la xarxa no dona l'abast, la transició es frena per on menys ens ho esperàvem.

Comencem per França, que és on comença també el problema. La ministra francesa d'Energia, Maud Bregeon, ha deixat clar davant l'Assemblea Nacional que França no acceptarà que la UE li imposi interconnexions amb Espanya o Alemanya contràries a la seva estratègia (El Periódico de la Energía, 03/11/2026). Reconeix que les interconnexions són necessàries, però sempre amb les seves condicions.

Les xifres ens ho diuen ben clar. Avui la capacitat d'intercanvi amb França és de 2,8 GW i arribarà a 5 GW quan s'acabi l'enllaç pel golf de Biscaia, d'aquí a uns dos anys. Això serà només un 5% de la potència instal·lada a Espanya, quan l'objectiu europeu era un 10% el 2010 i un 15% el 2030 (mateixa font). Els dos projectes pirinencs, per Navarra i per l'Aragó, portarien la capacitat a 8 GW.

És clar que sí, França té tot el dret a defensar el seu model nuclear i el seu parc de l'EPR2. Però ves per on, quan el 2022-2023 va necessitar importar, les interconnexions li van anar molt bé. La interconnexió no és un favor a Espanya, vull dir que, és mercat interior europeu. Mentre no ho entenguem així, la península continuarà funcionant com una illa elèctrica.

I si no podem exportar, què passa amb els excedents? Doncs que es perden. Espanya va retallar el 2025 el 3,1% de la seva producció renovable per restriccions físiques de xarxa, gairebé el doble que l'any anterior i la xifra més alta de la UE. Ho diu l'informe d'ACER publicat el 4 de novembre (El Periódico de la Energía, 06/11/2026).


Font: ACER, Progress of EU electricity wholesale market integration 2026, via El Periódico de la Energía.

Dues dades més em semblen rellevants. A Espanya, el cost de gestionar les restriccions va equivaler al 15,5% del preu mitjà del mercat diari, el segon més alt d'Europa després d'Irlanda. I els redespatxos per problemes de tensió han passat del 10% el 2022 al 33% el 2025, amb un salt especial a la península després de l'apagada del 28 d'abril de 2025 (mateixa font).

O sia, no és només que les línies vagin plenes. És que estem substituint generació síncrona per electrònica de potència i la xarxa ha perdut part de la seva capacitat natural de controlar la tensió. Llavors, cada kWh renovable que retallem el paguem dues vegades, és a dir, per no aprofitar-lo i per haver d'engegar una altra central que el substitueixi.

Això ens porta a la tercera peça, la que posa Alexis Barlari (Omexom Spain), que defensa que la propera revolució energètica serà la de les infraestructures que fan possibles les renovables (El Periódico de la Energía, 04/11/2026). Hi estic d'acord.

L'apagada del 28 d'abril de 2025 no va tenir una única causa, però sí que ens va ensenyar una cosa que no altre que, hem canviat la física de la xarxa i no hem canviat prou la manera d'operar-la, jo en dirai, de gestionar-la. No és nou la realitat de la física, la inèrcia i el control de tensió ens els "regalaven" les màquines síncrones. Ara els hem de dissenyaro dir que s'ha de "pagar" quan hem exolcat que les renovables la fon primarai es "gratis" però ja he expressat diverses vegades, que mai hem explicat que la seva gestionabiltiat, no ho és.

I aquí vull insistir en un matís que impacta en els costos. La resiliència no és comprar bateries, compensadors síncrons o subestacions digitals per separat. És fer que treballin juntes, amb observabilitat, automatització, comunicacions i ciberseguretat. O sia, passar d'una xarxa reactiva a una xarxa predictiva, que detecti la pertorbació abans que es converteixi en un tall de subministrament.

Si baixem tot això al cas espanyol, la paradoxa és evident. Espanya té l'avantatge competitiu de generar electricitat renovable de les més barates d'Europa. Però si la llencem, si no la podem exportar i si la restricció tècnica es menja un 15,5% del preu del mercat diari, aquest avantatge es dilueix pel camí.

Veig tres efectes clars:

1.-Senyal de preu distorsionat. Hores amb preus zero o negatius al migdia i serveis d'ajust cars a la nit. Això desanima la inversió renovable nova i perjudica la indústria que vol electrificar-se.

2.- Illa elèctrica. Amb un 5% d'interconnexió quan s'acabi Biscaia, molt lluny del 15% europeu per a 2030, no podem exportar excedents ni importar suport en una emergència.

3.- Cost per a tothom. ACER xifra en uns 8.000 milions d'euros les pèrdues acumulades a Europa entre 2020 i 2025 pels retards en projectes d'integració (El Periódico de la Energía). Els retards no són gratis per tant, els paguem a la factura.

És clar que sí, cal la planificació de xarxa 2030, però també cal que la retribució premiï la xarxa intel·ligent i la flexibilitat, no només el quilòmetre de línia i el transformador instal·lat.

Mirant-ho des de casa nostra, Catalunya ho viu d'una manera particular. Som frontera amb França i ja tenim l'enllaç en corrent continu Baixàs–Santa Llogaia, però la nova capacitat que es planteja passa per Biscaia, Navarra i l'Aragó. O sia, el debat de les interconnexions ens afecta, però no el protagonitzem.

Alhora, Catalunya va endarrerida en desplegament renovable respecte a altres comunitats i té un teixit industrial intensiu en energia. Llavors, el risc és doble: importar energia d'altres territoris per una xarxa de transport congestionada i, d'altra banda, tenir punts de connexió saturats on la indústria i els nous projectes no troben capacitat d'accés.

Ves per on, aquí la distribució té molt a dir. Les distribuïdores som les que veiem cada dia l'autoconsum, la recàrrega del vehicle elèctric, les bombes de calor i els parcs solars que es connecten a mitja tensió. Si la xarxa de distribució és observable, digital i capaç de gestionar flexibilitat local, podem alleugerir la congestió abans que arribi al transport. És clar que sí, la resiliència també es construeix des de baix, poble a poble i subestació a subestació.

Llavors, què en traiem de tot plegat? Les tres notícies diuen el mateix des d'angles diferents. Vull dir que, la transició ja no es juga en la generació, es juga en la xarxa i per això, proposo cinc línies d'acció:

1. Interconnexió com a política europea, no bilateral. Brussel·les ha de garantir que els projectes pirinencs avancen, respectant els interessos francesos però sense dret de veto de facto.

2. Control de tensió i serveis de xarxa. Que les renovables i els convertidros d'elecotreicnai de potencia aportin control de tensió i potència reactiva amb mecanismes competitius, com ja reclama ACER.

3. Emmagatzematge on fa falta. Bateries i bombeig ubicats als nusos congestionats, per absorbir excedents en lloc de retallar-los.

4. Xarxa de distribució intel·ligent. Digitalització, sensòrica i mercats locals de flexibilitat, amb una retribució que premiï l'eficiència i no només l'actiu instal·lat.

5. Velocitat administrativa. Cada any de retard té un cost mesurable. Tramitar xarxa ha de ser tan prioritari com tramitar generació.

O sia, si volem que el sol i el vent de casa nostra es converteixin en competitivitat industrial, primer hem de construir la carretera per on han de circular. I aquesta carretera es diu xarxa.

Ramon Gallart

18 de novembre, 2026

Interconnexions Europees

Com a professional dedicat al món de les xarxes elèctriques, observo amb interès l'aposta decidida d'Europa per incrementar les interconnexions entre països.


La idea és aparentment incontestable. Vull dir que, si volem un sistema basat en energies renovables, cal transportar energia des d'on es produeix fins on es consumeix. Tanmateix, crec que el debat actual ha de de centrar-se en els grans cables submarins i les interconnexions internacionals, sense pedre l'atenció a una qüestió igualment essencial i no és altre que, on es genera l'energia i com es distribueix territorialment.


Aquest article  de El Periódico de la Energía, posa de manifest una realitat preocupant. Europa disposa d'una cartera molt ambiciosa de projectes transfronterers, però la majoria continuen atrapats entre permisos, regulacions, discussions sobre el repartiment de costos i dificultats geopolítiques. Mentre el 69% dels projectes futurs són internacionals, la major part dels que han aconseguit avançar fins a la contractació continuen sent projectes domèstics. Aquesta dada ens hauria de fer reflexionar. Potser el problema no és tecnològic sinó de governança.

Però hi ha una segona reflexió encara més rellevant. Les interconnexions són imprescindibles (sense cap mena de dubte), però no poden substituir una planificació energètica equilibrada del territori. L'anàlisi de Joan Vila sobre el PLATER mostra que Catalunya presenta forts desequilibris energètics territorials. Això és que les grans àrees metropolitanes, especialment el Barcelonès, el Vallès Occidental o el Baix Llobregat, concentren enormes dèficits energètics, mentre que comarques com les Garrigues, el Solsonès, la Terra Alta o la Ribera d'Ebre es convertirien en exportadores netes d'energia.

Aquesta realitat ens recorda que les interconnexions internacionals no eliminen la necessitat de disposar d'una xarxa interna robusta. De fet, l'augment de renovables comportarà noves necessitats de transport tant dins dels països com entre ells. Si una part important de la generació es concentra lluny dels grans centres de consum, necessitarem més xarxes, més flexibilitat, més emmagatzematge i una gestió molt més intel·ligent de la demanda.

Des del meu punt de vista, Europa hauria d'evitar un error estratègic de pensar que la solució consisteix únicament a construir més interconnectors. La flexibilitat del futur no vindrà només dels cables. Vindrà també de les bateries, de l'autoconsum, de les comunitats energètiques, de l'electrificació intel·ligent i d'una demanda capaç d'adaptar-se a la disponibilitat dels recursos renovables. Aquesta mateixa idea apareix en el debat que acompanya l'article de Joan Vila, on es destaca la necessitat d'incorporar emmagatzematge i flexibilitat abans de continuar sobredimensionant les infraestructures.

També considero encertada una reflexió sovint absent del debat públic. Quan es discuteixen nous parcs renovables o noves línies elèctriques, l'atenció se centra gairebé exclusivament en l'impacte visual o territorial immediat. En canvi, dediquem menys temps a valorar els impactes que no es veuen com son les emissions de carboni, la dependència energètica exterior, els residus o els riscos derivats de mantenir tecnologies amb combustibles finits. Joan Vila sintetitza aquesta idea comparant l'ocupació territorial de les renovables amb altres impactes menys visibles però igualment rellevants per a la sostenibilitat del sistema.

La crítica constructiva que faria a l'actual estratègia europea és que continua existint una certa obsessió per les grans infraestructures, mentre costa més avançar en les reformes que permetrien accelerar-ne l'execució. El problema no és que faltin projectes. El problema és que falten mecanismes àgils per transformar-los en realitat. Si un projecte com el GRITA 2 entre Grècia i Itàlia es retarda anys simplement per revisions dels criteris de cost-benefici, és legítim preguntar-se si la governança està evolucionant al mateix ritme que la transició energètica.

Per tant, les interconnexions europees són una peça imprescindible del futur energètic. Necessitem més capacitat d'intercanvi, especialment en països perifèrics com Espanya. Però també hem d'entendre que els cables no resolen per si sols els desequilibris del sistema. La veritable transició energètica exigirà combinar interconnexions, generació distribuïda, emmagatzematge, flexibilitat de la demanda i una planificació territorial que sigui socialment acceptable. Si no abordem tots aquests elements simultàniament, correm el risc de construir una Europa molt ben connectada sobre el paper, però insuficientment preparada per gestionar la complexitat energètica del futur.

Ramon Gallart

15 de novembre, 2026

Dependència Energètica i Digital.

En menys de 48 hores, dues notícies aparentment llunyanes ens han recordat el mateix i no és altre cosa que les nostres societats funcionen sobre infraestructures crítiques que donem per descomptades fins que fallen.


El 12 de novembre, milions d'usuaris de Microsoft 365, Outlook i Teams ens vàrem quedar sense eines de treball. L'endemà, la premsa especialitzada informava que Alemanya es prepara per tornar a posar en alerta centrals de carbó i petroli davant d'una possible escassetat de gas.

Una és digital i l'altra energètica, però el fil que les uneix és interessant i es diu, la dependència. Dependència d'un proveïdor tecnològic global, d'una banda, i d'un combustible importat de zones geopolíticament inestables, de l'altra. I, què en podem aprendre des d'Espanya i Catalunya?


Comencem per Alemanya. Segons un esborrany de llei que es va ser avançat pel diari Handelsblatt, el Govern alemany vol obligar els operadors de centrals de carbó i petroli a estar preparats per si falta gas aquest hivern. La idea és que aquestes centrals substitueixin les de gas en la generació elèctrica, de manera que el gas disponible quedi reservat per a la indústria i les llars, que no poden canviar fàcilment de font d'energia.

Però, el detall tècnic cal tenir en compte; les centrals només podrien funcionar si el Govern declara oficialment una situació d'escassetat, i els operadors haurien de tenir combustible per funcionar a plena potència 30 dies amb carbó o 10 dies amb petroli. La norma s'aplicaria a les centrals de la reserva de seguretat i a les que havien de tancar el 2026 o el 2027, i estaria vigent fins al 31 de març de 2028.

Clarament, el context explica la urgència. El conflicte armat dels Estats Units i Israel amb l'Iran ha sacsejat els mercats energètics, i els magatzems de gas alemanys no han arribat aquest any a l'objectiu d'ompliment del 70% fixat per a principis de novembre. O sia, quatre anys després del tall del gas rus, Alemanya torna a mirar el carbó com a assegurança. No és la primera vegada ja que, el 2022 ja va aplicar una mesura similar, que va expirar el març del 2024.

Mentrestant, en el món digital, Microsoft patia una caiguda global que va deixar usuaris de diversos països sense accés normal al correu i a les eines de treball. Al principi, l'empresa va parlar d'una càrrega elevada en diferents regions. Després va aclarir que no hi havia hagut un pic de trànsit sinò que, diversos servidors havien deixat de respondre a les comprovacions automàtiques de seguretat i la resta de la infraestructura s'havia sobrecarregat.

Per recuperar el servei, Microsoft va aturar els desplegaments, va redirigir trànsit cap a altres zones de la seva xarxa mundial i va reiniciar els servidors afectats. Finalment, va validar un mètode alternatiu de verificació que va permetre recuperar part dels equips de manera progressiva.

Ves per on, la descripció tècnica de l'incident sembla la d'un sistema elèctric. Vull dir que, uns quants nodes cauen, la càrrega es redistribueix sobre els que queden i, si no hi ha prou marge, l'efecte s'encadena. Qualsevol enginyer de xarxa reconeix aquest patró.

Aquest paral·lelisme no és casual. Tant en l'energia com en el núvol hem optimitzat els sistemes per a l'eficiència i el cost, sovint a costa de la redundància. Concentrem el subministrament en pocs proveïdors, pocs combustibles o pocs centres de dades perquè és més barat, fins que una incidència inesperada ens recorda el preu real d'aquesta concentració.

Hi ha, a més, una connexió física cada cop més directa que no és altre que, els centres de dades que sostenen serveis com els de Microsoft són grans consumidors d'electricitat. La digitalització i la intel·ligència artificial disparen la demanda elèctrica, i aquesta demanda s'ha de cobrir amb un sistema energètic que, com mostra el cas alemany, encara depèn d'importacions vulnerables. És molt rellevant entendre que la resiliència digital i la resiliència energètica ja no es poden planificar per separat.

Si portem aquesta reflexió a casa nostra, el punt de partida d'Espanya és força diferent del d'Alemanya. Segons Red Eléctrica, les renovables ja representen el 72% de la potència instal·lada i el 60% del mix elèctric. A més, el sistema gasista espanyol té una diversificació d'entrada notable gràcies a les plantes de regasificació de GNL, entre les quals hi ha la del port de Barcelona. Aquesta és una fortalesa real davant de crisis com l'actual.

Ara bé, hi ha febleses a tenir en compte. La primera és l'aïllament. De fet, la presidenta de Red Eléctrica, Beatriz Corredor Sierra, recordava aquesta setmana que la capacitat d'interconnexió amb el continent amb prou feines arriba al 3%. O sia, som una "illa energètica" que, en cas de problema, té poc marge per recolzar-se en els veïns. L'apagada ibèrica del 28 d'abril de 2025 ja va demostrar que la robustesa del sistema no es pot donar per feta.

La segona feblesa és la nova demanda digital. Red Eléctrica ha concedit permisos d'accés per a 6 GW de centres de dades, però cap no està connectat encara, i Aragó ha arribat a plantejar uns 30 GW, una xifra gairebé equivalent a tota la punta de demanda d'Espanya, que ronda els 32 GW. El Govern prepara una regulació que exigiria a aquests centres cobrir amb renovables fins al 80% del consum horari i incorporar emmagatzematge.

Catalunya hi afegeix matisos propis. Té un pes molt elevat de la generació nuclear, amb Ascó i Vandellòs, i un desplegament de renovables que ha anat clarament per darrere d'altres comunitats. Barcelona és, alhora, un dels nodes on el sector proposa ubicar centres de dades per la seva connectivitat. És molt rellevant que, Catalunya combini una forta demanda industrial i digital amb una generació renovable pròpia encara insuficient i un calendari de tancament nuclear digem-ne....a l'horitzó.

Arribats aquí, vull ser crític. Després de molts anys treballant en el sector energètic, tinc la sensació que Europa continua gestionant la seguretat de subministrament a cop de crisi. El 2022 vam descobrir la dependència del gas rus; el 2026 descobrim la dependència del Golf. Que Alemanya hagi de tornar a recórrer al carbó com a assegurança no és només una mala notícia climàtica, és el reconeixement que no ha construït prou alternatives en quatre anys.

Crec que a Espanya no ens podem permetre cap autocomplaença. Tenir un 60% de renovables al mix és un èxit, però no és sinònim de seguretat si no va acompanyat d'emmagatzematge, d'interconnexions i d'una xarxa de distribució preparada. Les renovables redueixen la dependència de combustibles importats, però exigeixen una xarxa molt més flexible i intel·ligent, i aquí és on veig el coll d'ampolla real.

També em preocupa la lectura que fem de la caiguda de Microsoft. Moltes empreses, incloses les energètiques, han traslladat sistemes crítics al núvol d'un sol proveïdor sense plans de contingència reals. Si un error en un component de comprovació de servidors pot deixar sense correu milions de persones, què passaria si afectés els sistemes de gestió d'una xarxa elèctrica? Per mi, la resposta passa per la redundància, la diversificació de proveïdors i la capacitat d'operar en mode degradat.

I pel que fa als centres de dades, comparteixo la prudència de Red Eléctrica. Ves per on, la mateixa tecnologia que ha fallat aquesta setmana és la que vol consumir una part creixent de la nostra electricitat. Benvinguts siguin si aporten renovables pròpies, emmagatzematge i flexibilitat; però si només sumen demanda rígida a una xarxa ja tensionada, el que fan és traslladar el risc i el cost a llars i indústria.

Llavors, la lliçó d'aquesta setmana és que la seguretat no es construeix en plena emergència, sinó abans. Per a Espanya i Catalunya, això vol dir accelerar l'emmagatzematge i les interconnexions, reforçar les xarxes de distribució, prioritzar la demanda que aporta valor i flexibilitat, i exigir plans de contingència als proveïdors tecnològics dels quals depenem.

O sia, la transició energètica i la digital són la mateixa transició. Si la planifiquem com un sol sistema, podrem convertir l'avantatge renovable que tenim en una autèntica independència; si no, només haurem canviat una dependència per una altra.

Ramon Gallart

13 de novembre, 2026

El Pla de la Tallada i el Plater

El problema dels 4 aerogeneradors al Pla la Tallada no és que s'hagi dit no; és que ningú no podia saber, abans de començar, si la resposta seria sí o no.

Aquesta incertesa és exactament el que el Plater hauria de resoldre. Cinc anys després que se'n comencessin els treballs, el pla encara no està aprovat, i mentrestant les decisions es continuen prenent projecte a projecte.... això no és gens bo per Catalunya.


Des d'un sector que viu alhora de l'energia i del territori, val la pena mirar aquest cas amb calma, vull dir, no per defensar un promotor concret, sinó per continuar preguntar-nos quin sistema de decisió volem per a la transició energètica a Catalunya o el que és pitjo, si realment hi creiem com a país.

El 21 d'octubre, la Ponència d'Energies Renovables va signar una declaració d'impacte ambiental desfavorable per al parc eòlic del Pla de la Tallada (Baix Empordà). El projecte, de l'alemanya RWE, preveia quatre aerogeneradors i 22,8 MW. Hauria estat el primer parc eòlic de les comarques gironines. És la primera vegada que la Generalitat tomba un projecte renovable per motius paisatgístics, tal com va publicar el diari Ara.

El motiu és l'impacte sobre el fons escènic del Montgrí. EolicCat el considera un criteri subjectiu i difícil de quantificar, i avisa que el projecte queda mort perquè perd el punt de connexió a la xarxa. El Departament de Territori, en canvi, diu que manté el compromís amb les renovables a la Tallada i que el recorregut administratiu no s'ha esgotat, segons va publicar Nació.

Des del la meva perspectiva, voldria,  afegir-hi que sovint queda en segon pla, que en la consulta municipal, el 95,6% dels votants de la Tallada d'Empordà es van oposar als aerogeneradors tal com va informar 3Cat.

Llavors, com entendre quan el Govern es diu capaç de triplicar la potència renovable el 2030 i multiplicar-la per dotze el 2050 i, al mateix temps, es rebutja el primer parc eòlic gironí amb un criteri que no figura en cap norma aprovada. I, en la mateixa resposta, assegura que vol renovables a la Tallada. Les tres coses alhora són difícils d'explicar a ningú.

El Plater havia de ser precisament el mapa que evités aquestes situacions. La seva tramitació va començar el 2021. El text es va sotmetre a informació pública aquest 2026 i va rebre 12.143 al·legacions. Uns 300 ajuntaments el rebutgen i l'aprovació s'ha ajornat, com a mínim, fins a l'estiu del 2027.

El resultat és un buit on tothom perdem, vull dir que, els promotors inverteixen anys en estudis, tràmits i punts de connexió sense saber quins criteris paisatgístics se'ls aplicaran. Els municipis no tenen un instrument aprovat per ordenar el que volen i, sense Plater, hi han menys arguments de planificació territorial; finalment, l'administració podria acabar resolent conflictes territorials amb una eina pensada per avaluar impactes, no per fer política energètica.

Decidir cas a cas no és neutral perque, converteix cada projecte en una batalla i cada resolució en un precedent que ningú no ha discutit en abstracte.

Seria un error llegir aquest article com una crítica al fet de protegir el paisatge. El Montgrí és un dels referents visuals de l'Empordà, i una transició que ignori el territori perd el suport social que necessita. El 95,6% de rebuig a la consulta local és un senyal que cap promotor seriós pot menystenir.

La crítica és una altra. Vull dir que, el paisatge s'ha de poder valorar abans, no descobrir al final. Catalunya disposa d'eines per fer-ho, com els catàlegs de paisatge de l'Observatori del Paisatge. Si el fons escènic del Montgrí és incompatible amb aerogeneradors, aquesta limitació hauria de constar en un mapa públic, amb un radi i uns criteris de visibilitat que qualsevol pugui consultar. Aleshores el projecte no s'hauria plantejat on es va plantejar, o s'hauria redissenyat des del primer dia.

Això és el que el sector reclama quan parla de seguretat jurídica. No demana que es digui que sí a tot, sinó saber per endavant on és que sí, on és que no i per què.

Criticar és fàcil; el repte és proposar. Aquestes mesures no demanen més permissivitat, sinó més previsibilitat. Per exemple, 

1.- Aprovar el Plater amb un calendari ferm, desvinculat del cicle electoral. Cada mes sense pla multiplica casos com el de la Tallada.

2.- Convertir els criteris paisatgístics en cartografia pública, amb les conques visuals, distàncies a fites com el Montgrí i graus de protecció, consultables per tothom abans de presentar cap projecte.

3.- Crear un informe previ de viabilitat territorial, ràpid i no vinculant, abans que el promotor comprometi inversió i punt de connexió.

4.- Fer que les zones prioritàries del Plater siguin la base de les zones d'acceleració, com proposen conjuntament UNEF Unión Española Fotovoltaica, el Clúster de l'Energia Eficient de Catalunya , EolicCat - Associació Eòlica de Catalunya, els Enginyers Industrials de Catalunya i Associació Renovem-nos. Així no caldria repetir en cada projecte el que ja s'ha estudiat a escala territorial (nota conjunta).

5.- Posar la participació local i el retorn al territori al principi, no al final. Es a dir, participació veïnal en el capital, beneficis per al municipi i diàleg abans del disseny.

6.- Donar una sortida clara quan la resposta és no. És a dir, si el Govern creu que hi ha encaix a la Tallada, ha de dir on i com, i estudiar mecanismes perquè una reubicació raonable no impliqui començar de zero.

La Tallada no ha de ser recordada com el precedent que va frenar l'eòlica a Girona, sinó com el cas que va accelerar una planificació seriosa. Catalunya va tard en renovables, i no s'ho pot permetre fer tard i, a més, de manera desordenada.

La transició energètica necessita el mateix que qualsevol infraestructura de país, vull dri, regles clares, conegudes per endavant i aplicades amb coherència. Protegir el paisatge i desplegar renovables no són objectius oposats. Són compatibles si es decideixen en el mapa, i no en cada expedient. 

Ramon Gallart

07 de novembre, 2026

Els Network-Codes i la Temptació de Mirar Cap Avall

Aquest text amplia el meu article "L'apagada ibèrica vista des de la distribució" i es recolza en l'informe final de l'ENTSO-E sobre l'incident del 28 d'abril de 2025 (març de 2026), en els informes de l'ENTSO-E "Market Design Options for Congestion Management" (juny de 2026) i "Flexibility from Renewable Energy Sources" (novembre de 2025), i en la cobertura de pv magazine, WindEurope i Enlit World.

Quan un sistema elèctric cau en menys de 90 segons, la primera pregunta tècnica que ens ve al cap és: què ha passat? i acostuma a venir acompanyada d'una segona, menys neutre que no és altre que cercar de qui és la culpa. L'apagada del 28 d'abril de 2025 a la península Ibèrica no va ser una excepció. I és precisament en aquesta segona pregunta on val la pena aturar-se, perquè la resposta que s'imposi avui ja comença a condicionar anys de regulació, la revisió dels codis de xarxa, el disseny de mercat i el repartiment de responsabilitats entre operadors de transport (TSO) i operadors de distribució (DSO) que pagem els clients.


 es té una perpectiva per mirar l'incident des de la cadira de la distribució, no com un exercici defensiu, sinó per una raó més sòlida segur que, si el diagnòstic s'equivoca de nivell, els remeis també ho faran.

L'informe final de l'ENTSO-E, publicat el març de 2026 després de la feina d'un panell de 49 experts, és inequívoc en un punt que sovint s'havia distorsionat: el problema no van ser les renovables. En paraules del president del Board de l'ENTSO-E, Damián Cortinas, el problema va ser "el control de tensió, independentment del tipus de generació". L'informe descriu una combinació de factors com son les oscil·lacions (0,63 Hz locals i 0,2 Hz interàrea), mancances en el control de tensió i de potència reactiva, pràctiques de regulació de tensió divergents, reduccions ràpides de generació i desconnexions en cascada al territori Espanyol, que van desembocar en una pujada de tensió incontrolada i, com a conseqüència, la desconnexió en cascada de generació.

La direcció de la fletxa causal importa. Els convertidors que es van desconnectar ho van fer, en bona part, per sobretensió. És a dir, no van "provocar" l'incident, van reaccionar a una tensió que ja s'havia enfilat aigües amunt. Per tant, no s'ha de confondre el símptoma amb la causa en base a que tractar la desconnexió de generació basada en inversors (IBR) com l'origen i no com l'efecte d'una fallada de control de tensió, és el primer error que convé evitar. Aquesta lectura, a més, és coherent amb el que el propi ENTSO-E escriu al seu informe Market Design Options for Congestion Management (juny de 2026), quan cita el 28-A per subratllar que, fins i tot quan la congestió no és la causa arrel, l'operació del sistema és cada cop més fràgil i depèn d'una planificació operativa robusta, d'anàlisis de seguretat i del control de tensió en temps real. És a dir, la mateixa casa reconeix que la palanca és operativa i de planificació, no de comportament de la MT i BT.

Aquí és on veig que la mirada des de la distribució esdevé imprescindible. Existeix un relat, còmode per a qui vol desplaçar la responsabilitat cap avall, segons el qual una desconnexió massiva i sobtada d'IBR connectats a la xarxa de distribució hauria estat un factor determinant. El problema d'aquest relat no és ideològic, és probatori. El mateix informe final admet que la investigació va quedar limitada per dades incompletes ja que, els DSO no tenien accés a les dades reals de producció dels generadors per sota d'1 MW que de fet son essencialment autoconsum fotovoltaic en teulada, diversos titulars de generació no van poder aportar registres de falta, i només dos fabricants d'inversors van facilitar dades agregades de manera voluntària (capítol 1.1.2, pàg-7) . L'informe reconeix que els buits de dades van impedir determinar la causa d'algunes desconnexions.

Sobre aquesta base pública, em sorgeixen una serie de preguntes: 

1.- Sobre la representativitat: dues mostres voluntàries i agregades, són una base suficient per extrapolar el comportament del parc nacional, i què passa amb la resta? 

2.- Sobre la coherència interna: si les dades aportades divergeixen entre elles, amb quin criteri s'escull la lectura que se'n fa es a dir, la interpretació més desfavorable o la més probable? I,

3.- Sobre el contrafactual: s'ha comparat el comportament del 28-A amb dies anteriors comparables, per distingir el que és anòmal del que és simplement habitual en aquestes plantes? 

Aquestes no són objeccions per exculpar, sinó per demanar el mateix estàndard de prova que exigiríem a qualsevol altra banda del sistema. Quan la conclusió que se n'extreu és una obligació regulatòria per a milions d'actius i per a desenes de DSO, el llistó probatori ha de ser alt, no oportunista. I convé recordar un principi elemental que és l'absència d'observabilitat no és una prova de culpabilitat. Que els DSO no tinguessin visibilitat sota 1 MW és, en tot cas, un argument per millorar la mesura, no per atribuir per defecte a la baixa tensió el que no s'ha pogut mesurar.

Res del que precedeix nega les mancances reals. L'informe assenyala buits en la monitorització en temps real, en la coordinació transfronterera i en la comunicació TSO–DSO. I l'informe Flexibility from Renewable Energy Sources (novembre de 2025) del propi ENTSO-E dedica pàgines senceres a la necessitat d'observabilitat i controlabilitat, especialment per als actius petits que requereix de desplegament de comptadors intel·ligents adequata a les cadencies de mostrig necessaries, control dels recursos distribuïts, requisits tècnics harmonitzats. Tot això és necessari i cap DSO seriós ho discuteix. De fet, Espanya hi apareix com a exemple positiu: el centre de control del TSO rep dades en temps real de tots els generadors per sobre d'1 MW i pot enviar consignes als de més de 5 MW, amb l'Automatic Power Reduction System (APRS) com a fita en la integració renovable. L'escletxa d'observabilitat real és, doncs, molt específica  i no és altre que el segment per sota 1 MW, no la xarxa de MT/BT.

El risc apareix quan aquesta agenda legítima de la més observabilitat, més coordinació, més controlabilitat es fa servir com a cavall de Troia per a una altra cosa com la d'endurir els requisits de generació (RfG) més enllà del necessari, imposar grid-forming a distribució i, sobretot, ampliar el control del TSO sobre el DSO. El matís és decisiu. El 28-A no va ser fonamentalment un problema de manca de requisits de generació; els requisits de reactiva ja hi eren; va ser un problema de control de tensió i de pràctiques operatives. Utilitzar l'incident per reobrir de bat a bat els RfG i reordenar les competències entre nivells és una conclusió no tècnica que no es dedueix automàticament de la física de l'incident. Coordinar-se no és el mateix que subordinar-se.

Hi ha, finalment, una reflexió que va més enllà de l'apagada i que connecta amb el gran debat de disseny de mercat que travessa l'informe de congestió zonal contra nodal. El model europeu, zonal, deixa a l'operador del sistema un marge de maniobra és a dir, la potestat de redespatxar el que consideri necessari per fer viable el resultat de mercat. La fixació de preus nodals, en canvi, resol la congestió ex ante dins de la mateixa casació i, per construcció, no li deixa aquest marge. La virtut del model europeu és, doncs, la discrecionalitat operativa en temps real. Però aquesta virtut només val el que valgui la planificació a llarg termini que dona forma al mix amb què l'operador arriba a temps real.

Aquí hi ha la lliçó incòmoda del 28-A. A Europa ho apostem gairebé tot a la planificació. Si aquesta planificació com és la de reserves de reactiva, de posicionament de tensió, de pràctiques de regulació no es fa bé, l'operador arriba al temps real amb un mix que ja no té com "agafar" per fer-lo viable, per molt marge de redespatx que la norma li reconegui sobre el paper. El marge existeix; les eines per exercir-lo, aquell dia, no hi eren en la mesura necessària. Aquesta és el quid de la qüestió en que la mirada des de la distribució ajuda a veure amb nitidesa. És a dir, el blackout, no es va produir aigües avall, es va produir en la planificació i l'operació de dalt. I per això la temptació de resoldre'l "mirant cap avall" no només és injusta amb l'evidència disponible: és, sobretot, ineficaç, perquè apunta a la palanca equivocada.

Posar en valor la lectura de la distribució no és una qüestió de gremis. És una qüestió de bon diagnòstic. Si acceptem que la causa va ser el control de tensió i les pràctiques operatives llavors, tal com diu el propi informe, els remeis prioritaris són operatius i de planificació com és el control automàtic de tensió, gestió dinàmica de reactiva, esmorteïment d'oscil·lacions, coordinació TSO–DSO real i intercanvi de dades. L'observabilitat de la baixa tensió hi ajudarà, i cal impulsar-la amb decisió. Però convertir un problema de tensió en un pretext per reescriure el repartiment de poder entre nivells de xarxa seria com, aprendre la lliçó equivocada d'una nit que ens va costar hores de foscor i diners a la societat. 

Ramon Gallart

05 de novembre, 2026

Què és Innovar? Una Resposta des de l’Orbita

L'Alfred Coma Pujadas es preguntava en aquest enllaç què és, de debò, la innovació.

Li vaig respondre de manera breu. La seva pregunta em va inspirar i, avui, he considerat aprofundir una mica més i de las eva relfexió, m'ha inspiorat elaboar aquest text i completar aquella resposta.


La seva reflexió partia d’una escena que molts reconeixerem la qual és des d'una sessió amb una vintena de persones dedicades a impulsar la innovació a les seves organitzacions, asseguts en cercle, compartint aprenentatges i errors. La intel·ligència artificial era el fil conductor, però el que el va "sacsejar" va ser una altra cosa i va ser que, de les vint persones, només tres treballaven la innovació directament amb startups. La resta ho feia per altres camins. 

La seva primera reacció va ser pensar que el seu model era més disruptiu, i justament aquesta sensació el va fer dubtar de si sabia de veritat què volia dir innovar.

Crec que aquesta mena de "crisi existencial" la compartim molts dels qui ens hi dediquem. I diu molt de bo d’ell que l’hagi convertida en una pregunta en lloc d’una certesa. La seva conclusió em sembla encertada diu "la innovació oberta i el corporate venturing aporten velocitat i accés, la R+D aporta criteri, diferenciació i capacitat d’influir, i les dues vies no competeixen, sinó que es reforcen". M’agradaria afegir-hi algunes idees.

La primera és que la innovació no té una definició única, i probablement no n’ha de tenir. Schumpeter la va descriure com a «noves combinacions». El Manual d’Oslo de l’OCDE la defineix com un producte o un procés nou o millorat que es diferencia significativament de l’anterior i que arriba a l’ús real. D’altres la mesuren per l’impacte, per la ruptura o pel valor que genera. Cada organització hi troba el seu encaix, i per això en aquella sessió van aparèixer vint maneres diferents d’entendre-la. Totes vàlides.

El que sí que veig sovint és una confusió de fons: confondre innovar amb ser resilient. La resiliència és la capacitat d’absorbir un cop i recuperar-se, d’adaptar-se perquè no hi ha alternativa. És imprescindible, però és reactiva. La innovació és una altra cosa: és decidir anar més enllà quan encara no t’hi obliga ningú. Una empresa pot sobreviure sense innovar, almenys durant un temps. El que no pot fer és créixer de debò.

Per això la innovació no és una moda, encara que ara la IA ho faci semblar. Des del foc fins a l’electricitat, l’ésser humà ha innovat sempre, i no només per sobreviure, sinó per superar-se: per fer més, millor o diferent del que ja era possible. Les eines canvien, siguin la R+D, les startups, el corporate venturing o la IA, però el motor és el mateix: l’ambició de millorar el que ja funciona.

Per explicar-ho, m’agrada imaginar-ho com un sistema planetari. El planeta és el negoci del dia a dia: el que ja funciona, el que dona resultats, el que té més massa. La innovació és el satèl·lit, petit, que hi orbita al voltant. Com més massa té el planeta, més fort l’atrau: processos, urgències, informes i la força del «sempre ho hem fet així».

Un satèl·lit no flota: està caient constantment cap al planeta, i només la seva velocitat li permet no tocar-ne mai la superfície. A més, en les òrbites baixes, el fregament amb l’atmosfera li va restant energia a poc a poc. Si ningú no fa correccions periòdiques, l’òrbita es degrada i el satèl·lit acaba absorbit. Amb la innovació passa exactament el mateix. Innovar és, sobretot, perseverança: sense una energia sostinguda en temps, recursos i convicció, la gravetat del dia a dia acaba engolint qualsevol iniciativa, per brillant que fos al principi.

La física ens dona encara una lliçó més incòmoda. Per mantenir-se en òrbita, un satèl·lit necessita una velocitat concreta. Per escapar del planeta, en necessita aproximadament un 41 % més, perquè la velocitat d’escapament és l’arrel de dos vegades la velocitat orbital. Entremig hi ha un territori que conec bé: el del projecte que no cau, però tampoc no surt. És el pilot perpetu, que sobreviu any rere any sense convertir-se mai en negoci. Com que no fracassa, ningú no el veu com un problema.

La mateixa fórmula diu que la velocitat necessària per escapar disminueix com més lluny del centre es troba el satèl·lit. Traduït a l’empresa: un equip amb autonomia, dedicació pròpia i capacitat de decidir necessita menys esforç per sortir que un equip que comparteix agenda amb l’operativa. I encara una altra lectura: tot i que el ritme exigit és el mateix per a un projecte petit que per a un de gran, l’energia total sí que creix amb la mida. Un projecte ambiciós infrafinançat arriba a mig camí i torna a caure.

Aquí és on la conclusió del meu col·lega encaixa perfectament amb la metàfora. Les sondes espacials aprofiten la gravetat dels planetes per guanyar velocitat: s’hi acosten de manera controlada i en surten impulsades. Les startups i la innovació oberta poden fer aquest paper d’impuls, de velocitat i d’accés a allò que no tenim a dins. La R+D, en canvi, és el sistema de guiatge: el que dona criteri per saber cap on volem anar i capacitat per diferenciar-nos quan hi arribem. Un coet sense impuls no s’enlaira; un coet sense guiatge s’enlaira cap a qualsevol lloc. Per això no competeixen, són etapes i sistemes del mateix vehicle.

Cada òrbita té, a més, el seu propi rellotge. Com més ambiciós és un projecte, més llarg és el seu cicle de maduració, i això ens obliga a mesurar la innovació amb indicadors propis, no amb els trimestrals de l’operativa. I tota òrbita necessita alguna cosa que mantingui el rumb davant les pertorbacions: una visió clara i un patrocini directiu que la protegeixi.

Acabo amb l’única cosa que vaig afegir al comentari original. Abans de triar la via, si R+D, startups o totes dues, val la pena preguntar-nos per a què innovem. Si la resposta és "per no quedar-nos enrere", estem parlant de resiliència. Si és "per arribar on encara no ha arribat ningú", aleshores sí, estem innovant.

Gràcies per llegir aquestes línies. Us torno la pregunta: quina és l’energia que esteu disposats a donar als vostres satèl·lits perquè no tornin a caure?


Ramon Gallart

01 de novembre, 2026

L'Hidrogen als Vaixells. Una Lectura des de Catalunya

Quan es parla de descarbonitzar el transport marítim, el pes de les xifres acostuma a passar desapercibut.

El sector mou més del 80% del comerç mundial i emet entre el 2,7% i el 3% del CO₂ global. Sembla poc fins que es recorda que cap altra activitat mou tanta mercaderia amb tan poca alternativa a un combustible fòssil pesant. En aquest context, una revisió publicada el 2025 a MDPI per Alavi-Borazjani, Adeel i Chkoniya ha tornat a situar l'hidrogen al debat. L'estudi, repassa com es produeix l'hidrogen, com es pot fer servir per moure un vaixell, quines emissions evita, què costa i quins projectes pilot ja existeixen. Per a un país com Catalunya, amb dos ports de primer ordre i una aposta declarada pels gasos renovables, no és quelcom extrany. El que es decideixi sobre els combustibles marítims acabarà passant per Barcelona i Tarragona.


Els autors parteixen d'una idea que, des del meu punt de vista, costa de rebatre. L'hidrogen, usat en piles de combustible o en motors, no emet CO₂, ni òxids de sofre ni partícules en el punt d'ús, i si es produeix per electròlisi amb renovables, la seva petjada al llarg del cicle de vida és molt baixa. El treball detalla totes les combinaciones, des de l'hidrogen gris, obtingut del gas natural i responsable de la gran majoria de la producció actual, fins al verd, passant pel blau amb captura de carboni o el turquesa per piròlisi de metà. Recorre també les tecnologies de propulsió, des de les piles de membrana de bescanvi de protons, les més madures, fins als motors d'hidrogen i les turbines. Hi afegeix un llarg catàleg de projectes, del ferri noruec MF Hydra a vaixells d'investigació i remolcadors al Japó. La conclusió és que la fórmula més flexible passa per combinar amoníac com a combustible principal i hidrogen verd en sistemes híbrids. El document reconeix, això sí, els obstacles i és, la baixa densitat energètica per volum, els costos de producció, la manca d'infraestructura de bunkering i una regulació encara dispersa.

Fins aquí, l'estudi és un bon mapa. El que cal m'ha fet preguntar-me és si el territori sobre el qual s'aplica correspon a la realitat catalana, i la resposta és que en part sí. El Port de Barcelona ja ha adjudicat una hidrogenera a SympH2ony, una joint venture que, segons el mateix Port, invertirà 20 milions d'euros i podrà arribar a produir 540 tones anuals d'hidrogen verd. L'equipament s'ubicarà a la ZAL Port i servirà camions, autobusos i maquinària de terminals. Al seu costat hi ha l'H2BCNHUB, un hub de 20 MW alimentat amb fotovoltaica i aigua residual tractada, que podria abastir uns 300 camions de pila de combustible i que forma part d'una xarxa de quatre hubs que es vol estendre a Saragossa, Madrid i València. En paral·lel, Enagás prepara una xarxa troncal catalana d'uns 275 km que afectarà 89 municipis, entre els quals 30 de Barcelona i 59 de Tarragona. De la regasificadora de Barcelona sortirà, si arriba a bon port, el BarMar, un hidroducte submarí d'uns 400 quilòmetres fins a Marsella, amb capacitat de transportar fins a dos milions de tones anuals i integrat en l'H2Med. Tant la xarxa troncal espanyola com l'H2Med han conservat l'estatus de Projecte d'Interès Comú de la Unió Europea. A Tarragona, finalment, s'ha anunciat una planta de 25 MW a La Boella, a Reus, amb una producció prevista de 1.250 tones anuals, una informació que convé prendre amb prudència mentre no hi hagi tancament financer.

Sobre el paper, tot això dibuixa un país en moviment. Per això convé aturar-se en els punts on el relat de l'estudi, i el que se'n pot deduir per a casa nostra, ensopega amb les dades. El primer és l'escala. Bona part dels projectes que es citen com a prova de viabilitat són de potències modestes. Per exempel, embarcacions amb dues piles de 5 kW, una balena-watching amb una pila de 10 kW com a generador auxiliar, un sistema mòbil de 30 kW. L'estudi mateix admet que les piles actuals no són adequades per a vaixells grans i d'alta potència. Passar d'aquests demostradors a un granelet oceànic de 20 MW, com els que contempla algun projecte, no és un pas natural, sinó una altra tecnologia, un altre finançament i un altre nivell de risc. Si el relat no ho diu amb claredat, s'indueix a pensar que és només qüestió de temps.

El segon punt és l'economia, on l'estudi diu més del que conclou. El text recull que el cost total de propietat d'un portacontenidors d'hidrogen pot superar el doble del d'un de dièsel amb hidrogen a 4 dòlars el quilo, i que el combustible suposa prop del 87% d'aquest cost. També que un remolcador té un cost un 28% superior i que un ferri podria arribar a la paritat només si redueix l'autonomia d'hidrogen que porta a bord. Els llindars de competitivitat que s'hi citen tampoc coincideixen: 5 dòlars el quilo segons un treball, 3,3 segons un altre. I el rang del cost de l'hidrogen verd, d'1,12 a 16,06 euros el quilo, és tan ample que serveix de poc per decidir una inversió. Amb aquest material, afirmar que les perspectives econòmiques són molt encoratjadores és més un acte de fe que una deducció. Jo les qualificaria de condicionals: depenen d'una electricitat renovable molt barata, d'una caiguda notable del cost dels electrolitzadors i d'un preu del carboni que encara no existeix al nivell necessari.

Hi ha també algunes tensions internes ja que l'estudi sosté que l'hidrogen supera l'amoníac i el metanol en impacte ambiental, però acaba recomanant l'amoníac com a combustible principal. Defensa que el seu baix pes permet transportar més càrrega, mentre que en un altre punt reconeix que els tancs criogènics són de dues a tres vegades més cars que els de gas natural liquat (GNL) i ocupen molt més espai, la qual cosa obliga a bunkerar molt més sovint o a sacrificar bodega. Són matisos que no invaliden el treball, però que expliquen per què cal llegir-lo com una ressenya de possibilitats i no com una guia d'inversió.

El món real, a més, no ha esperat l'article per posar a prova aquestes promeses. Ni ha advertit públicament que ara per ara cal evitar invertir en hidrogen i amoníac per al transport marítim, pels costos i per les inversions que exigirien vaixells i ports. Ørsted va aturar la construcció de FlagshipONE, un projecte de 55.000 tones anuals d'e-metanol a Suècia que es presentava com el més gran d'Europa, i va assumir una pèrdua d'uns 220 milions de dòlars. Segons Westwood, el desembre del 2024 ja hi havia 23 projectes d'hidrogen verd a Europa cancel·lats o aturats, més del 20% de la cartera regional. L'anàlisi de GlobalData apunta al mateix: el ritme de desenvolupament de l'amoníac i el metanol de baixa emissió s'alenteix i el seu paper dista de ser garantit. Fins i tot els qui han apostat més fort pel metanol, com Maersk, han vist que les primeres operacions es feien amb biometà perquè l'e-metanol era massa car. Els professionals del sector, per la seva banda, apuntaven que ni l'EU ETS ni una futura taxa de l'OMI no tancaran la distància de preus fins ben entrats els anys trenta.

Aquesta última qüestió ens porta al marc regulatori, que és on l'estudi, publicat el març del 2025, ha envellit pitjor. El text dona per fet que l'OMI serà el gran impulsor, però l'octubre del 2025 el comitè de protecció del medi marí va decidir ajornar un any l'adopció del Marc de Zero Net, amb 57 estats a favor de l'ajornament, 49 a favor de votar-lo i 29 que s'abstenien o no eren presents. Aquest marc preveia un estàndard global de combustible i un mecanisme de preu de les emissions, i havia reunit un ampli suport en la votació de principi d'abril del 2025. L'ajornament es va produir enmig de fortes pressions polítiques, amb amenaces de sancions als països que el recolzessin. La decisió definitiva s'ha reprogramat per a finals del 2026; el ministeri finlandès de Transport la situa al novembre, mentre que altres fonts parlen d'octubre o desembre, de manera que convé comprovar-ho abans de donar res per tancat. Mentrestant, l'Europa del EU ETS i del FuelEU Maritime ja imposa obligacions al sector, però, com adverteixen els juristes, regular sense els grans actors a bord crea risc polític i inestabilitat. Un armador no decideix una inversió a trenta anys sobre aquesta base.

Una lectura honesta des de Catalunya no pot ignorar tampoc que el Port de Barcelona és, alhora, un cas de pragmatisme. Fa pocs anys va estrenar el primer vaixell de subministrament de GNL construït a Espanya, el Haugesund Knutsen, i va justificar l'operació amb l'objectiu de reduir les seves emissions de carboni un 50% el 2030. No és una contradicció amb l'aposta per l'hidrogen, sinó la prova que la transició es fa per etapes i que els combustibles intermedis ocupen espai mentre maduren els definitius. Tampoc no és casual que el memoràndum entre el Port i Enagás per impulsar projectes d'hidrogen se signés al costat de la presentació d'aquest bunker de GNL.

I tanmateix, a la banda de terra la dificultat és una altre. És adir no és tècnica, sinó de governança. Un editorial recent de Diari Més recorda que la Vall de l'Hidrogen del Sud de Catalunya, presentada fa dos anys amb el suport de la Generalitat, d'Enagás i de Repsol, es troba en un punt mort, sense calendari d'execució. És un senyal d'alerta, perquè una xarxa de 270 quilòmetres només té sentit si hi ha demandes compromeses a cada extrem, com la indústria petroquímica de Tarragona o el propi port. Alhora, l'obertura dels plans de participació pública d'Enagás, amb setze jornades presencials per a la xarxa troncal i la implicació de 42 municipis costaners pel BarMar, recorda que l'acceptació social serà tan decisiva com l'enginyeria. Hi ha, en tot cas, una bona notícia de fons: prop del 80% dels traçats previstos coincideix amb els gasoductes existents, cosa que pot reduir tant els costos com l'impacte territorial.

On queda, doncs, el sentit de tot plegat? Probablement allà on les dades de l'estudi i les del territori coincideixen i no son altre que en els usos de potència moderada i activitat regular. Remolcadors, ferris, maquinària i camions portuaris són aplicacions on l'hidrogen pot competir en un horitzó raonable, amb tancs més petits i repostatge programat. La hidrogenera del Port i l'H2BCNHUB apunten exactament en aquesta direcció. En canvi, per a la navegació d'altura, el més probable és que acabi dependre de derivats com el metanol o l'amoníac i d'una regulació global estable que encara no tenim. Dir-ho no és fer de pessimista; és evitar que els recursos públics es dirigeixin a l'escenari més vistós en lloc del més viable.

Per això, de la lectura de l'estudi i dels fets, jo extrauria tres criteris per a Catalunya. 

1.- La demanda ha d'anar abans que la infraestructura. Vull dir que els hidroductes i les plantes només s'han de construir quan hi hagi consumidors compromesos, i convé aprofitar al màxim els traçats que ja existeixen.

2.- Cal exigir transparència en els costos: els projectes finançats amb fons públics haurien de publicar el cost real per quilo i per kWh útil, no rangs aspiracionals. 

3.- La participació territorial ha de ser real. Amb 89 municipis afectats per la xarxa, el diàleg amb el territori no és un tràmit, és una condició perquè el projecte tiri endavant. 

L'hidrogen marítim no és un miratge, però tampoc és un destí assegurat. Depèn, com gairebé tot en energia, de molts detalls que mereixen ser mirats amb lupa.

Ramon Gallart