Qui Paga la Llum del Futur?

El canvi en la factura elèctrica revela una nova realitat i és que més enllà del consum, el cost de mantenir la xarxa redefineix la justícia energètica en una societat electrificada i connectada.

Enmig de tot el soroll sobre el preu de la llum, hi ha alguna cosa més important que sovint passa desapercebuda i això és, com estem canviant la manera de pensar qui paga per l’electricitat i com ho fa. La idea que mitjançant EUROELECTRIC sobre les empreses elèctriques europees volen augmentar el cost de la potència contractada i reduir el del consum no és només un ajust tècnic segons l'article de El Economista, és una nova manera d’entendre l’energia en una societat que cada cop depèn més de l’electricitat i vol ser més justa.

Durant molt de temps, la factura de la llum es basava en una idea simple. És a dir, qui més consumeix, més paga. Però això està canviant. Les xarxes elèctriques, que són com una autopista per a l’electricitat, tenen costos que no depenen tant de quanta electricitat es consumeix, sinó de garantir que sempre n’hi hagi disponible quan es necessita. És com tenir una autopista preparada per al trànsit intens, encara que la major part del temps estigui gairebé buida.

El sector elèctric proposa un canvi important i es pretén que, en lloc de pagar només per l’electricitat (kWh) que es consumeix, es paga més per tenir accés a la xarxa i menys pel consum real. Això vol dir que el més important és tenir la possibilitat de consumir electricitat quan es necessita, i no tant la quantitat que se’n consumeix.

Aquest canvi té implicacions importants per a la societat i l’economia. D’una banda, pot fer que el sistema sigui més estable i just, especialment en un moment en què Europa està invertint molts recursos en millorar les xarxes elèctriques per donar suport a la transició cap a energies més netes. De l’altra, planteja preguntes difícils com, si és just que qui consumeix poca electricitat pagui més? Com afecta això a les persones amb menys recursos o a aquells que han decidit generar la seva pròpia electricitat?

Aquí és on entra en joc un altre element a tenir en compte i és la inclusió de nous actors, com les persones que generen la seva pròpia electricitat i les comunitats energètiques, en el pagament dels costos de la xarxa. La idea és que, encara que algú produeixi la seva pròpia energia, continua necessitant la xarxa com a suport quan no hi ha sol o vent, i per tant també ha d’assumir una part dels costos. Això busca evitar que uns paguin pels altres, però també genera tensions amb la idea d’autosuficiència energètica.

Tot plegat recorda el que va passar amb la liberalització delsector de les telecomunicacions, Al principi, la promesa era d’accés universal i d’empoderament de l’usuari, però amb el temps es va fer evident que darrere d’aquesta llibertat hi havia infraestructures costoses i una concentració de poder creixent. És com si internet hagués començat com una plaça pública oberta i hagués acabat funcionant com una ciutat amb peatges invisibles. això és que et pots moure lliurement, però algú paga el manteniment dels carrers i dels sistemes, i no sempre de manera transparent.

El sector elèctric sembla podria seguir un camí similar. La generació pròpia i les energies renovables han alimentat la idea d’un sistema més obert i participatiu, però la realitat física de la xarxa imposa límits. La infraestructura continua sent central, costosa i imprescindible. I, com en el món digital, la pregunta no és només tècnica, sinó política i social. Per tant, com es reparteixen els costos de manera justa?

També és interessant que no hi hagi una harmonització completa de les tarifes elèctriques a Europa. Cada país té les seves pròpies regles, com si fossin “ecosistemes digitals” diferents. Això pot ser font d’innovació, però també de desigualtats i de complexitat per als consumidors i les empreses.

En el fons, el debat sobre la factura de la llum és una finestra a una qüestió més àmplia: que no pot obviar com financem les infraestructures essencials en una economia que cada cop depèn més de l’electricitat i la tecnologia. Tant l’energia com la tecnologia comparteixen una tensió bàsica entre accessibilitat i sostenibilitat econòmica. Volem sistemes oberts, nets i assequibles, però també robustos i capaços de sostenir el futur.

Potser la lliçó és que no hi ha res gratuït en cap infraestructura complexa. Ni a internet ni a la xarxa elèctrica. El repte és fer visible aquest cost i repartir-lo de manera equitativa, sense trencar la promesa d’un sistema més just i participatiu. I això, més que una qüestió tècnica, és un debat col·lectiu que tot just comença. 

Ramon Gallart

Primera Reunió Online.

El 16 de maig de 1916, va tenir lloc un fet singular com avançant al seu tempr quan l'American Institute of Electrical Engineers (AIEE) va organitzar el que podria considerar-se la primera reunió virtual del món.

La primera reunió virtual de la història. A les 20:30, des de l’Engineering Societies Building de Nova York, el seu president, John J. Carty, va donar inici a una trobada que connectava més de 5.100 persones repartides en vuit ciutats i quatre fusos horaris. Tot això, en una època en què la tecnologia de comunicació més sofisticada era el telèfon.

Els assistents a Atlanta, Boston, Chicago, Denver, Nova York, Filadèlfia, Salt Lake City i San Francisco seguien la sessió mitjançant receptors telefònics instal·lats a les seves butaques. La dimensió tècnica de l’esdeveniment era extraordinària: més de 6.500 km de línies telefòniques travessaven 20 estats, sostingudes per 150.000 pals i connectades a través de 5.000 sistemes de commutació. La premsa de l’època va elogiar l’experiència com una fita d’enginyeria sense precedents.

La dinàmica de la reunió no resulta tan llunyana de les actuals. Després d’una mena de comprovació inicial entre ciutats, es van transmetre missatges institucionals, entre els quals destacaven les intervencions del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, i figures clau en el desenvolupament del telèfon com Alexander Graham Bell o Thomas Watson. A les 21:00, la sessió es va interrompre perquè cada ciutat pogués escoltar ponents locals, una estructura sorprenentment similar a les actuals sessions paral·leles. Posteriorment, les diferents seus es van tornar a connectar per compartir salutacions i posar en valor les seves contribucions regionals. Fins i tot hi va haver espai per a la música, amb gravacions fonogràfiques de cançons patriòtiques retransmeses per les línies telefòniques.

L’ambient general era d’optimisme envers el progrés tecnològic, tot i que ja emergien inquietuds que avui continuen vigents, com l’esgotament dels recursos naturals o els efectes socials de la industrialització. Tanmateix, la trobada també reflectia les limitacions del seu temps: la participació de les dones era molt restringida i només en algunes ciutats se’ls permetia assistir com a convidades. No seria fins al 1922 que Edith Clarke esdevindria la primera dona membre associada de l’AIEE.

Malgrat la seva importància, encara hi ha aspectes desconeguts d’aquell esdeveniment. No se sap amb certesa quin va ser el cost d’una operació d’aquesta magnitud, ni com funcionaven exactament els receptors individuals. Tampoc es conserven fotografies de la reunió, fet que afegeix un cert aire enigmàtic a aquesta fita tecnològica.

Aquella reunió de 1916 va ser molt més que un experiment puntual: va anticipar una manera de comunicar-nos que avui considerem quotidiana. Els enginyers que la van fer possible no només demostraven capacitat tècnica, sinó també una visió clara d’un món connectat a distància. Més d’un segle després, mentre ens enfrontem a problemes de connexió o fatiga digital, costa no imaginar que aquells pioners veurien amb certa ironia les nostres queixes. Ells van fer possible el que avui donem per fet.

Ramon Gallart

Font: Gigazine. The first virtual conference in human history was held in 1916. How big was it and how was it held?

La Nova Frontera de la Seguretat Elèctrica és la Digitalització i Resiliència en la Xarxa de Distribució

Els petits distribuïdors a Espanya acceleren la transformació cap a xarxes intel·ligents i descentralitzades davant l’augment global d’amenaces físiques i digitals sobre les infraestructures energètiques.

L'augment d'atacs físics a les infraestructures elèctriques a tot el món és un greu problema. Aquests atacs van des de sabotatges fins a l'ús de drones per causar danys. Això mostra que la xarxa elèctrica, que abans es considerava robusta i segura, ara és més vulnerable. Un exemple d'això és l'exercici GridEx als Estats Units, on es van simular atacs a la xarxa elèctrica i es va veure que els operadors han d'estar preparats per fer front a fenòmens climàtics extrems, tensions geopolítiques i nous tipus d'atacs.

Hi ha proves que mostren que els ciberatacs contra infraestructures importants, sobretot al sector elèctric, estan augmentant molt. Això passa a tot el món, a Europa i a Espanya. En general, les organitzacions pateixen més de 2.000 atacs cada setmana, i això creix al voltant del 10% cada any. A Espanya, els ciberatacs a infraestructures bàsiques han augmentat un 43% només en un any, i els problemes han arribat a ser el doble (https://arxiv.org/abs/2111.13862).

El motiu principal daquest augment és que els sistemes elèctrics es tornen més digitals molt ràpid. Això inclou les xarxes intel·ligents i els sistemes SCADA. A més, els entorns IT i OT es comencen a fusionar, i la situació geopolítica actual fa que l'energia sigui un objectiu estratègic en les amenaces híbrides.

En aquesta situació, les empreses que transporten i distribueixen electricitat són especialment vulnerables a atacs de ransomware, espionatge i sabotatge. Per tant, és molt important enfortir la ciberresiliència i coordinar esforços entre actors públics i privats. Els ciberatacs contra infraestructures crítiques, especialment al sector elèctric, requereixen una atenció especial per protegir la seguretat i l'estabilitat dels sistemes elèctrics.

A Europa i especialment a Espanya, aquest problema és cada cop més important. Tot i que el sistema elèctric espanyol no ha patit atacs massius com els que han passat en altres països, la tendència és clara: la xarxa elèctrica és cada cop més vulnerable. L'electrificació de l'economia, la integració d'energies renovables i la proliferació d'actius distribuïts canvien la manera com funciona la xarxa elèctrica. Els distribuïdors elèctrics, especialment els més petits, han de modernitzar les infraestructures i millorar la seguretat física i digital.

Els distribuïdors elèctrics més petits, que tenen menys de 100.000 punts de subministrament, operen a àrees rurals o semiurbanes amb infraestructures menys protegides i recursos limitats. Això els fa més vulnerables a atacs físics, com ara robatoris o actes vandàlics, i també a nous tipus d'atacs que utilitzen tecnologies emergents com els drones. La dificultat no només és detectar una amenaça, sinó també determinar si és intencional o no en un entorn cada cop més complex.

No obstant això, la digitalització que augmenta la complexitat del sistema també ofereix noves eines per millorar-ne la resiliència. A Espanya, la instal·lació de comptadors intel·ligents ha estat un pas important en la modernització de la xarxa de distribució. Aquests dispositius permeten una monitorització més detallada del consum i de l'estat de la xarxa, cosa que facilita la detecció d'anomalies. Per als petits distribuïdors, aquesta capacitat és especialment important, ja que els permet compensar la manca de sistemes centralitzats de supervisió.

A més, la incorporació d'actius de flexibilitat distribuïda, com ara bateries i sistemes d'autoconsum, està canviant la manera com funciona la xarxa elèctrica. Això implica que la generació i l'emmagatzematge d'energia es dispersen per tot el territori, cosa que redueix la dependència de grans infraestructures crítiques, però també augmenta la superfície d'exposició. Cada nou punt de connexió intel·ligent és una possible porta dentrada per incidències tècniques o accions malicioses.

En aquest sentit, la digitalització distribuïda no és només una eina per millorar l'eficiència operativa, sinó també un element clau per a la seguretat del sistema. Tecnologies com la fusió de sensors, el monitoratge basat en fibra òptica o l'ús d'intel·ligència artificial per detectar anomalies podrien ser molt útils a Espanya. Els distribuïdors més petits han d'adoptar solucions escalables i interoperables que no requereixin grans inversions inicials però que permetin una vigilància contínua i automatitzada de la xarxa.

Per altra banda, la regulació i la coordinació institucional seran fonamentals. A Espanya, el marc regulador ha impulsat la digitalització, però encara hi ha marge per millorar els requisits de ciberseguretat i protecció física per als petits distribuïdors. La compartició d'informació sobre incidents, com es fa als Estats Units, podria ajudar a millorar la capacitat de resposta col·lectiva davant d'amenaces emergents.

En resum, l'augment d'atacs a les xarxes elèctriques no només és un problema de seguretat, sinó també un catalitzador que accelera la necessitat de transformar el model de distribució. A Espanya, els distribuïdors amb menys de 100.000 connexions estan en una posició clau per liderar aquesta transició cap a una xarxa més digital, flexible i resilient. La combinació de digitalització distribuïda, nous actius energètics i tecnologies avançades de monitorització pot convertir una possible vulnerabilitat en una oportunitat per construir un sistema elèctric més robust i adaptat als reptes del segle XXI.

Ramon Gallart

Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació

Quan innovar ja no és diferenciar-se, sinó evolucionar

En el sector energètic actual, celebrar el Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació no és només una oportunitat simbòlica. És, sobretot, un recordatori d’una realitat incontestable que ve donada per un entorn profundament transformador, la innovació ja no és un avantatge competitiu, sinó una necessitat estructural.

Especialment per a les empreses locals d’energia (els operadors de xarxes de distribució, generadors i comercialitzadors) i els actors de proximitat), innovar ha deixat de ser una aposta puntual per convertir-se en un procés continu d’adaptació. La transició energètica europea està redefinint les regles del joc. La integració massiva d’energies renovables, la digitalització de les xarxes, l’electrificació de la demanda i la descentralització del sistema estan transformant sense volta enrere, el model energètic tradicional.

Les xarxes de distribució s’han consolidat com la columna vertebral del sistema energètic, essencials per connectar renovables, garantir la flexibilitat i assegurar un subministrament fiable i assequible . Aquest canvi implica que les empreses locals ja no només gestionen infraestructures, sinó que operen sistemes complexos, digitalitzats i altament interconnectats.

En aquest context, la innovació no és un fet puntual ni una iniciativa disruptiva aïllada. És un procés sostingut de millora contínua que es materialitza en múltiples dimensions qeu van, des de la digitalització operativa amb ús intensiu de dades, fins a la integració de la flexibilitat energètica, passant per la ciberseguretat o la planificació avançada de xarxes. L’evolució del sistema energètic exigeix organitzacions capaces d’adaptar-se de manera constant i coordinada.

Aquest progrés es construeix a partir de treballs tècnics en àmbits com la interoperabilitat de dades, la flexibilitat distribuïda o la resiliència del sistema, tots ells essencials per avançar cap a un model energètic més digital, eficient i segur . Això reforça la idea que innovar ja no és fer alguna cosa diferent, sinó fer millor allò que ja és imprescindible.

Les empreses locals tenen un paper clau en aquest procés. La seva proximitat al territori els permet entendre millor les necessitats dels consumidors, implementar solucions adaptades a cada realitat i facilitar la integració de noves formes de consum i producció, com l’autoconsum o les comunitats energètiques. Tanmateix, també han d’afrontar reptes significatius, com la necessitat d’inversió, la pressió reguladora o la gestió de recursos limitats.

Per això, la innovació en aquest àmbit sovint no es basa en grans disrupcions, sinó en la capacitat de compartir coneixement, adoptar bones pràctiques i col·laborar amb altres actors del sistema. El model europeu reforça aquesta idea, apostant per plataformes d’intercanvi d’experiències i estratègies de coneixement compartit que permeten accelerar l’aprenentatge col·lectiu .

Un dels canvis més rellevants és que la innovació ha deixat de ser individual per esdevenir sistèmica. El futur del sector energètic es construeix a partir de la cooperació entre operadors, la coordinació amb institucions i reguladors, i la integració de nous actors tecnològics. Aquesta col·laboració és imprescindible per donar resposta a reptes globals com la descarbonització, la digitalització o la seguretat del sistema.

Parlar de creativitat en aquest context implica anar més enllà de la tecnologia. Significa imaginar nous models de negoci, noves formes de participació ciutadana i noves maneres d’organitzar i gestionar les infraestructures energètiques. La creativitat esdevé així la capacitat d’anticipar el futur, mentre que la innovació és la seva aplicació pràctica.

Per tant, en el Dia Mundial de la Creativitat i la Innovació, el sector energètic ens recorda que innovar no és una opció ni una diferència competitiva puntual, sinó una condició necessària per seguir sent rellevants. En un entorn en transformació constant, la veritable innovació és la millora contínua, arrelada al territori però connectada a una visió global del sistema energètic.

Ramon Gallart

Quan el Sistema Elèctric Falla Com a Conjunt

Els expedients de la CNMC no apunten a un únic culpable, sinó a un model amb responsabilitats poc clares, una governança feble i poc preparat per als reptes de la transició energètica

L’apagada del 28 d'abril de 2025 que va sacsejar el sistema elèctric espanyol no només va deixar milions de persones a les "fosques" durant unes hores. També ha "il·luminat" com funciona realment el sector energètic que sense dubte és un entramat complex, interdependent i, sobretot, amb responsabilitats poc transparents. El fet que la CNMC hagi decidit “posar sota el focus” pràcticament tots els grans noms i fins i tot actors institucionals, no és casual. És la constatació que el problema no és puntual, sinó estructural.

Quan un regulador assenyala tants actors alhora, el missatge implícit és contundent i és que el sistema va fallar en conjunt. 

Això és molt més preocupant que trobar un únic culpable. És més fàcil culpar una empresa, una central o una decisió concreta. Però el que emergeix aquí és una altra cosa i és la suma de petites ineficiències, decisions límit i possibles incompliments que, combinats, han acabat provocant un col·lapse. No és una avaria, és un símptoma.

El cas del operador del sistema espanyol podria ser especialment rellevant, ja que té la responsabilitat de garantir l’equilibri i la seguretat de la xarxa de transport. Si finalment fos l’únic actor amb possibles infraccions molt greus, això podria apuntar a una disfunció en un element central del sistema. Ara bé, potser seria precipitat quedar-se només amb aquesta lectura. El fet que la CNMC també investigui altres actors suggereix que la generació i la gestió de la capacitat disponible podrien no haver funcionat del tot com s’esperava. En aquest sentit, la qüestió no seria només qui coordina, sinó també com haurien de respondre els agents encarregats de produir i adaptar-se a les necessitats del sistema.

D’altra banda, cal situar-ho en un context de transformació accelerada del sistema elèctric. L’augment de les renovables, la major variabilitat de la generació i la necessitat d’una gestió més dinàmica plantegen reptes importants en termes de coordinació. És possible que aquesta coordinació encara estigui en procés d’adaptació a aquestes noves exigències. No es tractaria tant d’assenyalar les renovables com a causa del problema (seria una simplificació excessiva), sinó de reconèixer que implica operar el sistema amb uns nivells de precisió i flexibilitat que encara s’estan consolidant.

Penso que el gran problema no és tècnic, és de governança. Tenim un sistema on les grans empreses concentren una enorme capacitat de generació i influència, un operador que ha de fer equilibris constants i un regulador que sovint actua a posteriori. A això s’hi suma una capa política que, quan tot funciona, presumeix del model, però quan falla busca ràpidament culpables. Aquest equilibri és fràgil per definició.

A més, la reacció institucional i política posterior a l’apagada no va ajurdar. Quan diferents actors com son el senat, governs autonòmics, reguladors, ofereixen relats divergents o fins i tot contradictoris, es genera una sensació que particularment em preocupa i és que ningú té una visió completa ni un control real del sistema. I això, en una infraestructura crítica com la de l'electricitat, és un problema de primer ordre.

El model energètic espanyol fa anys que arrossega tensions. La concentració del mercat en poques empreses, les relacions estretes entre política i sector energètic i la complexitat reguladora creen un entorn on els incentius no sempre estan alineats amb l’interès general. L’apagada no va crear aquests problemes, però sí que el va exposar.

El més preocupant de tot plegat és la normalització del risc. Sembla que fins que no passa una crisi d’aquesta magnitud, no es qüestiona el sistema. I quan passa, la resposta tendeix a ser reactiva. és a dir, emetre expedients, informes, comissions d’investigació. Tot això és necessari, però insuficient si no va acompanyat d’una revisió profunda de com es prenen decisions, qui assumeix responsabilitats i com es garanteix la resiliència del sistema.

En el fons, aquest episodi ens obliga a fer una pregunta que pot ser nos ens agrada gaire i és que

Estem preparats per un sistema energètic cada vegada més complex? La resposta, veient el que ha passat, és que encara no del tot.

I el problema no és la tecnologia ni la transició energètica, sinó la capacitat de gestionar-les de manera coherent i coordinada.

Per això, més enllà de les possibles sancions, el que realment està en joc és la credibilitat del sistema. Si la conclusió d’aquest procés és simplement repartir culpes, haurem perdut una oportunitat. Si, en canvi, també serveix per repensar com funciona el sector, amb més transparència, més responsabilitat clara i una millor adaptació al nou context energètic, llavors, l’apagada haurà estat, almenys, una lliçó útil.

Però això exigeix una cosa que sovint escasseja i és la voluntat real de canviar les regles del joc, i no només de gestionar-ne les conseqüències.

Ramon Gallart 

De la Bateria al Cervell Digital

La Xina redefineix el cotxe elèctric i accelera la nova cursa global pel vehicle intel·ligent

El que està passant avui al mercat automobilístic xinès no és simplement una evolució tecnològica, és un canvi de paradigma. Durant anys vam parlar de l’electrificació com si fos la gran meta del sector i era, substituir el motor de combustió per la bateria. Però la Xina ha decidit que això ja no és suficient. L’electricitat és només el punt de partida. El veritable camp de batalla ara és la intel·ligència.

Els anomenats Electric Intelligent Vehicles (EIV) simbolitzen aquesta nova etapa. No es tracta només de cotxes que funcionen amb electricitat, sinó de vehicles concebuts com a sistemes digitals dinàmics, connectats permanentment i capaços d’evolucionar amb el temps. 

El centre de gravetat s’ha desplaçat del dipòsit , ara bateria, al cervell electrònic que governa l’experiència.

En la primera onada del vehicle elèctric, la conversa girava entorn de quilòmetres d’autonomia i minuts de recàrrega. Era una competició eminentment física, industrial, gairebé mecànica. Ara la competició és invisible ja que, es troba en el codi, en els xips, en la capacitat de processament de dades i en la integració amb ecosistemes digitals. El cotxe es comporta cada vegada més com un dispositiu electrònic actualitzable, amb millores constants que arriben per via remota.

A la Xina, aquest enfocament encaixa de manera natural amb un consumidor altament digitalitzat. L’usuari espera que el vehicle dialogui amb el seu entorn tecnològic, que incorpori assistents intel·ligents avançats, serveis al núvol, personalització basada en dades i sistemes d’ajuda a la conducció cada cop més sofisticats. 

El valor ja no és només desplaçar-se, sinó fer-ho dins d’una experiència digital integrada.

La intel·ligència artificial juga un paper central en aquesta transformació. No només optimitza la gestió energètica o adapta el rendiment a l’estil de conducció, sinó que també interpreta l’entorn, anticipa riscos i amplia progressivament les capacitats del vehicle. El cotxe deixa de ser un producte estàtic per convertir-se en una plataforma que aprèn i s’actualitza.

Des del meu punt de vista, aquest gir estratègic posa la indústria europea davant d’un desafiament molt més profund del que va suposar l’electrificació. Europa ha reaccionat, si bé és cert amb retard, ho ha fet amb determinació, en la producció de bateries i en la reconversió industrial cap al vehicle elèctric. Tanmateix, el terreny del programari no és el seu espai natural de domini. Si el valor afegit del vehicle del futur es concentra en el sistema operatiu, en la gestió de dades i en l’arquitectura digital, el risc per als fabricants europeus és clar: quedar relegats a especialistes en enginyeria estructural mentre el poder econòmic es concentra en qui controla el programari.

En aquest escenari, Tesla ocupa una posició singular. De fet, podria dir-se que Tesla va anticipar el model EIV abans que la Xina el convertís en estratègia nacional. La companyia nord-americana ja va apostar des dels seus inicis per un vehicle definit pel programari, amb actualitzacions Over the Air (OTA), arquitectura electrònica centralitzada i desenvolupament propi de xips per a la conducció assistida. En molts aspectes, Tesla no competeix com un fabricant tradicional, sinó com una empresa tecnològica que fabrica cotxes. Això li ha permès mantenir una avantatge conceptual i una forta identitat de marca associada a la innovació.

Tanmateix, la diferència clau és l’escala sistèmica. Mentre Tesla representa un actor disruptiu dins dels Estats Units, la Xina està convertint aquest enfocament en política industrial i estratègia de país. Els EUA disposen d’avantatges indiscutibles en semiconductors avançats, intel·ligència artificial i ecosistemes digitals globals, però el seu mercat interior no ha adoptat l’electrificació amb la mateixa velocitat ni amb la mateixa coordinació que la Xina. Això crea una paradoxa: els Estats Units lideren en tecnologia base, però la Xina avança amb més rapidesa en la seva integració massiva al vehicle.

Per tant, si la cursa de la primera dècada va ser per la bateria, la següent serà pel sistema operatiu del cotxe. Tesla ha demostrat que el model és viable i rendible. La Xina està demostrant que pot escalar-lo a una dimensió industrial colossal. Europa, mentrestant, haurà de decidir si vol ser un actor central en aquesta nova arquitectura del vehicle intel·ligent o si accepta un paper més secundari en una indústria que està redefinint les seves regles.

Ramon Gallart

Evolució de les Xarxes Elèctriques.

L’evolució de les xarxes de distribució pot reinterpretar-se amb una mirada comparativa de la consciència. 

Tot i que aparentment tracten camps molt diferents com son l'enginyeria elèctrica i la filosofia/neurociència, ambdós comparteixen un fil conceptual i és, la dificultat d’observar directament els fenòmens fonamentals i la necessitat d’inferir-los a partir de senyals indirectes. 

Amb aquesta analogia, voldria ajudar a reforçar la reflexió sobre com haurien d’evolucionar les estratègies d’explotació de les xarxes elèctriques en un sistema energètic cada vegada més complex.

Durant més d’un segle, les xarxes de distribució elèctrica han estat dissenyades sota un paradigma clar: l’energia es generava en grans centrals i fluïa de manera unidireccional cap als consumidors finals. L’expansió massiva de la generació renovable connectada a la xarxa de distribució, especialment la fotovoltaica, està transformant aquest model. El sistema elèctric evoluciona cap a una arquitectura descentralitzada amb múltiples punts de generació i fluxos bidireccionals d’energia que circulen a través de xarxes que mai no van ser concebudes per funcionar d’aquesta manera.

Aquest canvi estructural obliga a replantejar la forma com operem les xarxes de distribució. Tradicionalment, la solució davant l’augment de la demanda o de la generació consistia a reforçar les infraestructures i això vol dir, instal·lar transformadors més grans, substituir cables o construir noves línies. Tanmateix, en un context d’elevada penetració de generació distribuïda, aquesta estratègia pot resultar econòmicament ineficient i tècnicament limitada. Cada vegada és més evident que el futur de les xarxes de distribució dependrà no tant de construir més xarxa, sinó d’explotar-la de manera més intel·ligent.

Aquesta situació té un paral·lelisme interessant amb la consciència ja que la ciència no pot observar directament l’experiència subjectiva; només pot estudiar els seus correlats físics com es l’activitat neuronal, les variacions de senyals o l’entropia informacional. De manera semblant, els distribuïdors de xarxes elèctriques tampoc no poden observar directament tots els fenòmens que tenen lloc dins del sistema ja que, el que veuen són magnituds mesurables com tensions, fluxos de potència o freqüències. La dinàmica real del sistema, però, és molt més complexa i emergeix de la interacció de milers de dispositius distribuïts.

En aquest sentit, la transició cap a xarxes intel·ligents es pot entendre com el desenvolupament d’eines per inferir l’estat intern d’un sistema complex a partir de mesures parcials. En les xarxes de distribució modernes, la incorporació de sistemes d’estimació d’estat permet reconstruir el perfil real de tensions i fluxos de potència utilitzant dades de sensors, models de càrrega i informació històrica. Aquest coneixement permet operar equips reguladors, com els transformadors amb canvi de presa sota càrrega (OLTC), de manera molt més eficaç. En lloc de regular la tensió únicament al punt de la subestació, els sistemes avançats permeten mantenir la tensió dins dels límits adequats al llarg de tota la xarxa.

Tanmateix, la digitalització i l’observabilitat no són els únics instruments de transformació. Un element tecnològic que cada vegada adquireix més rellevància és l’electrònica de potència. Mentre que les xarxes tradicionals es basaven essencialment en dispositius electromecànics passius, les noves xarxes incorporen convertidors electrònics capaços de controlar activament els fluxos d’energia. Aquesta evolució permet passar d’un sistema que simplement transporta electricitat a un sistema capaç de dirigir-la de manera flexible segons les necessitats del moment.

En aquest context emergeixen conceptes com l’Intelligent Distribution Power Router (IDPR), un dispositiu basat en electrònica de potència que actua com un node actiu dins de la xarxa de distribució. A diferència dels equips convencionals, que només permeten el flux d’energia segons les condicions físiques de la xarxa, aquests sistemes poden regular de forma dinàmica el flux de potència activa i reactiva entre diferents ramals, nivells de tensió o fonts d’energia. Això permet gestionar millor la variabilitat de la generació renovable i reduir els problemes de congestió o desviacions de tensió.

Els beneficis d’aquest tipus de tecnologies són diverese. En primer lloc, permeten augmentar la capacitat d’integració de renovables sense necessitat de reforçar massivament la infraestructura física. En segon lloc, milloren la qualitat del subministrament mitjançant el control actiu de tensió, freqüència i fluxos de potència. En tercer lloc, faciliten la interconnexió de microxarxes, sistemes d’emmagatzematge i recursos energètics distribuïts dins d’una arquitectura flexible.

Si tornem a la comparació amb el text sobre la consciència, podem interpretar els IDPR dispositius com elements que incrementen la capacitat adaptativa del sistema. En neurociència, algunes teories suggereixen que l’augment d’entropia en l’activitat cerebral reflecteix la capacitat del cervell per explorar diferents configuracions i respondre a situacions noves. De manera anàloga, les tecnologies basades en electrònica de potència introdueixen graus addicionals de llibertat en el funcionament de la xarxa elèctrica, permetent que el sistema adopti configuracions operatives més flexibles davant la incertesa.

Aquest augment de la flexibilitat no ha de ser vist necessàriament com un problema. Igual que en les teories de la consciència l’augment d’entropia pot associar-se amb una major capacitat d’exploració i adaptació del sistema cognitiu, en les xarxes elèctriques una certa flexibilitat pot ser clau per integrar grans volums d’energia renovable. La presència de generació distribuïda, sistemes d’emmagatzematge i dispositius electrònics de control converteix progressivament la xarxa en un sistema dinàmic capaç d’adaptar-se a múltiples escenaris operatius.

En aquest nou paradigma, els convertidors fotovoltaics deixen de ser simples interfícies de connexió per convertir-se en elements actius de control. Mitjançant funcions de regulació de potència reactiva o limitació de potència activa poden contribuir a estabilitzar la tensió i reduir els fluxos inversos en la xarxa. Aquest tipus de funcionalitats permeten augmentar la capacitat d’acollida de renovables en les xarxes existents i reduir la necessitat d’inversions en reforços d’infraestructura.

L’emmagatzematge d’energia també juga un paper clau en aquesta evolució. La combinació de sistemes fotovoltaics amb bateries permet desplaçar la generació cap a hores amb menor impacte sobre la xarxa i reduir els pics de potència injectada. Aquest tipus de sistemes híbrids poden incrementar l’autoconsum, reduir els fluxos inversos i limitar la càrrega dels transformadors o línies.

En realitat, cap de les tecnologies esmentades és suficient per si sola. El futur de les xarxes de distribució passa per una gestió coordinada de tots els recursos disponibles: sistemes d’observació digital, electrònica de potència avançada, generació distribuïda, emmagatzematge i mecanismes de gestió de la demanda. La coordinació d’aquests elements permet reduir les desviacions de tensió, millorar la qualitat del subministrament i augmentar la capacitat d’integració de renovables sense necessitat d’inversions massives en infraestructura.

Des d'una perspectiva d’explotació global de la xarxa, aquesta evolució converteix la xarxa elèctrica en un sistema complex adaptatiu, comparable en certa manera amb altres sistemes naturals estudiats per la ciència. Igual que el cervell integra múltiples senyals i reorganitza la seva activitat per respondre a estímuls externs, la xarxa elèctrica del futur haurà de ser capaç d’interpretar informació distribuïda i ajustar dinàmicament el seu funcionament per mantenir l’estabilitat global.

Per tant, la penetració massiva de la fotovoltaica no hauria de veure’s només com un problema per a les xarxes de distribució, sinó com una oportunitat per redissenyar la manera com funcionen. Les xarxes del futur seran sistemes intel·ligents capaços d’utilitzar la generació distribuïda, l’emmagatzematge, l’electrònica de potència i la flexibilitat de la demanda com a recursos actius per garantir un sistema elèctric més eficient, resilient i sostenible.

Ramon Gallart

El Fascinant Camp Magnètic de la Terra

Sempre m’ha fascinat pensar que vivim immersos en una mena d’escut invisible.

No el veiem, no el toquem, però sense ell la vida tal com la coneixem probablement no existiria. Parlo del camp magnètic de la Terra, una força silenciosa que ens protegeix constantment del bombardeig de partícules procedents del Sol i de l’espai profund.

El que trobo més captivador és que, malgrat dècades d’investigació, encara no entenem del tot com funciona aquest sistema tan essencial. Sabem que el camp magnètic es genera a través de l’anomenat  efecte geodinamo. És a dir, al nucli terrestre, el ferro líquid es mou en corrents turbulents sota temperatures i pressions molts altes. Aquest moviment genera corrents elèctriques i, en conseqüència, un camp magnètic. És una idea  que ve a dir que el cor metàl·lic del planeta actua com una dinamo gegant.

Penso que aquí és on la ciència es torna realment interessant ja que, el que sabem és només una part de la història. Encara hi ha preguntes sense resposta. Per exemple, no tenim una imatge clara de l’estructura exacta del nucli. Tampoc entenem del tot quin paper juguen altres elements químics barrejats amb el ferro. Les dades sísmiques, que son una de les nostres millors eines per “veure” l’interior de la Terra, no encaixen perfectament amb els models teòrics. És com si el planeta ens donés pistes, però no totes alhora.

En aquest context, els nous avenços en simulació són especialment emocionants. El fet de poder combinar dinàmica molecular i dinàmica d’espín per estudiar el comportament del ferro en condicions extremes representa un salt que certametn és qualitatiu. Ja no es tracta només d’aproximacions simplificades; estem parlant de models amb milions d’àtoms, entrenats amb intel·ligència artificial per capturar interaccions amb una precisió sense precedents.

I aquí és on, personalment, crec que es produeix una connexió interessant entre disciplines. El mateix tipus de tecnologia que ens ajuda a entendre el nucli de la Terra com és el machine learning, simulacions massives; és també la base de la revolució en intel·ligència artificial. Encara més, la idea que aquests estudis puguin contribuir al desenvolupament de computació neuromòrfica, inspirada en el cervell humà, suggereix que comprendre la Terra pot ajudar-nos també a construir màquines més eficients i intel·ligents.

Un dels resultats més intrigants d’aquestes simulacions és la possible existència d’una fase del ferro (la fase BCC) en condicions extremes. El fet que encara no s’hagi observat experimentalment no la fa menys rellevant; al contrari, posa de manifest com la simulació pot anar un pas per davant de l’experimentació. Si aquesta fase es confirma, podria canviar la nostra comprensió del geodinamo i, per extensió, del camp magnètic terrestre.

Tot plegat em porta a la següent reflexió i és que sovint pensem en la ciència és un procés de respostes, però en realitat és un procés de preguntes cada vegada més refinades. El camp magnètic de la Terra és un exemple perfecte d’aquesta dinàmica. Sabem prou per entendre’n la importància, però encara ens falta molt per desxifrar-ne els detalls.

I potser això és el més interessant de tot és que, sota els nostres peus, hi ha un sistema immens i complex que encara guarda secrets. I que, en intentar entendre’l, no només aprenem sobre el nostre planeta, sinó que també desenvolupem eines que poden transformar el futur tecnològic de la humanitat.

Ramon Gallart

Entre la revolució i l’escepticisme

El debat sobre les noves bateries i les tecnologies que podrien disputar el futur de l’energia per a la mobilitat

La polèmica al voltant de les suposades bateries d’estat sòlid de Donut Lab posa de manifest fins a quin punt el sector de l’emmagatzematge d’energia viu un moment de grans expectatives i, alhora, d’una enorme competència tecnològica. Cada anunci que promet un salt disruptiu és observat amb una barreja d’entusiasme i escepticisme, perquè la realitat és que les bateries són una de les tecnologies més difícils de revolucionar. Durant dècades s’han anunciat avenços que havien de transformar completament la mobilitat elèctrica, però la majoria han acabat trobant obstacles materials, químics o industrials que en limiten l’aplicació real. Per això, quan apareixen afirmacions tan extraordinàries com una bateria capaç de carregar-se al 80 % en cinc minuts, amb una densitat energètica molt superior a la dels sistemes actuals i amb una vida útil pràcticament deu vegades més gran, és inevitable que la comunitat científica exigeixi proves molt sòlides abans d’acceptar-les.

L’interès d’aquest cas no rau només en les dades anunciades, sinó també en la reacció del sector. El fet que experts en bateries hagin posat en dubte alguns dels paràmetres tècnics indica que hi ha elements que no encaixen amb el coneixement actual sobre electroquímica i materials. La densitat energètica, la velocitat de càrrega i la durabilitat acostumen a estar relacionades amb compromisos inevitables com seria, si es millora molt un d’aquests aspectes sovint implica sacrificar-ne un altre. Quan una tecnologia afirma superar simultàniament tots aquests límits, el dubte és gairebé obligat. No es tracta de negar la possibilitat d’un avenç real, sinó de recordar que la física i la química imposen restriccions que rarament es poden ignorar sense conseqüències.

Les proves independents presentades fins ara semblen confirmar parcialment alguns aspectes, especialment la velocitat de càrrega. Això és interessant perquè una càrrega ultraràpida és un dels grans objectius de la indústria del vehicle elèctric. Si una bateria pogués recarregar-se en qüestió de minuts, l’experiència d’ús s’acostaria molt més a la dels vehicles de combustió. Tanmateix, aquestes proves també han obert nous interrogants. El nombre de cicles analitzats és massa reduït per demostrar una durabilitat excepcional, i alguns indicadors com l’eficiència energètica o possibles deformacions de la cèl·lula durant la càrrega suggereixen que encara hi ha qüestions tècniques per resoldre.

A més, hi ha un factor que sovint es passa per alt en aquest tipus d’anuncis i és la diferència entre una demostració de laboratori i un producte industrial. 

Moltes tecnologies funcionen perfectament en condicions controlades amb una o dues cèl·lules experimentals, però es tornen molt més complicades quan s’han de produir en grans quantitats amb una qualitat constant. La fabricació massiva de bateries és un dels processos industrials més exigents que existeixen, i fins i tot els grans fabricants amb dècades d’experiència continuen trobant dificultats per introduir noves químiques en producció a gran escala.

En aquest context, la competència real per a una hipotètica bateria d’estat sòlid d’alt rendiment no provindria només d’altres projectes similars dins del mateix camp. De fet, hi ha altres línies tecnològiques que podrien disputar el protagonisme en el futur de l’emmagatzematge energètic per a la mobilitat i altres aplicacions. Una d’aquestes alternatives és el desenvolupament de sistemes d’emmagatzematge electroquímic basats en noves arquitectures de cel·la que optimitzen la densitat energètica i la gestió tèrmica mitjançant materials avançats i configuracions estructurals diferents de les bateries tradicionals. Aquest tipus de tecnologies intenta superar les limitacions dels sistemes d’ions de liti sense abandonar completament el paradigma electroquímic, apostant per millores radicals en el disseny intern de les cel·les i en la integració amb el sistema de propulsió.

Una altra possible competència tecnològica es troba en els sistemes energètics basats en hidrogen, especialment aquells que utilitzen vectors energètics d’alta densitat combinats amb processos de conversió eficients per generar electricitat a bord del vehicle. Aquest enfocament no depèn de la càrrega directa d’una bateria, sinó de la transformació química de l’hidrogen en energia elèctrica mitjançant cel·les de combustible o processos similars. En determinats contextos, especialment en aplicacions de gran autonomia o en transports pesants, aquests sistemes poden oferir avantatges importants pel que fa a densitat energètica i temps de reaprovisionament.

La coexistència d’aquestes diferents aproximacions tecnològiques demostra que el futur de la mobilitat elèctrica encara està lluny d’estar decidit. És possible que les bateries continuïn dominant el mercat durant molts anys, però també és probable que apareguin solucions híbrides o alternatives que competeixin en segments específics. 

La innovació energètica rarament segueix una única trajectòria; més aviat evoluciona a través d’una combinació de tecnologies que es desenvolupen en paral·lel i que s’imposen segons les necessitats de cada aplicació.

Per això, el debat generat per aquesta nova bateria és tan rellevant. No es tracta només de determinar si una empresa concreta ha aconseguit un avenç real, sinó d’entendre fins a quin punt el sector està a prop d’un canvi de paradigma. Si les promeses es confirmen, podríem estar davant d’una tecnologia capaç d’accelerar enormement l’adopció dels vehicles elèctrics. Si no es confirmen, el cas servirà com a recordatori que la transició energètica és un procés complex que requereix temps, rigor científic i una validació exhaustiva de cada nou pas tecnològic. En qualsevol cas, la competició entre diferents formes d’emmagatzemar i gestionar l’energia continuarà sent el motor principal de la innovació en aquest camp.

Ramon Gallart

Quan la Producció Viatja

L’electrolitzador portàtil i el declivi silenciós de les grans xarxes energètiques

Hi ha notícies que semblen tècniques, sectorials, gairebé anecdòtiques. Però de vegades, en un detall industrial, s’hi amaga una mutació estructural. El projecte basc H2SKID (un electrolitzador portàtil, contenidoritzat i “plug & play” capaç de produir hidrogen verd in situ), podria ser una d’aquestes llavors discretes que anuncien un canvi profund:

El començament del final de les grans xarxes de distribució tal com les hem conegut.

Durant més d’un segle, el nostre model energètic s’ha basat en una arquitectura clarai aqeust ha estat i és, la producció centralitzada, transport a gran escala, consum dispers. Centrals tèrmiques, nuclears o hidroelèctriques connectades a una malla de línies d’alta tensió; gasoductes que travessen continents; terminals de GNL que alimenten polígons industrials. La xarxa és la columna vertebral del sistema. Sense xarxa, no hi ha energia.

Però què passa quan la producció es mou? Quan, en lloc d’esperar que l’hidrogen arribi per una futura infraestructura encara inexistent, el portem en forma de màquina i el generem a la porta de la fàbrica?

Això és exactament el que proposa H2SKID com, una infraestructura mòbil que converteix l’energia elèctrica en hidrogen verd allà on es necessita. No cal esperar el desplegament massiu d’una xarxa d’H₂. No cal dependre d’una planificació centralitzada. La producció es desplaça, s’adapta, es modularitza. La xarxa deixa de ser una condició prèvia i es converteix en una opció.

No estem parlant d’una desaparició immediata de les infraestructures. Igual que Internet no va eliminar els mitjans tradicionals d’un dia per l’altre, la producció distribuïda d’hidrogen no farà evaporar gasoductes ni línies elèctriques. Però pot iniciar un procés d’erosió conceptual.

Si la indústria siderúrgica pot provar i validar l’ús d’hidrogen sense esperar una xarxa nacional; si les cimenteres poden experimentar amb combustibles nets gràcies a solucions mòbils; si el laboratori es converteix en contenidor i el contenidor en infraestructura… llavors el centre de gravetat del sistema es desplaça.

La xarxa deixa de ser el prerequisit del canvi i passa a ser-ne la conseqüència. Primer es demostra la viabilitat local; després, si cal, s’escala.

És un canvi silenciós però radical: la infraestructura ja no precedeix la transformació, sinó que la segueix.

Aquest possible declivi de les grans xarxes recorda, salvant totes les distàncies, la reflexió sobre la mort tèrmica de l’Univers. En l’article “When the Universe dies”, es planteja una pregunta.

Si tot tendeix a un estat final de màxima entropia, on no hi ha gradients d’energia, on tot s’ha uniformitzat, què queda del sentit del que hem fet?

La mort tèrmica no és una explosió dramàtica. És un esgotament lent. Les estrelles s’apaguen, les diferències desapareixen, la capacitat de fer treball s’esvaeix. L’Univers no col·lapsa; simplement deixa de poder fer coses.

Les xarxes de distribució tradicionals, en certa manera, també són estructures basades en gradients com són les diferències de pressió, de tensió, de concentració. Connecten un lloc on hi ha molt amb un lloc on hi ha poc. El seu sentit neix del desequilibri.

Quan la producció es descentralitza, el gradient es redueix. Si cada node pot produir la seva pròpia energia o, una part significativa d’ella, la necessitat de transportar grans volums a llargues distàncies disminueix. La xarxa no desapareix per col·lapse, sinó per pèrdua de funció central.

No és una mort violenta; és una transformació entròpica del model.

L’article sobre el destí de l’Univers no es queda en la física. Fa una pregunta incòmoda i aqeus és, si tot acaba en un estat inert, tot el que fem és inútil?

La resposta implícita és que el sentit no depèn de la permanència eterna, sinó del procés. El valor és en el trajecte, en la capacitat de comprendre, explorar, crear, encara que el teló de fons còsmic sigui finit.

Traslladem això a l’energia. Si les grans xarxes centralitzades han estat l’epopeia tecnològica del segle XX, potser el segle XXI serà el de la modularitat, la flexibilitat i l’autonomia local. Això no invalida el passat; el contextualitza. Les xarxes no haurien estat un error, sinó una etapa necessària.

Com en la cosmologia, el Big Bang no queda desmentit pel fet que l’Univers pugui acabar en mort tèrmica. És part de la mateixa història.

Hi ha també una dimensió cultural. Les grans infraestructures simbolitzen poder, control, centralització. Les solucions “plug & play” simbolitzen agilitat, experimentació, ecosistemes col·laboratius, com el consorci basc que integra tota la cadena de valor.

Això té implicacions polítiques i econòmiques. Si la producció energètica pot ser contenidoritzada, transportable, testejada en entorns reals sense dependència d’un desplegament massiu previ, el ritme d’innovació s’accelera. Les barreres d’entrada es redueixen. El sistema es fragmenta, però també es fa més resilient.

Potser les grans xarxes no desapareixeran, però deixaran de ser l’únic camí. I això, en si mateix, ja és un final; el final del monopoli conceptual.

L’article còsmic conclou amb una idea que diu, com més aprenem, millor sabem quines preguntes fer. I mentre hi hagi curiositat, hi haurà descobriment.

El mateix passa amb l’energia. L’electrolitzador portàtil no és només un prototip industrial; és una pregunta feta en acer i membrana: i si no necessitéssim esperar la xarxa?

Potser la resposta no serà l’eliminació de les infraestructures existents, sinó la seva redefinició. Potser el futur no és una mort tèrmica de les xarxes, sinó una redistribució del seu paper en un sistema més descentralitzat i intel·ligent.

Com amb l’Univers, el final d’una etapa no és el final de tot. És l’inici d’una nova manera d’entendre el conjunt.

I en aquest trànsit, com a societat industrial, ens trobem exactament on la cosmologia ens situa com a espècie i és en un punt intermedi entre l’origen i el desenllaç, amb prou coneixement per intuir el canvi, però amb prou incertesa per continuar preguntant-nos què vindrà després.

Ramon Gallart

El Paquet Energètic Europeu és una Solució Real o Promesa Incerta?

La nova estratègia de la UE pretén abaratir l’energia i empoderar els ciutadans, però el seu èxit dependrà de la implementació i del seu impacte real en països com Espanya.

La Comissió Europea va presentar un nou pla per a l’energia, anomenat “paquet energètic dels ciutadans”. Aquest pla busca que l’energia sigui més assequible, neta i accessible per a tothom. En teoria, l’objectiu és clar i passa per reduir les factures energètiques, empoderar els consumidors i lluitar contra la pobresa energètica.

Però la pregunta és si aquest pla realment pot canviar les coses o si només és una declaració de bones intencions.

A Europa, els preus de l’energia continuen sent alts i afecten especialment les persones més vulnerables. Els preus de l’electricitat per a les llars han pujat un 36 % i els del gas un 68 % respecte a abans de la crisi. Això no només afecta les famílies, sinó també l’economia del continent.

El paquet aposta per l’electrificació i les energies renovables per estabilitzar els preus i reduir la dependència energètica. També inclou mesures com la reducció d’impostos, la promoció de comunitats energètiques i la flexibilització del consum. Tot això apunta cap a un model energètic més democràtic, on els ciutadans no només consumeixen energia, sinó que també la produeixen i la gestionen.

Tanmateix, el principal repte és la implementació. La Comissió Europea admet que l’aplicació de la legislació energètica varia entre els Estats membres. Això posa en dubte si les mesures arribaran de manera efectiva a qui més les necessita. Sense una governança forta i coordinada, el risc és que aquest paquet augmenti les diferències territorials dins de la UE.

El document destaca que prop del 10 % dels europeus no poden escalfar adequadament les seves llars. Això no és només una xifra, sinó un recordatori que la transició energètica ha de ser també una transició social.

En el cas d’Espanya, aquest pla pot ser especialment rellevant. La reducció d’impostos i costos regulats podria alleugerir la factura energètica de les llars. A més, el país té un gran potencial en energies renovables, especialment la solar, cosa que el situa en una posició privilegiada per aprofitar l’impuls a l’autoconsum i a les comunitats energètiques.

El paquet també pot ajudar a abordar la pobresa energètica a Espanya, especialment en col·lectius vulnerables i zones rurals. No obstant això, el principal repte serà la implementació efectiva, ja que la coordinació entre administracions pot condicionar l’èxit real de les mesures.

En resum, el paquet energètic dels ciutadans és una proposta necessària i amb potencial. Però la seva credibilitat dependrà de la seva execució real. Europa no es pot permetre que la transició energètica sigui vista com una càrrega més per als ciutadans, sinó com una oportunitat tangible de millora de la qualitat de vida.

Ramon Gallart

La Complexa Transició cap als Vehicles Elèctrics

En els últims anys, el vehicle elèctric (VE) s’ha convertit en un símbol gairebé indiscutible de progrés climàtic.

Governs, empreses i institucions l’han adoptat com a peça central de la descarbonització del transport. A Catalunya, aquesta narrativa es reflecteix en plans d’electrificació, zones de baixes emissions i incentius públics. Però, com advertiria en el seu artícle en Robert N. Charette, aquesta visió pot ser perillosament incompleta.

Charette no és un tecnòleg qualsevol. Amb dècades d’experiència analitzant riscos sistèmics, el seu enfocament és clar i diun que, les grans transformacions no fracassen per allò que veiem, sinó per allò que ignorem. I en el cas dels vehicles elèctrics, el que sovint ignorem és la infraestructura invisible que ho sosté tot.

Catalunya té ambició i és la d'electrificar el parc mòbil, desplegar renovables, posicionar-se com a hub industrial de bateries. Projectes com la gigafactoria de SEAT-Volkswagen a Martorell o l’impuls de punts de recàrrega semblen apuntar en la bona direcció. Però la pregunta clau de Charette continua vigent i és preguntar-se, què cal perquè aquesta transició funcioni realment a gran escala?

La resposta segurament és incomoda. Un dels exemples més clars és el dels transformadors elèctrics. Aquests dispositius, essencials per a la distribució d’energia, han estat dissenyats sota una lògica de demanda diürna i descans nocturn. Però què passa si molts ciutadans carreguen el cotxe a la nit? El sistema deixa de descansar. La vida útil dels equips es redueix, els costos es disparen i la substitució esdevé un coll d’ampolla.

Aquest risc intern s’entrellaça avui amb un context geopolític extraordinàriament inestable. Des de la invasió d’Ucraïna el 2022 fins a l’actual escalada al voltant de l’Iran, el món viu una tensió creixent que afecta directament l’energia, els materials i els mercats globals. La guerra a Ucraïna ja va evidenciar la vulnerabilitat europea en gas i petroli, mentre que el conflicte amb l’Iran ha tornat a sacsejar el cor del sistema energètic mundial.

El bloqueig o risc sobre l’estret d’Ormuz, per on passa prop d’una cinquena part del petroli mundial, ha fet pujar el preu del cru de manera abrupta i ha encarit el transport i l’electricitat. Aquesta volatilitat té un doble efecte aparentment contradictori i és què,  d’una banda, reforça l’atractiu dels vehicles elèctrics com a alternativa al petroli; de l’altra, encareix tota la cadena industrial que els fa possibles.

A més, la transició cap al vehicle elèctric està profundament lligada a la geopolítica dels minerals crítics. La demanda de liti, cobalt i níquel s’ha disparat i es preveu que es multipliqui en les pròximes dècades. Però aquests recursos estan concentrats en pocs països i sotmesos a tensions polítiques i comercials. En el cas del cobalt, per exemple, la producció està altament concentrada i el refinament dominat per la Xina, cosa que crea dependències estratègiques importants.

Això situa Europa Espanya i Catalunya, en una posició delicada ja que volen liderar la transició energètica, però depenen de cadenes de subministrament globals vulnerables. La guerra i la competència geopolítica no només afecten el petroli; també poden convertir els minerals en instruments de pressió econòmica.

Charette insisteix en una idea fonamental que diu que electrificar el transport no és substituir cotxes, és transformar simultàniament el sistema energètic i el sistema de mobilitat. Això implica modernitzar la xarxa elèctrica per fer-la més intel·ligent, flexible i resilient, capaç de gestionar una demanda creixent mentre integra energies renovables. Implica també afrontar la dependència de materials crítics i reconfigurar una indústria que haurà de reinventar-se.

En paral·lel, la tensió geopolítica pot accelerar, paradoxalment, la transició. L’encariment del petroli derivat del conflicte amb l’Iran ja està reactivant l’interès pels vehicles elèctrics i les energies netes. Però aquest impuls pot ser fràgil si no es resolen els problemes estructurals.

El discurs dominant presenta el vehicle elèctric com una solució directa si, canviem el cotxe i reduïm emissions. Però aquest tipus de simplificació és típic de sistemes complexos mal compresos. Si l’electricitat no és majoritàriament renovable, l’impacte climàtic es dilueix. Si la infraestructura no acompanya, es generen colls d’ampolla. Si la geopolítica encareix els materials o l’energia, la transició es pot alentir o desigualar.

En un context com el català, el risc és clar donat que cal avançar ràpidament en l’electrificació del transport sense haver assegurat la robustesa del sistema energètic i industrial que el sustenta.

Potser la lliçó més important que en diria Charette és que aquesta no és només una revolució tecnològica, sinó una transformació social profunda. Implica canvis en els hàbits de mobilitat, en la planificació urbana i en la relació amb l’energia. També obliga a replantejar el model de mobilitat, reforçant el transport públic, la mobilitat compartida i la proximitat urbana.

Catalunya té una oportunitat clara per fer-ho bé, disposa d'una dimensió territorial manejable, capacitat industrial i una creixent consciència climàtica. Però també té el risc de caure en l’autocomplaença si no integra aquesta nova realitat geopolítica en la seva planificació.

El vehicle elèctric és una peça clau de la descarbonització, però no és una solució màgica. La mirada de Robert N. Charette ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes i a entendre la magnitud real del repte. En un món marcat per guerres, dependències i incertesa, la qüestió ja no és només si podem electrificar els vehicles, sinó si podem fer-ho sense crear noves vulnerabilitats globals.

Ramon Gallart

Hidroelèctrica Sense Aigua?

Una nova oportunitat per a l’emmagatzematge energètic a Catalunya i Espanya

La transició energètica encara un repte pendent i aquest és el de com emmagatzemar energia renovable de manera massiva, eficient i assequible. En aquest context, la proposta de l’empresa britànica RheEnergise, com una versió renovada de la hidroelèctrica reversible que no utilitza aigua, sinó un fluid d’alta densitat, obre un interesant debat. No es tracta d’una tecnologia completament nova, sinó d’una evolució d’un sistema centenari i aquest és el de l’emmagatzematge hidroelèctric per bombeig (pumped-storage hydro, PSH), sovint anomenat “la bateria més gran del món”. Amb prop de 200 GW instal·lats globalment, representa més del 90% de l’emmagatzematge de llarga durada existent.

El principi és conegut, bombar un fluid cap amunt quan hi ha excés d’energia i deixar-lo baixar a través d’una turbina quan la demanda ho requereix. La innovació que presenta RheEnergise és substituir l’aigua per un fluid 2,5 vegades més dens. Això permet obtenir la mateixa energia amb desnivells molt menors  com podrien ser, turons en lloc de muntanyes i, amb sistemes tancats, sense necessitat de rius ni grans embassaments. En teoria, això multiplicaria els emplaçaments possibles i redueiria l’impacte ambiental paisatgístic.

Per a llocs com Catalunya i bona part d’Espanya, aquest aspecte és fonamental. El potencial de nova gran hidroelèctrica convencional és molt limitat i, els millors emplaçaments ja estan explotats i la pressió ambiental i social sobre nous embassaments és elevada. Tot i que Espanya és una potència en bombeig hidroelèctric (amb centrals com La Muela o Aldeadávila), l’expansió futura topa amb barreres geogràfiques, regulatòries i socials. Una tecnologia que funcioni amb desnivells de només 80 o 100 metres podria obrir la porta a instal·lacions en zones periurbanes, polígons industrials o antics espais extractius.

Ara bé, convé no caure en l’entusiasme acrític. El sistema continua sent intensiu en capital, requereix obra civil, permisos complexos i una coordinació d’enginyeria significativa. No és un sistema “plug-and-play” com les bateries modulars. A més, competirà en un mercat on les bateries de sodi, les bateries de flux, l’aire comprimit o fins i tot l’hidrogen busquen el seu espai amb costos decreixents i terminis d’instal·lació més curts.

Des del punt de vista estratègic, però, la proposta encaixa molt bé amb les necessitats del sistema elèctric espanyol. Amb una penetració creixent de solar i eòlica (especialment solar fotovoltaica) el desafiament no és només produir energia renovable, sinó gestionar-ne la intermitència en cicles de 8 a 10 hores o més. Les bateries convencionals són ideals per a serveis ràpids i curts, però quan parlem d’emmagatzematge de llarga durada, el bombeig continua sent imbatible en cost per MWh al llarg de la seva vida útil.

Catalunya, en particular, podria trobar-hi una oportunitat doble. D’una banda, com a territori amb limitacions físiques per a grans noves preses, però amb molts espais industrials i una orografia diversa que inclou turons i desnivells moderats. De l’altra, com a ecosistema tecnològic i industrial capaç de participar en la cadena de valor: fabricació de turbines, enginyeria de sistemes, integració digital i operació de xarxa. No cal inventar la tecnologia, però sí saber adaptar-la i escalar-la.

També caldrà veure com respon la regulació. El marc actual està pensat per a centrals hidroelèctriques convencionals o per a bateries electroquímiques. Un sistema híbrid com aquest pot requerir adaptacions normatives en matèria de permisos, classificació ambiental i mecanismes de remuneració per capacitat. Si la regulació va per darrere, el desplegament pot alentir-se; si s’anticipa, pot accelerar una nova generació d’infraestructures d’emmagatzematge.

Per tant, la hidroelèctrica amb fluid d’alta densitat no és una solució màgica, però sí una peça potencialment molt valuosa del trencaclosques energètic. Catalunya i Espanya necessitaran una combinació de tecnologies per garantir un sistema descarbonitzat, estable i competitiu. Si aquesta innovació demostra viabilitat tècnica, ambiental i econòmica a escala comercial, podria convertir-se en un complement estratègic al nostre mix d’emmagatzematge. La clau no serà apostar-ho tot a una sola tecnologia, sinó crear les condicions perquè les millors solucions , també aquesta, puguin competir i desplegar-se amb rigor i visió de llarg termini.

Ramon Gallart

El Visionari que Impulsà el Canvi Ferroviari.

La idea de trens impulsats per hidrogen, coneguda com a hydrail, ha passat de ser un somni llunyà a convertir-se en una opció real dins del canvi cap a energies més netes en el transport ferroviari. 

Tot va començar amb H. Stan Thompson, que després de jubilar-se el 1996 va decidir enfocar-se a promoure l'ús de l'hidrogen com a combustible més net per als trens, motivat per la seva preocupació pel dany ambiental que causen els combustibles fòssils.

El 2004, Thompson va proposar reutilitzar una línia de tren que ja no es feia servir a Charlotte com un exemple pràctic d'aquesta idea. En lloc de fer una costosa inversió per electrificar la línia, va oferir una solució utilitzant trens d'hidrogen, que eliminaven les emissions contaminants del dièsel i no requerien instal·lar infraestructures elèctriques cares. Així va néixer la Iniciativa Hydrail de Mooresville i es va popularitzar el terme hydrail, que ara descriu aquesta nova tecnologia al sector ferroviari.

En els anys següents, Thompson va organitzar les Conferències Internacionals sobre Hydrail, espais on investigadors, empreses i governs van poder intercanviar idees. Aquestes reunions van ajudar a accelerar el desenvolupament tecnològic i van facilitar col·laboracions importants. Un moment clau va arribar el 2014, quan empreses com Hydrogenics i Alstom van treballar juntes per crear el Coradia iLint, el primer tren d'hidrogen en servei, que va començar a funcionar a Alemanya el 2018.

Des de la banda tecnològica, aquests trens usen piles de combustible que transformen l'hidrogen en electricitat i només emeten vapor d'aigua. Estudis recents indiquen que aquesta tecnologia té avantatges importants: redueix la necessitat d'infraestructura ferroviària, permet proveir ràpidament, té bon rendiment energètic i, quan es fa servir hidrogen verd, ajuda a baixar molt les emissions en tot el seu cicle.

Avui dia, l'hydrail avança ràpid a tot el món. A Amèrica del Nord, empreses com CSX i Canadian Pacific–Kansas City desenvolupen locomotores d'hidrogen i converteixen trens dièsel existents. A Europa, diversos països estan liderant el seu ús tant per a passatgers com per a càrrega, sumant-ho als seus plans per reduir emissions en el transport.

Però encara hi ha reptes importants per expandir aquesta tecnologia a gran escala. Cal produir hidrogen de manera més sostenible, millorar l'emmagatzematge i distribució i crear estacions de proveïment adequades. A més, l'aspecte econòmic continua sent un repte: baixar costos depèn d'augmentar la demanda, però perquè s'utilitzi més els preus han de ser més baixos.

Tot i que aquestes dificultats existeixen, l'avenç dels trens d'hidrogen mostra una tendència clara cap a solucions energètiques més variades en el transport ferroviari. L'hydrail és especialment útil en línies que no estan electrificades i on posar catenàries no és rendible.

La història de Thompson mostra com una idea duna persona pot impulsar canvis grans en una indústria complexa. Avui dia, els trens d'hidrogen són més que una opció tecnològica de fet, són part estratègica del camí cap a sistemes de mobilitat més sostenibles, eficients i resistents.

Resum: Ramon Gallart 
Font:https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S2666352X24000104

Qui Governa la Xarxa Elèctrica?

Grans distribuïdors, algoritmes i territori en la nova electrificació europea.

El sistema elèctric europeu, sense dubte, viu una gran transformació. No es tracta només d’incorporar més energies renovables o de digitalitzar les xarxes ja què, el que realment està canviant és l’estructura de qui gestiona, decideix i condiciona el funcionament de les infraestructures energètiques. En aquest context apareix una tensió que va a més entre els grans distribuïdors elèctrics els quals, concentren milions de punts de subministrament i els distribuïdors petits, especialment aquells amb menys de 100.000 connexions, que encara operen en moltes regions d’Espanya i d’Europa. 

Analitzar aquesta relació permet entendre millor no només el futur de les xarxes elèctriques, sinó també com es distribueix el poder tècnic, econòmic i territorial dins del sistema energètic.

Durant bona part del segle XX el sistema elèctric europeu es va desenvolupar de manera relativament centralitzada. Les xarxes es dissenyaven des de grans empreses verticalment integrades o des de monopolis regulats. El model responia a una lògica industrial clara: i era la deles grans centrals de generació, la xarxa de transport en alta tensió i distribució a través de xarxes cada vegada més extenses. En aquest esquema, el distribuïdor era essencialment un operador tècnic encarregat de mantenir una xarxa estable i portar l’electricitat des del sistema de transport fins als consumidors finals.

La transició energètica, però, altera aquest equilibri. L’electrificació de l’economia, el creixement de la generació connectada a al xarxa de distribució, la digitalització de les xarxes i l’augment de la demanda elèctrica, impulsat també per centres de dades i sistemes d’intel·ligència artificialto plegat, han convertit les xarxes de distribució en el veritable camp de transformació del sistema energètic. Allò que abans era una infraestructura relativament passiva s’ha convertit en un sistema actiu que ha de gestionar fluxos bidireccionals, integrar renovables locals, incorporar emmagatzematge i respondre en temps real a canvis de demanda.

En aquest context, els grans distribuïdors disposen d’avantatges evidents. Empreses amb milions de clients tenen economies d’escala per desplegar sistemes avançats de gestió de xarxa, invertir en digitalització i desenvolupar plataformes d’anàlisi de dades que optimitzen l’operació. La intel·ligència artificial, els models predictius i l’automatització comencen a tenir un paper important en la planificació i operació de les xarxes. 

La lògica s’assembla cada vegada més a la que es descriu en altres sectors tecnològics i això vol dir que, els sistemes calculen, prioritzem escenaris i recomanen accions mentre els humans validen o executen aquestes decisions.

Però aquesta mateixa dinàmica també planteja un repte estructural. Quan la gestió del sistema es basa cada vegada més en models complexos i plataformes tecnològiques, l’escala esdevé decisiva. Les grans empreses poden finançar centres de control avançats, integrar grans volums de dades de consum o desenvolupar eines predictives sofisticades. Els distribuïdors petits, en canvi, operen amb recursos més limitats i amb una capacitat d’inversió més reduïda.

Tot i això, seria un error interpretar aquesta diferència únicament com una debilitat. En molts casos, els distribuïdors petits presenten una característica que rarament apareix en els grans anàlisis tècnicsi és una relació molt més estreta amb el territori. Gestionen xarxes més compactes, coneixen millor les característiques locals de la demanda i mantenen una relació directa amb els consumidors, ajuntaments i activitats econòmiques del seu entorn. Aquesta proximitat territorial pot convertir-se en un actiu important en un sistema elèctric cada vegada més descentralitzat.

El contrast entre escala tecnològica i proximitat territorial recorda una paradoxa present en altres àmbits de la societat digital. 

Com més sofisticats es tornen els sistemes tècnics, més existeix el risc de desplaçar la capacitat de decisió cap a estructures automatitzades o centralitzades. 

En el món de l’energia això es pot traduir en sistemes elèctrics cada vegada més gestionats des de grans centres de control i menys des de les realitats locals que determinen realment com es consumeix i es produeix l’electricitat.

L’expansió de noves demandes energètiques intensives, com els centres de dades vinculats a la intel·ligència artificial, mostra bé aquesta tensió. El creixement de la computació requereix grans quantitats d’energia i potència elèctrica estable. Algunes propostes tecnològiques exploren solucions innovadores, com instal·lar centres de dades dins de plataformes eòliques marines flotants, aprofitant el vent offshore per alimentar directament la infraestructura digital. Aquest tipus d’iniciatives reflecteixen fins a quin punt la infraestructura energètica s’està reorganitzant per donar suport a una economia digital que cada vegada necessita més electricitat.

Tanmateix, aquestes noves demandes acostumen a concentrar-se en territoris concrets, i són precisament les xarxes de distribució locals les que han d’absorbir l’impacte d’aquest creixement. En molts casos, les xarxes existents no estan preparades per a increments sobtats de demanda, i cal reforçar transformadors, línies i sistemes de gestió.

Aquí torna a aparèixer la diferència entre grans i petits distribuïdors. Les grans empreses tenen més capacitat financera per reforçar xarxes i negociar amb grans consumidors industrials. Però també tendeixen a prioritzar projectes d’escala gran que optimitzin les seves inversions globals. Els distribuïdors petits, en canvi, poden reaccionar amb més flexibilitat davant projectes locals, però sovint tenen un marge financer molt més limitat.

A Europa existeixen centenars de distribuïdors petits, especialment a Alemanya, Àustria, Itàlia o Espanya. Molts d’ells van néixer com a cooperatives elèctriques o empreses municipals a principis del segle XX. Malgrat la concentració del sector energètic en les darreres dècades, aquestes entitats han sobreviscut gràcies a la seva forta implantació territorial.

Espanya és un cas interessant perquè combina grans distribuïdors estatals amb un conjunt significatiu de distribuïdors petits. Aquestes empreses gestionen xarxes en municipis o comarques específiques i sovint tenen menys de 100.000 punts de subministrament. Tot i que el seu pes en termes d’energia distribuïda és menor que el de les grans companyies, la seva presència territorial continua sent rellevant, especialment en zones rurals o semiurbanes.

Catalunya ofereix un exemple particularment interessant d’aquesta diversitat. El territori català presenta una estructura elèctrica complexa on conviuen grans operadors amb distribuïdors històrics de menor dimensió. Moltes d’aquestes empreses van néixer vinculades a iniciatives locals que van electrificar municipis i comarques durant la primera meitat del segle XX. Encara avui alguns d’aquests operadors continuen gestionant xarxes de distribució locals.

Aquesta realitat genera una mena de mosaic elèctric dins del territori. Les grans àrees metropolitanes depenen principalment de grans distribuïdors, mentre que en alguns municipis o zones rurals continuen operant distribuïdors més petits amb una gestió més propera al territori. Aquesta diversitat pot interpretar-se com una fragmentació administrativa, però també com una forma de resiliència territorial.

En un sistema energètic que tendeix cap a la centralització tecnològica, la presència de múltiples operadors petits introdueix pluralitat en la gestió de les xarxes. També pot facilitar models energètics més descentralitzats, on la generació renovable local, les comunitats energètiques i l’autoconsum tinguin un paper més rellevant.

El risc, però, és que la transició energètica accentuï les diferències entre operadors. La digitalització de les xarxes, la integració massiva de renovables, l’electrificació del transport i l’aparició de noves demandes energètiques requeriran inversions molt elevades. Si el marc regulador no facilita mecanismes de cooperació tecnològica, accés al finançament o integració de plataformes digitals comunes, els distribuïdors petits podrien quedar en una posició de desavantatge respecte als grans grups energètics.

En última instància, el debat sobre el paper dels distribuïdors petits no és només tècnic o econòmic; també és territorial i polític. Les xarxes elèctriques no són simplement infraestructures físiques donat que, condicionen el desenvolupament econòmic, la planificació urbana i la capacitat dels territoris per participar activament en la transició energètica.

Europa es troba en un moment decisiu en què l’electrificació de l’economia i el creixement de la demanda elèctrica obligaran a reforçar massivament les xarxes de distribució. La qüestió no és només qui farà aquestes inversions, sinó també qui tindrà la capacitat de gestionar les xarxes i amb quina lògica territorial.

Si la transició energètica es construeix exclusivament des de grans infraestructures centralitzades, el sistema pot ser molt eficient des del punt de vista tecnològic, però podria perdre capacitat d’adaptació local. Si, en canvi, s’integren adequadament els distribuïdors petits dins d’un marc tecnològic compartit, Europa podria desenvolupar un sistema elèctric més distribuït, resilient i arrelat al territori.

La pregunta que cal fer-se, doncs, no és si els petits distribuïdors desapareixeran davant els grans, sinó quin tipus de sistema elèctric volem construir. 

És a dir, un sistema dominat per grans centres de decisió tècnica o un sistema en què la intel·ligència del conjunt també emergeixi del territori. 

En certa manera, el repte energètic actual recorda una antiga discussió filosòfica sobre les màquines i les decisions. No es tracta de si la tecnologia pot gestionar el sistema elèctric, sinó de si continuarem sent nosaltres és a dir, els territoris, les comunitats i les institucions, els qui decidirem com ha de funcionar.

Ramon Gallart

Cèsar, Brussel·les i el Preu d’Ignorar les Emocions

Quan la lògica del poder i dels models falla en entendre les emocions i percepcions de la societat.

Juli Cèsar és una figura llegendària en la tradició del lideratge occidental. Va prendre el control de la Gàl·lia i va deixar enrere els seus propis rivals. El seu nom es convertiria en un títol imperial, però el seu recorregut també serveix d’advertència ja què, es pot tenir-ho tot sota control i, tot i així, fallar en la comprensió de l’entorn emocional, cosa que pot ser un desatre.

Cèsar era un autèntic líder al camp de batalla, ja que era ràpid, creatiu i, d’alt nivell. Quan alguna cosa anava malament, ho afrontava directament amb determinació. Quan esclatava una rebel·lió, la sufocava amb la seva experiència militar. Quan el Senat rebutjava les seves idees, es dirigia al poble per obtenir suport. Però hi havia un patró comú i aquest era que sovint no percebia els senyals d’alerta.

Com a polític, mostrava punts forts, però de vegades no entenia què buscaven els senadors. Com a general, va subestimar la Gàl·lia i va ser sorprès per un gran aixecament. Després de guanyar la guerra civil, es va enfrontar a noves revoltes inesperades. Sempre trobava una manera de resoldre els problemes, però mai es prenia el temps per analitzar què havia fallat realment. No es tracta només de comprendre què senten els altres, sinó també de preveure què podrien fer a continuació. En definitiva, cal entendre que les decisions no són només lògica freda, que la calma no vol dir que tothom estigui d’acord, i que el poder pot canviar profundament la manera com els altres et perceben.

Quan Cèsar va assumir el poder com a únic governant de Roma, va actuar amb fermesa per impulsar els canvis que l’havien portat fins allí. Però no va saber construir confiança. Va interpretar l’absència d’oposició visible com un suport real. Mentrestant, un grup de figures poderoses conspirava en silenci, sentint-se excloses o amenaçades. El resultat és ben conegut i son, els Idus de març del 44 aC.

La història no és només un relat antic i polsós; és un cicle que es repeteix i que, de fet, és molt rellevant per al debat actual sobre com Europa fixa el preu de l’electricitat. Quan les energies renovables produeixen energia al voltant de 34 €/MWh i la nuclear es mou entre 50 i 60 €/MWh, però el gas pot arribar als 100 €/MWh, és aquesta tecnologia més cara la que acaba fixant el preu.

Durant la crisi energètica, Espanya i altres països van demanar una revisió del sistema, argumentant que no reflecteix adequadament els costos reals de les renovables. Brussel·les es mostrava reticent a introduir canvis. Finalment, Ursula von der Leyen va admetre que el disseny del mercat havia generat un intens debat i que calia explorar alternatives.

Aquí veig on la lliçó de Cèsar pren sentit. El model marginalista té una base econòmica sòlida i, des d’un punt de vista tècnic, funciona en molts contextos. 

Però quan la percepció social és que el sistema no reflecteix els costos reals ni l’esforç col·lectiu per impulsar les renovables, es genera un desequilibri emocional. I aquest desajust pot erosionar la confiança de la ciutadania en les institucions europees. Igual que Cèsar va confiar en la solidesa de les seves reformes sense captar el malestar que generaven, les institucions poden recolzar-se en la robustesa tècnica d’un model sense mesurar com és percebut pels ciutadans. 

La lògica del sistema no fa que la gent el percebi com a just.

El debat sobre el preu de l’electricitat no és només una qüestió de números; també implica emocions i política. Té a veure amb la percepció de control, la confiança en el mercat i la creença que la transició cap a energies més netes hauria d’anar acompanyada de preus més baixos i estables, no de les fortes oscil·lacions que es veuen amb el gas. Quan aquesta expectativa no es compleix, el malestar creix, fins i tot si el sistema té una justificació econòmica.

Un lideratge que sap captar les emocions pot detectar aquestes tensions latents abans que es converteixin en conflictes oberts. No es tracta només de si el model és tècnicament correcte, sinó de si la ciutadania percep que és just. No es tracta només que funcioni en teoria, sinó que funcioni en la pràctica i generi legitimitat. La competitivitat, els costos energètics i la cohesió política depenen tant de la solidesa dels models com de la confiança que inspiren. Potser la veritable pregunta per als líders i les institucions modernes no és només si les decisions són correctes, sinó si s’han tingut en compte les percepcions i preocupacions implícites.

La història ens ensenya que ignorar les dinàmiques emocionals no resol els problemes; només els posposa.

Ramon Gallart