Europa es Construeix des de la Xarxa

El valor de les associacions de distribuïdores en la transició energètica

Hi ha decisions que no ocupen titulars però que acaben marcant com serà l'energia que arriba a casa nostra durant els propers anys. La renovació del Board de la EU DSO Entity per al mandat 2026-2030 tindrem el repte de fer polssible una visió integrada de la transició energètica gràcies al pla de treball del 2027. Sense dubte, serà una bona ocasió per posar en valor una peça sovint invisible del sistema i no és altre com les associacions fan possible que centenars de distribuïdores parlin amb una sola veu davant les institucions europees.

El moment actual, no podria ser més rellevant. Europa ha decidit fer de l'electrificació l'eix de la seva estratègia de descarbonització, competitivitat i seguretat. El pla de la Comissió Europea aspira a convertir Europa en el primer  electro-continent, accelerant el desplegament de les xarxes a mitjançant el paquet de xarxes i impulsar solucions innovadores d'electrificació. Perquè això sigui possible, la mateixa Comissió calcula que calen uns 584.000 milions d'euros d'inversió en xarxes elèctriques durant aquesta dècada, dels quals entre 375.000 i 425.000 milions corresponen específicament a les xarxes de distribució. No és una xifra abstracta és a dir, al voltant del 40% de les xarxes de distribució europees tenen més de 40 anys i necessiten modernitzar-se, mentre els terminis de connexió i de permisos s'allarguen i els endarreriments s'acumulen mes rere mes. 

En aquest context, les xarxes de distribució deixen de ser un actor secundari. Han de créixer i transformar-se per connectar grans volums de generació renovable descentralitzada i noves demandes flexibles com les bombes de calor i els punts de recàrrega de vehicles elèctrics. Dit d'una altra manera, bona part de la transició no passa a les grans autopistes elèctriques, sinó a la xarxa capil·lar que arriba a cada poble, cada polígon i cada llar. 

I aquí és on la veu de les distribuïdores (de totes les mides) esdevé imprescindible per orientar una regulació que incentivi la inversió, escurci els terminis de connexió i garanteixi la resiliència i la ciberseguretat del sistema. 

La EU DSO Entity és una asociació creada i legalment reconeguda per la Unió Europea a través del Reglament del mercat elèctric (2019/943) per fer cooperar les distribuïdores d'electricitat i, en aqesuta nova etapa que comença avui mateix, també les de gas i hidrogen, de tot el continent. Representa distribuïdores de totes les mides i connecta més de 250 milions de llars elèctriques als 27 estats membres. És, per dir-ho planerament, la taula on es dissenyen bona part de les regles tècniques i de mercat que després s'apliquen a totes les xarxes, i el pont natural amb els operadors de transport a través de la cooperació TSO-DSO que Europa considera clau per a un sistema més integrat i resilient. Al seu costat, i des de molt abans, hi ha GEODE - The voice of local energy distributors across Europe, fundada el 1991, agrupa companyies independents de distribució de gas i electricitat i representa unes 1.400 empreses de 15 països, públiques i privades, que donen servei a uns 100 milions de persones. La seva funció és defensar els interessos de les distribuïdores locals davant les autoritats energètiques a escala nacional i internacional, i facilitar l'intercanvi d'expertesa i dades. No competeix amb la EU DSO Entity, l'alimenta. De fet, quan es va constituir el prime Board de la EU DSO Entity, cinc dels seus membres representaven distribuïdores de GEODE de Suècia, Finlàndia i Espanya, en les categories d'empreses amb menys de 100.000 clients i d'entre 100.000 i un milió. 

El valor d'aquest ecosistema és que ningú hi sobra. Les petites distribuïdores locals aporten una cosa difícil de replicar des d'un despatx de Brussel·les i no és altre cosa que, el coneixement de la xarxa real, del territori i del client de proximitat, allà on de veritat passa bona part de la transició o el que és el amteix, en l'autoconsum, les comunitats energètiques, la integració de renovables o els punts de recàrrega. Les mitjanes i grans distribuïdores hi aporten escala, capacitat inversora i una visió de sistema imprescindible per sostenir la seguretat de subministrament. I aquesta complementarietat no és teòrica: GEODE i E.DSO (l'associació de les grans distribuïdores europees) han publicat conjuntament un paper que analitza com la regulació d'ingressos de set estats membres permet a les distribuïdores planificar, finançar i executar les inversions necessàries per reforçar la xarxa i complir amb la transició energètica. Que petites i grans signin plegades documents així demostra una predisposició real a construir un sistema energètic europeu de referència per damunt de mides i fronteres. 

I es fa sense que ningú hagi de renunciar a qui és. El repte, precisament, és que aquesta diversitat quedi ben reflectida i per això, els estatuts de la DSO Entity es van acordar de manera que aquesta gran diversitat quedés representada de forma justa i equilibrada. Una distribuïdora centenària arrelada a una comarca i un gran operador nacional poden compartir taula sense diluir-se; cadascú aporta la seva realitat territorial, i el sistema hi surt guanyant. És aquesta pluralitat, i no la uniformitat, la que fa forta la posició europea davant reptes tan exigents com el finançament de les inversions, l'agilització dels permisos o la cadena de subministrament de components crítics. 

Res d'això seria possible sense la feina discreta i constant de les associacions que canalitzen aquestes veus. A Espanya, aquest paper l'exerceix de manera destacada - ASEME -  i CIDE - Asociación de Distribuidores de Energía Eléctrica, dues organitzacions estatals creades per defensar els interessos de les distribuïdores d'energia elèctrica de menys de 100.000 clients, que avui agrupa prop de 290 empreses distribuïdores, algunes amb més d'un segle d'història, i que formen part de l'associació europea de distribuïdors locals amb seu a Brussel·les, teixint així el pont entre la realitat de les xarxes locals i el debat continental. Per això val la pena aturar-se i dir-ho clarament: gràcies a GEODE per fer de veu de les distribuïdores locals a Europa, i gràcies a ASEME  i CIDE per representar i defensar el col·lectiu al seu àmbit d'influència. 

I, sobretot, un agraïment sincer a tots els vots de suport que hem rebut. Aquesta confiança no és un tràmit. 

De fet, és  el que ens permet seure a la taula on es decideix el futur energètic d'Europa i ser-ne part activa, i no simples espectadors. Cada vot representa companys de sector que creuen que la mirada de proximitat mereix ser escoltada al costat de les grans veus del continent. Assumim aquesta responsabilitat amb humilitat i amb compromís, conscients que representar bé aquesta confiança vol dir treballar perquè la transició energètica europea es faci de manera justa, equilibrada i arrelada al territori.

La transició energètica no es guanyarà només amb grans infraestructures, sinó també amb milers de xarxes de proximitat ben gestionades i amb qui les representa amb rigor. La renovació del Board de la DSO Entity per als propers quatre anys és, en el fons, una oportunitat perque tant els vectors elèctrics com el de gas-hidrògen, sigui posible què totes aquestes veus (petites, mitjanes i grans), de tots els països, seguim construint plegats el sistema energètic que Europa necessita.

Ramon Gallart

Quan els Robots Arribin al Sector Elèctric.

El pla del Japó per desplegar deu milions de robots anticipa una transformació del mercat laboral: menys tasques rutinàries, més automatització i nous perfils professionals que també marcaran el futur del sector elèctric a Espanya i Catalunya.

Fa un dies llegina l noticai de El Economista sobre, la decisió del govern japonès per impulsar el pla Noetra amb l'objectiu de desplegar deu milions de robots equipats amb intel·ligència artificial abans de l'any 2040 no és una excentricitat tecnològica ni un exercici de màrqueting polític. És una resposta estratègica a un problema estructural què no és altre que la d'una població cada vegada més envellida, una manca creixent de mà d'obra i la necessitat de preservar la competitivitat industrial davant dels Estats Units i la Xina. El projecte, liderat per un consorci format per empreses com SoftBank, Sony, NEC i Honda, pretén crear un model d'intel·ligència artificial sobirà capaç d'alimentar una nova generació de robots destinats a la indústria, la logística, la sanitat, la restauració i l'atenció a les persones dependents.

Des del meu punt de vista, és evident què cada robot representarà un nou consumidor d'electricitat. Però aquesta és només la punta de l'iceberg. El veritable canvi serà que milions de robots funcionaran de manera contínua, carregaran bateries, processaran dades en temps real, es comunicaran amb centres de dades i interactuaran amb infraestructures digitals permanents. 

Això converteix l'electricitat en la matèria primera imprescindible de l'economia del segle XXI.

Durant dècades, el consum elèctric ha estat vinculat principalment a les llars, la indústria tradicional i el transport. Ara apareix un nou consumidor no menyspreable i no és altre que la robòtica intel·ligent. Igual que avui ningú discuteix que un vehicle elèctric necessita una infraestructura de recàrrega, d'aquí a quinze anys ningú qüestionarà que milions de robots requeriran xarxes elèctriques més robustes, sistemes d'emmagatzematge, microxarxes industrials i una enorme capacitat de generació renovable.

Aquest escenari tindrà conseqüències perquè les grans economies tendeixen a copiar-se. Si el model japonès funciona, Corea del Sud accelerarà els seus plans, la Xina augmentarà encara més la seva aposta per la robòtica i Europa no tindrà altra alternativa que seguir el mateix camí per no perdre competitivitat industrial. 

De fet, la cursa ja ha començat. La diferència és que el Japó ha decidit posar-hi una data i una xifra concreta.

I és aquí on Espanya hauria de començar a preocupar-se. El debat energètic espanyol continua excessivament centrat en el preu de la factura o en la confrontació política entre renovables i energia nuclear, mentre el veritable desafiament és preparar una xarxa capaç d'alimentar una economia profundament electrificada. No només hi haurà més cotxes elèctrics, sinó també fàbriques automatitzades, centres logístics robotitzats, intel·ligència artificial distribuïda, centres de dades i sistemes autònoms treballant les vint-i-quatre hores.

L'impacte sobre el sistema elèctric espanyol serà considerable. Possiblement, la demanda augmentarà de manera sostinguda després d'anys d'estancament. Les hores vall adquiriran un valor molt superior perquè serà quan es programaran moltes recàrregues i processos industrials automatitzats. També augmentarà la necessitat d'emmagatzematge mitjançant bateries i centrals hidroelèctriques reversibles per estabilitzar una xarxa dominada per l'energia solar i eòlica.

Però no oblidem el repte que li ve a la distribució. Les xarxes de baixa i mitjana tensió, especialment als polígons industrials, necessitaran noves inversions. No serà suficient generar més electricitat ja què, caldrà transportar-la amb qualitat, flexibilitat i intel·ligència. i aquí es pdoria catalitzar que les distribuïdores deixin de ser simples operadores de cables per convertir-se en gestores d'un sistema molt més complex, amb milions de dispositius connectats consumint i, alhora, aportant informació en temps real.

Catalunya presenta una situació especialment interessant. És un territori amb molta concentració industrial a l'Estat, amb sectors com l'automoció, la química, la farmacèutica, l'alimentació i la logística, precisament aquells que més ràpid adoptaran robots intel·ligents. Això significa que Catalunya podria ser una de les primeres comunitats a experimentar un fort increment de la demanda elèctrica industrial.

Crec que la transformació serà especialment visible a l'àrea metropolitana de Barcelona, al Vallès, al Baix Llobregat, al Camp de Tarragona i al corredor logístic que uneix el port de Barcelona amb Saragossa. En aquests espais, la combinació de robots, intel·ligència artificial, automatització i centres de dades incrementarà notablement les necessitats energètiques.

Aquesta realitat també representa una gran oportunitat. Catalunya disposa d'universitats, centres tecnològics i empreses capaces de desenvolupar programari, sensors, sistemes de control i components electrònics associats a aquesta nova economia. Si s'acompanya d'una planificació energètica adequada, podria convertir-se en un dels principals pols europeus de robòtica industrial.

Tanmateix, també hi ha riscos. Catalunya continua arrossegant un important dèficit en infraestructures de transport i distribució elèctric i una implantació de renovables inferior al que exigeix la seva activitat econòmica. Si la demanda industrial creix molt més ràpid que les inversions en xarxa i en generació, el territori podria perdre atractiu per a noves inversions davant altres regions més preparades.

El pla japonès també envia un missatge als operadors elèctrics. Les empreses del sector ja no poden planificar únicament pensant en l'electrificació del transport. La robòtica serà probablement un dels principals motors del consum elèctric durant les pròximes dues dècades. Això obliga a accelerar les inversions en digitalització de les xarxes, flexibilitat, emmagatzematge i capacitat de resposta davant demandes molt més variables.

Per acabar dir que, la notícia no parla només de robots. Parla d'electricitat. Parla d'indústria. Parla de sobirania tecnològica. I parla d'un canvi de paradigma que transformarà el mercat energètic mundial. El Japó ha entès que la competitivitat del futur dependrà tant dels algoritmes com dels quilowatts disponibles. Espanya i Catalunya encara són a temps d'aprofitar aquesta revolució, però només si abandonen la mirada a curt termini i entenen que la infraestructura elèctrica deixarà de ser un simple servei públic per convertir-se en el principal factor de competitivitat econòmica del país. Qui disposi d'una xarxa robusta, flexible i abundant en energia neta atraurà la nova indústria robotitzada. Qui no la tingui, simplement observarà com aquesta nova revolució industrial es desenvolupa en altres llocs.

Ramon Gallart

Les Bateries i la Granota Morta

Poca gent diria que la indústria mundial de les bateries que no cal dir que, avui és un negoci de molts milers de milions, va néixer d'una discussió entre dos amics sobre una granota morta.

A finals del segle XVIII, el metge italià Luigi Galvani va observar que les cames d'unes granotes dissecades es contreien quan les tocava amb una descàrrega elèctrica, com si tornessin a la vida. Galvani va interpretar-ho com una prova d'una "electricitat animal", una força vital innata que residia en el propi teixit i que feia funcionar nervis i músculs, de manera semblant a com generaven electricitat les anguiles i les rajades elèctriques. Per a ell, la granota era una mena de màquina elèctrica és a dir, el cervell produïa la càrrega, els nervis la conduïen i els músculs l'emmagatzemaven.

El seu amic Alessandro Volta, catedràtic de física a la Universitat de Pavia, hi va estar d'acord al principi. Però després de repetir els experiments va arribar a una conclusió diferent i va ser que la granota no generava cap electricitat. El que feia era, senzillament, detectar-la. Volta va argumentar que la càrrega provenia del contacte entre dos metalls diferents aplicats sobre el teixit humit, un fenomen que va anomenar "electricitat metàl·lica". Per demostrar-ho, va construir el que ell mateix va batejar com un "òrgan elèctric artificial" i no ver ser altre cosa que una pila de discos de coure i zinc alternats, separats per cartró, drap o paper de filtre impregnat en salmorra o àcid. En connectar la placa superior i la inferior, un corrent circulava de manera contínua a través de la columna. A diferència de l'ampolla de Leiden que era, un condensador que acumulava càrrega i l'alliberava en una descàrrega breu i violenta, la pila de Volta generava la seva pròpia electricitat mitjançant una reacció química i oferia un corrent baix però sostingut en el temps. Havia nascut la primera bateria de la història, l'any 1799.

L'invent va transformar la ciència gairebé de manera immediata. Poques setmanes després que Volta comuniqués la seva troballa a la Royal Society, dos científics anglesos van fer passar el corrent d'una pila voltaica a través de l'aigua i la van descompondre en hidrogen i oxigen; acabaven de descobrir l'electròlisi química. Poc després, Humphry Davy va emprar piles voltaiques molt més grans per aïllar per primera vegada elements com el potassi, el sodi, el calci, l'estronci o el bari. Les primeres piles, però, tenien límits evidentsi no erea altre que s'esgotaven al cap d'unes hores i, quan s'apilaven més discos per guanyar potència, el propi pes acabava perdent la humitat del paper i deixava la columna inservible. També van alimentar la imaginació popular es a dir, el nebot de Galvani, Giovanni Aldini, recorria Europa aplicant descàrregues a cadàvers d'animals i, de tant en tant, de presoners executats, en espectacles que van fer néixer la pregunta de si l'electricitat podia ressuscitar els morts. 

Amb el temps s'ha volgut presentar aquell episodi com una victòria neta de Volta sobre Galvani, però la realitat va ser diferents. Tots dos tenien part de raó i part d'error. No existia cap força universal d'electricitat animal, com sostenia Galvani, però ell va encertar que els senyals elèctrics són, efectivament, els que provoquen la contracció muscular. Volta, per la seva banda, tenia raó a rebutjar la teoria del seu amic, però s'equivocava en pensar que calien dos metalls diferents o, qualsevol metall, per generar l'efecte; en la seva pila, el circuit el tancava el paper humit. En lloc de parlar de guanyador o perdedor, el que van fer tots dos va ser obrir, sense saber-ho, dos camins complementaris: 

1.- L'electrofisiologia, hereva de Galvani i,

2.- L'electroquímica i la ciència de les bateries, filles de Volta.

D'aquell primer apilament de discos fins avui, la tecnologia ha recorregut un llarg camí. La pila voltaica va donar pas a la pila de Daniell, més estable, i al segle XIX van arribar les primeres bateries recarregables amb l'acumulador de plom-àcid, que encara arrenca els nostres cotxes. Van seguir les químiques de níquel i, ja al tombant del segle XX i XXI, la revolució del ió de liti, que combina densitat energètica, lleugeresa i vida útil, i que ha fet possible tot allò que avui portem a la butxaca, conduïm o instal·lem a les teulades. El principi de fons, però, continua sent el mateix que va intuir Volta a convertir energia química en energia elèctrica de manera controlada i reversible.

I és precisament ara, en plena transició energètica, quan aquella vella idea recupera tot el seu protagonisme. A mesura que els sistemes elèctrics incorporen cada vegada més generació solar i eòlica, emmagatzemar l'electricitat esdevé una peça central per mantenir l'equilibri de la xarxa. La clau del canvi passa en bona part per la instal·lació massiva de sistemes d'emmagatzematge a les llars, tot i que el cost encara elevat de les bateries fa que el consumidor difícilment les percebi com una inversió a llarg termini.

La bateria del segle XXI, però, ja no s'entén com un objecte aïllat, son un ecosistema de recursos energètics distribuïts que es poden agregar i coordinar digitalment.

Vist així, el fil que va de la granota de Galvani a la xarxa intel·ligent d'avui no és una successió de guanyadors i perdedors, sinó una acumulació de camins que s'obren. Volta, cap al final de la seva vida, va tenir la grandesa de reconèixer que el treball del seu amic contenia "una de les descobertes més belles i sorprenents, i el germen de moltes altres". Dos segles i mig després, l'emmagatzematge de l'energia continua sent un d'aquells germens que segueix donant fruits; cada vegada que una bateria guarda energia del sol i el vent per retornar-la quan cal, aquella discussió del segle XVIII segueix, d'alguna manera, ben viva.

Ramon Gallart

Més Xarxa, Més Indústria, Més Futur

He llegit amb interès l'article de Josep M Salas al diara Diari ARA amb el títol Quins fills deixarem al nostre món?

Comparteixo bona part del seu diagnòstic i, sobretot, el to, que no és un altre que el d'encarar sense por un debat incòmode i això, és exactament el que ens cal. Coincideixo que les renovables no són una finalitat en si mateixes, sinó el mitjà més viable de què disposem avui per garantir seguretat de subministrament a un preu raonable i amb menys emissions. I subscric que planificar les infraestructures energètiques de manera ordenada, amb sentit tècnic i econòmic, és una obligació de qualsevol societat i de qualsevol govern.

Voldria, però, aportar un matís constructiu des de la meva experiència en el sector energètic. Crec que el nostre debat i, en bona mesura el mateix Pla Territorial Sectorial d'Energies Renovables (Plater), corre el risc de concentrar-se gairebé exclusivament en on posem la generació nova, quan el veritable coll d'ampolla per al desenvolupament industrial i social de Catalunya no és només, la generació també, la xarxa i sobre tot, l'ús intel·ligent del que ja tenim construït.

Salas assenyala, amb encert, que les renovables avancen sense que les acompanyi un increment de la demanda i de la flexibilitat. Aquí hi ha, al meu parer, el nus de la qüestió. Catalunya necessita energia abundant, segura i competitiva no com un fi abstracte, sinó per a una cosa molt concreta que irrenuncaiblemtn pasa per reindustrialitzar, atraure inversió electrointensiva, electrificar el transport i els edificis, i sostenir els nous vectors de consum (centres de dades inclosos) sense sacrificar la competitivitat del nostre teixit productiu. Sense demanda que integri la generació, cada nou parc és una tensió territorial que no es tradueix en prosperitat. Amb demanda ben planificada, la transició deixa de ser una càrrega i esdevé palanca de desenvolupament. Per això la conversa no pot ser només "quants megawatts i on", sinó "per a qui, connectats com i amb quina xarxa".

En aquest context situo el Reial decret 640/2026, de 29 de juliol, que regula els plans d'inversió de les xarxes de transport i distribució. Més enllà d'elevar substancialment el límit d'inversió en distribució; de l'ordre de 10.200 milions d'euros per al període 2027-2030, dins d'un esforç global proper als 17.900 milions fins al 2030, incorpora una mesura que em sembla especialment encertada que és, la possibilitat d'integrar a la xarxa de distribució infraestructures d'evacuació, de consum i línies directes ja construïdes i en servei.

No és un detall menor. Durant l'última dècada hem aixecat milers de quilòmetres de línia i centenars de subestacions associades al desplegament renovable, dimensionades per a la potència pic de les plantes i operant molt per sota de la seva capacitat. 

Fins ara, tota aquesta capacitat era invisible per a la planificació de la distribució. Construir una línia nova pot exigir de cinc a vuit anys entre autoritzacions, avaluació ambiental i obra; incorporar una instal·lació existent es pot resoldre en mesos. D'anys a mesos, sobre actius ja autoritzats i en funcionament, evitant duplicar infraestructura i estalviant el sobrecost d'operar una xarxa infrautilitzada al costat d'una altra saturada. Aquesta és, exactament, l'eficiència en l'ús de les xarxes existents que des dels fòrums reguladors europeus (l'ACER inclosa), que el mateix Salas cita, venen reclamant des de fa anys. És una bona notícia que el marc estatal camini en aquesta direcció. La qüestió ara és si Catalunya sabrà aprofitar-la amb agilitat administrativa i visió de país.

I aquí ve el meu suggeriment. El Plater serà molt més robust si deixa de mirar-se en solitari i s'articula amb tres eixos que sovint queden en segon pla i son: 

1.- la planificació de la xarxa de transport i distribució: una estratègia explícita de demanda i electrificació industrial, i l'aprofitament dels actius existents que el RD 640/2026 ara facilita. 

2.- Planificar generació: sense planificar simultàniament xarxa i demanda és construir una casa començant per la teulada. 

3.- Ser executius: com reclama Salas, no vol dir només aprovar el Plater dins del termini; vol dir també reduir els temps de tramitació, prioritzar la reutilització abans que la construcció nova, i alinear-nos amb la governança europea en comptes de mirar cap endins. 

Tenim l'oportunitat de convertir infraestructura ja pagada en capacitat real per connectar indústria, habitatge i mobilitat elèctrica.

Torno a la pregunta de Salas. Els fills que vulguem deixar al món heretaran els valors amb què resolguem aquests debats, sí, però també heretaran i, de manera molt literal, la xarxa que els deixem. Una xarxa ben dissenyada, redundant, digitalitzada i eficient en l'ús del que ja existeix és, en si mateixa, un llegat de responsabilitat intergeneracional. 

Tant de bo aprofitem el debat del Plater i les eines que ens dona el RD 640/2026 per forjar una Catalunya energèticament més madura que sigui capaç de créixer industrialment i socialment, orgullosa no només dels quilòmetres de línia que construeix, sinó dels que sap aprofitar.

Ramon Gallart

Els Reptes de l'Electrificació de Catalunya

Electrificar Catalunya és possible; convertir les hipòtesis en trajectòria és el veritable repte

L'article de Joan Vila del 30/08/2026, defensa que la demanda elèctrica de Catalunya passarà d'uns 43 TWh actuals a uns106 TWh el 2040 per l'electrificació del transport, la climatització i la IA, i que això és assolible complint el desplegament renovable del PROENCAT, amb un cost de generació de 60–66 €/MWh que ens faria competitius respecte a Europa (en referencia concreta d'Alemanya). La tesi de fons és normativa per electrificar i digitalitzar o quedar-se "relegats a una societat irrellevant". És un exercici que el considero de valor amb mètode i modelització alhora, ambiciós i honest en les seves hipòtesis. No obstant, hi ha assumpcions que voldria contribuir i aportar una altre perspectiva, en base al marge entre l'escenari que es descriu i la realitat operativa.

El punt de partida numèric és sòlid i encaixa amb les dades oficials. El 2024 la demanda elèctrica catalana va ser de 44,11 TWh, un 0,7% inferior a la de 2023, i el consum incloent autoconsum de 40.834 GWh. També és correcta la fotografia de dependència sobre Catalunya que va generar 37,4 TWh i en va consumir 44,1, un 15% més. Aquesta diferència és important. I el nus del problema que l'article vol resoldre és real i no és altre que, l'energia nuclear cobreix el 50,3% de la demanda amb els tres reactors d'Ascó 1, Ascó 2 i Vandellòs 2, amb tancament previst d'Ascó I el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs II el 2035.

Substituir la meitat de la generació en cinc anys, alhora que la demanda es dobla, és el veritable repte.

A partir d’aquí, considero que l’anàlisi ens permet identificar i explorar conjuntament possibles vulnerabilitats en els cinc punts següents:

Primer, l’atribució al PROENCAT: en relació amb l’horitzó 2040. El PROENCAT és una prospectiva amb horitzó 2050, aprovada mitjançant l’Acord de Govern GOV/130/2023, i no estableix pròpiament fites vinculants per a l’any 2040.

En aquest sentit, el que proposa Vila, sobre les xifres esmentades de 70 TWh d’energia eòlica i 38 TWh d’energia fotovoltaica el 2040, serien un òptim per subtitur les Nuclears que necessitarien de bateries per ferles gestionables. La prospectiva planteja, per al 2050, assolir gairebé 62.000 MW de potència instal·lada, una xifra aproximadament 18 vegades superior a la potència instal·lada actual.

Segon, l'assumpció eòlica: especialment els 45 TWh de Roses. Atribuir 45 TWh només a l'eòlica marina de Roses implicaria de l'ordre de 12–15 GW offshore en una sola zona, quan el projecte real de referència allà (Parc Tramuntana) és d'uns centenars de MW. Si aquesta hipòtesi falla, tot l'equilibri de 106 TWh se'n ressent.

Tercer, el coll d'ampolla no és tècnic sinó administratiu: el 2024 Catalunya només va afegir 81,92 MW de nova capacitat renovable, dels quals només 30 MW eòlics, i la Generalitat no va autoritzar cap projecte de parc eòlic terrestre; l'Observatori de les Renovables (OBERCat) parla d'una situació de bloqueig que no és extraordinària en la tramitació. Passar d'aquest ritme als 62.000 MW del 2050 requereix multiplicar per ordres de magnitud la velocitat d'aprovació, i el model assumeix implícitament que aquest problema, que encara no ho està resol, ja ho està.

Quart, la biga mestra de gas renovable és optimista: el disseny descansa en 596 motors de gas renovable (11 GW) amb biometà a 81 €/MWh per cobrir els Dunkelflaute, però la disponibilitat real de biometà a Catalunya és limitada i escalar-la fins a alimentar 11 GW de potència ferma és una hipòtesi forta, per``o ara amteis, no la se verue com una certesa de mercat.

Cinquè, la demanda d'IA (16 TWh): és plausible en ordre de magnitud donat què, el Govern ha identificat 26 projectes de centres de dades que podrien sumar prop de 2.000 MW, i l'AIE preveu que el consum mundial dels centres de dades arribi als 945 TWh el 2030 però, convindria recordar la crítica inversa i és que, són d'electricitat renovable que caldria per reduir emissions en altres sectors, no necessàriament una addició "neta".

Pel que fa a la comparació amb Europa, que és el punt fort del text, la conclusió de competitivitat va en la bona direcció. Espanya i, per tant Catalunya, parteixen d'una posició favorable ja què, al primer semestre de 2025 el preu residencial va ser de 26,1 €/100 kWh a Espanya i 26,6 a França, tots dos per sota de la mitjana de la UE, mentre Alemanya arribava a 38,4 €; i en preu majorista, el juny de 2026 Espanya es movia al voltant dels 65 euros de mitjana, molt a prop dels 66 €/MWh que projecta l'autor. Ara bé, la comparació amb França (que el text situa a 65 €/MWh) caldria posar-la en context, perquè França manté preus baixos gràcies precisament al parc nuclear que Catalunya està a punt de tancar, tensió que crec caldria tenir en compte. I l'avantatge industrial espanyol s'erosiona per costos regulatoris propis com serien els serveis d'ajust del sistema que amplien l'esceltxa competitiva en més de 21 €/MWh respecte a França o Alemanya, de manera que el preu de generació no és el preu final que paga la indústria.

La direcció del text me la crec i és defensable amb les xifres de partida, però l'escenari central depèn de supòsits que avui són més una aspiració que una trajectòria.

Ramon Gallart

El Talent no Caduca; Set Estacions Cap a la Saviesa

Una reflexió a partir de de l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" (Canal CEO)

Fa gaire més de quaranta anys (servei militar obligatori inclòs) que vaig començar a treballar inicialment des del la part més elemental de la cadena professional que no era una altra del que llaors s'anomenava,"aprenent", sobre tot, amb molta il·lusió. Llavores, allà per l'any 1987, una xarxa elèctrica encara s'entenia sobretot línies i torres, el sector tenia companyies elèctriques i el concepte client no existia ja que s'anomenaven "abonat" igual passava amb la telefonia, gas i aigua. Avui, després d'un recorregut que m'ha portat de construir centres de transformació, desplegar sistemes de telecomunicacions per les xarxes d'alta tensió passant per i l'enginyeria de les xarxes elèctriques, posteriorment, en transformació cap a xarxes intel·ligents, a la direcció d'innovació, i als despatxos europeus on es decideix el futur de la distribució de la UE, fa unes setmanes em van convidar a llegir l'ebook "Plantillas que envejecen, empresas que deciden" de Canal CEO. M'hi vaig reconèixer en cada línia, i em va empènyer a compartir una visió des del meu recorregut professional fins avui ja, com una etapa que visc com la recta final d'una trajectòria, però entesa no com un tancament sinó com el moment de màxima aportació. La seva tesi és senzilla i incòmoda alhora i,

no és altre que la de que el talent no caduca; el que caduca són les organitzacions que no saben reconèixer-lo.

Vull afegir-hi la meva mirada, que és la d'algú que ha treballat i treballa amb sistemes distribuïts. En una xarxa elèctrica moderna cap node és només consumidor. És a dir, cada punt també pot generar, emmagatzemar i compartir. Doncs bé, una carrera professional funciona igual. No és una línia recta cap a l'obsolescència, sinó una seqüència d'estacions on cadascuna produeix valor per a la següent. Deixeu-me recórrer-les, perquè crec que aquí hi he trobat on l'ebook batega de fons.

Tota trajectòria comença amb la sembra, la captació: algú que decideix incorporar-te, sovint sense saber encara del cert què hi aportaràs. És l'estació més fràgil i la que més es descuida quan una empresa mira els perfils júnior només com a "mà d'obra barata i moldejable", com denuncia amb encert un dels autors. Captar no és omplir una vacant; és plantar. I el que es planta bé, arrela. D'aquesta sembra en vénen els aprenentatges. Hi ha coneixement que s'adquireix ràpid com seria saber fer anar una eina, una tecnologia, una manera de treballar i està bé que sigui així. Les noves generacions ho fan a una velocitat que a mi encara m'admira. 

Aquesta és l'energia que cap organització es pot permetre menysprear.

Ve després el moment de posar en pràctica el que s'ha aprés, quan la teoria es troba amb la realitat i descobreixes , de vegades massa tard, com bé recorda Javier Lapeña a l'ebook; que el món és molt més matisat que els manuals amb què vas començar. No tot aprenentatge es pot accelerar. El criteri no s'entrega fet; es cuina prenent decisions amb informació incompleta i convivint amb els propis errors. Només llavors arriba el moment delicat i bonic de començar a fer aportacions allà on altres ja han arribat. Això no és altre que, aixecar-se sobre el treball dels qui et van precedir, sense haver de reinventar el que ja funcionava ni resignar-se a repetir-ho. En els projectes europeus de xarxes intel·ligents ho he vist mil vegades,

La innovació de veritat no neix del que és nou contra el que és vell, sinó de connectar-los.

Un dia, aquell qui aporta passa a ser qui fa aportar els altres, i comença a promoure i motivar el talent. És el pas del node al hub o el que és el mateix dir que, la teva feina ja no és brillar, sinó fer que la xarxa sencera funcioni millor. Aquí el sénior té un paper insubstituïble com a mentor sempre, com apunta Cristian Viladoms, des de l'escolta i no des del paternalisme. Tot això va sedimentant en experiència, entesa no com un arxiu polsós sinó com a criteri viu que és el de saber llegir una situació complexa sense que ningú te l'expliqui, reconèixer un senyal d'alarma abans que soni, recordar què va funcionar i què no. Aquest és el sistema operatiu invisible del qual parla Alberto Garzón García , allò que se'n va quan una persona clau es jubila i que rarament està no ho estarà escrit en cap manual.

I finalment arriba la saviesa. No com a premi de consolació al final del camí, sinó com l'estació més productiva de totes. La saviesa és experiència depurada per les relacions que ve de dècades de tractar amb persones, institucions, conflictes i cicles que es repeteixen. És la capacitat de posar tot el recorregut al servei del col·lectiu. Per això aquesta última estació no és el final d'una carrera, sinó el començament de la seva contribució més gran que és la de representar, aconsellar, obrir camí, transferir. La saviesa és el moment en què la teva trajectòria deixa de ser teva i passa a ser de tots.

Si aquesta progressió és certa, aleshores l'error que assenyala l'ebook és evident donat que, moltes organitzacions gestionen l'edat quan haurien de gestionar el compromís i la capacitat, com formula molt bé Pasqual Prous. Rejovenir no equival a guanyar talent. Confondre velocitat amb creixement, o joventut amb innovació i maduresa amb tradició, és un paradigma car i sense base real. La bona notícia és que la tendència ens acompanya. Cada cop hi ha menys posicions on l'edat sigui una limitació física real, i cada cop importa més la saviesa acumulada. La longevitat laboral, lluny de ser una amenaça, és disposar durant més temps d'un actiu que costa dècades de construir. El repte no és substituir unes generacions per altres, sinó orquestrar que totes convisquin en la mateixa xarxa.

Ramon Gallart

Electrificar Europa

És molt més que una resposta al canvi climàtic.

La presentació per part de la Comissió Europea del nou Electrification Action Plan, és una decisió que de fer-se realitat,  marcarà una època. No estem davant d'un nou paquet de mesures ambientals, sinó davant d'una estratègia que redefineix el futur energètic, industrial i econòmic d'Europa. Personalment, considero que és una excel·lent oportunitat que no podem deixar escapar.

Durant molts anys hem associat la transició energètica gairebé exclusivament amb la instal·lació de més energies renovables. Sens dubte, era un pas imprescindible, però insuficient. Produir electricitat neta no transforma per si sol el model energètic si continuem consumint gas natural, gasoil o gasolina en la indústria, els edificis i el transport. El veritable repte és actuar sobre la demanda, i això només s'aconsegueix electrificant els usos finals de l'energia.

Això és precisament el que planteja Brussel·les i no és altre que, substituir progressivament el gas natural i els derivats del petroli per electricitat produïda majoritàriament amb fonts renovables i altres tecnologies baixes en emissions. No és només una aposta climàtica; és una estratègia de competitivitat, de seguretat energètica i de sobirania europea.

Els darrers anys ens han recordat amb contundència la fragilitat del nostre model energètic. La guerra d'Ucraïna, la inestabilitat al Pròxim Orient i la volatilitat dels mercats internacionals han demostrat i encara ho estan fent, fins a quin punt Europa continua depenent d'uns combustibles que no controla. Cada crisi geopolítica es tradueix immediatament en un increment dels costos energètics, una pèrdua de competitivitat empresarial, un augment de la inflació i un impacte directe sobre les economies familiars.

Quan la Comissió Europea fixa l'objectiu de substituir dos terços del consum de gas, reduir a la meitat el consum de petroli i estalviar fins a 200.000 milions d'euros en importacions de combustibles fòssils abans de 2040, el missatge va molt més enllà de la reducció d'emissions. Significa retenir riquesa dins d'Europa, reduir la dependència exterior, protegir la nostra economia davant les tensions internacionals i reforçar l'autonomia estratègica del continent.

En definitiva, la millor energia és aquella que podem produir nosaltres mateixos.

Però aquesta transformació només serà possible si electrifiquem decididament la demanda. Això implica accelerar la implantació del vehicle elèctric, substituir les calderes de gas per bombes de calor, electrificar processos industrials, impulsar l'emmagatzematge energètic i gestionar de manera intel·ligent la demanda. Ja no és suficient generar electricitat renovable; cal que aquesta electricitat substitueixi efectivament els combustibles fòssils allà on avui encara són predominants.

És aquí on la transició energètica es converteix en una autèntica política industrial.

Europa competeix amb economies com la nord-americana, la xinesa, la japonesa o la sud-coreana, que estan invertint massivament en electrificació, digitalització i noves tecnologies. Si volem mantenir una indústria competitiva, necessitem una energia estable, predictible i cada vegada menys exposada als mercats internacionals dels combustibles fòssils. L'electricitat produïda localment ofereix precisament aquesta estabilitat.

Tanmateix, Brussel·les també identifica un dels principals obstacles que cal resoldre amb urgència i no és altre que, avui, en molts casos, l'electricitat continua sent més cara que el gas per efecte dels impostos, peatges i càrrecs regulats que suporten les factures elèctriques. És una contradicció difícil d'entendre. Demanem a ciutadans i empreses que electrifiquin els seus consums mentre mantenim un marc econòmic que sovint continua afavorint els combustibles fòssils.

Per això és imprescindible reformar la fiscalitat i la regulació del sistema energètic. Si volem accelerar la transició, els senyals econòmics han d'anar en la mateixa direcció que els objectius polítics.

En aquest nou escenari, les xarxes de distribució elèctrica deixen de ser una infraestructura invisible per convertir-se en un dels pilars fonamentals de la transformació energètica. Sense xarxes modernes, digitalitzades, resilients i preparades per gestionar milions de nous punts de consum i de generació distribuïda, la transició simplement no serà possible.

És aquí on els distribuïdors d'energia elèctrica tenen una responsabilitat i, alhora, una oportunitat extraordinàries.

En concret, els distribuidors locals acostumen a estar fortament arrelades al territori, coneixen de primera mà les necessitats dels municipis, dels polígons industrials i dels petits consumidors. La seva proximitat els permet facilitar la integració de l'autoconsum, les comunitats energètiques, els sistemes d'emmagatzematge, la flexibilitat de la demanda o la recàrrega intel·ligent del vehicle elèctric. En definitiva, poden actuar com a veritables acceleradors de la transició energètica des del territori.

Ara bé, aquesta responsabilitat també exigeix un marc regulador coherent. Durant anys, la distribució elèctrica ha funcionat sota models retributius que han limitat la capacitat inversora del sector. Si Europa vol electrificar l'economia al ritme que proposa, serà imprescindible facilitar les inversions necessàries perquè les xarxes estiguin preparades per assumir aquest nou model energètic.

Ara bé, també crec que Europa ha d'afrontar un debat que sovint apareix quan es parla de descarbonització i, passa si Europa fa un gran esforç per reduir emissions mentre altres grans economies continuen augmentant el consum de carbó, petroli o gas.

La Unió Europea genera una part relativament reduïda de les emissions globals de CO₂, mentre que altres regions del món continuaran incrementant la seva demanda energètica durant les properes dècades. Si el debat es limités exclusivament al canvi climàtic, alguns podrien qüestionar l'impacte real de l'esforç europeu. Però aquest plantejament, al meu entendre, és incomplet.

L'electrificació de l'economia europea ja no es pot justificar únicament per motius ambientals. 

Encara que la resta del món avancés més lentament en la descarbonització, Europa continuaria tenint raons per abandonar progressivament el gas natural i el petroli. Ho hauria de fer per seguretat energètica, per competitivitat industrial, per estabilitat econòmica i per autonomia estratègica.

Cada euro que deixem de destinar a importar combustibles fòssils és un euro que pot generar activitat econòmica, innovació, ocupació i desenvolupament tecnològic dins d'Europa. Cada megawatt produït amb recursos propis redueix la nostra dependència exterior i ens protegeix davant futures crisis geopolítiques.

A més, Europa ha exercit històricament un paper de lideratge en les grans transformacions reguladores i industrials. També pot fer-ho ara demostrant que un sistema energètic electrificat i descarbonitzat no només és ambientalment més sostenible, sinó també econòmicament més eficient i industrialment més competitiu. Si aquest model funciona, molts altres països acabaran adoptant-lo no només per compromís climàtic, sinó perquè serà la millor opció des d'un punt de vista econòmic.

Per això crec que l'èxit de la transició energètica europea no s'hauria de mesurar exclusivament en tones de CO₂ evitades. També s'hauria de valorar per la seva capacitat de generar una indústria més innovadora, una economia més resilient, unes empreses més competitives i una societat menys dependent dels recursos energètics d'altres continents.

La transició energètica serà, probablement, la major transformació econòmica d'Europa des de la revolució industrial. No serà senzilla. Exigirà inversions molt importants, estabilitat reguladora, planificació i una estreta col·laboració entre administracions, empreses i ciutadania. Però el cost de no actuar seria molt més elevat.

Espero que Europa hagi entès que el futur no consisteix a buscar nous proveïdors de gas, sinó a necessitar cada vegada menys gas.

L'electrificació no és una moda ni una aposta ideològica. És una decisió racional basada en criteris econòmics, industrials, tecnològics i geopolítics. És l'eina que ens permetrà construir una Europa més autònoma, més competitiva i més preparada per afrontar els reptes del segle XXI.

El debat, per tant, ja no és si hem d'electrificar la demanda. El veritable debat és si serem capaços d'accelerar aquesta transformació amb la velocitat que exigeix el context actual. Perquè cada quilowatt hora que substitueix un litre de petroli o un metre cúbic de gas és una passa més cap a una Europa energèticament sobirana, industrialment més forta i climàticament més responsable.

I aquesta és una oportunitat que no ens podem permetre deixar escapar. 

Rmon Gallart

La IA Posa a Prova la Xarxa Elèctrica

L'impacte dels centres de dades de 800 VDC sobre les xarxes de distribució son una transformació inevitable del sistema elèctric

L'aparició de la intel·ligència artificial generativa esdevé com una revolució que va molt més enllà del programari. El seu impacte més profund probablement serà sobre les infraestructures energètiques. La qüestió ja no és si les xarxes podran alimentar els nous centres de dades, sinó com hauran de transformar-se per conviure amb unes càrregues elèctriques radicalment diferents de les que han gestionat durant més d'un segle.

Tradicionalment, els grans consumidors industrials han estat càrregues relativament previsibles. Encara que poguessin presentar pics de consum, aquests es produïen en escales temporals de minuts o hores. Els nous centres de dades dedicats a la IA trenquen completament aquest model.

L'entrenament i la inferència sobre grans models d'intel·ligència artificial provoquen variacions de càrrega que poden passar de desenes de megawatts a centenars de megawatts diverses vegades per segon. Aquesta velocitat de canvi és extraordinària des del punt de vista dels operadors de xarxa.

La conseqüència és immediata donat què, aquestes instal·lacions deixen de ser simples consumidors i es converteixen en elements que poden afectar l'estabilitat global del sistema elèctric.

És precisament aquesta preocupació la que està portant l'ERCOT (Electric Reliability Council of Texas) a desenvolupar nous requisits tècnics abans d'autoritzar la connexió massiva d'aquests centres.

Des del punt de vista del centre de dades, l'arquitectura en corrent continu és difícilment discutible. Els seus avantatges són coneguts ja què, presenten menys pèrdues elèctriques, eliminació de múltiples conversions AC-DC-AC, reducció del cablejat, menor generació de calor i més densitat de potència per metre quadrat. Aquesta eficiència és especialment atractiva per a Nvidia i els grans hyperscalers, que preveuen sistemes amb centenars de milers de GPU treballant simultàniament.

No obstant això, aquesta optimització interna trasllada part de la complexitat cap a la xarxa. La distribució elèctrica tradicional està concebuda per alimentar càrregues en corrent altern amb perfils relativament suaus. Quan una instal·lació és capaç de modificar instantàniament centenars de megawatts, la xarxa necessita mecanismes addicionals de regulació de tensió, estabilitat i control dinàmic. En altres paraules, allò que guanya el centre de dades en eficiència ho ha d'assumir la xarxa en sofisticació.

Els operadors de xarxes de distribució i de transport seran els primers afectats. Molts dels nous campus d'IA se situen prop de grans ciutats o pols industrials, connectant-se a xarxes de distribució d'alta tensió o subtransmissió. Això obliga a replantejar el dimensionament de les subestacions, incorporar nous sistemes de compensació reactiva, desplegar electrònica de potència distribuïda, reforçar el monitoratge en temps real i avançar cap a una automatització basada en intel·ligència artificial.

En aquest context, la distribució deixa de ser una infraestructura passiva i es converteix en un sistema dinàmic capaç d'interaccionar contínuament amb els grans consumidors.

Un dels aspectes més interessants és el canvi de filosofia reguladora. Durant dècades, la responsabilitat d'assegurar la qualitat del subministrament ha recaigut gairebé exclusivament sobre les empreses elèctriques. Ara s'introdueix un nou principi que no és altre que els dels grans consumidors els quals, també han de contribuir activament a l'estabilitat del sistema.

Tecnologies que incorporin bateries d'alta potència, rectificadors intel·ligents, sistemes de control predictiu, capacitat de Low Voltage Ride Through (LVRT) i mecanismes d'esmorteïr les oscil·lacions de demanda. Aquest enfocament converteix el centre de dades en una mena de microxarxa capaç d'absorbir internament bona part de les seves pròpies fluctuacions abans que arribin a la xarxa pública. És un canvi conceptual molt rellevant, ja no es tracta únicament de consumir electricitat, sinó de consumir-la d'una manera compatible amb l'estabilitat del sistema.

Paral·lelament, l'electrònica de potència adquireix un protagonisme que aniràa més. Dispositius com els STATCOM permeten regular la tensió, compensar la potència reactiva i amortir oscil·lacions pràcticament en temps real. Aquest tipus d'equipament, fins fa pocs anys reservat a les grans xarxes de transport, començarà previsiblement a formar part també de moltes xarxes de distribució. Aquesta tendència encaixa plenament amb l'evolució cap a les anomenades Smart Grids, on el control digital i l'electrònica substitueixen progressivament els sistemes electromecànics tradicionals.

Potser el debat més rellevant no és tecnològic sinó econòmic. Cal veure com no trasldadr aqesut costos els consumidors derivats de l'expansió dels centres de dades d'IA. Si els nous campus requereixen noves línies de transport, subestacions, sistemes d'emmagatzematge, compensació reactiva i equips electrònics avançats, sembla raonable que siguin els promotors dels centres de dades els qui financin aquestes inversions. 

Espanya, Catalunya i la resta d'Europa estan vivint un creixement de peticions dels centres de dades impulsat per la digitalització i la IA. Al mateix temps, la penetració massiva de generació renovable ja està modificant profundament el comportament de les xarxes de distribució. La coincidència d'ambdós fenòmens com son el consum extremadament variables i generació renovable intermitent; incrementa la complexitat operativa i reforça la necessitat d'accelerar la digitalització de les xarxes, desplegar sistemes d'emmagatzematge, desenvolupar mercats locals de flexibilitat i millorar la coordinació entre operadors de transport i distribució.

La resposta no passa per construir indefinidament més xarxes o més centrals de generació. Passa per integrar intel·ligència al sistema, sobre tot, electrònica de potència, bateries, control avançat i mecanismes de flexibilitat que permetin adaptar el consum a les necessitats de la xarxa en temps real.

La gran lliçó és que el repte ja no és únicament produir més electricitat, sinó gestionar-la millor. I en aquest nou escenari, la col·laboració entre operadors de xarxa, reguladors, fabricants d'equipament i grans consumidors serà tan important com qualsevol avenç tecnològic.

Ramon Gallart

El Debat Nuclear no es Guanya Amb un Sí o un No. Es Guanya Amb Una Xarxa Millor

Del debat sobre l’àtom al debat sobre la xarxa: la revolució energètica es juga al grid edge

Aquest estiu ha tornat el debat sobre les centrals nuclears, empès per la decisió de Madrid d'allargar el tancament d'Almaraz i per la fotografia europea que dibuixava El Economista: mentre Espanya manté el pla de tancar els seus set reactors entre 2030 i 2035, bona part d'Europa prepara reactors nous, allarga la vida dels existents o reobre debats que semblaven tancats, amb Brussel·les qualificant l'abandonament de l'àtom d'"error estratègic". Joan Vila a ho ha explicat molt bé en el seu artícle del 23/08/2026 "els mites de l'autonomia geopolítica, la sostenibilitat, l'estabilitat i la substituïbilitat" i en Jaume XXI hi ha afegit un recordatori que n'estic d'acord i no és altre que, això no és ni blanc ni negre, hi ha molts tons de gris. No repetiré els seus arguments; els dono per bons i els prenc com a punt de partida. El que vull aportar és una mirada diferent, la de qui no discuteix l'energia des de la tribuna, sinó des de la sala de control.

Perquè escric des d'un lloc molt concret. He passat anys dissenyant xarxes intel·ligents i integrant generació distribuïda, bateries i electrònica de potència en una xarxa de distribució de veritat, en projectes europeus de xarxa i flexibilitat. I des d'aquí veig una cosa que gairebé no surt i no és altre que:

Tot el debat nuclear està formulat en el llenguatge del segle XX. Discutim si necessitem una gran màquina central o una altra, quan la revolució elèctrica dels propers vint anys no passarà per la generació, sinó per el que en anglès en diuen el grid edge, allà on conviuen els consumidors, les teulades, els cotxes elèctrics i les bateries. Ens barallem per la font quan el problema real és el sistema.

La meva primera tesi és incòmoda per als dos bàndols donat que veig el concepte de "energia de base" (baseload) com una relíquia. El sistema del futur (en Josep Ballart parla construir la xarxa d'avui per les necessitat que vindran de la xarxa del Segle XXII)  no és una gran central que fa de terra ferma més uns quants generadors que tapen forats. És exactament al revés com son milions d'actius petits (fotovoltaica, bateries domèstiques i industrials, vehicles elèctrics) que carreguen i descarreguen i, bombes de calor coordinats digitalment per oferir la flexibilitat que el sistema necessita segon a segon. Defensar la nuclear com a "columna vertebral" és defensar una "anatomia" que ja no correspon al cos que estem construint. Però compte, i aquí em giro cap a l'altre costat; és adir, substituir la nuclear per renovables sense aquesta capa d'intel·ligència ni flexibilitat és un error per no dir una temeritat. Les renovables no són gratis ni fàcils donat que, exigeixen una inversió brutal en xarxa, emmagatzematge i digitalització (no automatització) que sovint el discurs verd amaga sota la catifa. La societat ho ha de saber i no es pot amagar.

Les noves teconolgies basades en convertidros d'electròncia de potencia  desmenteixen un tòpic tècnic que s'ha convertit en l'últim refugi del discurs pronuclear i no és altre que calen grans generadors síncrons per la inèrcia i per corregir la tensió. És una veritat que ja té data de caducitat. L'electrònica de potència moderna com son els convertidors grid-forming amb les bateries que aporten inèrcia sintètica, els compensadors estàtics fan possible donar avui bona part d'aquests serveis de xarxa que abans només donava una gran turbina girant. No és ciència-ficció, és equipament que ja s'instal·la. Per tant, quan després de l'apagada de 2025 sento que "la lliçó és que ens calen més màquines fermes", jo hi llegeixo una altra lliçó i no és altre que, ens cal més observabilitat i control a la mitja i baixa tensió. No pots gestionar el que no veus, i el veritable coll d'ampolla del sistema elèctric espanyol no és la potència instal·lada, sinó la ceguesa digital de la xarxa de distribució. Aquí és on jugaria els diners, no en apuntalar reactors al límit del seu disseny.

I això em porta a la pregunta que de debò m'obsessiona i no és altre de identificar el cost d'oportunitat del capital. França pressuposta uns 2.100 milions per gigawatt per posar al dia el seu parc nuclear. Imaginem què faria aquesta xifra si la injectéssim en digitalitzar la distribució, desplegar bateries a prop del consum, crear mercats locals de flexibilitat i estendre comunitats energètiques. Cada euro té un únic ús. Gastar-lo a allargar la vida d'una tecnologia rígida, amortitzada i amenaçada per la sequera; per exemple, a Ascó, un dia el cabal de l'Ebre pot decidir per nosaltres és, en termes d'enginyer, una assignació subòptima de recursos escassos. No és una qüestió moral; és una qüestió d'eficiència.

Cal seguir treballant en la transformació del secotr per fer possible que:

Primera: convertir els operadors de distribució en gestors actius del sistema. Avui una distribuïdora té les mans lligades per contractar flexibilitat local; hauria de poder pagar una comunitat energètica o una flota de vehicles perquè modulin el consum i evitin invertir en més cable. 

Segona: crear mercats locals de flexibilitat de veritat, on una teulada de polígon amb bateria valgui tant com un megawatt d'una gran central quan i on el sistema el necessita. 

Tercera: obligar que la nova generació i emmagatzematge aporti serveis de xarxa (tensió, inèrcia sintètica, resposta ràpida), de manera que integrar renovables reforci la xarxa en lloc de debilitar-la. Aquestes tres coses valen més per a la seguretat de subministrament que qualsevol reactor addicional, i estan a l'abast de la tecnologia actual.

Sobre la via dels petit reactors modulars que apunta en Jaume XXI, no la menyspreo. Màquines escalables, amb aprofitament de calor per a la indústria propera, són tècnicament interessants. Però són una promesa, no una solució desplegada, i apostar-hi avui com a alternativa a les renovables seria confondre un projecte de recerca amb un pla industrial. Si algun dia maduren, benvinguts al mix; mentrestant, no ens poden servir d'excusa per frenar el que ja funciona.

Hi ha, finalment, una dimensió que el debat centralista deixa a banda sistemàticament i és el de l'energia distribuïda. Aquesta dimensió, és també desenvolupament territorial. Una gran central concentra el valor i el risc, en dos municipis. Una xarxa de generació distribuïda, comunitats energètiques i autoconsum industrial escampa la inversió, crea llocs de feina qualificats arreu i dona als pobles una sobirania que un reactor mai no els donarà. La sobirania energètica que reivindiquen molts partidaris de la nuclear és, paradoxalment, més assolible amb el model contrari al que defensen.

L'impacte de tot plegat és clar i diferenciat. A Catalunya, el risc no és la nuclear; continua essent, la lentitud, la dificultat crònica per desplegar renovables i xarxa mentre altres territoris corren. A Espanya, la contradicció amb Europa s'explotarà políticament fins l'esgotament, però copiar el gir nuclear per mimetisme seria tan erroni com ignorar-lo; el que cal és aprofitar l'embranzida europea per finançar xarxa, emmagatzematge i flexibilitat.

I a Europa, el missatge de fons no és "torna la nuclear", sinó "torna la seguretat de subministrament com a prioritat" 

Després del xoc del gas rus, una prioritat que cada país pot resoldre amb les cartes que té a la mà, i les nostres es diuen sol, vent, aigua i intel·ligència de xarxa.

No demano tancar centrals a cop de titular ni allargar-les a cop de por. Demano una cosa més avorrida i molt més útil i no és altre que, deixem de tractar l'energia com una bandera i comencem a tractar-la com el que és, un sistema. Un sistema que no guanyarà qui cridi més fort a favor o en contra de l'àtom, sinó qui construeixi la xarxa més intel·ligent, més flexible i més arrelada al territori. Aquesta és, per a mi, l'única resposta veritablement crítica al debat nuclear és canviar-ne la pregunta.

Ramon Gallart

Liderar l'Eòlica Marina del Futur

A més del valor tecnològic del projecte, crec que la posada en marxa de PlemCat podria representar un abans i un després per al sector energètic català, espanyol i europeu. 

No estem parlant només d'un espai per provar aerogeneradors flotants, sinó d'una infraestructura estratègica que permetrà accelerar la innovació, validar noves tecnologies en condicions reals i reduir els riscos abans del seu desplegament comercial. Precisament, un dels objectius de PlemCat és convertir Catalunya en un referent mediterrani en recerca, desenvolupament i innovació en eòlica marina flotant i tecnologies marines.

Des del punt de vista industrial, considero que aquest projecte és una oportunitat extraordinària per reforçar tota la cadena de valor de les energies renovables. des de les empreses d'enginyeria i fabricants d'estructures metàl·liques fins als centres tecnològics i universitats podran participar en el desenvolupament d'una tecnologia amb un enorme potencial de creixement durant les pròximes dècades. Això significa més inversió en R+D, més ocupació qualificada i una major capacitat d'exportar coneixement i tecnologia desenvolupada al nostre territori.

Per al sector energètic català, PlemCat també haria d'esdevenir-se com un motor de reindustrialització. Catalunya disposa d'un ecosistema empresarial molt potent en diferents àmbis, com poden ser, el de la metal·lúrgia, l'electrificació, l'automatització, l'enginyeria i la digitalització; tots ells podrine trobar en l'eòlica marina flotant un nou nínxol de negoci d'alt valor afegit. De fet, nombroses empreses i entitats del sector consideren que aquesta infraestructura contribuirà a impulsar el coneixement, reforçar el lideratge tecnològic i afavorir la reindustrialització del país.

A escala espanyola, penso que el projecte arriba en un moment molt oportú. Espanya és una potència mundial en energia eòlica terrestre, però encara té molt recorregut en l'eòlica marina, especialment en la tecnologia flotant, que és la més adequada per a les profunditats de les nostres costes. Desenvolupar i validar aquesta tecnologia permetrà que les empreses espanyoles mantinguin la seva competitivitat internacional i aprofitin un mercat que es preveu en plena expansió durant les pròximes dècades.

També crec que el benefici serà molt important per a Europa. La Unió Europea necessita reforçar la seva autonomia energètica, reduir la dependència dels combustibles fòssils importats i accelerar la descarbonització de la seva economia. Disposar de centres d'assaig com PlemCat permet desenvolupar tecnologies pròpies, generar patents, retenir talent i crear una indústria europea capaç de competir amb els grans actors internacionals. A més, el fet que aquest projecte estigui impulsat amb finançament europeu demostra que encaixa plenament amb els objectius del Pacte Verd Europeu i de la política industrial comunitària.

Finalment, crec que un dels grans encerts de PlemCat és apostar primer per l'experimentació i el coneixement abans del desplegament massiu. Aquesta manera de treballar permet obtenir dades objectives sobre el comportament dels aerogeneradors, el seu impacte ambiental, la convivència amb la pesca i la navegació i els costos reals d'operació. En definitiva, és una inversió en coneixement que ajudarà a prendre decisions més encertades en el futur i que pot situar Catalunya, Espanya i Europa en una posició de lideratge en una de les tecnologies renovables amb més potencial de creixement del segle XXI.

Ramon Gallart

L'Apagada Ibèrica Vista des de la Distribució

L’apagada del 28 d’abril: més que un problema de mercat, un avís sobre la ceguesa i la manca de coordinació entre transport i distribució.

Molt interessat el paper de Daniel Davi Arderius i Christoph Graf. L'estudi d'esdeveniments està ben identificat i veig encertat el tall mostral a l'octubre de 2025 per evitar contaminar-lo amb la reforma regulatòria. La tesi central és difícilment discutible i està molt ben il·lustrada i no és altre que, el disseny seqüencial zonal europeu encara treballa sobre una premissa de "copper plate" cada cop menys sostenible, i deixa la seguretat en mans d'un redespatx reactiu i discrecional. La quantificació del gir de l'operador després de l'apagada  que va ser afegir més cicle combinat i generació síncrona acompanyat de més retall de renovables, desplaçament del redespatx cap al day-ahead, i més cost i emissions, és el resultat de valor. Ara bé, penso que des de la perspectiva de la distribució, el treball explica molt bé què va fer l'operador de transport i quant va costar, però per desenvolupar o ampliar en un altre estudi, es podria analitzar l'altre meitat del sistema on es va originar i on hi ha bona part de la solució; és a dir, la xarxa de distribució, l'observabilitat dels recursos distribuïts i la coordinació TSO–DSO.

En l'aspecte crític, el marc Ashenfelter–Greenstone és elegant, però penso que atribuir el canvi de comportament a l'aversió al risc endògena de l'operador és discutible. El propi paper reconeix la pressió del regulador i del Govern i la "operació reforçada" imposada després de l'incident. La meva interpretació és que probablement s'observa una restricció institucional i política, més que una tria lliure de l'operador; convé no confondre la funció d'utilitat de l'agent amb el marc que li imposen, i això, des de la meva entesa,  afecta la lectura de tot l'apartat teòric. Penso que sobre l'anualització de ×8760 i extrapolar el coeficient de primavera (que va ser quan es va produir l'incident)  a tot l'any és una hipòtesi no real, perquè la primavera és precisament l'estació pitjor (demanda baixa, excés solar i hidràulic, festius). El fet que l'estimació de llarg termini sigui inferior a la de curt confirma aquesta preocupació, i les xifres (1,3–1,6 B€/any i el cost del CO₂) les he interpretat com a llindar alt i estacionalment esbiaixada, no com un cost anual robust.

Si sorgeix fer una altre treball, aquest podria centrar-se en la distribució la generació connectada a la xarxa de distribució "darrere del comptador". Tota la base de dades és d'àmbit transport (ESIOS/REE, filtrada per tecnologia), però si l'apagada va ser tenir també quelcom amb els Inverters-Based Resources (IBR), donat què, una part molt gran d'aquesta IBR està connectada en MT/BT o és autoconsum. En aquest sentit, el propi paper indica que l'autoconsum fotovoltaic ha crescut fins a ~8,5 GW i que ni tan sols entra en la demanda de mercat. Un episodi de sobretensions i oscil·lacions amb un 64% de generació IBR no es pot entendre del tot sense l'observabilitat i el control a nivell de distribució. El paper ho reconeix de passada quan cita les recomanacions d'ENTSO-E sobre observabilitat de petita RES i coordinació TSO–DSO, però no ho desenvolupa. Lligat amb això, els autors ho plantejen com un trade-off gairebé binari; és a dir, o més gas i retall, o més renovable i risc, quan des de la meva opinió i, des de l'òptica de xarxa intel·ligent aquesta frontera és desplaçable cap a un control de tensió i la potència reactiva, que són el nucli tècnic de l'apagada alhora, són cada cop més un problema local que es pot gestionar amb capacitat reactiva de la pròpia IBR, convertidors grid-forming, STATCOM distribuïts, emmagatzematge en MT/BT i flexibilitat de demanda. En el fons, el redespatx és més un símptoma que una malaltia. Gràcies a les dades del propi annex què, mostren que la capacitat de línies i transformadors a penes ha crescut mentre la solar s'ha multiplicat, sovint lluny de la demanda, de manera que el cost de redespatx és en bona mesura la factura d'un dèficit de planificació, d'observabilitat i de flexibilitat, més que un simple defecte d'algoritme de mercat.

Penso que, l'apagada no només és una fallada de disseny de mercat majorista, sinó també com una fallada de coordinació i d'observabilitat a la interfície TSO–DSO. Gran part dels IBR que van "disparar-se" és invisible per a l'operador de distribució i de  transport, i en base a l'experiència de xarxes rurals febles on els pettis distribuïdors  operen,  el control local de tensió i la monitorització en temps real a distribució permetrien esmorteir pertorbacions abans que escalin; aquest és un enabler que el paper no nomena. La flexibilitat distribuïda és, a més, una alternativa estructural al redespatx com serien, bateries en MT/BT, capacitat reactiva dels IBR amb consigna de tensió (no factor de potència fix, com  lespassava a Espanya i sí a Portugal), agregació de DER, resposta de demanda i càrrega bidireccional de VE poden reduir volums de redespatx de manera permanent i no reactiva, i incorporar-les trencaria el dilema binari del paper. Hi ha, finalment, un angle de política europea de distribució rellevant que és la revisió dels Connection Network Codes (la consulta de juliol de 2026 que el paper cita) hauria de donar rol efectiu a DSO i a la petita IBR en el control de tensió, i aquí, sense dubte la posició de l'EU DSO Entity i de GEODE és directa donat que, no n'hi ha prou amb harmonitzar estàndards de transport, cal habilitar serveis de tensió i flexibilitat a distribució i coordinar-los amb el TSO. 

Com a idea per a una futura versió, complementaria les dades d'ESIOS amb indicadors d'àmbit distribució com seria l'observabilitat dels DER, capacitat reactiva disponible en MT, penetració d'autoconsum per zona  i, amb mètriques de coordinació TSO–DSO, cosa que permetria testar si part del sobrecost de redespatx post-apagada és atribuïble a un dèficit d'observabilitat i flexibilitat a distribució, i no només a l'aversió al risc de l'operador de transport.

M'ha agradat molt el paper i, comparteixo que caldria integrar les restriccions físiques al clearing i millorar la planificació, tot i que si hi ha un nou treball, es podria afegir que, el camí més cost-efectiu i realista en el context europeu passa tant o més per la distribució intel·ligent, l'observabilitat i la flexibilitat local i la coordinació TSO–DSO que per la transició al Locational Marginal Pricing. L'apagada del 28 d'abril no va ser només un problema de mercat majorista;  va ser també un avís sobre com de cega i poc coordinada està encara la part del sistema on avui es connecta la major part de la renovable.

Ramon Gallart

Les Xifres Manen, però la Xarxa Decideix

Desprès de llegir l'article "Les alternatives al Plater" de Joan Vila  (15/08/2026) aporto una mirada de la generació connectada a la xarxa de distribució i les xarxes intel·ligents que hauran de fer el distribuïdors, a propòsit de les més de 12.000 al·legacions al PLATER.

Hi ha una manera fàcil de discutir sobre transició energètica i és la de les bones intencions i les imatges evocadores i una altre manera que és més difícil com son els teravats-hora, els euros i la viabilitat tècnica. L'article de Joan Vila té el mèrit, poc habitual en el debat públic català, d'escollir la segona. I convé dir-ho d'entrada. Sense dubte, fa bé.

El primer encert de l'article és desmuntar amb dades el tòpic segons el qual "ja n'hi ha prou amb les teulades". Vila recorda que el potencial fotovoltaic realista dels teulats residencials, un cop descomptades orientacions i ombres, ronda els 3,7 GW  és d'uns 4 TWh anuals,  davant dels 120 TWh que Catalunya necessitarà el 2050. I afegeix la lletra petita que sovint s'oblida que no és altre que la uralita per retirar, cobertes de sandvitx de poliuretà vetades per les asseguradores, estructures que no aguanten el pes dels panells i naus llogades on el propietari i qui hi opera no coincideixen. Aquesta és, precisament, la mena de realitat de camp que qualsevol persona que hagi treballat en distribució elèctrica reconeix a l'instant. És a dir, entre el potencial teòric i el megawatt connectat hi ha un gap d'enginyeria, de dret i de finançament.

El mateix rigor aplica a les "alternatives imaginatives" plaques a les mitjanes d'autopista o cobrint calçades senceres, on el cost per MWh es dispara fins a xifres irrealitzables. L'exemple del canal Segarra-Garrigues és honest fins i tot quan no li convé ja què, reconeix que, malgrat els beneficis afegits (menys evaporació, control d'algues), avui no seria rendible sense una subvenció notable. Aquesta és la diferència entre un tècnic i un predicador. 

El tècnic ensenya també els números que no li agraden.

Aquesta discussió no és acadèmica; arriba just quan el PLATER, el pla territorial que ha de decidir on van les renovables fins al 2050, acumula més de 12.000 al·legacions, més de 300 ajuntaments en contra i la petició d'una moratòria per part de sindicats agraris i entitats territorials. El conflicte, convé subratllar-ho, no és tant si cal més renovable com on situar-la, amb quin impacte sobre el sòl agrícola i el paisatge, i amb quanta capacitat de decisió per als municipis. És un debat legítim i necessari. 

Però és també un debat que corre el risc de quedar atrapat en el "no aquí" i oblidar el "llavors on".

Aquí resulta especialment lúcida l'aportació de Josep M Salas, en la seva entrevista a 3CatInfo, celebra que hi hagi debat, però avisa que el PLATER només afronta una part petita del problema i que Catalunya ha de decidir si vol jugar de veritat en política energètica o si es conforma amb una solució de baix vol, gairebé domèstica. És la mateixa advertència que, des d'un altre angle, fa Vila contra el "n'hi ha prou amb les teulades".

Confondre l'autoconsum que és desitjable i necessari, amb la solució completa és quedar-se a mig camí quan Catalunya ja arrossega el llast d'estar a la cua d'Europa en renovables.

El debat "parcs a terra contra teulades o, decreixement" és, en el fons, un fals trilema. La transició no es juga només en on produïm energia elèctrica, sinó en com els gestionem. 

Un país pot tenir la potència renovable sobre el paper i, tot i així, no poder-la aprofitar si la xarxa de distribució no està preparada per acollir milers de punts de generació intermitent, si no hi ha flexibilitat de demanda, ni emmagatzematge, ni capacitat d'evacuació. Des del meu punt de vista, el coll d'ampolla real, sovint invisible tant en el text de Vila com en les al·legacions al PLATER, és la xarxa donat què, la seva digitalització, la seva capacitat d'allotjar generació distribuïda farà que possible convertir el consumidor passiu en un actor actiu; però no gratis.

Aquí és on les comunitats energètiques locals i l'autoconsum agregat no són una alternativa als parcs, sinó la peça que els fa sostenibles socialment i tècnicament. No es tracta d'escollir entre grans plantes i teulades, sinó d'orquestrar-les. Vull dir, els grans parcs per a la potència de base renovable, generació connectada a la xarxa de distribució i comunitats per acostar producció i consum, i una xarxa "realment" intel·ligent (no altament automatitzada) que ho cusi tot amb dades en temps real. Aquesta la veig també, com una via per desactivar bona part del rebuig territorial.

Si el municipi que acull generació en percep el retorn; a través de comunitats energètiques, tarifes o participació, deixa de sentir-se un simple "lloc on posar plaques" i passa a ser part de la solució, que és precisament el que reclamen molts dels alcaldes que avui s'hi oposen. El model centralitzat pur reprodueix l'arquitectura de sempre; el valor competitiu del país vindrà de combinar-lo amb el distribuït.

Vila encerta que esmenta que avui capturem 266 TWh d'energia primària per fer-ne servir 161, amb prop del 40% de pèrdues. Electrificar usos no és consumir més i pitjor, és consumir molt millor. Que el 2050 en calguin uns 120 TWh en lloc de 266 no és cap paradoxa. De fet, és el que passa quan substituïm la combustió per l'electricitat directa. I aquí la digitalització torna a ser clau, perquè l'eficiència no s'aconsegueix només amb millors màquines, sinó gestionant intel·ligentment quan i com es consumeix. La rèplica al decreixement és, potser, la part més valenta del text ja que, posa sobre la taula què significaria en termes de PIB per càpita reduir la demanda "per fer contents els extremistes" obliga cadascú a assumir el cost real de la seva proposta. No és demagògia, és responsabilitat.

L'article de Vila és una bona peça de pedagogia energètica precisament perquè renuncia a la comoditat de l'eslògan, i les 12.000 al·legacions demostren fins a quin punt aquesta pedagogia és urgent. Comparteixo el seu diagnòstic i la seva crida a decidir amb els peus a terra, i el matís de Salas l'eixampla en la direcció justa per fer possible que el PLATER sumi però no pot ser la fi del debat. 

Hi afegiria una convicció professional que crec que uneix totes dues mirades. El debat no s'ha de tancar en quants parcs ni en quines teulades, sinó obrir-se cap a quina xarxa els sostindrà i quin paper hi tindran els territoris que els acullen. La transició no la guanyarà qui tingui més panells, sinó qui sàpiga integrar-los. L'esperança, com diu la cita de Francesc Torralba que recull l'article, té durícies a les mans. En el nostre sector, aquestes durícies es diuen enginyeria, dades i xarxa.

Ramon Gallart

La Bateria Residencial ha Deixat de Ser una Decisió de Casa

El creixement del 99% en bateries no és una moda de consum, sinó el primer símptoma d'un canvi de model.

És a dir, l'emmagatzematge residencial deixa de ser un actiu privat per convertir-se en un recurs de tot el sistema. La qüestió ja no és si surt a compte a casa, sinó qui sabrà regular i operar aquesta flexibilitat repartida per les teulades.

Fa dies que dono voltes a una dada que aquesta setmana publicava El Periódico de la Energía i que, llegida des de la xarxa de distribució, diu molt més del que sembla. Mentre el 2025 l'autoconsum fotovoltaic es refredava en un 3,7% menys de potència instal·lada, amb el residencial caient un 17%, les bateries creixien un 99% i ja són el 61% de les noves instal·lacions residencials. L'article ho resol amb una frase que n'estic d'acord: 

L'emmagatzematge és la peça que decideix la rendibilitat de l'autoconsum.

Però em sembla que ens quedem curts si tanquem aquí la conversa, perquè aquesta xifra no ens parla només de plaques i de factures. Ens parla, sense dir-ho, del model energètic que estem construint.

Avui, quan un client instal·la una bateria, la rendibilitat encara es calcula a l'escala de la seva llar i no és altre que la de guardar l'excedent del migdia per gastar-lo al vespre, retallar puntes per no haver d'apujar la potència contractada, tenir un respatller després de l'ensurt que ens va deixar l'apagada d'abril de 2025. Tot això és cert, és tangible i explica bona part del creixement. Però és una lògica encara defensiva i no és altre que la d'estalviar i protegir  i, si m'ho permeteu, és només la meitat de la història. Perquè el que de veritat està passant va més enllà. És a dir, la bateria d'un habitatge està deixant de ser un actiu privat per convertir-se en un recurs distribuït amb valor per a tot el sistema (oportunitat per l'agregador i el comercilitzador). I aquest canvi de naturalesa, encara que el client no ho percebi, ho canvia tot.

Ho dic des de l'ofici. En un model centralitzat, la resposta a més demanda i més generació sempre ha estat la mateixa. Invertir en més coure, més obra, més reforç de xarxa. És un model conegut, però que reprodueix les inèrcies de sempre i no ens fa més competitius com a país. La transició que ve no s'assembla a això. S'assembla, més aviat, a una xarxa que aprèn a gestionar milers de recursos petits i repartits pel territori. Per això, quan defensava en un article anterior les connexions flexibles amb emmagatzematge, no parlava d'un tecnicisme; parlava d'una manera diferent d'entendre la infraestructura. Una connexió flexible amb bateria és, moltes vegades, l'alternativa intel·ligent a mesos d'obra i a un reforç de línia que potser només caldria unes poques hores l'any. Aquesta és la nova llum regulatòria que necessitem. 

La normativa ha de reconèixer que la flexibilitat local val diners i val estabilitat, i que el distribuïdor la pugui contractar per gestionar congestions i tensió, tal com ja apunta el Paquet d'Energia Neta.

El que faltava per tancar el cercle era donar valor de mercat a tota aquesta flexibilitat menuda i dispersa, i és exactament el que ha començat a arribar. El Reial Decret 88/2026 desplega  la figura de l'agregador independent, i el marc que descrivia fa poc Energía Estratégica n'acaba de definir les regles i son les de compensar l'energia mobilitzada al 100% del preu diari, centralitzar les liquidacions en l'operador del sistema i permetre diversos contractes de subministrament sobre un mateix punt. 

Sona a lletra petita, però és el mecanisme que converteix una bateria de "cost per estalviar" en "inversió per ingressar". 

La mateixa bateria que avui només retalla la punta d'una família demà podrà oferir resposta activa de la demanda, regulació o arbitratge horari a través d'un agregador. Per primera vegada, aquell qui és petit deixa d'estar condemnat a ser irrellevant per al mercat.

I és aquí on el debat que plantejava en Roger Pasola Dolader a pren una altra dimensió. La pregunta de sempre "poso bateries o no?" l'hem respost durant anys amb la calculadora de l'estalvi domèstic, i ell, des d'UNEF, ha estat honest recordant que en emmagatzematge, a diferència de la fotovoltaica, els incentius encara hi tenen sentit. Hi estic d'acord, però hi afegiria un matís que em sembla decisiu i és què, cada cop més la resposta serà que sí, però per un motiu que fins ara no hi era. Deixarem de posar bateries només per abaixar la factura i les posarem, també, perquè participen en el sistema i generen ingressos. Qui compri avui un equip mirant únicament l'autoconsum es pot estar deixant, sense saber-ho, bona part del retorn de la vida útil de l'actiu.

No vull, però, dibuixar un futur sense fricció, perquè seria faltar a la veritat de qui trepitja la xarxa cada dia. Perquè tot això funcioni, qualsevol bateria que es connecti d'ara endavant hauria de portar de sèrie un sistema de gestió amb doble comandament començant primer per el client, després el mercat  i comunicacions compatibles amb l'operador; sense interoperabilitat, l'agregació es queda en el paper. Encara esperem el Reial Decret d'Autoconsum i Emmagatzematge Distribuït i els procediments operatius que hi han de posar xifres, i mentre no arribin conviurem amb incertesa. I hi ha una tensió que cal resoldre des de laperpectiva de distribuïdor i no és altre que, la coordinació entre l'agregador, que optimitza per preu, i la xarxa, que ha de garantir el subministrament. Si tots els actius d'un barri s'activen alhora perquè el mercat diari ho premia, la congestió la gestionem nosaltres. Necessitem senyals locals i mercats de flexibilitat de distribució que dialoguin amb els serveis de balanç, no que hi competeixin a cegues. Res d'això s'improvisa, i les primeres empreses que ho tinguin resolt seran les que capturaran més anys de retorn.

Pere acabar esmentar que, jo llegeixo aquell 99% no com una moda de consum, sinó com el primer símptoma d'un canvi de model que fa temps que reclamem. Empreses dels sector que van néixer fa més d'un segle generant la seva pròpia energia amb els salts d'aigua, i avui tinguin xarxa intel·ligent al territori i comunitats energètiques en marxa; en cert sentit, aquest món distribuït sempre els ha estat familiar i el seu àmbit. Per això no em conformo amb dir que la bateria decideix la rendibilitat de l'autoconsum. M'agrada més pensar-ho al revés i és que la manera com regulem i operem aquesta flexibilitat que tenim repartida per les teulades o demanda acabarà decidint quina mena de país energètic volem ser. I m'agradaria, sincerament, que fóssim el que ha sabut convertir milers de decisions petites en una xarxa comuna, més eficient i més justa.

Ramon Gallart