Qui Governa la Xarxa Elèctrica?

Grans distribuïdors, algoritmes i territori en la nova electrificació europea.

El sistema elèctric europeu, sense dubte, viu una gran transformació. No es tracta només d’incorporar més energies renovables o de digitalitzar les xarxes ja què, el que realment està canviant és l’estructura de qui gestiona, decideix i condiciona el funcionament de les infraestructures energètiques. En aquest context apareix una tensió que va a més entre els grans distribuïdors elèctrics els quals, concentren milions de punts de subministrament i els distribuïdors petits, especialment aquells amb menys de 100.000 connexions, que encara operen en moltes regions d’Espanya i d’Europa. 

Analitzar aquesta relació permet entendre millor no només el futur de les xarxes elèctriques, sinó també com es distribueix el poder tècnic, econòmic i territorial dins del sistema energètic.

Durant bona part del segle XX el sistema elèctric europeu es va desenvolupar de manera relativament centralitzada. Les xarxes es dissenyaven des de grans empreses verticalment integrades o des de monopolis regulats. El model responia a una lògica industrial clara: i era la deles grans centrals de generació, la xarxa de transport en alta tensió i distribució a través de xarxes cada vegada més extenses. En aquest esquema, el distribuïdor era essencialment un operador tècnic encarregat de mantenir una xarxa estable i portar l’electricitat des del sistema de transport fins als consumidors finals.

La transició energètica, però, altera aquest equilibri. L’electrificació de l’economia, el creixement de la generació connectada a al xarxa de distribució, la digitalització de les xarxes i l’augment de la demanda elèctrica, impulsat també per centres de dades i sistemes d’intel·ligència artificialto plegat, han convertit les xarxes de distribució en el veritable camp de transformació del sistema energètic. Allò que abans era una infraestructura relativament passiva s’ha convertit en un sistema actiu que ha de gestionar fluxos bidireccionals, integrar renovables locals, incorporar emmagatzematge i respondre en temps real a canvis de demanda.

En aquest context, els grans distribuïdors disposen d’avantatges evidents. Empreses amb milions de clients tenen economies d’escala per desplegar sistemes avançats de gestió de xarxa, invertir en digitalització i desenvolupar plataformes d’anàlisi de dades que optimitzen l’operació. La intel·ligència artificial, els models predictius i l’automatització comencen a tenir un paper important en la planificació i operació de les xarxes. 

La lògica s’assembla cada vegada més a la que es descriu en altres sectors tecnològics i això vol dir que, els sistemes calculen, prioritzem escenaris i recomanen accions mentre els humans validen o executen aquestes decisions.

Però aquesta mateixa dinàmica també planteja un repte estructural. Quan la gestió del sistema es basa cada vegada més en models complexos i plataformes tecnològiques, l’escala esdevé decisiva. Les grans empreses poden finançar centres de control avançats, integrar grans volums de dades de consum o desenvolupar eines predictives sofisticades. Els distribuïdors petits, en canvi, operen amb recursos més limitats i amb una capacitat d’inversió més reduïda.

Tot i això, seria un error interpretar aquesta diferència únicament com una debilitat. En molts casos, els distribuïdors petits presenten una característica que rarament apareix en els grans anàlisis tècnicsi és una relació molt més estreta amb el territori. Gestionen xarxes més compactes, coneixen millor les característiques locals de la demanda i mantenen una relació directa amb els consumidors, ajuntaments i activitats econòmiques del seu entorn. Aquesta proximitat territorial pot convertir-se en un actiu important en un sistema elèctric cada vegada més descentralitzat.

El contrast entre escala tecnològica i proximitat territorial recorda una paradoxa present en altres àmbits de la societat digital. 

Com més sofisticats es tornen els sistemes tècnics, més existeix el risc de desplaçar la capacitat de decisió cap a estructures automatitzades o centralitzades. 

En el món de l’energia això es pot traduir en sistemes elèctrics cada vegada més gestionats des de grans centres de control i menys des de les realitats locals que determinen realment com es consumeix i es produeix l’electricitat.

L’expansió de noves demandes energètiques intensives, com els centres de dades vinculats a la intel·ligència artificial, mostra bé aquesta tensió. El creixement de la computació requereix grans quantitats d’energia i potència elèctrica estable. Algunes propostes tecnològiques exploren solucions innovadores, com instal·lar centres de dades dins de plataformes eòliques marines flotants, aprofitant el vent offshore per alimentar directament la infraestructura digital. Aquest tipus d’iniciatives reflecteixen fins a quin punt la infraestructura energètica s’està reorganitzant per donar suport a una economia digital que cada vegada necessita més electricitat.

Tanmateix, aquestes noves demandes acostumen a concentrar-se en territoris concrets, i són precisament les xarxes de distribució locals les que han d’absorbir l’impacte d’aquest creixement. En molts casos, les xarxes existents no estan preparades per a increments sobtats de demanda, i cal reforçar transformadors, línies i sistemes de gestió.

Aquí torna a aparèixer la diferència entre grans i petits distribuïdors. Les grans empreses tenen més capacitat financera per reforçar xarxes i negociar amb grans consumidors industrials. Però també tendeixen a prioritzar projectes d’escala gran que optimitzin les seves inversions globals. Els distribuïdors petits, en canvi, poden reaccionar amb més flexibilitat davant projectes locals, però sovint tenen un marge financer molt més limitat.

A Europa existeixen centenars de distribuïdors petits, especialment a Alemanya, Àustria, Itàlia o Espanya. Molts d’ells van néixer com a cooperatives elèctriques o empreses municipals a principis del segle XX. Malgrat la concentració del sector energètic en les darreres dècades, aquestes entitats han sobreviscut gràcies a la seva forta implantació territorial.

Espanya és un cas interessant perquè combina grans distribuïdors estatals amb un conjunt significatiu de distribuïdors petits. Aquestes empreses gestionen xarxes en municipis o comarques específiques i sovint tenen menys de 100.000 punts de subministrament. Tot i que el seu pes en termes d’energia distribuïda és menor que el de les grans companyies, la seva presència territorial continua sent rellevant, especialment en zones rurals o semiurbanes.

Catalunya ofereix un exemple particularment interessant d’aquesta diversitat. El territori català presenta una estructura elèctrica complexa on conviuen grans operadors amb distribuïdors històrics de menor dimensió. Moltes d’aquestes empreses van néixer vinculades a iniciatives locals que van electrificar municipis i comarques durant la primera meitat del segle XX. Encara avui alguns d’aquests operadors continuen gestionant xarxes de distribució locals.

Aquesta realitat genera una mena de mosaic elèctric dins del territori. Les grans àrees metropolitanes depenen principalment de grans distribuïdors, mentre que en alguns municipis o zones rurals continuen operant distribuïdors més petits amb una gestió més propera al territori. Aquesta diversitat pot interpretar-se com una fragmentació administrativa, però també com una forma de resiliència territorial.

En un sistema energètic que tendeix cap a la centralització tecnològica, la presència de múltiples operadors petits introdueix pluralitat en la gestió de les xarxes. També pot facilitar models energètics més descentralitzats, on la generació renovable local, les comunitats energètiques i l’autoconsum tinguin un paper més rellevant.

El risc, però, és que la transició energètica accentuï les diferències entre operadors. La digitalització de les xarxes, la integració massiva de renovables, l’electrificació del transport i l’aparició de noves demandes energètiques requeriran inversions molt elevades. Si el marc regulador no facilita mecanismes de cooperació tecnològica, accés al finançament o integració de plataformes digitals comunes, els distribuïdors petits podrien quedar en una posició de desavantatge respecte als grans grups energètics.

En última instància, el debat sobre el paper dels distribuïdors petits no és només tècnic o econòmic; també és territorial i polític. Les xarxes elèctriques no són simplement infraestructures físiques donat que, condicionen el desenvolupament econòmic, la planificació urbana i la capacitat dels territoris per participar activament en la transició energètica.

Europa es troba en un moment decisiu en què l’electrificació de l’economia i el creixement de la demanda elèctrica obligaran a reforçar massivament les xarxes de distribució. La qüestió no és només qui farà aquestes inversions, sinó també qui tindrà la capacitat de gestionar les xarxes i amb quina lògica territorial.

Si la transició energètica es construeix exclusivament des de grans infraestructures centralitzades, el sistema pot ser molt eficient des del punt de vista tecnològic, però podria perdre capacitat d’adaptació local. Si, en canvi, s’integren adequadament els distribuïdors petits dins d’un marc tecnològic compartit, Europa podria desenvolupar un sistema elèctric més distribuït, resilient i arrelat al territori.

La pregunta que cal fer-se, doncs, no és si els petits distribuïdors desapareixeran davant els grans, sinó quin tipus de sistema elèctric volem construir. 

És a dir, un sistema dominat per grans centres de decisió tècnica o un sistema en què la intel·ligència del conjunt també emergeixi del territori. 

En certa manera, el repte energètic actual recorda una antiga discussió filosòfica sobre les màquines i les decisions. No es tracta de si la tecnologia pot gestionar el sistema elèctric, sinó de si continuarem sent nosaltres és a dir, els territoris, les comunitats i les institucions, els qui decidirem com ha de funcionar.

Ramon Gallart