A mesura que els països exploren maneres de descarbonitzar les seves economies, el mantra del "creixement verd" corre el risc d'atrapar-nos en una espiral de fracassos. El creixement verd és un oxímoró.
El creixement requereix més extracció de material, que al seu torn requereix més energia. El problema fonamental que cal fer front per intentar substituir l’energia fòssil per l’energia renovable és que totes les tecnologies renovables siguin significativament menys denses d’energia que els combustibles fòssils. Això vol dir que es requereixen àrees molt més grans per produir la mateixa quantitat d'energia.
A principis d’aquest any, les dades de la Unió Europea demostraven que la generació d’electricitat de fonts renovables havia superat a les font de carbó i gas en el 2020. Però, altres investigacions anteriors van argumentar que per substituir l’ús total d’energia del Regne Unit (no només elèctrica) pel millor mix disponible d’eòlica, solar i la hidroelèctrica, requeriria de tota la massa terrestre del país. Per fer-ho a Singapur caldria una superfície de 60 "Singapurs".
No es nega la necessitat de deixar d’emetre carboni dels combustibles fòssils. Però si no es centra en la reducció del consum i el malbaratament energètic i, en canvi, es decideix substituir els combustibles fòssils per energies renovables, simplement s'intercanviaria una carrera per la destrucció per una altra.
El carboni que causa aquest problema climàtic, avui prové de la biologia fossilitzada formada a través dels cicles antics del carboni, principalment durant els 200 milions d’anys de l’era mesozoica (que va acabar fa 66 milions d’anys).
Cal deixar de cremar combustibles fòssils, però també cal entendre que tota tecnologia per substituir-los, tot intentant i mantenir el consum actual, i molt menys permetre el creixement del consum, requereix grans quantitats d’energia fòssil.
Impacte ambiental de les energies renovables
La reducció de carboni sense reducció del consum només és possible mitjançant mètodes que tinguin els seus propis impactes ambientals de forma massiva i la limitació de recursos.
Per fabricar energia renovable, es necessita energia fòssil per explotar les matèries primeres, transportar-les, fabricar-les, connectar els sistemes de captació d’energia i, finalment, produir les màquines per utilitzar l’energia.
La nova infraestructura renovable requereix de minerals de terres rares, la qual cosa, és un problema en si mateix. Però la majoria de les matèries primeres necessàries per produir i aplicar una nova tecnologia energètica també són cada vegada més difícils de trobar. Els rendiments derivats de la mineria s’estan reduint i el dilema de la disminució dels rendiments s’aplica als combustibles fòssils necessaris per explotar el mineral metàl·lic en declivi.
A nivell mundial, tot i construir moltes infraestructures d’electricitat renovables, encara no s'ha augmentat la proporció d’energia renovable en el consum total d’energia. L’electricitat és només el 20% del consum total d’energia. L’electricitat renovable no ha desplaçat l’energia fòssil a la majoria de països perquè el consum augmenta més ràpidament del que pot afegir la generació renovable.
Els problemes de voler mantenir la civilització industrial són molts, però el més important és que és la causa real de la crisi climàtica i d’ altres crisis ambientals. Si es continua amb l'actual ritme de vida, el somni subjacent del concepte de "creixement verd", acabarà destruint la capacitat de suport a la vida de la Terra.
Què ha passat amb l’ecologisme?
El concepte de creixement verd forma part d’una tendència més àmplia i de llarga durada per cooptar les paraules verd i ecologista. L’ecologisme va sorgir a partir dels anys seixanta com un moviment per salvar el món natural. Ara sembla que s’havia apropiat per descriure la lluita per salvar la civilització industrial, la vida tal com es coneix.
Aquest canvi té greus implicacions perquè els dos conceptes - creixement verd i ecologisme - són inherentment incompatibles.
Tradicionalment, els ecologistes incloïen persones com Rachel Carson, el llibre del qual Silent Spring (1962) alertava els nord-americans sobre els verins industrials que mataven ocells i insectes i embrutaven aigua potable, o organitzacions ecologistes com Greenpeace que salva balenes i foques.
A Nova Zelanda, ser verd tenia les seves arrels en moviments com la campanya Save Manapouri, que va lluitar per salvar els antics boscos autòctons de la inundació quan es va construir una presa hidroelèctrica. L’ecologisme tenia un enfocament clar per salvar el món viu.
Ara l’ambientalisme s’ha re-destinat a reduir les emissions de carboni, com si el canvi climàtic fos la única crisi imminent. Sembla que els parlamentaris Verds volen assolir el carboni net pel 2050 a qualsevol preu.
La paraula "xarxa" permet als defensors del medi ambient respectuós amb la indústria evitar considerar la necessitat crítica de reduir el consum d'energia. D’alguna manera cal allunyar-se del paradigma de creixement per fer front a les múltiples crisis que arriben. L’únic futur que hi ha, és consumir menys, fer menys, malgastar menys i aturar l'obsessió per acumular.
Si es segueix tractant de mantenir la trajectòria de creixement actual, construïda una sola vegada gràcies a la bonança del combustibles fòssils, cal destruir els ja estressats sistemes de suport vital que els sostenen. Protegir aquests i els seus components biòtics essencials és un veritable ambientalisme: no intentar mantenir la forma de vida industrial, només sense carboni.
Font: The Conversation
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada