Hidrogen Verd a Espanya, Potencial Alt, Avenç Lent.

L’hidrogen verd s’ha convertit en una de les grans esperances de la transició energètica, però la seva implantació a Espanya, malgrat el potencial renovable del país, avança més lenta del que s'esperava.

El problema principal no és la tecnologia en si, que ja ha demostrat resultats prometedors a escala pilot i en projectes industrials europeus, sinó un conjunt de factors econòmics, infraestructurals i regulatoris que dificulten la seva consolidació.



El punt de partida és evident: les energies renovables, com el vent i el sol, són la base d’un futur energètic sostenible, però pateixen la intermitència pròpia de les condicions meteorològiques. A mesura que augmenta la seva penetració a la xarxa elèctrica, la necessitat d’emmagatzemar excedents de producció és cada cop més urgent. Aquí és on entra en joc l’hidrogen verd, produït per electrolitzadors que utilitzen electricitat renovable per dissociar l’aigua en oxigen i hidrogen, i que pot emmagatzemar energia de manera flexible per ser utilitzada quan la generació renovable cau

Experiències internacionals, com les d’Alemanya amb Enertrag o dels Països Baixos amb Gasunie, mostren que una integració massiva de sistemes d’hidrogen en plantes renovables podria reduir costos del sistema energètic en més d’un 50%. A més, l’impacte ambiental és clar: l’hidrogen verd emet aproximadament 1 kg de CO₂ per kg d’H₂ produït, una diferència abismal respecte als més de 10 kg de CO₂ per kg de petroli. Això reforça el seu paper com a eina clau per descarbonitzar sectors difícils d’electrificar, com la indústria pesada o el transport marítim i aeri.

Tanmateix, a Espanya la situació és menys optimista. Malgrat comptar amb una de les majors capacitats de generació solar i eòlica d’Europa, el desplegament d’infraestructures d’hidrogen està limitat per la manca de xarxes de transport dedicades, costos encara elevats d’instal·lació i una regulació fragmentada que no facilita inversions a gran escala. A més, la competència per fons europeus i la lentitud administrativa endarrereixen projectes que, sobre el paper, podrien posicionar el país com a exportador net d’hidrogen verd.

Un altre repte és tècnic: l’hidrogen és altament inflamable i cal emmagatzemar-lo sota alta pressió o en forma líquida a temperatures extremes, la qual cosa encareix i complica la seva manipulació. Tot i que s’espera que els costos baixin amb economies d’escala, el mercat encara no ha assolit la massa crítica necessària. Això fa que, per ara, l’hidrogen verd sigui més una aposta de futur que una realitat consolidada a curt termini.

Malgrat aquest panorama, els experts coincideixen que cal perseverar. L’hidrogen verd, per la seva netedat, versatilitat i compatibilitat amb les renovables, és una de les opcions d’emmagatzematge i estabilització de la xarxa més prometedores per a les pròximes dècades. El repte a Espanya és transformar aquest potencial en una estratègia efectiva i executable, superant la bretxa entre plans i realitat, i evitant quedar-se enrere en una cursa tecnològica que Europa ja ha començat a córrer.

Ramon Gallart

La Teoria de Bonhoeffer i el Col·lapse Energètic Català.

Catalunya es troba en un moment de gran urgència energètica, no només pel context climàtic, sinó perquè el territori fa anys que arrossega un retard estructural en el desplegament d’energies renovables.

I, paradoxalment, quan es proposen mesures per corregir aquest dèficit, aquestes són bloquejades o rebutjades per motius que no sempre responen a criteris tècnics ni de justícia social, sinó a una combinació perillosa de miopia política i estupidesa col·lectiva. Tal com advertia Dietrich Bonhoeffer, la estupidesa, quan es combina amb el poder, és molt més perillosa que el mal voluntari, perquè es resisteix a la raó, es presenta amb bones intencions i paralitza qualsevol avenç real.

Aquesta descripció encaixa de manera inquietant amb el que ha passat recentment a Catalunya i a l’Estat espanyol amb la no-validació del Decret llei 12/2025 del Govern de la Generalitat i el rebuig al Reial decret llei 8/2023, una norma estatal clau que havia de continuar donant cobertura legal a mesures d’urgència per accelerar la implantació de renovables, especialment sota el context d’emergència climàtica. Aquestes normes pretenien millorar processos, simplificar tràmits, i desbloquejar centenars de projectes solars i eòlics arreu del territori. Eren, doncs, eines pensades per corregir la inèrcia paralitzant dels últims anys.

Tanmateix, amb arguments sovint retòrics, vagues o directament incoherents, diversos partits polítics, tant del Parlament de Catalunya com del Congrés dels Diputats, van decidir tombar aquestes normes. La conseqüència immediata no és bonaa: més de 600 projectes renovables a Catalunya han quedat de nou a l’espera o condemnats a morir per caducitat administrativa, mentre l’Estat perd una finestra important per captar fons europeus vinculats a la transició verda. Aquesta decisió afecta tant empreses com cooperatives locals i ajuntaments petits que, durant mesos, havien apostat per una transició energètica distribuïda i arrelada al territori. És el triomf d’una estupidesa política que Bonhoeffer descrivia amb cruesa: aquella que no escolta, que es creu autosuficient, i que esdevé perillosa quan actua sota la il·lusió de tenir la raó moral.

El problema no és només el rebuig d’una llei concreta. És el missatge que s’envia al conjunt de la societat: que no hi ha acord possible ni tan sols en allò que és urgent i crític; que la transició energètica pot esperar mentre es continua jugant al tacticisme parlamentari; que el desconeixement tècnic pot pesar més que l’evidència científica o la necessitat del territori. En lloc de reconèixer els límits del model energètic actual i actuar amb responsabilitat, s’opta per l’estratègia del bloqueig, disfressada sovint d’un fals ecologisme o d’un localisme conservador que no vol assumir els costos del canvi.

Aquestes actituds encaixen plenament amb el que Bonhoeffer va identificar com una de les expressions més perverses de la estupidesa: la incapacitat de qüestionar-se, la resistència a les dades i la tendència a actuar com un titella de consignes ideològiques buides. Perquè el problema no és la discrepància legítima sobre com fer la transició, sinó la incapacitat de fer res perquè cadascú defensa una posició inflexible, sovint desinformada, que impedeix qualsevol acord efectiu. Catalunya no només està perdent una oportunitat històrica d’accelerar el canvi energètic; està comprometen el seu futur econòmic, climàtic i social a causa de la incapacitat dels seus representants d’actuar amb intel·ligència i valentia.

Mentre altres territoris d’Europa avancen amb decisió cap a models energètics descentralitzats, amb participació local i sobirania renovable, aquí es dilapiden anys en debats estèrils, es fan passes enrere i es mantenen figures legals antiquades que ofeguen la iniciativa ciutadana. Bonhoeffer ens alertava que, davant la estupidesa amb poder, les dades i els arguments són inútils si no hi ha una ciutadania disposada a pensar críticament, a exigir responsabilitat i a reconèixer quan una decisió, aparentment prudent, és en realitat una forma de sabotatge col·lectiu.

Per sortir d’aquest bucle, cal una revolució cultural i democràtica que deixi enrere el cinisme institucional i recuperi la confiança en el pensament crític, la ciència i la col·laboració. Riure dels errors humans és sa; però permetre que la ignorància organitzada dicti el nostre futur energètic és suïcida. Bonhoeffer ho va escriure en un altre context, però la seva advertència ressona amb força a la Catalunya d’avui: el perill no és el mal que coneixem, sinó la estupidesa que no volem veure.

Ramon Gallart.

Energia Solar des de l'Espai una Idea Revolucionària amb Grans Reptes

L’energia solar és una peça clau en la transició cap a un sistema energètic net i sostenible.

No obstant això, la seva implementació a gran escala a la Terra requereix encarar diversos reptes que amenacen la seva viabilitat a llarg termini. D’una banda, l’expansió accelerada de les instal·lacions fotovoltaiques terrestres s’enfronta a una oposició social creixent, especialment per l’impacte paisatgístic i l’ocupació de grans extensions de terreny. A més, aquesta expansió sovint exigeix la construcció de noves infraestructures de transport i distribució elèctrica, cosa que pot generar més resistència local i costos afegits

Un altre repte és la intermitència pròpia de les fonts renovables com el sol i el vent. Sense llum solar constant, el subministrament pot ser irregular. Aquesta variabilitat dificulta garantir un flux energètic estable i pot augmentar els costos de producció i emmagatzematge. Els sistemes d’emmagatzematge com les bateries poden pal·liar aquest problema, però actualment encara presenten limitacions en termes de capacitat, eficiència i costos.

Davant d’aquest escenari, emergeix una idea tan visionària com complexa: aprofitar l’energia solar des de l’espai. El concepte, recolzat per organismes com l’Agència Espacial Europea (ESA), consisteix en instal·lar satèl·lits gegantins en òrbita geoestacionària, a uns 36.000 km sobre l’equador. A aquesta alçada, els satèl·lits poden capturar llum solar de manera ininterrompuda, dia i nit, sense interferències meteorològiques ni rotació terrestre. Aquesta energia es convertiria en microones i es transmetria a la Terra mitjançant grans antenes receptores, que la transformarien novament en electricitat per al consum humà.

Tot i la seva aparença gairebé utòpica, l’energia solar espacial presenta obstacles de gran magnitud. En primer lloc, els reptes tecnològics són considerables: el llançament i desplegament de satèl·lits tan massius implica emissions contaminants, costos elevadíssims i riscos tècnics. A més, cal garantir la seguretat i precisió en la transmissió de microones a través de l’atmosfera, un repte encara lluny de resoldre’s completament.

Diverses nacions, com el Japó i la Xina, han mostrat interès i han iniciat proves experimentals, com ara la transmissió d’energia entre antenes terrestres i la prova de cel·les solars a l’espai. Malgrat aquests avenços, la viabilitat econòmica i tecnològica del projecte encara és qüestionada per molts experts. Les experiències prèvies, com les iniciatives de la NASA als anys 70 o les startups privades de la dècada de 2010, van fracassar per la manca de rendibilitat i els obstacles tècnics no resolts.

Actualment, els costos estimats per desenvolupar i operar un sistema d’energia solar espacial són molt més elevats que els dels sistemes terrestres equivalents. A això s’hi sumen problemes d’enginyeria com la gestió tèrmica dels satèl·lits, la seva integritat estructural, la seva massa i grandària descomunals, i la precisió necessària per mantenir l’alineació dels feixos d’energia. Aquestes dificultats fan que les perspectives de desplegar aquesta tecnologia de manera massiva en un futur proper siguin força limitades.

Llavors, mentre que la idea de captar energia solar directament des de l’espai pot semblar una solució elegant a les limitacions de les fonts renovables terrestres, la seva implementació pràctica exigeix superar grans reptes. Sense avenços tecnològics radicals, inversions massives i un compromís polític sostingut, l’energia solar espacial continuarà essent més una visió futurista que una realitat imminent. Tot i així, no s’hauria de descartar: les innovacions disruptives sovint comencen així, com a idees ambicioses que desafien les limitacions del present

Ramon Gallart

Quan la Innovació no Gira sobre Rodes

La innovació sovint la veiem com un camí, com una seqüència de descobriments que totes les empreses han de seguir per ser considerades “avançades”. 

La roda n’és un d’aquests símbols per excel·lència. Se la veu com una invenció tan fonamental que la seva absència en certes cultures antigues ha desconcertat durant molt de temps historiadors i científics. Per què els asteques, inques o maies no van fer servir la roda per al transport, tot i tenir la capacitat tècnica per inventar-la i construir-la?

La resposta no està en el que els faltava, sinó en el que no necessitaven. Aquestes civilitzacions van demostrar un desenvolupament extraordinari en tecnologia, arquitectura i organització social. Van construir observatoris astronòmics, van gestionar sistemes agrícoles molt avançats, van aixecar ciutats monumentals i fins i tot van crear xarxes de comunicació a gran escala que cobrien milers de quilòmetres. I, tot i que entenien clarament el principi de la roda, com ho demostren les joguines amb rodes trobades en jaciments arqueològics, no la van incorporar a la vida quotidiana.

No va ser per ignorància. Va ser una decisió racional, determinada pel context. A Euràsia, la roda va catalitzar canvis perquè hi havia una confluència d’elements: animals de càrrega com cavalls i bous, grans planes amb camins transitables i metal·lúrgia prou avançada per produir eines de precisió. En canvi, a Amèrica no hi havia animals capaços d’arrossegar pesos considerables. El terreny dels Andes era escarpat i accidentat, amb esglaons i ponts penjants. A la península del Yucatán i a les ciutats asteques, els camins es reduïen sovint a corriols estrets o canals navegables amb canoes. En aquests entorns, caminar o navegar era molt més eficient que utilitzar rodes.

Aquí és on apareix una idea clau: la innovació no hauria és ni una moda ni un patró que cal copiar fil per randa. No és una llista universal d’invencions que totes les emprexes han de marcar per ser modernes. La innovació és un model: flexible, adaptatiu, ajustat a la realitat concreta de cada empresa, lloc i moment. Neix, no de l’aplicació cega d’un estàndard global, sinó de les necessitats, l’entorn i la creativitat de cada empresa.

En l’actualitat, aquesta distinció entre patró i model és més rellevant que mai. Sovint confonem la transferència tecnològica amb el progrés i imposem solucions nascudes en un context sobre altres totalment diferents, sense tenir en compte la cultura, l’economia o les condicions ambientals. La història de la roda absent ens ensenya que la innovació efectiva no copia, sinó que respon. No pregunta “què funciona allà?”, sinó “què ens cal aquí i ara, amb allò que tenim?”

Quan la roda finalment va arribar a Amèrica després de la colonització europea, no va reemplaçar immediatament els mètodes tradicionals. Encara avui, a llocs com Machu Picchu o al Yucatà, els antics sistemes de camins a peu, transport amb les llamas i ceràmica feta a mà conviuen amb les tecnologies modernes. La roda es va sumar a l’inventari, però no va desplaçar del tot les maneres ancestrals de fer les coses.

Entendre aquesta realitat canvia la nostra visió del que significa innovar. No es tracta d’arribar als mateixos resultats a tot arreu, sinó de resoldre problemes amb solucions que encaixin. No es tracta d’imposar la roda on no cal, sinó de reconèixer quan una altra via pot ser més útil i eficient.

La innovació, en la seva millor versió, no és un patró. És un model obert, arrelat al coneixement local, guiat per la necessitat i no pel prestigi. Les civilitzacions que van prosperar sense rodes ens recorden que el progrés pot adoptar moltes formes, i que la creativitat humana no semprenecessita girar sobre una roda per avançar.

Ramon Gallart

Pensar Com Un Sistema de Control Per Decidir Millor.

En enginyeria i en gestió, prendre decisions sovint s’assembla a caminar entre la boira.

La incertesa, els retards i la complexitat són constants, i fins i tot els professionals més experiençats en poden sortir desorientats. Tanmateix, els principis de l'enginyeria de sistemes de control ens poden oferir una eina potent i pràctica per prendre decisions més sòlides, adaptatives i informades. Aquest enfocament no és només teòric: sectors industrials catalans en plena transformació tecnològica en són un bon exemple.

Els sistemes de control són fonamentals per a l’automatització moderna. Regulen el vol d’un avió, estabilitzen la temperatura en una planta química o mantenen la connectivitat d’una xarxa digital. Però més enllà de les màquines, aquests sistemes es basen en conceptes perfectament aplicables a la presa de decisions humanes: modelització, feedback, robustesa i ajust dinàmic.

Un bon punt de partida és entendre els models mentals. Tant enginyers com gestors prenen decisions basant-se en el seu coneixement, creences, experiències i supòsits. A diferència dels models matemàtics quees fan servir en aviació, aquests models mentals sovint són imprecisos o incomplets.  Traslladat a la gestió, això vol dir crear situacions (com assignar un projecte complex a un col·laborador) no només per resoldre un problema, sinó per entendre millor les capacitats de l'equip.

Un altre principi valuós és el dels efectes amb retard. No totes les decisions donen resultats immediats. En control, hi ha respostes inverses: accions que, inicialment, semblen negatives però que acaben sent beneficioses. Per exemple, incrementar la inversió en R+D pot fer baixar els beneficis a curt termini, però impulsar-los fortament més endavant. Aquesta paciència estratègica és clau per a líders que volen resistir les temptacions a curt termini.

Aquesta manera de pensar ja forma part de la cultura de diverses empreses catalanes. A l’Alt Penedès i el Vallès Occidental, per exemple, indústries com SEAT, Ficosa o Applus+ IDIADA han integrat sistemes de simulació i control predictiu per millorar cicles de producció. Les seves decisions no es prenen a cegues: es basen en dades reals, interpretades en temps real, i ajustades a través de bucles de feedback contínuament actius.

La Indústria 4.0 catalana n’és un altre bon exemple. Les fàbriques intel·ligents que ja operen al territori utilitzen sistemes ciberfísics, sensors i núvols de dades per adaptar-se als canvis en temps real. Però també els gestors que les dirigeixen actuen com un sistema de control: interpreten senyals, ajusten estratègies i ponderen riscos, igual que faria un controlador automàtic. I com més incert és l’entorn, més prudent ha de ser l'acció: petits ajustaments, espera de resposta i reajustament si cal.

I no hem d’oblidar la modelització del propi "jo". Com en un sistema de control que es regula a si mateix, un bon líder ha de conèixer les seves pròpies limitacions, ritmes, valors i biaixos. A Catalunya, cada cop més iniciatives de formació industrial i emprenedora com podrien ser  les de l’UPC, ESADE Creapolis o el Barcelona Tech City, introdueixen la idea que conèixer-se a un mateix és clau per liderar bé.

En definitiva, l’enginyeria de control, què és una branca de l'enginyeria que s'encarrega del disseny, l'anàlisi i la implementació de sistemes que regulen el comportament d'altres sistemes o processos, esdevé fonamental en molts àmbits tecnològics, des de la indústria fins a l'espai, passant per l'automoció, la robòtica i els sistemes energètic. No només serveix per gestionar màquines, sinó també per prendre decisions intel·ligents en entorns complexos. Tant si es lidera un equip a una planta de Martorell com si s'està en una startup a Girona, es possible plicar aquests principis per afrontar millor la incertesa, adaptar-te als canvis i créixer amb solidesa. La indústria catalana no només adopta tecnologia: també aprèn a pensar com un bon sistema de control.


Ramon Gallart

Bateries: Clau Per al Futur Energètic

Els fabricants de bateries continuen prioritzant el transport terrestre per davant de les necessitats de la indústria energètica.

El 2023, la capacitat global dels dispositius d’emmagatzematge de ions de liti va assolir uns  2.400 GWh. No obstant això, un 90% d’aquesta capacitat es va destinar a vehicles elèctrics i altres formes de mobilitat, deixant només un 10% per a usos com centrals elèctriques centralitzades, microxarxes aïllades o sistemes domèstics en zones rurals. Per posar-ho en context, el consum energètic anual de tot Luxemburg va ser de 6.330 GWh el 2023. Això il·lustra clarament com la demanda de bateries per al transport sobrepassa de llarg la demanda per a l’estabilització de xarxes energètiques.

Aquest desequilibri podria reduir-se en els pròxims anys. El 2023 es van invertir més de 150.000 milions d’euros en la indústria de les bateries. Tot i així, només una quarta part d’aquestes inversions es van dirigir al sector energètic, mentre que la resta es va destinar majoritàriament a vehicles elèctrics, que continuen sent el motor principal del creixement de la demanda de bateries.

La transició cap a les energies renovables és una altra força que impulsa l’emmagatzematge d’energia. Segons l’Agència Internacional d’Energies Renovables (IRENA), la capacitat mundial de turbines eòliques i plaques solars va créixer en 461,5 GW el 2023, amb la Xina responsable de gairebé dos terços (63%) d’aquest increment. Per primera vegada a la història, els nous generadors eòlics i solars instal·lats anualment (461,5 GW) van superar la capacitat global instal·lada de centrals nuclears (374,3 GW, segons l’AIEA). No obstant això, les renovables encara depenen de les condicions meteorològiques: als EUA, la taxa d’utilització mitjana va ser del 33,5% per a turbines eòliques i del 23,3% per a plaques solars, molt per sota de les centrals de cicle combinat (58,8%). Això fa que els sistemes d’emmagatzematge siguin clau per garantir la fiabilitat del subministrament elèctric quan el vent o el sol fallen.

En paral·lel, la mobilitat elèctrica segueix creixent amb força. El 2023 es van vendre 13,8 milions de vehicles elèctrics nous a nivell mundial, un augment del 35% respecte de l’any anterior. Això representa ja un 18% del mercat global de vehicles. Furgonetes, camions i autobusos elèctrics també contribueixen a aquest avenç, reforçant el paper dominant del sector de l’automoció en la demanda de bateries.

Aquesta grans demanda genera oportunitats per als països que dominen la cadena de subministrament de materials clau. La Xina lidera en l’extracció i el processament de liti, cobalt i grafit, i és referent mundial en la fabricació de càtodes, ànodes i cel·les. Indonèsia és el principal productor de níquel, la RDC domina el cobalt i Rússia manté una posició important en níquel i altres metalls.

Per respondre a aquests reptes i orientar millor l’ús de les bateries, el Decret Llei 7/2025, de 2 de juny, estableix mesures per a la promoció i regulació de l’emmagatzematge energètic, amb un enfocament especial per a la xarxa elèctrica. Entre els punts més destacats del DL 7/2025 s’inclouen quotes mínimes que fixen un percentatge de la capacitat de producció de bateries destinat a usos energètics, incentius fiscals per als fabricants que prioritzin projectes d’autoconsum i comunitats energètiques locals, regulació per afavorir la reutilització de bateries de vehicles per a aplicacions estacionàries i noves línies d’ajuts a la recerca per millorar la vida útil, la sostenibilitat i la circularitat de les bateries.

Aquest marc normatiu pretén reduir l'escletxa entre la capacitat dedicada a la mobilitat i la necessària per garantir una transició energètica robusta i sostenible. En definitiva, la revolució de les bateries no només canviarà com ens movem, sinó també com consumim i gestionem l’energia a escala global.

Ramon Gallart.

Combustible Solar.

Cada cop més, l’energia solar i la força del vent s’estan convertint en les principals fonts d’electricitat arreu del món.

Són netes i renovables, però tenen un inconvenient important: són intermitents. Quan es fa de nit, els dies són ennuvolats o el vent no bufa, la producció baixa o s’atura, i això fa difícil garantir una generació d’energia constant. Per resoldre aquest desafiament, la recerca científica busca solucions per emmagatzemar l’energia renovable en forma de combustibles. Per exemple, es pot fer servir l’energia del sol per obtenir hidrogen, un combustible solar que es pot guardar i utilitzar quan calgui cobrir la manca de sol o vent..

Una manera innovadora d’obtenir aquest hidrogen és a través de fotoelèctrodes. Aquests dispositius absorbeixen la llum solar per separar l’aigua en hidrogen i oxigen. El problema és que molts dels materials emprats són cars i difícils de trobar, o bé són abundants però poc eficients.

Recentment, un equip de la Universitat de Cambridge, al Regne Unit, ha fet un gran pas endavant. Després de més de deu anys investigant, han aconseguit millorar notablement l’eficiència d’un material molt barat i abundant: l’òxid cúpric. A més, és no tòxic, un punt a favor per a la sostenibilitat. El gran repte amb els fotoelèctrodes d’òxid cúpric era que, quan es generaven càrregues elèctriques sota la llum, sovint es recombinaven massa ràpidament, reduint el rendiment. Entendre com es mouen aquestes càrregues dins del material era clau, però feia falta un mètode més senzill i econòmic per estudiar-ho.

Els investigadors van trobar una manera de cultivar pel·lícules fines de cristall d’òxid cúpric a temperatura i pressió ambient, controlant l’orientació atòmica durant el procés. Així van descobrir que, si els electrons travessen el cristall en diagonal, recorren distàncies molt més llargues que si es mouen al llarg de les cares o arestes. Això redueix les pèrdues i millora l’eficiència. Gràcies a aquest descobriment, s’ha desenvolupat un mètode assequible per fabricar fotoelèctrodes amb una orientació òptima per al moviment de les càrregues.

Els nous fotoelèctrodes d’òxid cúpric han demostrat un increment del 75% en la densitat de corrent respecte als dispositius de generació anterior fets amb òxids metàl·lics econòmics. I no només això: han mantingut el seu rendiment estable durant més de 120 hores de descomposició de l’aigua, superant altres dissenys. La recerca continua i ara l’objectiu és entendre per què la mobilitat diagonal de les càrregues ofereix tan bons resultats i com es podria aplicar aquest principi a altres camps com les plaques solars, els transistors o els detectors. En resum, aquest avenç obre la porta a produir combustibles solars més assequibles i sostenibles, ajudant-nos a avançar cap a un futur on l’energia neta sigui realment ininterrompuda.

Ramon Gallart

Una Organització que Prospera a l'Era de les Dades.

En un món impulsat per les dades, les organitzacions que busquen l’èxit han d’anar més enllà de la simple recopilació i anàlisi d’informació.

Han de crear un entorn on tots els empleats estiguin capacitats i motivats per contribuir a la monetització de dades. Això, es conegut com la democràcia de dades i, pot transformar qualsevol empresa en un ecosistema on la innovació i la col·laboració son claus. Aquest concepte no és només aplicable a les grans corporacions tecnològiques globals, sinó que esdevé especialment rellevant per al teixit industrial català, format majoritàriament per petites i mitjanes empreses que sovint es troben immerses en processos de transformació digital i adaptació als nous reptes de la Indústria 4.0.

La clau per assolir una democràcia de dades està en enderrocar les barreres entre els experts en dades i els experts en els seus dominis de negoci. Històricament, aquests dos col·lectius han treballat de forma separada, però imaginar una empresa on enginyers de producció, caps de planta o responsables de qualitat interactuen regularment amb científics de dades i analistes permet veure el potencial transformador que poden generar. En el context català, amb sectors forts com l’automoció, la química, el tèxtil o l’alimentari, aquest salt qualitatiu pot marcar la diferència. Integrar la cultura de dades en la presa de decisions a les fàbriques, cooperatives i clústers industrials pot aportar competitivitat, eficiència i adaptació davant mercats cada cop més exigents.

Per avançar cap a aquest horitzó, les empreses han de fomentar activament la col·laboració i l’intercanvi de coneixements entre els seus equips. Integrar experts en dades dins dels equips de producció i operacions facilita la col·laboració en temps real i genera projectes pilot concrets. Formar equips multidisciplinaris amb perfils d’enginyeria, operacions i dades permet encarar reptes com la reducció de malbaratament energètic, l’optimització de processos o la predicció de fallades en maquinària. Crear hubs i serveis compartits impulsats per centres d’excel·lència o clústers d’empreses ajuda a compartir bones pràctiques, recursos i formació especialitzada. Promoure comunitats internes, encara que les empreses siguin petites, pot generar espais on els treballadors comparteixin idees i aprenguin conjuntament. Facilitar l’assessorament i la mentoria, aprofitant programes públics o iniciatives d’innovació oberta, connecta empreses amb experts en intel·ligència artificial, internet de les coses i anàlisi de dades.

L’adopció d’una democràcia de dades no és una moda, sinó una via per reforçar la competitivitat de la indústria catalana. La combinació de coneixements impulsa noves idees i millores de producte. Les dades ofereixen evidència per actuar amb més seguretat i rapidesa, mentre que la detecció de colls d’ampolla, pèrdues i ineficiències ajuda a optimitzar recursos i avançar cap a models més sostenibles. La capacitació constant dels treballadors eleva el talent local i evita la dependència de solucions externes. En un territori on la indústria representa una part significativa del PIB i dona feina a centenars de milers de persones, apostar per la democratització de dades pot ser clau per garantir el creixement sostingut, la internacionalització i l’adaptació a la transició ecològica i digital. La democràcia de dades no és només un concepte teòric, sinó una eina pràctica per transformar el teixit industrial català en un ecosistema resilient, innovador i capaç de liderar en un món cada cop més connectat i competitiu.

Ramon Gallart.