La innovació sovint la veiem com un camí, com una seqüència de descobriments que totes les empreses han de seguir per ser considerades “avançades”.
La roda n’és un d’aquests símbols per excel·lència. Se la veu com una invenció tan fonamental que la seva absència en certes cultures antigues ha desconcertat durant molt de temps historiadors i científics. Per què els asteques, inques o maies no van fer servir la roda per al transport, tot i tenir la capacitat tècnica per inventar-la i construir-la?
La resposta no està en el que els faltava, sinó en el que no necessitaven. Aquestes civilitzacions van demostrar un desenvolupament extraordinari en tecnologia, arquitectura i organització social. Van construir observatoris astronòmics, van gestionar sistemes agrícoles molt avançats, van aixecar ciutats monumentals i fins i tot van crear xarxes de comunicació a gran escala que cobrien milers de quilòmetres. I, tot i que entenien clarament el principi de la roda, com ho demostren les joguines amb rodes trobades en jaciments arqueològics, no la van incorporar a la vida quotidiana.
No va ser per ignorància. Va ser una decisió racional, determinada pel context. A Euràsia, la roda va catalitzar canvis perquè hi havia una confluència d’elements: animals de càrrega com cavalls i bous, grans planes amb camins transitables i metal·lúrgia prou avançada per produir eines de precisió. En canvi, a Amèrica no hi havia animals capaços d’arrossegar pesos considerables. El terreny dels Andes era escarpat i accidentat, amb esglaons i ponts penjants. A la península del Yucatán i a les ciutats asteques, els camins es reduïen sovint a corriols estrets o canals navegables amb canoes. En aquests entorns, caminar o navegar era molt més eficient que utilitzar rodes.
Aquí és on apareix una idea clau: la innovació no hauria és ni una moda ni un patró que cal copiar fil per randa. No és una llista universal d’invencions que totes les emprexes han de marcar per ser modernes. La innovació és un model: flexible, adaptatiu, ajustat a la realitat concreta de cada empresa, lloc i moment. Neix, no de l’aplicació cega d’un estàndard global, sinó de les necessitats, l’entorn i la creativitat de cada empresa.
En l’actualitat, aquesta distinció entre patró i model és més rellevant que mai. Sovint confonem la transferència tecnològica amb el progrés i imposem solucions nascudes en un context sobre altres totalment diferents, sense tenir en compte la cultura, l’economia o les condicions ambientals. La història de la roda absent ens ensenya que la innovació efectiva no copia, sinó que respon. No pregunta “què funciona allà?”, sinó “què ens cal aquí i ara, amb allò que tenim?”
Quan la roda finalment va arribar a Amèrica després de la colonització europea, no va reemplaçar immediatament els mètodes tradicionals. Encara avui, a llocs com Machu Picchu o al Yucatà, els antics sistemes de camins a peu, transport amb les llamas i ceràmica feta a mà conviuen amb les tecnologies modernes. La roda es va sumar a l’inventari, però no va desplaçar del tot les maneres ancestrals de fer les coses.
Entendre aquesta realitat canvia la nostra visió del que significa innovar. No es tracta d’arribar als mateixos resultats a tot arreu, sinó de resoldre problemes amb solucions que encaixin. No es tracta d’imposar la roda on no cal, sinó de reconèixer quan una altra via pot ser més útil i eficient.
La innovació, en la seva millor versió, no és un patró. És un model obert, arrelat al coneixement local, guiat per la necessitat i no pel prestigi. Les civilitzacions que van prosperar sense rodes ens recorden que el progrés pot adoptar moltes formes, i que la creativitat humana no semprenecessita girar sobre una roda per avançar.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada