L’hidrogen verd s’ha convertit en una de les grans esperances de la transició energètica, però la seva implantació a Espanya, malgrat el potencial renovable del país, avança més lenta del que s'esperava.
El problema principal no és la tecnologia en si, que ja ha demostrat resultats prometedors a escala pilot i en projectes industrials europeus, sinó un conjunt de factors econòmics, infraestructurals i regulatoris que dificulten la seva consolidació.
El punt de partida és evident: les energies renovables, com el vent i el sol, són la base d’un futur energètic sostenible, però pateixen la intermitència pròpia de les condicions meteorològiques. A mesura que augmenta la seva penetració a la xarxa elèctrica, la necessitat d’emmagatzemar excedents de producció és cada cop més urgent. Aquí és on entra en joc l’hidrogen verd, produït per electrolitzadors que utilitzen electricitat renovable per dissociar l’aigua en oxigen i hidrogen, i que pot emmagatzemar energia de manera flexible per ser utilitzada quan la generació renovable cau
Experiències internacionals, com les d’Alemanya amb Enertrag o dels Països Baixos amb Gasunie, mostren que una integració massiva de sistemes d’hidrogen en plantes renovables podria reduir costos del sistema energètic en més d’un 50%. A més, l’impacte ambiental és clar: l’hidrogen verd emet aproximadament 1 kg de CO₂ per kg d’H₂ produït, una diferència abismal respecte als més de 10 kg de CO₂ per kg de petroli. Això reforça el seu paper com a eina clau per descarbonitzar sectors difícils d’electrificar, com la indústria pesada o el transport marítim i aeri.
Tanmateix, a Espanya la situació és menys optimista. Malgrat comptar amb una de les majors capacitats de generació solar i eòlica d’Europa, el desplegament d’infraestructures d’hidrogen està limitat per la manca de xarxes de transport dedicades, costos encara elevats d’instal·lació i una regulació fragmentada que no facilita inversions a gran escala. A més, la competència per fons europeus i la lentitud administrativa endarrereixen projectes que, sobre el paper, podrien posicionar el país com a exportador net d’hidrogen verd.
Un altre repte és tècnic: l’hidrogen és altament inflamable i cal emmagatzemar-lo sota alta pressió o en forma líquida a temperatures extremes, la qual cosa encareix i complica la seva manipulació. Tot i que s’espera que els costos baixin amb economies d’escala, el mercat encara no ha assolit la massa crítica necessària. Això fa que, per ara, l’hidrogen verd sigui més una aposta de futur que una realitat consolidada a curt termini.
Malgrat aquest panorama, els experts coincideixen que cal perseverar. L’hidrogen verd, per la seva netedat, versatilitat i compatibilitat amb les renovables, és una de les opcions d’emmagatzematge i estabilització de la xarxa més prometedores per a les pròximes dècades. El repte a Espanya és transformar aquest potencial en una estratègia efectiva i executable, superant la bretxa entre plans i realitat, i evitant quedar-se enrere en una cursa tecnològica que Europa ja ha començat a córrer.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada