Catalunya es troba en un moment de gran urgència energètica, no només pel context climàtic, sinó perquè el territori fa anys que arrossega un retard estructural en el desplegament d’energies renovables.
I, paradoxalment, quan es proposen mesures per corregir aquest dèficit, aquestes són bloquejades o rebutjades per motius que no sempre responen a criteris tècnics ni de justícia social, sinó a una combinació perillosa de miopia política i estupidesa col·lectiva. Tal com advertia Dietrich Bonhoeffer, la estupidesa, quan es combina amb el poder, és molt més perillosa que el mal voluntari, perquè es resisteix a la raó, es presenta amb bones intencions i paralitza qualsevol avenç real.
Aquesta descripció encaixa de manera inquietant amb el que ha passat recentment a Catalunya i a l’Estat espanyol amb la no-validació del Decret llei 12/2025 del Govern de la Generalitat i el rebuig al Reial decret llei 8/2023, una norma estatal clau que havia de continuar donant cobertura legal a mesures d’urgència per accelerar la implantació de renovables, especialment sota el context d’emergència climàtica. Aquestes normes pretenien millorar processos, simplificar tràmits, i desbloquejar centenars de projectes solars i eòlics arreu del territori. Eren, doncs, eines pensades per corregir la inèrcia paralitzant dels últims anys.
Tanmateix, amb arguments sovint retòrics, vagues o directament incoherents, diversos partits polítics, tant del Parlament de Catalunya com del Congrés dels Diputats, van decidir tombar aquestes normes. La conseqüència immediata no és bonaa: més de 600 projectes renovables a Catalunya han quedat de nou a l’espera o condemnats a morir per caducitat administrativa, mentre l’Estat perd una finestra important per captar fons europeus vinculats a la transició verda. Aquesta decisió afecta tant empreses com cooperatives locals i ajuntaments petits que, durant mesos, havien apostat per una transició energètica distribuïda i arrelada al territori. És el triomf d’una estupidesa política que Bonhoeffer descrivia amb cruesa: aquella que no escolta, que es creu autosuficient, i que esdevé perillosa quan actua sota la il·lusió de tenir la raó moral.
El problema no és només el rebuig d’una llei concreta. És el missatge que s’envia al conjunt de la societat: que no hi ha acord possible ni tan sols en allò que és urgent i crític; que la transició energètica pot esperar mentre es continua jugant al tacticisme parlamentari; que el desconeixement tècnic pot pesar més que l’evidència científica o la necessitat del territori. En lloc de reconèixer els límits del model energètic actual i actuar amb responsabilitat, s’opta per l’estratègia del bloqueig, disfressada sovint d’un fals ecologisme o d’un localisme conservador que no vol assumir els costos del canvi.
Aquestes actituds encaixen plenament amb el que Bonhoeffer va identificar com una de les expressions més perverses de la estupidesa: la incapacitat de qüestionar-se, la resistència a les dades i la tendència a actuar com un titella de consignes ideològiques buides. Perquè el problema no és la discrepància legítima sobre com fer la transició, sinó la incapacitat de fer res perquè cadascú defensa una posició inflexible, sovint desinformada, que impedeix qualsevol acord efectiu. Catalunya no només està perdent una oportunitat històrica d’accelerar el canvi energètic; està comprometen el seu futur econòmic, climàtic i social a causa de la incapacitat dels seus representants d’actuar amb intel·ligència i valentia.
Mentre altres territoris d’Europa avancen amb decisió cap a models energètics descentralitzats, amb participació local i sobirania renovable, aquí es dilapiden anys en debats estèrils, es fan passes enrere i es mantenen figures legals antiquades que ofeguen la iniciativa ciutadana. Bonhoeffer ens alertava que, davant la estupidesa amb poder, les dades i els arguments són inútils si no hi ha una ciutadania disposada a pensar críticament, a exigir responsabilitat i a reconèixer quan una decisió, aparentment prudent, és en realitat una forma de sabotatge col·lectiu.
Per sortir d’aquest bucle, cal una revolució cultural i democràtica que deixi enrere el cinisme institucional i recuperi la confiança en el pensament crític, la ciència i la col·laboració. Riure dels errors humans és sa; però permetre que la ignorància organitzada dicti el nostre futur energètic és suïcida. Bonhoeffer ho va escriure en un altre context, però la seva advertència ressona amb força a la Catalunya d’avui: el perill no és el mal que coneixem, sinó la estupidesa que no volem veure.
Ramon Gallart.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada