El Japó Torna a l'Energia Nuclear per Deixar Enrere el Carbó i Alimentar la IA.

La catàstrofe de Fukushima del 2011 va marcar un abans i un després en la percepció global de l’energia nuclear.

Al Japó, el terratrèmol i el tsunami que van causar més de 18.000 morts van provocar no només una crisi humana i ambiental, sinó també una crisi de confiança. En pocs mesos, un país que obtenia prop d’un terç de la seva electricitat de l’energia nuclear va decidir apagar les seves 54 centrals. La decisió semblava lògica, gairebé inevitable, però tretze anys després el balanç és incòmode: el Japó té avui una de les combinacions energètiques més contaminants del G7.

La dependència creixent del carbó, el gas natural i el petroli ha disparat els costos energètics i ha complicat enormement l’assoliment dels objectius climàtics. En aquest context, el retorn progressiu a l’energia nuclear, exemplificat per la reactivació de la central de Kashiwazaki-Kariwa, la més gran del món, no és tant una aposta ideològica com una decisió pragmàtica. Amb murs antitsunami de 15 metres, sistemes de filtració que eliminen el 99,9% de partícules radioactives i uns estàndards reguladors que les autoritats japoneses qualifiquen com “els més estrictes del món”, el país intenta reconciliar-se amb una tecnologia que mai no ha deixat de ser clau.

Però el debat japonès no és aliè a Europa. De fet, la Unió Europea viu un dilema sorprenentment similar. La crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna va posar en evidència una dependència excessiva del gas importat i la fragilitat d’un sistema energètic encara molt basat en combustibles fòssils. Alhora, la urgència climàtica exigeix reduccions ràpides d’emissions, mentre que l’electrificació de l’economia mitjançant vehicles elèctrics, bombes de calor, indústria verda i l’explosió de la intel·ligència artificial incrementen la demanda d’electricitat de manera sostinguda.

Aquí és on el cas japonès esdevé un mirall incòmode per a Europa. Les energies renovables són imprescindibles i han de créixer amb força, però encara pateixen limitacions estructurals com son la intermitència, necessitat d’emmagatzematge massiu i dependència de xarxes elèctriques robustes que no sempre estan preparades. En aquest escenari, alguns estats membres, com França, Finlàndia o recentment fins i tot Bèlgica, han començat a reivindicar el paper de l’energia nuclear com a font estable, baixa en emissions i complementària a les renovables.

Tanmateix, igual que al Japó, el fantasma dels accidents nuclears pesa molt en l’opinió pública europea. Txernòbil i Fukushima continuen sent referents emocionals poderosos, sovint més influents que les dades objectives sobre emissions, seguretat o impacte climàtic. A això s’hi suma una realitat geogràfica diferent; Europa no és una zona sísmica com el Japó, però sí un continent densament poblat, on qualsevol incident tindria conseqüències polítiques i socials immediates.

L’element nou que connecta amb força amb el present és la intel·ligència artificial. Tant al Japó com a Europa, els centres de dades necessaris per sostenir l’economia digital requereixen una energia constant, fiable i abundant. Paradoxalment, la transició verda i la revolució digital competeixen pels mateixos recursos elèctrics. Sense una base energètica sòlida, la promesa d’una economia descarbonitzada i tecnològicament avançada pot quedar en paper mullat.

La pregunta clau, doncs, no és si la nuclear és “bona” o “dolenta”, sinó si Europa pot permetre’s prescindir-ne a curt i mitjà termini. El Japó sembla haver arribat a una conclusió incòmoda i va ser que renunciar a la nuclear no va eliminar els riscos, sinó que en va crear de nous, especialment climàtics i econòmics. 

Llavors, la transició energètica no és un camí recte ni còmode. És un equilibri constant entre seguretat, sostenibilitat, costos i acceptació social. El cas japonès ens recorda que les decisions preses des de la por poden ser comprensibles, però no sempre són les més eficients a llarg termini. Europa encara és a temps de decidir si vol mirar-se en aquest mirall… o repetir els mateixos errors amb uns quants anys de retard.

Ramon Gallart