Flexibilitat Rècord de REE. El SRAD Creix més Ràpid Que la Xarxa Local.

La subhasta del Servei de Resposta Activa de la Demanda (SRAD) per al gener-juny de 2026, amb 1.725 MW adjudicats i un preu marginal de disponibilitat rècord de 65 €/MWh, s’ha presentat com la prova que el sistema espanyol madura.

Això és que la demanda entra als serveis de balanç, es guanya flexibilitat i es facilita la integració renovable. REE i la CNMC, de fet, han retocat el mecanisme perquè s’assemble més als estàndards europeus: subhasta semestral, activacions més curtes (fins a 2 hores) i la possibilitat que consumidors petits hi entrin agregats a partir d’1 MW mitjançant comercialitzadores o agregadors. Tot això és coherent amb el relat oficial.

Ara bé, quan aterrem a la realitat de les distribuïdores locals es a dir, les de menys de 100.000 punts de subministrament, la notícia és molt menys “rodona”. No perquè el SRAD sigui dolent en si mateix, sinó perquè s’està construint un mercat sofisticat de flexibilitat damunt d’una distribució que continua sent el parent pobre de la transició. 

Aquest és el primer punt incòmode: 

Paguem un preu altíssim per apagar demanda (65 €/MWh només per estar disponible) mentre mantenim una retribució de xarxa que el sector considera insuficient per digitalitzar i reforçar la baixa i mitjana tensió, just on s’espera electrificar-ho tot (vehicles elèctrics, bombes de calor, autoconsum, pimes). 

La CNMC planteja una TRF per a distribució del 6,58% per al període 2026–2031, i tant empreses com el mateix Ministeri admeten que el volum d’inversió necessari és enorme i que bona part de la xarxa està saturada (D'acord a la llei actual). Si això és cert, el missatge implícit del regulador queda fatal: 

"Flexibilitat cara sí, xarxa barata també”. 

El segon punt és tècnic però interessant: 

El SRAD opera, en la pràctica, “a cegues” respecte a la xarxa de distribució. 

REE activa reduccions de consum quan li convé al sistema global, i els agregadors executen sobre la seva cartera de clients. Però ni el procediment ni els incentius garanteixen que aquella reducció sigui neutra a cada nus local. 

A una zona amb molta fotovoltaica en baixa tensió, una caiguda sobtada de càrrega pot disparar sobretensions; a un polígon amb pocs transformadors. Les grans distribuïdores, amb més sensors, telecontrol i centres d’operació robustos, poden esmorteir-ho; moltes petites no, perquè encara no tenen la capil·laritat digital que això exigeix. I no és per deixadesa, és per estructura i recursos. 

Tercer punt:

El SRAD està configurant una cadena de valor on les distribuïdores petites corren el risc de quedar desintermediades. 

La flexibilitat s’origina dins la seva xarxa, però la retribució va a consumidors, comercialitzadores i agregadors. Si no hi ha una coordinació real TSO–DSO, les locals assumiran externalitats operatives sense poder condicionar quan i on es pot activar flexibilitat perquè no els col·lapsi un ramal o un centre de transformació. És el vell joc de sempre: 

El benefici es monetitza en un lloc, el problema es gestiona en un altre. 

I després ens estranya que a molts territoris la distribució posi el fre a noves connexions renovables o a increments de potència: no és resistència al canvi, és autodefensa tècnica. 

I encara un quart element que em sembla políticament delicat: aquest disseny pot accelerar una transició a dues velocitats. Als entorns amb grans distribuïdores i xarxes ben monitoritzades, la flexibilitat ajudarà a evitar reforços, a donar servei a més electrificació i fins i tot a crear mercats locals. A zones rurals, illes de baixa densitat o municipis amb distribuïdores petites, la flexibilitat pot convertir-se en un factor de risc afegit, perquè arriba abans el mercat que la infraestructura. Per una transició justa, no es pot permetre que l’arquitectura de flexibilitat consolidi desigualtats territorials. 

Dit això, seria injust quedar-nos només amb el retret. El SRAD té una virtut enorme: posa preu a la flexibilitat i envia una senyal d’inversió clara. 

Per a una distribuïdora petita, això pot ser una oportunitat si juga bé les cartes. El preu rècord pot servir per negociar amb agregadors locals acords coordinats: “si vols flexibilitat del meu territori, ho fem amb restriccions de xarxa i intercanvi de dades”. La distribuïdora es converteix en facilitadora de flexibilitat segura: telemesura, mapes de capacitat, identificació de punts crítics, i una relació més simètrica amb els nous actors. El problema és que, amb el marc actual, se’ls demana que facin aquest salt amb una mà lligada a l’esquena. 

Crec que l’expansió del SRAD és una bona notícia per al sistema elèctric espanyol, però deixa un regust agredolç per a les distribuïdores de menys de 100.000 punts. El país necessita flexibilitat, sí. Però la flexibilitat no pot anar per davant d’una distribució ben remunerada, digitalitzada i amb veu operativa en les activacions. Si no corregim això, el SRAD serà un èxit a escala macro i un maldecap a escala local. I la transició energètica, des del meu punt de vista, es guanya o es perd a escala local.

Ramon Gallart