El Pla d’Acció per a una Energia Assequible que va presentar la Comissió Europea el febre de 2025 és, alhora, un diagnòstic d’un problema que arrosseguem fa anys i un intent de virar el timó abans que la bretxa energètica es transformi en bretxa social i industrial irreversible.
el Pla parteix d’una idea molt simple, L’energia no és un sector més, és el sistema circulatori de l’economia europea. Si el cor batega irregular, tot el cos s’afebleix. I les dades que aporta el document són difícils de discutir:
Milions de persones en pobresa energètica i una indústria que paga l’electricitat gairebé el doble que abans de la crisi, mentre els EUA o la Xina juguen amb avantatge competitiu.
Ara bé, el valor real del pla no només és admetre el problema, sinó apuntar-ne les causes estructurals sense maquillatge: dependència persistent dels combustibles fòssils importats, integració elèctrica incompleta, i una part de la factura que no té a veure amb l’energia sinó amb xarxes, impostos i recàrrecs diversos.
El relat és coherent, mentre Europa continuï exposada a la volatilitat del gas i del petroli, l’energia seguirà sent cara; mentre no hi hagi xarxa, interconnexions i flexibilitat suficients, l’energia barata renovable es perdrà pel camí; i mentre la fiscalitat premiï o no penalitzi prou, les fonts fòssils, l’electrificació avançarà amb el fre de mà posat.
El pla proposa vuit accions, i aquí és on cal posar el bisturí. La primera línia d’actuació és la més immediata i, políticament, la més temptadora: tocar peatges de xarxa i impostos per abaixar factures.
És raonable. Però també és la més delicada. Si la reducció fiscal és generalitzada i no focalitzada, es corre el risc de repetir errors de la crisi: diners públics a dojo per a qui no ho necessita, i un enorme cost d’oportunitat per invertir en allò que realment abarateix preus a mig termini. El document insisteix en la necessitat de mesures dirigides i en retirar càrregues no energètiques de la factura.
Em sembla de valor, perquè la transició no pot finançar-se amb una tarifa que castiga l’electricitat i protegeix el gas. Si volem electrificar calefacció, transport i indústria, cal que l’electricitat sigui fiscalment més atractiva que el fòssil, no al revés.
La segona veta és la dels contractes de llarg termini per desacoblar el preu de l’electricitat del gas.
En teoria, és una gran idea: PPAs, contractes per diferència, mercats a termini més profunds. A la pràctica, però, això té una frontera clara:
Només funcionarà si la Comissió i els estats són capaços de reduir risc regulatori i donar seguretat jurídica.
Els inversors exigeixen estabilitat; els industrials, preus previsibles. El pla parla d’un pilot amb el BEI per garantir contraparts de PPAs. Bona direcció, però encara tímida. Si Europa vol competir en electrificació industrial, ha de fer-ne una autopista, no un camí rural.
On el pla és més contundent és en la idea que la xarxa és la nova infraestructura estratègica europea. Les xifres d’inversió necessària són monstruoses, però també ho és el cost de no fer-ho: renovables tallades, congestions que es paguen a preu d’or, i diferències regionals que posen en qüestió el mercat únic. Aquí hi ha una veritat incòmoda:
Fa anys que celebrem rècords de fotovoltaica i eòlica, però una part massa gran d’aquesta energia no arriba al consumidor perquè falta cable, planificació transfronterera i permisos ràpids.
El document reconeix terminis de 7–10 anys per a renovables i fins a 17 per a projectes de transport.
Això és, senzillament, incompatible amb qualsevol política d’emergència climàtica o d’autonomia estratègica. Reduir permisos no és treure garanties ambientals; és evitar que burocràcia i manca de recursos administratius es converteixin en una forma subtil d’antitransició.
La flexibilitat del sistema és l’altre gran eix que sovint queda en segon pla al debat públic, i aquí el pla encerta en donar-li centralitat.
Sense emmagatzematge, resposta de demanda i tarifes intel·ligents, la renovable serà barata però intermitent, i el mercat continuarà pagant “primes de pànic” en hores punta.
Però perquè la flexibilitat sigui real, cal democratitzar-la: comptadors intel·ligents, agregadors amb marc legal, i contractes minoristes que paguin al consumidor per ajudar el sistema.
Aquesta és una de les vies més netes d’abaixar preus sense subvencionar consum: fer que el consumidor deixi de ser passiu. Si això no s’accelera, la transició es convertirà en una suma de parcs renovables que no treuen tot el seu potencial.
Pel que fa al gas, la Comissió es posa seriosa amb el control de mercat i amb la compra conjunta.
La creació d’una Task Force específica és una confessió implícita que el mercat del gas europeu encara té zones fosques. No és un detall menor:
Mentre el gas marqui el preu marginal de l’electricitat, qualsevol joc especulatiu o concentració de poder es traduirà en factures més altes.
Ara bé, aquí hi ha un equilibri difícil, comprar millor gas pot abaixar preus a curt termini, però també pot perpetuar dependències si no va acompanyat d’una reducció real de demanda via electrificació i eficiència. El document diu això mateix, però el repte és polític: resistir la temptació de la solució fàcil.
L’eficiència energètica, sovint la germana pobra de la transició, rep un tracte notable: mercat europeu de serveis d’eficiència, garanties, més finançament per a pimes, i lluita contra productes ineficients importats. Aquesta part em sembla especialment sensata perquè és la menys glamurosa, però probablement la més rendible:
L’energia més barata és la que no es genera.
I aquí Europa té una oportunitat industrial clara: si l’eficiència esdevé gran mercat, també pot esdevenir gran indústria pròpia, amb cadenes de valor locals i feina de qualitat.
Finalment, hi ha el rerefons polític del document: completar la Unió Energètica no és només tècnic, és geopolític i social. La Comissió proposa més governança compartida, un Task Force d’alt nivell, i plans nacionals que siguin realment plans d’inversió. Tot això sona a una obvietat, però xoca amb una realitat: els estats membres històricament han defensat l’energia com a sobirania domèstica. Sense una cessió real de coordinació, especialment en xarxes i interconnexions, el mercat únic seguirà sent una promesa imperfecta. I això no és neutral: el document recorda diferències enormes de preus entre països.
Si Europa vol que la transició sigui justa, ha d’evitar que el mapa de la factura energètica acabi sent un mapa de primera i segona categoria de ciutadans.
Per acabar, el Pla d’Acció té el mèrit d’encaixar tres peces que massa sovint s’oposen en el debat: competitivitat, descarbonització i justícia social. Però el seu èxit dependrà de dues coses que el document només pot insinuar: velocitat i valentia política. Velocitat per trencar colls d’ampolla administratius i de xarxa abans que es converteixin en frens estructurals. Valentia per explicar que l’energia assequible no vindrà de mirar enrere, sinó de completar la transició i integrar de veritat el sistema europeu. Si ens quedem a mig camí, el cost no serà només una factura cara: serà una Europa més feble, més desigual i menys sobirana.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada