Electrificar no Sempre és Desenvolupar

Què ens diu l’experiència global per a Espanya i Catalunya?

Prop de 800 milions de persones al món encara viuen sense accés a l’electricitat. L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 7 de les Nacions Unides fixa com a meta garantir energia assequible i no contaminant per a tothom abans del 2030. La idea és poderosa i intuïtiva: si connectem tothom a la xarxa elèctrica, millorarem les seves oportunitats i reduirem la pobresa.

Però, i si no fos tan simple?

Una investigació recent de la Universitat de Maryland i la Universitat de Chicago, publicada al Journal of Political Economy, aporta un matís fonamental i és que la mida de la comunitat importa, i molt. Analitzant el gran programa d’electrificació rural de l’Índia (RGGVY), que va connectar 17,5 milions de llars entre 2005 i 2011, els investigadors van observar un patró clar. Als pobles amb més de 2.000 habitants, l’electrificació va duplicar la despesa de les llars i va impulsar la creació de microempreses i ocupació no agrícola. En canvi, als pobles amb menys de 300 habitants, no hi va haver millores econòmiques mesurables. Als pobles intermedis, els efectes van ser modestos i variables.

La conclusió és incòmoda ja que portar electricitat, per si sola, no sempre treu la gent de la pobresa.

Podríem pensar que aquesta realitat és llunyana. Espanya i Catalunya tenen una electrificació pràcticament universal des de fa dècades. Però la lliçó de fons és extraordinàriament rellevant avui, especialment en el debat sobre despoblament rural, transició energètica i cohesió territorial.

A Catalunya, més del 60% dels municipis tenen menys de 1.000 habitants. A Espanya, milers de pobles, especialment a l’anomenada “Espanya buidada” no arriben ni als 500 residents. En aquests territoris, el problema ja no és l’accés a l’electricitat, sinó la manca d’activitat econòmica, serveis, infraestructures digitals i oportunitats laborals.

Durant anys hem assumit que determinades infraestructures són, gairebé automàticament, una palanca de desenvolupament. Primer va ser l’electricitat. Després, l’autopista. Ara, la fibra òptica o els parcs renovables. Però la recerca índia ens recorda que una infraestructura, per si sola, no genera prosperitat si no existeix una massa crítica de població i activitat que la pugui aprofitar.

En el context actual, Espanya i Catalunya estan immerses en una transformació energètica profunda: desplegament massiu de renovables, comunitats energètiques locals, electrificació de la mobilitat i de la calefacció, autoconsum fotovoltaic. Molts projectes se situen en zones rurals poc poblades. Se’ns diu que això generarà ocupació i revitalitzarà el territori. Però la pregunta que planteja l’estudi és pertinent: quins beneficis econòmics reals es quedaran al territori? I en quines condicions?

Si un municipi de 150 habitants instal·la un gran parc solar o eòlic, això no implica automàticament que s’hi creïn microempreses, que augmenti la despesa local o que es fixi població. Pot haver-hi ingressos fiscals, lloguers de terrenys o alguns llocs de treball puntuals, però difícilment es produirà una transformació estructural si no hi ha altres peces del trencaclosques: serveis públics, connectivitat digital, accés a mercats, formació i suport empresarial.

Exactament el que suggereix Louis Preonas quan apunta que, potser, l’electricitat ha d’anar acompanyada d’altres intervencions com serien les escoles, centres de salut, carreteres, polítiques de suport a l’activitat econòmica.

La troballa que els pobles de més de 2.000 habitants sí que experimenten un salt econòmic és especialment interessant per a Catalunya. Molts municipis mitjans (entre 2.000 i 10.000 habitants) podrien ser l’escala òptima per impulsar noves activitats vinculades a la transició energètica: petites indústries, serveis tècnics, cooperatives energètiques, economia circular. En canvi, als micropobles de menys de 300 habitants, el repte és diferent. Aquí, l’objectiu potser no és tant “créixer”, sinó garantir qualitat de vida: accés a serveis bàsics, connectivitat, autonomia energètica i estabilitat demogràfica.

L’error seria aplicar la mateixa recepta a tot arreu.

Un altre element clau de la recerca és la distinció entre reducció de la pobresa i millora de la qualitat de vida. Encara que l’electrificació no generi un augment mesurable del PIB local en pobles petits, pot millorar la salut, l’educació o el confort domèstic. Traslladat al nostre context: una comunitat energètica que redueixi la factura elèctrica de famílies vulnerables en un petit municipi pot no disparar el creixement econòmic, però sí alleugerir la pobresa energètica i reforçar la cohesió social. I això ja és un benefici rellevant.

El problema apareix quan confonem objectius. Si prometem reactivació econòmica massiva a territoris amb molt poca població només perquè hi invertim en energia, correm el risc de generar frustració i desafecció.

La lliçó per a Espanya i Catalunya és clara donat que, les infraestructures són necessàries, però no suficients. La mida de la comunitat, la seva estructura econòmica i la seva connectivitat amb altres nuclis són determinants. En lloc d’assumir que qualsevol inversió energètica revitalitzarà el territori, potser caldria concentrar determinades activitats productives en municipis mitjans amb massa crítica; dissenyar polítiques específiques per a micropobles centrades en serveis, qualitat de vida i autonomia; integrar energia, digitalització, mobilitat i serveis públics en una estratègia conjunta; i avaluar els projectes no només per la potència instal·lada, sinó pel seu impacte real sobre el teixit econòmic local.

Electrificar el món és imprescindible. Descarbonitzar l’economia també. Però la infraestructura no és màgia. Sense persones, mercat i serveis al voltant, els cables no generen prosperitat per si sols. Potser la gran lliçó que ens arriba des de l’Índia és aquesta: el desenvolupament no depèn només de tenir llum, sinó de tenir un ecosistema que sàpiga què fer amb ella. I això, a l’Espanya buidada i a molts racons de la Catalunya rural, continua sent el veritable repte.

Ramon  Gallart