Quan l’Energia Barata Frena la Transició.

La transició energètica viu una paradoxa que diria és inquietant. 

Si be és cert que les renovables han tingut tant d’èxit que han abaratit el preu de l’electricitat… fins al punt de posar en risc noves inversions, el que hauria de ser una bona notícia com serien les hores amb preus zero o negatius gràcies a l’abundància de sol i vent; certament, s’ha convertit en un maldecap financer per a nous projectes eòlics i fotovoltaics, especialment els de petita i mitjana escala.

El debat obert per Naturgy i les patronals sectorials no és menor. La qüestió no és si les renovables són necessàries, ho són, sinó si el marc de mercat actual permet que continuïn creixent amb solidesa. El model marginalista del mercat elèctric fa que totes les tecnologies cobrin el preu de la més cara que entra en cada hora. Quan hi ha molta producció solar o eòlica i poca demanda, el preu s’enfonsa. Això beneficia el consumidor a curt termini, però penalitza el promotor que ha d’amortitzar una inversió milionària en 15 o 20 anys.

Si abans un parc fotovoltaic podia projectar ingressos relativament estables, avui es troba amb més volatilitat, més hores a preu zero, incertesa reguladora i bancs més prudents en el finançament. Aquesta combinació eleva la percepció de risc. I quan puja el risc, puja el cost del capital. I quan puja el cost del capital, molts projectes deixen de ser viables. El problema no és tècnic; és estructural donat què, hem construït un sistema pensat per a centrals fòssils de cost marginal alt, i ara el fem servir per a tecnologies amb cost marginal quasi zero.

A Espanya, que és avui un dels líders europeus en renovables, no veurem una aturada total sinó una frenada selectiva. 

Les grans elèctriques poden reestructurar deute, repotenciar parcs existents i assumir marges més estrets temporalment. Però el promotor mitjà o independent no té aquest coixí. Depèn del finançament bancari i de project finance estrictes. Amb preus baixos, els models financers fallen en rendibilitat i cobertura de deute, i els bancs exigeixen més capital propi, PPAs ferms i garanties addicionals. Això frena sobretot projectes de 5 a 50 MW, iniciatives locals i empreses emergents.

Els acords de compra d’energia (PPAs) haurien de donar estabilitat, però a Espanya no s’han generalitzat prou. Els compradors ara esperen preus baixos i els PPAs a llarg termini no poden fixar preus massa elevats. No són encara l’escut que el sector necessita. A més, el coll d’ampolla real és l’emmagatzematge. Sense bateries ni hidràulica reversible desplegades a escala, es malbarata energia en hores vall, s’intensifica la canibalització de preus i es redueix el valor capturat per cada nova planta. El ritme d’inversió probablement baixarà, però la trajectòria de fons continuarà si s’introdueixen mecanismes d’estabilització.

A Catalunya, però, el problema és més profund. El territori parteix d’un retard estructural en desplegament renovable i no va aprofitar els anys de boom com altres comunitats. L’eòlica ha crescut poc i la fotovoltaica ho ha fet sobretot en autoconsum. 

Quan el país comença a desbloquejar normativa, es troba amb preus deprimits, finançament més exigent, manca de xarxa adaptada i objectius del PROENCAT ja molt tensionats. És una tempesta perfecta.

La dependència energètica externa es manté elevada i, si no s’acceleren renovables pròpies, Catalunya augmentarà la seva vulnerabilitat, perdrà oportunitat industrial i comprometrà objectius climàtics. Però el context de baixa rendibilitat fa que els promotors prioritzin territoris amb menys risc administratiu o millor accés a xarxa. El potencial d’hidràulica reversible és enorme i podria convertir-se en un actiu estratègic, però aquestes infraestructures no estaran operatives a curt termini. Les bateries poden ser el pont, però requereixen marc regulador clar, senyals de mercat adequades i agilitat administrativa real.

El debat de fons és si deixarem que el mercat resolgui aquesta situació o si assumirem que la transició energètica és també una política industrial i estratègica. Si volem descarbonitzar, cal estabilitzar ingressos amb PPAs públics o subhastes a preu fix, remunerar la flexibilitat, invertir massivament en xarxa i accelerar permisos. Els preus zero no poden ser el senyal dominant si volem nova inversió.

Les renovables no són menys rendibles perquè siguin pitjors; ho són perquè han complert la seva funció que era la d'abaratir l’energia. 

Però un sistema que castiga l’abundància és un sistema mal dissenyat. A Espanya veurem una desacceleració selectiva però reversible si s’actua amb intel·ligència reguladora. A Catalunya, en canvi, el moment és crític: o s’aprofita aquesta crisi per desplegar flexibilitat i estabilitzar el mercat, o es corre el risc de consolidar un retard estructural difícil de recuperar. La “prima de risc” renovable no és només financera. És també una prima de risc política i estratègica. I el cost de no actuar pot ser molt més alt que el de reformar el sistema ara.