Quan la Transició Energètica Posa a Prova el Sistema.

 Lliçons de l’apagada ibèrica del 2025

El divendres comentava el report de la CNMC abans de saber que ENTSOe havia publicat l'informe definitiu sobre l'apagada que va afectar Espanya i Portugal el 28 d'abril de 2025. En la mateixa línia reitero que, aquest fet, no va ser només un problema tècnic excepcional, sinó, des del meu punt, de vista, també un avís que posa de manifest les tensions exitents del model energètic europeu. Aquest informe final realitzat per experts, no només explica el què va passar, sinó que també planteja una pregunta important i aquesta és ens hem de preparar de manera diferent per gestionar un sistema elèctric cada vegada més complex i dependent de tecnologies que no sempre funcionen com esperem?

De la lectura es desprèn que el que va passar va ser molt ràpid. Una combinació de pujades de tensió, oscil·lacions i desconnexions de generació va fer que el sistema elèctric d'Espanya, Portugal i una petita zona de França, perdés la sincronia amb la resta d'Europa i es produís un col·lapse generalitzat. Com acostuma a passar en accidents greus, no va ser un error puntual, sinó la conseqüència d'una suma de factors que van portar el sistema a un punt de no retorn.

Més enllà de la descripció tècnica de l'infomre, el que veig més preocupant no és la complexitat tècnica, sinó la naturalesa dels factors implicats. L’informe dona a entendre que la gestió del sistema no va ser prou adaptativa davant d’un entorn cada cop més exigent. 

Sabem que tenim un sistema amb una penetració que s'espera evolucioni amb més renovables les quals per els procediments, almenys fins el dia del blackout, no contribueixen activament al control de tensió. Per l'altra, tenim mecanismes de control que són massa lents o manuals, com la connexió de reactàncies fonamentalment en el sistema de 400 kV que no poden reaccionar amb la velocitat que exigeixen els nous escenaris molt més dinàmics. I, a més, tenim una arquitectura regulatòria que no sempre incentiva el comportament adequat dels actors del sistema.

Això no és un problema exclusivament ibèric, sinó un símptoma europeu. La transició energètica ha avançat molt més ràpid en la generació que en l'explotació del sistema. Hem sabut instal·lar renovables, però no sempre hem sabut integrar-les. El resultat és un sistema més net, però també més fràgil si no s'adapten les noves regles del joc.

Hi ha una paradoxa laqual veig interessant ja què, les mesures adoptades pels operadors per mitigar les oscil·lacions van contribuir indirectament a incrementar la tensió del sistema. Això significa que accions correctes en un pla poden generar riscos en un altre. Aquesta interdependència és probablement el gran repte del sistema elèctric del segle XXI.

També cal destacar el paper de la generació connectada a la xarxa de distribució i subtransport. en concret, l'informe suggereix que petites instal·lacions fotovoltaiques es van desconnectar automàticament davant de pujades de tensió, amplificant el problema sense que els operadors en tinguessin visibilitat completa. Això fa sorgir una qüestió a tenir en compte i és la de com governar un sistema en què milers de petits agents podrien influir en l'estabilitat global sense una coordinació efectiva?

El que considero és més preocupant és que els plans de defensa van funcionar tal com estaven dissenyats... i tot i així no van poder evitar el col·lapse. Això obliga a repensar no només els mecanismes operatius, sinó també els supòsits sobre els quals es construeixen.

Encara més preocupant és la manca de supervisió en temps real d’un paràmetre tan crític com la potència reactiva. L’informe apunta que diversos generadors no estaven aportant la resposta esperada mentre la tensió s’acostava a nivells perillosos, i això no va ser detectat a temps . En un sistema cada vegada més dominat per recursos distribuïts i electrònica de potència, aquesta manca de visibilitat no és un detall meno, sense dujbtge és una vulnerabilitat sistèmica.

També resulta discutible, des d’una perspectiva crítica, la gestió preventiva dels marges de control de tensió. Decisions operatives basades en previsions, com la de no reforçar determinades unitats tèrmiques en zones sensibles, van deixar parts del sistema amb menys capacitat de resposta davant variacions ràpides . És legítim preguntar-se si el model de planificació actual està massa orientat a l’eficiència econòmica i massa poc a la robustesa operativa.

I finalment, hi ha un fet incontestable i és què en els últims segons abans del col·lapse, simplement ja no hi havia marge d’actuació. Els operadors no van poder aplicar cap mesura correctiva manual perquè el sistema havia entrat en una dinàmica massa ràpida . Això em porta a pensar que en determinats escenaris, només els sistemes automàtics poden garantir la seguretat. La pregunta és per què aquests mecanismes no estaven plenament desplegats.

Tot plegat porta a una reflexió incòmoda però necessària. Formalment, el marc regulatori és clar en el sentit què l’operador del sistema té com a funció principal garantir la continuïtat i la seguretat del subministrament elèctric. I, tanmateix, el 28 d’abril de 2025 aquest objectiu no es va assolir. No es tracta tant d’assenyalar culpables com de reconèixer que els models actuals com son els tecnològics, operatius i regulatoris, poden no estar alineats amb la complexitat real del sistema

Veig molt be, i fellicito l'esfors dels equips per la recuperació del servei que va ser ràpida i eficient, amb el sistema restablert en poques hores gràcies a protocols i coordinació entre operadors. Però la rapidesa en la restauració no pot amagar la profunditat de les vulnerabilitats exposades en l'informe.

Aquest incident hauria de ser llegit com una advertència, no com una anècdota. La transició energètica no és només una qüestió de capacitat instal·lada o d'emissions reduïdes, sinó sobretot una qüestió de governança, d'enginyeria de sistemes i d'adaptació institucional. Sense això, el risc no és només un altre apagada, sinó la pèrdua de confiança en un sistema que ha de ser, per definició, invisible i fiable.

Per tant, l'apagada del 28 d'abril no va ser un error del futur, sinó un problema del present. I com tot bon avís, arriba a temps, sempre que estiguem disposats a escoltar-lo.

Ramon Gallart