La Transició Energètica no és un Rellotge Perfecte.

El determinisme de la mecànica clàssica ens ofereix una imatge elegant d’un univers governat per lleis precises, on conèixer l’estat present d’un sistema n’assegura el futur. 

Per exemple, si sabéssim la posició i la velocitat de totes les partícules, podríem calcular cada esdeveniment, cap al passat o cap al futur, amb exactitud absoluta. És el somni de Laplace: un cosmos precís, previsible i ordenat. Però aquesta visió ideal només funciona en un tauler de billar perfecte, sense fregament ni pèrdua d’energia. Quan sortim del laboratori i entrem al món real, el “soroll” , la fricció, la incertesa, les decisions humanes, trenca la il·lusió del determinisme. I en cap àmbit és tan evident com en la transició energètica europea.

La transició cap a un sistema net i renovable va començar com un projecte quasi “newtonià”: el Pacte Verd Europeu, llançat el 2019, semblava oferir una trajectòria clara i inevitable cap al 2050. Més renovables, menys emissions, un futur descarbonitzat. Però, com en tota teoria, les condicions inicials són rellevants i, en aquest cas, el sistema no és físic sinó socioeconòmic, ple de forces oposades, fluctuacions polítiques i comportaments imprevisibles. el conflicte bèl·lic rus a Ucraïna el 2022 va alterar els paràmetres de partida: la seguretat energètica va passar al primer pla i molts governs van tornar a mirar cap als combustibles fòssils com a recurs d’emergència. El 2024, el viratge polític cap a opcions conservadores i d’extrema dreta va afegir nous termes d’inestabilitat a l’equació, amb pressions per “desregular” i rebaixar ambició climàtica.

Tot i això, les dades mostren un gran progrés. Segons l’anàlisi d’ Eurelectric, gairebé la meitat de l’electricitat europea el 2024 ja provenia de fonts renovables, amb el carbó reduït a menys del 10% i l’energia solar superant-lo per primera vegada. L’eòlica, consolidada com a segona font després de la nuclear, ha mantingut una trajectòria robusta, mentre el gas retrocedeix. Les emissions del sector elèctric van assolir mínims històrics i els preus mitjans de l’electricitat van baixar. Però aquí apareix el “soroll” del sistema: 

La demanda elèctrica no s’ha recuperat amb la força esperada després de la crisi energètica.

El 2024 va registrar un rècord de 1.031 hores amb preu negatiu al mercat majorista, un senyal clar d’una oferta renovable creixent sense prou consum o flexibilitat per absorbir-la.

Aquest desequilibri genera tres riscos concrets que posen en qüestió el “determinisme” de la transició. 

Primer, la canibalització de preus: l’augment d’hores amb preus molt baixos redueix els ingressos efectius (capture prices) de l’eòlica i la fotovoltaica, comprimint la rendibilitat dels projectes, especialment els que depenen del mercat o de PPAs indexats. S&P Global i la premsa financera han assenyalat caigudes de valor en mercats com l’espanyol i l’alemany, i vinculen aquesta tendència a la manca de flexibilitat del sistema i d’emmagatzematge suficient. Si la demanda no creix al mateix ritme que la capacitat renovable, els preus baixos persistiran i els inversors ja s’ho pensaran dues vegades abans de finançar nous projectes.

El segon risc és el curtailment: A Espanya, ja és “la nova normalitat”: hi ha hores en què per restriccions tècniques s’ajusten diversos GW i s’espera que continui el proper estiu per manca de bateries suficients. Això erosiona ingressos i crea incertesa en els fluxos de caixa, un efecte amplificat per l’absència d’un mercat de flexibilitat plenament operatiu. Les bateries podrien ser la solució natural, però encara arrosseguen costos d’inversió i operació elevats, i depenen de senyals de preu prou volàtils i regulacions estables per justificar el negoci.

El tercer risc és l’augment dels peatges de xarxa: Els operadors europeus han d’invertir massivament per connectar renovables i electrificar nous usos finals (transport, calor, indústria). Si la demanda no creix, aquests costos fixos es reparteixen sobre menys kWh, fent pujar el pes dels peatges a la factura elèctrica. Acer i Eurelectric alerten que això pot afectar la competitivitat industrial i la legitimitat social de la transició. Alemanya ja ha intervingut amb subsidis temporals per contenir tarifes el 2025 i preveu retallades per al 2026. Espanya, per la seva banda, ha actualitzat els peatges per al 2025 amb valors més alts derivats d’inversions en xarxa. El missatge de fons és clar: sense creixement de la demanda i mecanismes de suport, els costos de la infraestructura poden convertir-se en un coll d’ampolla econòmic.

Tot plegat ens recorda que la transició energètica no és un rellotge determinista, sinó un sistema complex on la trajectòria depèn de múltiples variables interconnectades: demanda, flexibilitat, tarifes i confiança inversora. Les dades mostren que la direcció és correcta (més renovables i menys emissions), però la velocitat no està garantida. Com en el món de Newton, un petit canvi en les condicions inicials pot alterar tot el futur del sistema. 

En aquest cas, la “condició inicial” que cal revisar és la demanda elèctrica efectiva. 

Sense una electrificació real dels sectors finals (indústria, transport, calor o nous vectors energètics com els dels data centers), el sistema corre el risc de desaccelerar just quan caldria accelerar.

Per mantenir el moviment, calen polítiques actives que sincronitzin oferta, demanda i xarxa. Impulsar el consum “bo” i flexible, reformar tarifes perquè reflecteixin costos reals i incentivar emmagatzematge són claus per estabilitzar ingressos i reduir riscos. Com en la física, no es tracta només de lleis universals sinó de condicions de contorn: la tecnologia pot estar preparada, però sense governança i coherència política, el sistema pot entrar en oscil·lacions perilloses.

Per tant, la física clàssica ens ensenya que amb condicions inicials perfectes el futur és calculable. Però el sistema energètic europeu ens mostra que el futur només és possible si les condicions s’alineen: més flexibilitat, més consum electrificat i més inversió coordinada. Si no, la transició corre el risc de convertir-se en un mecanisme desajustat, amb renovables sense rendibilitat, xarxes sobrecarregades i preus distorsionats. 

Amb polítiques que integrin ciència, economia i societat, Europa pot tornar a apropar-se al somni de Laplace: 

No d’un univers previsible, sinó d’un futur governat per la raó i la voluntat col·lectiva, capaç d’equilibrar les lleis de la natura amb les decisions humanes.

Ramon Gallart