Els Reptes de l'Electrificació de Catalunya

Electrificar Catalunya és possible; convertir les hipòtesis en trajectòria és el veritable repte

L'article de Joan Vila del 30/08/2026, defensa que la demanda elèctrica de Catalunya passarà d'uns 43 TWh actuals a uns106 TWh el 2040 per l'electrificació del transport, la climatització i la IA, i que això és assolible complint el desplegament renovable del PROENCAT, amb un cost de generació de 60–66 €/MWh que ens faria competitius respecte a Europa (en referencia concreta d'Alemanya). La tesi de fons és normativa per electrificar i digitalitzar o quedar-se "relegats a una societat irrellevant". És un exercici que el considero de valor amb mètode i modelització alhora, ambiciós i honest en les seves hipòtesis. No obstant, hi ha assumpcions que voldria contribuir i aportar una altre perspectiva, en base al marge entre l'escenari que es descriu i la realitat operativa.

El punt de partida numèric és sòlid i encaixa amb les dades oficials. El 2024 la demanda elèctrica catalana va ser de 44,11 TWh, un 0,7% inferior a la de 2023, i el consum incloent autoconsum de 40.834 GWh. També és correcta la fotografia de dependència sobre Catalunya que va generar 37,4 TWh i en va consumir 44,1, un 15% més. Aquesta diferència és important. I el nus del problema que l'article vol resoldre és real i no és altre que, l'energia nuclear cobreix el 50,3% de la demanda amb els tres reactors d'Ascó 1, Ascó 2 i Vandellòs 2, amb tancament previst d'Ascó I el 2030, Ascó II el 2032 i Vandellòs II el 2035.

Substituir la meitat de la generació en cinc anys, alhora que la demanda es dobla, és el veritable repte.

A partir d’aquí, considero que l’anàlisi ens permet identificar i explorar conjuntament possibles vulnerabilitats en els cinc punts següents:

Primer, l’atribució al PROENCAT: en relació amb l’horitzó 2040. El PROENCAT és una prospectiva amb horitzó 2050, aprovada mitjançant l’Acord de Govern GOV/130/2023, i no estableix pròpiament fites vinculants per a l’any 2040.

En aquest sentit, el que proposa Vila, sobre les xifres esmentades de 70 TWh d’energia eòlica i 38 TWh d’energia fotovoltaica el 2040, serien un òptim per subtitur les Nuclears que necessitarien de bateries per ferles gestionables. La prospectiva planteja, per al 2050, assolir gairebé 62.000 MW de potència instal·lada, una xifra aproximadament 18 vegades superior a la potència instal·lada actual.

Segon, l'assumpció eòlica: especialment els 45 TWh de Roses. Atribuir 45 TWh només a l'eòlica marina de Roses implicaria de l'ordre de 12–15 GW offshore en una sola zona, quan el projecte real de referència allà (Parc Tramuntana) és d'uns centenars de MW. Si aquesta hipòtesi falla, tot l'equilibri de 106 TWh se'n ressent.

Tercer, el coll d'ampolla no és tècnic sinó administratiu: el 2024 Catalunya només va afegir 81,92 MW de nova capacitat renovable, dels quals només 30 MW eòlics, i la Generalitat no va autoritzar cap projecte de parc eòlic terrestre; l'Observatori de les Renovables (OBERCat) parla d'una situació de bloqueig que no és extraordinària en la tramitació. Passar d'aquest ritme als 62.000 MW del 2050 requereix multiplicar per ordres de magnitud la velocitat d'aprovació, i el model assumeix implícitament que aquest problema, que encara no ho està resol, ja ho està.

Quart, la biga mestra de gas renovable és optimista: el disseny descansa en 596 motors de gas renovable (11 GW) amb biometà a 81 €/MWh per cobrir els Dunkelflaute, però la disponibilitat real de biometà a Catalunya és limitada i escalar-la fins a alimentar 11 GW de potència ferma és una hipòtesi forta, per``o ara amteis, no la se verue com una certesa de mercat.

Cinquè, la demanda d'IA (16 TWh): és plausible en ordre de magnitud donat què, el Govern ha identificat 26 projectes de centres de dades que podrien sumar prop de 2.000 MW, i l'AIE preveu que el consum mundial dels centres de dades arribi als 945 TWh el 2030 però, convindria recordar la crítica inversa i és que, són d'electricitat renovable que caldria per reduir emissions en altres sectors, no necessàriament una addició "neta".

Pel que fa a la comparació amb Europa, que és el punt fort del text, la conclusió de competitivitat va en la bona direcció. Espanya i, per tant Catalunya, parteixen d'una posició favorable ja què, al primer semestre de 2025 el preu residencial va ser de 26,1 €/100 kWh a Espanya i 26,6 a França, tots dos per sota de la mitjana de la UE, mentre Alemanya arribava a 38,4 €; i en preu majorista, el juny de 2026 Espanya es movia al voltant dels 65 euros de mitjana, molt a prop dels 66 €/MWh que projecta l'autor. Ara bé, la comparació amb França (que el text situa a 65 €/MWh) caldria posar-la en context, perquè França manté preus baixos gràcies precisament al parc nuclear que Catalunya està a punt de tancar, tensió que crec caldria tenir en compte. I l'avantatge industrial espanyol s'erosiona per costos regulatoris propis com serien els serveis d'ajust del sistema que amplien l'esceltxa competitiva en més de 21 €/MWh respecte a França o Alemanya, de manera que el preu de generació no és el preu final que paga la indústria.

La direcció del text me la crec i és defensable amb les xifres de partida, però l'escenari central depèn de supòsits que avui són més una aspiració que una trajectòria.

Ramon Gallart