Més Xarxa, Més Indústria, Més Futur

He llegit amb interès l'article de Josep M Salas al diara Diari ARA amb el títol Quins fills deixarem al nostre món?

Comparteixo bona part del seu diagnòstic i, sobretot, el to, que no és un altre que el d'encarar sense por un debat incòmode i això, és exactament el que ens cal. Coincideixo que les renovables no són una finalitat en si mateixes, sinó el mitjà més viable de què disposem avui per garantir seguretat de subministrament a un preu raonable i amb menys emissions. I subscric que planificar les infraestructures energètiques de manera ordenada, amb sentit tècnic i econòmic, és una obligació de qualsevol societat i de qualsevol govern.

Voldria, però, aportar un matís constructiu des de la meva experiència en el sector energètic. Crec que el nostre debat i, en bona mesura el mateix Pla Territorial Sectorial d'Energies Renovables (Plater), corre el risc de concentrar-se gairebé exclusivament en on posem la generació nova, quan el veritable coll d'ampolla per al desenvolupament industrial i social de Catalunya no és només, la generació també, la xarxa i sobre tot, l'ús intel·ligent del que ja tenim construït.

Salas assenyala, amb encert, que les renovables avancen sense que les acompanyi un increment de la demanda i de la flexibilitat. Aquí hi ha, al meu parer, el nus de la qüestió. Catalunya necessita energia abundant, segura i competitiva no com un fi abstracte, sinó per a una cosa molt concreta que irrenuncaiblemtn pasa per reindustrialitzar, atraure inversió electrointensiva, electrificar el transport i els edificis, i sostenir els nous vectors de consum (centres de dades inclosos) sense sacrificar la competitivitat del nostre teixit productiu. Sense demanda que integri la generació, cada nou parc és una tensió territorial que no es tradueix en prosperitat. Amb demanda ben planificada, la transició deixa de ser una càrrega i esdevé palanca de desenvolupament. Per això la conversa no pot ser només "quants megawatts i on", sinó "per a qui, connectats com i amb quina xarxa".

En aquest context situo el Reial decret 640/2026, de 29 de juliol, que regula els plans d'inversió de les xarxes de transport i distribució. Més enllà d'elevar substancialment el límit d'inversió en distribució; de l'ordre de 10.200 milions d'euros per al període 2027-2030, dins d'un esforç global proper als 17.900 milions fins al 2030, incorpora una mesura que em sembla especialment encertada que és, la possibilitat d'integrar a la xarxa de distribució infraestructures d'evacuació, de consum i línies directes ja construïdes i en servei.

No és un detall menor. Durant l'última dècada hem aixecat milers de quilòmetres de línia i centenars de subestacions associades al desplegament renovable, dimensionades per a la potència pic de les plantes i operant molt per sota de la seva capacitat. 

Fins ara, tota aquesta capacitat era invisible per a la planificació de la distribució. Construir una línia nova pot exigir de cinc a vuit anys entre autoritzacions, avaluació ambiental i obra; incorporar una instal·lació existent es pot resoldre en mesos. D'anys a mesos, sobre actius ja autoritzats i en funcionament, evitant duplicar infraestructura i estalviant el sobrecost d'operar una xarxa infrautilitzada al costat d'una altra saturada. Aquesta és, exactament, l'eficiència en l'ús de les xarxes existents que des dels fòrums reguladors europeus (l'ACER inclosa), que el mateix Salas cita, venen reclamant des de fa anys. És una bona notícia que el marc estatal camini en aquesta direcció. La qüestió ara és si Catalunya sabrà aprofitar-la amb agilitat administrativa i visió de país.

I aquí ve el meu suggeriment. El Plater serà molt més robust si deixa de mirar-se en solitari i s'articula amb tres eixos que sovint queden en segon pla i son: 

1.- la planificació de la xarxa de transport i distribució: una estratègia explícita de demanda i electrificació industrial, i l'aprofitament dels actius existents que el RD 640/2026 ara facilita. 

2.- Planificar generació: sense planificar simultàniament xarxa i demanda és construir una casa començant per la teulada. 

3.- Ser executius: com reclama Salas, no vol dir només aprovar el Plater dins del termini; vol dir també reduir els temps de tramitació, prioritzar la reutilització abans que la construcció nova, i alinear-nos amb la governança europea en comptes de mirar cap endins. 

Tenim l'oportunitat de convertir infraestructura ja pagada en capacitat real per connectar indústria, habitatge i mobilitat elèctrica.

Torno a la pregunta de Salas. Els fills que vulguem deixar al món heretaran els valors amb què resolguem aquests debats, sí, però també heretaran i, de manera molt literal, la xarxa que els deixem. Una xarxa ben dissenyada, redundant, digitalitzada i eficient en l'ús del que ja existeix és, en si mateixa, un llegat de responsabilitat intergeneracional. 

Tant de bo aprofitem el debat del Plater i les eines que ens dona el RD 640/2026 per forjar una Catalunya energèticament més madura que sigui capaç de créixer industrialment i socialment, orgullosa no només dels quilòmetres de línia que construeix, sinó dels que sap aprofitar.

Ramon Gallart