Com la fascinació pels ordinadors dels anys vuitanta continua inspirant projectes tecnològics avui, quan fabricar el teu propi maquinari és més accessible que mai.
Quan era adolescent als anys vuitanta, el món de la tecnologia semblava un territori per descobrir. Els ordinadors personals eren màquines misterioses, caixes beix plenes de possibilitats i, cada cursor parpellejant era una invitació a explorar. No només m’atreia fer-los servir; m’obsessionava entendre com funcionaven. Per què escriure RUN feia aparèixer programes? Com convertien circuits invisibles unes línies de BASIC en dibuixos en moviment? Aquella curiositat va ser el meu primer pas cap a l’enginyeria de telecomunicacions.
Fa poc he llegit un article sobre com construir el teu propi cartutx per al Commodore 64, una guia moderna per reviure un dels ordinadors més icònics de tots els temps i, m’ha transportat directament a aquella època d’experimentació, nits sense dormir i l’emoció de portar el maquinari fins al límit.
Als anys vuitanta, ordinadors com el Commodore 64 eren alhora accessibles i màgics. No només els feies servir: hi podies trastejar, programar i fins i tot espatllar-los (i aprendre’n). La memòria era un recurs valuós: 64 kilobytes semblaven infinits però t’obligaven a pensar cada byte. No hi havia biblioteques infinites ni motors de cerca; ens guiàvem per manuals, revistes i el boca-orella.
L’article m’ha recordat com d’apoderador era crear alguna cosa del no-res. Aleshores, els cartutxos i perifèrics semblaven objectes d’un altre planeta, segellats i misteriosos. Avui, amb programari lliure, xips programables barats i fins i tot impressió 3D, fabricar el teu propi cartutx no només és possible: és assequible i a l’abast.
El que més m’impressiona és com d’accessible s’ha tornat el món del maquinari respecte als meus anys d’adolescència. L’autor de l’article va utilitzar eines gratuïtes com Kick Assembler i emuladors del C64, plaques de circuit imprès de només 5 dòlars i xips ROM barats, així com editors gràfics en línia per dissenyar sprites i jocs de caràcters. Als vuitanta, haver tingut això hauria estat un somni. Aleshores aconseguir un esquema o informació de depuració era una autèntica cacera del tresor. Avui, qualsevol adolescent curiós pot endinsar-se en l’assemblador, provar el codi en un emulador i tenir un cartutx funcional en un cap de setmana.
Tot plegat demostra que la curiositat enginyera és més poderosa que mai. Si vols entendre com funcionen les coses, ja no cal un laboratori corporatiu ni eines cares. Només cal aquella mateixa espurna d’exploració que molts vam sentir dècades enrere.
Llegir sobre algú que crea un nou cartutx de C64 el 2025 no és només nostàlgia; és un recordatori que la curiositat no envelleix. L’emoció que vaig sentir veient ballar píxels en una pantalla de 8 bits és la mateixa que impulsa les noves generacions a construir, experimentar i inventar. Els projectes retro d’avui no són només per reviure el passat: són una manera d’entendre com evoluciona la tecnologia i mantenir viva la creativitat.
Als anys vuitanta, somiàvem a construir el futur. Ara, les eines per fer-ho són a l’abast de tothom.
Si, com jo, de petit eres d’aquells que no podia evitar obrir aparells per veure com funcionaven, el món maker actual és el teu terreny de joc. I si no ho vas ser, mai és tard. Comença poc a poc. Repassa clàssics com el Commodore 64. Construeix alguna cosa des de zero. La màgia de l’enginyeria no és només en el resultat: és en el viatge per descobrir com tot encaixa.
Ramon Gallart
