El sector energètic europeu es troba immers en un procés de profunda transformació els qual redefineix no només la manera com es genera i consumeix electricitat, sinó també les relacions de poder i dependència econòmica dins del continent.
La descarbonització, impulsada per l’European Green Deal i els objectius de neutralitat climàtica per al 2050, obliga a repensar completament el mix energètic i les infraestructures de generació, transport i emmagatzematge. Aquesta transició, tot i necessària i urgent, presenta una dualitat clara:
D’una banda, l’expansió de les energies renovables ha reduït emissions i ha disminuït la dependència dels combustibles fòssils importats; de l’altra, ha introduït noves formes d’inestabilitat i incertesa al mercat elèctric.
La intermitència de les fonts renovables i la volatilitat dels preus, amplificada per un sistema marginalista poc adaptat a les noves realitats, han evidenciat la fragilitat d’un model de mercat que prioritza la competència teòrica per sobre de l’estabilitat social. La crisi energètica desencadenada pel conflicte d’Ucraïna ha deixat al descobert la vulnerabilitat estructural d’Europa:
La seva dependència del gas rus i la manca d’una estratègia comuna realment coordinada.
Els esforços per diversificar fonts i impulsar l’hidrogen verd són passos importants, però encara insuficients.
El problema és que la política energètica europea es troba fragmentada entre interessos estatals i corporatius, amb un excés de normatives i una manca d’integració efectiva dels mercats nacionals. El resultat és un sistema que sovint beneficia els grans actors i castiga els consumidors i petites empreses.
En el cas d’Espanya, la paradoxa és evident. És un dels països amb més potencial per liderar la transició energètica, però alhora manté un mercat altament concentrat i una regulació que tendeix a afavorir els oligopolis tradicionals. El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima marca una direcció ambiciosa, però la seva implementació topa amb obstacles estructurals:
Una fiscalitat que penalitza el petit productor, retards burocràtics que frenen el desenvolupament de projectes renovables i una manca de planificació clara en matèria d’emmagatzematge i flexibilitat de la xarxa.
La transició espanyola, per tant, corre el risc de ser més una substitució tecnològica que un canvi de paradigma.
El sistema continua reproduint dinàmiques centralitzades i verticals. Les grans corporacions impulsen macroprojectes eòlics i fotovoltaics amb impactes territorials significatius, mentre que l’autoconsum i les comunitats energètiques avancen amb lentitud i obstacles administratius. Alhora, el debat sobre els preus i peatges continua marcat per una opacitat reguladora que perpetua els privilegis dels grans actors del sector. La manca de transparència i la captura reguladora són, probablement, un dels principals frens per a una veritable democratització energètica.
A Catalunya, la situació és encara més complexa. Malgrat un discurs polític favorable a la sobirania energètica, el territori pateix un endarreriment notable en la instal·lació de renovables. Les traves administratives, la resistència social a projectes percebuts com a imposicions externes i la dependència històrica de l’energia nuclear i de les importacions han generat una dependència estructural difícil de trencar.
El model energètic català ha estat més reactiu que transformador, i la seva capacitat d’autogovern en aquest àmbit continua molt limitada pel marc estatal i europeu.
No obstant això, es poden detectar brots de canvi: el creixement de cooperatives energètiques, les iniciatives municipals d’autoconsum compartit i els projectes pilot d’hidrogen verd al Camp de Tarragona i l’Empordà apunten cap a un model més descentralitzat i arrelat al territori.
En paral·lel, la digitalització i la intel·ligència artificial emergeixen com a eines fonamentals per optimitzar la gestió energètica. Les aplicacions d’IA permeten predir millor la demanda i la generació renovable, gestionar xarxes intel·ligents en temps real i millorar l’eficiència global del sistema. Tanmateix, aquesta transformació comporta nous riscos:
Una major dependència tecnològica, vulnerabilitats en ciberseguretat i desequilibris en l’accés i el control de les dades.
Si la governança digital del sistema energètic queda en mans d’unes poques corporacions tecnològiques o energètiques, el resultat pot ser una nova concentració de poder disfressada de modernització.
El futur del sector elèctric europeu, espanyol i català es decidirà en la manera com s’afrontin tres grans reptes: la democratització i participació ciutadana, la sobirania tecnològica i reguladora, i la justícia territorial i social. Sense una ciutadania empoderada i comunitats energètiques fortes, la transició serà només un canvi d’infraestructura, no de model. Sense control públic i transparència, la digitalització i la intel·ligència artificial poden convertir-se en noves eines de dependència. I sense una distribució justa dels costos i beneficis, la transició podria aprofundir les desigualtats existents.
La lectura crítica del document Energy and AI revela que, més enllà dels avenços tècnics, la transició energètica és sobretot un repte polític i social. Cal un nou pacte energètic europeu basat en la sobirania, la sostenibilitat i la justícia social, on la tecnologia sigui un mitjà al servei del benestar col·lectiu i no un fi en si mateixa. Només així l’energia podrà deixar de ser un instrument de poder per convertir-se en un bé comú, gestionat de manera democràtica i responsable.
Ramon Gallart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada