Com qualsevol bon matrimoni, el mercat elèctric europeu està construït sobre la cooperació, si bé és cert que de vegades imperfecta i sempre en evolució.
Durant dècades, cada país gestionava la seva pròpia xarxa, generant i comercialitzant electricitat sobretot dins de les seves fronteres. Però a mesura que la Unió Europea creixia i els objectius climàtics es feien més exigents, els estats van entendre que un mercat plenament interconnectat podia ser més barat, més net i més resilient.
Avui, l’electricitat no només flueix d’un parc eòlic a una ciutat; pot circular entre els seus països membres segons la demanda i el preu. El mercat interior europeu de l’electricitat busca integrar les xarxes nacionals perquè l’energia arribi allà on més es necessita, igual que la vida en parella comparteix recursos i s’adapta a les necessitats de l’altre. L’electricitat es negocia cada dia, de vegades cada hora, en una mena de dansa complexa d’oferta i demanda. Els generadors intenten predir el vent de demà, si farà sol o si una central nuclear es quedarà fora de servei. Les interconnexions, cables d’alta tensió sota terra, mars i a través de muntanyes, permeten als països ajudar-se mútuament. Quan en un país hi ha molt sol i un altre núvols, l’excedent solar pot fluir cap a on hi ha demanda si les interconnexions tenen la capacitat suficient.
No obstant això, aquest ball coordinat també deixa espai per a acords especials quan la simfonia comuna topa amb realitats locals. Un exemple clar és l’anomenada “excepció ibèrica”: l’acord que Espanya i Portugal van pactar el 2022 amb la Comissió Europea per limitar temporalment el preu del gas utilitzat per generar electricitat. El motiu era que la península Ibèrica, amb poques interconnexions amb la resta d’Europa i una gran dependència del gas per fixar el preu marginal de l’electricitat, patia de manera especial l’encariment del gas arran de la crisi energètica. Brussel·les va permetre que aquests dos països “sortissin parcialment” de les regles comunes per contenir els preus domèstics, mostrant que, fins i tot en una parella consolidada, de vegades cal donar aire a qui ho necessita perquè la relació funcioni.
També hi ha moments en què el sistema posa a prova la seva pròpia resiliència. El 28 d’abril, la península Ibèrica va viure una apagada sobtada que va deixar sense llum centenars de milers de llars i empreses durant hores. L’origen no va ser una manca d’energia, sinó un problema que s'està estudiant el qual, va provocar una desconnexió automàtica en cascada per protegir les instal·lacions. Tot i que l’incident es va resoldre en hores iamb un restablimetn progressiu, va servir per recordar que fins i tot en un mercat europeu cada cop més integrat i sofisticat, la seguretat de subministrament depèn d’una operació en temps real extremadament delicada i de protocols que reaccionen en fraccions de segon.
Com en moltes carreres, com més puges, més t’allunyes de la feina que feies al principi. El mercat europeu també ha fet aquest camí: d’antics monopolis nacionals a un sistema continental d’intercanvis, regles i reguladors. La seva tasca original, “mantenir la llum encesa localment”, s’ha convertit en “equilibrar en temps real l’energia de tot un continent”. El temps passa diferent al cim d’una muntanya que al nivell del mar. L’energia funciona una mica igual: és immediata, fugaç, i el seu valor depèn d’on i quan es produeix. L’electricitat d’una nit ventosa a Dinamarca a les tres del matí no val el mateix que la d’un vespre a Milà quan tothom consumeix. El mercat s’ajusta constantment: els preus pugen on la demanda creix i baixen on sobra oferta. El temps és “elàstic”, i l’electricitat també.
Així que un sistema energètic més net, intel·ligent i unit segur que ha de resoldre entrebancs, discussions polítiques, retards d’infraestructura, decisions singulars com la de l’excepció ibèrica i fins i tot moments tensos com l’apagada del 28 d’abril. Potser alguna batussa domèstica, però el principi és el mateix: junts som més forts que sols.
Ramon Gallart
