Els Network Codes son la Clau per a una Xarxa Elèctrica Europea Integrada, Segura i Competitiva.

Els Network Codes són, sens dubte, una de les peces mestres per garantir el bon funcionament del mercat interior de l’electricitat a Europa.

Són molt més que simples regles tècniques: són la traducció pràctica de la visió d’una xarxa elèctrica europea integrada, segura, transparent i eficient. El Reglament 714/2009 estableix un marc legal que obliga els operadors de sistemes de transmissió (TSO) a col·laborar estretament, sota el paraigua de l’ENTSO-E, per elaborar aquests codis i assegurar la seva aplicació coordinada. Aquesta col·laboració no és una opció, sinó una necessitat derivada del caràcter interconnectat i interdependent de les xarxes nacionals. Els Network Codes són l’eina per superar els obstacles persistents al comerç transfronterer, per harmonitzar les normes tècniques i operatives i, sobretot, per crear confiança entre els participants del mercat.

Els Network Codes cobreixen aspectes tan rellevants com la seguretat i la fiabilitat de la xarxa, les normes de connexió, l’accés de tercers, l’interoperabilitat, la gestió de la congestió i la transparència de les dades. Cada àrea és vital. Sense normes comunes de seguretat i fiabilitat, els fluxos d’electricitat podrien comprometre l’estabilitat del sistema; sense regles clares de capacitat i de gestió de congestions, els intercanvis podrien veure’s distorsionats per diferències reguladores entre estats membres. La importància d’aquest marc harmonitzat es veu reforçada pel fet que la xarxa europea no és una suma d’illes elèctriques sinó una malla viva on cada flux transfronterer té impacte sobre sistemes veïns.

Un altre aspecte fonamental és la transparència. El Reglament exigeix que els TSO publiquin informació detallada sobre capacitats disponibles, fluxos previstos i reals, així com les decisions operatives que poden influir en els preus majoristes. Aquesta obligació és una garantia perquè tots els actors del mercat puguin operar amb igualtat d’oportunitats, reduint l’opacitat i prevenint comportaments abusius. La capacitat d’un generador d’accedir a la informació en temps real sobre la demanda, la disponibilitat de xarxes i la capacitat d’interconnexió és clau per a una competència real i, en última instància, per aconseguir preus més eficients per als consumidors.

Els Network Codes també tenen una dimensió estratègica: faciliten la planificació i el desenvolupament de la infraestructura a llarg termini.

El pla de desenvolupament de la xarxa a deu anys vista, elaborat per l’ENTSO-E, depèn d’aquests codis per identificar buits d’inversió i necessitats de reforç de capacitat, especialment en interconnexions transfrontereres. Aquesta visió comuna a escala continental és essencial per garantir la seguretat de subministrament, integrar cada cop més fonts d’energia renovable i avançar cap a una descarbonització efectiva.

Cal destacar igualment la flexibilitat prevista per adaptar els Network Codes als canvis tecnològics i de mercat. El Reglament preveu procediments clars per modificar i actualitzar els codis quan sigui necessari. Això assegura que les regles no quedin obsoletes davant l’evolució cap a xarxes intel·ligents, nous models de consum i generació distribuïda. En aquest sentit, la participació dels actors del mercat, consumidors i altres parts interessades, està garantida mitjançant processos de consulta oberts i transparents que doten els codis d’una legitimitat reforçada.

Els beneficis tangibles dels Network Codes es reflecteixen en la millora de l’eficiència econòmica i operativa del sistema elèctric europeu. Optimitzen l’ús de la infraestructura existent, fomenten l’aparició de nous inversors, redueixen barreres d’entrada i, mitjançant mecanismes de compensació entre operadors, garanteixen que els costos de fluxos transfronterers es reparteixin de forma justa i coherent. Aquesta harmonització tarifària evita distorsions de mercat i afavoreix l’assignació més eficient dels recursos.

Per acabar, els Network Codes són l’eix vertebrador d’un mercat europeu de l’electricitat que pretén ser competitiu, sostenible i segur. Sense aquesta base comuna, els objectius de neutralitat climàtica i transició energètica serien inassolibles, ja que el flux d’energia neta de zones amb excedents a zones deficitàries depèn de xarxes ben connectades i de regles clares que garanteixin la confiança entre tots els agents implicats. A mesura que el mix energètic europeu evoluciona, els Network Codes esdevenen un instrument viu, adaptatiu i indispensable per maximitzar els beneficis de la integració regional, la seguretat de subministrament i la protecció del consumidor final.

Ramon Gallart

La Revolució Digital de la Xarxa Elèctrica a Europa.

La revolució digital de la xarxa elèctrica a Europa: com la UE impulsa el futur amb dades i inversions intel·ligents.

El sistema energètic europeu està en una plena transformació la qual, no te precedents. A mesura que augmenta la demanda d’energia neta, segura i assequible, la xarxa elèctrica, que és una complexa infraestructura que connecta productors i consumidors, està evolucinant per ocupar el centre de l’estratègia energètica europea.

Si be és certs que antigament les infraestrcutures electriques eren considerades una qüestió tècnica secundària, avui la xarxa esdevé clau gràcies a nous marcs polítics i iniciatives com el Pla d’Acció per a la Digitalització del Sistema Energètic (DESAP) i el Pla d’Acció de la Xarxa de la UE. 

El DESAP, impulsat per la Comissió Europea, estableix les bases per a un sistema energètic digital, interoperable i cibersegur. Defineix cinc prioritats principals: 

1.- Enfortir la ciberseguretat, 

2.- Facilitar l’intercanvi fluid de dades, 

3.- Assolir la neutralitat climàtica en el sector TIC,

4.- Empoderar els ciutadans amb eines i coneixements digitals i, 

5.- Fomentar inversions estratègiques. 

Els DSOs són essencials en tots aquests àmbits. Com a responsables tant de les dades personals provinents dels comptadors intel·ligents com de dades sensibles d’infraestructures crítiques, els DSOs han d’equilibrar la protecció de la privacitat, la seguretat i la transparència. 

L’any 2023 va marcar l’inici del que molts anomenen ja el “momentum de les xarxes”. Una sèrie de fòrums d’alt nivell organitzats per la UE, com “El futur de les nostres xarxes”, i l’enfoc sense precedents del Consell sota la presidència belga, van posar les xarxes al centre del debat polític. Tot això va acabar amb la publicació del Pla d’Acció de la Xarxa de la UE el novembre de 2023, un punt d’inflexió que reconeixia les xarxes no només com a infraestructura crítica, sinó com a element clau per a la transició energètica europea. 

El pla estableix 14 accions concretes a implementar en 18 mesos per fer front a 7 reptes estructurals. 

Més enllà de les grans estratègies, la Comissió Europea també treballa en regulacions pràctiques que facilitin la digitalització mitjançant marcs normatius sobre l’accés a dades i la interoperabilitat. 

Altres regulacions en desenvolupament abordaran dades per al canvi de proveïdor i la resposta a la demanda, garantint que la xarxa del futur sigui més intel·ligent i més adaptada als usuaris i al mercat.

Aquest impuls cap a la digitalització s’alinea amb polítiques digitals més àmplies de la UE, com l’Estratègia de Dades i la Llei de Serveis Digitals, que volen promoure un ecosistema de dades més obert però segur. Els DSOs estan en una posició única per gestionar aquest equilibri: guardians de la informació i, alhora, facilitadors d’un futur energètic descentralitzat i basat en renovables. 

El seu rol abasta des de la gestió de hubs de dades i comptadors intel·ligents fins al suport a aplicacions d’intel·ligència artificial que optimitzen el funcionament de la xarxa i la seva flexibilitat.

Mirant al futur, les xarxes any rere any guanyen més protagonisme gràcies al les definicions i les noves prioritats estratègiques de la UE que han de permetre equilibrar la competitivitat industrial amb els objectius climàtics. Ja sigui sota el paraigua del Green Deal o de l’Industrial Deal, sense unes infraestructures de xarxa digitals, resilients i amb un finançament adequat, la transició energètica no serà factible. 

Ramon Gallart

La Revolució Verda de la Indústria Tèxtil.

Fa una dècada, l'enginyer britànic Alan Hudd va presenciar una escena devastarora durant un viatge de negocis a la Xina: un riu d'aigua ven vermella, conseqüència dels residus tòxics d'una fàbrica tèxtil que contaminaven el sòl i els rius.

Commogut per aquest panorama, Hudd, qui comptava amb una àmplia experiència en el desenvolupament de tecnologies innovadores, va decidir centrar els seus esforços a trobar una solució a aquest problema ambiental.

Després d'anys de recerca i desenvolupament, Hudd i el seu equip van fundar Alchemie Technology, una empresa que ha creat una tecnologia de tenyit digital revolucionària anomenada Endeavour i Novara. Aquestes màquines transformen el procés de tenyit tèxtil, substituint els banys químics tradicionals per un sistema d'injecció sense contacte, la qual cosa redueix significativament el consum d'aigua, energia i productes químics.

Un canvi radical per a un problema urgent

La indústria tradicional de tenyit tèxtil té un gran impacte ambiental. Consumeix enormes quantitats d'aigua i energia, allibera productes químics tòxics i contribueix significativament a la contaminació de l'aigua industrial. La tecnologia d'Alchemie Technology ofereix una solució innovadora i disruptiva a aquest problema urgent.

Beneficis de la tecnologia de tenyit digital d'Alchemie Technology:

Reducció dràstica del consum d'aigua: Redueix el consum d'aigua en un 95% per a cotó i polièster, la qual cosa significa que es necessiten 95 litres menys d'aigua per tenyir una tonelada de tela.

Estalvi significatiu d'energia: Redueix el consum d'energia en un 70% per a cotó i un 85% per a polièster, la qual cosa contribueix a la reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle.

Disminució de l'ús de productes químics: Redueix dràsticament la quantitat de tints i productes químics necessaris pel procés de tenyit, la qual cosa minimitza la contaminació de l'aigua i del sòl.

Millora de l'eficiència i rendibilitat: Redueix els costos de producció i millora l'eficiència de la indústria tèxtil.

Creació d'un entorn de treball més net i modern: Elimina la necessitat de treballar en banys químics tradicionals, creant un entorn de treball més segur i saludable per als empleats.

Aquesta tecnologia té el potencial de transformar la indústria tèxtil cap a pràctiques sostenibles i ecològiques de manera què, podria contribuir significativament a la reducció de la contaminació de l'aigua i les emissions de carboni associades amb la indústria de la moda, i crear un futur més sostenible per al planeta.

No obstant cal resoldre reptes per aconseguir l'adopció generalitzada de la seva tecnologia, com la necessitat de persuadir a la indústria tèxtil tradicional de canviar les seves pràctiques i escalar la producció per satisfer potencial la demanda. No obstant això, no hi ha dubte que sorgeixen grans oportunitats, ja que hi ha una creixent demanda de solucions sostenibles per part dels consumidors i les marques de roba.

En definitiva, esdevé com una solució innovadora i disruptiva per al problema ambiental de la indústria tèxtil tradicional. La seva tecnologia de tenyit digital té el potencial de transformar la indústria cap a pràctiques sostenibles i contribuir a un futur més ecològic per a la indústria de la moda. 

Ramon Gallart

Ciència Col·lectiva Per a Un Progrés Compartit

Avui dia és molt difícil trobar una imatge d'un científic solitari treballant en silenci en un laboratori.

Avui dia, la ciència és un esforç col·lectiu: equips interdisciplinaris, laboratoris col·laboratius i, sovint, competència ferotge entre grups que lluiten per ser els primers a fer una descoberta. En aquest escenari, la teoria de jocs, una branca de les matemàtiques que estudia les decisions estratègiques, adquireix una eina de mota força per entendre com funcionen les dinàmiques dins del món científic.

Per tal que la ciència contribueixi de manera efectiva al progrés social i econòmic, cal reforçar els ponts entre el món científic i el teixit industrial. A Catalunya, això vol dir fomentar espais de trobada entre investigadors i empreses, així com facilitar la transferència tecnològica i la valorització del coneixement. No n’hi ha prou amb fer ciència de frontera; cal fer-la arribar allà on pugui generar ocupació, innovació i creixement.

Els científics no només busquen la veritat, també competeixen per finançament, prestigi i reconeixement entre els seus col·legues. Aquesta competència pot afavorir el progrés científic, per exemple, accelerant la publicació de descobriments que poden inspirar altres equips, però també pot tenir conseqüències negatives. En alguns casos, pot dur a pràctiques poc ètiques com el frau, o a la pressa per publicar resultats abans d'haver-ne comprovat completament la fiabilitat.

La teoria de jocs permet analitzar com els incentius, premis, publicacions, subvencions, afecten les decisions dels científics i, per extensió, la qualitat del coneixement que generen. Per això, en contextos com el català, és fonamental redefinir aquests incentius amb una mirada estratègica: premiar no només l’impacte acadèmic, sinó també l’impacte real en el sistema productiu, especialment en sectors clau com la salut, l’energia, l’alimentació o la mobilitat.

En l’àmbit de la innovació empresarial, la por al fracàs actua sovint com un fre paralitzador. Moltes organitzacions, especialment en contextos on la pressió pels resultats és alta, tendeixen a evitar projectes arriscats o disruptius per por que no arribin a bon port. Aquesta actitud no només limita el potencial transformador de les empreses, sinó que també crea una cultura on l’error és vist com una debilitat, i no com una font d’aprenentatge.

Aquest comportament troba un paral·lel evident en el món científic. Un dels grans reptes del sistema actual és el biaix en favor dels resultats positius. Si un experiment no confirma una hipòtesi prèvia, aquest “fracàs” sovint no es publica, tot i que és profundament informatiu. Aquesta falta de visibilitat per als anomenats "resultats nuls" fa que la literatura científica estigui esbiaixada, dificultant tant la validació com la reproducció dels estudis.

De la mateixa manera que el coneixement científic necessita tant els encerts com els errors per avançar amb solidesa, la innovació empresarial també requereix acceptar que el fracàs forma part del procés. Quan una empresa descarta o amaga un projecte el qual, no ha tingut èxit, està renunciant a una oportunitat d’aprenentatge per a ella mateixa i per al conjunt del sector. Els errors ben analitzats poden donar lloc a noves aproximacions, detectar llacunes estratègiques o descobrir usos inesperats d’una tecnologia o servei.

Per tant, tant en ciència com en empresa, cal una transformació cultural profunda: només quan el sistema recompensa la transparència, l’experimentació i la revisió crítica i, no només els èxits visibles, es pot construir un entorn realment innovador. En aquest sentit, compartir els “fracassos” no és una confessió de debilitat, sinó una contribució valuosa al coneixement col·lectiu.

Caldria canviar els incentius: premiar no només les troballes sorprenents, sinó també els intents de replicar estudis i la transparència dels resultats negatius. En paral·lel, cal potenciar infraestructures de recerca oberta i col·laborativa a nivell territorial, perquè les empreses catalanes, especialment les petites i mitjanes, puguin accedir i contribuir a l’agenda científica del país.

Tradicionalment, el reconeixement entre iguals era el principal motor per als científics. Ara, però, amb la creixent influència dels mitjans i l’interès del gran públic, sorgeix una nova mena de pressió: fer recerca que capti l’atenció mediàtica. Això pot ser positiu si, la recerca esdevé més rellevant socialment però, també pot portar a prioritzar estudis “espectaculars” en lloc de rigorosos, cosa que pot afavorir la disseminació de resultats equivocats o inflats que més tard poden ser desmentits sense que el públic se n’assabenti.

En un context com el català, on l’ecosistema d’innovació és dinàmic però fragmentat, cal garantir que la ciència amb visibilitat pública també estigui alineada amb les necessitats reals del territori. Alinear millor les agendes de recerca amb els reptes industrials i ambientals de Catalunya pot afavorir una economia del coneixement més arrelada i resilient.

La teoria de jocs mostra que la ciència és un ecosistema complex, ple de tensions i equilibris delicats. El desig de reconeixement pot empènyer els científics cap a pràctiques beneficioses, com publicar ràpid per permetre que d’altres continuïn el seu treball però, també pot homogeneïtzar massa la recerca, fent que tots persegueixin la mateixa línia aparentment prometedora i deixin de banda altres opcions igualment vàlides.

Encara no tenim la fórmula perfecta per gestionar aquests incentius. El repte és trobar un equilibri que permeti als científics continuar sent creatius, rigorosos i útils per a la societat. Perquè això sigui una realitat a Catalunya, cal impulsar polítiques científiques valentes que premiïn la col·laboració entre institucions, que reconeguin la recerca aplicada i que reforcin el paper de la ciència com a motor de transformació industrial i social.

Ramon Gallart.

Avenços del Reactor de Fusió.

Mètodes per gestionar el plasma perquè es pugui utilitzar per generar electricitat en un procés conegut com a fusió.

Els dos mètodes coneguts com a accionament de corrent de ciclotró electrònic (ECCD) i aplicació de pertorbacions magnètiques ressonants (RMP), s'han estudiat durant molt de temps, recentment s'ha simulat com es poden utilitzar junts per millorar el control del plasma. Aquesta nova idea està en fase de descobrir totes les capacitats i avançar en  comprendre els potenciasl beneficis.

S'espera utilitzar la fusió per generar electricitat però, primerament caldrà superar diversos obstacles, inclosos els mètodes de perfeccionament per minimitzar les ràfegues de partícules del plasma. Periòdicament, aquestes ràfegues alliberen una mica de pressió quan hi ha massa però, aquestes ràfegues poden ser perilloses. Una instal·lació d'usuaris del DOE allotjada per General Atomics DIII-D, és un dispositiu que utilitza camps magnètics per confinar un plasma de fusió en forma de donut es conegut com el tokamak. El Edge-Located Mode (ELM) pot acabar amb una reacció de fusió i fins i tot danyar el tokamak, de manera que  cal desenvolupar moltes maneres d'intentar evitar-los.

La millor manera que s'ha trobat per evitar-los és aplicant pertorbacions magnètiques ressonants, o RMP, que generen camps magnètics addicionals.

Els camps magnètics aplicats inicialment pel tokamak s'envolupen al voltant del plasma en forma toroidal, tant al llarg, al voltant del limit exterior, com al interior, des de l'exterior i a través del forat central. Els camps magnètics addicionals creats pels RMP van a través del plasma, entrant i sortint. Aquests camps produeixen camps magnètics ovals o circulars al plasma anomenats illes magnètiques.

La imatge de l'esquerra mostra el tokamak i la pertorbació magnètica 3D generada per bobines 3D, amb els tons blaus-violats que representen pertorbacions d'amplitud més baixa i el vermell que representa pertorbacions d'amplitud més alta. La imatge de la dreta és una vista més propera que mostra la meitat superior del tokamak i el plasma. Les bobines s'utilitzen per generar les pertorbacions del camp magnètic que produeixen les illes (blau). També es pot trobar una altra bobina a la part inferior de la màquina. El sistema d'injecció per als microones ECCD es mostra a la part superior (vermell). Aquests es poden utilitzar per ajustar l'amplada de les illes. Font: Qiming Hu / PPPL

Normalment, les illes del plasma són molt dolentes. Si les illes són massa grans, el plasma en si pot interrompre's. Tanmateix, ja es sabia experimentalment que, sota determinades condicions, les illes poden ser beneficioses. La part difícil és generar un RMP prou grans per generar les illes. Aquí és on entra l'ECCD, que bàsicament és una injecció de feix de microones. S'ha trobat que afegir ECCD al llindar del plasma redueix la quantitat de corrent necessària per generar els RMP necessaris per fer les illes.

La injecció de feix de microones també permet perfeccionar la mida de les illes per obtenir la màxima estabilitat del límit del plasma. Metafòricament, els RMP actuen com un simple interruptor ue encén o autura les illes, mentre que l'ECCD actua com un regulador que permet ajustar les illes a la mida ideal per a un plasma manejable.

Resum per Ramon Gallart de l'article original:
https://iopscience.iop.org/article/10.1088/1741-4326/ad2ca8

La Càrrega Sense Fils com una Revolució Silenciosa en la Mobilitat Elèctrica

Gràcies a l’ús de bobines magnètiques, es va aconseguir ara fa un any  una transferència de potència sense fils de fins a 100 kW en proves de laboratorii.

Aquesta potència va permetre augmentar l’estat de càrrega d’un Hyundai Kona EV en un 50% en menys de 20 minuts. Això representa un pas gegant cap a una infraestructura de càrrega més eficient, invisible i pràctica.

L'objectiu és simple però ambiciós: permetre que els vehicles elèctrics es carreguin sense necessitat de cap cable, només estacionant-se damunt una plataforma de càrrega. Aquesta tecnologia es basa en la ressonància magnètica entre una bobina instal·lada al terra i una altra al vehicle. Imagineu aparcar el cotxe al garatge, i trobar-lo al matí amb la bateria completament carregada, sense haver fet res més que deixar-lo reposar al seu lloc habitual.

Les proves ja no són només conceptuals. L’any 2020, una aliança estratègica entre Jaguar, Momentum Dynamics, Cabonline i Fortum Recharge va fer realitat un projecte pilot a escala urbana. Es van equipar 25  taxis Cabonline Jaguar I-Pace amb receptors inductius de càrrega entre 50 i 75 kW. Amb aquest sistema, els taxis podien carregar energia per a 80 km en només 15 minuts mentre es desplaçaven lentament sobre bobines incrustades a la via pública. Avui, aquest mateix temps permetria recórrer fins a 130 km, gràcies a les millores en eficiència.

Tot i que el cost d’instal·lació d’aquestes infraestructures sense fils és elevat, els beneficis a llarg termini poden ser grans. Tant en configuració estàtica (com als aparcaments) com en dinàmica (mentre el vehicle circula), aquestes tecnologies poden descongestionar les estacions de càrrega, fer la recàrrega més accessible i optimitzar el temps dels conductors.

Fins i tot es planteja l’ús de càrrega inductiva per autopistes. Per exemple, si es col·loquessin aquestes plataformes sota zones d’aparcament a les àrees de servei, els vehicles podrien carregar prou energia per a continuar viatge durant dues o tres hores més, tot mentre el conductor descansa o menja. Aquest plantejament fa més flexible i menys dependent la recàrrega, trencant amb la idea de “parar exclusivament per carregar”.

Una de les empreses pioneres en aquesta tecnologia és Electreon, d’origen israelià, que ja ha executat projectes pilot de carreteres electrificades a Suècia, Noruega, Itàlia i altres països europeus, amb l’objectiu de portar aquest model als Estats Units. El seu primer projecte va consistir en instal·lar punts de càrrega sense fils estacionaris en una terminal d’autobús prop de la Universitat de Tel Aviv. Gràcies a aquesta solució, els autobusos podien operar amb bateries molt més petites, ja que recarregaven contínuament en punts estratègics de la ruta.

La càrrega sense fils no només suposa una millora tecnològica, sinó també un canvi de paradigma: elimina la fricció d’endollar, aprofita temps morts i integra la recàrrega de manera fluida en la mobilitat quotidiana. En definitiva, ens apropa a un model de transport elèctric més pràctic, eficient i omnipresent.

Ramon Gallart

A la Cerca d'Una Nova Simetria Matèria-Antimatèria.

Gràcies a una peculiaritat de la física quàntica, donades quatre partícules conegudes formades per dos quarks diferents, com ara el mesó D què és elèctricament neutre i està compost per un quark charm i un antiquark up, poden oscil·lar espontàniament amb als seus equivalent d'antimatèria i viceversa.

En un seminari que es va fer  al CERN al Large Hadron Collider (LHC) el 26 de març de 2024, es va poder observar una nova asimetria matèria-antimatèria en l'oscil·lació del mesó neute D , que, si es troba, podria ajudar a resoildre el misteriós desequilibri matèria-antimatèria a l'univers.

La força feble del model estàndard de la física de partícules indueix una asimetria entre la matèria i l'antimatèria, coneguda com a violació CP, en partícules que contenen quarks. Tanmateix, aquestes fonts de violació de CP són difícils d'estudiar i són insuficients per explicar el desequilibri matèria-antimatèria a l'univers, el que porta els físics a buscar noves fonts i a per millorar l'estudi de les conegudes.

Per això, s'ha treballat en la recerca per mesurar amb una precisió sense precedents un conjunt de paràmetres que determinen l'oscil·lació matèria-antimatèria del mesó neutre D i així, permetre una millor recerca de la violació de CP la qual, no està observada però és  prevista a l'oscil·lació.

Anteriorment s'haviren mesurat el mateix conjunt de paràmetres relacionats amb la desintegració del mesó neute D en un kaó carregat positivament i un pió carregat negativament.

Un cop analitzades el conjunt complet de dades combinant el resultat amb el de l'anterir anàlisi, excloent el conjunt parcial de dades, es van obtenir les mesures més precises dels paràmetres fins ara de manera que, la incertesa de mesura va ser 1,6 vegades menor que la més petita incertesa aconseguida abans.

Els resultats són coherents amb estudis anteriors, que confirmen l'oscil·lació matèria-antimatèria del mesó neutre D i no mostren cap evidència de violació de CP a l'oscil·lació. Els resultats equereixein més estudis d'aquesta i altres desintegracions del mesó neutre D utilitzant dades de la tercera prova al  LHC i la seva actualització prevista en el LHC d'alta luminositat.

Altres desintegracions neutres del mesó D que poden ser d'interès inclouen la desintegració en un parell de dos caons o dos pions, en s'ha observat per primera vegada la violació de CP en partícules que contenien quarks, i la desintegració en un caó neutre i un parell de pions amb el qual, es va obtenir el valor de la velocitat de l' oscil·lació matèria-antimatèria de la partícula.

Font: Cern

Transportar Energia Electrica des de l'Espai.

La idea d’obtenir energia neta i inesgotable directament de l’espai pot sonar a ciència-ficció, però és una proposta amb dècades de recorregut.

Les centrals solars espacials, que capturen la llum solar en òrbita i la transmeten a la Terra en forma de microones, han estat una aspiració recurrent des de molt abans que existissin programes espacials. Tot i els grans reptes tècnics i econòmics, les proves com les de la missió SSPD-1 del Caltech van donar noves esperances i, alhora, van demostrar les limitacions de la tecnologia. Ara bé, quins beneficis reals podria tenir aquesta tecnologia emergent per a Catalunya?

L’energia solar espacial ofereix la promesa d'una constant disponibilitat, ja que un panell solar en òrbita pot rebre llum gairebé les 24 hores del dia, a diferència de la solar terrestre que depèn del cicle dia-nit i les condicions meteorològiques. Això permetria una font d’energia contínua, previsible i sense emissions. A curt termini, els costos i la complexitat són aclaparadors —els informes recents encarregats per la NASA i l'Agència Espacial Europea ho reconeixen— però l’experiment del Caltech ha fet un pas important en demostrar que la transmissió sense fils d’energia a través de matrius de microones és factible, encara que en una fase molt preliminar.

Per a Catalunya, una regió amb compromisos ambientals ferms, dependència d’energia i una aposta clara per la transició energètica, aquesta tecnologia podria suposar una revolució en la planificació a llarg termini. La capacitat d’importar energia neta de fonts orbitals obriria un nou horitzó de sobirania energètica. A més, Catalunya podria posicionar-se com a hub tecnològic i industrial per desenvolupar components clau: microelectrònica avançada, sistemes d’orientació de feixos i recepció terrestre o recerca en nous materials lleugers per a l’espai. Les sinergies amb sectors punters com l’aeronàutica, els semiconductors i la fotònica serien evidents.

També hi ha una dimensió política i estratègica: ser part activa del desenvolupament d’aquesta tecnologia podria situar Catalunya en el mapa de les noves xarxes d’energia globals. Un escenari en què l’energia no es transporti per oleoductes o cables submarins, sinó per feixos dirigits des de l’espai, obre un nou camp de relacions internacionals i d’intercanvi tecnològic. I si Catalunya participa des del principi, podria contribuir a dissenyar les regles del joc, en comptes d’adaptar-s’hi a posteriori.

Això no vol dir que calgui abocar-hi grans recursos ara mateix, però sí estar atents, invertir en coneixement i promoure col·laboracions entre centres de recerca i empreses catalanes amb institucions com l’ESA o universitats líders. El repte és majúscul, però l’oportunitat, també. Potser no serà demà, però si Catalunya aposta avui per la recerca i l’experimentació en energia solar espacial, pot recollir els fruits quan aquesta tecnologia comenci a formar part del mix energètic global. En definitiva, estar preparats per quan l’energia del futur deixi de ser ciència-ficció i passi a ser infraestructura real. 

Ramon Gallart.

Rescloses i Peixos.

Les preses hidroelèctriques són una de les fonts més importants d’energia renovable al món. 

Aprofiten la força de l’aigua per generar electricitat de manera eficient i sense emissions de carboni. Tanmateix, aquestes infraestructures també tenen efectes ambientals rellevants, especialment sobre els ecosistemes fluvials i, en particular, sobre els peixos que necessiten desplaçar-se pel riu per completar el seu cicle vital.

Una de les maneres per afavorir el pas dels peixos és ajustar el nivell de desbordament de la resclosa, és a dir, la quantitat d’aigua que es deixa fluir per sobre de la resclosa. A simple vista, pot semblar que com més aigua es deixi passar, més fàcil serà per als peixos superar l’obstacle. Però la realitat és molt més complexa.

Un estudi de la Pacific Northwest National Laboratory (PNNL) va aprofundir en aquesta qüestió i va demostrar que el volum d’aigua desbordada no sempre és el factor més decisiu perquè els peixos aconsegueixin travessar una presa. El comportament dels peixos, la seva capacitat de natació i l’hora del dia són variables igual o més influents. Per exemple, a la primavera, quan molts peixos inicien la seva migració, poden tenir una capacitat de natació reduïda o ser menys actius, especialment de nit, durant períodes d’aigües altes o amb temperatures baixes. En aquestes condicions, un nivell alt de desbordament pot ser més útil. En canvi, en altres moments, l’excés d’aigua podria no tenir l’efecte esperat.

Això és fonamental per a la gestió de les rescloses: no es tracta només de deixar passar més aigua, sinó de saber quan fer-ho i en quines condicions, equilibrant així les necessitats ambientals amb la demanda energètica.

Per entendre millor com travessen els peixos les rescloses, calen diferents mètodes de seguiment. Un dels més coneguts és el marcatge amb etiquetes PIT (Passive Integrated Transponder), que permet detectar el pas dels peixos per punts específics de la presa. Tot i que aquest sistema és fiable, té limitacions: no ofereix informació completa sobre les altres rutes possibles que poden seguir els peixos.

Per això, s’estan utilitzant tècniques més avançades, com la telemetria acústica tridimensional, que permet monitoritzar el moviment dels peixos dins l’aigua amb gran precisió. Això proporciona dades sobre les rutes, el comportament, la supervivència i la interacció amb l’estructura de la presa, essencials per comprendre quin paper tenen les condicions hidràuliques, com el desbordament, en la seva capacitat per superar l’obstacle.

Els resultats d’aquest tipus d’investigació són claus per als responsables de la presa de decisions en el sector energètic i ambiental. Saber quan i com el desbordament afavoreix (o no) el pas dels peixos pot ajudar a planificar millor les operacions de les rescloses, assegurant un servei elèctric fiable i, alhora, protegint la biodiversitat dels rius.

Aquestaproposta basada en dades i observacions reals, obre la porta a una gestió més intel·ligent i adaptativa de les infraestructures hidroelèctriques. En lloc de mesures genèriques, es poden aplicar estratègies específiques en moments concrets, amb un menor impacte ambiental i un millor rendiment energètic.

En definitiva, les rescloses no han de ser necessàriament barreres infranquejables per als peixos. Amb el suport de la ciència i la tecnologia, és possible conciliar la producció d’energia neta amb la conservació dels ecosistemes aquàtics. Però per fer-ho cal seguir investigant, comprendre millor la dinàmica fluvial i actuar de manera informada. És només a través d’aquest coneixement que podrem garantir un futur sostenible tant per a les persones com per als rius i la vida que hi habita.

Ramon Gallart

L’Energia del Futur es Juga al Mar: Una Oportunitat per a Espanya.

Europa es prepara per una transfomració energètica al mar… i Espanya ha de prendre’n part.

L’energia eòlica marina està cridada a ser una peça clau en la lluita contra el canvi climàtic i la transició cap a una Europa neutra en emissions. La Unió Europea i molts dels seus governs, incloent-hi Espanya, han fixat objectius ambiciosos per generar electricitat renovable des del mar. Però això no es podrà fer només aixecant aerogeneradors a l’aigua: cal transformar de dalt a baix la manera com gestionem i connectem aquestes energies a la xarxa elèctrica. Aquí és on entra en joc la “Offshore Roadmap” del consorci europeu ENTSO-E, l’organització que coordina les operadores de xarxa elèctrica de tot Europa.

Aquesta iniciativa vol assegurar-se que les normes i regulacions que governen el sistema elèctric estiguin preparades per a una nova realitat marina. Es tracta d’un pas fonamental per evitar que el creixement accelerat de les renovables marines xoqui amb murs legals o tècnics.

Fins ara, els parcs eòlics marins s'han desenvolupat dins de les aigües d’un sol país i connectats a la seva xarxa elèctrica de manera simple, amb un únic cable. Però Europa vol anar molt més enllà: compartir aquestes infraestructures entre països, fer que una mateixa instal·lació pugui subministrar electricitat a diversos estats i operar com una autèntica xarxa transfronterera al mar. Això suposa un repte tecnològic majúscul, però també un trencaclosques normatiu.

Espanya, amb un litoral vast i un potencial enorme per a l’eòlica flotant, està en una posició privilegiada per aprofitar aquest canvi. Tot i això, cal que el nostre país participi activament en la definició de les normes que regiran aquesta nova infraestructura marina. Si no ho fem, correm el risc de quedar al marge dels grans projectes europeus i de perdre competitivitat.

La proposta d’ENTSO-E aborda sis àmbits prioritaris, tots ells claus per garantir una integració segura i eficient d’aquesta nova energia: des de com definir zones de subhasta al mar (on es vendrà l’electricitat), fins a com es repartiran els equilibris de càrrega entre països quan el vent bufi més d’un costat que d’un altre. També s’hauran d’afrontar qüestions com la necessitat de mantenir l’estabilitat de la freqüència elèctrica o com dissenyar sistemes que funcionin sense la inèrcia natural que proporcionaven les antigues centrals tèrmiques.

A més, els projectes marins híbrids –que tant connecten aerogeneradors com serveixen d’interconnexió entre països– tenen característiques pròpies. No hi ha demanda local al mig del mar, i això afecta el preu de l’electricitat i els ingressos dels promotors. Per això, les regles del joc han de tenir en compte com garantir una remuneració justa i estable per als inversors, sense distorsionar el mercat.

En aquest sentit, la implicació dels operadors de xarxa, les empreses del sector, els responsables polítics i la societat civil és imprescindible. ENTSO-E ja ha començat un procés de diàleg amb totes les parts per escoltar preocupacions i adaptar les seves propostes. Les decisions que es prenguin ara marcaran la manera com produirem i compartirem energia a Europa durant les pròximes dècades.

Per a Espanya, aquesta és una oportunitat de liderar un dels sectors energètics del futur. La combinació d’una posició geogràfica estratègica, una capacitat tècnica consolidada i un compromís ferm amb la transició energètica pot convertir-nos en referents al Mediterrani i més enllà. Però per fer-ho, cal anticipar-se, invertir, innovar… i, sobretot, estar asseguts a la taula on es decideix el futur de l’energia a Europa.

La nova xarxa elèctrica del continent no només es traçarà per terra: també es dibuixarà al mar. I Espanya ha de ser protagonista en aquest mapa.

Ramon Gallart

ENTSOE Offshore Roadmap (2025)

https://eepublicdownloads.blob.core.windows.net/public-cdn-container/clean-documents/Publications/2025/ENTSO-E_Offshore_Roadmap_2025.pdf