Ciència Col·lectiva Per a Un Progrés Compartit

Avui dia és molt difícil trobar una imatge d'un científic solitari treballant en silenci en un laboratori.

Avui dia, la ciència és un esforç col·lectiu: equips interdisciplinaris, laboratoris col·laboratius i, sovint, competència ferotge entre grups que lluiten per ser els primers a fer una descoberta. En aquest escenari, la teoria de jocs, una branca de les matemàtiques que estudia les decisions estratègiques, adquireix una eina de mota força per entendre com funcionen les dinàmiques dins del món científic.

Per tal que la ciència contribueixi de manera efectiva al progrés social i econòmic, cal reforçar els ponts entre el món científic i el teixit industrial. A Catalunya, això vol dir fomentar espais de trobada entre investigadors i empreses, així com facilitar la transferència tecnològica i la valorització del coneixement. No n’hi ha prou amb fer ciència de frontera; cal fer-la arribar allà on pugui generar ocupació, innovació i creixement.

Els científics no només busquen la veritat, també competeixen per finançament, prestigi i reconeixement entre els seus col·legues. Aquesta competència pot afavorir el progrés científic, per exemple, accelerant la publicació de descobriments que poden inspirar altres equips, però també pot tenir conseqüències negatives. En alguns casos, pot dur a pràctiques poc ètiques com el frau, o a la pressa per publicar resultats abans d'haver-ne comprovat completament la fiabilitat.

La teoria de jocs permet analitzar com els incentius, premis, publicacions, subvencions, afecten les decisions dels científics i, per extensió, la qualitat del coneixement que generen. Per això, en contextos com el català, és fonamental redefinir aquests incentius amb una mirada estratègica: premiar no només l’impacte acadèmic, sinó també l’impacte real en el sistema productiu, especialment en sectors clau com la salut, l’energia, l’alimentació o la mobilitat.

En l’àmbit de la innovació empresarial, la por al fracàs actua sovint com un fre paralitzador. Moltes organitzacions, especialment en contextos on la pressió pels resultats és alta, tendeixen a evitar projectes arriscats o disruptius per por que no arribin a bon port. Aquesta actitud no només limita el potencial transformador de les empreses, sinó que també crea una cultura on l’error és vist com una debilitat, i no com una font d’aprenentatge.

Aquest comportament troba un paral·lel evident en el món científic. Un dels grans reptes del sistema actual és el biaix en favor dels resultats positius. Si un experiment no confirma una hipòtesi prèvia, aquest “fracàs” sovint no es publica, tot i que és profundament informatiu. Aquesta falta de visibilitat per als anomenats "resultats nuls" fa que la literatura científica estigui esbiaixada, dificultant tant la validació com la reproducció dels estudis.

De la mateixa manera que el coneixement científic necessita tant els encerts com els errors per avançar amb solidesa, la innovació empresarial també requereix acceptar que el fracàs forma part del procés. Quan una empresa descarta o amaga un projecte el qual, no ha tingut èxit, està renunciant a una oportunitat d’aprenentatge per a ella mateixa i per al conjunt del sector. Els errors ben analitzats poden donar lloc a noves aproximacions, detectar llacunes estratègiques o descobrir usos inesperats d’una tecnologia o servei.

Per tant, tant en ciència com en empresa, cal una transformació cultural profunda: només quan el sistema recompensa la transparència, l’experimentació i la revisió crítica i, no només els èxits visibles, es pot construir un entorn realment innovador. En aquest sentit, compartir els “fracassos” no és una confessió de debilitat, sinó una contribució valuosa al coneixement col·lectiu.

Caldria canviar els incentius: premiar no només les troballes sorprenents, sinó també els intents de replicar estudis i la transparència dels resultats negatius. En paral·lel, cal potenciar infraestructures de recerca oberta i col·laborativa a nivell territorial, perquè les empreses catalanes, especialment les petites i mitjanes, puguin accedir i contribuir a l’agenda científica del país.

Tradicionalment, el reconeixement entre iguals era el principal motor per als científics. Ara, però, amb la creixent influència dels mitjans i l’interès del gran públic, sorgeix una nova mena de pressió: fer recerca que capti l’atenció mediàtica. Això pot ser positiu si, la recerca esdevé més rellevant socialment però, també pot portar a prioritzar estudis “espectaculars” en lloc de rigorosos, cosa que pot afavorir la disseminació de resultats equivocats o inflats que més tard poden ser desmentits sense que el públic se n’assabenti.

En un context com el català, on l’ecosistema d’innovació és dinàmic però fragmentat, cal garantir que la ciència amb visibilitat pública també estigui alineada amb les necessitats reals del territori. Alinear millor les agendes de recerca amb els reptes industrials i ambientals de Catalunya pot afavorir una economia del coneixement més arrelada i resilient.

La teoria de jocs mostra que la ciència és un ecosistema complex, ple de tensions i equilibris delicats. El desig de reconeixement pot empènyer els científics cap a pràctiques beneficioses, com publicar ràpid per permetre que d’altres continuïn el seu treball però, també pot homogeneïtzar massa la recerca, fent que tots persegueixin la mateixa línia aparentment prometedora i deixin de banda altres opcions igualment vàlides.

Encara no tenim la fórmula perfecta per gestionar aquests incentius. El repte és trobar un equilibri que permeti als científics continuar sent creatius, rigorosos i útils per a la societat. Perquè això sigui una realitat a Catalunya, cal impulsar polítiques científiques valentes que premiïn la col·laboració entre institucions, que reconeguin la recerca aplicada i que reforcin el paper de la ciència com a motor de transformació industrial i social.

Ramon Gallart.