Els butlletins de la CNMC no són exactament el tipus de document que la gent es troba obert al mòbil un diumenge al matí.
Són freds, metòdics, carregats de percentatges, sèries temporals i categories tarifàries que son fets per a enginyers i economistes de la regulació. Però, si els mires amb una mica de calma, tenen una virtut rara:
Expliquen la realitat sense adorns. I això, en un tema tan ple d’eslògans com l’energia, és gairebé revolucionari.
Aquest número del Boletín de indicadores eléctricos (novembre de 2025) retrata l’estat actual del sistema elèctric espanyol amb dades prou recents com perquè el que hi llegim no sigui història antiga, sinó una fotografia de la transició en plena marxa. I la foto és interessant perquè confirma que anem en una direcció clara, però també perquè deixa veure els nusos que encara no sabem desfer.
Comencem per la demanda, que és l’indicador que sovint passa més desapercebut en el debat públic. Parlem molt de quants parcs eòlics s’instal·len o de quanta fotovoltaica entra a la xarxa, però al final el sistema només té sentit si algú consumeix aquella energia.
El document ens mostra que el 2025 la demanda nacional en barres de central continua creixent respecte del 2024, però ho fa amb una moderació gairebé prudent, com si el país estigués buscant una nova normalitat després dels anys de sotrac energètic. Les variacions mensuals són modestes: alguns mesos pugen, d’altres baixen lleument, i l’acumulat anual es mou entorn d’un parell de punts percentuals. No és una explosió de consum, però tampoc una caiguda. És estabilització amb una tendència suau a l’alça.
Això és més important del que sembla. Perquè l’electrificació de l’economia, que és el gran objectiu estratègic d'aquesta dècada (202-2030). necessita que la demanda elèctrica creixi no només perquè la població visqui millor, sinó perquè el transport, la indústria i els edificis vagin substituint combustibles fòssils per electricitat. Si la demanda creix tan lentament, això pot voler dir dues coses: o bé l’electrificació encara va més a poc a poc del que el relat oficial suggereix, o bé estem fent molta eficàcia energètica al mateix temps. Probablement hi ha una mica de les dues. Però el risc és evident:
Si despleguem renovables a un ritme altíssim i la demanda no acompanya, la xarxa es troba amb hores en què sobra electricitat barata i altres en què encara hem d’encendre gas perquè el consum no és flexible. I cada vegada que això passa, la transició perd una mica de la seva elegant promesa.
El mix de generació és l’altra gran peça de la fotografia, i aquí sí que el butlletí és clarament optimista, encara que no ho digui amb adjectius. Les gràfiques de cobertura de demanda dels mesos d’estiu de 2025 ensenyen una realitat que fa una dècada hauria semblat ciència-ficció:
La solar fotovoltaica i l’eòlica no són una “ajuda” al sistema, sinó un dels seus pilars principals.
La fotovoltaica arriba a cobrir prop d’un quart de la demanda en alguns mesos; l’eòlica es mou en una franja similar; la nuclear continua sent la base estable, al voltant d’un cinquè. Els cicles combinats hi són, sí, però com un recurs de suport més que com una columna central. La transició renovable peninsular, en termes de potència instal·lada i energia generada, ja no és treure el cap: és caminar amb pas ferm.
Ara bé, la mateixa sèrie de dades mostra una veritat menys còmoda:
La renovable és gran, però no és homogènia. Ni temporalment ni territorialment.
Temporalment, perquè la fotovoltaica creix molt en hores i mesos de sol, però requereix una estructura que li faci de contrapes: quan s'en va el sol, quan hi ha núvols persistents, o quan l’hivern redueix la producció, el sistema no pot quedar penjat. Territorialment, perquè quan el document desglossa els sistemes no peninsulars, el contrast és enorme. A Balears i Canàries, i en general als sistemes extrapeninsulars, els cicles combinats i el fuel-gas continuen dominant de manera aclaparadora. L’eòlica i la fotovoltaica hi entren, però encara no tenen un pes comparable al de la península. Això vol dir dues Espanyes energètiques:
Una que ja viu majoritàriament en un sistema renovable, i una altra que continua depenent d’un mix més car, més contaminant i més exposat a la volatilitat del combustible importat.
I això no és una anècdota tècnica. És un tema de justícia territorial. Si els territoris insulars no poden seguir el ritme renovable per limitacions de xarxa, d’espai o de gestió del sistema, els seus ciutadans acabaran pagant, en emissions i en costos, una transició que els hauria de beneficiar igual. És aquí on la política pública ha de ser quirúrgica:
No podem permetre que la transició energètica creï perifèries permanents.
Ara parlem de preus i de factura, perquè potser és la part del document que més impacta l’experiència quotidiana de la gent. El butlletí entra a fons en peatges de transport i distribució, càrrecs del sistema, i els preus finals per tipus de tarifa i nivell de tensió. I, en fer-ho, deEls butlletins de la CNMC no són exactament el tipus de document que la gent es troba obert al mòbil un diumenge al matí. Són freds, metòdics, carregats de percentatges, sèries temporals i categories tarifàries que son fets per a enginyers i economistes de la regulació. Però, si els mires amb una mica de calma, tenen una virtut rara:
Expliquen la realitat sense adorns. I això, en un tema tan ple d’eslògans com l’energia, és gairebé revolucionari.
Aquest número del Boletín de indicadores eléctricos (novembre de 2025) retrata l’estat actual del sistema elèctric espanyol amb dades prou recents com perquè el que hi llegim no sigui història antiga, sinó una fotografia de la transició en plena marxa. I la foto és interessant perquè confirma que anem en una direcció clara, però també perquè deixa veure els nusos que encara no sabem desfer.
Comencem per la demanda, que és l’indicador que sovint passa més desapercebut en el debat públic. Parlem molt de quants parcs eòlics s’instal·len o de quanta fotovoltaica entra a la xarxa, però al final el sistema només té sentit si algú consumeix aquella energia.
El document ens mostra que el 2025 la demanda nacional en barres de central continua creixent respecte del 2024, però ho fa amb una moderació gairebé prudent, com si el país estigués buscant una nova normalitat després dels anys de sotrac energètic. Les variacions mensuals són modestes: alguns mesos pugen, d’altres baixen lleument, i l’acumulat anual es mou entorn d’un parell de punts percentuals. No és una explosió de consum, però tampoc una caiguda. És estabilització amb una tendència suau a l’alça.
Això és més important del que sembla. Perquè l’electrificació de l’economia, que és el gran objectiu estratègic d'aquesta dècada (202-2030). necessita que la demanda elèctrica creixi no només perquè la població visqui millor, sinó perquè el transport, la indústria i els edificis vagin substituint combustibles fòssils per electricitat. Si la demanda creix tan lentament, això pot voler dir dues coses: o bé l’electrificació encara va més a poc a poc del que el relat oficial suggereix, o bé estem fent molta eficàcia energètica al mateix temps. Probablement hi ha una mica de les dues. Però el risc és evident:
Si despleguem renovables a un ritme altíssim i la demanda no acompanya, la xarxa es troba amb hores en què sobra electricitat barata i altres en què encara hem d’encendre gas perquè el consum no és flexible. I cada vegada que això passa, la transició perd una mica de la seva elegant promesa.
El mix de generació és l’altra gran peça de la fotografia, i aquí sí que el butlletí és clarament optimista, encara que no ho digui amb adjectius. Les gràfiques de cobertura de demanda dels mesos d’estiu de 2025 ensenyen una realitat que fa una dècada hauria semblat ciència-ficció:
La solar fotovoltaica i l’eòlica no són una “ajuda” al sistema, sinó un dels seus pilars principals.
La fotovoltaica arriba a cobrir prop d’un quart de la demanda en alguns mesos; l’eòlica es mou en una franja similar; la nuclear continua sent la base estable, al voltant d’un cinquè. Els cicles combinats hi són, sí, però com un recurs de suport més que com una columna central. La transició renovable peninsular, en termes de potència instal·lada i energia generada, ja no és treure el cap: és caminar amb pas ferm.
Ara bé, la mateixa sèrie de dades mostra una veritat menys còmoda:
La renovable és gran, però no és homogènia. Ni temporalment ni territorialment.
Temporalment, perquè la fotovoltaica creix molt en hores i mesos de sol, però requereix una estructura que li faci de contrapes: quan s'en va el sol, quan hi ha núvols persistents, o quan l’hivern redueix la producció, el sistema no pot quedar penjat. Territorialment, perquè quan el document desglossa els sistemes no peninsulars, el contrast és enorme. A Balears i Canàries, i en general als sistemes extrapeninsulars, els cicles combinats i el fuel-gas continuen dominant de manera aclaparadora. L’eòlica i la fotovoltaica hi entren, però encara no tenen un pes comparable al de la península. Això vol dir dues Espanyes energètiques:
Una que ja viu majoritàriament en un sistema renovable, i una altra que continua depenent d’un mix més car, més contaminant i més exposat a la volatilitat del combustible importat.
I això no és una anècdota tècnica. És un tema de justícia territorial. Si els territoris insulars no poden seguir el ritme renovable per limitacions de xarxa, d’espai o de gestió del sistema, els seus ciutadans acabaran pagant, en emissions i en costos, una transició que els hauria de beneficiar igual. És aquí on la política pública ha de ser quirúrgica:
No podem permetre que la transició energètica creï perifèries permanents.
Els preus i factura, són la part del document que més impacta l’experiència quotidiana de la gent. El butlletí entra a fons en peatges de transport i distribució, càrrecs del sistema, i els preus finals per tipus de tarifa i nivell de tensió. I, en fer-ho, deixa veure una altra paradoxa:
L’energia al mercat pot ser barata quan hi ha molta renovable, però això no garanteix que la factura baixi en la mateixa proporció.
Per què? Perquè la factura no és només energia. La factura és energia més xarxes, més costos regulats, més polítiques públiques incorporades en forma de càrrecs, més impostos. A baixa tensió, les llars i la petita empresa, la part regulada pesa molt. A alta tensió, la gran indústria, és molt menor per kWh. I això configura un sistema de repartiment de costos que es pot justificar en clau d’eficiència competitiva, però que és socialment delicat.
La pregunta incòmoda que el butlletí ens obliga a fer és:
Qui finança la transició? Perquè la transició no és gratuïta. Necessitem reforçar xarxes, construir infraestructures d’emmagatzematge, digitalitzar gestió i control, ampliar interconnexions, pagar serveis d’ajust, assegurar capacitat de reserva.
Tot això costa diners, i aquests diners surten de la factura. Si el pes dels costos regulats creix i el repartiment no es revisa amb criteri d’equitat, podem tenir un problema polític seriós: la ciutadania pot percebre que li demanen sacrificis mentre els beneficis industrials o d’inversió es concentren en altres llocs. La transició només aguanta si és percebuda com a justa.
Hi ha un altre missatge de fons que el document no proclama però que travessa totes les taules:
La qüestió central del sistema ja no és “quanta renovable tenim”, sinó “com la integrem”.
És la fase menys visible, menys mediàtica i més difícil. Fins ara, la història de la transició es podia explicar amb un verb fàcil:
Instal·lar. Instal·lar eòlica, instal·lar solar. Ara toca gestionar. Gestionar variabilitat, gestionar excedents, gestionar congestions de xarxa, gestionar demanda.
El butlletí ho fa evident quan mostra el paper dels mercats intradiaris, les restriccions tècniques o els serveis d’ajust del sistema. Cada vegada que hi ha un pic renovable que no podem absorbir, apareix un cost. Cada vegada que falta vent o sol en una franja crítica, apareix una necessitat de suport. El sistema s’està convertint en una coreografia complexa, i la qualitat de la coreografia determinarà si el resultat és barat i net o car i frustrant.
La sort és que aquesta és una fase resoluble:
Hi ha tecnologia, hi ha models reguladors a copiar o adaptar, hi ha capital interessat. Però cal coherència.
Cal que les tarifes incentivin el consum quan sobra energia i que penalitzin quan falta, no per castigar sinó per orientar. Cal accelerar bateries i altres formes d’emmagatzematge. Cal que la gran electrificació industrial no sigui només una promesa, sinó un programa amb calendari i suport efectiu. I cal que les xarxes siguin tractades com el que són: la infraestructura crítica de la nova economia. Instal·lar renovables sense xarxa és com construir autopistes i oblidar les sortides.
En definitiva, el butlletí dibuixa un sistema que avança de veritat. La península ha fet el salt renovable; la demanda es recupera i creix molt modestament; els preus de mercat no són tan agressius com fa dos o tres anys. Però també mostra les ombres que vénen amb la maduresa d’un sistema verd:
Desigualtats territorials, dependència del gas en moments crítics, i una factura que pot esdevenir políticament fràgil si no es redistribueixen bé els costos.
La transició energètica espanyola ja no és una idea futurista. És una realitat quotidiana que entra a casa a través de l’endoll i de la factura. I ara toca fer la part menys èpica però decisiva: a
Assegurar que aquesta realitat sigui estable, flexible i justa.
Si ho fem bé, Espanya pot consolidar-se com un dels grans sistemes renovables d’Europa sense perdre competitivitat ni cohesió social. Si ho fem a mitges, correm el risc d’un sistema espectacularment verd… però ple de tensions invisibles que acabin passant factura, literalment.
Ramon Gallart
