El Tió de la CNMC: Regals per a uns, Carbó per a d’Altres?

Aquests dies de Nadal, mentre a moltes llars catalanes es "picarà el Tió" amb l’esperança que cagui neules i torrons, el sector de la distribució elèctrica observa amb atenció i amb una certa inquietud, el paquet regulatori que li ha deixat la CNMC sota l’arbre: la Circular 8/2025 i la seva memòria complementària. 

El document ve "embolicat" amb un llenguatge tècnic i jurídic dens, però el missatge de fons és clar: 

Més eficiència, més sostenibilitat i una nova manera d’entendre la retribució de la xarxa. La gran pregunta, però, és si aquest Tió regulatori portarà regals o carbó, i sobretot, a qui.

La nova metodologia consolida definitivament el model TOTEX, integrant inversió i operació sota una lògica d’empresa “eficient i ben gestionada”. En teoria, l’objectiu és impecable donat que preten evitar xarxes sobredimensionades, incentivar l’aprofitament de la infraestructura existent i contenir els costos que acaben pagant tots els consumidors via peatges. Després del dictamen del Consell d’Estat, la CNMC ha hagut d’ajustar el disseny inicial, eliminant qualsevol límit addicional d’inversió que pogués envair competències del Govern i garantint que totes les inversions fins al 0,13% del PIB es retribueixin a cost auditat, sense condicionar-les a increments de demanda. Jurídicament, el Tió queda ben polit; econòmicament, però, el repartiment continua sent desigual.

Per a les grans distribuïdores, aquelles amb més de 100.000 punts de subministrament, el nou model s’assembla molt a un Tió ben alimentat. La seva dimensió els permet absorbir millor el risc implícit del TOTEX, jugar amb economies d’escala i optimitzar l’OPEX sense comprometre la qualitat del servei. Poden repartir les inversions entre digitalització, projectes anticipatoris i reposicions, i fins i tot assumir desviacions temporals sabent que el volum global acaba compensant. Per a elles, la retribució basada en eficiència no és una amenaça, sinó una oportunitat ja que,

El Tió no només caga regals, sinó també marges addicionals per a qui sap com fer-lo picar.

La situació canvia radicalment quan baixem de mida. Les distribuïdores petites, especialment les que se situen en menys dels 10.000 punts de subministrament, es troben davant d’un Tió molt menys generós. La memòria de la CNMC posa de manifest que, tot i que cap norma obliga formalment a fixar en 100.000 clients el llindar de l’exempció prevista a la disposició transitòria quarta del model TOTEX, aquesta opció seria molt més coherent amb el marc normatiu europeu i estatal del sector elèctric. Així ho assenyala el Consell d’Estat, que es recolza tant en la Directiva (UE) 2019/944 com en la Llei del Sector Elèctric, el Reial decret 1048/2013 i la pròpia circular de la CNMC, la qual,convendria valorar els beneficis d’aquesta mesura per facilitar l’adaptació de les empreses de menor dimensió, llevat que concorrin altres raons que aconsellin mantenir el termini previst. Per això, recull rebre al·legacions i proposen ampliar el termini perquè les distribuïdores petites puguin sol·licitar l’exempció, suggerint estendre’l fins a l’1 d’octubre de 2026, amb l’objectiu de facilitar l’adaptació de les empreses de menor dimensió, o bé exigir que es motivin clarament les raons per mantenir el termini inicial. 

Per a aquestes empreses, el TOTEX no és un regal, sinó "carbó amb purpurina". L’OPEX és molt menys flexible, les inversions obligades com serien les reposicions, compliment normatiu, actuacions no vinculades a nova demanda i, tenen un pes relatiu molt més alt, i qualsevol desviació impacta directament en la viabilitat econòmica. El model pressuposa una capacitat d’optimització que, senzillament, no existeix en molts entorns rurals o dispersos. El "bastó amb què es pica el Tió" és el mateix per a tothom, però el cop no fa el mateix mal a una distribuidora multinacional que a una distribuidiros d'àmbit més local.

Si comparem aquest escenari amb el model retributiu anterior, el contrast és encara més evident. El règim basat en actius, hereu del RD 1048/2013, funcionava com un pessebre tradicional, estable, previsible i sense grans sorpreses. No incentivava gaire la innovació, però era garantia d'una certa tranquil·litat financera i una homogeneïtat de tracte que protegia els actors més petits. El nou model, en canvi, s’assembla més a un Nadal “start-up”

Qui sap innovar, optimitzar i assumir risc, guanya; qui no, rep carbó en nom de l’eficiència sistèmica.

Formalment, la distribució continua sent definida com una activitat de baix risc, i així ho recorda la CNMC amb el suport de la jurisprudència del Tribunal Suprem. Però a la pràctica, el TOTEX introdueix risc operatiu, risc de previsió i risc comparatiu entre empreses. No és risc de mercat, cert, però sí un risc regulatori i de gestió que no totes les distribuïdores poden assumir en igualtat de condicions. És com dir-li a un infant que "el Tió no és perillós mentre se li demana que el piqui cada cop més fort".

Llavors, la Circular 8/2025 no és un mal regal en essència. Modernitza el sistema, l’alinea amb les directrius europees i busca una xarxa més eficient i sostenible. Però també consolida un biaix estructural favorable als grans distribuïdors i deixa moltes distribuïdores petites davant d’un escenari d’incertesa creixent. 

Aquest Nadal, el Tió regulatori cagarà regals abundants per a uns quants, mentre que per a d’altres deixarà carbó… amb una nota adjunta que diu que és “pel bé del sistema”. El problema, com sempre, no és què caga el Tió, sinó qui ha d’aguantar el bastó i quantes vegades li toca pica.

Ramon Gallart

Abundància Energètica Global, Fragilitat Estructural a Catalunya

Les dotze prediccions de Rystad Energy per al proper any dibuixen un panorama energètic global aparentment paradoxal: abundància d’energia primària, preus deprimits i, alhora, una creixent sensació d’inseguretat, volatilitat i bloquejos estructurals.

És la fotografia d’un sistema energètic que no acaba de fer el salt definitiu cap a la transició, però que tampoc pot tornar enrere. Catalunya, com a territori altament dependent energèticament i integrat en els mercats europeus, no és un espectador neutral d’aquest escenari.

Rystad preveu sobreoferta de petroli i gas, expansió del GNL i pressió a la baixa sobre els preus de l’energia primària. 

A curt termini, això pot semblar una bona notícia per a economies importadores com la catalana: costos energètics més baixos per a la indústria, alleujament per a llars i empreses, i menor pressió inflacionària. Però aquesta lectura és incompleta. 

Catalunya no pateix tant pel preu mitjà de l’energia com per la seva qualitat sistèmica: dependència exterior, congestió de xarxes, manca d’emmagatzematge i una transició renovable més lenta del que exigeix tant el clima com la competitivitat econòmica. Uns preus baixos del gas o del petroli poden retardar inversions clau en renovables, xarxes i flexibilitat, perpetuant un model fràgil.

Un dels missatges més clars de Rystad és l’augment de la volatilitat elèctrica: excedents solars i eòlics a les hores centrals del dia, preus molt baixos o fins i tot negatius, i tensions en hores punta. Per a Catalunya, això és especialment rellevant. D’una banda, és una oportunitat per accelerar l’electrificació industrial, l’autoconsum, l’hidrogen verd i, sobretot, l’emmagatzematge amb bateries. El país té capacitat tecnològica, centres de recerca i teixit empresarial per liderar aquest àmbit. De l’altra, és una trampa si no s’adapta la regulació i la planificació: sense xarxes robustes, senyals de preu intel·ligents i permisos àgils, la volatilitat pot desincentivar inversors i generar rebuig social a noves infraestructures.

Rystad assumeix que el gas continuarà jugant un paper central, tant per preus baixos com per substitució del carbó. 

A Catalunya, això reforça la importància estratègica del GNL i de les interconnexions amb Europa. 

Però també planteja un dilema polític: apostar pel gas com a “pont” pot acabar convertint-lo en un carreró sense sortida si no s’estableixen límits clars en el temps. El risc és quedar atrapats en infraestructures gasistes infrautilitzades d’aquí a 10 o 15 anys, mentre altres regions avancen cap a sistemes més electrificats i flexibles. El gas pot ser part de la solució, però no el centre del relat.

L’expansió dels centres de dades, impulsada per la intel·ligència artificial, és una de les tendències més transformadores. Encara que Rystad se centra en Amèrica, Europa —i Catalunya en particular— no n’és aliena. Aquests projectes poden aportar inversió i ocupació, però també tensionen un sistema elèctric ja limitat. Aquí emergeix una qüestió clau de política pública: quin tipus de demanda volem prioritzar? Sense criteris clars, el risc és competir en una cursa per atraure consum elèctric intensiu sense garantir ni renovables addicionals ni retorn social suficient.

La predicció d’una desacceleració en la nova capacitat renovable global el 2026 és un avís seriós. 

No tant perquè la transició s’aturi, sinó perquè entra en una fase més complexa, menys heroica i més política. A Catalunya, això exigeix maduresa: menys retòrica i més gestió del territori, participació local i coherència reguladora. La “nova realitat híbrida” que descriu Rystad —fòssils i renovables convivint— no hauria de ser una excusa per a la inacció, sinó un temps guanyat per preparar un sistema energètic realment resilient.

Les prediccions de Rystad apunten a un món amb energia relativament barata, però estructuralment inestable. 

Per a Catalunya, el gran risc no és la crisi, sinó la comoditat: aprofitar els preus baixos per ajornar decisions difícils. 

El moment actual demana just el contrari: usar aquesta finestra de preus moderats per invertir en xarxes, emmagatzematge, renovables distribuïdes i electrificació intel·ligent. Si no, quan arribi el “rebot” de preus que Rystad ja anticipa per a 2027–2028, el país tornarà a trobar-se exposat, reactiu i dependent. En energia, com en tants altres àmbits, el futur no el determina tant el preu del mercat com la qualitat de les decisions polítiques preses quan el context sembla favorable. Catalunya encara és a temps de convertir aquest any d’abundància incòmoda en una oportunitat estratègica real.

Ramon Gallart

Propera era d'Innovació Energètica Sostenible.

La tecnologia de la fusió nuclear avança a un bon ritme i cada vegada sembla més propera a convertir-se en una font d’energia pràcticament il·limitada, neta i sostenible.

Durant dècades, la fusió ha estat considerada una promesa llunyana, però els progressos científics recents i l’entrada decidida del sector privat han canviat radicalment aquest panorama. Avui, la combinació de coneixement acumulat, nous materials i capacitat d’inversió està situant la fusió al centre del debat energètic global.

Un dels pilars d’aquest desenvolupament és la fusió per confinament magnètic, especialment mitjançant tokamaks i estel·larators. Aquests dispositius utilitzen camps magnètics extremadament potents per contenir el plasma, un gas ionitzat a temperatures superiors a les del Sol, i permetre que els nuclis lleugers d’hidrogen es fusionin alliberant grans quantitats d’energia. Tot i que el principi és conegut des de fa anys, la innovació actual se centra a fer aquests reactors més petits, eficients i econòmics, superant així les limitacions dels grans projectes tradicionals.

En aquest context, les startups juguen un paper clau. A diferència dels programes públics, sovint condicionats per pressupostos i terminis molt llargs, les empreses emergents poden assumir riscos tecnològics més elevats i explorar camins alternatius. Això ha donat lloc a una diversitat d’enfocaments que van des de la millora dels tokamaks esfèrics compactes fins a mètodes radicalment diferents de confinament i ignició. La innovació en imants superconductors d’alta temperatura, en sistemes de làser d’alta potència o en dissenys de reactors modulars està redefinint el que és possible en fusió nuclear.

Aquest dinamisme contrasta amb la situació del Projecte ITER, el gran experiment internacional de fusió, que ha endarrerit l’assoliment del primer plasma fins a l’any 2035. Tot i que ITER continua sent una fita científica de gran importància, els seus retards han reforçat la percepció que el futur de la fusió també passarà pel sector privat. Empreses com Commonwealth Fusion Systems aposten per tokamaks compactes equipats amb imants superconductors HTS, capaços de generar camps magnètics més intensos en instal·lacions molt més reduïdes. Altres, com HB11 Energy, exploren la fusió mitjançant làser utilitzant hidrogen i bor-11, una reacció que promet energia neta sense producció significativa de neutrons. First Light Fusion, per la seva banda, desenvolupa una tecnologia innovadora basada en dianes i projectils capaços d’assolir pressions rècord per iniciar la fusió.

També hi ha iniciatives més controvertides però igualment innovadores, com Hylenr Technologies, que investiga la fusió freda a través de reaccions nuclears de baixa energia (LENR). Tot i que aquest camp genera debat dins la comunitat científica, reflecteix la voluntat del sector de no limitar-se a les vies tradicionals i d’explorar totes les opcions possibles per aconseguir energia de fusió viable.

Segons analistes com Kiran Raj de GlobalData, el sector de la fusió nuclear viu un creixement accelerat impulsat per inversions significatives i l’entrada de nous actors. Aquestes startups no només desenvolupen tecnologies de reactor, sinó que també treballen activament en aspectes clau com la regulació, la seguretat i la integració de la fusió a les xarxes energètiques existents. Això és essencial perquè la fusió no sigui només un èxit de laboratori, sinó una solució real per al sistema energètic mundial.

En conjunt, l’energia de fusió es perfila com una de les grans apostes per garantir la seguretat energètica global i reduir dràsticament les emissions de carboni. Tot i que encara queden reptes tecnològics i econòmics per superar, el ritme actual d’innovació suggereix que la fusió podria deixar de ser una promesa del futur per convertir-se en una realitat transformadora al llarg del segle XXI

Ramon Gallart.

De les Canonades a les Bateries. El Canvi de Paradigma Energètic que pot Arribar a Catalunya

La notícia publicada el 6 de desembre de 2025 al Periodico de la Energía. descriu un canvi de rumb important al cor energètic d’Europa: 

Moltes companyies de gas d’Alemanya, Àustria i Suïssa deixen de veure viable reaprofitar les seves xarxes de distribució per transportar hidrogen. 

El motiu central és econòmic i tecnològic alhora. Tot i que sobre el paper les canonades podrien reconvertir-se, l’hidrogen verd continua sent car i poc eficient per a usos com la calefacció d’edificis, i això fa preveure que una part enorme de la xarxa local quedarà sense funció. L’enquesta citada indica que la majoria de operadores ja planegen retallar inversions i, en molts casos, desmantellar xarxes abans de 2040, mentre traslladen capital cap a l’emmagatzematge elèctric. Aquesta tendència encaixa amb anàlisis europees que alerten que s’està projectant una “gran autopista d’hidrogen” sense prou hidrogen renovable disponible ni demanda rendible per omplir-la, especialment fora de sectors industrials difícils d’electrificar. 

Què té a veure això amb Catalunya? Molt més del que sembla. Catalunya disposa d’una xarxa gasista extensa, prop de 19.000 km sumant distribució i transport que dona servei a uns 2,3 milions de punts de subministrament a 441 municipis (segons dades de 2024 del grup de treball de descarbonització i energies primaires dels Enginyer Industrials de Catalunya). 

Aquesta infraestructura, construïda per a gas fòssil, és un actiu econòmic i social enorme: hi ha llars, comerços i indústries que depenen d’ella, i també empreses que hi han invertit amb l’expectativa que continuaria generant ingressos durant dècades. Si el que està passant al centre d’Europa es confirma com a tendència continental, Catalunya podria trobar-se davant un risc de “béns varats” (stranded assets): xarxes que encara funcionen, però que ja no són útils o rendibles per a un sistema climàticament neutre.

Ara bé, hi ha una diferència clau entre el cas alemany i el català: aquí encara hi ha actors institucionals i tècnics que defensen que la xarxa de distribució pot jugar un paper de transició mitjançant gasos renovables com el biometà i, en part, l’hidrogen, sempre que es combini amb electrificació i criteris de seguretat i cost. 

Això vol dir que el debat a Catalunya no està tancat, però sí que la notícia alemanya és un avís.

Si el mercat i la regulació acaben concloent que l’hidrogen per a calefacció és massa car, la finestra d’ús de la distribució de gas es pot reduir sobtadament.

El punt més sensible és la calefacció residencial i comercial. A Alemanya, el diagnòstic és que per escalfar cases surt millor electrificar amb bombes de calor o xarxes de calor urbana que no pas fer hidrogen verd i portar-lo a milions de llars. Aquesta mateixa lògica podria aplicar-se aquí, sobretot a les zones metropolitanes amb potencial de district heating, rehabilitació energètica i renovables distribuïdes. El resultat seria una acceleració de la substitució de calderes de gas per solucions elèctriques, i una caiguda gradual; però possiblement ràpida de la demanda en xarxes urbanes de gas. Això tindria dues cares: 

1.- Emissions més baixes i menys dependència de combustibles importats;

2.- Costos de transició elevats per a famílies, comunitats de veïns i pimes si no hi ha ajuts o planificació fina, i també un repte per repartir el cost de mantenir xarxes cada cop menys utilitzades.

On l’hidrogen sí pot ser rellevant per a Catalunya és en la indústria i la logística pesada, no tant en l’ús domèstic. El corredor H2Med/BarMar, que connectarà Barcelona amb Marsella, avança cap a una decisió final d’inversió a finals de la dècada i preveu començar a operar entre 2030 i 2032.

Aquesta infraestructura és de transport troncal, pensada per moure hidrogen a grans consumidors industrials i per exportar cap al nord d’Europa, no per substituir la xarxa de baixa pressió dels barris. Així, fins i tot si la distribució local perd pes, Catalunya pot continuar sent un node hidrogenista estratègic a escala europea per a refineries, química, siderúrgia, ports i corredors de mercaderies. En paral·lel, ecosistemes com l’H2CAT i els projectes de “valls d’hidrogen” indiquen que el país aposta per R+D, pilots i industrialització de la cadena de valor. La lliçó alemanya també apunta a una altra cosa. 

La transició no és només canviar el combustible, sinó canviar el sistema. 

Si les xarxes de gas locals han de reduir-se, caldrà més electrificació i molta més flexibilitat elèctrica. No és casualitat que les empreses germanòfones de l’enquesta diguin que duplicaran la inversió en bateries: sense gas per equilibrar el sistema, l’emmagatzematge i la gestió de demanda passen al centre del tauler. Aquest missatge és molt rellevant per a Catalunya, on l’expansió renovable (sobretot solar i eòlica) necessita també xarxa elèctrica reforçada, bateries i altres formes de flexibilitat perquè l’energia neta sigui fiable tot l’any.

Per tant, la notícia del 6 de desembre no significa que l’hidrogen “s’acabi”, sinó que es reubica. Menys promesa per escalfar pisos a través d’antigues canonades i més paper en indústria, transport pesant i corredors internacionals. Per a Catalunya, això implica planificar amb realisme: vol dir apostar per hidrogen allà on té sentit econòmic i climàtic, però no confiar-hi com a salvavides universal de la distribució de gas. I sobretot preparar una sortida ordenada del gas fòssil a les ciutats, amb electrificació, rehabilitació i protecció social, per evitar que una infraestructura valuosa acabi convertida en un problema financer i polític.

Ramon Gallart

Energia assequible o Europa feble. La transició com a única sortida

El Pla d’Acció per a una Energia Assequible que va presentar la Comissió Europea el febre de 2025 és, alhora, un diagnòstic d’un problema que arrosseguem fa anys i un intent de virar el timó abans que la bretxa energètica es transformi en bretxa social i industrial irreversible. 

el Pla parteix d’una idea molt simple, L’energia no és un sector més, és el sistema circulatori de l’economia europea.  Si el cor batega irregular, tot el cos s’afebleix. I les dades que aporta el document són difícils de discutir: 

Milions de persones en pobresa energètica i una indústria que paga l’electricitat gairebé el doble que abans de la crisi, mentre els EUA o la Xina juguen amb avantatge competitiu. 

Ara bé, el valor real del pla no només és admetre el problema, sinó apuntar-ne les causes estructurals sense maquillatge: dependència persistent dels combustibles fòssils importats, integració elèctrica incompleta, i una part de la factura que no té a veure amb l’energia sinó amb xarxes, impostos i recàrrecs diversos. 

El relat és coherent, mentre Europa continuï exposada a la volatilitat del gas i del petroli, l’energia seguirà sent cara; mentre no hi hagi xarxa, interconnexions i flexibilitat suficients, l’energia barata renovable es perdrà pel camí; i mentre la fiscalitat premiï o no penalitzi prou, les fonts fòssils, l’electrificació avançarà amb el fre de mà posat. 

El pla proposa vuit accions, i aquí és on cal posar el bisturí. La primera línia d’actuació és la més immediata i, políticament, la més temptadora: tocar peatges de xarxa i impostos per abaixar factures. 

És raonable. Però també és la més delicada. Si la reducció fiscal és generalitzada i no focalitzada, es corre el risc de repetir errors de la crisi: diners públics a dojo per a qui no ho necessita, i un enorme cost d’oportunitat per invertir en allò que realment abarateix preus a mig termini. El document insisteix en la necessitat de mesures dirigides i en retirar càrregues no energètiques de la factura. 

Em sembla de valor, perquè la transició no pot finançar-se amb una tarifa que castiga l’electricitat i protegeix el gas. Si volem electrificar calefacció, transport i indústria, cal que l’electricitat sigui fiscalment més atractiva que el fòssil, no al revés.

La segona veta és la dels contractes de llarg termini per desacoblar el preu de l’electricitat del gas. 

En teoria, és una gran idea: PPAs, contractes per diferència, mercats a termini més profunds. A la pràctica, però, això té una frontera clara: 

Només funcionarà si la Comissió i els estats són capaços de reduir risc regulatori i donar seguretat jurídica. 

Els inversors exigeixen estabilitat; els industrials, preus previsibles. El pla parla d’un pilot amb el BEI per garantir contraparts de PPAs. Bona direcció, però encara tímida. Si Europa vol competir en electrificació industrial, ha de fer-ne una autopista, no un camí rural.

On el pla és més contundent és en la idea que la xarxa és la nova infraestructura estratègica europea. Les xifres d’inversió necessària són monstruoses, però també ho és el cost de no fer-ho: renovables tallades, congestions que es paguen a preu d’or, i diferències regionals que posen en qüestió el mercat únic. Aquí hi ha una veritat incòmoda:

Fa anys que celebrem rècords de fotovoltaica i eòlica, però una part massa gran d’aquesta energia no arriba al consumidor perquè falta cable, planificació transfronterera i permisos ràpids. 

El document reconeix terminis de 7–10 anys per a renovables i fins a 17 per a projectes de transport.

Això és, senzillament, incompatible amb qualsevol política d’emergència climàtica o d’autonomia estratègica. Reduir permisos no és treure garanties ambientals; és evitar que burocràcia i manca de recursos administratius es converteixin en una forma subtil d’antitransició.

La flexibilitat del sistema és l’altre gran eix que sovint queda en segon pla al debat públic, i aquí el pla encerta en donar-li centralitat. 

Sense emmagatzematge, resposta de demanda i tarifes intel·ligents, la renovable serà barata però intermitent, i el mercat continuarà pagant “primes de pànic” en hores punta.

Però perquè la flexibilitat sigui real, cal democratitzar-la: comptadors intel·ligents, agregadors amb marc legal, i contractes minoristes que paguin al consumidor per ajudar el sistema. 

Aquesta és una de les vies més netes d’abaixar preus sense subvencionar consum: fer que el consumidor deixi de ser passiu. Si això no s’accelera, la transició es convertirà en una suma de parcs renovables que no treuen tot el seu potencial.

Pel que fa al gas, la Comissió es posa seriosa amb el control de mercat i amb la compra conjunta. 

La creació d’una Task Force específica és una confessió implícita que el mercat del gas europeu encara té zones fosques. No és un detall menor: 

Mentre el gas marqui el preu marginal de l’electricitat, qualsevol joc especulatiu o concentració de poder es traduirà en factures més altes. 

Ara bé, aquí hi ha un equilibri difícil, comprar millor gas pot abaixar preus a curt termini, però també pot perpetuar dependències si no va acompanyat d’una reducció real de demanda via electrificació i eficiència. El document diu això mateix, però el repte és polític: resistir la temptació de la solució fàcil. 

L’eficiència energètica, sovint la germana pobra de la transició, rep un tracte notable: mercat europeu de serveis d’eficiència, garanties, més finançament per a pimes, i lluita contra productes ineficients importats. Aquesta part em sembla especialment sensata perquè és la menys glamurosa, però probablement la més rendible:

L’energia més barata és la que no es genera. 

I aquí Europa té una oportunitat industrial clara: si l’eficiència esdevé gran mercat, també pot esdevenir gran indústria pròpia, amb cadenes de valor locals i feina de qualitat.

Finalment, hi ha el rerefons polític del document: completar la Unió Energètica no és només tècnic, és geopolític i social. La Comissió proposa més governança compartida, un Task Force d’alt nivell, i plans nacionals que siguin realment plans d’inversió. Tot això sona a una obvietat, però xoca amb una realitat: els estats membres històricament han defensat l’energia com a sobirania domèstica. Sense una cessió real de coordinació, especialment en xarxes i interconnexions, el mercat únic seguirà sent una promesa imperfecta. I això no és neutral: el document recorda diferències enormes de preus entre països. 

Si Europa vol que la transició sigui justa, ha d’evitar que el mapa de la factura energètica acabi sent un mapa de primera i segona categoria de ciutadans.

Per acabar, el Pla d’Acció té el mèrit d’encaixar tres peces que massa sovint s’oposen en el debat: competitivitat, descarbonització i justícia social. Però el seu èxit dependrà de dues coses que el document només pot insinuar: velocitat i valentia política. Velocitat per trencar colls d’ampolla administratius i de xarxa abans que es converteixin en frens estructurals. Valentia per explicar que l’energia assequible no vindrà de mirar enrere, sinó de completar la transició i integrar de veritat el sistema europeu. Si ens quedem a mig camí, el cost no serà només una factura cara: serà una Europa més feble, més desigual i menys sobirana.

Ramon Gallart

Els Motors Electrostàtics

Els motors elèctrics són com una presència silenciosa però omnipresent en la nostra vida quotidiana.

Des del moment en què ens llevem i encenem un electrodomèstic, fins que ens desplacem en vehicle, treballem en una fàbrica automatitzada o climatitzem un edifici, aquests dispositius converteixen l’energia elèctrica en moviment de manera fiable i constant. Durant més d’un segle, el principi dominant ha estat l’electromagnetisme, basat en bobinats de coure, camps magnètics intensos i, sovint, en l’ús de materials crítics o terres rares. Aquest model, tot i la seva eficàcia provada, arrossega limitacions estructurals relacionades amb el cost, la dependència de cadenes de subministrament globals i l’impacte ambiental de l’extracció i el processament dels materials.

En aquest context emergeix una alternativa tecnològica que fins fa poc semblava relegada als llibres d’història de la física: els motors electrostàtics. A diferència dels motors convencionals, aquests no es basen en camps magnètics variables, sinó en forces electrostàtiques generades entre superfícies carregades elèctricament. El concepte és conegut des de fa dècades, però sempre havia estat limitat a aplicacions molt petites, com microdispositius o experiments de laboratori, a causa de la seva baixa densitat de potència. El gran salt qualitatiu ha arribat amb el treball de Daniel Ludois i l’empresa C-Motive Technologies, que han aconseguit desenvolupar motors electrostàtics capaços de lliurar centenars de watts de potència, una fita que fins fa poc es considerava impracticable.

La clau d’aquest avenç rau en la superació dels principals colls d’ampolla tecnològics. L’ús d’un fluid dielèctric especial permet augmentar significativament la tensió operativa sense risc de descàrregues elèctriques, incrementant així la densitat d’energia. Alhora, la incorporació d’electrònica de potència avançada permet controlar amb precisió els camps elèctrics i optimitzar el rendiment del motor. El resultat és una màquina que pot competir amb motors magnètics tradicionals en aplicacions de fraccions de cavall de força, però amb una arquitectura molt més simple i amb una dependència molt menor de materials escassos.

Les implicacions industrials d’aquesta tecnologia són profundes, i Catalunya, amb el seu teixit industrial diversificat i orientat a la innovació, podria ser un dels territoris que més se’n beneficiessin. El sector de l’automatització industrial, molt present al país a través de la indústria manufacturera, l’alimentació, la química i la farmacèutica, podria adoptar motors electrostàtics en sistemes on la fiabilitat, l’eficiència i el cost del cicle de vida són determinants. Motors més simples, amb menys components susceptibles de desgast i amb una menor dependència de matèries primeres volàtils, podrien reduir costos operatius i millorar la resiliència de les empreses davant de crisis de subministrament globals.

Un altre àmbit clau és el dels sistemes de calefacció, ventilació i aire condicionat. Catalunya, amb un parc edificat extens i una creixent aposta per l’eficiència energètica i la descarbonització, necessita tecnologies que permetin reduir el consum elèctric sense comprometre el confort. Motors electrostàtics amb guanys d’eficiència significatius podrien integrar-se en ventiladors, compressors o bombes, contribuint a edificis més sostenibles i a una menor demanda energètica global. A llarg termini, això també podria afavorir el desenvolupament de solucions locals de fabricació i manteniment, generant ocupació qualificada.

La indústria de la mobilitat elèctrica, encara que inicialment no sigui el primer objectiu d’aquesta tecnologia, també podria veure’n els efectes de manera indirecta. Si els motors electrostàtics aconsegueixen escalar fins a potències més elevades, podrien complementar o substituir motors convencionals en subsistemes auxiliars de vehicles elèctrics, reduint pes, cost i dependència de terres rares. Per a un territori com Catalunya, que aspira a consolidar-se com a hub de mobilitat sostenible i innovació industrial, aquesta diversificació tecnològica és estratègica.

Més enllà de les aplicacions concretes, l’impacte potencial també és cultural i econòmic. Apostar per tecnologies que utilitzen materials abundants i processos més senzills encaixa amb els objectius europeus de sobirania industrial i transició verda. Centres de recerca, universitats i empreses catalanes podrien participar en el desenvolupament, adaptació i producció d’aquests motors, generant coneixement propi i reduint la dependència de solucions importades. Això obre la porta a noves línies de recerca, startups tecnològiques i col·laboracions publicoprivades.

Per tant, els motors electrostàtics representen molt més que una curiositat científica recuperada del passat. Gràcies als avenços recents, es perfilen com una tecnologia amb capacitat real de transformar sectors industrials sencers. Per a Catalunya, aquesta revolució potencial no només implica millores d’eficiència o sostenibilitat, sinó també una oportunitat per reforçar el seu teixit industrial, impulsar la innovació i posicionar-se en l’avantguarda d’una nova manera d’entendre l’electrificació del futur.

Ramon Gallart

Catalunya al Nus de la Nova Xarxa Elèctrica Europea.

La Unió Europea ha decidit afrontar un dels grans colls d’ampolla de la transició energètica: la xarxa elèctrica. 

L’aposta per les renovables en els darrers anys, sobretot eòlica i solar; ha canviat la naturalesa del sistema elèctric europeu. Fins fa poc, l’energia es generava principalment en grans centrals concentrades situades en punts relativament estables i previsibles. Ara, la generació és molt més distribuïda, depèn del vent i del sol, i es localitza sovint lluny dels centres de consum. Això obliga a un salt endavant en la capacitat, la flexibilitat i la intel·ligència de les xarxes. Segons l’Agència per a la Cooperació dels Reguladors de l’Energia (ACER), la congestió de xarxa ja va costar uns 5.200 milions d’euros el 2022, i podria enfilar-se fins a 26.000 milions anuals cap al 2030 si no s’accelera la inversió. La congestió implica, entre altres coses, haver de reduir forçosament la producció renovable quan la xarxa no pot absorbir-la (curtailment), amb pèrdues econòmiques i energètiques molt elevades.

En aquest context, Brussel·les vol passar d’un model de planificació essencialment fragmentat. És a dir, on cada estat dissenya la seva xarxa i després intenta encaixar-la amb la dels veïns, a un model més coordinat de dalt a baix. El nou enfocament preveu que la Comissió elabori un escenari central europeu de planificació d’infraestructures, identifiqui on hi ha buits d’inversió i proposi projectes per omplir-los, especialment en xarxes transfrontereres i en connexions clau per integrar renovables. L’objectiu és doble: assegurar que la generació neta creixi sense quedar encallada per falta de capacitat i enfortir la seguretat energètica d’un continent que, després de la crisi del gas i la tensió geopolítica amb Rússia, vol dependre menys de combustibles importats. Aquest gir també inclou mesures per simplificar i accelerar permisos, avui massa lents en moltes regions europees.

Catalunya és un territori especialment afectat per aquesta nova etapa perquè es troba just al punt de contacte entre la península Ibèrica i el cor elèctric d’Europa. 

Les interconnexions amb França travessen els Pirineus i, tot i alguns avenços recents, continuen sent insuficients si es comparen amb els objectius europeus. Històricament, Espanya i Portugal han format una “illa energètica” mal connectada amb la resta del mercat europeu. La capacitat actual d’intercanvi entre Espanya i França ronda els 2,8 GW, per sota del que Brussel·les considera necessari per a un mercat integrat. Per això, la UE ha situat l’augment d’interconnexions pirinenques entre els projectes prioritaris de les noves “autopistes energètiques” i ha anunciat que aquest serà un dels primers sandbox del model top-down. A curt i mitjà termini, hi ha plans per reforçar o ampliar interconnexions fins a prop de 5 GW cap a 2028, amb línies submarines com la de la Badia de Biscaia i altres reforços previstos al corredor pirinenc. Si aquests projectes avancen amb més decisió europea al darrere, Catalunya pot veure incrementat el seu paper com a corredor de pas i com a node estratègic del sistema.

Aquesta millora té conseqüències pràctiques molt clares. D’una banda, una interconnexió més robusta facilita que l’energia renovable generada a la península flueixi cap al nord quan hi hagi excedents, cosa que pot reduir la necessitat de limitar producció eòlica o solar. Per una altra, permet que Catalunya i la resta de l’Estat importin electricitat quan la producció renovable sigui baixa o la demanda es dispari, estabilitzant preus i reforçant la seguretat de subministrament. L’experiència europea mostra que els mercats més interconnectats resisteixen millor episodis d’estrès, perquè el sistema pot compensar desequilibris localitzats amb aportacions externes. Això és especialment important en un escenari de canvi climàtic, on els extrems meteorològics poden provocar punxes de consum (onades de calor o fred) o caigudes sobtades de generació renovable.

La urgència d’aquesta agenda no és teòrica. L’apagada del 28 d’abril de 2025 a Espanya i Portugal, que va deixar sense llum milions de persones durant hores, va evidenciar la vulnerabilitat d’un sistema poc mallat amb la resta d’Europa. Tot i que les causes concretes d’aquell incident són complexes, a nivell polític ha servit per reforçar el relat que cal més xarxa, més redundància i més capacitat de suport mutu entre països. Catalunya, amb un pes industrial i demogràfic elevat i amb grans àrees urbanes molt dependents del subministrament elèctric continu, és una de les regions que més es beneficiarien de disposar de vies alternatives d’alimentació en cas de fallades internes. Un sistema transfronterer fort actua com a xarxa de seguretat: si una part falla, la resta pot ajudar a sostenir la tensió i evitar col·lapses en cascada.

Ara bé, la interconnexió exterior no és l’únic repte. Catalunya també pateix, com altres zones d’Espanya, les limitacions d’una xarxa interna que no ha crescut al mateix ritme que les renovable ni que la nova demadna electrificada.

Les empreses del sector han assenyalat que a escala estatal més del 80% dels nodes de la xarxa tenen poc marge per connectar nova generació, i això es tradueix en cues llargues per a projectes eòlics, solars o d’emmagatzematge. A Catalunya, on la implantació de renovables ha estat desigual segons comarques i on hi ha grans diferències entre el litoral metropolità (alt consum) i zones com les Terres de l’Ebre o l’Empordà (alt potencial renovable), la manca de capacitat de transport i distribució pot convertir-se en un fre. Si Europa pressiona per accelerar la xarxa i prioritza les inversions allà on detecti buits, és plausible que una part significativa de recursos acabi anant a reforçar grans eixos de 400 kV, noves subestacions i digitalització del control al mediterrani i al voltant dels corredors pirinencs, cosa que facilitaria la integració de més renovables properes a Catalunya o connectades al seu sistema.

Un altre element amb impacte potencial és que el pla europeu no es limita estrictament a electricitat. 

Les “autopistes energètiques” inclouen també infraestructures d’hidrogen i corredors de gas reconvertits. 

El sud i sud-oest europeu són zones prioritàries perquè concentren sol i vent, i perquè poden produir electricitat renovable barata que serveixi per fabricar hidrogen verd. Catalunya, amb ports com Barcelona i Tarragona, amb indústria química i logística, i amb iniciatives per desplegar hidrogen en transport pesant i processos industrials, pot veure com la planificació europea facilita connexions cap al nord a través de França o cap a altres nodes ibèrics. En paral·lel, aquesta mateixa agenda implica que la xarxa elèctrica haurà de créixer per alimentar electrolitzadors i altres indústries electrificades. Per tant, les decisions europees sobre on reforçar la xarxa i com coordinar electricitat, hidrogen i emmagatzematge poden condicionar el ritme i la localització de noves inversions industrials a Catalunya.

La simplificació de permisos és un tercer vector que pot canviar les coses. La UE vol establir procediments més ràpids perquè línies, subestacions i interconnexions no quedin atrapades en tràmits que avui poden durar cinc, set o deu anys. Per a Catalunya, això podria significar que projectes de reforç intern o de pas pirinenc avancin amb menys retard. En qualsevol cas, el debat europeu ja incorpora una advertència: 

Accelerar no pot equivaldre a reduir garanties ambientals o generar inseguretat jurídica. 

Alguns eurodiputats han expressat preocupació perquè un sistema de permisos massa “tàcit” acabi debilitant la protecció de zones sensibles. Aquest tema és especialment pertinent als Pirineus i a altres espais naturals catalans on qualsevol nova infraestructura té un impacte territorial i paisatgístic notable. El resultat final dependrà de com s’equilibri el mandat europeu amb la legislació estatal i autonòmica, però la tendència és clara: la xarxa passa a ser considerada una infraestructura crítica de la transició climàtica, al mateix nivell que les pròpies renovables.

En conjunt, el viratge estratègic de la UE apunta a una Catalunya més connectada, més integrada en el mercat europeu i amb potencial per esdevenir peça clau en el nou mapa energètic continental. Si els reforços pirinencs i els projectes de xarxa interna avancen, es reduirà la probabilitat de curtailment, es podrà aprofitar millor l’energia renovable que es generi al país i al seu entorn, i es donarà suport a una electrificació industrial que serà determinant per a la competitivitat econòmica catalana en les pròximes dècades. Alhora, una xarxa més resilient i mallada pot actuar com a salvaguarda davant crisis de subministrament i episodis d’inestabilitat com els viscuts recentment a la península. El missatge de fons és que la transició energètica no depèn només de posar més plaques solars o més aerogeneradors: necessita autopistes elèctriques capaces de portar aquesta energia allà on cal, quan cal, i amb la coordinació d’un mercat europeu que funcioni de manera realment integrada. Aquesta és, precisament, la direcció que Brussel·les vol imprimir, i Catalunya n’és un dels territoris frontissa més importants.

Ramon Gallart

De l’Emergència a la Normalitat? L’Operació Reforçada i el Preu Real de l’Electricitat.

El debat sobre els serveis d’ajust del sistema elèctric sembla tècnic, d’aquells que només interessen a reguladors i enginyers. 

Però en realitat és un debat profundament polític i quotidià, parla de qui paga la factura real de la transició energètica i de si estem construint un sistema més robust o només un sistema més car i opac.

Des de l’operació reforçada activada després de l’apagada de 2025, els costos d’ajust s’han disparat. I aquí hi ha la primera incomoditat que cal dir sense embuts:

Ens hem acostumat a mirar el preu del mercat diari com si fos “el preu de l’electricitat”, quan ja no ho és. 

Podem celebrar titulars de pool barat, però si després el sistema necessita més restriccions tècniques, més reserves, més reequilibris d’urgència, el preu final puja igual. És com aplaudir que el menjar al supermercat estigui en oferta mentre el cost del lloguer et menja el sou. El focus està mal posat.

En aquest context, finançar part dels serveis d’ajust amb càrrec als peatges és, al meu entendre, de sentit comú. No perquè sigui “bonica” per a les comercialitzadores, sinó perquè reflecteix una veritat física: 

Una part important dels ajustos no s’està generant per decisions comercials errònies o per una mala previsió del mercat, sinó per una xarxa insuficient gestionada per al nou escenari renovable i electrificat. 

Si el problema és estructural, colls d’ampolla, congestions, manca d’interconnexió, xarxes locals que no aguanten la nova generació distribuïda, no té gaire lògica que el cost s’assigni com si fos un simple “servei de mercat”. És un cot de sistema. I els costos de sistema, ens agradi o no, s’han de tractar com a tals. Ara bé, dit això, també crec que el debat té un risc: 

Convertir els peatges en un calaix on hi cap tot, amb la promesa que així “estabilitzarem la factura”. 

Compte. Socialitzar costos pot ser just, però també pot ser una manera elegant de normalitzar-los. I jo no vull un país que es resigni a pagar ajustos eternament creixents com si fossin una fatalitat natural. Els ajustos són un símptoma, no un destí.  Aquí és on jo em poso una mica més combatiu: 

L’operació reforçada no pot ser la nova normalitat. 

És un mode d’emergència. Si després d’una apagada el sistema necessita més control i prudència, perfecte. Però si dos anys després seguim depenent d’aquest “pilot automàtic conservador” caríssim, aleshores no estem aprenent res. Estem posant cinta americana a una canonada rebentada.

I això em porta a una idea que em sembla útil fins i tot fora de l’energia. Tal Ben-Shahar diu que la felicitat no és estar bé sempre; és acceptar les emocions difícils i créixer amb elles. Nassim Taleb parla d’antifragilitat: hi ha sistemes que, sotmesos a estrès, no només resisteixen sinó que milloren. Si ho aterrem al sistema elèctric, l’apagada i la volatilitat haurien de ser el punt d’inflexió que ens fa més forts. Però ser antifràgil no és automàtic. El gimnàs et fa més fort només si entrenes bé; si entrenes malament, et lesiones. Què seria “entrenar bé” el sistema elèctric? Per mi és obvi: 

Invertir de debò en xarxa, agilitzar permisos, digitalitzar distribució, remunerar flexibilitat i emmagatzematge, i deixar de tractar la demanda com un subjecte passiu. 

Si no fem això, moure costos d’un lloc a un altre és com canviar els mobles d’una casa que té humitats: pots fer veure que tot és més ordenat, però l’edifici continua degradant-se.

També em grinyola una altra cosa: el relat, molt repetit, que qualsevol canvi cap als peatges “ha d’evitar un increment excessiu de la factura domèstica”. És un objectiu noble, però sovint s’utilitza com a excusa per no tocar res. El consumidor no es protegeix només amagant-li increments. Es protegeix, sobretot, evitant que el sistema generi costos absurds. I això és responsabilitat de planificació pública i regulació, no de màgia tarifària.  Per tant, sí: 

Jo estic a favor d’internalitzar parcialment els ajustos a peatges si això dona estabilitat i reparteix millor el risc. 

Però ho veig com a mesura transicional, no com a coixí permanent. Si convertim els peatges en un “fons continu d’emergència” perquè la xarxa no arriba mai, estarem institucionalitzant la ineficiència.

Els serveis d’ajust no estan creixent perquè el mercat sigui dolent, sinó perquè el sistema encara no està preparat per al futur que ja tenim a sobre. Caldria assumir el cost d’aquest desajust. Però el que em preocupa de veritat no és on carreguem la factura avui, sinó si fem el que toca perquè aquesta factura no s’hagi de carregar demà. La resiliència és aguantar el cop. L’antifragilitat és sortir-ne millor. I ara mateix, el sistema elèctric espanyol encara ha de demostrar en quin dels dos camins vol estar.

Ramon Gallart

La Distribució, l’Esquelet Invisible de la Transició Energètica Europea.

Europa parla molt de transició energètica, però sovint ho fa com si la xarxa fos un detall tècnic que “ja s’arreglarà”. 

Font: https://openinframap.org/#5.56/42.587/1.015/B,E,L,N,P,S

El document conjunt d’ E.DSO i GEODE - The voice of local energy distributors across Europe posa el dit a la nafra amb una claredat que feia falta: 

La distribució elèctrica no és el decorat del canvi, és l’escenari. 

Electrificar sense una xarxa intel·ligent sona com una frase de moda. Però si la xarxa està a punt, l'electrificació es converteix en una estratègia industrial, enforteix els llaços socials i garanteix la nostra independència energètica.

El que m’agrada d’aquest text és que no cerca privilegis, sinó sentit comú en una situació excepcional. En cas que la Unió Europea vulgui connectar a la xarxa de baixa i mitjana tensió milions de nous punts per a cotxes elèctrics, bombes de calor, panells solars, bateries i comunitats energètiques, caldrà que algú s'encarregui de construir i gestionar aquesta xarxa. I tot això requereix diners, tecnologia i temps. El document proposa xifres d'inversió enormes, cosa que és comprensible atesa la magnitud del desafiament.

També hi ha una altra idea que em sembla cabdal i es que: 

La regulació no pot continuar mirant els DSO com si fossin simples gestors d’actius estàtics.

Tradicionalment, controlar la distribució se centrava a reduir despeses i prevenir pràctiques abusives d'un monopoli natural. Encara que aquesta tasca continua sent important, ja no és l'única. 

Actualment, és la regulació la que determina si els diners privats i públics es dirigeixen cap a Internet o es destinen a altres àrees. Aquesta regulació també influeix en si les inversions es realitzen a temps per evitar problemes o si només es fan una vegada que ja hi ha congestionament i malestar entre els usuaris. La disparitat és enorme. 

L'informe critica fortament les inconsistències a nivell nacional, i ho fa amb justa raó. In contrast, altres continuen les legislacions a les decisions que s'han de fer per a la "secure" demanda, a les riscos de soles falles dels reguladors, oa la digitalització són merely a nice-to-have addition.Això crea una situació en la qual Europa té diferents nivells d'avanç en la únic intern que s'està buscant. 

Tanmateix, el valor polític del document rau no només en l'anàlisi que presenta, sinó en la perspectiva des de la qual s'expressa. És important ressaltar un punt: E.DSO i GEODE no són idèntics. Mentre que un s'enfoca a avançar cap a xarxes intel·ligents i un sistema més integrat, l'altre se centra en operadors locals, municipals o regionals amb forts llaços territorials.. Quan coincideixen, el missatge és difícil d’ignorar: 

Cal una regulació estable i ambiciósament moderna, perquè la modernització de xarxa és condició necessària per a tot l’altre.

Em sembla encertat que insisteixin tant en la predictibilitat i en el cost del capital. Això pot sonar prosaic, però és aquí on es guanya o es perd la partida. Si el regulador canvia regles a mig període, si el WACC no reflecteix el risc real, si el Regulatory Asset Base (RAB) no acompanya el cost de reposició, llavors el que s'està fent és encareixent la transició a base de retardar inversions. I el retard és caríssim: 

No surt a la tarifa avui, però surtirà demà en forma de connexions bloquejades, hores perdudes, projectes renovables parats i consumidores enfadats. 

És el clàssic estalvi de curt termini que multiplica el cost de llarg termini.

També valoro que el paper defensi la neutralitat CAPEX/OPEX. Aquest punt és més revolucionari del que sembla. Si només remuneres actius físics, estàs incentivant a posar més ferro i ciment, fins i tot quan la solució més eficient és digital, operativa o basada en flexibilitat. Però el futur de la distribució no és només més cables: és control, sensors, dades, mercats locals de flexibilitat, automatització. Tot això sovint entra com OPEX. Si el marc regulador no hi juga a favor, acabes forçant una transició menys intel·ligent i, al final, més cara.

Llavors, quest document és una invitació a fer un gir mental. La xarxa de distribució ja no és una infraestructura passiva; és una plataforma activa que ha de permetre que l’energia flueixi en totes direccions i que el sistema respiri. La regulació ha d’acompanyar això amb la mateixa velocitat amb què avança la tecnologia i amb què creix la demanda elèctrica. El treball conjunt d’E.DSO i GEODE posa una base sòlida perquè aquesta conversa no sigui ideològica ni abstracta, sinó pràctica i urgent.

Si Europa vol ser seriosa amb el Green Deal, no pot discriminar a la distribució del sistema elèctric. Aquest paper ho diu sense dramatismes, però amb fermesa: o modernitzem i financem les xarxes ara, o la transició es trobarà amb un mur tècnic i econòmic. I quan això passa, no només perd la xarxa: perdem tots.


Ramon Gallart

Què Pasa Amb la Globalització?

La promesa de la globalització després de la Guerra Freda era, en part, una promesa moral.

Si el segle XX havia estat dominat per blocs ideològics i guerres devastadores, el final d’aquell món bipolar semblava obrir una etapa nova: 

Més comerç, més intercanvis, més informació compartida, i això es creia, més convergència de valors. 

La intuïció era que, si tots estàvem connectats, acabaríem pensant de manera similar. Trenta anys després, la pregunta és inevitable: 

Què ha passat amb aquella expectativa? I, sobretot, per què el món no s’ha convertit en aquell “poble global” liberal i tolerant que molts imaginaven?

La Guerra Freda (1945–1991) va oposar dues superpotències amb models de societat incompatibles: Els Estats Units i la Unió Soviètica. No va ser una guerra directa, però sí un llarg període de tensió permanent que va convertir el planeta en un tauler d’escacs; curses armamentístiques, espionatge, propaganda, guerres per delegació a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, i una confrontació simbòlica sobre quin sistema representava el futur. Quan la Unió Soviètica es va dissoldre el 1991, molta gent va interpretar-ho com una victòria definitiva del model liberal democràtic. Intel·lectualment es va popularitzar la idea que entràvem en una etapa de convergència mundial cap a valors occidentals; drets individuals, democràcia representativa, pluralisme, llibertat d’expressió, igualtat de gènere i tolerància moral. Aquesta esperança encaixava amb la teoria de la modernització: més desenvolupament econòmic havia de portar, gairebé automàticament, a més llibertat cultural i política.

Durant els anys noranta i primers dos mil, la globalització semblava el mecanisme perfecte per accelerar aquest procés. El comerç internacional i les cadenes globals de valor van créixer ràpidament; les multinacionals i la inversió estrangera van teixir vincles que travessaven fronteres; la mobilitat de persones va augmentar; i sobretot, internet i les xarxes socials van crear una infraestructura d’intercanvi cultural mai vista. La lògica era aparentment imbatible; si compartim mercats, tecnologies i informació, acabarem compartint també valors. Un adolescent a Roda de Ter (Barcelona) podia escoltar la mateixa música que un de Jakarta, veure les mateixes sèries que un de Bogotà i discutir els mateixos temes que un de Nairobi. Però el fet de consumir cultura global no implica necessàriament interioritzar la mateixa moral. I la recerca dels últims anys mostra que la connexió global no ha estat un dissolvent de diferències, sinó, sovint, un amplificador.

Les dades acumulades des de fa dècades apunten en una direcció clara: 

Els valors del món han divergït, no convergit. 

L’esquerda principal es fa cada cop més visible entre els països rics (molts d’ells occidentals) i els països d’ingressos mitjans o baixos. La divergència és especialment forta en valors relacionats amb tolerància a formes diverses de vida, llibertat personal, autonomia individual i expressió de la identitat. És a dir, exactament aquells valors que els discursos optimistes esperaven que s’estenguessin arreu. Temes com l’homosexualitat, l’eutanàsia, el divorci, la prostitució o l’avortament són bons indicadors d’aquesta fractura. En societats riques, els ciutadans s’han anat sentint més còmodes amb aquests assumptes, reflectint una tendència cap al laïcisme, l’individualisme i la priorització de l’autonomia personal. En moltes societats pobres, en canvi, les posicions s’han mantingut conservadores o fins i tot s’han endurit.

Segons la World Values Survey, la comparació entre Austràlia i Pakistan és reveladora. A Austràlia, el 1981 el 39% de la població creia que l’obediència infantil era un valor important, i el 45% considerava justificable el divorci. El 2021, l’obediència havia baixat al 18% i l’acceptació del divorci havia pujat al 74%. Pakistan mostra un patró contrari: l’èmfasi en l’obediència va pujar del 32% al 49%, i l’acceptació del divorci només va passar del 10% al 15%. En altres paraules, mentre un país avançava cap a valors emancipatius i permissius, l’altre reforçava valors d’autoritat i tradició. No és un cas aïllat: és una expressió concentrada d’una tendència global.

Això ens porta a la pregunta: 

Si alguns països més pobres han crescut econòmicament, per què no han seguit el camí liberal? 

La resposta no està només en la renda, sinó en la seguretat. Els valors liberalitzadors no sorgeixen només quan hi ha més diners, sinó quan la població percep una seguretat existencial estable i prolongada; sense por de guerra, fam, repressió o catàstrofes constants. Molts països han millorat indicadors econòmics, sí, però alhora han viscut sota inestabilitat política, conflicte recurrent, desigualtat extrema, institucions febles o vulnerabilitat climàtica. En contextos així, és racional que les societats tendeixin a valors més conservadors; necessitat d’ordre, religió com a refugi, confiança en l’autoritat, identitat col·lectiva, normes estrictes. No és una anomalia moral; és una estratègia cultural de supervivència davant la incertesa.

També cal recordar que la globalització ha estat profundament desigual. No tots els països ni totes les classes socials han viscut-la com una expansió d’oportunitats. Per a una part del món, la globalització ha significat mobilitat, elecció i prosperitat. Per a una altra part, ha significat dependència, precarietat, o la sensació que el “món global” arriba en forma d’imposicions culturals i econòmiques. Aquesta asimetria fabrica experiències vitals molt diferents i, en conseqüència, morals diferents. A més, els últims anys han mostrat un retorn de la fragmentació geopolítica, amb rivalitats entre grans potències, guerres i proteccionisme econòmic. Quan l’economia s’organitza per blocs i la confiança internacional es deteriora, els imaginaris socials també es repleguen. El planeta deixa de ser un espai d’imitació mútua i es converteix en un espai de comparació defensiva.

Internet, que havia de ser la gran escola global de tolerància, tampoc ha funcionat només com un motor d’unificació. Les xarxes socials creen comunitats transnacionals, sí, però també generen cambres d’eco, polarització i reaccions identitàries. Les mateixes eines que permeten difondre valors liberals faciliten també la mobilització contra aquests valors. En lloc d’una sola conversa global, hem acabat amb mil converses paral·leles, sovint hostils entre elles.

Què passa a partir d’aquí? No hi ha una resposta definitiva, però les tendències suggereixen que el futur no serà de convergència simple. És possible que vegem convergència regional, els veïns s’assemblen més entre si i, divergència global. En un món multipolar, el que es dibuixa no és una cultura única, sinó diverses modernitats regionals, cadascuna amb el seu equilibri entre tradició i llibertat. La tecnologia, inclosa la intel·ligència artificial, pot accentuar la distància si reforça la bretxa entre països amb capacitat d’innovació i països que en queden al marge.

El gran error dels anys noranta potser va ser confondre globalització amb occidentalització moral. La integració econòmica no garanteix integració cultural; la tecnologia connecta però també separa; el creixement sense seguretat no produeix emancipació; i la diversitat cultural no desapareix perquè els mercats s’unifiquin. El repte del present no és forçar una convergència inevitablement frustrant, sinó aprendre a conviure amb divergència sense convertir-la en conflicte. Això exigiria una globalització més simètrica, capaç de reduir desigualtats i inseguretats; més institucional, orientada a cooperació real i no només a interdependència comercial; i més respectuosa culturalment, acceptant que hi ha camins diversos cap a la modernitat, però alhora buscant mínims compartits en drets humans i governs globals.

El món posterior a la Guerra Freda, doncs, no ha acabat en aquella homogeneïtzació liberal que molts preveien. Hem entrat en un temps de valors que s’allunyen, sobretot entre societats segures i pròsperes i societats vulnerables i insegures. La globalització no ha eliminat diferències: les ha reorganitzat i, sovint, les ha aprofundit. El futur dependrà de si podem reduir la inseguretat material i política que alimenta el tancament conservador, i de si construïm institucions capaces d’encaixar la pluralitat sense renunciar a un marc comú de dignitat humana. No era el “final de la història”. Era, com a molt, el començament d’un capítol molt més complex del que imaginàvem. 

Ramon Gallart

La Transició Elèctrica Avança, Però el Repte Real és fer-la Flexible i Justa.

Els butlletins de la CNMC no són exactament el tipus de document que la gent es troba obert al mòbil un diumenge al matí. 

Són freds, metòdics, carregats de percentatges, sèries temporals i categories tarifàries que son fets per a enginyers i economistes de la regulació. Però, si els mires amb una mica de calma, tenen una virtut rara: 

Expliquen la realitat sense adorns. I això, en un tema tan ple d’eslògans com l’energia, és gairebé revolucionari. 

Aquest número del Boletín de indicadores eléctricos (novembre de 2025) retrata l’estat actual del sistema elèctric espanyol amb dades prou recents com perquè el que hi llegim no sigui història antiga, sinó una fotografia de la transició en plena marxa. I la foto és interessant perquè confirma que anem en una direcció clara, però també perquè deixa veure els nusos que encara no sabem desfer.

Comencem per la demanda, que és l’indicador que sovint passa més desapercebut en el debat públic. Parlem molt de quants parcs eòlics s’instal·len o de quanta fotovoltaica entra a la xarxa, però al final el sistema només té sentit si algú consumeix aquella energia.

El document ens mostra que el 2025 la demanda nacional en barres de central continua creixent respecte del 2024, però ho fa amb una moderació gairebé prudent, com si el país estigués buscant una nova normalitat després dels anys de sotrac energètic. Les variacions mensuals són modestes: alguns mesos pugen, d’altres baixen lleument, i l’acumulat anual es mou entorn d’un parell de punts percentuals. No és una explosió de consum, però tampoc una caiguda. És estabilització amb una tendència suau a l’alça.

Això és més important del que sembla. Perquè l’electrificació de l’economia, que és el gran objectiu estratègic d'aquesta dècada (202-2030). necessita que la demanda elèctrica creixi no només perquè la població visqui millor, sinó perquè el transport, la indústria i els edificis vagin substituint combustibles fòssils per electricitat. Si la demanda creix tan lentament, això pot voler dir dues coses: o bé l’electrificació encara va més a poc a poc del que el relat oficial suggereix, o bé estem fent molta eficàcia energètica al mateix temps. Probablement hi ha una mica de les dues. Però el risc és evident: 

Si despleguem renovables a un ritme altíssim i la demanda no acompanya, la xarxa es troba amb hores en què sobra electricitat barata i altres en què encara hem d’encendre gas perquè el consum no és flexible. I cada vegada que això passa, la transició perd una mica de la seva elegant promesa.

El mix de generació és l’altra gran peça de la fotografia, i aquí sí que el butlletí és clarament optimista, encara que no ho digui amb adjectius. Les gràfiques de cobertura de demanda dels mesos d’estiu de 2025 ensenyen una realitat que fa una dècada hauria semblat ciència-ficció: 

La solar fotovoltaica i l’eòlica no són una “ajuda” al sistema, sinó un dels seus pilars principals. 

La fotovoltaica arriba a cobrir prop d’un quart de la demanda en alguns mesos; l’eòlica es mou en una franja similar; la nuclear continua sent la base estable, al voltant d’un cinquè. Els cicles combinats hi són, sí, però com un recurs de suport més que com una columna central. La transició renovable peninsular, en termes de potència instal·lada i energia generada, ja no és treure el cap: és caminar amb pas ferm.

Ara bé, la mateixa sèrie de dades mostra una veritat menys còmoda:

La renovable és gran, però no és homogènia. Ni temporalment ni territorialment. 

Temporalment, perquè la fotovoltaica creix molt en hores i mesos de sol, però requereix una estructura que li faci de contrapes: quan s'en va el sol, quan hi ha núvols persistents, o quan l’hivern redueix la producció, el sistema no pot quedar penjat. Territorialment, perquè quan el document desglossa els sistemes no peninsulars, el contrast és enorme. A Balears i Canàries, i en general als sistemes extrapeninsulars, els cicles combinats i el fuel-gas continuen dominant de manera aclaparadora. L’eòlica i la fotovoltaica hi entren, però encara no tenen un pes comparable al de la península. Això vol dir dues Espanyes energètiques: 

Una que ja viu majoritàriament en un sistema renovable, i una altra que continua depenent d’un mix més car, més contaminant i més exposat a la volatilitat del combustible importat.

I això no és una anècdota tècnica. És un tema de justícia territorial. Si els territoris insulars no poden seguir el ritme renovable per limitacions de xarxa, d’espai o de gestió del sistema, els seus ciutadans acabaran pagant, en emissions i en costos, una transició que els hauria de beneficiar igual. És aquí on la política pública ha de ser quirúrgica: 

No podem permetre que la transició energètica creï perifèries permanents.

Ara parlem de preus i de factura, perquè potser és la part del document que més impacta l’experiència quotidiana de la gent. El butlletí entra a fons en peatges de transport i distribució, càrrecs del sistema, i els preus finals per tipus de tarifa i nivell de tensió. I, en fer-ho, deEls butlletins de la CNMC no són exactament el tipus de document que la gent es troba obert al mòbil un diumenge al matí. Són freds, metòdics, carregats de percentatges, sèries temporals i categories tarifàries que son fets per a enginyers i economistes de la regulació. Però, si els mires amb una mica de calma, tenen una virtut rara:

Expliquen la realitat sense adorns. I això, en un tema tan ple d’eslògans com l’energia, és gairebé revolucionari.

Aquest número del Boletín de indicadores eléctricos (novembre de 2025) retrata l’estat actual del sistema elèctric espanyol amb dades prou recents com perquè el que hi llegim no sigui història antiga, sinó una fotografia de la transició en plena marxa. I la foto és interessant perquè confirma que anem en una direcció clara, però també perquè deixa veure els nusos que encara no sabem desfer.

Comencem per la demanda, que és l’indicador que sovint passa més desapercebut en el debat públic. Parlem molt de quants parcs eòlics s’instal·len o de quanta fotovoltaica entra a la xarxa, però al final el sistema només té sentit si algú consumeix aquella energia.

El document ens mostra que el 2025 la demanda nacional en barres de central continua creixent respecte del 2024, però ho fa amb una moderació gairebé prudent, com si el país estigués buscant una nova normalitat després dels anys de sotrac energètic. Les variacions mensuals són modestes: alguns mesos pugen, d’altres baixen lleument, i l’acumulat anual es mou entorn d’un parell de punts percentuals. No és una explosió de consum, però tampoc una caiguda. És estabilització amb una tendència suau a l’alça.

Això és més important del que sembla. Perquè l’electrificació de l’economia, que és el gran objectiu estratègic d'aquesta dècada (202-2030). necessita que la demanda elèctrica creixi no només perquè la població visqui millor, sinó perquè el transport, la indústria i els edificis vagin substituint combustibles fòssils per electricitat. Si la demanda creix tan lentament, això pot voler dir dues coses: o bé l’electrificació encara va més a poc a poc del que el relat oficial suggereix, o bé estem fent molta eficàcia energètica al mateix temps. Probablement hi ha una mica de les dues. Però el risc és evident:

Si despleguem renovables a un ritme altíssim i la demanda no acompanya, la xarxa es troba amb hores en què sobra electricitat barata i altres en què encara hem d’encendre gas perquè el consum no és flexible. I cada vegada que això passa, la transició perd una mica de la seva elegant promesa.

El mix de generació és l’altra gran peça de la fotografia, i aquí sí que el butlletí és clarament optimista, encara que no ho digui amb adjectius. Les gràfiques de cobertura de demanda dels mesos d’estiu de 2025 ensenyen una realitat que fa una dècada hauria semblat ciència-ficció:

La solar fotovoltaica i l’eòlica no són una “ajuda” al sistema, sinó un dels seus pilars principals.

La fotovoltaica arriba a cobrir prop d’un quart de la demanda en alguns mesos; l’eòlica es mou en una franja similar; la nuclear continua sent la base estable, al voltant d’un cinquè. Els cicles combinats hi són, sí, però com un recurs de suport més que com una columna central. La transició renovable peninsular, en termes de potència instal·lada i energia generada, ja no és treure el cap: és caminar amb pas ferm.

Ara bé, la mateixa sèrie de dades mostra una veritat menys còmoda:

La renovable és gran, però no és homogènia. Ni temporalment ni territorialment.

Temporalment, perquè la fotovoltaica creix molt en hores i mesos de sol, però requereix una estructura que li faci de contrapes: quan s'en va el sol, quan hi ha núvols persistents, o quan l’hivern redueix la producció, el sistema no pot quedar penjat. Territorialment, perquè quan el document desglossa els sistemes no peninsulars, el contrast és enorme. A Balears i Canàries, i en general als sistemes extrapeninsulars, els cicles combinats i el fuel-gas continuen dominant de manera aclaparadora. L’eòlica i la fotovoltaica hi entren, però encara no tenen un pes comparable al de la península. Això vol dir dues Espanyes energètiques:

Una que ja viu majoritàriament en un sistema renovable, i una altra que continua depenent d’un mix més car, més contaminant i més exposat a la volatilitat del combustible importat.

I això no és una anècdota tècnica. És un tema de justícia territorial. Si els territoris insulars no poden seguir el ritme renovable per limitacions de xarxa, d’espai o de gestió del sistema, els seus ciutadans acabaran pagant, en emissions i en costos, una transició que els hauria de beneficiar igual. És aquí on la política pública ha de ser quirúrgica:

No podem permetre que la transició energètica creï perifèries permanents.

Els preus i  factura, són la part del document que més impacta l’experiència quotidiana de la gent. El butlletí entra a fons en peatges de transport i distribució, càrrecs del sistema, i els preus finals per tipus de tarifa i nivell de tensió. I, en fer-ho, deixa veure una altra paradoxa:

L’energia al mercat pot ser barata quan hi ha molta renovable, però això no garanteix que la factura baixi en la mateixa proporció.

Per què? Perquè la factura no és només energia. La factura és energia més xarxes, més costos regulats, més polítiques públiques incorporades en forma de càrrecs, més impostos. A baixa tensió, les llars i la petita empresa, la part regulada pesa molt. A alta tensió, la gran indústria, és molt menor per kWh. I això configura un sistema de repartiment de costos que es pot justificar en clau d’eficiència competitiva, però que és socialment delicat.

La pregunta incòmoda que el butlletí ens obliga a fer és:

Qui finança la transició? Perquè la transició no és gratuïta. Necessitem reforçar xarxes, construir infraestructures d’emmagatzematge, digitalitzar gestió i control, ampliar interconnexions, pagar serveis d’ajust, assegurar capacitat de reserva.

Tot això costa diners, i aquests diners surten de la factura. Si el pes dels costos regulats creix i el repartiment no es revisa amb criteri d’equitat, podem tenir un problema polític seriós: la ciutadania pot percebre que li demanen sacrificis mentre els beneficis industrials o d’inversió es concentren en altres llocs. La transició només aguanta si és percebuda com a justa.

Hi ha un altre missatge de fons que el document no proclama però que travessa totes les taules:

La qüestió central del sistema ja no és “quanta renovable tenim”, sinó “com la integrem”.

És la fase menys visible, menys mediàtica i més difícil. Fins ara, la història de la transició es podia explicar amb un verb fàcil:

Instal·lar. Instal·lar eòlica, instal·lar solar. Ara toca gestionar. Gestionar variabilitat, gestionar excedents, gestionar congestions de xarxa, gestionar demanda.

El butlletí ho fa evident quan mostra el paper dels mercats intradiaris, les restriccions tècniques o els serveis d’ajust del sistema. Cada vegada que hi ha un pic renovable que no podem absorbir, apareix un cost. Cada vegada que falta vent o sol en una franja crítica, apareix una necessitat de suport. El sistema s’està convertint en una coreografia complexa, i la qualitat de la coreografia determinarà si el resultat és barat i net o car i frustrant.

La sort és que aquesta és una fase resoluble:

Hi ha tecnologia, hi ha models reguladors a copiar o adaptar, hi ha capital interessat. Però cal coherència.

Cal que les tarifes incentivin el consum quan sobra energia i que penalitzin quan falta, no per castigar sinó per orientar. Cal accelerar bateries i altres formes d’emmagatzematge. Cal que la gran electrificació industrial no sigui només una promesa, sinó un programa amb calendari i suport efectiu. I cal que les xarxes siguin tractades com el que són: la infraestructura crítica de la nova economia. Instal·lar renovables sense xarxa és com construir autopistes i oblidar les sortides.

En definitiva, el butlletí dibuixa un sistema que avança de veritat. La península ha fet el salt renovable; la demanda es recupera i creix molt modestament; els preus de mercat no són tan agressius com fa dos o tres anys. Però també mostra les ombres que vénen amb la maduresa d’un sistema verd:

Desigualtats territorials, dependència del gas en moments crítics, i una factura que pot esdevenir políticament fràgil si no es redistribueixen bé els costos.

La transició energètica espanyola ja no és una idea futurista. És una realitat quotidiana que entra a casa a través de l’endoll i de la factura. I ara toca fer la part menys èpica però decisiva: a

Assegurar que aquesta realitat sigui estable, flexible i justa.

Si ho fem bé, Espanya pot consolidar-se com un dels grans sistemes renovables d’Europa sense perdre competitivitat ni cohesió social. Si ho fem a mitges, correm el risc d’un sistema espectacularment verd… però ple de tensions invisibles que acabin passant factura, literalment. 

Ramon Gallart

Flexibilitat Rècord de REE. El SRAD Creix més Ràpid Que la Xarxa Local.

La subhasta del Servei de Resposta Activa de la Demanda (SRAD) per al gener-juny de 2026, amb 1.725 MW adjudicats i un preu marginal de disponibilitat rècord de 65 €/MWh, s’ha presentat com la prova que el sistema espanyol madura.

Això és que la demanda entra als serveis de balanç, es guanya flexibilitat i es facilita la integració renovable. REE i la CNMC, de fet, han retocat el mecanisme perquè s’assemble més als estàndards europeus: subhasta semestral, activacions més curtes (fins a 2 hores) i la possibilitat que consumidors petits hi entrin agregats a partir d’1 MW mitjançant comercialitzadores o agregadors. Tot això és coherent amb el relat oficial.

Ara bé, quan aterrem a la realitat de les distribuïdores locals es a dir, les de menys de 100.000 punts de subministrament, la notícia és molt menys “rodona”. No perquè el SRAD sigui dolent en si mateix, sinó perquè s’està construint un mercat sofisticat de flexibilitat damunt d’una distribució que continua sent el parent pobre de la transició. 

Aquest és el primer punt incòmode: 

Paguem un preu altíssim per apagar demanda (65 €/MWh només per estar disponible) mentre mantenim una retribució de xarxa que el sector considera insuficient per digitalitzar i reforçar la baixa i mitjana tensió, just on s’espera electrificar-ho tot (vehicles elèctrics, bombes de calor, autoconsum, pimes). 

La CNMC planteja una TRF per a distribució del 6,58% per al període 2026–2031, i tant empreses com el mateix Ministeri admeten que el volum d’inversió necessari és enorme i que bona part de la xarxa està saturada (D'acord a la llei actual). Si això és cert, el missatge implícit del regulador queda fatal: 

"Flexibilitat cara sí, xarxa barata també”. 

El segon punt és tècnic però interessant: 

El SRAD opera, en la pràctica, “a cegues” respecte a la xarxa de distribució. 

REE activa reduccions de consum quan li convé al sistema global, i els agregadors executen sobre la seva cartera de clients. Però ni el procediment ni els incentius garanteixen que aquella reducció sigui neutra a cada nus local. 

A una zona amb molta fotovoltaica en baixa tensió, una caiguda sobtada de càrrega pot disparar sobretensions; a un polígon amb pocs transformadors. Les grans distribuïdores, amb més sensors, telecontrol i centres d’operació robustos, poden esmorteir-ho; moltes petites no, perquè encara no tenen la capil·laritat digital que això exigeix. I no és per deixadesa, és per estructura i recursos. 

Tercer punt:

El SRAD està configurant una cadena de valor on les distribuïdores petites corren el risc de quedar desintermediades. 

La flexibilitat s’origina dins la seva xarxa, però la retribució va a consumidors, comercialitzadores i agregadors. Si no hi ha una coordinació real TSO–DSO, les locals assumiran externalitats operatives sense poder condicionar quan i on es pot activar flexibilitat perquè no els col·lapsi un ramal o un centre de transformació. És el vell joc de sempre: 

El benefici es monetitza en un lloc, el problema es gestiona en un altre. 

I després ens estranya que a molts territoris la distribució posi el fre a noves connexions renovables o a increments de potència: no és resistència al canvi, és autodefensa tècnica. 

I encara un quart element que em sembla políticament delicat: aquest disseny pot accelerar una transició a dues velocitats. Als entorns amb grans distribuïdores i xarxes ben monitoritzades, la flexibilitat ajudarà a evitar reforços, a donar servei a més electrificació i fins i tot a crear mercats locals. A zones rurals, illes de baixa densitat o municipis amb distribuïdores petites, la flexibilitat pot convertir-se en un factor de risc afegit, perquè arriba abans el mercat que la infraestructura. Per una transició justa, no es pot permetre que l’arquitectura de flexibilitat consolidi desigualtats territorials. 

Dit això, seria injust quedar-nos només amb el retret. El SRAD té una virtut enorme: posa preu a la flexibilitat i envia una senyal d’inversió clara. 

Per a una distribuïdora petita, això pot ser una oportunitat si juga bé les cartes. El preu rècord pot servir per negociar amb agregadors locals acords coordinats: “si vols flexibilitat del meu territori, ho fem amb restriccions de xarxa i intercanvi de dades”. La distribuïdora es converteix en facilitadora de flexibilitat segura: telemesura, mapes de capacitat, identificació de punts crítics, i una relació més simètrica amb els nous actors. El problema és que, amb el marc actual, se’ls demana que facin aquest salt amb una mà lligada a l’esquena. 

Crec que l’expansió del SRAD és una bona notícia per al sistema elèctric espanyol, però deixa un regust agredolç per a les distribuïdores de menys de 100.000 punts. El país necessita flexibilitat, sí. Però la flexibilitat no pot anar per davant d’una distribució ben remunerada, digitalitzada i amb veu operativa en les activacions. Si no corregim això, el SRAD serà un èxit a escala macro i un maldecap a escala local. I la transició energètica, des del meu punt de vista, es guanya o es perd a escala local.

Ramon Gallart